xxx
Miquel Àngel Sòria
Gramsci escrivia a Il Grido del Popolo al llunyà 1926: “La cultura és organització, disciplina del jo interior, apoderament de la personalitat pròpia, conquesta de superior consciència per la qual s’arriba a comprendre el valor històric que un té, la seva funció en la vida, els seus drets i els seus deures”.
Aquesta manifestació sembla que ha estat ben apressa pels cubans doncs aquest és l’esperit que impregna les conclusions del VIIè Congrés de l’UNEAC (Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba) celebrat a La Habana del 1 al 4 del passat abril.
Aquests quatre dies i sota la presidència de Miguel Barnet (recordem Biografía de un cimarrón, Gallego,...) a prop de 400 creadors van debatre amb total llibertat de moltes coses, però sobretot, de com la seva activitat beneficia a un poble que, davant els seus problemes, aguditza fins l’extrem la seva creativitat. I han fet bona la màxima del mestre veneçolà José Antonio Abreu de que “la cultura pels pobres no pot ser una pobra cultura”.
Els informes presentats al Congrés són d’una valentia que ha d’estranyar a aquells acostumats a veure Cuba amb els ulls de l’imperi. Als que encara no han fet cas del Jorge Riechman i han deixat de llegir El País, els haurà de semblar una manipulació llegir “per això el veritablement savi, i per tant revolucionari, seria preguntar-nos quins són els referents de la població. Sembla evident que s’ha produït un desfasament entre el projecte cultural de la Revolució i els referents que estableixen per a si mateixos amplis sectors del poble”.
Si es comença reconeixent els errors és clar que els plantejaments intenten trobar, com a mínim, el bon camí. I el Gramsci de l’inici torna a fer-se present en un petit país que no renuncia a fer les coses a la seva manera, evitant models i ingerències estranyes: “tal vegada seria convenient, deixar clar des d’ara que la política cultural per la que treballem, la que s’encarrega d’aquesta producció artística i intel•lectual que vàrem aprendre a considerar com escut de la pàtria, abasta la totalitat de la vida dels cubans, i treballa per donar sentit a la unitat de la nostra existència”.
Eusebio Leal, responsable de l’Oficina del Historiador, a La Habana, declarava categòricament: “Una reunió com aquesta d’avui no es podria celebrar en cap lloc del món, perquè no existeix aquell on els intel•lectuals, els escriptors, els artistes... es puguin reunir i que les seves idees no ja qüestionin, sinó que influeixin i fins i tot determinin en la vida d’un Estat i d’una nació”.
Les reflexions i conclusions del Congrés han de permetre al poble cubà afrontar amb molt més optimisme els reptes d’un futur que no se’ls hi presenta massa fàcil. Però disposen de la millor arma: la convicció de que estan fent el millor i de que si no ho és, el poden canviar.
En aquests moments, quan celebra el 50 aniversari del triomf de la Revolució, els cubans comproven com s’ha consolidat una nova cultura laboral que es mostra en el seu caràcter socialista, en l’adaptació de la millor experiència internacional i en el desenvolupament de la força de treball. I no obliden al Che: “l’estímul material s’oposa al desenvolupament de la consciència, però és una gran palanca per a obtenir resultats en la producció... nosaltres afirmem que en un temps relativament curt el desenvolupament de la consciència fa més pel desenvolupament de la producció que l’estímul material”.
Miquel Àngel Sòria
Gramsci escrivia a Il Grido del Popolo al llunyà 1926: “La cultura és organització, disciplina del jo interior, apoderament de la personalitat pròpia, conquesta de superior consciència per la qual s’arriba a comprendre el valor històric que un té, la seva funció en la vida, els seus drets i els seus deures”.
Aquesta manifestació sembla que ha estat ben apressa pels cubans doncs aquest és l’esperit que impregna les conclusions del VIIè Congrés de l’UNEAC (Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba) celebrat a La Habana del 1 al 4 del passat abril.
Aquests quatre dies i sota la presidència de Miguel Barnet (recordem Biografía de un cimarrón, Gallego,...) a prop de 400 creadors van debatre amb total llibertat de moltes coses, però sobretot, de com la seva activitat beneficia a un poble que, davant els seus problemes, aguditza fins l’extrem la seva creativitat. I han fet bona la màxima del mestre veneçolà José Antonio Abreu de que “la cultura pels pobres no pot ser una pobra cultura”.
Els informes presentats al Congrés són d’una valentia que ha d’estranyar a aquells acostumats a veure Cuba amb els ulls de l’imperi. Als que encara no han fet cas del Jorge Riechman i han deixat de llegir El País, els haurà de semblar una manipulació llegir “per això el veritablement savi, i per tant revolucionari, seria preguntar-nos quins són els referents de la població. Sembla evident que s’ha produït un desfasament entre el projecte cultural de la Revolució i els referents que estableixen per a si mateixos amplis sectors del poble”.
Si es comença reconeixent els errors és clar que els plantejaments intenten trobar, com a mínim, el bon camí. I el Gramsci de l’inici torna a fer-se present en un petit país que no renuncia a fer les coses a la seva manera, evitant models i ingerències estranyes: “tal vegada seria convenient, deixar clar des d’ara que la política cultural per la que treballem, la que s’encarrega d’aquesta producció artística i intel•lectual que vàrem aprendre a considerar com escut de la pàtria, abasta la totalitat de la vida dels cubans, i treballa per donar sentit a la unitat de la nostra existència”.
Eusebio Leal, responsable de l’Oficina del Historiador, a La Habana, declarava categòricament: “Una reunió com aquesta d’avui no es podria celebrar en cap lloc del món, perquè no existeix aquell on els intel•lectuals, els escriptors, els artistes... es puguin reunir i que les seves idees no ja qüestionin, sinó que influeixin i fins i tot determinin en la vida d’un Estat i d’una nació”.
Les reflexions i conclusions del Congrés han de permetre al poble cubà afrontar amb molt més optimisme els reptes d’un futur que no se’ls hi presenta massa fàcil. Però disposen de la millor arma: la convicció de que estan fent el millor i de que si no ho és, el poden canviar.
En aquests moments, quan celebra el 50 aniversari del triomf de la Revolució, els cubans comproven com s’ha consolidat una nova cultura laboral que es mostra en el seu caràcter socialista, en l’adaptació de la millor experiència internacional i en el desenvolupament de la força de treball. I no obliden al Che: “l’estímul material s’oposa al desenvolupament de la consciència, però és una gran palanca per a obtenir resultats en la producció... nosaltres afirmem que en un temps relativament curt el desenvolupament de la consciència fa més pel desenvolupament de la producció que l’estímul material”.
Publica un comentari