Ara fa 60 anys, el 10 de desembre, l’Assemblea General de Nacions Unides aprovava la Declaració Universal dels Drets Humans, que establia uns drets i una dignitat inalienables de les persones pel sol fet de ser-ho, més enllà dels estats que n’eren membres. Això va suposar un nou discurs dels drets al marge de si els estats els reconeixien i posaven mitjans per al seu compliment, o feien tot el contrari, esdevenint instruments per a la lluita per la democràcia i la justícia social dels moviments democratitzadors i en els moviments de la gent treballadora per la millora de les seves condicions de vida. I també per a les dobles vares de mesurar i per a preparar les opinions públiques occidentals per fer les guerres dels poderosos pels seus mesquins interessos que encobreixen de grans i buides paraules, ja sigui a l'Irak, a l'Afganistan i a tants i tants d'altres indrets d'aquest món: la guerra humanitària era i és una fórmula més acceptable que la guerra preventiva.
Cal recordar que els Drets Humans són 30 articles- no només els anomenats drets civils (reunió, manifestació, llibertat de consciència...), sinó també dret a l'aliment, al lliure desenvolupament, a la salut, a l'educació- i tots es vulneren a diari als i pels estats de la UE i els EUA, encara que estiguin disposats a exercir de gendarmes del món i a buscar amb l'aire de superioritat del colonialista la palla a l'ull aliè. En realitat, la seva autoproclamada missió civilitzatòria consisteix a sotmetre el comandament de tota l'activitat de la humanitat i el seu producte a una diminuta oligarquia. Com diu l'amic Samir Amin, en una entrevista que tenim la sort de poder presentar en aquest número: "No n’hi ha prou amb proclamar aquests drets en una bonica carta de declaracions dels drets, cal també pensar les fórmules polítiques i institucionals que en permeten l’exercici efectiu. La posada en marxa efectiva d’aquests drets implica la regulació de la propietat privada en alguns àmbits i en d'altres l'abolició".
En això de buscar fórmules polítiques i institucionals estan tots, per salvar el capitalisme financer- o si més no el substantiu de la fórmula- de la crisi a què ens ha abocat. Nosaltres, per contra, busquem en una altra direcció: per salvar- i profunditzar- la democràcia. Perquè per a nosaltres socialisme és profundització democràtica a l'àmbit econòmic, social, polític i cultural. I aquestes fòrmules no seran, com no han estat mai productes de laboratori, sinó que han de sorgir, cuinar-se en la pràctica social, en la democràcia en exercici.
Per escometre aquesta tasca a la que volem contribuir cal estar ben arrelat a la realitat, no caure en il·lusions: el capitalisme - ara com sempre- no s'ensorrarà per si mateix, donant a llum el socialisme. El cert, però, és que el desoncert que genera el resultat de les contradiccions del sistema capitalista- expressades amb tota la seva duresa a la crisi que estem travessant a nivell mundial- obre una finestra històrica que permet plantejar sense embuts que el capitalisme no ens serveix i que cal caminar cap a una altra cosa, en termes clàssics... adoba el terreny per a la propaganda socialista i l'acumulació de forces.
No obstant, les esquerres no ens podem limitar proclamar les maldats morals del capitalisme i les bondats del socialisme, com massa sovint hem fet al llarg de la Història. La democratització de la vida social, que és el socialisme, implica la intervenció en els assumptes que cada dia es van dirimint a totes les esferes d'activitat humana proposant en funció de la correlació de forces existents solucions superadores que responguin a les aspiracions de les majories i siguin capaces de generar una hegemonia alternativa en les formes de vida, de pensament i de treball, permetent així variar favorablement la correlació de forces de manera que sigui possible plantejar respostes a noves i més ambicioses qüestions. Intervenir sota aquestes premises és el que permetrà a les esquerres sortir de la lògica resistencial i fer acumulació i propaganda. No hi ha dreceres.
Cal recordar que els Drets Humans són 30 articles- no només els anomenats drets civils (reunió, manifestació, llibertat de consciència...), sinó també dret a l'aliment, al lliure desenvolupament, a la salut, a l'educació- i tots es vulneren a diari als i pels estats de la UE i els EUA, encara que estiguin disposats a exercir de gendarmes del món i a buscar amb l'aire de superioritat del colonialista la palla a l'ull aliè. En realitat, la seva autoproclamada missió civilitzatòria consisteix a sotmetre el comandament de tota l'activitat de la humanitat i el seu producte a una diminuta oligarquia. Com diu l'amic Samir Amin, en una entrevista que tenim la sort de poder presentar en aquest número: "No n’hi ha prou amb proclamar aquests drets en una bonica carta de declaracions dels drets, cal també pensar les fórmules polítiques i institucionals que en permeten l’exercici efectiu. La posada en marxa efectiva d’aquests drets implica la regulació de la propietat privada en alguns àmbits i en d'altres l'abolició".
En això de buscar fórmules polítiques i institucionals estan tots, per salvar el capitalisme financer- o si més no el substantiu de la fórmula- de la crisi a què ens ha abocat. Nosaltres, per contra, busquem en una altra direcció: per salvar- i profunditzar- la democràcia. Perquè per a nosaltres socialisme és profundització democràtica a l'àmbit econòmic, social, polític i cultural. I aquestes fòrmules no seran, com no han estat mai productes de laboratori, sinó que han de sorgir, cuinar-se en la pràctica social, en la democràcia en exercici.
Per escometre aquesta tasca a la que volem contribuir cal estar ben arrelat a la realitat, no caure en il·lusions: el capitalisme - ara com sempre- no s'ensorrarà per si mateix, donant a llum el socialisme. El cert, però, és que el desoncert que genera el resultat de les contradiccions del sistema capitalista- expressades amb tota la seva duresa a la crisi que estem travessant a nivell mundial- obre una finestra històrica que permet plantejar sense embuts que el capitalisme no ens serveix i que cal caminar cap a una altra cosa, en termes clàssics... adoba el terreny per a la propaganda socialista i l'acumulació de forces.
No obstant, les esquerres no ens podem limitar proclamar les maldats morals del capitalisme i les bondats del socialisme, com massa sovint hem fet al llarg de la Història. La democratització de la vida social, que és el socialisme, implica la intervenció en els assumptes que cada dia es van dirimint a totes les esferes d'activitat humana proposant en funció de la correlació de forces existents solucions superadores que responguin a les aspiracions de les majories i siguin capaces de generar una hegemonia alternativa en les formes de vida, de pensament i de treball, permetent així variar favorablement la correlació de forces de manera que sigui possible plantejar respostes a noves i més ambicioses qüestions. Intervenir sota aquestes premises és el que permetrà a les esquerres sortir de la lògica resistencial i fer acumulació i propaganda. No hi ha dreceres.
Publica un comentari