Rahmani Messaouda. Membre de la Comissió Executiva Nacional de la UGTA. Presidenta de la Comissió de dones Treballadores de Wilaya d’Alger
És per a mi un honor i un privilegi el poder dirigir-me a vosaltres. M’alegro de la possibilitat que se m’ha ofert de poder parlar de l’experiència del meu sindicat en la lluita contra les discriminacions en el món del treball i al mateix temps conèixer-ne d’altres que es produeixen sobre la qüestió dels drets dels treballadors.
M’expresso, doncs, com a sindicalista de la Unió General de Treballadors Algerians, la més històrica de les organitzacions sindicals algerianes i la més important amb una mica més d’1,6 milions d’afiliats dels quals uns 150.000 són dones.
Abans d’abordar el tema d’aquesta trobada, permeteu-me dir-vos tan sols unes paraules sobre el meu país, Algèria, que ha evolucionat aquests darrers anys en un context sociopolític difícil.
Ho sabeu, Algèria ha viscut durant més d’una dècada una situació de vulnerabilitat extrema, marcada per una crisi econòmica sense precedents, a la qual s’hi ha afegit el dolor i la por exercits per un integrisme islamista inhumà que ha determinat sense penediment les seves millors criatures (intel·lectuals, metges, periodistes, joves, dones, nens...).
El poble algerià i sobretot els treballadors i les treballadores han expressat un refús clar a la destrucció de la seva eina de treball i l’intent de fer fracassar la república.
Cal precisar, però, que una part important de la responsabilitat de la tragèdia algeriana incumbeix també determinades potències estrangeres que han acollit, format i acompanyat proporcionant armament fins a Algèria centenars d’il·luminats, assistint-los políticament i amb mitjans en el seu objectiu de destrucció d’Algèria.
L’objectiu que se cerca és la paralització i la seva eliminació de l’escena internacional, mentre això sigui possible, submergint la seva població en el caos. Per altra banda i com que les desgràcies no venen mai soles, el meu país ha patit també al nord un terratrèmol de gran magnitud i inundacions mortíferes, causant la pèrdua de milers de persones i deixant-ne moltes sense aixopluc.
Actualment, Algèria es recupera a poc a poc dels seus entrebancs i, sobre el pla econòmic, les exportacions d’hidrocarburs rauen com a principal motor de l’economia, i els índex macro financers per a l’any 2008 confirmen un superàvit.
No obstant, les Indústries Manufactureres, especialment l’agro-alimentària i les de la pell i la roba, estan en greu crisi a causa de l’existència de productes importats i dels aparells de producció nacional obsolets.
A més, hem passat d’una economia dirigida a una economia de mercat amb tot el que això comporta de desreglamentació, especialment per l’abandonament de les feines permanents i la sistematització de les feines temporals.
I aquestes grans transformacions econòmiques han generat tensions que s’han focalitzat sobretot en les dones, realitzant l’escàs treball, precari i no assegurat, exposant milers de dones a l’assetjament sexual en l’entorn professional i amb el xantatge com a contrapartida.
La feminització creixent de la mà d’obra constitueix actualment a Algèria una realitat sorprenent.
Aquesta presència en el món del treball no només està dirigida pels factors o les obligacions econòmiques sinó també per una nova percepció i aspiració de la dona sobre el paper i el lloc que elles volen ocupar a la societat. Es tracta realment d’un actor econòmic el que les dones intentin sobresortir actualment en el món del treball.
Elles ja han demostrat anteriorment les seves capacitats per imposar respecte, ja que han donat la sang per la independència del país i s’han enfrontat al terrorisme islamista atès que es tracta de salvar la nostra república.
Gràcies a la generalització de l’ensenyament, una gran majoria ha accedit als estudis; aprofitant els avantatges que l’ensenyament els podia oferir, els oficis en tots els sectors, amb una predilecció en el sector de l’educació, la sanitat, l’audiovisual, la magistratura i alguns d’altres sectors que fins ara estaven reservats als homes com són l’exèrcit, la policia, el transport ferroviari, l’hostaleria, etc.
Les reivindicacions actuals de les treballadores
La treballadora actual reclama del sindicat que li reconegui la importància i la qualitat del treball de la dona i la seva contribució a l’economia nacional, que vetlli perquè se’ls respectin els drets normatius i que situï en el nucli de la seva acció la qüestió de la igualtat de possibilitats entre els homes i les dones en el treball i en el sindicat en el qual malgrat tot segueix relegada a funcions de segon terme.
Que vetlli pel seu honor i que aporti respostes a les seves preocupacions:
- Com viure dignament quan es tracta d’una dona que necessita una feina i no la troba?
- Com conciliar vida professional i vida familiar quan hi ha manca de llars d’infants?
- Com tenir ambició professional quan persisteix un context social hostil per a l’accés a llocs de responsabilitat?
- Com fer-se respectar quan és substituta, no declarada o contractada amb contracte temporal?
Aquestes són algunes de les preocupacions de les treballadores i és justament per trobar respostes a aquestes inquietuds que la meva organització planteja la qüestió de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones al nucli del combat sindical i també com a la seva raó de ser.
Aquest principi forma part d’un debat sindical apassionat, ja que són sempre les dones sindicalistes les que pràcticament soles s’han organitzat per defensar el seus drets, exercir determinada influència, canviar les mentalitats i combatre els persistents obstacles cap a la plena igualtat; i encara són elles les que elaboren i suggereixen les polítiques en matèria de formació sindical per tal de sensibilitzar les treballadores en els seus drets i sobre la manera d’exercir-los.
I és just que la UGTA militi per un principi fonamental, el de combatre les desigualtats i la marginació, millorar les condicions de vida i de treball dels treballadors i treballadores i construir un sindicat modern.
Però el context actual ens situa davant de problemes complexos, les conseqüències dels quals estan encara reabsorbides: es tracta de posar al centre de la lluita sindical nombroses prioritats, esmento per exemple:
- Un terrorisme residual que persisteix arreu per l’existència de focus de violència i de mort amenaçant la vida d’homes i de dones, així com les seves eines de producció.
- Una crisi econòmica que ha posat en entredit un cert nombre d’experiències en les que els programes de privatitzacions de l’empresa econòmica pública són responsables de la reducció de milers de treballadors i el creixement considerable del nombre de jubilacions anticipades.
- Un front social en efervescència per l’erosió del poder adquisitiu de les famílies, lligat a una economia en crisi.
- Un treball informal, veritable fenomen social, derivat de feinetes de subsistència.
- L’atur dels joves i de les dones, que encara persisteix.
- Abandonament del treball indefinit i la sistematització dels contractes temporals, exposant els treballadors i les treballadores a una pressió intolerable de xantatge i precarietat en un entorn hostil per a l’exercici del dret a l’activitat sindical.
- Un fenomen d’immigració clandestina per mar en embarcacions lleugeres anomenades “harraga”.
- Inversors estrangers suposadament portadors d’esperances, que triguen a venir, excepte el sector d’hidrocarburs, alguns segments de telefonia i la gestió d’hotels de luxe.
A tot això s’hi ajunta la qüestió dels drets de la dona treballadora. El que pateixen les treballadores algerianes són els prejudicis negatius, que entren en contradicció amb les disposicions contingudes a la constitució i el dret al treball.
La discriminació, cal precisar-ho, no la trobem en els salaris, però sí en el desenvolupament i en l’evolució de la carrera professional, especialment en el sector privat.
El mitjà professional, minat per les pràctiques discriminatòries, que les sindicalistes qualifiquem de discriminació indirecta, discreta, ensolapada i que es manifesta per comportaments que obstaculitzen la participació igualitària entre dones i homes.
Sapigueu que actualment encara, a titulació igual i competència igual, les dones i els homes no tenen mai la mateixa trajectòria professional.
En una contractació o davant una vacant en un lloc de treball, es continua preferint un home a una dona.
Per altra banda, l’accés a llocs de responsabilitat no és una excepció, ja que se segueix pensant que les dones no serveixen per a dirigir, ni estan fetes per al comandament. I és per als milers de titulades el famós “sostre de vidre”, aquesta barrera invisible que impedeix les dones i els homes avançar en la carrera professional al mateix ritme.
L’assetjament sexual en el mitjà professional es manifesta també com una amenaça en la promoció de les dones, i és l’atemptat més intolerable a la dignitat i a l’honor de les treballadores. Efectivament, gràcies a la mobilització militant hem trencat el tabú que envolta aquest fenomen, i el 2004 vam obtenir una esmena al codi penal que ho penalitza.
Evidentment, Algèria ha ratificat nombrosos mitjans internacionals de l’OIT, especialment el conveni 100 sobre la igualtat de salari, els convenis 111 contra les discriminacions, així com la de les nacions unides: la CEDAW.
D’altra banda, la constitució algeriana i la legislació nacional no manifesten cap tipus d’ambigüitat pel que fa a la igualtat d’oportunitats entre homes i dones.
Però legislar i ratificar no ho és tot, més enllà de les lleis calen altres mecanismes de posada en marxa per tornar concretament i efectivament al principi d’igualtat en el treball, calen polítiques voluntaristes ofensives per canviar la realitat i les pràctiques negatives; per què, com emancipar-se del model de vida tradicional si hi segueix havent els obstacles a la participació econòmica de les dones?
Treballarem en la meva organització per fer efectiu l’article 4 de la CEDAW, que invita les signants del conveni a adoptar mesures temporals per fomentar la paritat, ja que estem convençudes que la política de quotes pot ser un accelerador del procés de transformació de les mentalitats.
Donem suport a la formació sindical i a les campanyes de sensibilització, per enfortir la capacitat dels nostres elegits i permetre’ls mesurar els avantatges de la sindicalització i de la integració de les dones al sindicat.
A Algèria la qüestió de la igualtat segueix sent un tema central, difícil, delicat; es poden trobar determinades sensibilitats retrògrades, ja que la divisió tradicional dels rols persisteix de manera profunda i està arrelada en els usos i els costums.
Però no tenim altra elecció que prosseguir amb aquesta acció conforme als objectius estratègics de la promoció del treball decent, des del moment en què comptem amb un arsenal jurídic incontestable: la llei fonamental algeriana, la llei del treball i els convenis de l’OIT ratificats, així com el conveni multilateral: el conveni anomenat de Copenhague del 1979 sobre l’eliminació de qualsevol discriminació pel que fa a la dona CEDAW.
Ja que la lluita contra les discriminacions és un combat fonamental que ens preocupa a tots, és indissociable de la lluita contra la injustícia i la pobresa. Al meu sindicat considerem que no hi ha descans mentre no haguem eliminat aquests obstacles que s’oposen al ple reconeixement de la igualtat entre els homes i les dones. En això hi va la credibilitat de la nostra organització i el grau de democràcia que s’hi practica.
La tolerància, el respecte a la diferència, la igualtat d’oportunitats de treball, concerneixen els drets fonamentals i la dignitat de cadascun de nosaltres.
Us agraeixo la vostra atenció.
És per a mi un honor i un privilegi el poder dirigir-me a vosaltres. M’alegro de la possibilitat que se m’ha ofert de poder parlar de l’experiència del meu sindicat en la lluita contra les discriminacions en el món del treball i al mateix temps conèixer-ne d’altres que es produeixen sobre la qüestió dels drets dels treballadors.
M’expresso, doncs, com a sindicalista de la Unió General de Treballadors Algerians, la més històrica de les organitzacions sindicals algerianes i la més important amb una mica més d’1,6 milions d’afiliats dels quals uns 150.000 són dones.
Abans d’abordar el tema d’aquesta trobada, permeteu-me dir-vos tan sols unes paraules sobre el meu país, Algèria, que ha evolucionat aquests darrers anys en un context sociopolític difícil.
Ho sabeu, Algèria ha viscut durant més d’una dècada una situació de vulnerabilitat extrema, marcada per una crisi econòmica sense precedents, a la qual s’hi ha afegit el dolor i la por exercits per un integrisme islamista inhumà que ha determinat sense penediment les seves millors criatures (intel·lectuals, metges, periodistes, joves, dones, nens...).
El poble algerià i sobretot els treballadors i les treballadores han expressat un refús clar a la destrucció de la seva eina de treball i l’intent de fer fracassar la república.
Cal precisar, però, que una part important de la responsabilitat de la tragèdia algeriana incumbeix també determinades potències estrangeres que han acollit, format i acompanyat proporcionant armament fins a Algèria centenars d’il·luminats, assistint-los políticament i amb mitjans en el seu objectiu de destrucció d’Algèria.
L’objectiu que se cerca és la paralització i la seva eliminació de l’escena internacional, mentre això sigui possible, submergint la seva població en el caos. Per altra banda i com que les desgràcies no venen mai soles, el meu país ha patit també al nord un terratrèmol de gran magnitud i inundacions mortíferes, causant la pèrdua de milers de persones i deixant-ne moltes sense aixopluc.
Actualment, Algèria es recupera a poc a poc dels seus entrebancs i, sobre el pla econòmic, les exportacions d’hidrocarburs rauen com a principal motor de l’economia, i els índex macro financers per a l’any 2008 confirmen un superàvit.
No obstant, les Indústries Manufactureres, especialment l’agro-alimentària i les de la pell i la roba, estan en greu crisi a causa de l’existència de productes importats i dels aparells de producció nacional obsolets.
A més, hem passat d’una economia dirigida a una economia de mercat amb tot el que això comporta de desreglamentació, especialment per l’abandonament de les feines permanents i la sistematització de les feines temporals.
I aquestes grans transformacions econòmiques han generat tensions que s’han focalitzat sobretot en les dones, realitzant l’escàs treball, precari i no assegurat, exposant milers de dones a l’assetjament sexual en l’entorn professional i amb el xantatge com a contrapartida.
La feminització creixent de la mà d’obra constitueix actualment a Algèria una realitat sorprenent.
Aquesta presència en el món del treball no només està dirigida pels factors o les obligacions econòmiques sinó també per una nova percepció i aspiració de la dona sobre el paper i el lloc que elles volen ocupar a la societat. Es tracta realment d’un actor econòmic el que les dones intentin sobresortir actualment en el món del treball.
Elles ja han demostrat anteriorment les seves capacitats per imposar respecte, ja que han donat la sang per la independència del país i s’han enfrontat al terrorisme islamista atès que es tracta de salvar la nostra república.
Gràcies a la generalització de l’ensenyament, una gran majoria ha accedit als estudis; aprofitant els avantatges que l’ensenyament els podia oferir, els oficis en tots els sectors, amb una predilecció en el sector de l’educació, la sanitat, l’audiovisual, la magistratura i alguns d’altres sectors que fins ara estaven reservats als homes com són l’exèrcit, la policia, el transport ferroviari, l’hostaleria, etc.
Les reivindicacions actuals de les treballadores
La treballadora actual reclama del sindicat que li reconegui la importància i la qualitat del treball de la dona i la seva contribució a l’economia nacional, que vetlli perquè se’ls respectin els drets normatius i que situï en el nucli de la seva acció la qüestió de la igualtat de possibilitats entre els homes i les dones en el treball i en el sindicat en el qual malgrat tot segueix relegada a funcions de segon terme.
Que vetlli pel seu honor i que aporti respostes a les seves preocupacions:
- Com viure dignament quan es tracta d’una dona que necessita una feina i no la troba?
- Com conciliar vida professional i vida familiar quan hi ha manca de llars d’infants?
- Com tenir ambició professional quan persisteix un context social hostil per a l’accés a llocs de responsabilitat?
- Com fer-se respectar quan és substituta, no declarada o contractada amb contracte temporal?
Aquestes són algunes de les preocupacions de les treballadores i és justament per trobar respostes a aquestes inquietuds que la meva organització planteja la qüestió de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones al nucli del combat sindical i també com a la seva raó de ser.
Aquest principi forma part d’un debat sindical apassionat, ja que són sempre les dones sindicalistes les que pràcticament soles s’han organitzat per defensar el seus drets, exercir determinada influència, canviar les mentalitats i combatre els persistents obstacles cap a la plena igualtat; i encara són elles les que elaboren i suggereixen les polítiques en matèria de formació sindical per tal de sensibilitzar les treballadores en els seus drets i sobre la manera d’exercir-los.
I és just que la UGTA militi per un principi fonamental, el de combatre les desigualtats i la marginació, millorar les condicions de vida i de treball dels treballadors i treballadores i construir un sindicat modern.
Però el context actual ens situa davant de problemes complexos, les conseqüències dels quals estan encara reabsorbides: es tracta de posar al centre de la lluita sindical nombroses prioritats, esmento per exemple:
- Un terrorisme residual que persisteix arreu per l’existència de focus de violència i de mort amenaçant la vida d’homes i de dones, així com les seves eines de producció.
- Una crisi econòmica que ha posat en entredit un cert nombre d’experiències en les que els programes de privatitzacions de l’empresa econòmica pública són responsables de la reducció de milers de treballadors i el creixement considerable del nombre de jubilacions anticipades.
- Un front social en efervescència per l’erosió del poder adquisitiu de les famílies, lligat a una economia en crisi.
- Un treball informal, veritable fenomen social, derivat de feinetes de subsistència.
- L’atur dels joves i de les dones, que encara persisteix.
- Abandonament del treball indefinit i la sistematització dels contractes temporals, exposant els treballadors i les treballadores a una pressió intolerable de xantatge i precarietat en un entorn hostil per a l’exercici del dret a l’activitat sindical.
- Un fenomen d’immigració clandestina per mar en embarcacions lleugeres anomenades “harraga”.
- Inversors estrangers suposadament portadors d’esperances, que triguen a venir, excepte el sector d’hidrocarburs, alguns segments de telefonia i la gestió d’hotels de luxe.
A tot això s’hi ajunta la qüestió dels drets de la dona treballadora. El que pateixen les treballadores algerianes són els prejudicis negatius, que entren en contradicció amb les disposicions contingudes a la constitució i el dret al treball.
La discriminació, cal precisar-ho, no la trobem en els salaris, però sí en el desenvolupament i en l’evolució de la carrera professional, especialment en el sector privat.
El mitjà professional, minat per les pràctiques discriminatòries, que les sindicalistes qualifiquem de discriminació indirecta, discreta, ensolapada i que es manifesta per comportaments que obstaculitzen la participació igualitària entre dones i homes.
Sapigueu que actualment encara, a titulació igual i competència igual, les dones i els homes no tenen mai la mateixa trajectòria professional.
En una contractació o davant una vacant en un lloc de treball, es continua preferint un home a una dona.
Per altra banda, l’accés a llocs de responsabilitat no és una excepció, ja que se segueix pensant que les dones no serveixen per a dirigir, ni estan fetes per al comandament. I és per als milers de titulades el famós “sostre de vidre”, aquesta barrera invisible que impedeix les dones i els homes avançar en la carrera professional al mateix ritme.
L’assetjament sexual en el mitjà professional es manifesta també com una amenaça en la promoció de les dones, i és l’atemptat més intolerable a la dignitat i a l’honor de les treballadores. Efectivament, gràcies a la mobilització militant hem trencat el tabú que envolta aquest fenomen, i el 2004 vam obtenir una esmena al codi penal que ho penalitza.
Evidentment, Algèria ha ratificat nombrosos mitjans internacionals de l’OIT, especialment el conveni 100 sobre la igualtat de salari, els convenis 111 contra les discriminacions, així com la de les nacions unides: la CEDAW.
D’altra banda, la constitució algeriana i la legislació nacional no manifesten cap tipus d’ambigüitat pel que fa a la igualtat d’oportunitats entre homes i dones.
Però legislar i ratificar no ho és tot, més enllà de les lleis calen altres mecanismes de posada en marxa per tornar concretament i efectivament al principi d’igualtat en el treball, calen polítiques voluntaristes ofensives per canviar la realitat i les pràctiques negatives; per què, com emancipar-se del model de vida tradicional si hi segueix havent els obstacles a la participació econòmica de les dones?
Treballarem en la meva organització per fer efectiu l’article 4 de la CEDAW, que invita les signants del conveni a adoptar mesures temporals per fomentar la paritat, ja que estem convençudes que la política de quotes pot ser un accelerador del procés de transformació de les mentalitats.
Donem suport a la formació sindical i a les campanyes de sensibilització, per enfortir la capacitat dels nostres elegits i permetre’ls mesurar els avantatges de la sindicalització i de la integració de les dones al sindicat.
A Algèria la qüestió de la igualtat segueix sent un tema central, difícil, delicat; es poden trobar determinades sensibilitats retrògrades, ja que la divisió tradicional dels rols persisteix de manera profunda i està arrelada en els usos i els costums.
Però no tenim altra elecció que prosseguir amb aquesta acció conforme als objectius estratègics de la promoció del treball decent, des del moment en què comptem amb un arsenal jurídic incontestable: la llei fonamental algeriana, la llei del treball i els convenis de l’OIT ratificats, així com el conveni multilateral: el conveni anomenat de Copenhague del 1979 sobre l’eliminació de qualsevol discriminació pel que fa a la dona CEDAW.
Ja que la lluita contra les discriminacions és un combat fonamental que ens preocupa a tots, és indissociable de la lluita contra la injustícia i la pobresa. Al meu sindicat considerem que no hi ha descans mentre no haguem eliminat aquests obstacles que s’oposen al ple reconeixement de la igualtat entre els homes i les dones. En això hi va la credibilitat de la nostra organització i el grau de democràcia que s’hi practica.
La tolerància, el respecte a la diferència, la igualtat d’oportunitats de treball, concerneixen els drets fonamentals i la dignitat de cadascun de nosaltres.
Us agraeixo la vostra atenció.
Etiquetes de comentaris: 7, Classe Obrera, Internacional, l'Espurna
Publica un comentari