xxx
Jordi Serrano. Historiador i Rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya(UPEC)
Ens diuen que fa just 40 anys hi havia a Catalunya 5 milions d’habitants. Tots estaven preparant-se pel gran viatge. Es veu que les botigues de maletes van fer el seu agost a l’abril, es van acabar totes les existències. Els indocumentats podeu pensar que feien les maletes per anar a emigrar com ho feien els seus avis fugint de la fam. No, en aquells temps arribaven molts immigrats a Catalunya.
Els que diuen ara que estaven fent les maletes eren gent més aviat benestant. Pel que ens narren els exmelenuts es va fer un dispositiu especial Barcelona-París, una gegantina operació de trasllat massiu només comparable al creuament de milions de magrebins per l’estret de Gibraltar a l’estiu.
Efectivament estaven fent les maletes per anar-se’n a La Sorbonne, una curiosa universitat francesa on durant un mes hi havia més catalans que francesos. Es van assabentar que allí feien vaga i se n’hi van anar corrents. No van agafar mai un llibre ni per sospesar-lo. No entenc a més la dèria dels catalans d’anar a una universitat on aquells dies no feien classes. O potser era per això? D’aquí ve que els del maig del 68 no sàpiguen quasi res i les poques coses que saben les saben malament. Entre anar a universitats tancades i fer vagues estudiantils no els va quedar temps per aprendre. Potser per aquesta enorme confusió intel·lectual pretenien fer revolucions a l'abadia de Montserrat. Altres creien que el millor era el marxisme-leninisme-maoisme i que calia implantar aquest sistema com ho feien a Albània o a Cambotja. Sort que es fumaven molts porros i no tenien temps per a res, perquè, si no, haurien acabat per pelar-nos a tots per llegir llibres. Segons es veu llegir-ne era una prova palpable de ser petitburgès. Com si els botiguers llegissin molt!
En aquest ambient que ens han explicat només hi ha una petita dificultat explicativa, la cançó més escoltada el mes d’abril del 1968 va ser el “La La La” de la Massiel que, com tothom sap, és l’himne revolucionari de la Internacional situacionista. La segona cançó més escoltada era “Cállate niña” dels PIC-NIC.
Fa quaranta anys que uns estudiants francesos van protestar perquè no podien accedir a les habitacions de les estudiants a Nanterre. D’aquí en surt el que s’ha conegut com a maig del 68. No sembla un inici massa èpic. Curiós? Sí, interessant? També, però políticament no sembla que el tema doni per a molt.
Algunes de les idees del maig del 68 són positives, poques, i moltes d’altres negatives. Per exemple, la relació amb les drogues és un dels mals que encara arrosseguem. En aquells dies es va començar a experimentar amb l’LSD. Van teoritzar que les percepcions que hom té en drogar-se són tan reals com la mateixa realitat. Aquí van perdre tota la perspectiva racional i mai més l’han recuperada (Bricmont i Sokal, 1999). Un cop hom accepta aquest tipus de plantejaments –que no raonaments- llavors ja pot afirmar qualsevol bestiesa. Per exemple un es pot apuntar tranquil·lament a la postmodernitat. En Sarkozy va afirmar que ell acabaria amb les idees del maig del 68, en realitat és el producte típic d’aquella generació. La major part dels dirigents d’aquella revolta innòcua li van donar suport en les darreres eleccions. I per aquesta raó s’ha envoltat d’exmilitats socialistes a la vegada exmilitants del maig del 68. També és un hereu sorprenent d’aquella quinta l’Aznar. De joves no, de jove era falangista, però de gran es deixa melenes i acaba dient coses postmodernes com quan va afirmar que calia eliminar “el mismo concepto de causa”.
Potser per la ingesta massiva de drogues, potser perquè simplement eren així de ximples, la major part dels dirigents d’aquells dies s’han convertit de grans en els ideòlegs de la gent més reaccionària. Per exemple, la major part de dirigents neocons als EUA son extrotskistes. A França, la major part dels dirigents de la revolució inofensiva, per exemple l’André Glucksmann, va donar suport a la candidatura d’en Sarkozy, i els que van donar suport a la candidata socialista, un cop van saber els resultats els va faltar temps per a donar suport també al President del govern. A Espanya, els ideòlegs del PP, els conductors de programes i tertulians de la COPE, etc., són també en gran part producte d’aquella flamarada inútil.
Potser és hora de fer una seriosa crítica d’aquella generació que ha aconseguit l’impossible, fer coherent en una biografia tirar còctels molotov a la policia o dirigir-la.
No només s’ha anat creant el mite de la revolució del 68 a Catalunya, sinó que a més els seus pretesos protagonistes estan traslladant perillosament i irresponsablement aquesta idea als seus fills.
El mes de maig del 68 a Catalunya no hi va haber cap mena de revolució. Quasi tots els catalans anaven a missa, es confessaven periòdicament, es casaven per l’església –molts d’ells de penal-, no usaven cap mètode anticonceptiu –estaven prohibits-. Fins i tot es casaven per l’església els homosexuals.
Però ara tota aquesta generació fantasma pretén que els seus fills facin la revolució que ells no van saber fer (Dany Cohn-Bendit, 1986). És curiosa la dèria que tenen amb les revolucions. El que més em xoca és que quan els parles de la revolució obrera del 19 de juliol del 1936, arrufen el nas i exclamen: “Van matar molts capellans i molts amos!”. I, com es pensen que es fa una revolució, anant a missa de dotze? Si la conversa és més intimista et diuen: “El papà el juliol del 1936 les va passar de tots colors, els obrers es van fer amos de la fàbrica i se’n va haver d’anar a Burgos” (Gregorio Morán, 1998).
Els del Maig del 68 ara manen a tot arreu, en la política són els ideòlegs d’en George W. Bush, en Nicolas Sarkozy i en José María Aznar. Dirigents maoístes com l’André Glucksmann demanen el vot per a la dreta i són els propagadors de què hi havia armes de destrucció massiva a l’Irak. Comences a provar l’LSD i acabes veient armes per tot arreu.
Per aquesta raó, perquè ara manen a la política, als mitjans de comunicació, a les empreses, etc, encara entenc menys que continuïn inflant el cap als seus fills. Si un dia aquests nois i noies s’ho creuen i es plantegen fer una revolució, hauran de detenir els seus pares i executar-los a la Plaça de Sant Jaume. Són uns irresponsables!
El mes de maig del 1968 va ser a Catalunya un mes normal. Fer-nos creure ara una altra cosa és atemptar contra la llei de la gravetat. En altres indrets podien somniar en la construcció de nous mons produïts en mentalitats enterbolides per substàncies estranyes, aquí l’únic somni possible era acabar amb la dictadura. I el somniaven pocs.
En Josep Fontana ens deia “En conjunt 1968 va ésser una flamarada innòcua en què van cremar-se inútilment les aspiracions de canvi social de les noves generacions. Es va deixar que s’esbravessin perquè veiessin que poques coses "reals" podien canviar i tornessin a l’ordre”.
Jordi Serrano. Historiador i Rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya(UPEC)
Ens diuen que fa just 40 anys hi havia a Catalunya 5 milions d’habitants. Tots estaven preparant-se pel gran viatge. Es veu que les botigues de maletes van fer el seu agost a l’abril, es van acabar totes les existències. Els indocumentats podeu pensar que feien les maletes per anar a emigrar com ho feien els seus avis fugint de la fam. No, en aquells temps arribaven molts immigrats a Catalunya.
Els que diuen ara que estaven fent les maletes eren gent més aviat benestant. Pel que ens narren els exmelenuts es va fer un dispositiu especial Barcelona-París, una gegantina operació de trasllat massiu només comparable al creuament de milions de magrebins per l’estret de Gibraltar a l’estiu.
Efectivament estaven fent les maletes per anar-se’n a La Sorbonne, una curiosa universitat francesa on durant un mes hi havia més catalans que francesos. Es van assabentar que allí feien vaga i se n’hi van anar corrents. No van agafar mai un llibre ni per sospesar-lo. No entenc a més la dèria dels catalans d’anar a una universitat on aquells dies no feien classes. O potser era per això? D’aquí ve que els del maig del 68 no sàpiguen quasi res i les poques coses que saben les saben malament. Entre anar a universitats tancades i fer vagues estudiantils no els va quedar temps per aprendre. Potser per aquesta enorme confusió intel·lectual pretenien fer revolucions a l'abadia de Montserrat. Altres creien que el millor era el marxisme-leninisme-maoisme i que calia implantar aquest sistema com ho feien a Albània o a Cambotja. Sort que es fumaven molts porros i no tenien temps per a res, perquè, si no, haurien acabat per pelar-nos a tots per llegir llibres. Segons es veu llegir-ne era una prova palpable de ser petitburgès. Com si els botiguers llegissin molt!
En aquest ambient que ens han explicat només hi ha una petita dificultat explicativa, la cançó més escoltada el mes d’abril del 1968 va ser el “La La La” de la Massiel que, com tothom sap, és l’himne revolucionari de la Internacional situacionista. La segona cançó més escoltada era “Cállate niña” dels PIC-NIC.
Fa quaranta anys que uns estudiants francesos van protestar perquè no podien accedir a les habitacions de les estudiants a Nanterre. D’aquí en surt el que s’ha conegut com a maig del 68. No sembla un inici massa èpic. Curiós? Sí, interessant? També, però políticament no sembla que el tema doni per a molt.
Algunes de les idees del maig del 68 són positives, poques, i moltes d’altres negatives. Per exemple, la relació amb les drogues és un dels mals que encara arrosseguem. En aquells dies es va començar a experimentar amb l’LSD. Van teoritzar que les percepcions que hom té en drogar-se són tan reals com la mateixa realitat. Aquí van perdre tota la perspectiva racional i mai més l’han recuperada (Bricmont i Sokal, 1999). Un cop hom accepta aquest tipus de plantejaments –que no raonaments- llavors ja pot afirmar qualsevol bestiesa. Per exemple un es pot apuntar tranquil·lament a la postmodernitat. En Sarkozy va afirmar que ell acabaria amb les idees del maig del 68, en realitat és el producte típic d’aquella generació. La major part dels dirigents d’aquella revolta innòcua li van donar suport en les darreres eleccions. I per aquesta raó s’ha envoltat d’exmilitats socialistes a la vegada exmilitants del maig del 68. També és un hereu sorprenent d’aquella quinta l’Aznar. De joves no, de jove era falangista, però de gran es deixa melenes i acaba dient coses postmodernes com quan va afirmar que calia eliminar “el mismo concepto de causa”.
Potser per la ingesta massiva de drogues, potser perquè simplement eren així de ximples, la major part dels dirigents d’aquells dies s’han convertit de grans en els ideòlegs de la gent més reaccionària. Per exemple, la major part de dirigents neocons als EUA son extrotskistes. A França, la major part dels dirigents de la revolució inofensiva, per exemple l’André Glucksmann, va donar suport a la candidatura d’en Sarkozy, i els que van donar suport a la candidata socialista, un cop van saber els resultats els va faltar temps per a donar suport també al President del govern. A Espanya, els ideòlegs del PP, els conductors de programes i tertulians de la COPE, etc., són també en gran part producte d’aquella flamarada inútil.
Potser és hora de fer una seriosa crítica d’aquella generació que ha aconseguit l’impossible, fer coherent en una biografia tirar còctels molotov a la policia o dirigir-la.
No només s’ha anat creant el mite de la revolució del 68 a Catalunya, sinó que a més els seus pretesos protagonistes estan traslladant perillosament i irresponsablement aquesta idea als seus fills.
El mes de maig del 68 a Catalunya no hi va haber cap mena de revolució. Quasi tots els catalans anaven a missa, es confessaven periòdicament, es casaven per l’església –molts d’ells de penal-, no usaven cap mètode anticonceptiu –estaven prohibits-. Fins i tot es casaven per l’església els homosexuals.
Però ara tota aquesta generació fantasma pretén que els seus fills facin la revolució que ells no van saber fer (Dany Cohn-Bendit, 1986). És curiosa la dèria que tenen amb les revolucions. El que més em xoca és que quan els parles de la revolució obrera del 19 de juliol del 1936, arrufen el nas i exclamen: “Van matar molts capellans i molts amos!”. I, com es pensen que es fa una revolució, anant a missa de dotze? Si la conversa és més intimista et diuen: “El papà el juliol del 1936 les va passar de tots colors, els obrers es van fer amos de la fàbrica i se’n va haver d’anar a Burgos” (Gregorio Morán, 1998).
Els del Maig del 68 ara manen a tot arreu, en la política són els ideòlegs d’en George W. Bush, en Nicolas Sarkozy i en José María Aznar. Dirigents maoístes com l’André Glucksmann demanen el vot per a la dreta i són els propagadors de què hi havia armes de destrucció massiva a l’Irak. Comences a provar l’LSD i acabes veient armes per tot arreu.
Per aquesta raó, perquè ara manen a la política, als mitjans de comunicació, a les empreses, etc, encara entenc menys que continuïn inflant el cap als seus fills. Si un dia aquests nois i noies s’ho creuen i es plantegen fer una revolució, hauran de detenir els seus pares i executar-los a la Plaça de Sant Jaume. Són uns irresponsables!
El mes de maig del 1968 va ser a Catalunya un mes normal. Fer-nos creure ara una altra cosa és atemptar contra la llei de la gravetat. En altres indrets podien somniar en la construcció de nous mons produïts en mentalitats enterbolides per substàncies estranyes, aquí l’únic somni possible era acabar amb la dictadura. I el somniaven pocs.
En Josep Fontana ens deia “En conjunt 1968 va ésser una flamarada innòcua en què van cremar-se inútilment les aspiracions de canvi social de les noves generacions. Es va deixar que s’esbravessin perquè veiessin que poques coses "reals" podien canviar i tornessin a l’ordre”.
Etiquetes de comentaris: 7, l'Espurna, Memòria Històrica
Publica un comentari