xxx
Anna Sallés Professora d'Història Contemporània de la UAB
El triomf de la revolució bolxevic és el resultat de la interelació d´una sèrie de factors diversos i complexos. En destacaré alguns dels que em semblen més importants.
En primer lloc, cal tenir en compte el carácter anacrònic i repressiu de l´Imperi tsarista i el paper de la IGM com a accelerador de les contradiccions de la societat russa.
A començaments del segle XX, Rússia era una monarquia absoluta. La Revolució del 1905 va ser la primera gran manifestació del descontent generalitzat de burgesia, proletariat i pagesia. En Nicolau II va aconseguir reconduir la situació i conservar el poder gràcies a haver pogut mantenir la fidelitat de les forces tradicionals que sempre li havien donat suport, a la desunió de les forces opositores al règim i a la “concessió” d´un sistema pseudoparlamentari. Un sistema que no va poder frenar, però, el creixent divorci entre el país legal, representat per la monarquia, la burocràcia, l´exèrcit i l´Església ortodoxa, i el país real. El 1914, Rússia estava vorejant el col•lapse, i la temptació d´una dictadura militar anava prenent cos entre els representants del tsarisme. Però l´esclat de la IGM i la intervenció de Rússia al costat de francesos i britànics i en contra dels imperis centrals, van frenar, momentàniament, el moviment reivindicatiu dels diversos sectors socials antitsaristes. La burgesia estava a favor de la intervenció a la guerra (tenia una indubtable vocació imperialista) i els partits i organitzacions de l´esquerra -menxevics, bolxevics i esseristes (Partit Socialista Revolucionari), anarquistes- no formaven un front únic antibel•licista, en un context de traició quasi generalitzada dels partits socialdemòcrates europeus al principi de l´internacionalisme proletari. L´únic partit decididament antibel•licista era el d’en Lenin. Recordem el que aquest deia: “ja que no podem aturar la guerra, transformem-la en guerra revolucionària”.
Però les derrotes van arribar aviat per a les tropes tsaristes i, amb elles, el refredament patriòtic i l´acceleració del procés de descomposició del sistema. Fruit d´aquesta descomposició –política, institucional, militar- serà la Revolució de Febrer del 1917, que va tenir, originalment, un caràcter molt espontani: les masses van sortir al carrer manifestant-se pel pa i contra la guerra. Malgrat aquest caràcter espontani, la burgesia i el conjunt de forces de centre-dreta representades a la Duma (el parlament) van aconseguir aviat controlar el moviment revolucionari amb la creació del Govern Provisional, a començaments de març, després de l´abdicació d’en Nicolau II. Al mateix temps que el Govern Provisional, neixia el sòviet de Petrograd. Era la dualitat de poders. En un primer moment, la funció del sòviet de Petrograd era la de controlar l´acció del nou govern. Els sòviets eren una forma genuïna d´organització de les classes populars russes, nascuts arran de la Revolució del 1905 i que es van desintegrar amb el reflux revolucionari i la repressió polític-policial. Però, després de la Revolució de Febrer, van reconstituir-se i es van anar estenent com una taca d´oli entre obrers, soldats i camperols, per acabar sent un instrument fonamental d´oposició al Govern Provisional.
En segon lloc, la insuficiència reformista del Govern Provisional que, no obstant aprovar una sèrie de mesures polítiques molt importants (igualtat jurídica entre tots els ciutadans de l´Imperi, drets de reunió, expressió, associació, llibertat religiosa, etc.), no va donar a les classes treballadores allò que era prioritari per a elles i que exigien per la via dels sòviets, sindicats, comitès, etc.: la retirada de la guerra i millores de caràcter social (per a la classe obrera: reducció de la jornada laboral, alça salarial, etc.; i per als camperols: la reforma agrària). I el que cal destacar, com a fet sens dubte especialment rellevant: menxevics i esseristes van entrar a formar part del Govern Provisional des del mes de maig, però no van saber, voler o poder imposar autèntiques reformes socials o forçar els representants del centre-dreta bel•licista a retirar-se de la guerra. I això per diverses raons. D´una banda, per la situació caòtica en què havien d´actuar i, de l´altra, perquè estaven condicionats per plantejaments de caràcter “ortodox”: entenien que el que s´havia iniciat a partir de febrer del 1917 era la revolució burgesa i, en conseqüència, era a la burgesia a qui li pertocava dirigir un procés de canvi que, sense deixar de banda reformes socials, havia de ser de naturalesa bàsicament política. Però, en una clara manifestació d´inoperància i impotència, menxevics i esseristes ni tan sols van ser capaços d´impulsar un autèntic canvi polític mitjançant la ràpida convocatòria d´eleccions a una Assemblea Constituent, que hagués pogut determinar la forma i el contingut del nou estat nascut després de la caiguda de la monarquia (les eleccions es van celebrar ja després de la Revolució d´Octubre) i el nivell de fortalesa dels diversos partits.
En tercer lloc, existia un partit –el bolxevic- que entenia, a partir de l´acceptació –no sense tensions entre els seus militants- de les Tesis d´Abril elaborades per en Lenin, que l´hora de la revolució burgesa ja havia passat, a causa del nivell de descomposició institucional i el nivell d´autoorganització i de consciència de les classes treballadores. Segons el partit bolxevic, el que calia era anar a una república d´obrers i camperols (en Lenin parla, durant aquells mesos, no de revolució socialista sinó de dictadura democràtica d´obrers i camperols, no de dictadura del proletariat, ni de socialisme). Les Tesis d´Abril, en contraposició a la paràl•lisi i indeterminació del programa de menxevics i SR, eren un programa d´acció immediata i la resposta a les exigències populars.
A mesura que el decalatge entre el Govern Provisional i les masses va anar augmentant, va anar creixent la penetració dels bolxevics- que tenien un partit més disciplinat i estructurat que les altres forces socialistes- en les organitzacions de masses (sòviets, sindicats i comitès de fàbrica). Gairebé no havien aconseguit penetrar en el món agrari, però van acceptar el programa SR pel que fa als camperols i les seves reivindicacions (el repartiment de la gran propietat).
A partir de setembre de 1917 (després del fracassat intent de cop d´Estat de l´extrema dreta –agost- encapçalada pel general Kornilov), els bolxevics ja tenien majoria en els sòviets d´obrers i soldats. És el moment en què es va crear el Comitè Militar Revolucionari que, dirigit per en Trotski, va desencadenar la Revolució d´Octubre, fent-la coincidir amb el segon Congrés dels Sòviets d´Obrers i Soldats, en el que els bolxevics eren ja majoritaris. El Govern Provisional va caure sense quasi resistència. Els bolxevics a continuació van constituir un govern revolucionari en solitari, el SOVNARKOM (Consell de Comissaris del Poble), davant la negativa de les altres forces socialistes a “fer-se còmplices del cop d´Estat”. Només durant unes quantes setmanes els esserites d´esquerres van formar part del Sovnarkom, però van trencar amb el govern i els bolxevics el març del 1918, en desacord amb el tractat de pau amb Alemanya (Brest-Litovsk) i amb una política progressivament repressiva envers els camperols i les altres forces socialistes. La dissolució de l´Assemblea Constituent (18 de gener del 1918) i el trencament amb els esserites d´esquerra van precipitar, a partir de l´estiu-tardor, la generalització d´una guerra civil que ja havia començat a prendre forma quasi l´endemà mateix del 25 d´octubre.
En quart lloc, la ràpida adopció per part del Sovnarkom d´un gran paquet de reformes socials, que van donar immediata satisfacció a les reivindicacions populars, especialment els anomenats 4 Grans Decrets: sobre la pau, sobre la terra, sobre el control obrer, i sobre el dret a l´autodeterminació de les nacionalitats (que recollien els punts més importants de les Tesis d´Abril). El decret sobre la terra va comportar l´expropiació dels grans propietaris agraris, la nacionalització de la terra i la seva repartició entre els camperols a través dels sòviets o d´una institució tradicional de la comuna agrària, el mir. Aquest decret significava donar carta de legalitat a les ocupacions espontànies de terres que s´havien anat produint des de l´estiu del 1917 i posposar per a més endavant la socialització de la terra i la posada en marxa de l´agricultura a gran escala. I el que en aquells moments era potser més important per al triomf de la revolució d´Octubre: el decret sobre la terra va donar pas a una etapa d´autèntica lluna de mel (com ha dit l´historiador Teodor Shanin) entre els bolxevics i els camperols que, cal no oblidar-ho, eren la immensa majoria de la població de l´Imperi. La lluna de mel es va anar esmicolant a mesura que avançava la guerra civil i les requises imposaven un tribut cada cop més dur als camperols, la qual cosa, des de mitjan 1920, va desencadenar en algunes regions un autèntic moviment de resistència, fins i tot de caràcter insurreccional.
Un cop acabada i guanyada la guerra civil (març del 1921), el govern revolucionari va adoptar la NEP (Nova Política Econòmica), que va permetre els bolxevics “reconciliar-se” amb la pagesia (era la recuperació de la smitxka o aliança d´obrers i camperols de la que tant havia parlat en Lenin). Però ,a partir del 1929, la col•lectivització forçosa i brutal decretada per l’Stalin va liquidar definitivament el vell món agrari rus.
Per resumir: els bolxevics van “triomfar” l´octubre del 1917 perquè van saber “escoltar i entendre”, a diferència dels socialistes “moderats”, la naturalesa de les reivindicacions populars en un context de descomposició del sistema tsarista i d´extrema feblesa de la burgesia (la interpretació de la historiografia liberal atribuint l´arribada al poder dels bolxevics exclusivament a la capacitat manipuladora d’en Lenin no s´aguanta per tendenciosa i sectària). Però en Lenin i els bolxevics van cometre diversos errors de càlcul: no van saber valorar la capacitat de resistència dels enemics de la dreta i de l´esquerra reformista (cal tenir en compte que el Partit Socialista Revolucionari va ser el més votat a les eleccions a l´Assemblea Constituent celebrades el 12 de novembre del 1917) i es van equivocar pel que fa a la voluntat o a la capacitat revolucionària de la classe obrera europea (Octubre no va ser l´inici de la revolució mundial i els bolxevics es van convertir en una “fortalesa assetjada”, segons expressió del mateix Lenin). De la mateixa manera es van equivocar en sobrevalorar el pes del proletariat industrial a una Rússia on els camperols eren la immensa majoria. En conseqüència, la Rússia bolxevic va quedar isolada en un món en què el capitalisme va poder superar els traumes i les conseqüències de la IGM. El cost d´aquests errors de càlcul va ser la llarga i terrible guerra civil, en la qual podem identificar l´origen d´alguns dels factors que acabarien desembocant en la dictadura estalinista.
Anna Sallés Professora d'Història Contemporània de la UAB
El triomf de la revolució bolxevic és el resultat de la interelació d´una sèrie de factors diversos i complexos. En destacaré alguns dels que em semblen més importants.
En primer lloc, cal tenir en compte el carácter anacrònic i repressiu de l´Imperi tsarista i el paper de la IGM com a accelerador de les contradiccions de la societat russa.
A començaments del segle XX, Rússia era una monarquia absoluta. La Revolució del 1905 va ser la primera gran manifestació del descontent generalitzat de burgesia, proletariat i pagesia. En Nicolau II va aconseguir reconduir la situació i conservar el poder gràcies a haver pogut mantenir la fidelitat de les forces tradicionals que sempre li havien donat suport, a la desunió de les forces opositores al règim i a la “concessió” d´un sistema pseudoparlamentari. Un sistema que no va poder frenar, però, el creixent divorci entre el país legal, representat per la monarquia, la burocràcia, l´exèrcit i l´Església ortodoxa, i el país real. El 1914, Rússia estava vorejant el col•lapse, i la temptació d´una dictadura militar anava prenent cos entre els representants del tsarisme. Però l´esclat de la IGM i la intervenció de Rússia al costat de francesos i britànics i en contra dels imperis centrals, van frenar, momentàniament, el moviment reivindicatiu dels diversos sectors socials antitsaristes. La burgesia estava a favor de la intervenció a la guerra (tenia una indubtable vocació imperialista) i els partits i organitzacions de l´esquerra -menxevics, bolxevics i esseristes (Partit Socialista Revolucionari), anarquistes- no formaven un front únic antibel•licista, en un context de traició quasi generalitzada dels partits socialdemòcrates europeus al principi de l´internacionalisme proletari. L´únic partit decididament antibel•licista era el d’en Lenin. Recordem el que aquest deia: “ja que no podem aturar la guerra, transformem-la en guerra revolucionària”.
Però les derrotes van arribar aviat per a les tropes tsaristes i, amb elles, el refredament patriòtic i l´acceleració del procés de descomposició del sistema. Fruit d´aquesta descomposició –política, institucional, militar- serà la Revolució de Febrer del 1917, que va tenir, originalment, un caràcter molt espontani: les masses van sortir al carrer manifestant-se pel pa i contra la guerra. Malgrat aquest caràcter espontani, la burgesia i el conjunt de forces de centre-dreta representades a la Duma (el parlament) van aconseguir aviat controlar el moviment revolucionari amb la creació del Govern Provisional, a començaments de març, després de l´abdicació d’en Nicolau II. Al mateix temps que el Govern Provisional, neixia el sòviet de Petrograd. Era la dualitat de poders. En un primer moment, la funció del sòviet de Petrograd era la de controlar l´acció del nou govern. Els sòviets eren una forma genuïna d´organització de les classes populars russes, nascuts arran de la Revolució del 1905 i que es van desintegrar amb el reflux revolucionari i la repressió polític-policial. Però, després de la Revolució de Febrer, van reconstituir-se i es van anar estenent com una taca d´oli entre obrers, soldats i camperols, per acabar sent un instrument fonamental d´oposició al Govern Provisional.
En segon lloc, la insuficiència reformista del Govern Provisional que, no obstant aprovar una sèrie de mesures polítiques molt importants (igualtat jurídica entre tots els ciutadans de l´Imperi, drets de reunió, expressió, associació, llibertat religiosa, etc.), no va donar a les classes treballadores allò que era prioritari per a elles i que exigien per la via dels sòviets, sindicats, comitès, etc.: la retirada de la guerra i millores de caràcter social (per a la classe obrera: reducció de la jornada laboral, alça salarial, etc.; i per als camperols: la reforma agrària). I el que cal destacar, com a fet sens dubte especialment rellevant: menxevics i esseristes van entrar a formar part del Govern Provisional des del mes de maig, però no van saber, voler o poder imposar autèntiques reformes socials o forçar els representants del centre-dreta bel•licista a retirar-se de la guerra. I això per diverses raons. D´una banda, per la situació caòtica en què havien d´actuar i, de l´altra, perquè estaven condicionats per plantejaments de caràcter “ortodox”: entenien que el que s´havia iniciat a partir de febrer del 1917 era la revolució burgesa i, en conseqüència, era a la burgesia a qui li pertocava dirigir un procés de canvi que, sense deixar de banda reformes socials, havia de ser de naturalesa bàsicament política. Però, en una clara manifestació d´inoperància i impotència, menxevics i esseristes ni tan sols van ser capaços d´impulsar un autèntic canvi polític mitjançant la ràpida convocatòria d´eleccions a una Assemblea Constituent, que hagués pogut determinar la forma i el contingut del nou estat nascut després de la caiguda de la monarquia (les eleccions es van celebrar ja després de la Revolució d´Octubre) i el nivell de fortalesa dels diversos partits.
En tercer lloc, existia un partit –el bolxevic- que entenia, a partir de l´acceptació –no sense tensions entre els seus militants- de les Tesis d´Abril elaborades per en Lenin, que l´hora de la revolució burgesa ja havia passat, a causa del nivell de descomposició institucional i el nivell d´autoorganització i de consciència de les classes treballadores. Segons el partit bolxevic, el que calia era anar a una república d´obrers i camperols (en Lenin parla, durant aquells mesos, no de revolució socialista sinó de dictadura democràtica d´obrers i camperols, no de dictadura del proletariat, ni de socialisme). Les Tesis d´Abril, en contraposició a la paràl•lisi i indeterminació del programa de menxevics i SR, eren un programa d´acció immediata i la resposta a les exigències populars.
A mesura que el decalatge entre el Govern Provisional i les masses va anar augmentant, va anar creixent la penetració dels bolxevics- que tenien un partit més disciplinat i estructurat que les altres forces socialistes- en les organitzacions de masses (sòviets, sindicats i comitès de fàbrica). Gairebé no havien aconseguit penetrar en el món agrari, però van acceptar el programa SR pel que fa als camperols i les seves reivindicacions (el repartiment de la gran propietat).
A partir de setembre de 1917 (després del fracassat intent de cop d´Estat de l´extrema dreta –agost- encapçalada pel general Kornilov), els bolxevics ja tenien majoria en els sòviets d´obrers i soldats. És el moment en què es va crear el Comitè Militar Revolucionari que, dirigit per en Trotski, va desencadenar la Revolució d´Octubre, fent-la coincidir amb el segon Congrés dels Sòviets d´Obrers i Soldats, en el que els bolxevics eren ja majoritaris. El Govern Provisional va caure sense quasi resistència. Els bolxevics a continuació van constituir un govern revolucionari en solitari, el SOVNARKOM (Consell de Comissaris del Poble), davant la negativa de les altres forces socialistes a “fer-se còmplices del cop d´Estat”. Només durant unes quantes setmanes els esserites d´esquerres van formar part del Sovnarkom, però van trencar amb el govern i els bolxevics el març del 1918, en desacord amb el tractat de pau amb Alemanya (Brest-Litovsk) i amb una política progressivament repressiva envers els camperols i les altres forces socialistes. La dissolució de l´Assemblea Constituent (18 de gener del 1918) i el trencament amb els esserites d´esquerra van precipitar, a partir de l´estiu-tardor, la generalització d´una guerra civil que ja havia començat a prendre forma quasi l´endemà mateix del 25 d´octubre.
En quart lloc, la ràpida adopció per part del Sovnarkom d´un gran paquet de reformes socials, que van donar immediata satisfacció a les reivindicacions populars, especialment els anomenats 4 Grans Decrets: sobre la pau, sobre la terra, sobre el control obrer, i sobre el dret a l´autodeterminació de les nacionalitats (que recollien els punts més importants de les Tesis d´Abril). El decret sobre la terra va comportar l´expropiació dels grans propietaris agraris, la nacionalització de la terra i la seva repartició entre els camperols a través dels sòviets o d´una institució tradicional de la comuna agrària, el mir. Aquest decret significava donar carta de legalitat a les ocupacions espontànies de terres que s´havien anat produint des de l´estiu del 1917 i posposar per a més endavant la socialització de la terra i la posada en marxa de l´agricultura a gran escala. I el que en aquells moments era potser més important per al triomf de la revolució d´Octubre: el decret sobre la terra va donar pas a una etapa d´autèntica lluna de mel (com ha dit l´historiador Teodor Shanin) entre els bolxevics i els camperols que, cal no oblidar-ho, eren la immensa majoria de la població de l´Imperi. La lluna de mel es va anar esmicolant a mesura que avançava la guerra civil i les requises imposaven un tribut cada cop més dur als camperols, la qual cosa, des de mitjan 1920, va desencadenar en algunes regions un autèntic moviment de resistència, fins i tot de caràcter insurreccional.
Un cop acabada i guanyada la guerra civil (març del 1921), el govern revolucionari va adoptar la NEP (Nova Política Econòmica), que va permetre els bolxevics “reconciliar-se” amb la pagesia (era la recuperació de la smitxka o aliança d´obrers i camperols de la que tant havia parlat en Lenin). Però ,a partir del 1929, la col•lectivització forçosa i brutal decretada per l’Stalin va liquidar definitivament el vell món agrari rus.
Per resumir: els bolxevics van “triomfar” l´octubre del 1917 perquè van saber “escoltar i entendre”, a diferència dels socialistes “moderats”, la naturalesa de les reivindicacions populars en un context de descomposició del sistema tsarista i d´extrema feblesa de la burgesia (la interpretació de la historiografia liberal atribuint l´arribada al poder dels bolxevics exclusivament a la capacitat manipuladora d’en Lenin no s´aguanta per tendenciosa i sectària). Però en Lenin i els bolxevics van cometre diversos errors de càlcul: no van saber valorar la capacitat de resistència dels enemics de la dreta i de l´esquerra reformista (cal tenir en compte que el Partit Socialista Revolucionari va ser el més votat a les eleccions a l´Assemblea Constituent celebrades el 12 de novembre del 1917) i es van equivocar pel que fa a la voluntat o a la capacitat revolucionària de la classe obrera europea (Octubre no va ser l´inici de la revolució mundial i els bolxevics es van convertir en una “fortalesa assetjada”, segons expressió del mateix Lenin). De la mateixa manera es van equivocar en sobrevalorar el pes del proletariat industrial a una Rússia on els camperols eren la immensa majoria. En conseqüència, la Rússia bolxevic va quedar isolada en un món en què el capitalisme va poder superar els traumes i les conseqüències de la IGM. El cost d´aquests errors de càlcul va ser la llarga i terrible guerra civil, en la qual podem identificar l´origen d´alguns dels factors que acabarien desembocant en la dictadura estalinista.
Publica un comentari