xxx
Mercè Prat Pintora
Gos semienfonsat és una de les pintures negres que en Francisco de Goya (Saragossa 1746 - Burdeos 1828) va realitzar sobre les parets de la seva casa madrilenya coneguda com a la “Quinta del sord”. Aquesta obra, junt amb la resta dels murals va ser traslladada a llenç el 1873 per ordre del baró Emile d’Erlanger, el qual havia adquirit la casa aquell mateix any; la seva intenció era vendre-la, junt amb les altres, a l’Exposició Universal de París del 1878 però, en no trobar comprador, ell mateix les va donar al Museu del Prado on està des d’aleshores.
El cert és que l’obra té una força expressiva que esglaia i captiva. En la part inferior de la pintura hi apareix el cap d’un gos que sobresurt del que podria ser una duna (un pla inclinat color terra fosc) i per sobre de l’animal, un espai de taques ocres i grisoses ocupa gran part de la tela. La composició vertical en la que apareixen les dues terceres parts del quadre buides, amb una línia diagonal ascendent i el gos que mira cap amunt ens aclapara, ens situa en un punt de vista baix -com el gos- i ens deixa abocats sota el pes de l’espai que està per sobre.
El quadre és inquietant, amb una composició gens convencional i d’una gran simplicitat captura l’espectador i l’obliga a aturar-se a contemplar-la. No debades és una de les pintures que més diverses interpretacions ha generat, fins i tot hi ha qui opina que podria estar inacabada i que el buit cap on mira el gos estava destinat a una figura.
La seva ambigüitat genera dubtes, realment sobresurt o potser s’enfonsa el cap del gos? ¿Què li genera aquesta expressió entre espantada i perplexa? ¿Què va voler dir en Goya? Les respostes són tantes com observadors hi hagi: una metàfora de la soledat de l’home o del mateix pintor en els seus darrers anys de vida ja sord i desenganyat de la societat, l’angoixa del ser abocat al buit, el desconcert de l’home davant la vida i davant la mort, la perplexitat davant la realitat… El desemparament del gos semienfonsat ens obre un ventall de sensacions que van des de la por fins a la tendresa.
Aquesta obra ha suscitat admiració a moltes generacions d’artistes. Especialment vinculat a ella està el pintor Antonio Saura, el qual va recrear en diverses ocasions “el gos de Goya”. En Saura (Huesca 1930- Cuenca 1998), referent al món de l’art espanyol de la segona meitat del segle XX, membre fundador del grup El Paso el 1957 i l’obra del qual, a partir dels anys cinquanta, s’apropa a l’informalisme.
En Saura va adaptar al seu personal llenguatge plàstic aquest gos semienfonsat d’en Goya i fa diverses versions del quadre. En una d’elles veiem com el pla inclinat del quadre original és substituït per una línia horitzontal, el gos es transforma en un monstre i la part superior i inferior són mers espais pictòrics foscos. El monstre d’en Saura apareix sol, com suspès entre dos espais, la seva expressió lluny de produir horror ens desperta una sensació de desconcert.
Aquesta és la visió pròpia d’en Saura de l’obra d’en Goya, que com ell mateix diu el tenia fascinat: “ Des de nen m’he sentit fascinat per aquesta imatge extrema que, per estranys verals, ha romàs sempre associada al record de l’aneguet lleig del conte infantil i a la seva manifestació de sorpresa en sorgir de la cleda i contemplar la grandària del món. El cap del gos, que sorgeix rere el turó, sembla haver deixat d’observar una desapareguda presència, font d’hipnòtic terror, probablement situada fora dels límits del quadre, operant-se d’aquesta forma una metamorfosi que altera el seu origen. Des d’aquest espai mental som ara contemplats. Restem front la corbada zona d’un antipaisatge –ni mur, ni roca, ni arenes bellugadisses- i la comunicació establerta entre el perllongat udol de l’espectre i nosaltres mateixos acaba per substituir-nos. Potser, el cap de gos sobresortint, sent el nostre retrat de soledat, no és altra cosa que el mateix Goya contemplant alguna cosa que està passant”.
El gos d’en Goya és atemporal, i té aquest rar poder de donar-nos a cadascun de nosaltres la nostra pròpia resposta, el nostre propi dubte, ens aboca a la nostra pròpia existència individual a partir de la de tots els éssers humans, des del nostre jo participem en el destí dels altres. La perplexitat davant del món que ens ha tocatt viure es vella i compartida, doblement dolorosa perquè la incredulitat no s’acaba, no s’ha esgotat, agotnats pensem que encara n’hi ha més.
Poderosa imatge per als temps que corren!
Nota: “gos enterrat a la sorra” és el títol que se li ha donat al quadre gos semienfonsat en català
Mercè Prat Pintora
Gos semienfonsat és una de les pintures negres que en Francisco de Goya (Saragossa 1746 - Burdeos 1828) va realitzar sobre les parets de la seva casa madrilenya coneguda com a la “Quinta del sord”. Aquesta obra, junt amb la resta dels murals va ser traslladada a llenç el 1873 per ordre del baró Emile d’Erlanger, el qual havia adquirit la casa aquell mateix any; la seva intenció era vendre-la, junt amb les altres, a l’Exposició Universal de París del 1878 però, en no trobar comprador, ell mateix les va donar al Museu del Prado on està des d’aleshores.
El cert és que l’obra té una força expressiva que esglaia i captiva. En la part inferior de la pintura hi apareix el cap d’un gos que sobresurt del que podria ser una duna (un pla inclinat color terra fosc) i per sobre de l’animal, un espai de taques ocres i grisoses ocupa gran part de la tela. La composició vertical en la que apareixen les dues terceres parts del quadre buides, amb una línia diagonal ascendent i el gos que mira cap amunt ens aclapara, ens situa en un punt de vista baix -com el gos- i ens deixa abocats sota el pes de l’espai que està per sobre.
El quadre és inquietant, amb una composició gens convencional i d’una gran simplicitat captura l’espectador i l’obliga a aturar-se a contemplar-la. No debades és una de les pintures que més diverses interpretacions ha generat, fins i tot hi ha qui opina que podria estar inacabada i que el buit cap on mira el gos estava destinat a una figura.
La seva ambigüitat genera dubtes, realment sobresurt o potser s’enfonsa el cap del gos? ¿Què li genera aquesta expressió entre espantada i perplexa? ¿Què va voler dir en Goya? Les respostes són tantes com observadors hi hagi: una metàfora de la soledat de l’home o del mateix pintor en els seus darrers anys de vida ja sord i desenganyat de la societat, l’angoixa del ser abocat al buit, el desconcert de l’home davant la vida i davant la mort, la perplexitat davant la realitat… El desemparament del gos semienfonsat ens obre un ventall de sensacions que van des de la por fins a la tendresa.
Aquesta obra ha suscitat admiració a moltes generacions d’artistes. Especialment vinculat a ella està el pintor Antonio Saura, el qual va recrear en diverses ocasions “el gos de Goya”. En Saura (Huesca 1930- Cuenca 1998), referent al món de l’art espanyol de la segona meitat del segle XX, membre fundador del grup El Paso el 1957 i l’obra del qual, a partir dels anys cinquanta, s’apropa a l’informalisme.
En Saura va adaptar al seu personal llenguatge plàstic aquest gos semienfonsat d’en Goya i fa diverses versions del quadre. En una d’elles veiem com el pla inclinat del quadre original és substituït per una línia horitzontal, el gos es transforma en un monstre i la part superior i inferior són mers espais pictòrics foscos. El monstre d’en Saura apareix sol, com suspès entre dos espais, la seva expressió lluny de produir horror ens desperta una sensació de desconcert.
Aquesta és la visió pròpia d’en Saura de l’obra d’en Goya, que com ell mateix diu el tenia fascinat: “ Des de nen m’he sentit fascinat per aquesta imatge extrema que, per estranys verals, ha romàs sempre associada al record de l’aneguet lleig del conte infantil i a la seva manifestació de sorpresa en sorgir de la cleda i contemplar la grandària del món. El cap del gos, que sorgeix rere el turó, sembla haver deixat d’observar una desapareguda presència, font d’hipnòtic terror, probablement situada fora dels límits del quadre, operant-se d’aquesta forma una metamorfosi que altera el seu origen. Des d’aquest espai mental som ara contemplats. Restem front la corbada zona d’un antipaisatge –ni mur, ni roca, ni arenes bellugadisses- i la comunicació establerta entre el perllongat udol de l’espectre i nosaltres mateixos acaba per substituir-nos. Potser, el cap de gos sobresortint, sent el nostre retrat de soledat, no és altra cosa que el mateix Goya contemplant alguna cosa que està passant”.
El gos d’en Goya és atemporal, i té aquest rar poder de donar-nos a cadascun de nosaltres la nostra pròpia resposta, el nostre propi dubte, ens aboca a la nostra pròpia existència individual a partir de la de tots els éssers humans, des del nostre jo participem en el destí dels altres. La perplexitat davant del món que ens ha tocatt viure es vella i compartida, doblement dolorosa perquè la incredulitat no s’acaba, no s’ha esgotat, agotnats pensem que encara n’hi ha més.
Poderosa imatge per als temps que corren!
Nota: “gos enterrat a la sorra” és el títol que se li ha donat al quadre gos semienfonsat en català
Publica un comentari