Luz Helena Ramírez Hache, Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat
La sola existència d’un grup d’organitzacions i persones que és reclamen víctimes de l’Estat i que assenyalen que la impunitat i el terror formen part estructural d’un sistema polític, són evidència clara de la inexistència de democràcia en un país.
Malgrat que l’ús d’estratègies de terror utilitzades de manera sistemàtica contra el moviment social i polític d’oposició, és potser la característica més evident d’un estat de coses injust, caldria assenyalar d’altres elements estructurants del sistema polític colombià que en suma permeten afirmar que lluny de ser un estat democràtic, el colombià és un estat terrorista.
En parlar de Colòmbia és freqüent escoltar que és la “democràcia més estable i antiga de la regió”. Aquesta afirmació se sosté sobre la inexistència de règims militars de facto en moments en els que en la majoria de països de l’Amèrica Llatina vivien dictadures. La realitat és que des del poder civil s’ha construït no només una bastimentada legal de persecució al moviment social i d’oposició, sinó que aquest s’ha mantingut en un discurs legitimador de l’ús de la força en el control de la protesta social, fent de la violència l’única resposta als reclams de millors condicions de vida per als pobladors. Des de l’actuació de governs civils, elegits en processos electorals formals, s’ha atacat de manera criminal qualsevol expressió política dissident als poders bipartidistes establerts. Aquesta situació es manté fins al dia d’avui.
Tampoc no es pot donar de banda que la repressió ha estat la millor eina per mantenir i aprofundir un model econòmic excloent, que prioritza les forces del mercat sobre els drets de la població, i que des del 1990 ha permès la implementació del neoliberalisme.
En la present ponència s’enuncien breument alguns elements característics de l’Estat colombià i de les seves estructures polítiques, que permeten afirmar la inexistència d’un sistema polític democràtic i modern, així com algunes de les seves conseqüències, es descriu el paper que estan jugant les diferents expressions del moviment social i polític alternatiu, i per últim, algunes propostes que des del moviment de Víctimes de Crims d’Estat s’estan construint, en particular dirigides al canvi d’estructures de poder que garanteixen la no repetició dels horribles crims dels que ha estat víctima el poble colombià.
El punt d’anàlisi del que es parteix és que l’Estat representa el sector que té al seu favor la correlació de forces, i que expressa en la seva estructura, els interessos econòmics i polítics dels sectors dominants. En aquest sentit, a Colòmbia l’estat expressa un model econòmic determinat, que afavoreix l’enriquiment de determinats sectors i les estructures polítiques busquen la permanència del statu quo.
Tot i que a Colòmbia hi ha de manera formal les premisses bàsiques d’un estat modern, els fets contradiuen la teoria. Reformes com la distribució democràtica de la propietat rural, la secularització de l’estat, la divisió i el control entre les branques del poder públic, i la supremacia del poder civil sobre el militar han quedat ajornades dramàticament. Situació que lluny de resoldre’s per avançar en la solució dels problemes estructurals que van donar origen al conflicte armat intern, amb les polítiques antiterroristes i militarització creixent de la societat, aprofundeix en els problemes estructurals de Colòmbia.
L’Estat colombià: Un Estat antidemocràtic i criminal
A continuació es descriuen breument algunes característiques del sistema polític colombià.
- Presidencialisme i predomini del poder executiu sobre les altres branques del poder públic. La història de les institucions polítiques colombianes han estat cenyides a l’excessiu presidencialisme i la ingerència de la branca executiva en les altres branques del poder. Actualment el President de la República incideix en la conformació de les ternes per als magistrats de les altes corts[1], així com en la terna per al Defensor del Poble[2], a més, la major part de la història recent, a Colòmbia s’han aprovat permanents estats d’excepció, en els que l’Executiu ha tingut la facultat no només de retallar la vigència de certs drets polítics, sinó la de realitzar modificacions en l’estructura dels poders públics i dictar altres normes, suplantant de fet el legislatiu. Aquesta figura s’ha enfortit amb el president Àlvaro Uribe en la mesura en què ell, en els seus actes de govern, ordena detencions, obertura d’investigacions, absol delinqüents i qüestiona les decisions judicials.
- legitimitat de l’estat i absència de condicions de vida digna de la població. La tradició jurídica i política parla de la legitimitat en l’ús de la força i com aquesta radica en l’existència d’un ordre just. L’adequació permanent de la legislació interna en benefici dels interessos dels grans grups econòmics i les condicions creixents de pobresa de la població són evidència de l’existència d’un ordre social injust. La total inexistència de garanties per a l’organització social i l’exercici de l’oposició política que se sostenen sobre les dades de desaparicions, amenaces i assassinats de líders populars, del que en reten compte les estadístiques oficials i d’organismes multilaterals, així com les denúncies realitzades des de les organitzacions socials, reten compte d’això.
- No hi ha monopoli de les armes i de l’aparell repressiu per part de l’Estat. Històricament el tractament que ha rebut la protesta social a Colòmbia ha estat la d’“amenaça a l’ordre públic”. Això ha permès la construcció d’un discurs legitimat des de l’establiment que relaciona qualsevol expressió de mobilització popular amb la insurgència. L’existència d’elits polítiques i econòmiques que no han estat disposades a resoldre les greus problemàtiques d’injustícia i desigualtat en el país han estat acompanyades del militarisme i la repressió, pràctica antidemocràtica que ha estat encoratjada i amb el suport pel govern nord-americà.
A Colòmbia les teories de seguretat nacional[3] i d’enemic intern[4] es van desenvolupar des del poder civil, sense que fos necessària l’existència d’una dictadura militar per a la seva aplicació.
Els mecanismes il·legals de repressió contra els camperols ja havien estat utilitzats pels gamonals i grans terratinents, permetent l’apropiació violenta de zones senceres del país[5]. Les actuacions d’aquests grups delinqüencials es van fer a l’empara de l’estat i dels factors privats de poder, però és a partir de la implementació de les directrius de seguretat nacional – en la lògica de “treure l’aigua al peix” - que es fa sistemàtic l’ús de la violència política contra les organitzacions socials i populars, i els potencials grups polítics d’oposició.
El desenvolupament d’aquestes orientacions va permetre l’aparició de bandes paramilitars que involucren els civils en tasques de seguretat i d’intel·ligència sota la tutela de les forces armades[6]. El paramilitarisme que en un primer moment va tenir un objectiu contrainsurgent, a partir dels anys 90 principalment, amb l’aparició d’un nou sector econòmic i polític que sorgeix amb els diners del tràfic de drogues il·lícites, fa complex el fenomen paramilitar. Les aliances entre sectors militars; econòmics (nacionals i transnacionals, amb interessos en l’extracció de recursos) i polítics conservadors; expliquen l’enfortiment del paramilitarisme com un factor de poder que actualment s’expressa en la direcció de l’Estat i en el control de renglons sencers de l’economia legal i il·legal a Colòmbia.
Els mecanismes de terror han estat acompanyats per una justícia inoperant. La impunitat supera el 99% en les violacions greus als drets humans i crims de lesa humanitat.
L’ús del terror per part de l’Estat colombià, que també ha inclòs mecanismes legals com la criminalització de la protesta social, les detencions massives i arbitràries, l’estructura judicial que empara la impunitat, la justícia penal militar, els llistats d’intel·ligència militar del que es nodreixen les llistes d’extermini, i l’ús de grups paramilitars, han construït un eficaç aparell de dissuasió i d’eliminació d’estructures organitzatives i polítiques senceres[7].
En el desenvolupament de la lluita antiterrorista dels que el govern colombià n’és el primer promotor a l’Amèrica Llatina, ha significat un augment de la repressió a la lluita social. Les veus oficials insistentment posen el moviment social al costat dels “terroristes”, justificant l’atac legal i paralegal als seus líders, desconeixent de tall la justícia de les exigències socials de millorament de les condicions vitals i de defensa dels recursos naturals, que venen sent lliurats a les multinacionals per a la seva explotació, comprometent l’existència no només de pobles originaris, de comunitats camperoles i afro-colombianes, sinó fins i tot la biodiversitat i l’harmonia amb l’entorn.
La vinculació de funcionaris d’amplis sectors de les branques del poder públic a Colòmbia amb el paramilitarisme i els negocis il·lícits, així com la corrupció imperant en la gestió dels recursos públics, l’ús de l’Estat per a finalitats privades, permeten afirmar fins i tot que a Colòmbia s’ha gestat un Estat mafiós.
El paper de les organitzacions socials i de la lluita popular en la construcció de la democràcia
L’ús extensiu i sistemàtic del terror contra totes les expressions d’inconformitat social a Colòmbia, ha portat a una qualificació política del teixit social. En aquest sentit, tot i que les reivindicacions populars inclouen en un primer moment la millora de les condicions reals de vida (de condicions laborals dignes, distribució democràtica de la propietat de la terra, enfortiment de la funció social de l’Estat, defensa de territoris i de recursos naturals) han estat incorporats a l’agenda social exigències de transformacions democràtiques en el règim polític.
Dins de les banderes de lluita s’hi inclouen la solució política negociada al conflicte armat, la desaparició dels esquadrons de la mort, l’exigència del reconeixement de la legitimitat de les organitzacions sindicals, camperoles, estudiantils, de dones, indígenes, de víctimes, etc., i de la seva importància en un sistema que s’anomeni democràtic; la vigència dels drets humans, la independència de la branca judicial, entre altres.
Des del moviment popular es reconeix que els grups guerrillers van tenir el seu origen en l’estructura injusta del sistema polític i econòmic nacional, i que només la solució de fons a aquesta problemàtica permetrà la solució real del conflicte intern. D’aquesta solució en forma part també la construcció d’un model econòmic que giri al voltant de la satisfacció dels drets humans de la població.
Les reivindicacions polítiques dels sectors socials van més enllà de les reivindicacions particulars. Les transformacions democràtiques a Colòmbia tenen relació directa amb la supervivència del moviment social.
Les garanties de la no repetició dels crims de lesa humanitat i de les violacions greus als drets humans formen part de la construcció d’una veritable democràcia a Colòmbia, i no la seva existència merament formal, en la que l’exercici de la democràcia es fa fent una crida a participar en les votacions per a elegir a aquells que ocupen els alts càrrecs nacionals i regionals, perquè fins i tot aquest sol exercici ha estat tenyit de sang, ja que els polítics tradicionals també han utilitzat el terror per fer-se els càrrecs d’elecció popular[8].
Algunes propostes des del Moviment de Víctimes que van en direcció de garantir la No repetició de violacions als drets humans.
Reivindicacions generals que es relacionen amb la democratització de l’Estat colombià i que busquen la no repetició dels crims contra la humanitat, es relacionen amb: la depuració dels informes de seguretat dels organismes d’intel·ligència de l’Estat, que excloguin els lluitadors socials i defensors de drets humans, que són en aquests llistats amb ocasió de la seva activitat de política de defensa dels drets polítics i civils i dels DESC; garantir les condicions de la independència i autonomia de la branca judicial i en particular les que permetin la seva actuació de sanció i investigació de les greus violacions als drets humans; garanties efectives per a l’oposició política (que inclou l’accés a recursos econòmics i als mitjans de comunicació) i a la mobilització social; eliminació de la justícia penal militar i judici dels delictes comesos per la força pública per part de la justícia ordinària.
Les següents propostes estan contingudes en un projecte de llei radicat l’any anterior en el Congrés, construït en el MOVICE[9], i que formen part de l’estratègia de no repetició[10].
- Elevar a rang constitucional els drets de les víctimes a la veritat, la justícia i la reparació integral.
- Pèrdua del dret a ser elegit de qualsevol persona que hagi estat condemnada per comissió de delictes greus contra la humanitat.
- Prohibició expressa als funcionaris públics de tolerar, consentir expressa o tàcitament, donar suport, afavorir, instigar, col·laborar o participar en la creació, promoció o activitats de grups paramilitars. La sanció inclou la pèrdua de drets polítics.
- Prohibició sense excepció de qualsevol delegació, per via executiva o legal, de la força pública a particulars, i en especial a grups paramilitars i mercenaris, així com l’actuació encoberta d’agents estatals en nom d’aquests grups.
- Retornar el monopoli de la força a l’Estat. És un component fonamental de les víctimes de crims contra la humanitat i genocidi.
- Separar del servei de qualsevol membre de la força pública del que hi hagi indicis d’haver tolerat, consentit expressament o tàcitament, recolzat, afavorit, promogut, instigat, col·laborat o participat en la creació o activitats de grups paramilitars.
- Els vincles establerts pels membres de la força pública amb els grups paramilitars, sota cap circumstància, poden ser considerats com a delictes relacionats amb el servei, per tant, no poden ser investigats per la justícia penal militar.
- Sota cap circumstància els particulars poden substituir la força pública. En cap cas es pot autoritzar la tinença i portada d’armes de guerra o d’ús privatiu de la força pública als particulars. De la mateixa manera, prohibir la delegació a particulars de la prestació del servei de seguretat, o la participació de civils en activitats d’intel·ligència militar i policial.
[1] Cort Suprema de Justícia, Cort Constitucional, Consell Superior de la Judicatura.
[2] La Defensoria del Poble va ser una institució creada a partir de la Constitució del 1991, que forma part dels organismes de control.
[3] “La doctrina de seguretat nacional és una concepció militar de l’estat i del funcionament de la societat, que explica l’“ocupació” de les institucions estatals per part dels militars”. En La inseguridad de la seguridad, Leal Buitrago Francisco, Editorial Planeta, 2006. Pàg. 27.
[4] “Els Estats Units van iniciar en els anys cinquanta, durant l’època de l’anomenat macartisme, el trasllat de la Guerra Freda a les societats llatinoamericanes. A diversos països es va acabar legitimant també la militarització de la política interna”. Ibid, pàg 27.
[5] L’anomenada violència liberal conservadora que s‘ubica entre el 1948, amb l’assassinat del cabdill Jorge Eliecer Gaitán, i el 1958, amb l’acord del Front Nacional. El Front Nacional va ser un acord entre els partits tradicionals, Liberal i Conservador, que va durar fins al 1974, i va consistir en l’alternança en el poder per períodes presidencials de 4 anys. El període conegut com la “violència” va deixar víctimes que es compten per milers (es parla d’unes tres-centes mil) i va deixar en el país una nova organització territorial, desposseint els camperols de vastes zones productives ubicades als departaments del Valle del Cauca, Tolima, els Santanderes, Boyacá i Cundinamarca fonamentalment, i que els va desplaçar cap a zones de colonització.
[6] Decret 3398 de 1965, convertit en legislació permanent amb la Llei 48 del 1968. Decret 535 de 1993 i el 356 del 1994. En aquestes lleis i decrets s’orienta la formació de grups de civils armats que serveixin com a suport a les tasques de les forces militars en operacions de seguretat, per a això es contempla entrenament i dotació per part de l’exèrcit i la policia.
[7] El Projecte Colòmbia Nunca Más va documentar més de 40 mil crims de lesa humanitat comesos per l’Estat entre el 1966 i el 1998. Actualment la Unión Patriótica avança una demanda per genocidi polític .
[8] D’això en reten compte els més de 70 parlamentaris investigats per l’anomenada “parapolítica”. Molts d’ells estan detinguts en l’actualitat. El càrrec sota el qual s’investiguen és el de concert per a delinquir agreujat. Més del 90% dels parlamentaris investigats pels seus vincles amb el paramilitarisme són de la coalició de govern. Cal esmentar que en el parlament s’estan aprovant lleis que van en detriment dels drets dels colombians.
[9] Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat (Colòmbia)
[10] Veure “Ocho estrategias de lucha contra la impunidad, aprobadas en el Tercer Encuentro”, realitzat a Bogotà el 9 de juliol del 2006. http://www.movimientodevictimas.org/
La sola existència d’un grup d’organitzacions i persones que és reclamen víctimes de l’Estat i que assenyalen que la impunitat i el terror formen part estructural d’un sistema polític, són evidència clara de la inexistència de democràcia en un país.
Malgrat que l’ús d’estratègies de terror utilitzades de manera sistemàtica contra el moviment social i polític d’oposició, és potser la característica més evident d’un estat de coses injust, caldria assenyalar d’altres elements estructurants del sistema polític colombià que en suma permeten afirmar que lluny de ser un estat democràtic, el colombià és un estat terrorista.
En parlar de Colòmbia és freqüent escoltar que és la “democràcia més estable i antiga de la regió”. Aquesta afirmació se sosté sobre la inexistència de règims militars de facto en moments en els que en la majoria de països de l’Amèrica Llatina vivien dictadures. La realitat és que des del poder civil s’ha construït no només una bastimentada legal de persecució al moviment social i d’oposició, sinó que aquest s’ha mantingut en un discurs legitimador de l’ús de la força en el control de la protesta social, fent de la violència l’única resposta als reclams de millors condicions de vida per als pobladors. Des de l’actuació de governs civils, elegits en processos electorals formals, s’ha atacat de manera criminal qualsevol expressió política dissident als poders bipartidistes establerts. Aquesta situació es manté fins al dia d’avui.
Tampoc no es pot donar de banda que la repressió ha estat la millor eina per mantenir i aprofundir un model econòmic excloent, que prioritza les forces del mercat sobre els drets de la població, i que des del 1990 ha permès la implementació del neoliberalisme.
En la present ponència s’enuncien breument alguns elements característics de l’Estat colombià i de les seves estructures polítiques, que permeten afirmar la inexistència d’un sistema polític democràtic i modern, així com algunes de les seves conseqüències, es descriu el paper que estan jugant les diferents expressions del moviment social i polític alternatiu, i per últim, algunes propostes que des del moviment de Víctimes de Crims d’Estat s’estan construint, en particular dirigides al canvi d’estructures de poder que garanteixen la no repetició dels horribles crims dels que ha estat víctima el poble colombià.
El punt d’anàlisi del que es parteix és que l’Estat representa el sector que té al seu favor la correlació de forces, i que expressa en la seva estructura, els interessos econòmics i polítics dels sectors dominants. En aquest sentit, a Colòmbia l’estat expressa un model econòmic determinat, que afavoreix l’enriquiment de determinats sectors i les estructures polítiques busquen la permanència del statu quo.
Tot i que a Colòmbia hi ha de manera formal les premisses bàsiques d’un estat modern, els fets contradiuen la teoria. Reformes com la distribució democràtica de la propietat rural, la secularització de l’estat, la divisió i el control entre les branques del poder públic, i la supremacia del poder civil sobre el militar han quedat ajornades dramàticament. Situació que lluny de resoldre’s per avançar en la solució dels problemes estructurals que van donar origen al conflicte armat intern, amb les polítiques antiterroristes i militarització creixent de la societat, aprofundeix en els problemes estructurals de Colòmbia.
L’Estat colombià: Un Estat antidemocràtic i criminal
A continuació es descriuen breument algunes característiques del sistema polític colombià.
- Presidencialisme i predomini del poder executiu sobre les altres branques del poder públic. La història de les institucions polítiques colombianes han estat cenyides a l’excessiu presidencialisme i la ingerència de la branca executiva en les altres branques del poder. Actualment el President de la República incideix en la conformació de les ternes per als magistrats de les altes corts[1], així com en la terna per al Defensor del Poble[2], a més, la major part de la història recent, a Colòmbia s’han aprovat permanents estats d’excepció, en els que l’Executiu ha tingut la facultat no només de retallar la vigència de certs drets polítics, sinó la de realitzar modificacions en l’estructura dels poders públics i dictar altres normes, suplantant de fet el legislatiu. Aquesta figura s’ha enfortit amb el president Àlvaro Uribe en la mesura en què ell, en els seus actes de govern, ordena detencions, obertura d’investigacions, absol delinqüents i qüestiona les decisions judicials.
- legitimitat de l’estat i absència de condicions de vida digna de la població. La tradició jurídica i política parla de la legitimitat en l’ús de la força i com aquesta radica en l’existència d’un ordre just. L’adequació permanent de la legislació interna en benefici dels interessos dels grans grups econòmics i les condicions creixents de pobresa de la població són evidència de l’existència d’un ordre social injust. La total inexistència de garanties per a l’organització social i l’exercici de l’oposició política que se sostenen sobre les dades de desaparicions, amenaces i assassinats de líders populars, del que en reten compte les estadístiques oficials i d’organismes multilaterals, així com les denúncies realitzades des de les organitzacions socials, reten compte d’això.
- No hi ha monopoli de les armes i de l’aparell repressiu per part de l’Estat. Històricament el tractament que ha rebut la protesta social a Colòmbia ha estat la d’“amenaça a l’ordre públic”. Això ha permès la construcció d’un discurs legitimat des de l’establiment que relaciona qualsevol expressió de mobilització popular amb la insurgència. L’existència d’elits polítiques i econòmiques que no han estat disposades a resoldre les greus problemàtiques d’injustícia i desigualtat en el país han estat acompanyades del militarisme i la repressió, pràctica antidemocràtica que ha estat encoratjada i amb el suport pel govern nord-americà.
A Colòmbia les teories de seguretat nacional[3] i d’enemic intern[4] es van desenvolupar des del poder civil, sense que fos necessària l’existència d’una dictadura militar per a la seva aplicació.
Els mecanismes il·legals de repressió contra els camperols ja havien estat utilitzats pels gamonals i grans terratinents, permetent l’apropiació violenta de zones senceres del país[5]. Les actuacions d’aquests grups delinqüencials es van fer a l’empara de l’estat i dels factors privats de poder, però és a partir de la implementació de les directrius de seguretat nacional – en la lògica de “treure l’aigua al peix” - que es fa sistemàtic l’ús de la violència política contra les organitzacions socials i populars, i els potencials grups polítics d’oposició.
El desenvolupament d’aquestes orientacions va permetre l’aparició de bandes paramilitars que involucren els civils en tasques de seguretat i d’intel·ligència sota la tutela de les forces armades[6]. El paramilitarisme que en un primer moment va tenir un objectiu contrainsurgent, a partir dels anys 90 principalment, amb l’aparició d’un nou sector econòmic i polític que sorgeix amb els diners del tràfic de drogues il·lícites, fa complex el fenomen paramilitar. Les aliances entre sectors militars; econòmics (nacionals i transnacionals, amb interessos en l’extracció de recursos) i polítics conservadors; expliquen l’enfortiment del paramilitarisme com un factor de poder que actualment s’expressa en la direcció de l’Estat i en el control de renglons sencers de l’economia legal i il·legal a Colòmbia.
Els mecanismes de terror han estat acompanyats per una justícia inoperant. La impunitat supera el 99% en les violacions greus als drets humans i crims de lesa humanitat.
L’ús del terror per part de l’Estat colombià, que també ha inclòs mecanismes legals com la criminalització de la protesta social, les detencions massives i arbitràries, l’estructura judicial que empara la impunitat, la justícia penal militar, els llistats d’intel·ligència militar del que es nodreixen les llistes d’extermini, i l’ús de grups paramilitars, han construït un eficaç aparell de dissuasió i d’eliminació d’estructures organitzatives i polítiques senceres[7].
En el desenvolupament de la lluita antiterrorista dels que el govern colombià n’és el primer promotor a l’Amèrica Llatina, ha significat un augment de la repressió a la lluita social. Les veus oficials insistentment posen el moviment social al costat dels “terroristes”, justificant l’atac legal i paralegal als seus líders, desconeixent de tall la justícia de les exigències socials de millorament de les condicions vitals i de defensa dels recursos naturals, que venen sent lliurats a les multinacionals per a la seva explotació, comprometent l’existència no només de pobles originaris, de comunitats camperoles i afro-colombianes, sinó fins i tot la biodiversitat i l’harmonia amb l’entorn.
La vinculació de funcionaris d’amplis sectors de les branques del poder públic a Colòmbia amb el paramilitarisme i els negocis il·lícits, així com la corrupció imperant en la gestió dels recursos públics, l’ús de l’Estat per a finalitats privades, permeten afirmar fins i tot que a Colòmbia s’ha gestat un Estat mafiós.
El paper de les organitzacions socials i de la lluita popular en la construcció de la democràcia
L’ús extensiu i sistemàtic del terror contra totes les expressions d’inconformitat social a Colòmbia, ha portat a una qualificació política del teixit social. En aquest sentit, tot i que les reivindicacions populars inclouen en un primer moment la millora de les condicions reals de vida (de condicions laborals dignes, distribució democràtica de la propietat de la terra, enfortiment de la funció social de l’Estat, defensa de territoris i de recursos naturals) han estat incorporats a l’agenda social exigències de transformacions democràtiques en el règim polític.
Dins de les banderes de lluita s’hi inclouen la solució política negociada al conflicte armat, la desaparició dels esquadrons de la mort, l’exigència del reconeixement de la legitimitat de les organitzacions sindicals, camperoles, estudiantils, de dones, indígenes, de víctimes, etc., i de la seva importància en un sistema que s’anomeni democràtic; la vigència dels drets humans, la independència de la branca judicial, entre altres.
Des del moviment popular es reconeix que els grups guerrillers van tenir el seu origen en l’estructura injusta del sistema polític i econòmic nacional, i que només la solució de fons a aquesta problemàtica permetrà la solució real del conflicte intern. D’aquesta solució en forma part també la construcció d’un model econòmic que giri al voltant de la satisfacció dels drets humans de la població.
Les reivindicacions polítiques dels sectors socials van més enllà de les reivindicacions particulars. Les transformacions democràtiques a Colòmbia tenen relació directa amb la supervivència del moviment social.
Les garanties de la no repetició dels crims de lesa humanitat i de les violacions greus als drets humans formen part de la construcció d’una veritable democràcia a Colòmbia, i no la seva existència merament formal, en la que l’exercici de la democràcia es fa fent una crida a participar en les votacions per a elegir a aquells que ocupen els alts càrrecs nacionals i regionals, perquè fins i tot aquest sol exercici ha estat tenyit de sang, ja que els polítics tradicionals també han utilitzat el terror per fer-se els càrrecs d’elecció popular[8].
Algunes propostes des del Moviment de Víctimes que van en direcció de garantir la No repetició de violacions als drets humans.
Reivindicacions generals que es relacionen amb la democratització de l’Estat colombià i que busquen la no repetició dels crims contra la humanitat, es relacionen amb: la depuració dels informes de seguretat dels organismes d’intel·ligència de l’Estat, que excloguin els lluitadors socials i defensors de drets humans, que són en aquests llistats amb ocasió de la seva activitat de política de defensa dels drets polítics i civils i dels DESC; garantir les condicions de la independència i autonomia de la branca judicial i en particular les que permetin la seva actuació de sanció i investigació de les greus violacions als drets humans; garanties efectives per a l’oposició política (que inclou l’accés a recursos econòmics i als mitjans de comunicació) i a la mobilització social; eliminació de la justícia penal militar i judici dels delictes comesos per la força pública per part de la justícia ordinària.
Les següents propostes estan contingudes en un projecte de llei radicat l’any anterior en el Congrés, construït en el MOVICE[9], i que formen part de l’estratègia de no repetició[10].
- Elevar a rang constitucional els drets de les víctimes a la veritat, la justícia i la reparació integral.
- Pèrdua del dret a ser elegit de qualsevol persona que hagi estat condemnada per comissió de delictes greus contra la humanitat.
- Prohibició expressa als funcionaris públics de tolerar, consentir expressa o tàcitament, donar suport, afavorir, instigar, col·laborar o participar en la creació, promoció o activitats de grups paramilitars. La sanció inclou la pèrdua de drets polítics.
- Prohibició sense excepció de qualsevol delegació, per via executiva o legal, de la força pública a particulars, i en especial a grups paramilitars i mercenaris, així com l’actuació encoberta d’agents estatals en nom d’aquests grups.
- Retornar el monopoli de la força a l’Estat. És un component fonamental de les víctimes de crims contra la humanitat i genocidi.
- Separar del servei de qualsevol membre de la força pública del que hi hagi indicis d’haver tolerat, consentit expressament o tàcitament, recolzat, afavorit, promogut, instigat, col·laborat o participat en la creació o activitats de grups paramilitars.
- Els vincles establerts pels membres de la força pública amb els grups paramilitars, sota cap circumstància, poden ser considerats com a delictes relacionats amb el servei, per tant, no poden ser investigats per la justícia penal militar.
- Sota cap circumstància els particulars poden substituir la força pública. En cap cas es pot autoritzar la tinença i portada d’armes de guerra o d’ús privatiu de la força pública als particulars. De la mateixa manera, prohibir la delegació a particulars de la prestació del servei de seguretat, o la participació de civils en activitats d’intel·ligència militar i policial.
[1] Cort Suprema de Justícia, Cort Constitucional, Consell Superior de la Judicatura.
[2] La Defensoria del Poble va ser una institució creada a partir de la Constitució del 1991, que forma part dels organismes de control.
[3] “La doctrina de seguretat nacional és una concepció militar de l’estat i del funcionament de la societat, que explica l’“ocupació” de les institucions estatals per part dels militars”. En La inseguridad de la seguridad, Leal Buitrago Francisco, Editorial Planeta, 2006. Pàg. 27.
[4] “Els Estats Units van iniciar en els anys cinquanta, durant l’època de l’anomenat macartisme, el trasllat de la Guerra Freda a les societats llatinoamericanes. A diversos països es va acabar legitimant també la militarització de la política interna”. Ibid, pàg 27.
[5] L’anomenada violència liberal conservadora que s‘ubica entre el 1948, amb l’assassinat del cabdill Jorge Eliecer Gaitán, i el 1958, amb l’acord del Front Nacional. El Front Nacional va ser un acord entre els partits tradicionals, Liberal i Conservador, que va durar fins al 1974, i va consistir en l’alternança en el poder per períodes presidencials de 4 anys. El període conegut com la “violència” va deixar víctimes que es compten per milers (es parla d’unes tres-centes mil) i va deixar en el país una nova organització territorial, desposseint els camperols de vastes zones productives ubicades als departaments del Valle del Cauca, Tolima, els Santanderes, Boyacá i Cundinamarca fonamentalment, i que els va desplaçar cap a zones de colonització.
[6] Decret 3398 de 1965, convertit en legislació permanent amb la Llei 48 del 1968. Decret 535 de 1993 i el 356 del 1994. En aquestes lleis i decrets s’orienta la formació de grups de civils armats que serveixin com a suport a les tasques de les forces militars en operacions de seguretat, per a això es contempla entrenament i dotació per part de l’exèrcit i la policia.
[7] El Projecte Colòmbia Nunca Más va documentar més de 40 mil crims de lesa humanitat comesos per l’Estat entre el 1966 i el 1998. Actualment la Unión Patriótica avança una demanda per genocidi polític .
[8] D’això en reten compte els més de 70 parlamentaris investigats per l’anomenada “parapolítica”. Molts d’ells estan detinguts en l’actualitat. El càrrec sota el qual s’investiguen és el de concert per a delinquir agreujat. Més del 90% dels parlamentaris investigats pels seus vincles amb el paramilitarisme són de la coalició de govern. Cal esmentar que en el parlament s’estan aprovant lleis que van en detriment dels drets dels colombians.
[9] Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat (Colòmbia)
[10] Veure “Ocho estrategias de lucha contra la impunidad, aprobadas en el Tercer Encuentro”, realitzat a Bogotà el 9 de juliol del 2006. http://www.movimientodevictimas.org/
Etiquetes de comentaris: 7, Internacional, l'Espurna
Publica un comentari