Manuel Delgado. Professor d’antropologia a la Universitat de Barcelona
Qualsevol discussió política seriosa ha de començar per descartar els plantejaments que, contaminats per la trivialització mediàtica, arrenquen d’una simplificació brutal dels fenòmens socials i històrics, una distorsió que acaba per convertir-los en una mena de caricatura de si mateixos. Repensar el Maig del 68 amb motiu del seu 40è aniversari és una bona oportunitat per exercir l’obligació que tenim d’esquivar aquesta tendència banalitzadora que afecta ara per ara la majoria d’afers que sotmetem a consideració teòrica. Ens correspon el deure intel·lectual ineludible de considerar les lliçons, en forma d’èxit o de fracàs, de tot procés revolucionari, i el Maig del 68 francès sens dubte ho fou, en la mesura que implicà un qüestionament frontal del sistema de producció i de vida capitalista, un qüestionament que no sols va estar teòric, sinó que va arribar a fer trontollar les institucions polítiques del país, que va haver de reaccionar amb l'únic instrument que, en casos d’emergència com aquest, sap utilitzar per frenar una crisi produïda per l’acció política impugnadora d’estudiants, camperols i obrers al carrer: la violència repressiva.
El primer pas en aquesta consideració seriosa del que va passar als carrers de París la primavera del 1968 –i en molts altres llocs en aquells mateixos moments– és d’aquesta naturalesa: reconèixer la seva condició d’esdeveniment revolucionari, és a dir, superar i desqualificar la visió revisionista ara per ara dominant de la mà dels discursos político-mediàtics que gaudeixen del monopoli en la producció i distribució de significats. Són aquestes fonts les que estan insistint en mostrar-nos aquells fets com una mena de revolta d’estudiants petitburgesos, avorrits i frívols, que es van prendre aquelles jornades com una mena de festa fi de curs per entretenir-se i experimentar noves sensacions. Com a molt, s’accepta que allò va poder ser una revolució més aviat “cultural”, en el sentit d’un assaig de canvi radical en els costums, però que no va afectar –ni ho pretenia– les estructures profundes de la societat capitalista.
Aquesta mirada –en aquests moments hegemònica quasi en termes absoluts– està essent exercida als corresponents fòrums d’opinió per persones que moltes vegades es presenten com a participants en aquella onada revolucionària que a finals dels anys 60 va sacsejar els països de capitalisme avançat. Quasi tots ells són ara per ara usufructuaris de llocs de privilegi de la premsa, la política, la cultura o àdhuc el món empresarial. En aquests casos és previsible un discurs que intenta racionalitzar i justificar, per aquesta via, tota mena de derrotes i renúncies morals. Tot i les seves renúncies ètiques i el seu traspàs a posicions polítiques que, en el millor dels casos, són d’índole socialdemòcrata o associades a aquesta apoteosi de la hipocresia que seria la ideologia ciutadanista. Però el punt de vista d’aquells que ara per ara viuen a l’ombra de l’ordre social que un dia van creure combatre, el que amaga és que allò va ser molt més que una kermès d’estudiants llibertints i drogats. Al Maig del 68 una protesta iniciada pels estudiants de Nanterre va ser el punt culminant i més visible d’un encadenament de turbulències tan nacionals franceses com mundials. Les barricades a París van expressar dramatúrgicament un estat de coses que, entre altres factors, manifestava la ràbia contra l’imperialisme nord-americà a Vietnam i les ànsies de llibertat dels països colonitzats i expoliats: la guerrilla a Llatinoamèrica –amb la figura del Che com la seva insígnia; el moviment dels no-alineats, amb figures fonamentals en la lluita per l’emancipació nacional, com ara Samora Machel, Amilcar Cabral, Ben Barka, Lumumba, Bernadette Deblin o Ho Chi Minh. Encara era ben fresca la vergonya de la guerra colonial a Argèlia, les atrocitats comeses allà per les tropes franceses, la carnisseria d’argelians als carrers de París el 17 d’octubre del 1961 i el perill que s’havia viscut d’una presa de poder a França per l’extrema dreta que immediatament després ve representar l’OAS. També és el moment en el que apareix amb força una contracultura als Estats Units, alguns dels aspectes polítics de la qual són de naturalesa antagonista: Malcom X, els Panteres Negres, Angela Davis, la matança d’Attica i de la Universitat de Kent, els yippies i les grans protestes contra el congrés del Partit Demòcrata a Chicago. És el moment també en el que la Unió Soviètica demostra fins a quin punt el comunisme podia ser una coartada per la vella dominació imperialista rusa i com els partits comunistes podien ser instruments de control polític al servei d’una casta de buròcrates, quan no –com estem veient a la Xina– instruments de l’adveniment del liberalisme capitalista. Ho havien vist abans i ho tornaríem a veure més tard, però poques vegades de manera tan evident com amb la imatge dels tancs soviètics als carrers de Praga l’agost d’aquell mateix 1968.
A nivell intern, el primer error seria considerar –com s’està considerant des de la seva folklorització– la revolució del 68 com a una revolta exclusivament estudiantil. Com tantes vegades al llarg de la història, des de fa segles, és cert que van ser les universitats les que van conèixer l’esclat de la rebel·lió, d’igual forma que va ser des d’elles que es van començar a coure les seves premisses teòriques. Però aquell mes de maig va ser també la culminació d’un seguit de grans mobilitzacions obreres i també camperoles als mesos immediatament anteriors –Mans, Caen, Beçanson, Redon–, en un procés que va desembocar finalment en una vaga general en la que hi van participar deu milions de treballadors. El Maig del 68 va ser, sens dubte, un autèntic aixecament popular.
Tampoc seria just oblidar-nos del paper fonamental que van tenir moviments intel·lectuals i creatius que van revifar la complicitat activa que als anys 20 i 30 va incorporar les avantguardes artístiques a les dinàmiques revolucionàries, començant per l’exemple ben il·lustratiu dels surrealistes. Grups com Socialisme o Barbàrie o la Internacional Situacionista van fer una crítica radical de les noves formes de control social i polític que estaven apareixent en aquell moment i veurem generalitzar-se en dècades posteriors fins ara mateix. Donaven concreció al clima d’efervescència creativa del que el nostre país va rebre l’onada i que molts enyorem en l’actualitat. Van ser ells els que van formalitzar una intuïció que ja abans havia estat present en tot moment revolucionari, que és que un canvi real no pot aspirar tan sols a modificar les condicions de treball o la distribució dels recursos, sinó que el seu objectiu ha de ser la vida mateixa. No era el sistema productiu el que calia substituir per una altra cosa millor, sinó el dia a dia, l’existència quotidiana, per a que la vida privada deixés de ser una vida cada cop més privada de ser vida.
Aquest tarannà és el que explica el paper actiu atorgat a la ciutat i els seus carrers no sols com a testimonis o escenaris passius d’una revolta, sinó com a protagonistes actius, actors principals del gran drama revolucionari. La revolta urbana no va ser ja sols una revolta a la ciutat, sinó una revolta en què un dels temes centrals era la pròpia potencialitat creativa i revolucionària de la ciutat mateixa. Bona part dels grans lemes del maig del 68 francès insistien en aquest aspecte, dels quals el més conegut de “Sota les llambordes, la platja” en seria el resum i la síntesi.
El “sortir al carrer” revolucionari va tenir a partir d’aleshores una explicitació teòrica del que fins aleshores havia estat mancat, per molt que el sentit darrer, tan transcendent, d’un acte d’aparença tan senzilla sempre havia estat present. El vell “a la calle que ya es hora” que cantava Rafael Alberti s’entenia ara, ja no de forma tàcita com fins ara, com el que sempre havia estat: una modalitat de democràcia directa i radical, en què són els mateixos afectats per les injustícies i els greuges els qui es consideren legitimats per parlar per si mateixos i sense el concurs de mediadors orgànics institucionalitzats a través del vot, ni usant els «conductes reglamentaris» que preveu el sistema parlamentari i la burocràcia administrativa. Es tracta, al capdavall, d’una denúncia del que Bourdieu (1984) anomenà fetitxisme de la delegació, la il·lusió que algú pot encarnar físicament i ser portaveus d’una col·lectivitat vindicativa. Perquè tot allò era una manera d’avisar-nos que la lluita democràtica és una lluita per la paraula i pel dret a parlar i que la presa del carrer pels manifestants constitueix una conquesta de la paraula, que gens casualment era el títol del llibre que Michel de Certeau dedicà al Maig del 68 a França, del qual, per cert, és va conèixer una curiosa –però significativa– versió catalana quasi immediata. En aquestes oportunitats –inscrites en lletres d’or a la història de totes les ciutats– els ciutadans es representen a ells mateixos, reclamen exercir el seu dret a existir amb un rostre, com a realitat palpable que es fa present en aquest prosceni per la vida pública que és la plaça i el carrer.
El Maig del 68 va ser, així doncs, una revolució, però va ser una revolució, i aquesta seria una altra de les seves característiques singulars, gairebé incruenta. Una revolució sense morts, si més no com a conseqüència directa dels aldarulls. El mateix es podria dir als danys produïts, més espectaculars que reals. Referint-se a les destruccions produïdes durant el maig del 68, Michel de Certeau (1970: 11) avisava que aquestes mai no van ser de debò cap cataclisme i van adoptar un fort contingut simbòlic. Al mateix temps que recordava que cap instal·lació estratègica, ni cap seu política o econòmica important va ser destrossada pels obrers i estudiants. “Els danys –diu Certeau–, a més dels ocasionats inevitablement pel desordre, feien més aviat l’efecte de sacrificis necessaris a l’expressió d’una reinvidicació» (el subratllat és seu)”. És per això que Certeau ens parla de “lluites rituals” per referir-se als enfrontaments al carrer entre joves i policies.
Un altre autor que va percebre en clau urbana els fets del 68 va ser Pierre Sansot (1996: 199). Era ell qui subratllava el significat que tenia que els estudiants triessin, com a teatre d’operacions predilecte, els carrerons del Barri Llatí, i ho fessin per dur a terme moviments sinuosos, gairebé brownians, que contrastaven amb la linealitat de les grans desfilades civils més o menys institucionalitzades. Els policies, de la seva banda, no van oblidar tampoc mai aquesta dimensió diguem-ne patèrica de la seva presència. Aleshores, a aquell París, es va veure clarament com el desplegament dels agents antiavalots no tan sols és una intervenció destinada a assolir un determinat objectiu, sinó actuacions en bona mesura teatrals, veritables coreografies que no dissimulaven les seves ressonàncies cinematogràfiques. Al seu llibre, Michel de Certeau (1970: 120) deia que “els manifestants de maig lluitaven contra marcians negres i amb casc”. A Poetique de la ville, Pierre Sansot parla de les furgonetes que transportaven els CRS francesos aquelles jornades com “grans bèsties fabuloses a la caiguda de la tarda, monstres enfonsats dins la nit parisenca” (1996; 120). Tot conformant una preocupació escènica de la qual els propis manifestants –cada cop més “vestits per a l’ocasió”– eren partíceps i que ha acabat imposant-se com a model de revolta urbana arreu de les societats industrialitzades, com ho demostren les grans mobilitzacions antiglobalització en contextos metropolitans: Seattle, Gènova, Gotteborg, Praga, Niça, Barcelona, Melburne, etc.
En una cosa, si més no, el Maig del 68 parisenc es va mantenir “fidel a la tradició”. Va ser en el recurs exhaustiu de l’eina per antonomàsia de l’enginyeria urbana revolucionària: les barricades, la instal·lació generalitzada de les quals torna a respondre a un projecte de control sobre l’espai urbà que implicava l’aquarterament dels estudiants a les seus universitàries i als “seus” barris, al mateix temps que impossibilitava la penetració de forces percebudes com un flux anòmal i mòrbid, contra l’avenç del qual calia aixecar tota mena de dics i comportes: la policia, com en altres èpoques l’exèrcit. Les barricades havien estat la forma d’arquitectura popular efímera més característica i més simbòlicament eloqüent de la història de rebel·lió de les ciutats contemporànies. Sansot feia notar com la barricada evocava la imatge d’una subterraneïtat urbana, que emergia com a conseqüència d’un tipus de sisme desconegut. Tot i això, a París, malgrat que els carrers van ser aixecats i es van construir nombroses barricades amb el seu empedrat, la fórmula més emprada va ser la de travessar cotxes a les calçades, bolcar-los, sovint incendiar-los, una forma de violència de fort contingut simbòlic, del que les revoltes a les perifèries franceses dels darrers anys no han estat sinó noves mostres i la generalització. S’ha interpretat el sentit extraempíric d’aquesta mena de tècniques de jugulació dels carrers, com una manera de protestar contra un enemic que havia usurpat l’espai urbà, i alhora com a encarnació absoluta de la societat de consum que es volia fer trontollar. Aquesta fou la tesi de Sansot (1996: 118) que, parlant del maig del 1968, evoca el que va ser, segons ells, un autèntic “holocaust d’automòbils”, del qual, per cert, se’n van lliurar certs models com el Citroën 2 CV o el Renault 4L, que eren els vehicles habitualment preferits pels propis manifestants i que aquests homologaven simbòlicament –segons interpreta Sansot– amb bicicletes. Al capdavall, tot va ser un cop més com si les barricades fossin una variable d’higienització i d’esponjament urbans a les antípodes de les que la violència urbanística ha acabat imposant a tantes ciutats. La barricada assumia la concreció física d’una ciutat literalment aixecada i Henri Lefebvre podia veure en ella un instrument espontani de renovació urbana, l’expressió d’una voluntat absoluta de modificar no tan sols l’espai físic, sinó també l’espai social. A La production de l’espace social podem llegir: “Sols el buldòzer i el còctel molotov podrien canviar l’espai existent” (Lefebvre 1974: 54).
Un altre element a remarcar –del qual hem de tenir present que en som resultat en l’actualitat– va ser que en aquells moments –i tan sols, no ho oblidem, com a màxima visibilització d’un procés d’ampli espectre i d’abast mundial– es va veure amb claredat que el futur de les revolucions dependria de noves formes de politització, sovint basades en una interacció en bona mesura inèdita entre explotats i exclosos i en l’articulació de lluites, els protagonistes de les quals eren minories que la pròpia classe obrera havia menystingut o fins i tot estigmatitzat, com eren els immigrants estrangers –la solidaritat amb els argelians després de la matança del 1961–, els i les homosexuals o les dones. Però potser el més destacable és que aquells episodis van posar de manifest que era perfectament possible, en contra de teories que fins aleshores havien esdevingut incontestables, que esclatés una revolució en plena bonança econòmica, i que els seus protagonistes no fossin masses d’afamats, sinó estudiants de classe mitjana i una classe treballadora que vivia moments d’estabilitat i fins i tot d’una certa prosperitat, com la que caracteritzà el “boom” econòmic de la segona meitat dels anys 60.
Aquest elogi de l’esperit i les realitats que van suposar el Maig del 68 no suposa negar aspectes negatius i criticables, inservibles i àdhuc contrarevolucionaris, si més no si els pensem detingudament. Però si, en aquesta tasca de balanç, féssim l’enumeració dels elements menys recuperables, hauríem d’arrossegar una bona part de la història dels moviments transformadors que ha conegut la història, incloent-hi aquells que al nostre país han protagonitzat la seva classe obrera i altres sectors compromesos amb la millora radical de la societat. Posem per cas: és veritat que al capdavall el maig del 68 va implicar un reforçament de les estructures de poder capitalista a França, però això és el que passa amb tota revolució fracassada, començant, per exemple, per una altra que s’havia produït amb el mateix escenari quasi un segle abans: la Comuna de París del 1871. És possible que els actors principals d’aquesta darrera –a la manera com ens mostra Dreamers, de Bernardo Bertolucci, la pel·lícula “oficial” del Maig francès– fossin joves burgesos àvids d’aventura, però això es podria dir també de les lluites que a les acaballes del franquisme prepararen el presumpte adveniment de la democràcia a Catalunya i a Espanya. I és cert que el perfil social dels que aixecaren les llambordes als carrers de París al maig del 68 és bàsicament el mateix dels que envaïren la Universitat de Barcelona pocs mesos després, provocant la declaració de l’estat d’excepció a Espanya el gener del 1969. Molts van trair allò pel que havien lluitat; però molts altres han continuat i continuen al peu del canó, dient i fent les mateixes coses en nom dels mateixos principis i amb idèntics objectius.
En relació a tot plegat, una reflexió resulta en especial pertinent, si més no des d’aquestes pàgines. Quin va ser el paper dels comunistes francesos i fins a quin punt les decisions que es van prendre aleshores en relació als esdeveniments no han estat determinants de la seva decadència, la postergació i finalment, ara ja, a la residualitat? S’ha repetit –vet aquí un altre tòpic– que el retrocés dels comunistes a Europa ha estat la conseqüència de l’enfonsament del mur de Berlín i el desballestament del “socialisme real” als països de l’Est d’Europa. En canvi, una altra perspectiva posaria de manifest que el retrocés en la influència no tan sols electoral sinó sobretot social dels partits comunistes canònics té a veure també –potser sobretot– amb la seva renúncia a liderar moviments com el del Maig del 68 a França i altres similars que estaven produint-se en aquells moments i s’aniran produint després al llarg i ample dels països de capitalisme avançat, i que van quedar en mans de l’infantilisme esquerranista i les seves tendències sectants i, per tant, al mateix temps de l’espontaneïsme, de la desarticulació organitzativa i de la més absoluta desorientació ideològica. I si alguna cosa es va salvar de la postura dels comunistes francesos va ser la relativa independència de la que van gaudir els seus joves –la UEC–, al si del sindicat estudiantil, la UNEF. En canvi, la deserció del PCF va tenir funestes conseqüències. Recordem l’article que Georges Marchais escriu a L’Humanité el mateix 3 d’aquell mes de maig, denunciant “els falsos revolucionaris que cal desemmascarar” i les activitats de l’”anarquista alemany” Daniel Cohn-Bendit. És quan l’aixecament s’estén a les fàbriques que el PCF intenta incorporar-se i dóna suport a la vaga general. Però ja serà massa tard. Els comunistes han perdut ja l’oportunitat d’or d’encapçalar i dotar de coherència i organització un moviment revolucionari amb possibilitats reals de prendre el poder, en un moment en el que De Gaulle ha abandonat París i els tancs de l’exèrcit són a les portes de la ciutat.
Comparem el tracte que ha rebut el Maig del 68 francès des de la producció i la discussió ideològiques de l’esquerra i el que va merèixer aquell moment ja esmentat de la Comuna de París del 1871, en la qual, per cert, el jovent va jugar un paper tan important com el que jugaria un segle després. Recordem que Marx ja havia avisat sobre la imprudència que suposaria que la classe treballadora intentés una presa de poder en aquells moments. Tot i això Marx va saludar amb entusiasme la revolució quan es va desencadenar i, un cop fracassada, va extreure lliçons que, entre altres efectes, van implicar –recorde-m’ho també– aquell pròleg del Manifest Comunista per a la seva edició del 1872, en la que Marx i Engels reconeixien que els esdeveniments d’un any abans a París havien fet envellir elements importants de l’original d’un text fonamental del pensament marxista. Els ensenyaments d’aquell altre maig revolucionari van ser fonamentals –bé que ho sabem– per a tots els processos revolucionaris posteriors, incloent-hi naturalment la d’octubre del 1917 a Rússia. En canvi, què lluny som d’aquest esforç que se’ns hauria de requerir de pensar seriosament quins van ser els errors i els encerts del Maig francès del 68! El més fàcil és, ara per ara, apuntar-se a aquesta mena de revisionisme que tendeix a desposseir-lo del que va ser la seva voluntat i la seva capacitat impugnadora. Esdevingut la seva caricatura, ens podem permetre fer mofa de la seva inutilitat o fins i tot de la seva naturalesa contraproduent. Qualsevol cosa menys aprendre d’ell, extreure i apropiar-nos de les seves lliçons.
En canvi, que clar resulta que res podria ser igual en els projectes de transformació social després d’aquell Maig del 68 que ara la moda imposa menysprear. Un exemple. Un dia d’octubre de l’any 2006 vaig ser testimoni d’un estrany espectacle a la Plaza Simón Bolívar de Caracas. Al bell mig d’aquell espai, instal·lats en una tribuna, hi havia una sorprenent barreja de militars uniformats i carregats de medalles i una colla de transexuals vestits igualment amb les seves millors gales. En acostar-m’hi vaig comprovar que els parlaments solemnes que s’estaven fent feien la glossa enaltida de la declaració de la ciutat com a “ciutat lliure de sexisme i homofòbia”. Vet aquí, vaig pensar, una escena que de cap de les formes s’hagués pogut produir a una plaça de L'Havana, on les autoritats, la policia i el Partit Comunista porten des de la Revolució perseguint els homosexuals. En canvi, a Veneçuela, un país on s’obren expectatives interessants sobre el futur de la lluita per canvis socials profunds, tenia lloc una escena en la que uns travestits eren conduïts al centre del protagonisme polític institucional. Quina llunyania ètica i estètica entre dos processos revolucionaris –el cubà i el veneçolà– tan propers en canvi pel que fa al combat contra l’imperialisme i el capitalisme a l’Amèrica Llatina d’ara mateix! On rau la diferència entre un i altre? Què ha passat en el temps transcorregut entre la irrupció d’un i altre. La resposta és clara: entre un i altre el que s’aixeca és justament el Maig del 68 i tot el que va ser capaç de resumir.
A Veneçuela, el procés transformador en marxa ha entès el que molts aquí no entenen: que és que ja no podem continuar conreant una forma de fer política, de proposar organització, d’injectar ideologia, de relacionar-nos amb els combats socials que va fracassar i va fer fracassar el Maig del 68. Un dels resultats d’aquell error –no ser on ni quan s’ha de ser– és que l’esquerra clàssica, hereva de la revolució soviètica, hagi estat condemnada a la postergació, entre altres causes perquè els sectors socials més combatents ja no han tornat a refiar-se d’ella. Tant ens hem entestat en ser partits de lluita i de govern, que al final hem aconseguit no ser ni una cosa ni l’altra. No sabrem mai què és el que hagués passat si el PCF s’hagués sumat a la revolta i hagués assumit la seva responsabilitat històrica de dirigir-la. Sabem, en canvi, quines han estat en bona mesura les conseqüències de no haver-ho fet: la revolta va fracassar; el PCF també. La moral que se’n desprèn és ben clara: si passes de la història, el més probable és que la història acabi passant de tu.
Bourdieu, P. 1984. «La délégation et le fétichisme politique». A: Actes de la recherche en sciences sociales, núm. 52-53 (juny). Pàgs. 49-55.
Certeau, M. de. 1970. La conquesta de la paraula, Barcelona: Estela.
Lefebvre, H. 1974. La production de l’espace social, París: Anthropos.
Sansot, P. 1996. Poétique de la ville, París: Armand Colin.
Qualsevol discussió política seriosa ha de començar per descartar els plantejaments que, contaminats per la trivialització mediàtica, arrenquen d’una simplificació brutal dels fenòmens socials i històrics, una distorsió que acaba per convertir-los en una mena de caricatura de si mateixos. Repensar el Maig del 68 amb motiu del seu 40è aniversari és una bona oportunitat per exercir l’obligació que tenim d’esquivar aquesta tendència banalitzadora que afecta ara per ara la majoria d’afers que sotmetem a consideració teòrica. Ens correspon el deure intel·lectual ineludible de considerar les lliçons, en forma d’èxit o de fracàs, de tot procés revolucionari, i el Maig del 68 francès sens dubte ho fou, en la mesura que implicà un qüestionament frontal del sistema de producció i de vida capitalista, un qüestionament que no sols va estar teòric, sinó que va arribar a fer trontollar les institucions polítiques del país, que va haver de reaccionar amb l'únic instrument que, en casos d’emergència com aquest, sap utilitzar per frenar una crisi produïda per l’acció política impugnadora d’estudiants, camperols i obrers al carrer: la violència repressiva.
El primer pas en aquesta consideració seriosa del que va passar als carrers de París la primavera del 1968 –i en molts altres llocs en aquells mateixos moments– és d’aquesta naturalesa: reconèixer la seva condició d’esdeveniment revolucionari, és a dir, superar i desqualificar la visió revisionista ara per ara dominant de la mà dels discursos político-mediàtics que gaudeixen del monopoli en la producció i distribució de significats. Són aquestes fonts les que estan insistint en mostrar-nos aquells fets com una mena de revolta d’estudiants petitburgesos, avorrits i frívols, que es van prendre aquelles jornades com una mena de festa fi de curs per entretenir-se i experimentar noves sensacions. Com a molt, s’accepta que allò va poder ser una revolució més aviat “cultural”, en el sentit d’un assaig de canvi radical en els costums, però que no va afectar –ni ho pretenia– les estructures profundes de la societat capitalista.
Aquesta mirada –en aquests moments hegemònica quasi en termes absoluts– està essent exercida als corresponents fòrums d’opinió per persones que moltes vegades es presenten com a participants en aquella onada revolucionària que a finals dels anys 60 va sacsejar els països de capitalisme avançat. Quasi tots ells són ara per ara usufructuaris de llocs de privilegi de la premsa, la política, la cultura o àdhuc el món empresarial. En aquests casos és previsible un discurs que intenta racionalitzar i justificar, per aquesta via, tota mena de derrotes i renúncies morals. Tot i les seves renúncies ètiques i el seu traspàs a posicions polítiques que, en el millor dels casos, són d’índole socialdemòcrata o associades a aquesta apoteosi de la hipocresia que seria la ideologia ciutadanista. Però el punt de vista d’aquells que ara per ara viuen a l’ombra de l’ordre social que un dia van creure combatre, el que amaga és que allò va ser molt més que una kermès d’estudiants llibertints i drogats. Al Maig del 68 una protesta iniciada pels estudiants de Nanterre va ser el punt culminant i més visible d’un encadenament de turbulències tan nacionals franceses com mundials. Les barricades a París van expressar dramatúrgicament un estat de coses que, entre altres factors, manifestava la ràbia contra l’imperialisme nord-americà a Vietnam i les ànsies de llibertat dels països colonitzats i expoliats: la guerrilla a Llatinoamèrica –amb la figura del Che com la seva insígnia; el moviment dels no-alineats, amb figures fonamentals en la lluita per l’emancipació nacional, com ara Samora Machel, Amilcar Cabral, Ben Barka, Lumumba, Bernadette Deblin o Ho Chi Minh. Encara era ben fresca la vergonya de la guerra colonial a Argèlia, les atrocitats comeses allà per les tropes franceses, la carnisseria d’argelians als carrers de París el 17 d’octubre del 1961 i el perill que s’havia viscut d’una presa de poder a França per l’extrema dreta que immediatament després ve representar l’OAS. També és el moment en el que apareix amb força una contracultura als Estats Units, alguns dels aspectes polítics de la qual són de naturalesa antagonista: Malcom X, els Panteres Negres, Angela Davis, la matança d’Attica i de la Universitat de Kent, els yippies i les grans protestes contra el congrés del Partit Demòcrata a Chicago. És el moment també en el que la Unió Soviètica demostra fins a quin punt el comunisme podia ser una coartada per la vella dominació imperialista rusa i com els partits comunistes podien ser instruments de control polític al servei d’una casta de buròcrates, quan no –com estem veient a la Xina– instruments de l’adveniment del liberalisme capitalista. Ho havien vist abans i ho tornaríem a veure més tard, però poques vegades de manera tan evident com amb la imatge dels tancs soviètics als carrers de Praga l’agost d’aquell mateix 1968.
A nivell intern, el primer error seria considerar –com s’està considerant des de la seva folklorització– la revolució del 68 com a una revolta exclusivament estudiantil. Com tantes vegades al llarg de la història, des de fa segles, és cert que van ser les universitats les que van conèixer l’esclat de la rebel·lió, d’igual forma que va ser des d’elles que es van començar a coure les seves premisses teòriques. Però aquell mes de maig va ser també la culminació d’un seguit de grans mobilitzacions obreres i també camperoles als mesos immediatament anteriors –Mans, Caen, Beçanson, Redon–, en un procés que va desembocar finalment en una vaga general en la que hi van participar deu milions de treballadors. El Maig del 68 va ser, sens dubte, un autèntic aixecament popular.
Tampoc seria just oblidar-nos del paper fonamental que van tenir moviments intel·lectuals i creatius que van revifar la complicitat activa que als anys 20 i 30 va incorporar les avantguardes artístiques a les dinàmiques revolucionàries, començant per l’exemple ben il·lustratiu dels surrealistes. Grups com Socialisme o Barbàrie o la Internacional Situacionista van fer una crítica radical de les noves formes de control social i polític que estaven apareixent en aquell moment i veurem generalitzar-se en dècades posteriors fins ara mateix. Donaven concreció al clima d’efervescència creativa del que el nostre país va rebre l’onada i que molts enyorem en l’actualitat. Van ser ells els que van formalitzar una intuïció que ja abans havia estat present en tot moment revolucionari, que és que un canvi real no pot aspirar tan sols a modificar les condicions de treball o la distribució dels recursos, sinó que el seu objectiu ha de ser la vida mateixa. No era el sistema productiu el que calia substituir per una altra cosa millor, sinó el dia a dia, l’existència quotidiana, per a que la vida privada deixés de ser una vida cada cop més privada de ser vida.
Aquest tarannà és el que explica el paper actiu atorgat a la ciutat i els seus carrers no sols com a testimonis o escenaris passius d’una revolta, sinó com a protagonistes actius, actors principals del gran drama revolucionari. La revolta urbana no va ser ja sols una revolta a la ciutat, sinó una revolta en què un dels temes centrals era la pròpia potencialitat creativa i revolucionària de la ciutat mateixa. Bona part dels grans lemes del maig del 68 francès insistien en aquest aspecte, dels quals el més conegut de “Sota les llambordes, la platja” en seria el resum i la síntesi.
El “sortir al carrer” revolucionari va tenir a partir d’aleshores una explicitació teòrica del que fins aleshores havia estat mancat, per molt que el sentit darrer, tan transcendent, d’un acte d’aparença tan senzilla sempre havia estat present. El vell “a la calle que ya es hora” que cantava Rafael Alberti s’entenia ara, ja no de forma tàcita com fins ara, com el que sempre havia estat: una modalitat de democràcia directa i radical, en què són els mateixos afectats per les injustícies i els greuges els qui es consideren legitimats per parlar per si mateixos i sense el concurs de mediadors orgànics institucionalitzats a través del vot, ni usant els «conductes reglamentaris» que preveu el sistema parlamentari i la burocràcia administrativa. Es tracta, al capdavall, d’una denúncia del que Bourdieu (1984) anomenà fetitxisme de la delegació, la il·lusió que algú pot encarnar físicament i ser portaveus d’una col·lectivitat vindicativa. Perquè tot allò era una manera d’avisar-nos que la lluita democràtica és una lluita per la paraula i pel dret a parlar i que la presa del carrer pels manifestants constitueix una conquesta de la paraula, que gens casualment era el títol del llibre que Michel de Certeau dedicà al Maig del 68 a França, del qual, per cert, és va conèixer una curiosa –però significativa– versió catalana quasi immediata. En aquestes oportunitats –inscrites en lletres d’or a la història de totes les ciutats– els ciutadans es representen a ells mateixos, reclamen exercir el seu dret a existir amb un rostre, com a realitat palpable que es fa present en aquest prosceni per la vida pública que és la plaça i el carrer.
El Maig del 68 va ser, així doncs, una revolució, però va ser una revolució, i aquesta seria una altra de les seves característiques singulars, gairebé incruenta. Una revolució sense morts, si més no com a conseqüència directa dels aldarulls. El mateix es podria dir als danys produïts, més espectaculars que reals. Referint-se a les destruccions produïdes durant el maig del 68, Michel de Certeau (1970: 11) avisava que aquestes mai no van ser de debò cap cataclisme i van adoptar un fort contingut simbòlic. Al mateix temps que recordava que cap instal·lació estratègica, ni cap seu política o econòmica important va ser destrossada pels obrers i estudiants. “Els danys –diu Certeau–, a més dels ocasionats inevitablement pel desordre, feien més aviat l’efecte de sacrificis necessaris a l’expressió d’una reinvidicació» (el subratllat és seu)”. És per això que Certeau ens parla de “lluites rituals” per referir-se als enfrontaments al carrer entre joves i policies.
Un altre autor que va percebre en clau urbana els fets del 68 va ser Pierre Sansot (1996: 199). Era ell qui subratllava el significat que tenia que els estudiants triessin, com a teatre d’operacions predilecte, els carrerons del Barri Llatí, i ho fessin per dur a terme moviments sinuosos, gairebé brownians, que contrastaven amb la linealitat de les grans desfilades civils més o menys institucionalitzades. Els policies, de la seva banda, no van oblidar tampoc mai aquesta dimensió diguem-ne patèrica de la seva presència. Aleshores, a aquell París, es va veure clarament com el desplegament dels agents antiavalots no tan sols és una intervenció destinada a assolir un determinat objectiu, sinó actuacions en bona mesura teatrals, veritables coreografies que no dissimulaven les seves ressonàncies cinematogràfiques. Al seu llibre, Michel de Certeau (1970: 120) deia que “els manifestants de maig lluitaven contra marcians negres i amb casc”. A Poetique de la ville, Pierre Sansot parla de les furgonetes que transportaven els CRS francesos aquelles jornades com “grans bèsties fabuloses a la caiguda de la tarda, monstres enfonsats dins la nit parisenca” (1996; 120). Tot conformant una preocupació escènica de la qual els propis manifestants –cada cop més “vestits per a l’ocasió”– eren partíceps i que ha acabat imposant-se com a model de revolta urbana arreu de les societats industrialitzades, com ho demostren les grans mobilitzacions antiglobalització en contextos metropolitans: Seattle, Gènova, Gotteborg, Praga, Niça, Barcelona, Melburne, etc.
En una cosa, si més no, el Maig del 68 parisenc es va mantenir “fidel a la tradició”. Va ser en el recurs exhaustiu de l’eina per antonomàsia de l’enginyeria urbana revolucionària: les barricades, la instal·lació generalitzada de les quals torna a respondre a un projecte de control sobre l’espai urbà que implicava l’aquarterament dels estudiants a les seus universitàries i als “seus” barris, al mateix temps que impossibilitava la penetració de forces percebudes com un flux anòmal i mòrbid, contra l’avenç del qual calia aixecar tota mena de dics i comportes: la policia, com en altres èpoques l’exèrcit. Les barricades havien estat la forma d’arquitectura popular efímera més característica i més simbòlicament eloqüent de la història de rebel·lió de les ciutats contemporànies. Sansot feia notar com la barricada evocava la imatge d’una subterraneïtat urbana, que emergia com a conseqüència d’un tipus de sisme desconegut. Tot i això, a París, malgrat que els carrers van ser aixecats i es van construir nombroses barricades amb el seu empedrat, la fórmula més emprada va ser la de travessar cotxes a les calçades, bolcar-los, sovint incendiar-los, una forma de violència de fort contingut simbòlic, del que les revoltes a les perifèries franceses dels darrers anys no han estat sinó noves mostres i la generalització. S’ha interpretat el sentit extraempíric d’aquesta mena de tècniques de jugulació dels carrers, com una manera de protestar contra un enemic que havia usurpat l’espai urbà, i alhora com a encarnació absoluta de la societat de consum que es volia fer trontollar. Aquesta fou la tesi de Sansot (1996: 118) que, parlant del maig del 1968, evoca el que va ser, segons ells, un autèntic “holocaust d’automòbils”, del qual, per cert, se’n van lliurar certs models com el Citroën 2 CV o el Renault 4L, que eren els vehicles habitualment preferits pels propis manifestants i que aquests homologaven simbòlicament –segons interpreta Sansot– amb bicicletes. Al capdavall, tot va ser un cop més com si les barricades fossin una variable d’higienització i d’esponjament urbans a les antípodes de les que la violència urbanística ha acabat imposant a tantes ciutats. La barricada assumia la concreció física d’una ciutat literalment aixecada i Henri Lefebvre podia veure en ella un instrument espontani de renovació urbana, l’expressió d’una voluntat absoluta de modificar no tan sols l’espai físic, sinó també l’espai social. A La production de l’espace social podem llegir: “Sols el buldòzer i el còctel molotov podrien canviar l’espai existent” (Lefebvre 1974: 54).
Un altre element a remarcar –del qual hem de tenir present que en som resultat en l’actualitat– va ser que en aquells moments –i tan sols, no ho oblidem, com a màxima visibilització d’un procés d’ampli espectre i d’abast mundial– es va veure amb claredat que el futur de les revolucions dependria de noves formes de politització, sovint basades en una interacció en bona mesura inèdita entre explotats i exclosos i en l’articulació de lluites, els protagonistes de les quals eren minories que la pròpia classe obrera havia menystingut o fins i tot estigmatitzat, com eren els immigrants estrangers –la solidaritat amb els argelians després de la matança del 1961–, els i les homosexuals o les dones. Però potser el més destacable és que aquells episodis van posar de manifest que era perfectament possible, en contra de teories que fins aleshores havien esdevingut incontestables, que esclatés una revolució en plena bonança econòmica, i que els seus protagonistes no fossin masses d’afamats, sinó estudiants de classe mitjana i una classe treballadora que vivia moments d’estabilitat i fins i tot d’una certa prosperitat, com la que caracteritzà el “boom” econòmic de la segona meitat dels anys 60.
Aquest elogi de l’esperit i les realitats que van suposar el Maig del 68 no suposa negar aspectes negatius i criticables, inservibles i àdhuc contrarevolucionaris, si més no si els pensem detingudament. Però si, en aquesta tasca de balanç, féssim l’enumeració dels elements menys recuperables, hauríem d’arrossegar una bona part de la història dels moviments transformadors que ha conegut la història, incloent-hi aquells que al nostre país han protagonitzat la seva classe obrera i altres sectors compromesos amb la millora radical de la societat. Posem per cas: és veritat que al capdavall el maig del 68 va implicar un reforçament de les estructures de poder capitalista a França, però això és el que passa amb tota revolució fracassada, començant, per exemple, per una altra que s’havia produït amb el mateix escenari quasi un segle abans: la Comuna de París del 1871. És possible que els actors principals d’aquesta darrera –a la manera com ens mostra Dreamers, de Bernardo Bertolucci, la pel·lícula “oficial” del Maig francès– fossin joves burgesos àvids d’aventura, però això es podria dir també de les lluites que a les acaballes del franquisme prepararen el presumpte adveniment de la democràcia a Catalunya i a Espanya. I és cert que el perfil social dels que aixecaren les llambordes als carrers de París al maig del 68 és bàsicament el mateix dels que envaïren la Universitat de Barcelona pocs mesos després, provocant la declaració de l’estat d’excepció a Espanya el gener del 1969. Molts van trair allò pel que havien lluitat; però molts altres han continuat i continuen al peu del canó, dient i fent les mateixes coses en nom dels mateixos principis i amb idèntics objectius.
En relació a tot plegat, una reflexió resulta en especial pertinent, si més no des d’aquestes pàgines. Quin va ser el paper dels comunistes francesos i fins a quin punt les decisions que es van prendre aleshores en relació als esdeveniments no han estat determinants de la seva decadència, la postergació i finalment, ara ja, a la residualitat? S’ha repetit –vet aquí un altre tòpic– que el retrocés dels comunistes a Europa ha estat la conseqüència de l’enfonsament del mur de Berlín i el desballestament del “socialisme real” als països de l’Est d’Europa. En canvi, una altra perspectiva posaria de manifest que el retrocés en la influència no tan sols electoral sinó sobretot social dels partits comunistes canònics té a veure també –potser sobretot– amb la seva renúncia a liderar moviments com el del Maig del 68 a França i altres similars que estaven produint-se en aquells moments i s’aniran produint després al llarg i ample dels països de capitalisme avançat, i que van quedar en mans de l’infantilisme esquerranista i les seves tendències sectants i, per tant, al mateix temps de l’espontaneïsme, de la desarticulació organitzativa i de la més absoluta desorientació ideològica. I si alguna cosa es va salvar de la postura dels comunistes francesos va ser la relativa independència de la que van gaudir els seus joves –la UEC–, al si del sindicat estudiantil, la UNEF. En canvi, la deserció del PCF va tenir funestes conseqüències. Recordem l’article que Georges Marchais escriu a L’Humanité el mateix 3 d’aquell mes de maig, denunciant “els falsos revolucionaris que cal desemmascarar” i les activitats de l’”anarquista alemany” Daniel Cohn-Bendit. És quan l’aixecament s’estén a les fàbriques que el PCF intenta incorporar-se i dóna suport a la vaga general. Però ja serà massa tard. Els comunistes han perdut ja l’oportunitat d’or d’encapçalar i dotar de coherència i organització un moviment revolucionari amb possibilitats reals de prendre el poder, en un moment en el que De Gaulle ha abandonat París i els tancs de l’exèrcit són a les portes de la ciutat.
Comparem el tracte que ha rebut el Maig del 68 francès des de la producció i la discussió ideològiques de l’esquerra i el que va merèixer aquell moment ja esmentat de la Comuna de París del 1871, en la qual, per cert, el jovent va jugar un paper tan important com el que jugaria un segle després. Recordem que Marx ja havia avisat sobre la imprudència que suposaria que la classe treballadora intentés una presa de poder en aquells moments. Tot i això Marx va saludar amb entusiasme la revolució quan es va desencadenar i, un cop fracassada, va extreure lliçons que, entre altres efectes, van implicar –recorde-m’ho també– aquell pròleg del Manifest Comunista per a la seva edició del 1872, en la que Marx i Engels reconeixien que els esdeveniments d’un any abans a París havien fet envellir elements importants de l’original d’un text fonamental del pensament marxista. Els ensenyaments d’aquell altre maig revolucionari van ser fonamentals –bé que ho sabem– per a tots els processos revolucionaris posteriors, incloent-hi naturalment la d’octubre del 1917 a Rússia. En canvi, què lluny som d’aquest esforç que se’ns hauria de requerir de pensar seriosament quins van ser els errors i els encerts del Maig francès del 68! El més fàcil és, ara per ara, apuntar-se a aquesta mena de revisionisme que tendeix a desposseir-lo del que va ser la seva voluntat i la seva capacitat impugnadora. Esdevingut la seva caricatura, ens podem permetre fer mofa de la seva inutilitat o fins i tot de la seva naturalesa contraproduent. Qualsevol cosa menys aprendre d’ell, extreure i apropiar-nos de les seves lliçons.
En canvi, que clar resulta que res podria ser igual en els projectes de transformació social després d’aquell Maig del 68 que ara la moda imposa menysprear. Un exemple. Un dia d’octubre de l’any 2006 vaig ser testimoni d’un estrany espectacle a la Plaza Simón Bolívar de Caracas. Al bell mig d’aquell espai, instal·lats en una tribuna, hi havia una sorprenent barreja de militars uniformats i carregats de medalles i una colla de transexuals vestits igualment amb les seves millors gales. En acostar-m’hi vaig comprovar que els parlaments solemnes que s’estaven fent feien la glossa enaltida de la declaració de la ciutat com a “ciutat lliure de sexisme i homofòbia”. Vet aquí, vaig pensar, una escena que de cap de les formes s’hagués pogut produir a una plaça de L'Havana, on les autoritats, la policia i el Partit Comunista porten des de la Revolució perseguint els homosexuals. En canvi, a Veneçuela, un país on s’obren expectatives interessants sobre el futur de la lluita per canvis socials profunds, tenia lloc una escena en la que uns travestits eren conduïts al centre del protagonisme polític institucional. Quina llunyania ètica i estètica entre dos processos revolucionaris –el cubà i el veneçolà– tan propers en canvi pel que fa al combat contra l’imperialisme i el capitalisme a l’Amèrica Llatina d’ara mateix! On rau la diferència entre un i altre? Què ha passat en el temps transcorregut entre la irrupció d’un i altre. La resposta és clara: entre un i altre el que s’aixeca és justament el Maig del 68 i tot el que va ser capaç de resumir.
A Veneçuela, el procés transformador en marxa ha entès el que molts aquí no entenen: que és que ja no podem continuar conreant una forma de fer política, de proposar organització, d’injectar ideologia, de relacionar-nos amb els combats socials que va fracassar i va fer fracassar el Maig del 68. Un dels resultats d’aquell error –no ser on ni quan s’ha de ser– és que l’esquerra clàssica, hereva de la revolució soviètica, hagi estat condemnada a la postergació, entre altres causes perquè els sectors socials més combatents ja no han tornat a refiar-se d’ella. Tant ens hem entestat en ser partits de lluita i de govern, que al final hem aconseguit no ser ni una cosa ni l’altra. No sabrem mai què és el que hagués passat si el PCF s’hagués sumat a la revolta i hagués assumit la seva responsabilitat històrica de dirigir-la. Sabem, en canvi, quines han estat en bona mesura les conseqüències de no haver-ho fet: la revolta va fracassar; el PCF també. La moral que se’n desprèn és ben clara: si passes de la història, el més probable és que la història acabi passant de tu.
Bourdieu, P. 1984. «La délégation et le fétichisme politique». A: Actes de la recherche en sciences sociales, núm. 52-53 (juny). Pàgs. 49-55.
Certeau, M. de. 1970. La conquesta de la paraula, Barcelona: Estela.
Lefebvre, H. 1974. La production de l’espace social, París: Anthropos.
Sansot, P. 1996. Poétique de la ville, París: Armand Colin.
Etiquetes de comentaris: 7, l'Espurna, Memòria Històrica
Publica un comentari