Toni Barbarà
Metge amb 39 anys d’exercici professionals, en medicina interna i salut pública
La relació dialèctica del binomi Salut – Política és avui absolutament inqüestionable, malgrat la tossuderia de perversos mercenaris que volen presentar en forma reduccionista, aïllada i acrítica les coses de la salut (prefereixen parlar de sanitat), com una ciència estrictament biològica i tecnocràtica, i per tant independent del marc social, humà, econòmic i polític determinant.
Caldrà, doncs, començar afirmant amb rotunditat quasi solemne que Política i Salut són categories interrelacionades, interdependents, inseparables. Ambdues són cares de la mateixa moneda, i una i altra han de ser abordades de forma global. D’aquí que crisi, del sistema capitalista, i salut siguin paràmetres igualment imbricats a l’hora de l’anàlisi i l’acció.
Les properes línies intenten aportar elements raonables i sustentats en l’empirisme científic que permetin concloure que Capitalisme és igual a malaltia, una patologia greu, pandèmica i crònica d’especial virulència en temps de crisi estructural.
Aquesta vol ser una aportació de part a la complexa reflexió multidisciplinària a debat i des d’una visió i abordatge salubristes. Voldrà dir amb una triple dimensió bio- psico-social. Una aproximació al diagnòstic del present, amb ulls de clínic- del qui està a peu del llit del pacient- des de la biologia i les ciències biomèdiques, és a dir socials.
Tractarem el tema en dos temps: El primer ha de considerar necessariament els impactes de la crisi en tots aquells condicionants “NO- assistencials”, és a dir no mèdics, però SÍ “determinants” en la salut humana i del col•lectiu social. El segon també adient una reflexió més d’atenció personal sanitària, més mèdica, i evidentment afectada de ple si la considerem des de l’exercici de la protecció a un dret fonamental.
Les dimensions de l’actual crisi són d’una tal importància que necessariament repercuteixen en tots els aspectes determinants en la salut humana. Tant a nivell individual com a la seva dimensió social i col•lectiva. El treball i les seves condicions com a paradigma, però també els hàbits de vida, habitatge, alimentació, cultura, medi ambient, organització del temps i l’economia familiar, valors ètics, pateixen impactes inqüestionables en la etapa actual i les conseqüències condicionen i conformen una forma concreta de viure, de gaudir, de patir,… i fins i tot i també de morir (malgrat s’intenti obviar el tema de la mort sota absurdes formes estètiques).
Des de la òptica de la salut humana la present crisi aguditza el que ja eren unes tendències patogèniques dins la depredació neoliberal global. Vol dir, que esdevé objectivable: Un increment quantitatiu i qualitatiu de malalties i patiments. Principalment de les patologies mentals, incloses estres, depressions i suïcidis in crescendo, però també estils de vida insans amb més i noves addiccions, hàbits insalubres, medicalització excessiva, fugides esotèriques i recerca ingènua de falses panacees, integrismes parareligiosos. Generant desigualtats creixents, precarietats i atur laboral amb més desregulació i més incertesa, mercantilització de bens i serveis públics progressivament degradats via privatitzacions. Pèrdues a la fi en condicions de vida i de treball, abús de drogues, sedentarisme, consumisme i egocentrisme patològics, degradació alimentària, malbaratament energètic, baixa autoestima i pèrdua d’autonomia o del sentiment de pertinença social o del sentit crític, soledat forçada, devaluació de conceptes com la solidaritat i de valors socials i polítics, desnaturalització de la democràcia participativa amb acceptació fatalista de la submissió i retrocés en discriminacions i agressions de gènere, xenòfobes i racistes. La llista pot encara ampliar-se però la relació és prou greu i il•lustrativa.
Algunes realitats resulten especialment dures: suïcidis al lloc de treball i per motiu de treball o la seva carència i desregulació, pèrdues de l’habitatge familiar via onada de desnonaments, manteniments inexistents a vivendes de baix estatus social (amb sinistres mortals per deteriorament d’ infraestructures o d’instal•lacions als immobles), renuncia forçada dels joves a l’emancipació personal de la llar familiar, dependència econòmica de professionals i universitaris/es que amb la perspectiva de Bolonya no poden accedir a treballs remunerats compatibles amb horaris lectius i es veuen abocats a subscriure crèdits per finançar els seus estudis amb el compromís de retorn immediat un cop titulats, l’exèrcit de nous jubilats precoços expulsats contra la seva voluntat del món del treball en plenes capacitats i experiència, una reserva ignorada i menystinguda de persones amb malalties cròniques i discapacitats parcials que ni tan sols poden accedir a cap forma d’ocupació amb finalitat terapèutica o de gratificació social.
Aquest estat de coses representa per a milions de persones, més enllà de la degradació en salut, la pèrdua de l’aspiració humana a la felicitat, i la renúncia a la concepció integral de Salut. Avui s’imposa l’ immediatesa de sobreviure, de competir, de perdurar, de seguir corrent i esbufegant per no caure i ser trepitjat. El més “normal” per habitual és lluitar per arribar a demà, a qualsevol preu, oblidant qualsevol planificació a mig termini, i per descomptat incloent la submissió al sistema, la renuncia a una transformació real i sobretot a somiar ni a participar en qualsevol alternativa real.
Una renuncia viscuda com amputació forçada d’esperança i rebel•lió és causa i motiu de malaltia i patiment. S’arraconen i perden fràgils equilibris sostenibilitat ecològica, de qualitat de vida personal i social, de coherència ètica i moral, autonomia de pensament, d’opció ideològica, …la supervivència situa l’individu en la trampa del pragmatisme de mínims d’una inevitable i falsa dualitat excloent: confort- inestable, o raó sostenible i social. Les noves tecnologies, al servei de la competitivitat extrema, d’un individualisme exaltat i la nova distribució del temps personal i laboral genera un medi de cultiu pretesament postmodern on la norma és la infelicitat assumida en la intimitat. Una societat alienada, rendida, sotmesa, massificada a base de multiplicar fins l’enèsima potència clons de models individuals de “prêt-a –porter”, és una societat malalta. Per suposat que les millors i més eficaces propostes de prevenció i promoció de salut en positiu queden en paper mullat: Paradoxa quan és demostrat que només a societats socialment avançades en democràcies populars i socialistes com Cuba o Veneçuela es compleixen allò que “val més, i costa menys, prevenir que curar”.
Si anem al segon capítol de les atencions personals i mèdiques, la crisi ofereix algunes constatacions: increment de totes les patologies però especialment de les que tenen més component psicosocial i de factors de risc mediambientals o laborals. Això comportarà com diem una perillosa medicalització de la vida quotidiana, el consum excessiu i negatiu de fàrmacs amb tots els riscos que això suposa de iatrogènies, interferències i efectes no desitjats, la sobredosi de procediments diagnòstics a cops de risc evitable, la hiperfrequentació de consultes mèdiques, la massificació a primària, a urgències i a hospitalària... cercant salvacions mèdiques per a la supervivència diària qüestionada. També veiem la irrupció periòdica de propostes encara més privatitzadores per part de la xarxa empresarial comercial del sector, amb propòsits de crear nous copagaments, noves taxes i formules fiscals regressives, penetració de la parasitació del sistema de salut per part de la lògica del mercat revaluant la salut com a mercaderia i font de lucre. Assistim a una veritable “intoxicació” del llenguatge i dels conceptes que amb pretensions de modernitat i eficiència no fa sinó introduir els valors i el discurs del mercat i el neoliberalisme en matèria de salut humana i les seves atencions. Les fórmules privatitzadores, externalitzadores, s’argumenten a cavall d’una elaborada i enganyosa necessitat de “complementarietat” i de bondat d’allò “mixt” o públic-privat (aportació de recursos públics-beneficis privats) A més crisi, més incertesa, més por, més patologies, més negoci...
Pot resultar il•lustratiu algun fenomen que semblava feliçment superat i que reapareix en plena crisi: torna a estendre’s la venda d’òrgans i/o donacions biològiques com a matèries primeres del mercat de la sanitat d’empresa: semen, òvuls, cabells, ronyons, pell, etc... com una patètica imatge de la necessitat de comercialitzar el propi per la supervivència. Altres cops el que es paga és un “lloguer” com ara matrius contractades per gestar embrions en tècniques de reproducció assistida... Quan semblava que la venda de sang i derivats eren ja cosa de la vella història més negra del segle passat, torna la involució civilitzatòria de posar al mercat parts del cos amb finalitat lucrativa.
I com a qualsevol malalt, la curació només pot arribar d’un bon diagnòstic que comença per l’acceptació del propi subjecte malalt. Serà la primera tasca: la denuncia i la diagnosi de les nostres contradiccions i desesperances col•lectives i individuals.
Hem arribat aquí, lluitant en condicions extremadament difícils, i hem estat derrotats. Disposem de resistències notables i d’esperances vives, tot i que encara insuficients. Moviments socials i organitzacions diverses, accions de protesta i denúncia i reivindicació, i per suposat de Partits polítics de les esquerres transformadores i revolucionàries arreu del planeta junt amb les noves realitats insurgents de l’Amèrica Llatina i més són motiu d’ànim i enrolament.
Per tancar aquesta reflexió vull abocar-hi una nota d’optimisme, encara millor d’ esperança. Hi ha realitats emergents en la xarxa civil organitzada a casa nostra, dins la ciutadania més compromesa i conscient, que han començat a alçar la veu, coral i sumatòria, de persones i associacions, i encara més han iniciat moviments de construcció d’espais de reivindicació, de lluita i de proposta. També en Salut i així a Catalunya, el 19 de febrer de 2009 es presentava a l’Ateneu barcelonès, una nova entitat anomenada “DEMPEUS per la salut pública”. Un col•lectiu de persones que subscriuen un Manifest concret i succint del que em sento especialment partícip i que cal reproduir:
MANIFEST : DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA
Les persones que adherim aquest document considerem que el moment present és determinant pel que fa al futur de la sanitat i la salut a Catalunya i ens pronunciem en defensa del Sistema Nacional de Salut amb tot el seu caràcter assolit: públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d' equitat garantida.
Considerem igualment que el seu objectiu irrenunciable és el de donar la cobertura i els serveis
adients per garantir el dret constitucional de la ciutadania a la protecció de la salut, sense cap tipus de discriminació, tampoc per a les persones immigrades, que treballen o volen a treballar, a casa nostra. La equitat i la lluita contra les desigualtats en salut ens són objectius fonamentals i necessaris.
Darrerament, des de diversos àmbits de les Administracions i empreses vinculades al sector de la salut, es vol restringir de moltes maneres l'àmbit públic. Per exemple, es reclamen noves aportacions econòmiques de la ciutadania ("copagaments"), limitació de serveis, contractacions de pòlisses d'assegurança privada i particulars, taxes, tractament mixt del finançament, generalització de pràctiques de privatització o d' externalització. És a dir, valors de "mercat" pel damunt dels socials i polítics, i la supremacia d' una gestió orientada per valors privats per sobre de la satisfacció dels drets democràtics, econòmics i socials.
La situació de crisi econòmica es ve a sumar al vell argument dels "límits econòmics del finançament públic", per debilitar l'exigència dels drets i culpabilitzar la ciutadania. Es vol imposar una mena de "Pacte Apolític neutral" que obriria camí a la mercantilització de tot el sector... quan aquestes polítiques ultra-liberals estan fracassant a tot arreu.
Nosaltres, que provenim de diferents experiències, formacions, oficis i disciplines, organitzacions socials i polítiques, de diverses lluites i amplis compromisos socials, ens reafirmem en la concepció de la Salut com una categoria superior a la simple atenció en sanitat o l'absència de malaltia. Salut és aquella manera de viure, personalment i col•lectiva, autònoma, joiosa, plena, solidaria i harmònica amb un/a mateix/a, amb la resta de persones i amb l'entorn. Una definició que permet abordar el binomi salut/ malaltia des d'una visió en les seves tres dimensions : biològica, psicològica i social. Per tant ens comprometem a actuar en promoció, protecció i prevenció de la salut ,i a partir de les seves causes, dels Determinants de Salut: treball i les seves condicions, gènere, classe social, educació, estils de vida, medi ambient, urbanisme, origen, autonomia, mobilitat, etc.
Ens orientem a promoure la reflexió col•lectiva, generar debats, cercar acords des de la nostra pluralitat, manifestar públicament les nostres opinions i propostes, engrescar la mobilització social i l'acció cívica i política cap als objectius acordats. Igualment, per les característiques i composició del Grup, ens comprometem a donar a conèixer les elaboracions col•lectives i personals que tinguin interès per a la reflexió i l'acció sobre el tema. I a comprometre al màxim de persones en la defensa de la salut pública.
Alguns dels àmbits en els que inicialment ens proposem treballar són:
1.- La defensa del caràcter PÚBLIC dels sistema nacional de salut.
2.- Participació social, amb d'altres associacions que venen treballant des de fa temps en la defensa de lo públic, i grups d'ajuda.
3.- Abordatge interdisciplinari i de qualitat de patologies no suficientment reconegudes, malalties mal ateses com les mentals, les incorrectament anomenades "rares", o les noves patologies emergents sotmeses a un tracte injust per a ser incorporades dins el sistema d'atenció sanitari i per a una cobertura econòmica i social, malgrat una prevalença i severitat inqüestionables. La recent experiència de la ILP per la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica n'és un exemple que cal acabar de reeixir.
Sense competir amb cap de les plataformes, associacions i col•lectius que coincideixen en aquests objectius, i fent una crida a la major unitat i recolzament mutu, entenem com a necessari, urgent i oportú
difondre aquesta Declaració en defensa del Sistema Públic de Salut i cridar a totes les persones que defensen el seu caràcter públic a donar-hi suport.
Ara toca construir la veritable alternativa. Difícil si convenim que les receptes de manual s’han demostrat ineficaces o han estat liquidades per haver mal copiat models fora de lloc i temps, atòpies i acrònics. Cal reprendre Marx com l’ inici i la validesa del mètode, i no pas com un final. Que tot resta per fer, i encara és possible.
Com deia el pensador Jiddi Krishnamindi : “No és senyal de salut, viure perfectament adaptat dins una societat malalta”.
Front la crisis, fem salut, posem-nos Dempeus !!
Metge amb 39 anys d’exercici professionals, en medicina interna i salut pública
La relació dialèctica del binomi Salut – Política és avui absolutament inqüestionable, malgrat la tossuderia de perversos mercenaris que volen presentar en forma reduccionista, aïllada i acrítica les coses de la salut (prefereixen parlar de sanitat), com una ciència estrictament biològica i tecnocràtica, i per tant independent del marc social, humà, econòmic i polític determinant.
Caldrà, doncs, començar afirmant amb rotunditat quasi solemne que Política i Salut són categories interrelacionades, interdependents, inseparables. Ambdues són cares de la mateixa moneda, i una i altra han de ser abordades de forma global. D’aquí que crisi, del sistema capitalista, i salut siguin paràmetres igualment imbricats a l’hora de l’anàlisi i l’acció.
Les properes línies intenten aportar elements raonables i sustentats en l’empirisme científic que permetin concloure que Capitalisme és igual a malaltia, una patologia greu, pandèmica i crònica d’especial virulència en temps de crisi estructural.
Aquesta vol ser una aportació de part a la complexa reflexió multidisciplinària a debat i des d’una visió i abordatge salubristes. Voldrà dir amb una triple dimensió bio- psico-social. Una aproximació al diagnòstic del present, amb ulls de clínic- del qui està a peu del llit del pacient- des de la biologia i les ciències biomèdiques, és a dir socials.
Tractarem el tema en dos temps: El primer ha de considerar necessariament els impactes de la crisi en tots aquells condicionants “NO- assistencials”, és a dir no mèdics, però SÍ “determinants” en la salut humana i del col•lectiu social. El segon també adient una reflexió més d’atenció personal sanitària, més mèdica, i evidentment afectada de ple si la considerem des de l’exercici de la protecció a un dret fonamental.
Les dimensions de l’actual crisi són d’una tal importància que necessariament repercuteixen en tots els aspectes determinants en la salut humana. Tant a nivell individual com a la seva dimensió social i col•lectiva. El treball i les seves condicions com a paradigma, però també els hàbits de vida, habitatge, alimentació, cultura, medi ambient, organització del temps i l’economia familiar, valors ètics, pateixen impactes inqüestionables en la etapa actual i les conseqüències condicionen i conformen una forma concreta de viure, de gaudir, de patir,… i fins i tot i també de morir (malgrat s’intenti obviar el tema de la mort sota absurdes formes estètiques).
Des de la òptica de la salut humana la present crisi aguditza el que ja eren unes tendències patogèniques dins la depredació neoliberal global. Vol dir, que esdevé objectivable: Un increment quantitatiu i qualitatiu de malalties i patiments. Principalment de les patologies mentals, incloses estres, depressions i suïcidis in crescendo, però també estils de vida insans amb més i noves addiccions, hàbits insalubres, medicalització excessiva, fugides esotèriques i recerca ingènua de falses panacees, integrismes parareligiosos. Generant desigualtats creixents, precarietats i atur laboral amb més desregulació i més incertesa, mercantilització de bens i serveis públics progressivament degradats via privatitzacions. Pèrdues a la fi en condicions de vida i de treball, abús de drogues, sedentarisme, consumisme i egocentrisme patològics, degradació alimentària, malbaratament energètic, baixa autoestima i pèrdua d’autonomia o del sentiment de pertinença social o del sentit crític, soledat forçada, devaluació de conceptes com la solidaritat i de valors socials i polítics, desnaturalització de la democràcia participativa amb acceptació fatalista de la submissió i retrocés en discriminacions i agressions de gènere, xenòfobes i racistes. La llista pot encara ampliar-se però la relació és prou greu i il•lustrativa.
Algunes realitats resulten especialment dures: suïcidis al lloc de treball i per motiu de treball o la seva carència i desregulació, pèrdues de l’habitatge familiar via onada de desnonaments, manteniments inexistents a vivendes de baix estatus social (amb sinistres mortals per deteriorament d’ infraestructures o d’instal•lacions als immobles), renuncia forçada dels joves a l’emancipació personal de la llar familiar, dependència econòmica de professionals i universitaris/es que amb la perspectiva de Bolonya no poden accedir a treballs remunerats compatibles amb horaris lectius i es veuen abocats a subscriure crèdits per finançar els seus estudis amb el compromís de retorn immediat un cop titulats, l’exèrcit de nous jubilats precoços expulsats contra la seva voluntat del món del treball en plenes capacitats i experiència, una reserva ignorada i menystinguda de persones amb malalties cròniques i discapacitats parcials que ni tan sols poden accedir a cap forma d’ocupació amb finalitat terapèutica o de gratificació social.
Aquest estat de coses representa per a milions de persones, més enllà de la degradació en salut, la pèrdua de l’aspiració humana a la felicitat, i la renúncia a la concepció integral de Salut. Avui s’imposa l’ immediatesa de sobreviure, de competir, de perdurar, de seguir corrent i esbufegant per no caure i ser trepitjat. El més “normal” per habitual és lluitar per arribar a demà, a qualsevol preu, oblidant qualsevol planificació a mig termini, i per descomptat incloent la submissió al sistema, la renuncia a una transformació real i sobretot a somiar ni a participar en qualsevol alternativa real.
Una renuncia viscuda com amputació forçada d’esperança i rebel•lió és causa i motiu de malaltia i patiment. S’arraconen i perden fràgils equilibris sostenibilitat ecològica, de qualitat de vida personal i social, de coherència ètica i moral, autonomia de pensament, d’opció ideològica, …la supervivència situa l’individu en la trampa del pragmatisme de mínims d’una inevitable i falsa dualitat excloent: confort- inestable, o raó sostenible i social. Les noves tecnologies, al servei de la competitivitat extrema, d’un individualisme exaltat i la nova distribució del temps personal i laboral genera un medi de cultiu pretesament postmodern on la norma és la infelicitat assumida en la intimitat. Una societat alienada, rendida, sotmesa, massificada a base de multiplicar fins l’enèsima potència clons de models individuals de “prêt-a –porter”, és una societat malalta. Per suposat que les millors i més eficaces propostes de prevenció i promoció de salut en positiu queden en paper mullat: Paradoxa quan és demostrat que només a societats socialment avançades en democràcies populars i socialistes com Cuba o Veneçuela es compleixen allò que “val més, i costa menys, prevenir que curar”.
Si anem al segon capítol de les atencions personals i mèdiques, la crisi ofereix algunes constatacions: increment de totes les patologies però especialment de les que tenen més component psicosocial i de factors de risc mediambientals o laborals. Això comportarà com diem una perillosa medicalització de la vida quotidiana, el consum excessiu i negatiu de fàrmacs amb tots els riscos que això suposa de iatrogènies, interferències i efectes no desitjats, la sobredosi de procediments diagnòstics a cops de risc evitable, la hiperfrequentació de consultes mèdiques, la massificació a primària, a urgències i a hospitalària... cercant salvacions mèdiques per a la supervivència diària qüestionada. També veiem la irrupció periòdica de propostes encara més privatitzadores per part de la xarxa empresarial comercial del sector, amb propòsits de crear nous copagaments, noves taxes i formules fiscals regressives, penetració de la parasitació del sistema de salut per part de la lògica del mercat revaluant la salut com a mercaderia i font de lucre. Assistim a una veritable “intoxicació” del llenguatge i dels conceptes que amb pretensions de modernitat i eficiència no fa sinó introduir els valors i el discurs del mercat i el neoliberalisme en matèria de salut humana i les seves atencions. Les fórmules privatitzadores, externalitzadores, s’argumenten a cavall d’una elaborada i enganyosa necessitat de “complementarietat” i de bondat d’allò “mixt” o públic-privat (aportació de recursos públics-beneficis privats) A més crisi, més incertesa, més por, més patologies, més negoci...
Pot resultar il•lustratiu algun fenomen que semblava feliçment superat i que reapareix en plena crisi: torna a estendre’s la venda d’òrgans i/o donacions biològiques com a matèries primeres del mercat de la sanitat d’empresa: semen, òvuls, cabells, ronyons, pell, etc... com una patètica imatge de la necessitat de comercialitzar el propi per la supervivència. Altres cops el que es paga és un “lloguer” com ara matrius contractades per gestar embrions en tècniques de reproducció assistida... Quan semblava que la venda de sang i derivats eren ja cosa de la vella història més negra del segle passat, torna la involució civilitzatòria de posar al mercat parts del cos amb finalitat lucrativa.
I com a qualsevol malalt, la curació només pot arribar d’un bon diagnòstic que comença per l’acceptació del propi subjecte malalt. Serà la primera tasca: la denuncia i la diagnosi de les nostres contradiccions i desesperances col•lectives i individuals.
Hem arribat aquí, lluitant en condicions extremadament difícils, i hem estat derrotats. Disposem de resistències notables i d’esperances vives, tot i que encara insuficients. Moviments socials i organitzacions diverses, accions de protesta i denúncia i reivindicació, i per suposat de Partits polítics de les esquerres transformadores i revolucionàries arreu del planeta junt amb les noves realitats insurgents de l’Amèrica Llatina i més són motiu d’ànim i enrolament.
Per tancar aquesta reflexió vull abocar-hi una nota d’optimisme, encara millor d’ esperança. Hi ha realitats emergents en la xarxa civil organitzada a casa nostra, dins la ciutadania més compromesa i conscient, que han començat a alçar la veu, coral i sumatòria, de persones i associacions, i encara més han iniciat moviments de construcció d’espais de reivindicació, de lluita i de proposta. També en Salut i així a Catalunya, el 19 de febrer de 2009 es presentava a l’Ateneu barcelonès, una nova entitat anomenada “DEMPEUS per la salut pública”. Un col•lectiu de persones que subscriuen un Manifest concret i succint del que em sento especialment partícip i que cal reproduir:
MANIFEST : DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA
Les persones que adherim aquest document considerem que el moment present és determinant pel que fa al futur de la sanitat i la salut a Catalunya i ens pronunciem en defensa del Sistema Nacional de Salut amb tot el seu caràcter assolit: públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d' equitat garantida.
Considerem igualment que el seu objectiu irrenunciable és el de donar la cobertura i els serveis
adients per garantir el dret constitucional de la ciutadania a la protecció de la salut, sense cap tipus de discriminació, tampoc per a les persones immigrades, que treballen o volen a treballar, a casa nostra. La equitat i la lluita contra les desigualtats en salut ens són objectius fonamentals i necessaris.
Darrerament, des de diversos àmbits de les Administracions i empreses vinculades al sector de la salut, es vol restringir de moltes maneres l'àmbit públic. Per exemple, es reclamen noves aportacions econòmiques de la ciutadania ("copagaments"), limitació de serveis, contractacions de pòlisses d'assegurança privada i particulars, taxes, tractament mixt del finançament, generalització de pràctiques de privatització o d' externalització. És a dir, valors de "mercat" pel damunt dels socials i polítics, i la supremacia d' una gestió orientada per valors privats per sobre de la satisfacció dels drets democràtics, econòmics i socials.
La situació de crisi econòmica es ve a sumar al vell argument dels "límits econòmics del finançament públic", per debilitar l'exigència dels drets i culpabilitzar la ciutadania. Es vol imposar una mena de "Pacte Apolític neutral" que obriria camí a la mercantilització de tot el sector... quan aquestes polítiques ultra-liberals estan fracassant a tot arreu.
Nosaltres, que provenim de diferents experiències, formacions, oficis i disciplines, organitzacions socials i polítiques, de diverses lluites i amplis compromisos socials, ens reafirmem en la concepció de la Salut com una categoria superior a la simple atenció en sanitat o l'absència de malaltia. Salut és aquella manera de viure, personalment i col•lectiva, autònoma, joiosa, plena, solidaria i harmònica amb un/a mateix/a, amb la resta de persones i amb l'entorn. Una definició que permet abordar el binomi salut/ malaltia des d'una visió en les seves tres dimensions : biològica, psicològica i social. Per tant ens comprometem a actuar en promoció, protecció i prevenció de la salut ,i a partir de les seves causes, dels Determinants de Salut: treball i les seves condicions, gènere, classe social, educació, estils de vida, medi ambient, urbanisme, origen, autonomia, mobilitat, etc.
Ens orientem a promoure la reflexió col•lectiva, generar debats, cercar acords des de la nostra pluralitat, manifestar públicament les nostres opinions i propostes, engrescar la mobilització social i l'acció cívica i política cap als objectius acordats. Igualment, per les característiques i composició del Grup, ens comprometem a donar a conèixer les elaboracions col•lectives i personals que tinguin interès per a la reflexió i l'acció sobre el tema. I a comprometre al màxim de persones en la defensa de la salut pública.
Alguns dels àmbits en els que inicialment ens proposem treballar són:
1.- La defensa del caràcter PÚBLIC dels sistema nacional de salut.
2.- Participació social, amb d'altres associacions que venen treballant des de fa temps en la defensa de lo públic, i grups d'ajuda.
3.- Abordatge interdisciplinari i de qualitat de patologies no suficientment reconegudes, malalties mal ateses com les mentals, les incorrectament anomenades "rares", o les noves patologies emergents sotmeses a un tracte injust per a ser incorporades dins el sistema d'atenció sanitari i per a una cobertura econòmica i social, malgrat una prevalença i severitat inqüestionables. La recent experiència de la ILP per la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica n'és un exemple que cal acabar de reeixir.
Sense competir amb cap de les plataformes, associacions i col•lectius que coincideixen en aquests objectius, i fent una crida a la major unitat i recolzament mutu, entenem com a necessari, urgent i oportú
difondre aquesta Declaració en defensa del Sistema Públic de Salut i cridar a totes les persones que defensen el seu caràcter públic a donar-hi suport.
Ara toca construir la veritable alternativa. Difícil si convenim que les receptes de manual s’han demostrat ineficaces o han estat liquidades per haver mal copiat models fora de lloc i temps, atòpies i acrònics. Cal reprendre Marx com l’ inici i la validesa del mètode, i no pas com un final. Que tot resta per fer, i encara és possible.
Com deia el pensador Jiddi Krishnamindi : “No és senyal de salut, viure perfectament adaptat dins una societat malalta”.
Front la crisis, fem salut, posem-nos Dempeus !!
Publica un comentari