Esther Vivas
Membre de la campanya No te comas el mundo I de la revista Viento Sur
Les revoltes de fam, que s’han succeït per tot el planeta en el decurs d’aquests dos últims anys, han fet palesa la greu situació de crisi alimentària mundial i evidencien, juntament amb la crisi energètica, ecològica, social i econòmica, l’actual crisi sistèmica del capitalisme global.
Aquests alçaments populars han estat els més importants que s’han produït des dels anys 80 i inici dels 90, època en què el planeta va ser sacsejat per més de cinquanta revoltes en els països del Sud. Aquestes revoltes ens recorden, encara que en contextos i dinàmiques molt diferents, els llunyans “motins de subsistència” que van tenir lloc a l’Europa del segle XVIII. Abans, com ara, la gent exigia menjar. Però, de forma paradoxal, avui, en comparació amb qualsevol altre període històric, es produeix més menjar que mai. Així doncs, quin és el problema? La dificultat es troba en la impossibilitat, per part dels pobres del Sud, de pagar els preus establerts. Es tracta, per tant, d’un problema d’accés als aliments.
Les conclusions de la Reunió d’Alt Nivell sobre Seguretat Alimentària per a Tots celebrada aquest dies a Madrid, i en la qual han tingut un paper destacat representants d’institucions internacionals, governs i multinacionals, no assenyalen cap canvi de tendència en les polítiques que s’han estat aplicant i que han conduït a l’actual situació de crisi alimentària mundial. Les propostes a favor d’una major liberalització comercial, l’aposta per una nova “revolució verda”, augmentar la producció a base de llavors modificades genèticament, entre d’altres, no faran més que agreujar la situació de fam. Les causes de l’actual crisi no poden ser, en cap cas, la solució a aquesta.
Quan a començament de l’any 2007, a causa de l’augment del preu del blat de moro, va esclatar la crisi de la truita a Mèxic, es van encendre els primers llums d’alerta que apuntaven a l’esclat d’una imminent crisi alimentària. Tot i així, no va ser fins als alçaments d’Haití, l’abril del 2008, que la situació de crisi es va mostrar amb total cruesa. L’augment del preu de l’arròs, dels fesols i la fruita en més d’un 50%, va impossibilitar el seu accés a la major part de la població. Aquesta dinàmica es va repetir en més de 37 països del Sud global, des d’Haití fins al Marroc, passant per Moçambic, Níger, Bolívia, Malaisia, entre molts d’altres, on la incapacitat per fer front a l’augment del preu dels aliments va empènyer milers de persones al carrer.
Les revoltes actuals de la fam tenen els seus antecedents immediats en els alçaments populars del anys 80 i 90 contra les polítiques d’ajustament econòmic imposades per les institucions internacionals. Abans i ara, les polítiques neoliberals van ser les responsables d’aquesta situació. Als 80 i 90, el desmantellament dels serveis de suport al petit pagès, l’obertura als mercats nacionals, la reconversió de les terres camperoles en monocultius per a l’exportació... va conduir molts països a una situació de crisi. Avui, un cop més, aquestes polítiques han desembocat en una total inseguretat alimentària.
Des de principis dels 80 s’han produït canvis profunds en l’economia mundial, en nom d’una major liberalització econòmica, amb conseqüències en el model de producció industrial i agrícola. Unes polítiques que han conduït, entre altres, a la pèrdua de l’agricultura familiar i camperola, a l’abandonament sistemàtic de les terres a favor de l’agroindústria i a l’augment de desplaçats del camp a les ciutats misèria del Sud global.
La crisi alimentària, però, també afecta a un altre nivell les poblacions d’Europa i l’Amèrica del Nord, sobretot a aquells sectors socials desafavorits, i més en un context de crisi econòmica: pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, disminució dels salaris, atur massiu, dificultats per fer front a les despeses en habitatge, desaparició de l’agricultura familiar, etc. Per exemple, als Estats Units, segons fonts del Departament d’Agricultura del país, 35 milions de persones passen gana.
Quan organismes internacionals assenyalen el lliure comerç com la panacea que solucionarà tots els mals, és important recordar que justament han estat les polítiques neoliberals les que han conduït a la situació actual. Malgrat que la crisi econòmica ha reduït l’especulació amb els aliments, les causes estructurals de la crisi encara són lluny d’haver-se resolt.
Una sortida real a aquesta passa per potenciar la sobirania alimentària, retornar la producció d’aliments i el control dels recursos naturals (aigua, terra i llavors als camperols, relocalitzar l’agricultura, controlar el comerç internacional i posar fi a la volatilitat dels preus alimentaris en els mercats nacionals). Amb la fam no s’hi juga. Només d’aquesta manera l’accés a l’alimentació podrà ser un dret per a tots i totes.
Membre de la campanya No te comas el mundo I de la revista Viento Sur
Les revoltes de fam, que s’han succeït per tot el planeta en el decurs d’aquests dos últims anys, han fet palesa la greu situació de crisi alimentària mundial i evidencien, juntament amb la crisi energètica, ecològica, social i econòmica, l’actual crisi sistèmica del capitalisme global.
Aquests alçaments populars han estat els més importants que s’han produït des dels anys 80 i inici dels 90, època en què el planeta va ser sacsejat per més de cinquanta revoltes en els països del Sud. Aquestes revoltes ens recorden, encara que en contextos i dinàmiques molt diferents, els llunyans “motins de subsistència” que van tenir lloc a l’Europa del segle XVIII. Abans, com ara, la gent exigia menjar. Però, de forma paradoxal, avui, en comparació amb qualsevol altre període històric, es produeix més menjar que mai. Així doncs, quin és el problema? La dificultat es troba en la impossibilitat, per part dels pobres del Sud, de pagar els preus establerts. Es tracta, per tant, d’un problema d’accés als aliments.
Les conclusions de la Reunió d’Alt Nivell sobre Seguretat Alimentària per a Tots celebrada aquest dies a Madrid, i en la qual han tingut un paper destacat representants d’institucions internacionals, governs i multinacionals, no assenyalen cap canvi de tendència en les polítiques que s’han estat aplicant i que han conduït a l’actual situació de crisi alimentària mundial. Les propostes a favor d’una major liberalització comercial, l’aposta per una nova “revolució verda”, augmentar la producció a base de llavors modificades genèticament, entre d’altres, no faran més que agreujar la situació de fam. Les causes de l’actual crisi no poden ser, en cap cas, la solució a aquesta.
Quan a començament de l’any 2007, a causa de l’augment del preu del blat de moro, va esclatar la crisi de la truita a Mèxic, es van encendre els primers llums d’alerta que apuntaven a l’esclat d’una imminent crisi alimentària. Tot i així, no va ser fins als alçaments d’Haití, l’abril del 2008, que la situació de crisi es va mostrar amb total cruesa. L’augment del preu de l’arròs, dels fesols i la fruita en més d’un 50%, va impossibilitar el seu accés a la major part de la població. Aquesta dinàmica es va repetir en més de 37 països del Sud global, des d’Haití fins al Marroc, passant per Moçambic, Níger, Bolívia, Malaisia, entre molts d’altres, on la incapacitat per fer front a l’augment del preu dels aliments va empènyer milers de persones al carrer.
Les revoltes actuals de la fam tenen els seus antecedents immediats en els alçaments populars del anys 80 i 90 contra les polítiques d’ajustament econòmic imposades per les institucions internacionals. Abans i ara, les polítiques neoliberals van ser les responsables d’aquesta situació. Als 80 i 90, el desmantellament dels serveis de suport al petit pagès, l’obertura als mercats nacionals, la reconversió de les terres camperoles en monocultius per a l’exportació... va conduir molts països a una situació de crisi. Avui, un cop més, aquestes polítiques han desembocat en una total inseguretat alimentària.
Des de principis dels 80 s’han produït canvis profunds en l’economia mundial, en nom d’una major liberalització econòmica, amb conseqüències en el model de producció industrial i agrícola. Unes polítiques que han conduït, entre altres, a la pèrdua de l’agricultura familiar i camperola, a l’abandonament sistemàtic de les terres a favor de l’agroindústria i a l’augment de desplaçats del camp a les ciutats misèria del Sud global.
La crisi alimentària, però, també afecta a un altre nivell les poblacions d’Europa i l’Amèrica del Nord, sobretot a aquells sectors socials desafavorits, i més en un context de crisi econòmica: pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, disminució dels salaris, atur massiu, dificultats per fer front a les despeses en habitatge, desaparició de l’agricultura familiar, etc. Per exemple, als Estats Units, segons fonts del Departament d’Agricultura del país, 35 milions de persones passen gana.
Quan organismes internacionals assenyalen el lliure comerç com la panacea que solucionarà tots els mals, és important recordar que justament han estat les polítiques neoliberals les que han conduït a la situació actual. Malgrat que la crisi econòmica ha reduït l’especulació amb els aliments, les causes estructurals de la crisi encara són lluny d’haver-se resolt.
Una sortida real a aquesta passa per potenciar la sobirania alimentària, retornar la producció d’aliments i el control dels recursos naturals (aigua, terra i llavors als camperols, relocalitzar l’agricultura, controlar el comerç internacional i posar fi a la volatilitat dels preus alimentaris en els mercats nacionals). Amb la fam no s’hi juga. Només d’aquesta manera l’accés a l’alimentació podrà ser un dret per a tots i totes.
Etiquetes de comentaris: 8, Globalització, l'Espurna
Publica un comentari