José Antonio Moreno Díaz
Advocat i president del Fòrum per la Memòria
“Aquí hubo una amnistía,y amnistía quiere decir no solamente
perdón sino mutuo olvido.
Amnistía quiere decir amnesia y eso quiere decir olvidar, olvidar.
Todo el mundo tiene derecho a enterrar a sus muertos. Pero los muertos
amontonados son de una guerra civil en la que toda la responsabilidad,
toda, fue de los políticos de la II República ¡Toda ¡”.
MANUEL FRAGA IRIBARNE,
entrevista en el diario EL PAIS, 12 de agosto de 2007
Vivim una època de gran agitació social i política en el devenir de l’anomenat procés de recuperació de la memòria històrica democràtica de Espanya, i dic MEMÒRIA DEMOCRÀTICA perquè l’“altra” memòria, la del franquisme, la dels seus “herois”, la de les seves “víctimes”, la memòria – en definitiva- de l’oprobi, l’opressió i la dictadura, es troba perfectament preservada a través dels anys i amb importants valedors (per exemple, l’Església Catòlica, dirigents del PP, etc) a les nostres ciutats (carrers, monuments, símbols…), a les nostres institucions (el general Franco acumula honors com a alcalde honorífic, rector honorífic, etc sense que les institucions afectades acabin amb aquesta situació) i fins i tot en el nostre sistema educatiu (n’hi ha prou de fer una ullada al tractament que els nostres llibres de text realitzen sobre la II República).
Sense veritat no hi ha justícia. Per això el procés de recuperació de la memòria històrica democràtica està vinculat de manera inseparable al concepte de justícia, això és, no hi haurà justícia amb les víctimes del franquisme mentre no es produeixi aquest procés de recuperació.
De la mateixa manera, no hi haurà tampoc justícia mentre no es recuperi la memòria d’un període històric nou i enriquidor per a la societat espanyola com va ser el període de la II República.
Per al FÒRUM PER LA MEMÒRIA aquest procés és eminentment polític, això és, haurà de recuperar els valors que hi havia en i per les que van lluitar les víctimes del franquisme, tals com el compromís, el progrés social, la lluita per les llibertats, la convivència democràtica, el pluralisme, etc, però també aquells valors que estaven vigents en la pròpia caracterització del règim republicà i que es tradueixen en la seva normativa des del 1931 al 1939, com per exemple , la regeneració i la transformació social, l’articulació territorial i la perspectiva federal, el laïcisme i la separació entre església i Estat, l’interès per la instrucció-educació pública i l’adequat dimensionament i qualitat d’aquesta, la incorporació de la dona a la vida pública en totes les seves facetes, la construcció d’una cultura del poble i per al poble a través de les biblioteques populars, etc, el pacifisme i la cooperació internacional, etc.
Però també caldrà que recordar i explicar per què el franquisme va perseguir determinades idees i per què a determinades persones i als qui eren els perseguidors o els seus legitimadors (sociològics, religiosos, econòmics, etc).
Aquest procés haurà de ser també un procés col·lectiu, ja que pertoca a la societat espanyola en el seu conjunt que és l’hereva natural dels processos històrics que ella mateixa ha viscut. La memòria és la construcció social del record i aquest concepte col·lectiu ens ha de portar a la projecció pública de la memòria i a intentar no restringir-la a àmbits privats on sense cap dubte ha de tenir també la seva cabuda (en l’àmbit familiar per exemple) però no de manera exclusiva.
El procés és, també, un procés reivindicatiu on es tracta de plasmar avui en dia la vigència política, social, cultural, etc d’aquesta memòria: per tant, aquest concepte de recuperació de la memòria està vinculat més al testimoni que al mer record sentimental o fins i tot nostàlgic.
Finalment, el procés és sense dubte multidisciplinar ja que afectarà distintes instàncies i àmbits d’actuació des de l’exhumació i identificació de lluitadors per la llibertat assassinats, a la revisió i actualització dels llibres de text pel que fa al tractament pedagògic amb què s’aborden els períodes històrics de la II República i la dictadura franquista, però també passa per la declaració de nul·litat –des de la seva adopció- de totes les sentències dictades a l’empara de les normes franquistes que emparaven o permetien la persecució o el càstig de la dissidència política, religiosa, cultural, nacional, de gènere o d’orientació sexual, l’adequada recuperació i/o preservació dels llocs de memòria pel que fa a la guerra, la repressió, etc, les compensacions a les persones privades de llibertat pel franquisme, o al manteniment en l’escalafó -amb totes les seves conseqüències- dels militars i membres dels cossos de seguretat republicanes que es van mantenir lleials a la república i que van ser, com a mínim degradats i/o depurats, quan no directament assassinats; també òbviament la total eliminació dels símbols franquistes dels nostres pobles i ciutats i la reconversió democràtica del mal anomenat “valle de los caídos”, etc[1].
La mort del dictador i l’arribada d’un règim de llibertats i democràtic amb la constitució del 1978 no va suposar un procés de “sanejament” i aclariment del que havia passat a Espanya des del 1936 a algunes zones però, sobretot, des del 1939 fins a la pròpia promulgació de la constitució del 1978, ni de reconeixement de les víctimes de la dictadura a diferència dels processos que han viscut països que han sortit de dictadures similars (Alemanya, Xile, el Marroc, Sud-àfrica, Guatemala, l’Argentina…).
Aquesta mancança en recordar els dramàtics fets viscuts va suposar un fals oblit, institucional que no social, induït i políticament interessat pels hereus polítics i sociològics del franquisme i fins i tot un intent d’equiparar – pel que fa a la seva negativitat- el període republicà amb el franquisme, arribant a justificar la “necessitat” del cop del 18 de juliol pel “desconcert republicà”.
Amb això es consolida el que alguns historiadors qualifiquen de “model espanyol d’impunitat” ja que, a la manca de resposta institucional sobre els crims del franquisme (justícia punitiva), s’hi uneix l’absència d’un reconeixement, reparació i compensació a les víctimes de la dictadura (justícia correctora).
A poc a poc, els resistents antifranquistes i els seus partidaris, a nivell particular o bé a través d’organitzacions socials i partits polítics d’esquerra, reclamen no tan sols el reconeixement de la seva lluita i el seu paper en la recuperació de les llibertats sinó també que es doni testimoni dels crims i aberracions del franquisme amb la finalitat de constatar de forma indubtable el seu destí final en l’abocador de la història i evitar amb això revisionismes de diferent pelatge.
Comptant amb això, aquesta demanda social va tenir una baula crucial en la declaració institucional i per unanimitat del congrés dels diputats de 20 de novembre de l’any 2002 sobre el reconeixement dels drets de les víctimes de la guerra civil i del règim franquista: aquest acord va suposar el punt de partida de la imprescindible cobertura institucional de la recuperació de la memòria històrica des dels poders públics.
No obstant, aquest moviment iniciat a finals dels anys 90 i desenvolupat sobretot per una nova generació d’espanyols – precisament, els néts de les víctimes del franquisme- junt amb la inextingible flama aportada pels nostres veterans lluitadors per la llibertat en aquest país (Brigadistes, expresos, ex-represaliats, exiliats, etc) ha acabat per col·locar la qüestió de la “MEMÒRIA HISTÒRICA DEMOCRÀTICA” en línia de primera actualitat, de l’esdevenidor polític i de titulars mediàtics.
Ja fa alguns anys que els lluitadors antifranquistes i els seus descendents decidim desempolsar no només el digne record sinó la memòria del projecte republicà, així com recuperar la de tots aquells que amb el seu sacrifici – i moltes vegades fins i tot amb la seva pròpia vida- es van oposar al cop militar defensant la legalitat republicana, van mantenir viva la flama de la resistència democràtica durant la dictadura i van fer possible assolir el sistema de llibertats en el que ara podem viure: amb cert afany cronològic podem afirmar que fins a l’any 2000 els historiadors van intentar dimensionar la magnitud de la massacre franquista i parlem d’Història, i que, a partir del 2000, principalment les víctimes i les seves famílies intenten testimoniar la massacre, parlant aleshores de MEMÒRIA.
No obstant el fet que a Espanya estigui consolidat amb el pas del temps el que els historiadors anomenen el “model espanyol d’impunitat”, això és, el fet que no hagi existit cap tipus d’aclariment històric públic i institucional sobre el genocidi (múltiple, ja que encara que era principalment per qüestions polítiques i ideològiques no escapaven tampoc les qüestions d’orientació sexual o conviccions religioses) executat per en Franco i els seus correligionaris des del 1936, s’ha afegit el fet del no reconeixement i rescabalament de les víctimes de la sublevació militar, el consegüent terror i la perllongada dictadura, així com el testimoni d’aquesta repressió.
Amb això, els hereus sociològics, econòmics i polítics del franquisme han anat guanyant espais dins d’aquesta “desmemòria” on abocar fal·làcies sense límit que van des de l’equiparació del període republicà a la dictadura franquista fins a justificar la necessitat del cop del 18 de juliol del 1936 passant per ressenyar la prosperitat del règim dictatorial: no hem d’oblidar que la dreta espanyola – inclosa l’Església Catòlica- va ser instigadora primer, legitimadora després y, finalment, gran beneficiària del cop militar i que ha desenvolupat durant dècades una immensa maquinària ideològica tendent a deslegitimar i denigrar la República[2] i justificar el cop així com intentar ocultar el bany de sang – la “matança fundacional del règim franquista” que refereixen els historiadors- que va suposar la repressió franquista.
La qüestió no es baladí ja que som davant d’un debat ideològic de profundes conseqüències i la dreta és perfectament conscient de la seva magnitud: així ja hem vist com des del PP es tanquen files entorn a la qüestió de la MEMÒRIA HISTÒRICA, amb una mena d’“aquí es va deixar tot lligat i ben lligat” (davant del qual cal preguntar-se per qui i per a què): no obstant l’esquerra i sobretot el PSOE no sembla adonar-se que ens trobem davant d’un debat sobre les mateixes arrels no tan sols de la pròpia esquerra sinó fins i tot del nostre mateix sistema democràtic perquè ¿on en tota la Història d’Espanya ha existit un període democràtic si no és durant la vigència del nostre sistema constitucional republicà del 1931? ¿Potser la nostra democràcia actual té algun altre antecedent que la democràcia instaurada a partir del 1931 a Espanya? La Constitució del 1978 no va inventar la democràcia a Espanya perquè la Constitució del 1931 ja va portar un sistema de drets i llibertats: aquestes són les arrels a no ser que es vulgui creure (o induir a creure, com fan alguns pseudohistoriadors) que els antecedents són en les Lleis Fonamentals del Moviment i en el gloriós alçament nacional.
En aquest debat sorgeix la qüestió de l’anomenada LLEI DE MEMÒRIA, davant del qual -i sense entrar en els prolegòmens de la seva gènesi- la valoració que vam fer des del FÒRUM PER LA MEMÒRIA va ser de profunda decepció davant la tebiesa d’un text que, si bé inicialment resulta positiu, després d’un repàs superficial resulta clarament insuficient i fins i tot frustrant.
En primer lloc, si com a positiu cal referir que planteja la MEMÒRIA com a part de l’estatut jurídic de la ciutadania democràtica, com és possible que no es plantegi la nul·litat radical -ex lege- de tots els judicis franquistes per motivacions polítiques, ideològiques i/o socials?
S’ha de tenir en compte que qualsevol sentència ferma, incloses –òbviament- les sentències dels tribunals repressius franquistes de la Guerra Civil i de la Dictadura, tenen efectes de cosa jutjada i que, per tant, els seus pronunciaments es projecten sine die amb plena vigència: això significa que -per exemple – el meu avi -Joaquín Moreno Tormos- afusellat a Madrid el dia 31 d’octubre del 1939 després d’un processament no ja sense cap garantia sinó sense la més mínima noció de justícia o simple possibilitat de defensa, segueix sent avui en dia, un sediciós que va ajudar la rebel·lió (¡!)[3].
Seguim exigint que el Govern difongui i faci públics no només els resultats, informes i conclusions de la Comissió Ministerial per a l’estudi de la situació de les víctimes de la Guerra Civil i de la Dictadura però, sobretot, aquells informes jurídics que ha manejat per a decidir no plantejar la nul·litat radical d’aquestes sentències en contra del sentit comú no tan sols ètic sinó eminentment jurídic respectuós amb els valors consagrats a la nostra Constitució del 1978: s’ha de ressaltar -com ja fan bon nombre de juristes espanyols de qualitat innegable i reconegut prestigi- que aquests judicis eren i són radicalment nuls perquè eren desenvolupats per òrgans militars d’excepció que no poden ser qualificats com a “tribunals” donada la seva total i absoluta dependència jeràrquica del poder executiu[4] i, al seu torn, sotmesos a la disciplina castrense i a la dependència jeràrquica militar dels militars que els formaven. També, en aquests processos existia una total vulneració de tots els principis, garanties i drets mínims en qualsevol procés penal (dret a la defensa, dret a un jutge predeterminat i imparcial, principi d’irretroactivitat penal, presumpció d’innocència, in dubio pro reo…).
Per parlar més sobre la imprescindibilitat de plantejar aquesta nul·litat radical dels judicis franquistes hem d’esmentar la nul·la viabilitat processal fins a dia d’avui dels recursos judicials tendents a revisar jurisdiccionalment les sentències de mort, els quals topen amb el rigor formalista del recurs de revisió davant la Sala del Militar del Tribunal Suprem, òrgan inicialment competent per a aquesta qüestió pel caràcter militar dels tribunals sentenciadors[5].
L’axioma jurídic que “qui nega el negador del Dret, afirma el Dret” planteja que la seguretat jurídica rau precisament en fer valer un ordenament jurídic constitucional democràtic, inspirat en els valors superiors de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític, on la justícia apareix com a un primer propòsit de l’Estat Social i Democràtic de Dret del 1978 en ares del respecte de la dignitat humana i les garanties inherents a aquesta i estendre els seus virtuosos efectes sobre les aberracions repressives pseudojurídiques inventades per la Dictadura amb la finalitat d’exterminar l’oponent polític des del dia 18 de Juliol del 1936.
La Dictadura del general Franco era un règim il·legítim ab initio i, per tant il·legal, que té la seva gènesi en una sublevació contra un Govern legítim sustentat en un ordenament jurídic constitucional democràtic: així va ser reconegut per l’Assemblea General de les Nacions Unides en diverses sessions plenàries durant el 1946, molt especialment la del 12 de desembre del 1946 i més recentment sengles Resolucions del Consell d’Europa i del Parlament Europeu ambdues el 2006.
Mantenir que la seguretat jurídica impedeix la declaració de nul·litat dels judicis franquistes en els actuals temps, on les doctrines jurídiques sobre la plena vigència de la jurisdicció universal, l’anul·lació de les lleis de punt final, les derogacions de les autoamnisties, la imprescriptibilitat dels crims contra la Humanitat i la creació de Tribunals Internacionals i Corts de Justícia ad hoc per a la seva persecució no deixa de ser un exercici de cinisme precisament a Espanya, els Jutges, Jutjats i Tribunals de la qual s’han situat a l’avantguarda en la persecució d’aquest tipus de delictes i d’aquestes dictadures que els han possibilitat.
Per altra banda, com és possible invocar la seguretat jurídica quan es tracta de valorar l’aplicació i vigència d’unes normes – les franquistes- que eren radicalment injustes en vulnerar les més essencials normes de la convivència humana i estar destinades a la més brutal repressió –generalitzada, sistemàtica i institucionalitzada- de qualsevol persona de diferent criteri polític, ideològic, religiós o sexual?[6].
Com a síntesi al respecte cal referir que la seguretat jurídica és valuosa en tant que protegeix legítimes expectatives de les persones pel que fa a actes jurídics anteriors, però ens hem de preguntar si algú actualment es consideraria afectat per l’anul·lació dels milers de sentències – la immensa majoria, a mort- dels judicis sumaríssims franquistes, per exemple .
Per tant, el restabliment de la legalitat democràtica després de la Constitució del 1978 -com ja hem dit- enllaça amb la legitimitat democràtica del 1931 i restitueix aquest fil democràtic i institucional, deixant la dictadura franquista com un parèntesi no només mancat de democràcia sinó, sobretot, mancat de legitimitat i de legalitat: la seguretat jurídica rauria al nostre àmbit, per tant, en anul·lar les conseqüències jurídiques més aberrants d’aquest entramat repressor il·legal com són les seves sentències, condemnes i sancions.
També, després de la doctrina emanada dels judicis de Nüremberg i la seva configuració de crims contra la Pau i contra la Humanitat no es pot referir seguretat jurídica alguna en el fet de “preservar” l’efectivitat jurídica de sentències assumides sota els paràmetres d’encalç i extermini de l’oponent i aliens als més mínims aguaits de justícia, o és que algú dubta, per exemple , de la nul·litat radical de les lleis d’esterilització del règim nazi o, més encara, de les lleis que fixen la “solució final” que també van ser el producte legal – les hi nego la qualificació de lleis- dels governants alemanys en determinat període històric?
S’ha de ressaltar a més que els Drets Humans no neixen el 1978, ja que existeix una àmplia construcció jurídica internacional prèvia al respecte i que es consagra definitivament amb la doctrina emanada dels Judicis de Nüremberg: per tant el franquisme no va suprimir els drets fonamentals sinó que –brutalment- els va violar i vulnerar.
Per altra banda, els Drets Humans tampoc no són inventats a Espanya el 1978 perquè ja estaven configurats jurídicament en la Constitució del 1931, que en el seu Títol III Capítol I, expressava els Drets i Llibertats dels Espanyols i les seves garanties individuals, reconeixent expressament – article 28- el dret a un judici just, el dret a un jutge predeterminat per la llei, el dret a la tutela judicial efectiva, els principis de legalitat i irretroactivitat penal, a més de les garanties dels detinguts i presos (article 29) entre altres, reafirmant (articles 42 i 95) el caràcter excepcional – i residual- de la jurisdicció militar i l’exclusiva potestat del Govern d’Espanya per a suspendre els drets fonamentals reconeguts.
Amb això la conclusió és clara: la Constitució Espanyola del 1978 no va instituir els Drets Fonamentals sinó que els va restituir, perquè ja estaven previstos en l’ordenament del 1931. Així doncs, el franquisme no és un règim preconstitucional sinó postconstitucional.
Un dels temes més candents relatius a aquest aspecte de la Llei sorgeix amb la qüestió de la vigència de les sentències i la qualificació d’il·legítims d’aquests “tribunals” i de les seves “sentències”: sense entrar en massa detalls sembla de dubtosa tècnica jurídica introduir un concepte eminentment moral com és el d’“il·legitimitat”en l’àmbit jurídic del dret. En tot cas, com es plantegen els artífexs de l’acord la reparació moral de les víctimes sense que hi hagi conseqüències jurídiques?
Tot i això, si les explicacions ofertes sobre aquest acord insisteixen en què es deixen lliures les vies per a la impugnació judicial d’aquestes sentències en base a la seva “il·legitimitat” de fons i forma; algú creu sincerament que el Tribunal Suprem davant del que s’han estavellat arguments de profund calat tècnic sustentats en la vigència i extensió dels valors de la Constitució Espanyola del 1978 atorgarà ara eficàcia revisora a la declaració moral d’il·legitimitat sostinguda en aquest concepte?
En conclusió i sense més embuts ni excuses, el que la Llei hauria d’haver ofert a les víctimes és veritat, justícia i reparació i per a això és requisit sine qua non la nul·litat ex lege de les sentències franquistes.
Per altra banda, la dreta ja ha mostrat les seves cartes: per al PP la qüestió de la MEMÒRIA HISTÒRICA a més de ser una qüestió ideològica crucial que afecta la seva pròpia tradició política, és un eix d’atac al Govern. En la visió del PP la llei es innecessària perquè ja hi ha hagut mesures de rescabalament a les víctimes del franquisme (pensions, indemnitzacions, etc), és divisiva ja que reobre les ferides de la Guerra Civil i, finalment, parteix d’un pressupost històric fals ja que volen entendre que l’“esperit de la transició” va resoldre i concloure la qüestió.
S’hauria de plantejar al PP que si la llei és innecessària, com és possible que hi hagi milers d’assassinats disseminats a fosses sense nom pels camps d’Espanya o com és possible que els noms d’assassins i lliberticides confessos poblin les ciutats i pobles d’Espanya en forma de monuments, símbols o noms de carrers. Per altra banda, si la llei es divisiva seria interessant saber què opina la cúpula del PP dels actes de beatificació dels “màrtirs” de la Guerra Civil per part de l’Església Catòlica o de la construcció d’una basílica per a aquests màrtirs a València en terrenys cedits pel mateix Ajuntament del PP que intenta destruir les fosses comuns en el cementiri municipal en què s’hi troben els milers d’assassinats per la repressió franquista. Finalment, si la llei es basa en pressupostos històrics falsos, seria bo conèixer quina és la valoració oficial i institucional del cop militar del 1936 i del franquisme per part del mateix PP.
En tot cas, la llei de Memòria no és una finalitat en si mateixa sinó un mitjà per a una finalitat: amb això volem dir que el moviment social sorgit entorn la recuperació de la memòria democràtica del nostre país no s’aturarà hi hagi o no hi hagi llei, independentment del seu contingut.
És important –certament- l’elaboració d’un marc normatiu que institucionalitzi aquest procés i que suposi el reconeixement per part dels poders públics espanyols de la labor, l’esforç i el sacrifici dels lluitadors antifranquistes, així com que s’estronqui el “fil democràtic” de forma que es constati -de manera institucional i amb la deguda i adequada projecció social- que el nostre actual règim de llibertats té el seu antecedent natural en el període republicà.
I, al mateix temps, aquesta llei ha de constatar tots i cadascun dels horrors del franquisme des de tots els punts de vista (historiogràfic, sociològic, etc) amb la finalitat d’evitar interpretacions revisionistes o maniquees: respecte a les perspectives de desenvolupament de la llei se’ns han anunciat quatre reglaments diferents que estan en tràmit d’elaboració per part del Govern.
Hem d’exigir un IMMEDIAT desenvolupament reglamentari pel temps transcorregut, l’edat de moltes de les víctimes, l’estat de conservació d’arxius, llocs de memòria, etc, sense oblidar els milers d’espanyols en fosses comuns sense nom.
Finalment, aquesta llei hauria de ser una llei integral, entenent per integral el fet que abraci totes les facetes inscrites en la recuperació de la Memòria Històrica. Hem esperat dècades per tal que es faci Justícia i volem que es faci però que es faci bé.[7]
Així, tota la doctrina internacional sobre violacions de drets humans reconeix el dret de les víctimes a saber, a conèixer el que va passar, això és, el dret a la veritat, el qual s’articula conjuntament amb el deure de recordar: amb això, s’eviten certes tendències actuals de pseudohistoriadors que intenten revisar o fins i tot negar la Història i manipular fets objectius.
Si bé l’existència de la llei pel que fa al reconeixement jurídic i institucional de la barbàrie franquista és un instrument molt important de cara –sobretot- a la pedagogia social i a la sanitat democràtica de la nostra societat, el moviment memorialista ha de seguir treballant, creant consciència social, reivindicant, divulgant i generant debat públic al respecte, ja que tot i que hi hagi llei és previsible que aquesta no faci complida referència a totes les expectatives generades durant tant de temps, expectatives que abracen molts i diversos àmbits i molt importants problemàtiques de profund calat humà i – també- polític.
Finalment i pel que ha succeït davant la denúncia presentada per una sèrie d’associacions davant l’Audiència Nacional, l’ASSOCIACIÓ FÒRUM PER LA MEMÒRIA, un cop analitzat l’Auto de data 16 d’octubre del 2008 del Jutjat Central d’Instrucció nº 5 de l’Audiència Nacional, considera aquest Auto una fita en el procés de la recuperació de la memòria històrica democràtica d’Espanya per diversos motius i per això entenem que :
1.- Institucionalitza a nivell estatal el procés de recuperació de la memòria, això és, finalment un poder de l’Estat, en aquest cas, el judicial, assumeix de manera oficial tasques proactives tendents a aclarir els crims del franquisme.
2.- Situa el debat sobre el procés de recuperació de la memòria en el pla que havíem exigit des de fa molts anys, això és, en el pla dels drets humans. El procés de recuperació no es només una qüestió historiogràfica per a acadèmics ni només sentimental per a les víctimes i els seus familiars: és una qüestió que afecta els drets humans tant de les víctimes com dels seus familiars i que , per tant, transcendeix a la societat espanyola en el seu conjunt.
3.- Com a conseqüència de l’anterior, en un Estat de dret són els òrgans judicials els que fixen la “veritat material” a través dels corresponents procediments: dit d’una altra manera, podrem tenir opinions d’historiadors, interpretacions historiogràfiques, etc., però la veritat judicial és la que preval sobre totes elles. D’aquí la seva radical importància.
4.- El fet judicialment fixat de considerar JA I FINALMENT el franquisme com a un règim delinqüencial que sorgeix a partir del comportament delictiu de –fins ara- 35 persones i que manté la seva estructura de poder en base a l’eliminació sistemàtica del diferent polític o ideològic, la qual cosa ve a ratificar la Resolució de l’Assemblea General de Nacions Unides de Desembre del 1946 que va qualificar el règim franquista de règim il·lícit.
5.- La determinació processal d’en Franco i les altres 34 persones com a delinqüents, en tant que contra ells es dirigeix l’acció penal, si bé inicialment infructuosa per l’extinció de la responsabilitat penal de tots ells per mort.
6.- La fonamentació de l’Auto pel que fa a la comissió de delictes contra la Humanitat per part del règim franquista i els seus jerarques és la constatació judicial – i per tant, jurídica- del que la immensa majoria d’historiadors, tant espanyols com estrangers, ja havia plantejat des del punt de vista de la historiografia contemporània.
7.- Reiterem que ni els drets humans “apareixen” amb la Constitució Espanyola del 1978 ni “sorgeixen” per als espanyols des de l’any 1978: la Constitució Espanyola del 1931, en el seu Títol III, Capítol I, expressava els drets i llibertats dels espanyols i les seves garanties individuals i, per tant, aquests drets estaven –des del punt de vista també del dret positiu- en vigor en el moment de la insurrecció militar. El franquisme va aixafar aquests drets, els va subjugar, els va vulnerar, però no els va poder eliminar en quant a inherents a la pròpia condició humana. Així, el règim franquista no només és pre-constitucional sinó post-constitucional.
8.- A partir de l’anterior, la configuració com a delictes contra la Humanitat és òbvia, a més dels delictes connexes contra la forma de Govern, autoritats de la República, etc.
9.- Assumim la imprescriptibilitat dels crims franquistes com una qüestió tècnica indiscutible des del punt de vista de la doctrina jurídica internacional (i, especialment , de les Nacions Unides) sobre les desaparicions forçades.
10.- Denunciem la inaplicabilitat de la “Llei d’amnistia” del 1977 perquè els fets ara investigats mai no van ser no ja jutjats sinó ni tan sols investigats ni – més encara- hi va haver possibilitat de fer-ho; al mateix temps que la seva aplicació vulneraria el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics ratificat per Espanya el 1976, això és, sis mesos abans de la mateixa llei d’Amnistia i ratificaria la impunitat existent fins a aquest moment al respecte.
11.- Exigim al Ministeri Fiscal coherència amb el seu paper institucional amb la finalitat d’evitar l’obstaculització del procediment i que promogui i faciliti l’aclariment i investigació de tan tràgics fets en acompliment del seu estatut legal: la seva actuació fins avui ratlla en el contradictori quan en altres circumstàncies molt menys greus i transcendents ha promogut actuacions d’ofici amb extrem rigor, com per exemple en el “cas EL JUEVES”.
12.- Finalment DONAR SUPORT al treball i la voluntat de totes les nostres organitzacions germanes personades en aquest procediment, des de la solidaritat més activa, així com RECOLZAR el rigor i coratge del Magistrat Jutge Instructor de la referida causa, assumint que és un moment crucial per al moviment per a la recuperació de la memòria històrica democràtica d’Espanya que requereix del màxim d’unitat, coordinació i coherència de les organitzacions i persones que treballem en aquest àmbit.
Madrid, octubre del 2008
[1] Veure el document “PROPUESTAS DEL FORO POR LA MEMORIA PARA INCLUIR EN LOS PROGRAMAS ELECTORALES RESPECTO A LA MEMORIA HISTÓRICA” que es va presentar a la campanya electoral de les eleccions del 2008.
[2] “No reconozco ninguna legitimidad democrática a la República de 1931” expressió textual d’en Gabriel Elorriaga, Portaveu Adjunt del PP, el dia 1 d’agost del 2007, a la taula rodona sobre “Incidencia política de la revisión del franquismo” al Curs “Memoria y franquismo: desenterrar la verdad”, Fundación General UCM, Cursos d’Estiu 2007, El Escorial (Madrid).
[3] No obstant hem de recordar que, el Congrés dels Diputats va aprovar cabalment i justament una proposició no de llei instant la nul·litat del consell de guerra que va dur a la mort un dirigent catalanista, el que pot donar la impressió que hi ha categories entre les víctimes de la repressió.
[4] S’ha de recordar que era el mateix Cap de l’Estat, el general Franco, el que firmava l’“assabentat” de les sentències de mort.
[5] Veure les sentències del cas Grimau, el cas Delgado i Granados, el cas Pellicer i el cas Peiró.
[6] Cal referir que el nostre ordenament ja ha incorporat mecanismes legals que plantegen límits a la seguretat jurídica tals com la imprescriptibilitat dels crims contra la Humanitat o la mateixa figura processal de la revisió de sentències.
[7] En tot cas una llei de Memòria ha de contemplar -al menys i entre altres- els següents aspectes:
· Establiment de la nul·litat radical de tots els processaments per motius polítics – entre altres- desenvolupats durant el franquisme.
· Intervenció pública i institucional en les tasques de localització, exhumació, identificació i divulgació de les fosses o enterraments de víctimes del franquisme.
· Determinació d’un protocol d’actuació científica multidisciplinar que asseguri l’adequada intervenció en aquestes exhumacions, garantint les identificacions.
· Creació d’un catàleg de monuments franquistes i establiment d’un pla d’eliminació d’aquests.
· Plantejar –com a directriu d’obligatori acompliment municipal- l’elaboració d’un nomenclator de carrers amb denominació franquista i la seva substitució per denominacions democràtiques.
· Impulsar institucionalment la creació cultural que tingui com a objectiu la difusió de la lluita antifranquista.
· Fomentar i dotar pressupostàriament les tasques acadèmiques i científiques destinades a la investigació dels crims del franquisme, així com a la restauració i divulgació de la memòria de la lluita antifranquista.
· Anàlisis dels arxius policials i/o militars respecte a la guerrilla antifranquista i reconeixement del caràcter militar dels seus membres, dotant els mitjans pressupostaris adequats per a què els supervivents percebin les pensions que els corresponguin com a membres de les Forces Armades Espanyoles.
· Reconeixement i dotació de pensions a totes les persones privades de llibertat per motius polítics durant el franquisme, prenent en consideració cada dia privat de llibertat als efectes de cotització a la Seguretat Social en la seva escala més alta.
· Reconeixement dels “nens de la guerra” i dels seus descendents, així com dels exiliats espanyols i els seus descendents i establiment per aq2uesta llei de la nacionalitat espanyola d’origen d’aquests.
· Reconeixement i rehabilitació de tots els membres de les Forces Armades i dels cossos d’ordre públic professionals que es van mantenir lleials al Govern i a la República després del 18 de juliol del 1936: aquesta rehabilitació ha de contemplar l’anotació en els seus fulls de servei de la defensa que van realitzar del règim democràtic i de la Constitució del 1931.
· Creació de directrius urbanístiques i mediambientals per a l’adequada preservació, conservació, manteniment i divulgació de tots aquells paratges, llocs i establiments relacionats amb la Guerra Civil, la repressió franquista i la lluita antifranquista.
· Adequació dels plans d’estudi i dels llibres de text respecte al tractament didàctic sobre la II República com a referent d’una cultura democràtica. En el mateix sentit però pel que fa a l’enfocament de l’aixecament militar del 1936 i la posterior dictadura com a referent d’intolerància i autoritarisme.
Advocat i president del Fòrum per la Memòria
“Aquí hubo una amnistía,y amnistía quiere decir no solamente
perdón sino mutuo olvido.
Amnistía quiere decir amnesia y eso quiere decir olvidar, olvidar.
Todo el mundo tiene derecho a enterrar a sus muertos. Pero los muertos
amontonados son de una guerra civil en la que toda la responsabilidad,
toda, fue de los políticos de la II República ¡Toda ¡”.
MANUEL FRAGA IRIBARNE,
entrevista en el diario EL PAIS, 12 de agosto de 2007
Vivim una època de gran agitació social i política en el devenir de l’anomenat procés de recuperació de la memòria històrica democràtica de Espanya, i dic MEMÒRIA DEMOCRÀTICA perquè l’“altra” memòria, la del franquisme, la dels seus “herois”, la de les seves “víctimes”, la memòria – en definitiva- de l’oprobi, l’opressió i la dictadura, es troba perfectament preservada a través dels anys i amb importants valedors (per exemple, l’Església Catòlica, dirigents del PP, etc) a les nostres ciutats (carrers, monuments, símbols…), a les nostres institucions (el general Franco acumula honors com a alcalde honorífic, rector honorífic, etc sense que les institucions afectades acabin amb aquesta situació) i fins i tot en el nostre sistema educatiu (n’hi ha prou de fer una ullada al tractament que els nostres llibres de text realitzen sobre la II República).
Sense veritat no hi ha justícia. Per això el procés de recuperació de la memòria històrica democràtica està vinculat de manera inseparable al concepte de justícia, això és, no hi haurà justícia amb les víctimes del franquisme mentre no es produeixi aquest procés de recuperació.
De la mateixa manera, no hi haurà tampoc justícia mentre no es recuperi la memòria d’un període històric nou i enriquidor per a la societat espanyola com va ser el període de la II República.
Per al FÒRUM PER LA MEMÒRIA aquest procés és eminentment polític, això és, haurà de recuperar els valors que hi havia en i per les que van lluitar les víctimes del franquisme, tals com el compromís, el progrés social, la lluita per les llibertats, la convivència democràtica, el pluralisme, etc, però també aquells valors que estaven vigents en la pròpia caracterització del règim republicà i que es tradueixen en la seva normativa des del 1931 al 1939, com per exemple , la regeneració i la transformació social, l’articulació territorial i la perspectiva federal, el laïcisme i la separació entre església i Estat, l’interès per la instrucció-educació pública i l’adequat dimensionament i qualitat d’aquesta, la incorporació de la dona a la vida pública en totes les seves facetes, la construcció d’una cultura del poble i per al poble a través de les biblioteques populars, etc, el pacifisme i la cooperació internacional, etc.
Però també caldrà que recordar i explicar per què el franquisme va perseguir determinades idees i per què a determinades persones i als qui eren els perseguidors o els seus legitimadors (sociològics, religiosos, econòmics, etc).
Aquest procés haurà de ser també un procés col·lectiu, ja que pertoca a la societat espanyola en el seu conjunt que és l’hereva natural dels processos històrics que ella mateixa ha viscut. La memòria és la construcció social del record i aquest concepte col·lectiu ens ha de portar a la projecció pública de la memòria i a intentar no restringir-la a àmbits privats on sense cap dubte ha de tenir també la seva cabuda (en l’àmbit familiar per exemple) però no de manera exclusiva.
El procés és, també, un procés reivindicatiu on es tracta de plasmar avui en dia la vigència política, social, cultural, etc d’aquesta memòria: per tant, aquest concepte de recuperació de la memòria està vinculat més al testimoni que al mer record sentimental o fins i tot nostàlgic.
Finalment, el procés és sense dubte multidisciplinar ja que afectarà distintes instàncies i àmbits d’actuació des de l’exhumació i identificació de lluitadors per la llibertat assassinats, a la revisió i actualització dels llibres de text pel que fa al tractament pedagògic amb què s’aborden els períodes històrics de la II República i la dictadura franquista, però també passa per la declaració de nul·litat –des de la seva adopció- de totes les sentències dictades a l’empara de les normes franquistes que emparaven o permetien la persecució o el càstig de la dissidència política, religiosa, cultural, nacional, de gènere o d’orientació sexual, l’adequada recuperació i/o preservació dels llocs de memòria pel que fa a la guerra, la repressió, etc, les compensacions a les persones privades de llibertat pel franquisme, o al manteniment en l’escalafó -amb totes les seves conseqüències- dels militars i membres dels cossos de seguretat republicanes que es van mantenir lleials a la república i que van ser, com a mínim degradats i/o depurats, quan no directament assassinats; també òbviament la total eliminació dels símbols franquistes dels nostres pobles i ciutats i la reconversió democràtica del mal anomenat “valle de los caídos”, etc[1].
La mort del dictador i l’arribada d’un règim de llibertats i democràtic amb la constitució del 1978 no va suposar un procés de “sanejament” i aclariment del que havia passat a Espanya des del 1936 a algunes zones però, sobretot, des del 1939 fins a la pròpia promulgació de la constitució del 1978, ni de reconeixement de les víctimes de la dictadura a diferència dels processos que han viscut països que han sortit de dictadures similars (Alemanya, Xile, el Marroc, Sud-àfrica, Guatemala, l’Argentina…).
Aquesta mancança en recordar els dramàtics fets viscuts va suposar un fals oblit, institucional que no social, induït i políticament interessat pels hereus polítics i sociològics del franquisme i fins i tot un intent d’equiparar – pel que fa a la seva negativitat- el període republicà amb el franquisme, arribant a justificar la “necessitat” del cop del 18 de juliol pel “desconcert republicà”.
Amb això es consolida el que alguns historiadors qualifiquen de “model espanyol d’impunitat” ja que, a la manca de resposta institucional sobre els crims del franquisme (justícia punitiva), s’hi uneix l’absència d’un reconeixement, reparació i compensació a les víctimes de la dictadura (justícia correctora).
A poc a poc, els resistents antifranquistes i els seus partidaris, a nivell particular o bé a través d’organitzacions socials i partits polítics d’esquerra, reclamen no tan sols el reconeixement de la seva lluita i el seu paper en la recuperació de les llibertats sinó també que es doni testimoni dels crims i aberracions del franquisme amb la finalitat de constatar de forma indubtable el seu destí final en l’abocador de la història i evitar amb això revisionismes de diferent pelatge.
Comptant amb això, aquesta demanda social va tenir una baula crucial en la declaració institucional i per unanimitat del congrés dels diputats de 20 de novembre de l’any 2002 sobre el reconeixement dels drets de les víctimes de la guerra civil i del règim franquista: aquest acord va suposar el punt de partida de la imprescindible cobertura institucional de la recuperació de la memòria històrica des dels poders públics.
No obstant, aquest moviment iniciat a finals dels anys 90 i desenvolupat sobretot per una nova generació d’espanyols – precisament, els néts de les víctimes del franquisme- junt amb la inextingible flama aportada pels nostres veterans lluitadors per la llibertat en aquest país (Brigadistes, expresos, ex-represaliats, exiliats, etc) ha acabat per col·locar la qüestió de la “MEMÒRIA HISTÒRICA DEMOCRÀTICA” en línia de primera actualitat, de l’esdevenidor polític i de titulars mediàtics.
Ja fa alguns anys que els lluitadors antifranquistes i els seus descendents decidim desempolsar no només el digne record sinó la memòria del projecte republicà, així com recuperar la de tots aquells que amb el seu sacrifici – i moltes vegades fins i tot amb la seva pròpia vida- es van oposar al cop militar defensant la legalitat republicana, van mantenir viva la flama de la resistència democràtica durant la dictadura i van fer possible assolir el sistema de llibertats en el que ara podem viure: amb cert afany cronològic podem afirmar que fins a l’any 2000 els historiadors van intentar dimensionar la magnitud de la massacre franquista i parlem d’Història, i que, a partir del 2000, principalment les víctimes i les seves famílies intenten testimoniar la massacre, parlant aleshores de MEMÒRIA.
No obstant el fet que a Espanya estigui consolidat amb el pas del temps el que els historiadors anomenen el “model espanyol d’impunitat”, això és, el fet que no hagi existit cap tipus d’aclariment històric públic i institucional sobre el genocidi (múltiple, ja que encara que era principalment per qüestions polítiques i ideològiques no escapaven tampoc les qüestions d’orientació sexual o conviccions religioses) executat per en Franco i els seus correligionaris des del 1936, s’ha afegit el fet del no reconeixement i rescabalament de les víctimes de la sublevació militar, el consegüent terror i la perllongada dictadura, així com el testimoni d’aquesta repressió.
Amb això, els hereus sociològics, econòmics i polítics del franquisme han anat guanyant espais dins d’aquesta “desmemòria” on abocar fal·làcies sense límit que van des de l’equiparació del període republicà a la dictadura franquista fins a justificar la necessitat del cop del 18 de juliol del 1936 passant per ressenyar la prosperitat del règim dictatorial: no hem d’oblidar que la dreta espanyola – inclosa l’Església Catòlica- va ser instigadora primer, legitimadora després y, finalment, gran beneficiària del cop militar i que ha desenvolupat durant dècades una immensa maquinària ideològica tendent a deslegitimar i denigrar la República[2] i justificar el cop així com intentar ocultar el bany de sang – la “matança fundacional del règim franquista” que refereixen els historiadors- que va suposar la repressió franquista.
La qüestió no es baladí ja que som davant d’un debat ideològic de profundes conseqüències i la dreta és perfectament conscient de la seva magnitud: així ja hem vist com des del PP es tanquen files entorn a la qüestió de la MEMÒRIA HISTÒRICA, amb una mena d’“aquí es va deixar tot lligat i ben lligat” (davant del qual cal preguntar-se per qui i per a què): no obstant l’esquerra i sobretot el PSOE no sembla adonar-se que ens trobem davant d’un debat sobre les mateixes arrels no tan sols de la pròpia esquerra sinó fins i tot del nostre mateix sistema democràtic perquè ¿on en tota la Història d’Espanya ha existit un període democràtic si no és durant la vigència del nostre sistema constitucional republicà del 1931? ¿Potser la nostra democràcia actual té algun altre antecedent que la democràcia instaurada a partir del 1931 a Espanya? La Constitució del 1978 no va inventar la democràcia a Espanya perquè la Constitució del 1931 ja va portar un sistema de drets i llibertats: aquestes són les arrels a no ser que es vulgui creure (o induir a creure, com fan alguns pseudohistoriadors) que els antecedents són en les Lleis Fonamentals del Moviment i en el gloriós alçament nacional.
En aquest debat sorgeix la qüestió de l’anomenada LLEI DE MEMÒRIA, davant del qual -i sense entrar en els prolegòmens de la seva gènesi- la valoració que vam fer des del FÒRUM PER LA MEMÒRIA va ser de profunda decepció davant la tebiesa d’un text que, si bé inicialment resulta positiu, després d’un repàs superficial resulta clarament insuficient i fins i tot frustrant.
En primer lloc, si com a positiu cal referir que planteja la MEMÒRIA com a part de l’estatut jurídic de la ciutadania democràtica, com és possible que no es plantegi la nul·litat radical -ex lege- de tots els judicis franquistes per motivacions polítiques, ideològiques i/o socials?
S’ha de tenir en compte que qualsevol sentència ferma, incloses –òbviament- les sentències dels tribunals repressius franquistes de la Guerra Civil i de la Dictadura, tenen efectes de cosa jutjada i que, per tant, els seus pronunciaments es projecten sine die amb plena vigència: això significa que -per exemple – el meu avi -Joaquín Moreno Tormos- afusellat a Madrid el dia 31 d’octubre del 1939 després d’un processament no ja sense cap garantia sinó sense la més mínima noció de justícia o simple possibilitat de defensa, segueix sent avui en dia, un sediciós que va ajudar la rebel·lió (¡!)[3].
Seguim exigint que el Govern difongui i faci públics no només els resultats, informes i conclusions de la Comissió Ministerial per a l’estudi de la situació de les víctimes de la Guerra Civil i de la Dictadura però, sobretot, aquells informes jurídics que ha manejat per a decidir no plantejar la nul·litat radical d’aquestes sentències en contra del sentit comú no tan sols ètic sinó eminentment jurídic respectuós amb els valors consagrats a la nostra Constitució del 1978: s’ha de ressaltar -com ja fan bon nombre de juristes espanyols de qualitat innegable i reconegut prestigi- que aquests judicis eren i són radicalment nuls perquè eren desenvolupats per òrgans militars d’excepció que no poden ser qualificats com a “tribunals” donada la seva total i absoluta dependència jeràrquica del poder executiu[4] i, al seu torn, sotmesos a la disciplina castrense i a la dependència jeràrquica militar dels militars que els formaven. També, en aquests processos existia una total vulneració de tots els principis, garanties i drets mínims en qualsevol procés penal (dret a la defensa, dret a un jutge predeterminat i imparcial, principi d’irretroactivitat penal, presumpció d’innocència, in dubio pro reo…).
Per parlar més sobre la imprescindibilitat de plantejar aquesta nul·litat radical dels judicis franquistes hem d’esmentar la nul·la viabilitat processal fins a dia d’avui dels recursos judicials tendents a revisar jurisdiccionalment les sentències de mort, els quals topen amb el rigor formalista del recurs de revisió davant la Sala del Militar del Tribunal Suprem, òrgan inicialment competent per a aquesta qüestió pel caràcter militar dels tribunals sentenciadors[5].
L’axioma jurídic que “qui nega el negador del Dret, afirma el Dret” planteja que la seguretat jurídica rau precisament en fer valer un ordenament jurídic constitucional democràtic, inspirat en els valors superiors de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític, on la justícia apareix com a un primer propòsit de l’Estat Social i Democràtic de Dret del 1978 en ares del respecte de la dignitat humana i les garanties inherents a aquesta i estendre els seus virtuosos efectes sobre les aberracions repressives pseudojurídiques inventades per la Dictadura amb la finalitat d’exterminar l’oponent polític des del dia 18 de Juliol del 1936.
La Dictadura del general Franco era un règim il·legítim ab initio i, per tant il·legal, que té la seva gènesi en una sublevació contra un Govern legítim sustentat en un ordenament jurídic constitucional democràtic: així va ser reconegut per l’Assemblea General de les Nacions Unides en diverses sessions plenàries durant el 1946, molt especialment la del 12 de desembre del 1946 i més recentment sengles Resolucions del Consell d’Europa i del Parlament Europeu ambdues el 2006.
Mantenir que la seguretat jurídica impedeix la declaració de nul·litat dels judicis franquistes en els actuals temps, on les doctrines jurídiques sobre la plena vigència de la jurisdicció universal, l’anul·lació de les lleis de punt final, les derogacions de les autoamnisties, la imprescriptibilitat dels crims contra la Humanitat i la creació de Tribunals Internacionals i Corts de Justícia ad hoc per a la seva persecució no deixa de ser un exercici de cinisme precisament a Espanya, els Jutges, Jutjats i Tribunals de la qual s’han situat a l’avantguarda en la persecució d’aquest tipus de delictes i d’aquestes dictadures que els han possibilitat.
Per altra banda, com és possible invocar la seguretat jurídica quan es tracta de valorar l’aplicació i vigència d’unes normes – les franquistes- que eren radicalment injustes en vulnerar les més essencials normes de la convivència humana i estar destinades a la més brutal repressió –generalitzada, sistemàtica i institucionalitzada- de qualsevol persona de diferent criteri polític, ideològic, religiós o sexual?[6].
Com a síntesi al respecte cal referir que la seguretat jurídica és valuosa en tant que protegeix legítimes expectatives de les persones pel que fa a actes jurídics anteriors, però ens hem de preguntar si algú actualment es consideraria afectat per l’anul·lació dels milers de sentències – la immensa majoria, a mort- dels judicis sumaríssims franquistes, per exemple .
Per tant, el restabliment de la legalitat democràtica després de la Constitució del 1978 -com ja hem dit- enllaça amb la legitimitat democràtica del 1931 i restitueix aquest fil democràtic i institucional, deixant la dictadura franquista com un parèntesi no només mancat de democràcia sinó, sobretot, mancat de legitimitat i de legalitat: la seguretat jurídica rauria al nostre àmbit, per tant, en anul·lar les conseqüències jurídiques més aberrants d’aquest entramat repressor il·legal com són les seves sentències, condemnes i sancions.
També, després de la doctrina emanada dels judicis de Nüremberg i la seva configuració de crims contra la Pau i contra la Humanitat no es pot referir seguretat jurídica alguna en el fet de “preservar” l’efectivitat jurídica de sentències assumides sota els paràmetres d’encalç i extermini de l’oponent i aliens als més mínims aguaits de justícia, o és que algú dubta, per exemple , de la nul·litat radical de les lleis d’esterilització del règim nazi o, més encara, de les lleis que fixen la “solució final” que també van ser el producte legal – les hi nego la qualificació de lleis- dels governants alemanys en determinat període històric?
S’ha de ressaltar a més que els Drets Humans no neixen el 1978, ja que existeix una àmplia construcció jurídica internacional prèvia al respecte i que es consagra definitivament amb la doctrina emanada dels Judicis de Nüremberg: per tant el franquisme no va suprimir els drets fonamentals sinó que –brutalment- els va violar i vulnerar.
Per altra banda, els Drets Humans tampoc no són inventats a Espanya el 1978 perquè ja estaven configurats jurídicament en la Constitució del 1931, que en el seu Títol III Capítol I, expressava els Drets i Llibertats dels Espanyols i les seves garanties individuals, reconeixent expressament – article 28- el dret a un judici just, el dret a un jutge predeterminat per la llei, el dret a la tutela judicial efectiva, els principis de legalitat i irretroactivitat penal, a més de les garanties dels detinguts i presos (article 29) entre altres, reafirmant (articles 42 i 95) el caràcter excepcional – i residual- de la jurisdicció militar i l’exclusiva potestat del Govern d’Espanya per a suspendre els drets fonamentals reconeguts.
Amb això la conclusió és clara: la Constitució Espanyola del 1978 no va instituir els Drets Fonamentals sinó que els va restituir, perquè ja estaven previstos en l’ordenament del 1931. Així doncs, el franquisme no és un règim preconstitucional sinó postconstitucional.
Un dels temes més candents relatius a aquest aspecte de la Llei sorgeix amb la qüestió de la vigència de les sentències i la qualificació d’il·legítims d’aquests “tribunals” i de les seves “sentències”: sense entrar en massa detalls sembla de dubtosa tècnica jurídica introduir un concepte eminentment moral com és el d’“il·legitimitat”en l’àmbit jurídic del dret. En tot cas, com es plantegen els artífexs de l’acord la reparació moral de les víctimes sense que hi hagi conseqüències jurídiques?
Tot i això, si les explicacions ofertes sobre aquest acord insisteixen en què es deixen lliures les vies per a la impugnació judicial d’aquestes sentències en base a la seva “il·legitimitat” de fons i forma; algú creu sincerament que el Tribunal Suprem davant del que s’han estavellat arguments de profund calat tècnic sustentats en la vigència i extensió dels valors de la Constitució Espanyola del 1978 atorgarà ara eficàcia revisora a la declaració moral d’il·legitimitat sostinguda en aquest concepte?
En conclusió i sense més embuts ni excuses, el que la Llei hauria d’haver ofert a les víctimes és veritat, justícia i reparació i per a això és requisit sine qua non la nul·litat ex lege de les sentències franquistes.
Per altra banda, la dreta ja ha mostrat les seves cartes: per al PP la qüestió de la MEMÒRIA HISTÒRICA a més de ser una qüestió ideològica crucial que afecta la seva pròpia tradició política, és un eix d’atac al Govern. En la visió del PP la llei es innecessària perquè ja hi ha hagut mesures de rescabalament a les víctimes del franquisme (pensions, indemnitzacions, etc), és divisiva ja que reobre les ferides de la Guerra Civil i, finalment, parteix d’un pressupost històric fals ja que volen entendre que l’“esperit de la transició” va resoldre i concloure la qüestió.
S’hauria de plantejar al PP que si la llei és innecessària, com és possible que hi hagi milers d’assassinats disseminats a fosses sense nom pels camps d’Espanya o com és possible que els noms d’assassins i lliberticides confessos poblin les ciutats i pobles d’Espanya en forma de monuments, símbols o noms de carrers. Per altra banda, si la llei es divisiva seria interessant saber què opina la cúpula del PP dels actes de beatificació dels “màrtirs” de la Guerra Civil per part de l’Església Catòlica o de la construcció d’una basílica per a aquests màrtirs a València en terrenys cedits pel mateix Ajuntament del PP que intenta destruir les fosses comuns en el cementiri municipal en què s’hi troben els milers d’assassinats per la repressió franquista. Finalment, si la llei es basa en pressupostos històrics falsos, seria bo conèixer quina és la valoració oficial i institucional del cop militar del 1936 i del franquisme per part del mateix PP.
En tot cas, la llei de Memòria no és una finalitat en si mateixa sinó un mitjà per a una finalitat: amb això volem dir que el moviment social sorgit entorn la recuperació de la memòria democràtica del nostre país no s’aturarà hi hagi o no hi hagi llei, independentment del seu contingut.
És important –certament- l’elaboració d’un marc normatiu que institucionalitzi aquest procés i que suposi el reconeixement per part dels poders públics espanyols de la labor, l’esforç i el sacrifici dels lluitadors antifranquistes, així com que s’estronqui el “fil democràtic” de forma que es constati -de manera institucional i amb la deguda i adequada projecció social- que el nostre actual règim de llibertats té el seu antecedent natural en el període republicà.
I, al mateix temps, aquesta llei ha de constatar tots i cadascun dels horrors del franquisme des de tots els punts de vista (historiogràfic, sociològic, etc) amb la finalitat d’evitar interpretacions revisionistes o maniquees: respecte a les perspectives de desenvolupament de la llei se’ns han anunciat quatre reglaments diferents que estan en tràmit d’elaboració per part del Govern.
Hem d’exigir un IMMEDIAT desenvolupament reglamentari pel temps transcorregut, l’edat de moltes de les víctimes, l’estat de conservació d’arxius, llocs de memòria, etc, sense oblidar els milers d’espanyols en fosses comuns sense nom.
Finalment, aquesta llei hauria de ser una llei integral, entenent per integral el fet que abraci totes les facetes inscrites en la recuperació de la Memòria Històrica. Hem esperat dècades per tal que es faci Justícia i volem que es faci però que es faci bé.[7]
Així, tota la doctrina internacional sobre violacions de drets humans reconeix el dret de les víctimes a saber, a conèixer el que va passar, això és, el dret a la veritat, el qual s’articula conjuntament amb el deure de recordar: amb això, s’eviten certes tendències actuals de pseudohistoriadors que intenten revisar o fins i tot negar la Història i manipular fets objectius.
Si bé l’existència de la llei pel que fa al reconeixement jurídic i institucional de la barbàrie franquista és un instrument molt important de cara –sobretot- a la pedagogia social i a la sanitat democràtica de la nostra societat, el moviment memorialista ha de seguir treballant, creant consciència social, reivindicant, divulgant i generant debat públic al respecte, ja que tot i que hi hagi llei és previsible que aquesta no faci complida referència a totes les expectatives generades durant tant de temps, expectatives que abracen molts i diversos àmbits i molt importants problemàtiques de profund calat humà i – també- polític.
Finalment i pel que ha succeït davant la denúncia presentada per una sèrie d’associacions davant l’Audiència Nacional, l’ASSOCIACIÓ FÒRUM PER LA MEMÒRIA, un cop analitzat l’Auto de data 16 d’octubre del 2008 del Jutjat Central d’Instrucció nº 5 de l’Audiència Nacional, considera aquest Auto una fita en el procés de la recuperació de la memòria històrica democràtica d’Espanya per diversos motius i per això entenem que :
1.- Institucionalitza a nivell estatal el procés de recuperació de la memòria, això és, finalment un poder de l’Estat, en aquest cas, el judicial, assumeix de manera oficial tasques proactives tendents a aclarir els crims del franquisme.
2.- Situa el debat sobre el procés de recuperació de la memòria en el pla que havíem exigit des de fa molts anys, això és, en el pla dels drets humans. El procés de recuperació no es només una qüestió historiogràfica per a acadèmics ni només sentimental per a les víctimes i els seus familiars: és una qüestió que afecta els drets humans tant de les víctimes com dels seus familiars i que , per tant, transcendeix a la societat espanyola en el seu conjunt.
3.- Com a conseqüència de l’anterior, en un Estat de dret són els òrgans judicials els que fixen la “veritat material” a través dels corresponents procediments: dit d’una altra manera, podrem tenir opinions d’historiadors, interpretacions historiogràfiques, etc., però la veritat judicial és la que preval sobre totes elles. D’aquí la seva radical importància.
4.- El fet judicialment fixat de considerar JA I FINALMENT el franquisme com a un règim delinqüencial que sorgeix a partir del comportament delictiu de –fins ara- 35 persones i que manté la seva estructura de poder en base a l’eliminació sistemàtica del diferent polític o ideològic, la qual cosa ve a ratificar la Resolució de l’Assemblea General de Nacions Unides de Desembre del 1946 que va qualificar el règim franquista de règim il·lícit.
5.- La determinació processal d’en Franco i les altres 34 persones com a delinqüents, en tant que contra ells es dirigeix l’acció penal, si bé inicialment infructuosa per l’extinció de la responsabilitat penal de tots ells per mort.
6.- La fonamentació de l’Auto pel que fa a la comissió de delictes contra la Humanitat per part del règim franquista i els seus jerarques és la constatació judicial – i per tant, jurídica- del que la immensa majoria d’historiadors, tant espanyols com estrangers, ja havia plantejat des del punt de vista de la historiografia contemporània.
7.- Reiterem que ni els drets humans “apareixen” amb la Constitució Espanyola del 1978 ni “sorgeixen” per als espanyols des de l’any 1978: la Constitució Espanyola del 1931, en el seu Títol III, Capítol I, expressava els drets i llibertats dels espanyols i les seves garanties individuals i, per tant, aquests drets estaven –des del punt de vista també del dret positiu- en vigor en el moment de la insurrecció militar. El franquisme va aixafar aquests drets, els va subjugar, els va vulnerar, però no els va poder eliminar en quant a inherents a la pròpia condició humana. Així, el règim franquista no només és pre-constitucional sinó post-constitucional.
8.- A partir de l’anterior, la configuració com a delictes contra la Humanitat és òbvia, a més dels delictes connexes contra la forma de Govern, autoritats de la República, etc.
9.- Assumim la imprescriptibilitat dels crims franquistes com una qüestió tècnica indiscutible des del punt de vista de la doctrina jurídica internacional (i, especialment , de les Nacions Unides) sobre les desaparicions forçades.
10.- Denunciem la inaplicabilitat de la “Llei d’amnistia” del 1977 perquè els fets ara investigats mai no van ser no ja jutjats sinó ni tan sols investigats ni – més encara- hi va haver possibilitat de fer-ho; al mateix temps que la seva aplicació vulneraria el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics ratificat per Espanya el 1976, això és, sis mesos abans de la mateixa llei d’Amnistia i ratificaria la impunitat existent fins a aquest moment al respecte.
11.- Exigim al Ministeri Fiscal coherència amb el seu paper institucional amb la finalitat d’evitar l’obstaculització del procediment i que promogui i faciliti l’aclariment i investigació de tan tràgics fets en acompliment del seu estatut legal: la seva actuació fins avui ratlla en el contradictori quan en altres circumstàncies molt menys greus i transcendents ha promogut actuacions d’ofici amb extrem rigor, com per exemple en el “cas EL JUEVES”.
12.- Finalment DONAR SUPORT al treball i la voluntat de totes les nostres organitzacions germanes personades en aquest procediment, des de la solidaritat més activa, així com RECOLZAR el rigor i coratge del Magistrat Jutge Instructor de la referida causa, assumint que és un moment crucial per al moviment per a la recuperació de la memòria històrica democràtica d’Espanya que requereix del màxim d’unitat, coordinació i coherència de les organitzacions i persones que treballem en aquest àmbit.
Madrid, octubre del 2008
[1] Veure el document “PROPUESTAS DEL FORO POR LA MEMORIA PARA INCLUIR EN LOS PROGRAMAS ELECTORALES RESPECTO A LA MEMORIA HISTÓRICA” que es va presentar a la campanya electoral de les eleccions del 2008.
[2] “No reconozco ninguna legitimidad democrática a la República de 1931” expressió textual d’en Gabriel Elorriaga, Portaveu Adjunt del PP, el dia 1 d’agost del 2007, a la taula rodona sobre “Incidencia política de la revisión del franquismo” al Curs “Memoria y franquismo: desenterrar la verdad”, Fundación General UCM, Cursos d’Estiu 2007, El Escorial (Madrid).
[3] No obstant hem de recordar que, el Congrés dels Diputats va aprovar cabalment i justament una proposició no de llei instant la nul·litat del consell de guerra que va dur a la mort un dirigent catalanista, el que pot donar la impressió que hi ha categories entre les víctimes de la repressió.
[4] S’ha de recordar que era el mateix Cap de l’Estat, el general Franco, el que firmava l’“assabentat” de les sentències de mort.
[5] Veure les sentències del cas Grimau, el cas Delgado i Granados, el cas Pellicer i el cas Peiró.
[6] Cal referir que el nostre ordenament ja ha incorporat mecanismes legals que plantegen límits a la seguretat jurídica tals com la imprescriptibilitat dels crims contra la Humanitat o la mateixa figura processal de la revisió de sentències.
[7] En tot cas una llei de Memòria ha de contemplar -al menys i entre altres- els següents aspectes:
· Establiment de la nul·litat radical de tots els processaments per motius polítics – entre altres- desenvolupats durant el franquisme.
· Intervenció pública i institucional en les tasques de localització, exhumació, identificació i divulgació de les fosses o enterraments de víctimes del franquisme.
· Determinació d’un protocol d’actuació científica multidisciplinar que asseguri l’adequada intervenció en aquestes exhumacions, garantint les identificacions.
· Creació d’un catàleg de monuments franquistes i establiment d’un pla d’eliminació d’aquests.
· Plantejar –com a directriu d’obligatori acompliment municipal- l’elaboració d’un nomenclator de carrers amb denominació franquista i la seva substitució per denominacions democràtiques.
· Impulsar institucionalment la creació cultural que tingui com a objectiu la difusió de la lluita antifranquista.
· Fomentar i dotar pressupostàriament les tasques acadèmiques i científiques destinades a la investigació dels crims del franquisme, així com a la restauració i divulgació de la memòria de la lluita antifranquista.
· Anàlisis dels arxius policials i/o militars respecte a la guerrilla antifranquista i reconeixement del caràcter militar dels seus membres, dotant els mitjans pressupostaris adequats per a què els supervivents percebin les pensions que els corresponguin com a membres de les Forces Armades Espanyoles.
· Reconeixement i dotació de pensions a totes les persones privades de llibertat per motius polítics durant el franquisme, prenent en consideració cada dia privat de llibertat als efectes de cotització a la Seguretat Social en la seva escala més alta.
· Reconeixement dels “nens de la guerra” i dels seus descendents, així com dels exiliats espanyols i els seus descendents i establiment per aq2uesta llei de la nacionalitat espanyola d’origen d’aquests.
· Reconeixement i rehabilitació de tots els membres de les Forces Armades i dels cossos d’ordre públic professionals que es van mantenir lleials al Govern i a la República després del 18 de juliol del 1936: aquesta rehabilitació ha de contemplar l’anotació en els seus fulls de servei de la defensa que van realitzar del règim democràtic i de la Constitució del 1931.
· Creació de directrius urbanístiques i mediambientals per a l’adequada preservació, conservació, manteniment i divulgació de tots aquells paratges, llocs i establiments relacionats amb la Guerra Civil, la repressió franquista i la lluita antifranquista.
· Adequació dels plans d’estudi i dels llibres de text respecte al tractament didàctic sobre la II República com a referent d’una cultura democràtica. En el mateix sentit però pel que fa a l’enfocament de l’aixecament militar del 1936 i la posterior dictadura com a referent d’intolerància i autoritarisme.
Etiquetes de comentaris: 7, l'Espurna, Memòria Històrica
Publica un comentari