Paola Lo Cascio. Llicenciada en Ciències Polítiques, Doctora en Història Contemporània i Investigadora del Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la UB (CEHI-UB)
En el moment d’acomplir-se gairebé 35 anys de la seva fundació, la definició política i ideològica de Convergència Democràtica de Catalunya, la formació que –juntament amb Unió Democràtica de Catalunya– ha governat durant més de vint anys la Generalitat de Catalunya, sembla encara difícil d’establir.
En una anàlisi gairebé profètica, la primavera del 1977, fins i tot abans de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, en Joaquim Sempere, des de les pàgines de la revista del PSUC Nous Horitzonts, provava d’aprofundir naturalesa i perspectives del partit d’en Pujol, nascut només tres anys abans, subtratllant, entre moltes altres coses, dos elements fonamentals. En primer lloc, que el grup polític encapçalat per en Pujol havia “sabut comprendre que té tres grans components polítiques potencials: democràcia cristiana, socialdemocràcia i nacionalisme. (...) Cap dels tres elements aïlladament pot ser la base d'un gran partit de masses”. I, en segon lloc, que el pujolisme –tal i com el defineix el mateix Sampere–, “juga a fons la carta d'aparèixer com a l'expressió més pura del catalanisme, dels interessos nacionals de Catalunya“.
Ras i curt, d'una banda en detectava, quan encara molts dirigents convergents s'esforçaven a manifestar la seva adhesió a un model socialdemòcrata de caire suec, la naturalesa substancialment transversal i pragmàtica d'aquell moviment, fins i tot arribant a visualitzar la configuració d'aquella que d'allí a menys de dos anys seria la coalició CiU.
Per altra banda, remarcava la voluntat d'aquell moviment de centrar-se, obviant les divisions ideològiques, en voler aglutinar tots aquells que, en sentit genèric, “s'estimaven” el país tot just en un moment en què s'anaven obrint possibilitats de recuperació d'un poder polític real per a Catalunya.
En aquest sentit, cal remarcar com Convergència Democràtica de Catalunya va néixer el 1974 de l'impuls de sectors i personalitats nacionalistes que fins aquell moment s'havien dedicat a tasques d'oposició a la dictadura i de mobilització nacionalista –fonamentalment de caire cultural i econòmic– que havien exclòs fins aquell moment la dimensió estrictament política. D'alguna manera es podria dir que es tractava de sectors decantats de manera prioritària més cap a l'acció que a la reflexió i l’elaboració política.
Aquests dos elements, la indefinició i pragmatisme ideològic per una banda i la voluntat de constituir-se com a força central del sistema polític català –el famós pal de paller– per l'altra, serien constants al llarg de tota la seva història: una com a característica destacada de la seva acció política, i l'altra com a fita a aconseguir.
Com és notori, en un primer moment la fita semblava quedar molt lluny. A les eleccions del 1977, el Pacte Democràtic per Catalunya –la coalició que aglutinava CDC, els liberals d’en Trias Fargas, els socialdemòcrates seguidors d’en Josep Pallach i un extemporani candidat del Partit Socialista d'Andalusia–, només van quedar tercers a les eleccions, i van ser elegits 11 diputats. Així, més enllà de l'estricta aritmètica electoral, ja que el 1977 CDC encara era una –i, tampoc la majoritària– entre les moltes opcions polítiques que es presentaven davant dels electors amb la possibilitat d'encapçalar i hegemonitzar la nova fase política. El debat que va portar a la redacció i posterior aprovació de l'Estatut del 1979, es va encarregar de demostrar-ho. Tot i que el marc de col·laboració i consens entre les forces democràtiques propi del procés de transició al nostre país va fer que finalment el text estatutari s'aprovés per unanimitat, si es repassen les actes de les reunions de la ponència redactora i de l'Assemblea de Parlamentaris, queda ben evident com van ser ben poques les ocasions en les quals, en cas de divergència d'opinions, els representants convergents van aconseguir fer prevaler les seves opcions.
En aquest context, és lògic interrogar-se sobre com i per quines raons aquesta força política, ja pocs anys després acabà constituint-se com el centre, en l’element determinant de tot el sistema polític català.
Sense cap mena de dubte, un pas fonamental en aquest procés va ser representat per la victòria en les primeres eleccions autonòmiques catalanes, celebrades el març del 1980.
Cinc elements semblen motivar una victòria que molts han definit, amb raó, per sorpresa. En primer lloc, la pròpia inversió política feta per la coalició CiU, ja que es tractava de la competició en la qual segurament els nacionalistes es trobaven més còmodes.
En segon lloc, la reubicació d'espais polítics seguida a la constitució mateixa de la coalició: el nacionalisme pujolista, reforçat a la dreta per l'aliança amb els democratacristians, es trobava en condicions de disputar el consens d'una UCD que tot just estava a punt d'entrar en la seva crisi terminal.
En tercer lloc, la pròpia personalitat dels candidats que, en aquest cas específic, sembla revestir una importància destacada. Virrey, Corredor de Fondo o Rei de Polònia, la determinació d’en Jordi Pujol, en voler esdevenir president de la Generalitat no només era desmesurada sinó que podia comptar amb una solidesa i una seguretat que li venia de la seva pròpia història política. Vint anys després dels fets del Palau, pels quals en Pujol havia estat condemnat i que havien generat un ampli moviment de solidaritat, tota la campanya nacionalista apuntava a tornar a fer evident, davant dels electors, aquella famosa equivalència “Pujol=Catalunya” que havia aparegut en forma de pintada anònima en els murs de moltes ciutats i pobles del país.
Un quart element és sense dubte representat per l’alta abstenció registrada en aquelles eleccions, que com és notori colpejà durament les perspectives d’èxit del PSC.
Finalment, un altre element a tenir en compte és la ferotge campanya antimarxista portada endavant per la patronal catalana en les eleccions del 1980. La intervenció de la patronal, que es va concretar en l'organització de tot un seguit d'actes públics convocats pels empresaris (congressos, jornades, assemblees, trobades…), en l'adquisició d'espais publicitaris en els mitjans de comunicació[1] i en un suport financer a la campanya electoral d’un ampli ventall: de Solidaritat Catalana –la marca d’AP a Catalunya– fins a ERC, passant, naturalment, per CiU. En altres paraules, totes les forces amb excepció dels independentistes, del PSA, del PSUC i del PSC van rebre suport i ajudes més o menys significatives per part de la patronal catalana[2].
Tanmateix, la victòria electoral i la perspectiva d’encapçalar el primer govern parlamentari després de la dictadura –encara més sent un govern en minoria que sobrevivia gràcies al suport parlamentari de dues forces tan distintes com ara UCD i ERC–, per si sols no haurien pogut garantir aquella condició de pal de paller que finalment la coalició ostentaria al llarg de més de vint anys.
Les raons de l’èxit de la coalició en aquest sentit, lluny d’una concepció que veu una afirmació lineal i gairebé automàtica d’allò que s’ha definit el pujolisme, s’han de recercar en una multiplicitat de processos generats al llarg del temps per l’acció alhora de la pròpia coalició nacionalista i dels altres partits catalans així com en la mutació del context polític general.
En aquest sentit, sense cap mena de dubte, van jugar un paper més que destacat tota la polèmica associada a l’aprovació i posterior anul·lació de la LOAPA –en la qual el PSC va posar fortament en dubte la seva solvència catalanista– juntament, en els mateixos anys, a la crisi sense retorn del PSUC i l’afebliment d’ERC.
En definitiva, aquests tres elements, a partir del bienni 1982-83 –units a la possibilitat de gaudir del control de les institucions catalanes des del 1980– deixaven a la força política encapçalada per en Pujol un espai polític que no només excedia la seva força electoral, sinó també desbordava la seva pròpia ja indefinida col·locació ideològica. En un quadre d’absències respecte a la qüestió nacional i, més en concret, respecte a la consolidació i desenvolupament de les institucions catalanes –perquè en definitiva els pactes autonòmics havien significat la posada en discussió de les pròpies perspectives de supervivència d’aquestes últimes–, la fermesa demostrada pel primer govern nacionalista en la polèmica de la LOAPA així com la seva actitud en el govern posaria les bases per a la seva posterior hegemonia. Es fa referència a aquest últim element perquè tot i que sovint ha estat menystingut per l’anàlisi historiogràfica i política, sembla tenir un paper important. I és que al llarg de la primera legislatura, el govern d’en Jordi Pujol va saber conjugar l’impuls executiu amb la capacitat de construir espai d’actuació unitària, també al cost de deixar córrer les seves pròpies posicions. Els dos casos que possiblement il·lustren millor aquest aspecte són l’aprovació de les polítiques de normalització lingüística i el procés de reclamació de competències.
En el primer cas, lluny del que sovint es pensa, el model que va finalment triar el parlament de Catalunya a través de la aprovació per unanimitat de la Llei de Normalització Lingüística a la primavera del 1983, va ser el resultat d’un llarg debat en el qual les posicions de l’executiu nacionalista van sortir substancialment derrotades. A més d’excloure qualsevol hipòtesi de sanció per incompliment de la llei –que, com s’ha vist havia estat històricament una de les reclamacions clàssiques dels convergents–, el pilar de tot el procés de normalització, el model lingüístic-escolar de xarxa única, procedia clarament de les propostes dels partits d’esquerres, i en particular del PSUC. Les primerenques propostes nacionalistes en favor del pretès dret dels pares a escollir per als seus fills un itinerari educatiu en una de les dues llengües oficials al país –i que de fet hauria significat una perillosíssima separació de l’alumnat i, en definitiva, de la societat, per raons de llengua–, van ser derrotades en les primeres fases d’elaboració de la llei gràcies a una oposició duríssima per part del PSC i del PSUC. Ara bé, i aquí es troba un dels elements possiblement útils a explicar la manera en que es consolida l’hegemonia nacionalista dels anys següents, en aquella fase els parlamentaris nacionalistes no només van retirar les seves propostes, sinò que quan van tenir majoria absoluta van continuar assumint i defensant aquell model integrador i de consens procedent de les esquerres catalanes.
L’altre cas significatiu, en aquest sentit, va ser el de la reclamació de les competències, ja que al llarg de tota la primera legislatura l’esforç del govern per integrar les altres forces polítiques en el procés de transferència –a través de la part catalana de la comissió mixta Estat- Generalitat–, va ser destacat. Bona prova d’això va ser el fet que les votacions d’aquest òrgan van tenir gairebé totes resultat favorable i per unanimitat.
D’aquesta manera, després del tsunami polític representat per la LOAPA, per la inhibició socialista i la implosió del partit dels comunistes catalans, l’actitud alhora dinàmica i, en certa manera, inclusiva del primer gabinet d’en Jordi Pujol va revertir de manera sonora en les eleccions autonòmiques del 1984, quan finalment els nacionalistes acabarien conquerint una espectacular majoria absoluta.
Per altra banda, a la meitat dels anys 80, la situació a nivell estatal també va ajudar CDC en la seva transformació en referent hegemònic del sistema polític català. Com és notori, si l’Operació Reformista –l’intent per part de sectors de Convergència de vertebrar a nivell espanyol un partit reformista en vista de les eleccions del 1986– va tenir un resultat més aviat desastrós a fora de Catalunya, aquella convocatòria va marcar pel partit d’en Pujol un èxit històric, que li va permetre portar a les Corts 18 diputats i enfortir enormement la seva posició. En els anys posteriors, amb el progressiu afebliment de les majories absolutes del PSOE, aquest element seria clau en l’establiment d’aquella estratègia que ha estat comunment anomenada del peix al cove.
Amb això no es vol pas dir que entre la meitat dels anys 80 i la meitat dels anys 90 la resta de les opcions polítiques a Catalunya desapareguessin, només es vol subratllar com aquella aspiració de Convergència de transformar-se, per sobre de qualsevol altra cosa, en el partit de Catalunya, va tenir en aquella dècada unes bases aritmètiques i una viabilitat política importants que, d’alguna manera, ressaltaven, premiaven i feien efectiu el pragmatisme i la indefinició ideològica nacionalista.
I, en bona mesura, el propi govern nacionalista seria premiat cada cop que es va mantenir fidel a la seva vocació, diguem-ne, omnicomprensiva. Això, en l’obra de govern desenvolupada fins als primers anys noranta, es faria més que evident. Altrament, com es podria explicar el fet que l’aplicació del model de normalització lingüística o fins i tot la construcció del sistema sanitari català –en el qual Iniciativa per Catalunya va jugar un paper clau– hagin obtingut una acceptació ciutadana de gran respir i al contrari les polítiques d’ordenació territorial –aprovades amb l’únic vot favorable de la majoria nacionalista en el Parlament el 1987– han estat un model fracassat des del mateix moment de la seva aprovació?
Tanmateix, la centralitat de CDC en l’escenari polític català no va ser constant al llarg del temps. La seva crisi començà justament en el moment en què la força política encapçalada per en Pujol per una banda començà a perdre la iniciativa política pel que feia als temes d’importància nacional i, per l’altra, quan, perduda la solidesa de la seva majoria absoluta al Parlament en lloc de bascular alternativament del centredreta al centresquerra, es va començar a definir de manera estable cap a opcions conservadores.
Els dos fenomens, encara que no ho puguin semblar, estan directament connectats. Tradicionalment, s’ha fet començar la crisi del nacionalisme moderat amb la pèrdua de la majoria absoluta al parlament de Catalunya el 1995. Sense voler treure importància al factor quantitatiu, tanmateix ja a partir d’uns anys abans s’havien tingut senyals de crisi d’una certa importància, també i sobretot per la recomposició de forces dins del sistema polític català. La polèmica sobre la cessió del 15% de l’IRPF –que va ser, d’alguna manera, el debat sobre autogovern més candent de l’època– en aquest sentit va ser una bona prova de pèrdua d’iniciativa en el moment en què el propi impuls cap a una major corresponsabilitat fiscal procedia més del socialisme català que del propi govern, encara que aquest últim va ser qui va capitalitzar l’èxit de la llarga negociació amb l’executiu central.
En altres paraules, si d’altres actors –es pensi en la reorganització d’Iniciativa per Catalunya o en la veritable transformació d’ERC–, acabaven per tornar a ocupar l’escenari polític estrictament nacional, per a la coalició es feia cada cop més inevitable un decantament cap a un espai polític determinat. Tanmateix, en el moment en què el nacionalisme moderat feia aquesta operació trencava amb la seva història recent i posava les bases per a la seva crisi.
En aquest quadre, a diferència del que normalment s’ha dit pels dirigents nacionalistes mateixos, la col·laboració amb el PP a partir del 1996, va tenir caràcters molt diferents respecte a l’etapa de col·laboració amb l’últim gabinet d’en Felipe González, justament perquè implicava una elecció ideològica clara. No tant, o no només per les pròpies idiosincràsies dels partits compromesos en el pacte, sinó perquè la pèrdua de la majoria absoluta a Catalunya el 1995, havia canviat un dels pressupostos fonamentals que havien permès al nacionalisme moderat mantenir aquella indefinició ideològica i aquella aspiració a l’omnicomprensivitat que, en definitiva, havien marcat la seva naturalesa a partir dels anys 80.
Des de la segona meitat dels anys 90, doncs, es pot afirmar que el progressiu decantament de CiU cap a posicions més marcadament conservadores –es pensi a les normes que privilegiaven les escoles privades, que trencaven el substancial equilibri entre ensenyament públic i concertat mantingut fins al moment– avanci paral·lelament amb la seva crisi, fins a la subalternitat respecte al PP viscuda a partir del 2000 i la incapacitat de constituir, a partir del 2003, majories viables per governar a Catalunya.
En aquest sentit, es pot dir que, després del veritable trauma de la pèrdua del control de la Generalitat el 2003, la proposta feta el 2007 per l’Artur Mas, amb l’objectiu de construir una Casa Gran del Catalanisme, d’alguna manera respon a una actualització de la pròpia naturalesa primigènia del nacionalisme moderat. La idea de tornar a ser un centre d’alguna manera suplent i omnicomprensiu capaç de conjugar en funció nacionalista sectors de procedència ideològica diversa.
La pregunta, doncs, que queda per respondre és si aquesta proposta política serà capaç de fer-se real i atractiva. En altres paraules, si aquell model d’indefinició ideològica lligat a la experiència de la reconstrucció nacional després del franquisme i en certa mesura de suplència és avui en dia encara vàlid, quan aprovar un nou estatut i amb una majoria d’esquerres al govern des de fa més d’un lustre, altres forces polítiques han demostrat ser capaces també de plantejar polítiques d’enfortiment de l’autogovern.
[1] La majoria dels actes estaven orientats a dignificar la figura de l'empresari, a ressaltar el seu perfil de creador de riquesa i no com explotador. No obstant això, l'obstinació de la patronal en la campanya fregava de vegades els extrems de l'amenaça. A tall d’exemple, vegi’s la pàg.12 de l’edició del 29 de febrer del diari La Vanguardia.
[2] Ramón Viñals, responsable de la campanya electoral d’ERC el 1980, va declarar, després d'haver abandonat el partit, que els republicans van rebre en aquella ocasió 40 milions de pessetes de la patronal. L’Heribert Barrera sempre va negar l'extrem i en Joan Hortalà, secretari d’ERC a partir del 1984, preguntat sobre la qüestió va declarar que ell no va tenir la sensació que durant la campanya del 1980 hi hagués finançament “extern” però que, en tot cas, qui manejava els diners era en Viñals. Vegi's S. SERRANO: “La victoria por sorpresa de Pujol”, a: DD.AA: Memoria de Catalunya El País, Barcelona: 1997.
p.133
En el moment d’acomplir-se gairebé 35 anys de la seva fundació, la definició política i ideològica de Convergència Democràtica de Catalunya, la formació que –juntament amb Unió Democràtica de Catalunya– ha governat durant més de vint anys la Generalitat de Catalunya, sembla encara difícil d’establir.
En una anàlisi gairebé profètica, la primavera del 1977, fins i tot abans de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, en Joaquim Sempere, des de les pàgines de la revista del PSUC Nous Horitzonts, provava d’aprofundir naturalesa i perspectives del partit d’en Pujol, nascut només tres anys abans, subtratllant, entre moltes altres coses, dos elements fonamentals. En primer lloc, que el grup polític encapçalat per en Pujol havia “sabut comprendre que té tres grans components polítiques potencials: democràcia cristiana, socialdemocràcia i nacionalisme. (...) Cap dels tres elements aïlladament pot ser la base d'un gran partit de masses”. I, en segon lloc, que el pujolisme –tal i com el defineix el mateix Sampere–, “juga a fons la carta d'aparèixer com a l'expressió més pura del catalanisme, dels interessos nacionals de Catalunya“.
Ras i curt, d'una banda en detectava, quan encara molts dirigents convergents s'esforçaven a manifestar la seva adhesió a un model socialdemòcrata de caire suec, la naturalesa substancialment transversal i pragmàtica d'aquell moviment, fins i tot arribant a visualitzar la configuració d'aquella que d'allí a menys de dos anys seria la coalició CiU.
Per altra banda, remarcava la voluntat d'aquell moviment de centrar-se, obviant les divisions ideològiques, en voler aglutinar tots aquells que, en sentit genèric, “s'estimaven” el país tot just en un moment en què s'anaven obrint possibilitats de recuperació d'un poder polític real per a Catalunya.
En aquest sentit, cal remarcar com Convergència Democràtica de Catalunya va néixer el 1974 de l'impuls de sectors i personalitats nacionalistes que fins aquell moment s'havien dedicat a tasques d'oposició a la dictadura i de mobilització nacionalista –fonamentalment de caire cultural i econòmic– que havien exclòs fins aquell moment la dimensió estrictament política. D'alguna manera es podria dir que es tractava de sectors decantats de manera prioritària més cap a l'acció que a la reflexió i l’elaboració política.
Aquests dos elements, la indefinició i pragmatisme ideològic per una banda i la voluntat de constituir-se com a força central del sistema polític català –el famós pal de paller– per l'altra, serien constants al llarg de tota la seva història: una com a característica destacada de la seva acció política, i l'altra com a fita a aconseguir.
Com és notori, en un primer moment la fita semblava quedar molt lluny. A les eleccions del 1977, el Pacte Democràtic per Catalunya –la coalició que aglutinava CDC, els liberals d’en Trias Fargas, els socialdemòcrates seguidors d’en Josep Pallach i un extemporani candidat del Partit Socialista d'Andalusia–, només van quedar tercers a les eleccions, i van ser elegits 11 diputats. Així, més enllà de l'estricta aritmètica electoral, ja que el 1977 CDC encara era una –i, tampoc la majoritària– entre les moltes opcions polítiques que es presentaven davant dels electors amb la possibilitat d'encapçalar i hegemonitzar la nova fase política. El debat que va portar a la redacció i posterior aprovació de l'Estatut del 1979, es va encarregar de demostrar-ho. Tot i que el marc de col·laboració i consens entre les forces democràtiques propi del procés de transició al nostre país va fer que finalment el text estatutari s'aprovés per unanimitat, si es repassen les actes de les reunions de la ponència redactora i de l'Assemblea de Parlamentaris, queda ben evident com van ser ben poques les ocasions en les quals, en cas de divergència d'opinions, els representants convergents van aconseguir fer prevaler les seves opcions.
En aquest context, és lògic interrogar-se sobre com i per quines raons aquesta força política, ja pocs anys després acabà constituint-se com el centre, en l’element determinant de tot el sistema polític català.
Sense cap mena de dubte, un pas fonamental en aquest procés va ser representat per la victòria en les primeres eleccions autonòmiques catalanes, celebrades el març del 1980.
Cinc elements semblen motivar una victòria que molts han definit, amb raó, per sorpresa. En primer lloc, la pròpia inversió política feta per la coalició CiU, ja que es tractava de la competició en la qual segurament els nacionalistes es trobaven més còmodes.
En segon lloc, la reubicació d'espais polítics seguida a la constitució mateixa de la coalició: el nacionalisme pujolista, reforçat a la dreta per l'aliança amb els democratacristians, es trobava en condicions de disputar el consens d'una UCD que tot just estava a punt d'entrar en la seva crisi terminal.
En tercer lloc, la pròpia personalitat dels candidats que, en aquest cas específic, sembla revestir una importància destacada. Virrey, Corredor de Fondo o Rei de Polònia, la determinació d’en Jordi Pujol, en voler esdevenir president de la Generalitat no només era desmesurada sinó que podia comptar amb una solidesa i una seguretat que li venia de la seva pròpia història política. Vint anys després dels fets del Palau, pels quals en Pujol havia estat condemnat i que havien generat un ampli moviment de solidaritat, tota la campanya nacionalista apuntava a tornar a fer evident, davant dels electors, aquella famosa equivalència “Pujol=Catalunya” que havia aparegut en forma de pintada anònima en els murs de moltes ciutats i pobles del país.
Un quart element és sense dubte representat per l’alta abstenció registrada en aquelles eleccions, que com és notori colpejà durament les perspectives d’èxit del PSC.
Finalment, un altre element a tenir en compte és la ferotge campanya antimarxista portada endavant per la patronal catalana en les eleccions del 1980. La intervenció de la patronal, que es va concretar en l'organització de tot un seguit d'actes públics convocats pels empresaris (congressos, jornades, assemblees, trobades…), en l'adquisició d'espais publicitaris en els mitjans de comunicació[1] i en un suport financer a la campanya electoral d’un ampli ventall: de Solidaritat Catalana –la marca d’AP a Catalunya– fins a ERC, passant, naturalment, per CiU. En altres paraules, totes les forces amb excepció dels independentistes, del PSA, del PSUC i del PSC van rebre suport i ajudes més o menys significatives per part de la patronal catalana[2].
Tanmateix, la victòria electoral i la perspectiva d’encapçalar el primer govern parlamentari després de la dictadura –encara més sent un govern en minoria que sobrevivia gràcies al suport parlamentari de dues forces tan distintes com ara UCD i ERC–, per si sols no haurien pogut garantir aquella condició de pal de paller que finalment la coalició ostentaria al llarg de més de vint anys.
Les raons de l’èxit de la coalició en aquest sentit, lluny d’una concepció que veu una afirmació lineal i gairebé automàtica d’allò que s’ha definit el pujolisme, s’han de recercar en una multiplicitat de processos generats al llarg del temps per l’acció alhora de la pròpia coalició nacionalista i dels altres partits catalans així com en la mutació del context polític general.
En aquest sentit, sense cap mena de dubte, van jugar un paper més que destacat tota la polèmica associada a l’aprovació i posterior anul·lació de la LOAPA –en la qual el PSC va posar fortament en dubte la seva solvència catalanista– juntament, en els mateixos anys, a la crisi sense retorn del PSUC i l’afebliment d’ERC.
En definitiva, aquests tres elements, a partir del bienni 1982-83 –units a la possibilitat de gaudir del control de les institucions catalanes des del 1980– deixaven a la força política encapçalada per en Pujol un espai polític que no només excedia la seva força electoral, sinó també desbordava la seva pròpia ja indefinida col·locació ideològica. En un quadre d’absències respecte a la qüestió nacional i, més en concret, respecte a la consolidació i desenvolupament de les institucions catalanes –perquè en definitiva els pactes autonòmics havien significat la posada en discussió de les pròpies perspectives de supervivència d’aquestes últimes–, la fermesa demostrada pel primer govern nacionalista en la polèmica de la LOAPA així com la seva actitud en el govern posaria les bases per a la seva posterior hegemonia. Es fa referència a aquest últim element perquè tot i que sovint ha estat menystingut per l’anàlisi historiogràfica i política, sembla tenir un paper important. I és que al llarg de la primera legislatura, el govern d’en Jordi Pujol va saber conjugar l’impuls executiu amb la capacitat de construir espai d’actuació unitària, també al cost de deixar córrer les seves pròpies posicions. Els dos casos que possiblement il·lustren millor aquest aspecte són l’aprovació de les polítiques de normalització lingüística i el procés de reclamació de competències.
En el primer cas, lluny del que sovint es pensa, el model que va finalment triar el parlament de Catalunya a través de la aprovació per unanimitat de la Llei de Normalització Lingüística a la primavera del 1983, va ser el resultat d’un llarg debat en el qual les posicions de l’executiu nacionalista van sortir substancialment derrotades. A més d’excloure qualsevol hipòtesi de sanció per incompliment de la llei –que, com s’ha vist havia estat històricament una de les reclamacions clàssiques dels convergents–, el pilar de tot el procés de normalització, el model lingüístic-escolar de xarxa única, procedia clarament de les propostes dels partits d’esquerres, i en particular del PSUC. Les primerenques propostes nacionalistes en favor del pretès dret dels pares a escollir per als seus fills un itinerari educatiu en una de les dues llengües oficials al país –i que de fet hauria significat una perillosíssima separació de l’alumnat i, en definitiva, de la societat, per raons de llengua–, van ser derrotades en les primeres fases d’elaboració de la llei gràcies a una oposició duríssima per part del PSC i del PSUC. Ara bé, i aquí es troba un dels elements possiblement útils a explicar la manera en que es consolida l’hegemonia nacionalista dels anys següents, en aquella fase els parlamentaris nacionalistes no només van retirar les seves propostes, sinò que quan van tenir majoria absoluta van continuar assumint i defensant aquell model integrador i de consens procedent de les esquerres catalanes.
L’altre cas significatiu, en aquest sentit, va ser el de la reclamació de les competències, ja que al llarg de tota la primera legislatura l’esforç del govern per integrar les altres forces polítiques en el procés de transferència –a través de la part catalana de la comissió mixta Estat- Generalitat–, va ser destacat. Bona prova d’això va ser el fet que les votacions d’aquest òrgan van tenir gairebé totes resultat favorable i per unanimitat.
D’aquesta manera, després del tsunami polític representat per la LOAPA, per la inhibició socialista i la implosió del partit dels comunistes catalans, l’actitud alhora dinàmica i, en certa manera, inclusiva del primer gabinet d’en Jordi Pujol va revertir de manera sonora en les eleccions autonòmiques del 1984, quan finalment els nacionalistes acabarien conquerint una espectacular majoria absoluta.
Per altra banda, a la meitat dels anys 80, la situació a nivell estatal també va ajudar CDC en la seva transformació en referent hegemònic del sistema polític català. Com és notori, si l’Operació Reformista –l’intent per part de sectors de Convergència de vertebrar a nivell espanyol un partit reformista en vista de les eleccions del 1986– va tenir un resultat més aviat desastrós a fora de Catalunya, aquella convocatòria va marcar pel partit d’en Pujol un èxit històric, que li va permetre portar a les Corts 18 diputats i enfortir enormement la seva posició. En els anys posteriors, amb el progressiu afebliment de les majories absolutes del PSOE, aquest element seria clau en l’establiment d’aquella estratègia que ha estat comunment anomenada del peix al cove.
Amb això no es vol pas dir que entre la meitat dels anys 80 i la meitat dels anys 90 la resta de les opcions polítiques a Catalunya desapareguessin, només es vol subratllar com aquella aspiració de Convergència de transformar-se, per sobre de qualsevol altra cosa, en el partit de Catalunya, va tenir en aquella dècada unes bases aritmètiques i una viabilitat política importants que, d’alguna manera, ressaltaven, premiaven i feien efectiu el pragmatisme i la indefinició ideològica nacionalista.
I, en bona mesura, el propi govern nacionalista seria premiat cada cop que es va mantenir fidel a la seva vocació, diguem-ne, omnicomprensiva. Això, en l’obra de govern desenvolupada fins als primers anys noranta, es faria més que evident. Altrament, com es podria explicar el fet que l’aplicació del model de normalització lingüística o fins i tot la construcció del sistema sanitari català –en el qual Iniciativa per Catalunya va jugar un paper clau– hagin obtingut una acceptació ciutadana de gran respir i al contrari les polítiques d’ordenació territorial –aprovades amb l’únic vot favorable de la majoria nacionalista en el Parlament el 1987– han estat un model fracassat des del mateix moment de la seva aprovació?
Tanmateix, la centralitat de CDC en l’escenari polític català no va ser constant al llarg del temps. La seva crisi començà justament en el moment en què la força política encapçalada per en Pujol per una banda començà a perdre la iniciativa política pel que feia als temes d’importància nacional i, per l’altra, quan, perduda la solidesa de la seva majoria absoluta al Parlament en lloc de bascular alternativament del centredreta al centresquerra, es va començar a definir de manera estable cap a opcions conservadores.
Els dos fenomens, encara que no ho puguin semblar, estan directament connectats. Tradicionalment, s’ha fet començar la crisi del nacionalisme moderat amb la pèrdua de la majoria absoluta al parlament de Catalunya el 1995. Sense voler treure importància al factor quantitatiu, tanmateix ja a partir d’uns anys abans s’havien tingut senyals de crisi d’una certa importància, també i sobretot per la recomposició de forces dins del sistema polític català. La polèmica sobre la cessió del 15% de l’IRPF –que va ser, d’alguna manera, el debat sobre autogovern més candent de l’època– en aquest sentit va ser una bona prova de pèrdua d’iniciativa en el moment en què el propi impuls cap a una major corresponsabilitat fiscal procedia més del socialisme català que del propi govern, encara que aquest últim va ser qui va capitalitzar l’èxit de la llarga negociació amb l’executiu central.
En altres paraules, si d’altres actors –es pensi en la reorganització d’Iniciativa per Catalunya o en la veritable transformació d’ERC–, acabaven per tornar a ocupar l’escenari polític estrictament nacional, per a la coalició es feia cada cop més inevitable un decantament cap a un espai polític determinat. Tanmateix, en el moment en què el nacionalisme moderat feia aquesta operació trencava amb la seva història recent i posava les bases per a la seva crisi.
En aquest quadre, a diferència del que normalment s’ha dit pels dirigents nacionalistes mateixos, la col·laboració amb el PP a partir del 1996, va tenir caràcters molt diferents respecte a l’etapa de col·laboració amb l’últim gabinet d’en Felipe González, justament perquè implicava una elecció ideològica clara. No tant, o no només per les pròpies idiosincràsies dels partits compromesos en el pacte, sinó perquè la pèrdua de la majoria absoluta a Catalunya el 1995, havia canviat un dels pressupostos fonamentals que havien permès al nacionalisme moderat mantenir aquella indefinició ideològica i aquella aspiració a l’omnicomprensivitat que, en definitiva, havien marcat la seva naturalesa a partir dels anys 80.
Des de la segona meitat dels anys 90, doncs, es pot afirmar que el progressiu decantament de CiU cap a posicions més marcadament conservadores –es pensi a les normes que privilegiaven les escoles privades, que trencaven el substancial equilibri entre ensenyament públic i concertat mantingut fins al moment– avanci paral·lelament amb la seva crisi, fins a la subalternitat respecte al PP viscuda a partir del 2000 i la incapacitat de constituir, a partir del 2003, majories viables per governar a Catalunya.
En aquest sentit, es pot dir que, després del veritable trauma de la pèrdua del control de la Generalitat el 2003, la proposta feta el 2007 per l’Artur Mas, amb l’objectiu de construir una Casa Gran del Catalanisme, d’alguna manera respon a una actualització de la pròpia naturalesa primigènia del nacionalisme moderat. La idea de tornar a ser un centre d’alguna manera suplent i omnicomprensiu capaç de conjugar en funció nacionalista sectors de procedència ideològica diversa.
La pregunta, doncs, que queda per respondre és si aquesta proposta política serà capaç de fer-se real i atractiva. En altres paraules, si aquell model d’indefinició ideològica lligat a la experiència de la reconstrucció nacional després del franquisme i en certa mesura de suplència és avui en dia encara vàlid, quan aprovar un nou estatut i amb una majoria d’esquerres al govern des de fa més d’un lustre, altres forces polítiques han demostrat ser capaces també de plantejar polítiques d’enfortiment de l’autogovern.
[1] La majoria dels actes estaven orientats a dignificar la figura de l'empresari, a ressaltar el seu perfil de creador de riquesa i no com explotador. No obstant això, l'obstinació de la patronal en la campanya fregava de vegades els extrems de l'amenaça. A tall d’exemple, vegi’s la pàg.12 de l’edició del 29 de febrer del diari La Vanguardia.
[2] Ramón Viñals, responsable de la campanya electoral d’ERC el 1980, va declarar, després d'haver abandonat el partit, que els republicans van rebre en aquella ocasió 40 milions de pessetes de la patronal. L’Heribert Barrera sempre va negar l'extrem i en Joan Hortalà, secretari d’ERC a partir del 1984, preguntat sobre la qüestió va declarar que ell no va tenir la sensació que durant la campanya del 1980 hi hagués finançament “extern” però que, en tot cas, qui manejava els diners era en Viñals. Vegi's S. SERRANO: “La victoria por sorpresa de Pujol”, a: DD.AA: Memoria de Catalunya El País, Barcelona: 1997.
p.133
Publica un comentari