Àngels Martínez i Castells
Doctora en Ciències Econòmiques
http://angelsmcastells.nireblog.com
Una mica d’història
Una vegada més, la història és imprescindible. Per més que ens ho vulguin amagar, hi ha fets històrics determinants per explicar els aconteixements d’actualitat que amb extraordinària velocitat van precipitant la crisi cada dia. I és important descobrir les arrels del sistema econòmic que ara trontolla per adonar-nos fins a quin punt és procedent o no la proposta de refundació del capitalisme.
Tal com el coneixem i hem heretat, aquest sistema econòmic és fruit d’una relació promíscua entre els dirigents de la indústria i les finances i els governs més poderosos, amb paper destacat per al govern dels Estats Units. Aquesta relació de domini de l’economia financera sobre la política no és gens nova: la política de préstecs barats i el foment de la inversió en Borsa cap als valors més atractius dels anys 20 del segle passat (aviació, radiofonia i energia elèctrica) els interessos internacionals de la Banca Morgan i altres, van portar a la crisi del 29 amb totes les seves conseqüències. S’ha recordat ara força vegades els paral•lelismes entre la crisi d’avui i la del 29, però en canvi no han sortit tant en primera plana les principals mesures adoptades per a sortir-ne. Després d’un llarg període d’inactivitat que només agreujava la situació econòmica per a la majoria, finalment l’any 33 es comença a posar ordre al món financer: l’Emergency Bank Bill del mes de març, i la Glass-Steagall Act del mes de juny del mateix any serien, juntament amb les decisions preses posteriorment a Bretton Woods l’any 1944, la contradictòria refundació del capitalisme d’aquells dies. Amb les lleis de regulació bancària dels anys 30, en Roosevelt va donar un nou paper a la Reserva Federal, va establir la separació entre la banca comercial i la d’inversió i va crear la garantia de dipòsits, els topalls al pagament d’interessos a comptes bancaris, etc.
La necessitat reguladora que semblava imposar-se a partir de la cadena de fets que formen el crack del 29, la Gran Depressió, el New Deal i la II Guerra Mundial va començar a afeblir-se en el nou ordre de Bretton Woods i la fundació del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Un dels assistents de més prestigi, en John Maynard Keynes, havia demostrat ser l’economista que millor entenia el que el capitalisme necessitava per continuar i mantenir-se en un cert equilibri. En Keynes va proposar la creació d’una cambra mundial de compensació (un Banc Mundial que tindria els estats com a clients) amb la seva pròpia moneda internacional (el “bancor”) mecanismes de control i previsió d’ajudes cap als països deficitaris. Significava “refundar” un sistema en el que totes les monedes, dòlar inclòs, havien d’acceptar les dosis oportunes de disciplina monetària. En canvi, el sistema de tipus de canvi fixos que finalment es va triar va significar, sobre tot a partir de la reforma del 1975, el privilegi dels Estats Units de convertir el dòlar en la moneda de referència internacional, traspassant a la resta de països la càrrega d’acumular reserves en dòlars per mantenir l’estabilitat del seu tipus de canvi. La primera “refundació” del capitalisme amb l’FMI i el Banc Mundial va significar, a més, el poder de veto dels Estats Units a les dues institucions en què els països més pobres no tenen ni veu ni vot.
El dèficit creixent dels Estats Units derivat en bona part del finançament de la Guerra del Vietnam, les sòrdides polítiques d’en Nixon i la crisi del petroli, va obligar a què l’any 1975 s’abandonés el sistema de tipus de canvi fixos, però no el paper del dòlar com a moneda internacional: a la pràctica això significava que els Bancs centrals de la resta de països havien d’intervenir sempre que calia per finançar el dèficit dels Estats Units.
La dècada dels 80 als 90 és la més nefasta per acabar d’inclinar el capitalisme cap als interessos més reaccionaris: són els anys dels governs d’en Reagan i la Thatcher, la reconversió industrial, els atacs furiosos als sindicats i les conquestes obreres, l’enfonsament de la Unió Soviètica (1989) i els acords coneguts com a Consens de Washington (1990) que proposen desregulacions, privatització, contenció de la despesa pública..., és a dir, tot un programa que conté el somni neoliberal de la globalització.
L’any 1989 significa també la caiguda dels murs que frenaven les bandes d'expansió que el capitalisme necessitava desesperadament, i el Consens de Washington de l’any següent assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme..., fins als nostres dies. Les bandes d’expansió han estat diverses i plurals, però totes beneficien una minoria cada vegada més rica en tant que l’explotació de la classe obrera, la pobresa i la precarietat s’estenen per tot arreu. Els salaris han anat disminuint en termes reals en tant que s’intenta dissimular la disminució d’ingressos salarials. Per exemple, la indexació dels salaris amb la inflació es va perdre com a conquesta sindical en els països on s’havia aconseguit, es fan “trampes” quan es medeix la inflació perquè no es té en compte en l'IPC l'increment de preus de l'habitatge, ni dels tipus d'interès de les hipoteques, ni es destaca massa sovint que el que més puja són els preus de la cistella de la compra que representen el percentatge de despesa més gran de les famílies treballadores.
L’ofensiva neoliberal ha mantingut els salaris reals sense un creixement significatiu des de finals dels anys 70. No és estrany que, des d’aquelles dates, la distribució factorial de la renda entre treball i capital s’inclini cada vegada més a favor dels poderosos, sense que els treballadors i treballadores puguin tenir --en paraules d’en Keynes, i per a benefici de l’equilibri del sistema establert-- prou demanda solvent per absorbir tota la producció (que d’altra banda és, en bona part, ecològicament nefasta i des del punt de vista de les necessitats reals de les persones, força inútil).
Com ens recorda l’Alejandro Teitelbaum, la incorporació de les noves tecnologies va permetre un augment estraodinari de la productivitat del treball que va repercutir en un increment de la taxa de benefici per sobre dels salaris reals, de la mateixa manera que ho va fer l’increment de les hores efectives de treball malgrat que augmentava també la intensitat del treball (increment de plusvàlua absoluta i relativa en paraules d’en Marx.) A tot això, els preus dels productes del Tercer Món –en especial els dels productes alimentaris-- es jugaven en els mercats de futurs contra la fam i la penúria de milions de persones.
Les pràctiques contaminants del capital financer
Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que es fa difícil distingir en molts casos en què comença un i acaba l’altre. Per exemple, la compra del producte i l’obtenció del crèdit per a fer-ho és una pràctica habitual en moltes indústries que estenen a la resta de consum creant les seves pròpies targetes de crèdit. La mistificació arriba al punt que es crea la il•lusió que el diner i els productes financers, en circular pels mercats, creen valor per si mateixos i no és estrany sentir a parlar –com fa en Michel Drouin-- de l’"economía internacional de l’especulació", que “accelera l’acumulació de grans capitals en poques mans a costa sobre tot dels treballadors, jubilats i petits estalviadors, que participen de la il•lusió que els diners i els productes financers es reprodueixen (creen valor) per si sols… fins que la bombolla financera esclata.”
Però per a què això arribi en el nou mileni cal que desaparegui una llei bàsica de contenció que s’havia dictat el 1933: la Glass-Steagall Act que el president Clinton el 1999 decideix abolir i que representa la caiguda de les darreres regulacions que posaven un cert ordre i límits a les actuacions del capital financer --al mateix temps que accelerarà el seu camí cap a la hipertròfia. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mesura que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió...
Com diu en Walden Bello: “La financiarització de la inversió ha estat una de les vies de sortida per sortir de l’estancament, juntament amb la reestructuració neoliberal i la globalització. (…) Però ara ha quedat demostrat que la financiarització és un camí perillós que porta a la formació de bombolles especulatives, capaces d’oferir una prosperitat efímera a uns quants, però acaba en el col•lapse empresarial i en la recessió de l’economia real.”
.... I apareixen els “ninja”!
Qui són els ninja? No són (com deia un video que té molt d’èxit a la xarxa) negres d’Alabama sense feina a la porta d'una casa que cau a trossos i que fan negoci amb el venedor d'hipoteques. Són, en la seva majoria, treballadores i treballadors que han perdut la seva feina per la precarietat dels seus contractes, o que tenen uns ingressos insuficients per pagar els costos creixents del tipus d'interès de la seva hipoteca, i que no tenen res seu de valor (els clàssics dirien, cada vegada amb més raó: tan sols les cadenes...). Els “ninja” són persones doblement explotades: com a treballadores i com a consumidores, perquè se’ls complementa un salari o subsidi insuficient amb ofertes de crèdit que necessitaven que assumissin, més que per ells mateixos, pels propietaris dels capitals sobrers... Així, els treballadors i treballadores rebatejats "ninja" consumien els productes que necessiten vendre als mateixos que no els donaven salaris suficients per a fer-ho, i que utilitzaven les mateixes tècniques de publicitat per demostrar les meravelles de l'electrodomèstic i de la tarjeta de crèdit que la podia portar a casa. El lema era: Consumiu, on no arriba amb el que cobreu, arriba el crèdit, aquest nou producte dels capitals que NO volen invertir-se de manera productiva perquè és més alta la taxa de beneficis del capital financer... Les botigues estan plenes, es fan més cases que mai i per obtenir un crèdit només s'ha de telefonar o signar un paper amb molta lletra petita incomprensible… i amb instruccions de no explicar massa per part del personal del banc…
La Barbara Ehrenreich explicava: "Durant molts i molts anys i fins ara, els treballadors i treballadores d'Amèrica han acceptat dolçament sous decreixents, preus creixents, més explotació a la feina, desaparició de pensions i assegurances de malaltia cada vegada més insegures. Mentre el sou del personal de direcció creixia fins a una xifra de 8 dígits i més, el que s'anomena "gent corrent" accepta segones feines i amuntega diverses generacions en una mateixa casa, amb esperes incòmodament llargues per poder anar al bany. Però tota aquesta depauperació - combinada amb un enriquiment fabulós "dels de dalt" - ha acabat per desestabilitzant el sistema capitalista, encara que només sigui perquè, en els darrers anys, el substitut d'Amèrica dels sous decents ha estat el crèdit fàcil."
Quan finalment la bombolla ha esclatat, el cinisme dels poderosos reparteix les culpes, però en defensa d'aquestes víctimes de la crisi que tan divertit és anomenar "ninjas", val a dir que segurament l'única cosa que pretenien era fer realitat els seus drets més bàsics: el dret a un habitatge, el dret a omplir la cistella de la compra, el dret a ser feliç... ni que fos per uns pocs dies.
Refundació del capitalisme? No, gràcies!
Les crisis econòmiques i financeres no són cap malaltia capitalista que es pugui curar. Són estructurals. Representen un gran mecanisme redistribuidor que més enllà del repartiment factorial de la renda arrabassa estalvis, pensions de jubilació, fons estatals... Precisament quan les polítiques neoliberals havien obligat els estats a no incórrer en dèficit o fins i tot acumular superàvits, s’arriba a una situació límit que fa que, en pocs dies, els Estats es vegin obligats a incórrer de nou en dèficit i a emetre deute públic per ajudar a reprendre la liquidesa bancaria, comprar títols de dubtosa qualitat, o rescatar directament de la fallida grans bancs i companyies d’assegurances. Però és que, de fet –i els Estats Units no se n’amaguen gens-- els dirigents polítics i econòmics són els mateixos: salten de prendre decisions en els Consells de Ministres o en alts organismes de l’Administració Pública a fer-ho en els Consells d’administració de les grans empreses privades, sense cap mena de vergonya... quina política han de fer, doncs, quan s’ocupen de la funció pública? A qui beneficien? Per a qui troben immediatament recursos?
Així es fa difícil investigar la responsabilitat dels alts càrrecs de les empreses i dels polítics corruptes, i que ara cal posar límits definitius a les polítiques neoliberals, a la impunitat i cobdícia del sector financer i les màfies especuladores que ens han portat fins aquí.
En Michael Hudson, ex-economista de Wall Street, ens alerta que el problema ja és estructural perquè l’actual nivell de deute no pot pagar-se, i “els problemes estructurals no es poden resoldre amb mesures pal•liatives marginals”. El problema, ens diu, no està a la base de la piràmide, sinó a la seva cúspide, ja que és el mateix govern dels EUA el principal deutor subprime del món.
En Hudson explicava que l’única cosa que podien oferir els Estats Units a la resta del món pel seu enorme deute (incobrable) era la seva dimensió militar. Per exemple, el desmantellament de totes les bases a ultramar, o el que és el mateix, renunciar a la seva hegemonia mundial per la força de les armes, acabant amb la carrera d’armaments heretada de la Guerra Freda, impulsant la producció, la inversió directa i el consum de l’economia “real”. Sostenir el dòlar, ens deia en Hudson, és sinònim de subsidiar l’addicció de l’Executiu nord-americà a la diplomàcia militar hegemònica.
Per evitar, doncs, que la sortida de la crisi sigui més destructiva i letal, per evitar que el capitalisme financer acabi estenent a més països la seva banda d’expansió més contundent i definitiva que és la guerra, per aconseguir un model de producció i distribució sostenible, per tots aquests motius –i per molts més encara-- sembla del tot improcedent que a la propera cimera de Washington s’hagi de tornar a donar una nova oportunitat al capitalisme. El que cal aconseguir és una oportunitat real per al socialisme del segle XX.
Novembre 2008.
Bibliografia bàsica:
Bello, Wallden “Todo lo que usted quiere saber sobre el origen de esta crisis pero teme no entenderlo “• • • • • 05/10/08 http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2097
Ehrenreich, Barbara: “The Communist Manifesto Hits 160”, 1 d’octubre del 2008 a
http://ehrenreich.blogs.com/barbaras_blog/2008/10/the-communist-manifesto-hits-160.html
Galbraith, John Kenneth Historia de la economía, Ariel, Barcelona, 6a. Ed. 1992.
Hudson Michael “Para salvar la economía hay que sacrificar el Imperio” 25 d’octubre del 2008, a http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=1879
Kindkeberger, Charles P. El orden económico internacional, Ed. Crítica, Barcelona, 1992.
Teitelbaum, Alejandro: “ Las crisis del sistema capitalista” 17 d’octubre del 2008, a http://alainet.org/active/26899
The Strange Death of Liberal America, “Bill Clinton, Glass-Stteagall and the current Financial and Mortgage Crisis”, 22 de maig del 2008, a
http://thestrangedeathofliberalamerica.com/bill-clinton-glass-steagall-and-the-current-financial-and-mortgage-crisis-part-two-of-an-indepth-investigative-report.html
Doctora en Ciències Econòmiques
http://angelsmcastells.nireblog.com
Una mica d’història
Una vegada més, la història és imprescindible. Per més que ens ho vulguin amagar, hi ha fets històrics determinants per explicar els aconteixements d’actualitat que amb extraordinària velocitat van precipitant la crisi cada dia. I és important descobrir les arrels del sistema econòmic que ara trontolla per adonar-nos fins a quin punt és procedent o no la proposta de refundació del capitalisme.
Tal com el coneixem i hem heretat, aquest sistema econòmic és fruit d’una relació promíscua entre els dirigents de la indústria i les finances i els governs més poderosos, amb paper destacat per al govern dels Estats Units. Aquesta relació de domini de l’economia financera sobre la política no és gens nova: la política de préstecs barats i el foment de la inversió en Borsa cap als valors més atractius dels anys 20 del segle passat (aviació, radiofonia i energia elèctrica) els interessos internacionals de la Banca Morgan i altres, van portar a la crisi del 29 amb totes les seves conseqüències. S’ha recordat ara força vegades els paral•lelismes entre la crisi d’avui i la del 29, però en canvi no han sortit tant en primera plana les principals mesures adoptades per a sortir-ne. Després d’un llarg període d’inactivitat que només agreujava la situació econòmica per a la majoria, finalment l’any 33 es comença a posar ordre al món financer: l’Emergency Bank Bill del mes de març, i la Glass-Steagall Act del mes de juny del mateix any serien, juntament amb les decisions preses posteriorment a Bretton Woods l’any 1944, la contradictòria refundació del capitalisme d’aquells dies. Amb les lleis de regulació bancària dels anys 30, en Roosevelt va donar un nou paper a la Reserva Federal, va establir la separació entre la banca comercial i la d’inversió i va crear la garantia de dipòsits, els topalls al pagament d’interessos a comptes bancaris, etc.
La necessitat reguladora que semblava imposar-se a partir de la cadena de fets que formen el crack del 29, la Gran Depressió, el New Deal i la II Guerra Mundial va començar a afeblir-se en el nou ordre de Bretton Woods i la fundació del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Un dels assistents de més prestigi, en John Maynard Keynes, havia demostrat ser l’economista que millor entenia el que el capitalisme necessitava per continuar i mantenir-se en un cert equilibri. En Keynes va proposar la creació d’una cambra mundial de compensació (un Banc Mundial que tindria els estats com a clients) amb la seva pròpia moneda internacional (el “bancor”) mecanismes de control i previsió d’ajudes cap als països deficitaris. Significava “refundar” un sistema en el que totes les monedes, dòlar inclòs, havien d’acceptar les dosis oportunes de disciplina monetària. En canvi, el sistema de tipus de canvi fixos que finalment es va triar va significar, sobre tot a partir de la reforma del 1975, el privilegi dels Estats Units de convertir el dòlar en la moneda de referència internacional, traspassant a la resta de països la càrrega d’acumular reserves en dòlars per mantenir l’estabilitat del seu tipus de canvi. La primera “refundació” del capitalisme amb l’FMI i el Banc Mundial va significar, a més, el poder de veto dels Estats Units a les dues institucions en què els països més pobres no tenen ni veu ni vot.
El dèficit creixent dels Estats Units derivat en bona part del finançament de la Guerra del Vietnam, les sòrdides polítiques d’en Nixon i la crisi del petroli, va obligar a què l’any 1975 s’abandonés el sistema de tipus de canvi fixos, però no el paper del dòlar com a moneda internacional: a la pràctica això significava que els Bancs centrals de la resta de països havien d’intervenir sempre que calia per finançar el dèficit dels Estats Units.
La dècada dels 80 als 90 és la més nefasta per acabar d’inclinar el capitalisme cap als interessos més reaccionaris: són els anys dels governs d’en Reagan i la Thatcher, la reconversió industrial, els atacs furiosos als sindicats i les conquestes obreres, l’enfonsament de la Unió Soviètica (1989) i els acords coneguts com a Consens de Washington (1990) que proposen desregulacions, privatització, contenció de la despesa pública..., és a dir, tot un programa que conté el somni neoliberal de la globalització.
L’any 1989 significa també la caiguda dels murs que frenaven les bandes d'expansió que el capitalisme necessitava desesperadament, i el Consens de Washington de l’any següent assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme..., fins als nostres dies. Les bandes d’expansió han estat diverses i plurals, però totes beneficien una minoria cada vegada més rica en tant que l’explotació de la classe obrera, la pobresa i la precarietat s’estenen per tot arreu. Els salaris han anat disminuint en termes reals en tant que s’intenta dissimular la disminució d’ingressos salarials. Per exemple, la indexació dels salaris amb la inflació es va perdre com a conquesta sindical en els països on s’havia aconseguit, es fan “trampes” quan es medeix la inflació perquè no es té en compte en l'IPC l'increment de preus de l'habitatge, ni dels tipus d'interès de les hipoteques, ni es destaca massa sovint que el que més puja són els preus de la cistella de la compra que representen el percentatge de despesa més gran de les famílies treballadores.
L’ofensiva neoliberal ha mantingut els salaris reals sense un creixement significatiu des de finals dels anys 70. No és estrany que, des d’aquelles dates, la distribució factorial de la renda entre treball i capital s’inclini cada vegada més a favor dels poderosos, sense que els treballadors i treballadores puguin tenir --en paraules d’en Keynes, i per a benefici de l’equilibri del sistema establert-- prou demanda solvent per absorbir tota la producció (que d’altra banda és, en bona part, ecològicament nefasta i des del punt de vista de les necessitats reals de les persones, força inútil).
Com ens recorda l’Alejandro Teitelbaum, la incorporació de les noves tecnologies va permetre un augment estraodinari de la productivitat del treball que va repercutir en un increment de la taxa de benefici per sobre dels salaris reals, de la mateixa manera que ho va fer l’increment de les hores efectives de treball malgrat que augmentava també la intensitat del treball (increment de plusvàlua absoluta i relativa en paraules d’en Marx.) A tot això, els preus dels productes del Tercer Món –en especial els dels productes alimentaris-- es jugaven en els mercats de futurs contra la fam i la penúria de milions de persones.
Les pràctiques contaminants del capital financer
Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que es fa difícil distingir en molts casos en què comença un i acaba l’altre. Per exemple, la compra del producte i l’obtenció del crèdit per a fer-ho és una pràctica habitual en moltes indústries que estenen a la resta de consum creant les seves pròpies targetes de crèdit. La mistificació arriba al punt que es crea la il•lusió que el diner i els productes financers, en circular pels mercats, creen valor per si mateixos i no és estrany sentir a parlar –com fa en Michel Drouin-- de l’"economía internacional de l’especulació", que “accelera l’acumulació de grans capitals en poques mans a costa sobre tot dels treballadors, jubilats i petits estalviadors, que participen de la il•lusió que els diners i els productes financers es reprodueixen (creen valor) per si sols… fins que la bombolla financera esclata.”
Però per a què això arribi en el nou mileni cal que desaparegui una llei bàsica de contenció que s’havia dictat el 1933: la Glass-Steagall Act que el president Clinton el 1999 decideix abolir i que representa la caiguda de les darreres regulacions que posaven un cert ordre i límits a les actuacions del capital financer --al mateix temps que accelerarà el seu camí cap a la hipertròfia. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mesura que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió...
Com diu en Walden Bello: “La financiarització de la inversió ha estat una de les vies de sortida per sortir de l’estancament, juntament amb la reestructuració neoliberal i la globalització. (…) Però ara ha quedat demostrat que la financiarització és un camí perillós que porta a la formació de bombolles especulatives, capaces d’oferir una prosperitat efímera a uns quants, però acaba en el col•lapse empresarial i en la recessió de l’economia real.”
.... I apareixen els “ninja”!
Qui són els ninja? No són (com deia un video que té molt d’èxit a la xarxa) negres d’Alabama sense feina a la porta d'una casa que cau a trossos i que fan negoci amb el venedor d'hipoteques. Són, en la seva majoria, treballadores i treballadors que han perdut la seva feina per la precarietat dels seus contractes, o que tenen uns ingressos insuficients per pagar els costos creixents del tipus d'interès de la seva hipoteca, i que no tenen res seu de valor (els clàssics dirien, cada vegada amb més raó: tan sols les cadenes...). Els “ninja” són persones doblement explotades: com a treballadores i com a consumidores, perquè se’ls complementa un salari o subsidi insuficient amb ofertes de crèdit que necessitaven que assumissin, més que per ells mateixos, pels propietaris dels capitals sobrers... Així, els treballadors i treballadores rebatejats "ninja" consumien els productes que necessiten vendre als mateixos que no els donaven salaris suficients per a fer-ho, i que utilitzaven les mateixes tècniques de publicitat per demostrar les meravelles de l'electrodomèstic i de la tarjeta de crèdit que la podia portar a casa. El lema era: Consumiu, on no arriba amb el que cobreu, arriba el crèdit, aquest nou producte dels capitals que NO volen invertir-se de manera productiva perquè és més alta la taxa de beneficis del capital financer... Les botigues estan plenes, es fan més cases que mai i per obtenir un crèdit només s'ha de telefonar o signar un paper amb molta lletra petita incomprensible… i amb instruccions de no explicar massa per part del personal del banc…
La Barbara Ehrenreich explicava: "Durant molts i molts anys i fins ara, els treballadors i treballadores d'Amèrica han acceptat dolçament sous decreixents, preus creixents, més explotació a la feina, desaparició de pensions i assegurances de malaltia cada vegada més insegures. Mentre el sou del personal de direcció creixia fins a una xifra de 8 dígits i més, el que s'anomena "gent corrent" accepta segones feines i amuntega diverses generacions en una mateixa casa, amb esperes incòmodament llargues per poder anar al bany. Però tota aquesta depauperació - combinada amb un enriquiment fabulós "dels de dalt" - ha acabat per desestabilitzant el sistema capitalista, encara que només sigui perquè, en els darrers anys, el substitut d'Amèrica dels sous decents ha estat el crèdit fàcil."
Quan finalment la bombolla ha esclatat, el cinisme dels poderosos reparteix les culpes, però en defensa d'aquestes víctimes de la crisi que tan divertit és anomenar "ninjas", val a dir que segurament l'única cosa que pretenien era fer realitat els seus drets més bàsics: el dret a un habitatge, el dret a omplir la cistella de la compra, el dret a ser feliç... ni que fos per uns pocs dies.
Refundació del capitalisme? No, gràcies!
Les crisis econòmiques i financeres no són cap malaltia capitalista que es pugui curar. Són estructurals. Representen un gran mecanisme redistribuidor que més enllà del repartiment factorial de la renda arrabassa estalvis, pensions de jubilació, fons estatals... Precisament quan les polítiques neoliberals havien obligat els estats a no incórrer en dèficit o fins i tot acumular superàvits, s’arriba a una situació límit que fa que, en pocs dies, els Estats es vegin obligats a incórrer de nou en dèficit i a emetre deute públic per ajudar a reprendre la liquidesa bancaria, comprar títols de dubtosa qualitat, o rescatar directament de la fallida grans bancs i companyies d’assegurances. Però és que, de fet –i els Estats Units no se n’amaguen gens-- els dirigents polítics i econòmics són els mateixos: salten de prendre decisions en els Consells de Ministres o en alts organismes de l’Administració Pública a fer-ho en els Consells d’administració de les grans empreses privades, sense cap mena de vergonya... quina política han de fer, doncs, quan s’ocupen de la funció pública? A qui beneficien? Per a qui troben immediatament recursos?
Així es fa difícil investigar la responsabilitat dels alts càrrecs de les empreses i dels polítics corruptes, i que ara cal posar límits definitius a les polítiques neoliberals, a la impunitat i cobdícia del sector financer i les màfies especuladores que ens han portat fins aquí.
En Michael Hudson, ex-economista de Wall Street, ens alerta que el problema ja és estructural perquè l’actual nivell de deute no pot pagar-se, i “els problemes estructurals no es poden resoldre amb mesures pal•liatives marginals”. El problema, ens diu, no està a la base de la piràmide, sinó a la seva cúspide, ja que és el mateix govern dels EUA el principal deutor subprime del món.
En Hudson explicava que l’única cosa que podien oferir els Estats Units a la resta del món pel seu enorme deute (incobrable) era la seva dimensió militar. Per exemple, el desmantellament de totes les bases a ultramar, o el que és el mateix, renunciar a la seva hegemonia mundial per la força de les armes, acabant amb la carrera d’armaments heretada de la Guerra Freda, impulsant la producció, la inversió directa i el consum de l’economia “real”. Sostenir el dòlar, ens deia en Hudson, és sinònim de subsidiar l’addicció de l’Executiu nord-americà a la diplomàcia militar hegemònica.
Per evitar, doncs, que la sortida de la crisi sigui més destructiva i letal, per evitar que el capitalisme financer acabi estenent a més països la seva banda d’expansió més contundent i definitiva que és la guerra, per aconseguir un model de producció i distribució sostenible, per tots aquests motius –i per molts més encara-- sembla del tot improcedent que a la propera cimera de Washington s’hagi de tornar a donar una nova oportunitat al capitalisme. El que cal aconseguir és una oportunitat real per al socialisme del segle XX.
Novembre 2008.
Bibliografia bàsica:
Bello, Wallden “Todo lo que usted quiere saber sobre el origen de esta crisis pero teme no entenderlo “• • • • • 05/10/08 http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2097
Ehrenreich, Barbara: “The Communist Manifesto Hits 160”, 1 d’octubre del 2008 a
http://ehrenreich.blogs.com/barbaras_blog/2008/10/the-communist-manifesto-hits-160.html
Galbraith, John Kenneth Historia de la economía, Ariel, Barcelona, 6a. Ed. 1992.
Hudson Michael “Para salvar la economía hay que sacrificar el Imperio” 25 d’octubre del 2008, a http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=1879
Kindkeberger, Charles P. El orden económico internacional, Ed. Crítica, Barcelona, 1992.
Teitelbaum, Alejandro: “ Las crisis del sistema capitalista” 17 d’octubre del 2008, a http://alainet.org/active/26899
The Strange Death of Liberal America, “Bill Clinton, Glass-Stteagall and the current Financial and Mortgage Crisis”, 22 de maig del 2008, a
http://thestrangedeathofliberalamerica.com/bill-clinton-glass-steagall-and-the-current-financial-and-mortgage-crisis-part-two-of-an-indepth-investigative-report.html
Publica un comentari