Descarrega el PDF

Etiquetes de comentaris: 5, l'Espurna, PDF

Llegir més

Volem dedicar aquest cinquè número a reflexionar sobre el paper que estan jugant les transnacionals espanyoles a l’Amèrica Llatina i el paper de fre que estan desenvolupant davant dels processos democràtics de construcció del caràcter social de l'Estat. Els obstacles utilitzats per les transnacionals espanyoles han estat diversos (el paper negociador de Repsol a Bolívia i l’Equador no és el mateix que l'actitud agressiva de Fenosa a Nicaragua), però hem de retenir una dada: el suport incondicional del Govern espanyol i del Cap d'Estat ha estat garantit per totes elles.

En Jesús Carrion ens explica l'explosió de la inversió espanyola i el seu destí llatinoamericà: empreses incapaces de competir en el mercat europeu (Telefónica, Repsol YPF, Grupo Santander Central Hispano-SCH, BBVA, Endesa, Unión Fenosa, Iberdrola, Agbar, Gas Natural) que s’apropaven a la calor de les polítiques privatitzadores impulsades per les oligarquies llatinoamericanes d'acord amb els plans d'ajustament estructural que se'ls exigia per tal de renegociar el deute extern. Les empreses espanyoles eren, per les oligarquies locals i capitalistes dels EUA, la garantia de la continuació de la dominació des d'una cara més amable en temes sensibles que no pas les empreses nordamericanes, que ja portaven molt de temps acumulant beneficis i mala premsa.

Al cap i a la fi, l'oligarquia espanyola, basada en les finances i el control de serveis públics, volia treure profit de les oportunitats que oferia la liberalització que suposava el final del franquisme i l'entrada a la CEE. Ho van fer de la millor manera que sabien: controlant mercats captius de serveis públics, invertint poc, donant un mal servei i obtenint enormes retorns. Per fer-vos una idea dels costos socials i ecològics, llegiu l'article que segueix.

A l'imaginari: la utopia neocolonial, la recuperació de l'Imperi espanyol. Tal i com es pot veure en les declaracions dels dirigents d'aquestes empreses, veien Amèrica com el seu lloc natural. Les Cimeres Iberoamericanes de Caps d'Estat i Govern celebrades des del 91 eren un espai de discussió de bones condicions per a la inversió espanyola i la simbolització del Rei com a figura d'unitat, en un nou discurs ideològic posat en escena a l'Expo 92 de Sevilla en què la descoberta d'Amèrica (V Centenario) i l'exaltació de la gran família llatinoamericana (i la seva llengua comú) deixaven de banda les massacres i el latrocini que suposà una "conquesta" que no s'esmentava i quedava oculta sota eufemismes de tota mena.

Que la principal tasca del Rei, encarnació de l'Estat, sigui com a comercial de les empreses espanyoles per tot el món demostra el caràcter de classe de l'Estat: allò de què l'Estat és el gestor col·lectiu dels interessos dels capitalistes és plenament vigent. Com a mínim el seu Cap ho té molt clar.

Que un govern pretesament demòcrata com el que tenim a l'Estat utilitzi la doble moral de, per una banda, parlar d'igualtat i progrés dels pobles i, per altra, respondre a interessos corporatius i de classe contra els drets dels pobles a decidir democràticament el seu futur i tenir infraestructures socials bàsiques és senzillament inadmissible.

Etiquetes de comentaris: 5, Editorial, l'Espurna

Llegir més

per Miquel Àngel Sòria

La gran guerra por la civilización. La conquista de Oriente Próximo, Destino, Barcelona, 2006.

El llibre ja té un temps, però no ha perdut gens d’actualitat. L’obra d’en Robert Fisk (1.511 pàg.), és un monument a la defensa dels països àrabs de l’Orient Mitjà, sobretot de Palestina. Gran coneixedor de la zona –viu a Beirut-, des de l’any 75 ha cobert tots els conflictes que s’han produït en aquella convulsionada terra (l’Afganistan, l’Iran, l’Iraq, Armènia), amb desplaçaments als Balcans o Algèria. Parlava de què el llibre no ha perdut gens d’actualitat perquè, malauradament, els fets que ell narra a les seves cròniques no l’han perduda tampoc. Ens recorda la invasió de Kuwait per l’Iraq, el canvi d’orientació de Jordània o els territoris arrabassats a Síria. Escriu també de l’onze de setembre i l’atemptat a les Torres Bessones (veritat que amb posterioritat a la publicació posa en qüestió: “en la meva opinió, una administració que l’ha vessada en tot el que ha intentat a l’Orient Mitjà, com carai hauria pogut perpetrar amb tant d’èxit els crims contra la humanitat que van representar l’atemptat de Nova York?”).

Corresponsal del diari anglès The Independent, podem llegir els seus articles en castellà publicats a La Vanguardia i a La Reforma, de Ciutat de Mèxic.
La seva trajectòria, més possibilista en la qüestió palestina, l’ha fet objectiu de l’inconformisme de l’esquerra més radical i de l’odi dels sectors més ultradretans. És difícil intentar mantenir una posició equànime, per això els governs implicats en la política de la zona veuen en les seves paraules lliures el gran perill de la conscienciació, malgrat la lentitud amb que aquesta es va produint.

“Els Talibans són afgans, no són extraterrestres. Els Talibans han estat ressorgint des de fa 100 anys o potser més”.
“L’Iran no ha fet res d’il·legal. Hi ha un estat islàmic extremista que està ple de simpatitzants dels talibans i d’Al Qaeda, que posseeix armes nuclears i és nomenat Pakistan, no Iran. Aquest és el perill real.. .però l’agradable general Musharraf és un aliat dels USA i Gran Bretanya”.

Unes declaracions seves ens mostren la seva actitud davant els fets que viu i va narrant:
“Si vas a una guerra, prens consciència de què no es tracta principalment d’una qüestió de victòria o derrota. Es tracta de mort, i de la provocació de mort, i patiment, en la més gran escala que et sigui possible. Es tracta de l’absolut fracàs de l’esperit humà.
Però no mostrem això, perquè no el volem mostrar. I en aquest sentit, els periodistes, les cròniques televisives, les càmeres de televisió, són letals. Perquè s’alien amb els governs per a permetre’ns tenir més guerres. Perquè si us mostressin la veritat, no permetríeu que hi haguessin més guerres”.
Aquestes paraules no apunten, ni de lluny, l’horror que et fa viure i al que t’enfronta en alguns dels capítols de l’obra. Vull destacar el titulat “Perro atómico, Aniquilador, Abrasador, Ántrax y Agamenón”.

Etiquetes de comentaris: 5, Cultura, història, l'Espurna, Pensament

Llegir més

per Jesús Carrión Rabasco, economista investigador, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització.

(1) LA INVERSIÓ ESTRANGERA DIRECTA ESPANYOLA AL MÓN

La inversió estrangera directa quasi no va existir durant dècades a l’Estat espanyol a causa de l’aïllament internacional que va suposar el franquisme, tant en termes polítics i socials com econòmics. És a partir del 1986 amb l’entrada a la Comunitat Europea que l’Estat espanyol passa a ser un país que rep més IED de la que li pertocaria pel pes de la seva economia.

Ara bé, no és fins a la signatura de l’Acta Única Europea el 1992, que representava la creació del Mercat Únic europeu, que s’inicia de forma significativa l’expansió de la Inversió Estrangera Directa espanyola. Aquest canvi de dinàmica va dur a què l’any 2000, per primera vegada, les inversions acumulades a l’estranger per empreses espanyoles excedissin les realitzades per empreses estrangeres a l’Estat espanyol. Mentre que l’any 1980, la IED acumulada espanyola a l’estranger no superava l’1% del PIB, l’any 2006 arribava al 41,4% del PIB.

No hi ha una única raó que expliqui aquest fenomen. Per una banda, com ja hem esmentat, l’entrada en vigor del Mercat Únic europeu l’1 de gener del 1993 va obligar els països signants a estendre els principis del lliure mercat a tots els sectors de serveis. Aquestes liberalitzacions van comportar un fort increment de la competència que va provocar una caiguda de marges.

Per una altra banda, el mercat interior espanyol estava saturat i era necessari per créixer sortir a l’estranger. D’igual forma, van ser determinants els processos de fusions, reestructuracions i privatitzacions que ja havien endegat amb anterioritat les empreses espanyoles. En quasi tots els casos, la sortida a l’estranger es va donar després d’assolir la massa crítica suficient a l’Estat espanyol com va ser en els casos de Repsol YPF, Endesa, Iberdrola, Unión Fenosa, Santander SCH i BBVA. Telefónica i Iberia van ser l’excepció, ja que van començar la seva expansió quan encara eren empreses públiques. De tota manera, la sortida cap a l’estranger de les empreses espanyoles s’ha descrit com una fugida, ja que eren corporacions fortes al mercat interior, però petites de dimensió per competir amb les europees.

Gràfic 1: IED espanyola per àrees geogràfiques de destí (milions d’euros)




Font: Alfredo Arahuetes i Aurora García segons dades del Registre d’Inversions

Tal com ens mostra el Gràfic 1, durant el període 1993-2006 comprovem que la IED ha tingut dos cicles amb comportaments diferenciats. Al tram que correspondria als anys 1993-2000, la IED espanyola es va concentrar geogràficament en un 96,5% a: l’Amèrica Llatina (61%); els països de la UE-15 (22,5%); els EUA i Canadà (9%) i d’altres països europeus (4,1%). Ara bé, aquesta tendència canvia en el període 2001-2006 en què la IED neta canvia d’importància relativa en els seus dos destins principals: països de la UE-15 (67%); l’Amèrica Llatina (15,9%); els EUA i Canadà (6,4%) i d’altres països europeus (7,1%). Tot i amb el canvi de cicle, l’Estat espanyol és el segon inversor més important a l’Amèrica Llatina, darrera només dels Estats Units, tal com ens mostra el Gràfic 2.

Gràfic 2: Comparativa de fluxos d’IED neta (milions d’euros)




Font: Alfredo Arahuetes i Aurora García segons dades d’Eurostat

Per què l’Amèrica Llatina?
Cal fer esment, en primer lloc, que, en molts casos, els sectors serveis es van privatitzar abans a països d’Amèrica Llatina que a la pròpia Europa. Els sectors de serveis i matèries primeres estaven en mans d’empreses públiques amb minses capacitats de competir per la manca d’inversió a les últimes dècades, a causa de la crisi del deute dels anys 80. Per tal de renegociar el pagament del deute extern, els països van haver d’aplicar plans d’ajustament estructural. L’estricte compliment del Consens de Washington obligava els països de la regió a forts processos de privatització dels serveis públics i dels recursos naturals. Processos que havien de ser reforçats amb polítiques de liberalització i desregulació d’activitats, que permetien a les empreses estrangeres trobar grans atractius per invertir, tant per la forta regulació per garantir els drets de les IED estrangeres, com per les rebaixes legals i fiscals que es trobaven en aquest països a nivell laboral, ambiental i impositives.

Aquesta situació feia que la regió es convertís en un espai ple d’oportunitats per a les empreses espanyoles, que ja havien participat i tenien experiència en els processos de fusió, privatitzacions i reestructuracions. Per una altra banda, la cultura i la llengua comú van fer la resta, com podem comprovar en paraules del mateix Villalonga, ex-president de Telefónica en declaracions a The Economist: “Iberoamèrica és per a Telefónica (...) la nostra llar, la nostra cultura i la nostra llengua”.

La confluència temporal de les privatitzacions d’empreses estatals de serveis públics i recursos naturals a la zona, amb la necessitat d’expansió exterior de les empreses espanyoles, van ser els desencadenants de la inversió espanyola a l’Amèrica Llatina.

En quins sectors es concentra?
La IED espanyola neta descomptades les ETVE de no residents en el període 1993-2000 es caracteritzava per un alt nivell de concentració sectorial, estant el 88,7% en quatre sectors i un nombre molt reduït d’empreses: telecomunicacions (Telefónica, 32%), entitats financeres (SCH i BBVA, 24,3%), extractives (Repsol YPF, 19%) i energia, gas i aigua (Endesa, Unión Fenosa, Iberdrola, Agbar i Gas Natural, 12%). I una alta concentració en 7 països (96,6%): el Brasil (37,8%), l’Argentina (32,3%), Xile (8,7%), Colòmbia (3,8%), Perú (3,8%) i Veneçuela (1,3%).


Gráfic 3: Fluxos d’inversions directes d’empreses espanyoles a l’Amèrica Llatina



Font: Alfredo Arahuetes i Aurora García segons dades del Registre d’Inversions i de la base de dades dels autors

En el segon cicle d’inversions (2001-2006), la IED canvia de característiques. En aquest període, els sectors que abans concentraven el 87% dels fluxos d’IED, ara “només” concentren el 51,2%. Hi ha un fort increment de l’activitat manufacturera que arriba fins el 12% i d’altres com les immobiliàries o la construcció que passen a estar al voltant del 4,7% i 4,5% respectivament.

La següent pregunta a fer-nos és: quin és el nivell de lideratge que han pres les transnacionals espanyoles a l’Amèrica Llatina? Començant pels bancs, dir que el Grupo Santander Central Hispano (SCH) és el primer banc privat de l’Amèrica Llatina. El BBVA, per la seva banda, és el segon a la regió i el primer en gestió de fons de pensions i assegurances. A nivell de les empreses no financeres, tot seguint la informació que ens proporciona la taula 1, veiem com Telefónica, prenent com a referent les vendes, és la primera empresa en telecomunicacions i la tercera empresa a la regió. La segueix Repsol YPF, que ocupa també el primer lloc d’entre les petrolieres i el 5è lloc a la general. I, per acabar, Endesa i Iberdrola també es troben entre les 60 transnacionals més grans de la zona, ocupant els llocs 12è i 38è respectivament, i sent en el sector elèctric la primera i la tercera empresa a la regió.

Taula 1: Empreses espanyoles d’entre les 60 transnacionals no financeres a l’Amèrica Llatina (xifres de 2006 en milions de dòlars)


Posició
Sector
Vendes
Telefónica
3
1
23.166,0
Repsol YPF
5
1
16.900,0
Endesa
12
1
8.920,0
Iberdrola
38
3
3.035,0
Font: CEPAL [2008] Pàgs. 98-100

Un cop revisada la importància en xifres de la IED espanyola a l’Amèrica Llatina, una nova pregunta que sorgeix és: quina rendibilitat li treuen a aquesta important presència les empreses?

Com ens facilita en William Chislett a la Taula 2, podem constatar que la dependència del resultat operatiu de les empreses de l’Ibex-35 de les seves inversions a la zona depèn de mitjana en un 24% de les filials llatinoamericanes. Però si ens concentrem en les cinc primeres empreses, el BBVA rep de la regió 1 de cada 2 euros que guanya (50%), seguida per Repsol YPF (45%), SCH (37%), Telefónica (33%) i Endesa (30%).

Taula 2: Exposició a l’Amèrica Llatina en termes de resultat operatiu, 2006


Total d’AL
BBVA
55%
Repsol YPF
45%
Santander
37%
Telefónica
33%
Endesa
30%
Gas Natural
25%
Unión Fenosa
25%
Iberdrola
7%
IBEX-35
24%
IBEX-35 excepte bancs
18%
Font: William Chislett mitjançant les memòries de les empreses i Santander Investment Bolsa


(2) IMPACTES DE LA IED ESPANYOLA ALS PAÏSOS DEL SUD

Hi ha una opinió bastant generalitzada sobre l’efecte positiu de la IED sobre el desenvolupament dels països receptors. Aquesta visió en clau positiva de la IED té preponderància sobre una altra visió que qüestiona el seu paper, que argumenta que les empreses transnacionals espanyoles amb les seves inversions violen els Drets Humans i provoquen impactes ambientals i socials irreversibles per les poblacions dels països receptors a l’Amèrica Llatina, que fan de contrapès al suposat benefici econòmic que aquestes inversions injecten. Anem a veure una selecció d’impactes d’algunes empreses transnacionals (no estan relacionades ni totes les empreses ni tots els impactes):

Repsol YPF i la seva irresponsabilitat social
Repsol YPF és líder dels sectors de petroli i gas a la regió. Els seus resultats operatius depenen en un 45% de la regió. Així d’important és l’Amèrica Llatina per a Repsol YPF. Ara bé, al contrari no sembla que sigui igual. L’empresa Repsol YPF va ser demandada per les comunitats maputxes Kaxipayiñ i Paynemil de Loma de la Lata, on explota el més gran jaciment de gas i petroli de l'Argentina, per 445 milions de dòlars en concepte dels danys que van patir a nivell psicofísic i en el seu territori. Als habitants d’aquestes comunitats se’ls van detectar elevats valors de metalls pesants en sang.

Per una altra banda, Amnistia Internacional va acusar l’abril de 2004 Repsol YPF i Occidental Petroleum de no respectar els drets humans en facilitar ajut financer a unitats militars de l'Exèrcit colombià “amb vincles provats” amb els grups paramilitars en el departament d’Arauca.

Unión Fenosa: beneficis per sobre dels drets humans
L’entrada d’Unión Fenosa als diferents països de l’Amèrica Llatina va acompanyada de vulneracions dels drets humans i impactes ambientals greus.

A Nicaragua i Guatemala, Unión Fenosa viola de forma flagrant els Drets Humans: vulnera el contracte de concessió; no inverteix a la xarxa elèctrica i enllumenat públic que provoca la pèrdua de vides humanes; talls en el subministrament elèctric; abusos als consumidors (elevades tarifes, cobraments indeguts). Totes aquestes afectacions afecten quasi al 100% de la població. En l’àmbit dels Drets Laborals i Sindicals es donen acomiadaments massius, persecució sindical, flexibilització i precarietat laboral.

A Colòmbia, Unión Fenosa en les seves activitats de generació provoca greus impactes socials i ambientals a comunitats indígenes, afrodescendents i camperoles com és el cas de la represa de Salvajina o en el cas del riu Anchicayá, on es van descarregar més de 500.000 metres cúbics de llot sobre la seva conca, afectant a més de 3.000 persones per contaminació i degradació de la flora i la fauna interferint en el benestar de la comunitat assentada. També s’han denunciat els impactes sobre els drets laborals per l’increment de les subcontractacions, la destrucció del sindicat sectorial i el mantenir un silenci còmplice davant l’encalç i assassinat de líders sindicals i socials per grups paramilitars.

BBVA i SCH: exemples de finances no ètiques
El BBVA acumula acusacions que van des de la compra de voluntats polítiques a Governs com el d’en Fujimori o en Montesinos; el blanqueig de diners del narcotràfic a Colòmbia i Mèxic; la congelació de comptes corrents a grups considerats subversius com Enlace Civil (Chiapas, Mèxic); el finançament d’empreses de fabricació de bombes clúster; el saqueig de l’erari públic mitjançant la conversió de deute públic en deute privat i el cobrament d’elevats interessos als Estats o el finançament de projectes destructius ambientalment com la megapaperera d’Ence a l’Uruguai o l’Oleoducte de Crus Pesats (OCP) a l’Equador.

Per la seva banda, el Grup Santander (SCH) està darrera de diversos projectes de preses hidroelèctriques al riu Madeira que provocaran el desplaçament forçat de les comunitats indígenes de la zona i inundaran grans extensions de bosc d'alt valor ecològic, amb la conseqüent pèrdua d'ecosistema i vida tradicional que comporta.. A més, el SCH també té inversions en armes, amb un 23% de participació en la indústria de fabricació de municions clúster Unión Española de Explosivos, S.A., a través de Vista Capital (de qui el SCH en controla el 50%).


(3) COM POT PASSAR AIXÒ AVUI? ELS RESPONSABLES

Com hem pogut comprovar, podríem dir que determinades inversions surten ben econòmiques a les empreses espanyoles, ja que si haguessin d’incorporar als seus comptes de resultats els passius generats a partir de la vulneració dels drets humans i els impactes socials, econòmics, culturals i ambientals, possiblement alguna d’elles no hagués pres la decisió d’invertir en aquests països. Al conjunt d’impactes ambientals (amb les seves derivades socials) i responsabilitats que s’ignoren i no es reconeixen per part dels responsables d’aquestes empreses, s’anomena “deute ecològic”.

Els primers responsables d’aquestes vulneracions de drets són els legítims propietaris de les empreses transnacionals espanyoles, els seus accionistes. Aquí hem d’aclarir, com en Mauro F. Guillén ens indica, que entre el 30 i el 60% del capital d’aquestes empreses “espanyoles” es troba avui dia en mans de fons d’inversions estrangers, principalment nordamericans, britànics i de l’Europa continental. Aquesta dada té una rellevància molt important, quan veiem els diferents Governs espanyols defensant a través de la diplomàcia els interessos d’aquestes transnacionals davant de qualsevol conflicte, apel·lant a la defensa d’interessos espanyols. Per posar un exemple, Repsol YPF compta entre els seus accionistes amb JP Morgan Chase Bank National Association dels Estats Units mitjançant Chase Nominees Ltd. del Regne Unit (9,82%), State Street Bank and Trust dels Estats Units (6,57%) i el Capital Group també dels Estats Units (5,38%).

Així, si seguim a la recerca de responsables dins dels accionistes, revisant el Gràfic 4, trobem el que hem donat en anomenar des de l’Observatori del Deute en la Globalització com la Xarxa de Transnacionals Espanyoles. Com es pot comprovar, si busquem d’altres responsables dels impactes de Repsol YPF, els trobarem dins d’una xarxa de creuament de propietats accionarials, on els bancs i les caixes espanyoles han jugat sempre un paper destacat, que en l’últim any ha passat a un segon pla, a causa de la irrupció de les empreses immobiliàries i de construcció que han diversificat participant amb força a les empreses energètiques espanyoles, avançant-se a la crisi que se’ls acostava. Sacyr Vallehermoso (20%), La Caixa (12,5%) i el BBVA (5,1%) serien els principals propietaris espanyols de Repsol YPF; per tant, els principals responsables del deute ecològic i social que Repsol YPF està contraient amb les poblacions del Sud on opera i que no està incorporant als seus comptes de resultats.

Gràfic 4: Xarxa de Transnacionals Espanyoles




Els tercers responsables serien els Governs del Nord, que amb el gran ventall de línies d’actuació de política econòmica exterior han estat facilitadors del fenomen. Entre aquestes línies a nivell espanyol tenim: la promoció comercial (activitats desenvolupades per l’ICEX); la diplomàcia comercial (actuacions de diplomàtics i ministres per afavorir els interessos de les transnacionals espanyoles, ja sigui donant suport a la seva contractació a l’exterior o defensant-les de conflictes com els abans relacionats); els instruments financers (crèdits i assegurances); instruments de la política de cooperació (principalment els Fons d’Ajuda al Desenvolupament i els Fons d’Estudis de Viabilitat); suport directe logístic (activitats de les oficines comercials) i expansió exterior (creació i desenvolupament d’empreses de comerç exterior). Com exemple, l’1 d’agost del 2007, en plena controvèrsia entre el Govern de Nicaragua i Unión Fenosa, el president de l’empresa i el seu vicepresident arriben a Nicaragua per mirar de signar un “Protocolo de Entendimiento”. Alhora, l’embaixador espanyol a Nicaragua, Jaime Lacadena, informa que és possible que aquest tema estigui a l’agenda a tractar entre el President Daniel Ortega i la Vicepresidenta espanyola María Teresa Fernández De la Vega, que arriba sorprenentment els mateixos dies que els directius de Fenosa.
És lògic, doncs, assenyalar el Govern espanyol com a responsable d’aquests impactes, ja que ha donat suport amb diners públics a la internacionalització de les empreses espanyoles, sense fer un control efectiu sobre els possibles impactes negatius sobre la població, el medi ambient i/o les economies locals del Sud.

Això ha estat possible també perquè les grans corporacions transnacionals han aconseguit acumular un poder econòmic sense precedent a la història de la humanitat, que esdevé poder polític. Aquest poder polític el fan servir per fer còmplices els organismes internacionals i els Estats, que són responsables de desenvolupar un model jurídic assimètric a nivell internacional, que creix per donar garantia jurídica a les inversions estrangeres, mentre desmunten i passen a voluntària tota iniciativa legislativa en Dret Internacional que tracti d’obligar les empreses transnacionals a respectar els Drets Humans i a ser jutjades en cas de violació d’aquests.

Els següents responsables serien les institucions financeres internacionals. El Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional han estat els responsables de fer aplicar les receptes neoliberals del Consens de Washington dins dels programes d’alleugeriment del deute extern. Amb aquests programes es va obrir el camí a l’entrada de les empreses transnacionals a l’Amèrica Llatina. Seguint l’exemple de Fenosa a Nicaragua, una de les condicions per poder accedir als programes d’alleugeriment del deute era la privatització del servei elèctric, reformant el cos legislatiu per tal de garantir als inversos en generació i distribució grans marges.

Els cinquens responsables són aquests Governs dels països del Sud i les seves elits. Sense la seva connivència hagués estat impossible l’entrada de les empreses transnacionals i el seu comportament irresponsable. En molts casos, els Governs han estat còmplices de canvis en les legislacions afavoridores per les empreses en contra dels interessos de la seva població, vendes corruptes, no acció de protecció dels drets dels seus ciutadans tot i existir un cos legislatiu a fer complir. Aquí també tenim un bon exemple amb Nicaragua. En una entrevista que vam mantenir el setembre del 2008 a Managua amb el president de l’Instituto Nicaragüense de la Energía (INE), confirmava que en vuit anys d’estar Fenosa al país, no havia pagat cap de les sancions que se li havien imposat.

Pel que fa a les elits, en molts casos les pròpies empreses han entrat en aquests països de la seva mà. Nicaragua és un cas amb el Grupo Pellas i el Grupo Calsa com a socis minoritaris al país. Sorprenentment, quan s’ha denunciat el comportament irresponsable de Fenosa al país, mai no s’ha apuntat ni des de la premsa, ni des dels mateixos governs, a la responsabilitat dels accionistes nicaragüencs, que participen del negoci elèctric amb Fenosa amb un 19% de les accions.

Els últims responsables serien els mitjans de comunicació amb el seu silenci informatiu. Tenir accés a la informació és un Dret Humà Universal que avui dia no es garanteix enlloc del món. El perquè té dues raons ben diferenciades que tenen a veure amb l’autocensura que s’apliquen els mitjans de comunicació. Per una banda, els mitjans de comunicació depenen dels ingressos que reben en publicitat de les pròpies empreses a les que haurien de denunciar. I, per una altra banda, s’han convertit en grans conglomerats empresarials, pel que és molt possible que tinguin interessos accionarials en aquestes empreses a denunciar. Com exemple d’aquesta dependència econòmica, el Grupo PRISA (El País, la Ser, CuatroTV, etc.) l’any 2005 va obtenir per la venda de publicitat 522 milions d’euros, més del doble de les vendes de diaris i revistes, que va ser de 204 milions d’euros.


(4) PER CONCLOURE

Com hem pogut comprovar, els beneficis de la IED espanyola per a l’Estat espanyol són clars. Per una banda, la contribució als resultats operatius de les empreses espanyoles de la IED a l’Amèrica Llatina és d’un 24%. Alhora, la IED espanyola acumulada l’any 2006 equivalia al 41,4% del PIB, comparada amb l’1% del 1980. Hem de tenir en compte, també, que la regió americana ha contribuït a què les empreses espanyoles prenguin la dimensió suficient per competir amb força a Europa en l’actualitat. El vell continent és avui la regió que més IED espanyola rep.

Ara bé, centrant-nos en l’estudi dels efectes sobre el “desenvolupament” de la població dels països receptors d’aquestes inversions, ens trobem que la lògica de la maximització de beneficis en el mínim temps possible per part del capital privat no ha incorporat en molts casos el respecte pels Drets Humans. Exemples com els impactes de Repsol YPF a les comunitats indígenes maputxes de Loma de la Lata a l’Argentina, o la greu crisi energètica patida a Nicaragua, són mostres plausibles de la indefensió que pateix la població.

Però també hem pogut comprovar que, en la generació d’aquest deute ecològic i social, les empreses espanyoles no estan soles i compten amb el suport en polítiques públiques del Govern espanyol. Alhora, treuen profit de la situació de feblesa en què viuen els Governs on ubiquen les filials com a conseqüència de l’aplicació de les condicionalitats imposades per les institucions financeres internacionals per la renegociació del deute extern. O els fan còmplices, juntament amb les seves elits. I, com no, fan servir el seu poder econòmic convertit en polític per influir en el desenvolupament d’un cos legislatiu internacional clarament favorable als seus interessos, eludint aquelles iniciatives en Dret Internacional que intentessin obligar-les a respectar els Drets Humans i a ser jutjades en cas de violació d’aquests.

Per tot plegat, i per acabar, és necessari el redisseny de l’actual marc jurídic internacional, per tal d’evitar que la IED segueixi provocant aquests impactes negatius en un futur o, com a mínim, en cas de donar-se, els responsables i còmplices no en puguin sortir impunes i assumeixin la restitució total dels danys i perjudicis generats. Per aquest motiu s’han de crear mecanismes de control sobre les empreses transnacionals a nivell estatal i supraestatal.

És hora de posar en quarantena el tòpic que la IED és un element de “desenvolupament” per a les poblacions dels països del Sud que en són receptores. I es fa imprescindible posar límits a la concentració de poder econòmic i polític de les empreses transnacionals per garantir el dret a una vida digna i a un medi ambient sà a les generacions presents i futures.Bibliografia bàsica
Amnistía Internacional Colombia [2004]. Un laboratorio de guerra: Represión y violencia en Arauca. Amnistía Internacional. Colombia, abril 2004
Arahuetes, Alfredo i García, Aurora [2007]. ¿Qué ha sucedido con las inversiones directas de las empresas españolas en América Latina tras el boom de los años 90 y la incertidumbre de los primeros 2000?. Documento de Trabajo Nº. 35/2007, publicado por Real Instituto Elcano, Madrid, julio de 2007.
HYPERLINK "http://www.realinstitutoelcano.org/wps/portal/rielcano/contenido?WCM_GLOBAL_CONTEXT=/Elcano_es/Zonas_es/Economia+Internacional/DT+35-2007"
Bakan, Joel [2006]. La Corporación. La búsqueda patológica del lucro y poder. Volter, Robinbook.
Carrión, Jesús i Verger, Antoni [2006]. Amistades Peligrosas. Empresas transnacionales, poder político y poder mediático. Article publicat a la Revista PUEBLOS núm. 22. Madrid, julio de 2006
Chislett, William [2007]. Principales multinacionales de España: una fuerza cada vez mayor en la economía. Documento de Trabajo Nº. 32/2007, publicado por Real Instituto Elcano, Madrid, noviembre de 2007. "http://www.realinstitutoelcano.org/wps/portal/rielcano/contenido?WCM_GLOBAL_CONTEXT=/Elcano_es/Zonas_es/DT+32-2007"
Comisón Económica para América Latina y el Caribe (CEPAL) [2008]. La inversión extranjera en América Latina y el Caribe. Naciones Unidas, Santiago de Chile, 2008
"http://www.cepal.org/cgi-bin/getProd.asp?xml=/publicaciones/xml/0/32930/P32930.xml&xsl=/ddpe/tpl/p9f.xsl&base=/tpl/top-bottom.xsl"
Gavaldà, Marc [2003]. La recolonización. Repsol en América Latina: invasión y resistencias. Colecció Antrazyt. Icària Editorial. Barcelona, setembre de 2003.
Gavaldà, Marc i Carrión, Jesús [2006]. Desenmascarant la Responsabilitat Social Corporativa. REPSOL YPF un discurs socialment ir-responsable. Àgora Nord Sud.
Guillén, Mauro F. [2006]. El auge de la empresa multinacional española. Colección Economía y Empresa. Marcial Pons, Madrid.
Klein, Naomi [2001]. No Logo. El poder de las marcas. Paidós, Barcelona.
Ortega Cerdá, Miquel [2007]. ¿Debe el Estado ayudar a las transnacionales españolas? Colección Pensamiento Global: Las claves del mundo actual. Observatori del Deute en la Globalització i Muñoz Moa Editores Extremeños, Brenes (Cáceres).
van Dijk, Michiel i Slob, Bart (SOMO) [2007]. Banco Santander. Vínculos financieros con empresas y proyectos controvertidos en el mundo. Editat i coordinant per la Federació SETEM. Madrid, desembre de 2007
Vargas, Mónica [2006]. Dossier REPSOL YPF 2006. Observatori del Deute en la Globalització. Barcelona, 2006
Verger, Toni [2004]. El subtil poder de les transnacionals. Contraarguments. Observatori del Deute en la Globalització i Icària Editorial, Barcelona.
Werner, Klaus y Weiss, Hans [2004]. El libro negro de las marcas. El lado oscuro de las empresas globales. Debate, Barcelona.

Definim la IED com l’adquisició d’actius en un país estranger, per part d’un govern, de les empreses, o els ciutadans d’un país. Es diu que és directa quan s’assumeix la compra i control directe d’actius: terra, edificis, equips, plantes productives o de subministrament. També es considera IED la participació en el capital d’una companyia ja activa en el país de destí de la inversió, adquirint-ne una part o la totalitat
Guillén, Mauro F. [2006] Pàg.10
Chislett, William [2007] Pàg. 2
Arahuetes, Alfredo i García, Aurora [2007] Pàgs. 6-8
Guillén, Mauro F. [2006] Pàg.82
Verger, Toni [2003] Pàg. 19
Les sigles ETVE responen a Empreses de Tinences de Valors Estrangers. Són societats establertes a l’Estat espanyol que tenen com a únic objectiu la tinença d’accions de societats estrangeres. Es creen per beneficiar-se de les condicions fiscals espanyoles. La inversió de les ETVE és un artifici comptable que no suposa l’activació de mitjans de producció a l’estranger sota control de l’empresa resident a l’Estat espanyol, tant el control com el capital són exteriors, per tant són la resta d’empreses les que tenen rellevància econòmica des del punt de vista de la caracterització de la IED espanyola a l’estranger. Ortega Cerdá, Miquel [2007]. Pàg. 20.
Arahuetes, Alfredo i García, Aurora [2007] Pàgs. 6-8
Chislett, William [2007] Pàg. 5
Gavaldà, Marc [2003]
Amnistía Internacional Colombia [2004]. Un laboratorio de guerra: Represión y violencia en Arauca. Amnistía Internacional. Colombia, abril 2004
Tipus de municions que produeixen danys indiscriminats, en no fer la distinció entre persones combatents i civils quan explota. Quan no funcionen (entre un 10 i un 30% de les vegades), tenen un efecte similar a les mines antipersona
"http://www.odg.cat/ct/inicio/enprofunditat/plantilla_1.php?identif=577"
van Dijk, Michiel i Slob, Bart (SOMO) [2007]
El deute ecològic es defineix també com al conjunt d’impactes ambientals negatius produïts pel nostre model econòmic sobre els països del sud, i les seves derivacions socials.
Guillén, Mauro F. [2006] Pàg.48
Ortega Cerdá, Miquel [2007]. Pàg. 27
Instituto Español de Comercio Exterior
Els crèdits FAD són operacions de crèdit que tenen caràcter concessional i lligat que es comptabilitza com Ajuda Oficial per al Desenvolupament. Són préstecs concessionals perquè s’atorguen a interessos per sota dels del mercat, i amb períodes de carència. A més, en ser instruments crediticis i no autèntiques donacions, són operacions generadores de deute extern bilateral que Nicaragua haurà de reemborsar a l’Estat espanyol. Per últim, que siguin operacions de caràcter lligat, significa que el seu ús per part del país receptor del crèdit, està condicionat a que siguin empreses espanyoles les que es contracten per al desenvolupament dels projectes.
DPA. Directivos de Unión Fenosa inician crucial visita a Nicaragua. Article publicat al diari Nación. San José (Costa Rica), 1 de agosto de 2007. "http://www.nacion.com/ln_ee/2007/agosto/01/ultima-sr1188817.html" visitada el 24 de enero de 2008
Carrión, Jesús [2008]. Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD): Instrument eficaç en l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD)? El cas de Nicaragua. Article publicat al Butlletí de l’Observatori del Deute en la Globalització. Barcelona, maig de 2008
"http://www.odg.cat/ct/inicio/comunicacio/5_deute.php?id_pagina=5&id_butlleti=61&id_deutes=221"
Prisa y Sociedades dependientes. Cuentas Anuales Consolidadas i Informe de Gestión del ejercicio 2005, junt amb l’informe d’Auditoria, pàg. 48

Etiquetes de comentaris: 5, Classe Obrera, història, Imperialisme, Internacional, l'Espurna, Pensament

Llegir més

Entrevista a en Michael Brie
per Luis Juberías i Quim Cornelles del Consell de Redacció

L’ESPURNA: Un nou subjecte polític ha nascut a Alemanya: Die Linke. Sembla que ha crescut ràpidament en força i suport per tot el territori i apareix fermament establert com a un important actor polític. Quins són els principals fenomens subjacents d’aquest procés i les claus del seu èxit? Quines expectatives hi ha per a un futur proper?

Michael Brie: Die Linke s’ha originat arran dels amplis grups de protesta d’esquerres contra una política neoliberal generadora de polarització social. La inseguretat general i la privatització, una política no democràtica feta entrar amb calçador, així com una creixent militarització, són elements claus que atempten contra els drets del poble. Les manifestacions massives contra la guerra i contra les reformes antisocials en els anys 2003 i 2004 són el substrat social que explica l’aparició d’un partit a l' esquerra de la socialdemocràcia.

A Alemanya, forces relacionades amb el PDS, sindicalistes d’esquerres i socialdemòcrates, activistes d’esquerres dels moviments crítics amb la globalització i altres grups d’esquerres, inclosos els grups trotskistes, impulsen una protesta d’esquerres i democràtica contra aquesta política. Aquesta és una diferència important amb la situació a França o Itàlia on, entre els anys 2007 i 2008, s’hi ha imposat un nou conservadurisme, gairebé profeixista, que esdevé hegemònic.

Die Linke no ha estat només representat en els sis parlaments regionals d’Alemanya de l’Est amb un percentatge que oscil·la entre un 20 i un 30 % dels sufragis a les eleccions, sinó també amb una representació d’entre un 5 i un 8 % en quatre d’Alemanya Occidental.

Aviat es tancarà aquest cicle als ajuntaments i regions en tots els territoris alemanys. El 2005 la candidatura a les eleccions del Parlament va aconseguir un 8,7 %. Actualment, rebem a les enquestes estatals entre un 12 i un 15 % i ens situem a l’Alemanya de l’Est per davant del SPD i CDU. Die Linke ha esdevingut un competidor seriós de l’SPD, que en les enquestes només ha arribat a un percentatge d’entre un 20 i un 25 %.

Les bases socials de l’èxit de Die Linke rauen en l'arrelament simultani en diferents grups socials. Un primer grup són militants que pertanyen a capes de la classe mitjana-alta, orientants cap a una democràcia llibertària i social, que treballen principalment per la defensa de les prestacions de serveis socials per a les persones, com l’ensenyament, la cultura i la protecció social. Aquests militants estan estretament connectats amb el sector públic, molt colpejat per la política neoliberal, i perceben en primera persona les repercussions d’aquesta política de manera clara: des de les retallades de llocs de treball fins a congelacions i retallades dels sous.

Un segon grup estretament relacionat amb Die Linke és el dels treballadors de la indústria que pateixen les amenaces de les reformes neoliberals, que sempre desemboquen en comiats. Aquests treballadors són l’espina dorsal de l’economia alemanya per la seva forta orientació cap a l’exportació. Els salaris s’han estancat des de fa més de 15 anys. La ràpida expansió del treball temporal (Alemanya n’és la capdavantera) posa en perill els nuclis de les plantilles de treballadors i treballadores.

Un tercer grup és el nou subproletariat precaritzat que en altres països és també una part del potencial de l’extrema dreta. Dins dels països més desenvolupats, Alemanya se situa, únicament per darrera dels Estats Units, en el segon lloc en la creació de llocs de treball mal pagats i insegurs. Les reformes han portat a la pèrdua relativament ràpida del treball digne i, per tant, també del benestar que s’aconsegueix treballant (béns i dret als plans de jubilació privats).

Die Linke ha estat capaç, representant els interessos i els valors de grups socials molt diversos, d’aconseguir una aliança social en base a la protesta davant la direcció de les reformes en els àmbits econòmic, social, polític i internacional.

Aquest èxit ha estat possible gràcies als principis del partit, senzillament plantejant les tasques que se'n deriven. No obstant, el treball per endavant és immens: tots aquells que donen suport a Die Linke a través de les eleccions no estan, en la seva majoria, convençuts que la seva posició sobre la protesta sigui realment una proposta de futur. No ens han adjudicat gairebé cap capacitat econòmic-política. Die Linke no s’ha establert encara com a una formació partidista convincent. A més, s'ha de tenir en compte que a regions com Mecklenburg-Vorpommern (on va governar el PDS entre el 1998 i el 2006) i a Berlin (on està al govern des del 2002) no hi ha hagut un daltabaix en el suport electoral, però tampoc ha esdevingut una alternativa realment convincent, que suposi un canvi de direcció substancial.

La tasca més important per a Die Linke és aconseguir una majoria solidària en la societat i en la política. Això demana el desenvolupament de projectes que puguin superar l’hegemonia neoliberal, i en els que es puguin unir una eficiència i innovació econòmica convincent i intel·ligent amb una renovada i decidida política social, en la perspectiva d'una transformació social i ecològica. Només llavors, quan les capes altes de les classes mitjanes reconeguin que hi ha una política d’aquestes carecterístiques, que ofereix noves possibilitats i que ja es troba al país, la fragmentació i desbarat de la societat s'aturarà, i la justícia social i la sostenibilitat ecològica passaran a ser les preocupacions principals. Llavors, l’esquerra podrà prendre l’ofensiva a Alemanya.


L’ESPURNA: A Die Linke hi conflueixen diferents organitzacions i gent amb un bagatge organitzacional i polític-cultural molt diferent. Quin programa comú o quines propostes alternatives ho fan possible?

Michael Brie: Per començar, Die Linke no neix de l'antagonisme entre una socialdemocràcia i un partit dels verds (Die Grünen) que han tallat les seves arrels socials i ecològiques. Die Linke està positivament a favor d'una alternativa electoral (com es van anomenar algunes agrupacions d’esquerres l’any 2004, que es van fusionar definitivament amb el PDS l’any 2007).

En segon lloc, la unitat és fruit d’una direcció conjunta de l’Oskar Lafontaine, en Gregor Gysi i en Lothar Bisky, així com també d'altres polítics compromesos. El Congrés del partit, el maig del 2008, va confirmar una altra vegada aquesta aliança. Aquesta confirmació dóna temps al partit a tornar a construir-se des de baix i poder entrar en la lluita de les eleccions l’any 2009 (eleccions a Europa i al parlament alemany, així com un seguit d’eleccions regionals). Les experiències des del PDS, el SPD i els sindicats, així com d’altres organitzacions d’esquerres, són fins ara una base per resoldre els conflictes, i per a què la unitat del partit no estigui en perill. Els diferents grups saben que l’obtenció del poder no podrà canviar de manera ràpida. La cooperació domina.

En tercer lloc, la unitat consisteix, sense cap mena de dubte, en l’intent de crear i comprometre’s en una clara política d’oposició amb el desenvolupament d’alternatives concretes. La principal qüestió és si s'hauria o no de participar en un govern de centre-esquerra. Les experiències durant els darrers anys en els països europeus són ambivalents i a vegades descoratjadores. El risc de no ser capaç de contribuir des del govern a una ofensiva cap a un reforçament del poder social i democràtic i de no dirigir una lluita per canviar l’actual situació de detentació del poder pels poders fàctics és molt alt.

Progressivament, anem tenint més èxit en un desenvolupament programàtic d'un canvi d'orientació política, amb propostes de canvis concrets i factibles en les polítiques econòmiques i socials, en el desenvolupament sostenible, en la política europea, en àmbits d’ensenyament i culturals, etc., que suposin canvis profunds en l'articulació del poder, la propietat, la producció i la distribució de la riquesa.

És aquesta necessitat de donar llum a una política radical real la que dóna sentit a la Fundació Rosa Luxemburg. Aquí em vindria a la ment la frase d’en Friedrich Engels: “the proof of the pudding is the eating”.

L’ESPURNA: Hi ha algun esforç constant de definició ideològica a Die Linke?

Michael Brie: Die Linke està format a partir de fonts ideològiques molt heterogènies -postcomunisme i marxisme ortodox del PDS, concepcions socialdemòcrates d’esquerres, posicions lluitadores dels sindicats, moviments de protesta social i dels radicals del moviment antiglobalització, trotskisme, etc. L’autodenominació del Partit com a Die Linke (L’esquerra) és una denominació comú que s’utilitza molt sovint com a denominació d’una proposta que aposta per la justícia social i per la intervenció democràtica de l’Estat en l’economia amb la redistribució de dalt cap a baix.

Els punts del programa que es va acordar a la fundació del partit l’any 2007 uneixen els diferents elements ideològics sota la base d’una estratègia de lluita per un canvi de rumb de la política. Com a rerefons es troba el canvi en la gestió del poder en la societat (social, polític i ideològic), per instituir un canvi de direcció.

Aquesta estratègia es vol ajustar a una perspectiva de superació del capitalisme. El canvi polític hauria de seguir un procés de transformació radical, en el que es reduís el domini dels beneficis sobre l’economia i la societat i es reordenés la utilització del capital social i es posessin al seu lloc els interessos ecològics i democràtics. Una part d’aquesta política reformista s’interpreta com a una contenció al capitalisme, una altra, com una política socialista radical. De totes maneres, no hi ha un “consens ideològic” en aquestes qüestions i no és evident que en les propostes del programa del partit, que encara s’està treballant (en els propers mesos es presentarà un esborrany) es pugui assolir.

L’ESPURNA: Un dels aspectes pendents de l'esquerra és fer una proposta que arrabassi l'hegemonia ideològica al neoliberalisme. Quin penses que ha de ser l'eix de l'esquerra per a la lluita per ampliar espais d'hegemonia i de proposta? Quina política proposa Die Linke en aquest sentit?

Michael Brie: Una classe social o un grup social, com deia l’Antonio Gramsci, és progressiva, en el sentit que no només assegura les necessitats existencials de la societat, sinó que a més és capaç d'explorar nous sectors productius d'activitat de manera que aconsegueix proposar unes noves i atractives perspectives de vida (demanda, consum, hàbits d’activitats, transports, comerç, etc.) per ella mateixa i per una gran part de la població. Avui, els treballadors de la informació i la comunicació asseguren la reproducció social i cultural del sistema.

Aquest caràcter productiu d’una classe o grup es pot integrar en dos projectes clars i ben diferenciats. Per una banda, el que comporta la possibilitat que els poderosos, que són avui els senyors dels mercats financers, modernitzin el seu control autoritari amb l’ajuda del poder social i confeccionin una aliança entre les elits neoliberals i aquests grups de les classes mitjanes altes de la societat, amb l’objectiu de crear una polarització de les perspectives de vida. La segona opció és una aliança entre els treballadors de la informació i els grups qualificats de la reproducció social i cultural amb els grups socials més baixos, sota el projecte d’una societat solidària.

La promesa de privilegis exclusius, serveis més barats i revaloracions culturals i ideològiques, vinculen els treballadors de la informació altament qualificats amb els poderosos. El seu relatiu poder de mercat els empeny cap a unes estratègies d’assegurança privada. La confusió, l’amenaça de pèrdua d’estatus (sobretot pels nens), l’experiència de degradació de tots els sistemes culturals i socials (ensenyament, salut, seguretat pública, medi ambient), dels quals se’n valora el seu ascens, la contradicció entre la seva professionalitat i els interessos en el benefici a curt termini, així com unes formes autoritàries i el rebuig d’una pràctica més dialogada, adrecen a unes vies alternatives de desenvolupament.

Això ens condueix a les següents preguntes: hi ha la possibilitat de desmantellar el neoliberalisme i el mercat financer capitalista a través de pràctiques anti-hegemòniques que intentin analitzar l'ordre vigent, per establir una altra forma d’hegemonia? Cap a on poden anar encaminats els projectes que uneixin les extenses capes socials més baixes, les capes centrals deprimides de treballadors i treballadores amenaçats, així com els empleats, amb cada un dels grups que realment pateixen sota la degradació dels serveis públics però que pertanyen més aviat a una classe mitjana alta?

L’actual bloc històric hegemònic del neoliberalisme no abandonarà tot sol l’escenari. Es necessita una “atracció organitzada i metòdica” a través de la construcció pròpia d’un bloc històric alternatiu. S’exigeix un NO per a què el neoliberalisme capitalista sigui desafiat en la seva arrel. Reivindicar el públic! seria la demanda central. La renovació solidària dels sistemes d’ensenyament i salut, d’una seguretat social real, d’un pla d’inversions a llarg termini amb l’objectiu d’una transformació social i ecològica, el control democràtic sobre el poder de les finances i els grans consorcis transnacionals, les reduccions de la jornada laboral i la consolidació al mateix temps de la infraestructura per a una cultura solidària (començant per les escoles), podrien ser els projectes d’entrada per a una lluita com aquesta per esdevenir una altra societat, partint del cor a la vella societat.

A l’ordre del dia, de tota manera, s’hi troben principalment els següents punts:
La nacionalització, és a dir, la renacionalització i municipalització, el control participatiu-democràtic i el decret ecològic sobre les matèries primeres i les reserves d’energia, així com sobre la seva elaboració, i les infraestructures públiques;
La reversió de posar la prosperitat de la societat en mans del mercat financer, superant-ne el predomini, i la redistribució a favor del treball manual i els grups socials baixos;
La reforma dels sistemes d’impostos a favor del foment d’unes condicions de desenvolupament sostenible (educació, coneixements, serveis orientats de manera més humana, adaptació ecològica) i, amb això, els béns i serveis públics;
La democratització de l’economia en els àmbits global, supraregional, nacionals i regional-municipal, així com l’enfortiment dels drets de tots aquells que formen part d’una empresa “stakeholder” (treballadors, consumidors) front als amos dels títols financers (shareholder);
La construcció d’uns serveis de cura a les persones, propera als ciutadans i de caràcter públic, en què l’ensenyament, la salut i l’atenció a les persones grans estiguin garantides en base a formes d'economia pública i solidària i des del convenciment que l'impuls econòmic regional requereix d'àmplies inversions públiques;
L'afirmació del poder dels organismes internacionals de les Nacions Unides, disminució de la despesa militar i consolidació de formes pacífiques de solució de conflictes; només caldria una petita fracció de la despesa que es perd en la nova espiral militarista i de conflictes.

Aquests projectes d’entrada poden arribar a ser els elements per a una àmplia transformació socio-ecològica en el camí cap a una societat solidària.


L’ESPURNA: L'altre aspecte pendent de l’esquerra és la pèrdua d'influència de les organitzacions de masses i l'organicitat dels partits pel que fa a la xarxa d'organitzacions socials de l'esquerra social. Està Die Linke fermament arrelat als sindicats i als moviments socials? Quin treball es planteja Die Linke pel que fa a vigoritzar-los i connectar-hi?

Michael Brie: A través de la seva formació, el Die Linke està estretament connectat en particular amb importants grups sindicalistes a l’Alemanya Occidental. Molts dels seus funcionaris tenen un bagatge sindicalista. De tota manera, encara no es pot parlar d’un arrelament social profund del partit. El partit s’ha embarcat en moltes iniciatives per treballar estretament i de manera conjunta tant amb les diferents branques dels sindicats com amb els moviments socials. El partit ha tingut un paper essencial, sense cap mena de dubte, en la preparació de la protesta contra la reunió dels G8 l’any 2007 a Alemanya. Protesta que es va traduir en la reaparició dels moviments socials i sindicats amb molta més força en l'escenari polític. Moltes d’aquestes accions apunten directament cap a un enfortiment d’una societat civil democràtica d'esquerres. De tota manera, Die Linke no és ni l’únic ni el primer partit polític que serveix d’interlocutor pels sindicats i els moviments socials. Les posicions de l’SPD i dels Verds es mantenen fermes.


L’ESPURNA: L’SPD, probablement a causa de l’impacte de l’amenaça que li suposa Die Linke, ha començat un discurs i un programa suposadament molt més d’esquerres des del seu últim congrés. És possible una coalició de govern de centre-esquerra? Quines serien les bases mínimes per a un acord?

Michael Brie: L’SPD està com a mínim a nivell federal molt allunyat d’una política d’esquerres. El seu cercle de direcció s’ha obert d’una manera parcial cap a l’esquerra i també s’ha apropat tàcticament cap a una cooperació amb Die Linke a nivell regional. Però la direcció de l’SPD en moltes regions està compromesa amb polítiques neoliberals i no treballa ni per una coalició centre-esquerra ni per una majoria solidària de la societat. La principal meta de l’SPD és una aliança amb l’FDP i els Verds, per poder continuar amb la política actual amb unes certes correccions. Els Verds s’obren novament cap a la CDU, per oficiar definitivament la funció de frontisa en el sistema polític alemany, és a dir, depenent de cada cas, i fent possible també una majoria alternativa d’esquerres. En principi, fortes derrotes electorals i conflictes seriosos dintre dels seus partits canviarien aquesta situació en l’SPD i en els Verds. Die Linke ha de reforçar primer de tot la seva pròpia posició, que és la lluita per arribar amb èxit a l’hegemonia d’una alternativa social i democràtica en la societat, per després desenvolupar de manera eficaç nous projectes.

L’ESPURNA: Una gran preocupació ara a Europa és la immigració de països del tercer món i recents membres de la UE. Aquest és un element de fragmentació per a la classe treballadora i és utilitzat en discursos populistes anti-immigració pels partits de dreta o d’ultra-dreta per guanyar el vot popular. Quines són les principals línies d’acció de l’esquerra alemanya en aquest camp?

Michael Brie: Die Linke fins ara ha estat capaç d’aturar una hegemonia de les dretes i ultra-dretes en els grups menys afavorits de la ciutadania i així ha intentat connectar els seus interessos amb alternatives socials i democràtiques. La millor resposta és una política d’estandards mitjans socials i universals, una integració cultural i social, una política de plena ocupació i una renovació dels sistemes de seguretat social per combatre la por, especialment dels grups més baixos i mitjans de la societat.

L’ESPURNA: Per acabar, ens agradaria preguntar-te si creus que Die Linke és principalment un procés específic alemany o és un projecte que dóna resposta a les tendències generals d'augment de desigualtats, el final del pacte de classes de postguerra i la conducció neoliberal de la crisi econòmica.

Michael Brie: Com ja hem explicat, segons la meva opinió, hi ha una lluita en molts països europeus de les elits en el poder per consolidar el projecte de classe neoliberal a través d’una integració social i nacionalista entre els diferents grups de la societat que estan amenaçats pel declivi social. Proposen una política de “protecció” i “exigència”, que promet seguretat i ascens social a aquells que s’adaptin a aquest projecte. Aquesta va ser la principal raó per la victòria electoral d’en Sarkozy i en Berlusconi a França i a Itàlia. Per això, Die Linke ha de lluitar per un altre projecte de classe que hi contraposi un eix solidari entre classes mitjanes, treballadors, precaris i marginats o exclosos. Aquesta lluita tan dura ja l’ha començada l’esquerra europea.

L’ESPURNA: En relació amb això i aprofitant la seva experiència monitorejant processos d’esquerres per tot Europa i en trobar-nos nosaltres en un nou escenari postelectoral, ens agradaria saber quina és l’anàlisi que fas del nou escenari polític d’Espanya i la pèrdua del suport parlamentari d’IU. Creus que el bipartidisme és una situació política que té durabilitat a Espanya? En altres paraules: l’esquerra té un futur brillant de creixement o està condemnada a l’irrellevància entre socioliberals i bipartidisme conservador?

Michael Brie: L’esquerra encara no s'ha adaptat completament, a la societat que va sorgir després de la caiguda dels països de l'Europa de l'Est. El capitalisme financer és un nou tipus de capitalisme, que està relacionat amb una nova estructura de classes, una nova forma d’economia, política i cultura. La dreta ha estat capaç d'adaptar-se millor. L'embranzida de la dreta contra l’Estat social abraça a la vegada promeses de modernitat i de llibertat, mentre que la defensa de l’esquerra es basava en la seva defensa i en valors d'autoritat. Però la defensa del compromís de classes ha esdevingut una rèmora que s'hauria d'abandonar. L’esquerra ja no era una força del futur, sinó que en el millor dels casos era un record d’un passat “millor” o exactament igual de dolent.

Aquest nou capitalisme està passant per una forta inestabilitat, per una polarització social creixent i marcat per una fragmentació de la societat. La política d’esquerres de solidaritat es fa més necessària, però també més complicada. Quan l’esquerra europea s'alça, les esperances socials es reprenen, i si a això se li pot relacionar una promesa de futur atractiva, arribarà a ser una força irresistible. Com el “No Passaran”, hi torna a haver una resistència contra la destrucció de la nostra societat a mans d'un capitalisme catastròfic. “Socialisme o Barbarie”- aquesta solució de la Rosa Luxemburg és també la solució d’un socialisme del segle XXI.



Antonio Gramsci: Quaderns de la presó. Part I
Veure: Michael Brie: Segeln gegen den Wind. Bedingungen eines politischen Richtungswechsels in Deutschland. A: Michael Brie; Cornelia Hildebrandt; Meinhard Meuche-Mäker: Die LINKE. Wohin verändert sie die Republik? Berlín 2007, pàg. 259 i ss.

Etiquetes de comentaris: 5, Classe Obrera, Internacional, l'Espurna, Pensament, Treball

Llegir més

per Enric Cama. Historiador

L´historiador Enric Cama ens regala amb aquest treball un homenatge a la figura del que va ser Secretari General del PSUC, el company i amic Gregori López Raimundo. Un homenatge que es pot fer extensiu a tots aquells i aquelles que com en Gregori van donar el millor de si per a la classe treballadora i la democràcia al nostre país.

Quan al vespre del passat 12 de març les persones que omplien el Palau de la Música tancaven l’acte d’homenatge a en Gregorio cantant la Internacional, una especial emoció planejava sobre les dones i els homes aplegats entorn al seu record. Una emoció generada per la sensació de pertànyer a quelcom comú, a una mateixa experiència històrica representada per una persona respectada i estimada, a un home bo, valent i conseqüent. La majoria érem procedents d’aquesta mateixa història, ara, però, amb militàncies polítiques diferents, o sense militància concreta, per molt que, en general, procedents del mateix vell arbre del PSUC, aquell PSUC al qual en Gregorio va ser fidel fins al final. I el fet d’estar junts, aplegats entorn al seu record, era, al meu entendre, el millor homenatge possible.

En Gregorio sempre va mantenir un respecte escrupolós per les opinions que no coincidien amb la seva i mai no va fer de la discrepància política enfrontament personal. Un exemple entre molts altres seria una carta de salutació que va escriure el 2005 dirigida a un acte commemoratiu de l’aniversari de la constitució del Comitè Nacional de la JCC, i que incorpora al seu llibre “Para la historia del PSUC” i que acabava així : “pese a la dispersión posterior, me siento orgulloso de haber coincidido en la labor (de reconstrucció en clandestinitat de la JC de Catalunya) y de que mantengamos la amistad y camaradería que entonces establecimos”. Aquesta amistat i camaraderia amb companys que no coincidien amb la seva visió política va ser una constant en ell i crec que aquest aspecte de la seva personalitat era un dels secrets del seu prestigi i del gran respecte que generava. Estava curat de la malaltia del sectarisme, i repetia una i altre vegada que no oblidéssim mai que fins i tot del fons de la crítica més injusta sempre es pot treure un ensenyament.

Però cal remarcar que aquesta actitud gens sectària, respectuosa amb la diferència, no significava en absolut indecisió o tebiesa alhora de defensar les idees pròpies, les seves conviccions comunistes profundament arrelades. I no l’espantaven les conseqüències personals a l’hora d’adoptar decisions transcendents, la qual cosa feia amb gran valentia, sense abdicar mai d’acompanyar-les d’una evident pedagogia.

En Gregorio va mantenir fins al final la seva condició de comunista, sense que cap espurna de l’esfondrament dels anomenats països del socialisme real aconseguissin esquitxar-lo mai. Va passar de la justificada il·lusió pel que es van considerar fruits positius de la Revolució d’Octubre, a la crítica i la denúncia per la degradació i corrupció a què la van portar els seus dirigents. La seva enèrgica posició quan la invasió de Txecoslovàquia esclafava la Primavera de Praga, és demostrativa d’unes conviccions comunistes independents, que sense abandonar en cap moment l’ideal comunista es desmarcava clarament d’una pràctica que traïa les esperances dels treballadors i anunciava el principi de la fi d’uns règims que finalment es desfarien amb sorprenent facilitat.

En relació a aquesta qüestió, en Gregorio va manifestar amb gran claredat que el fracàs de la Unió Soviètica no significava, però, la desaparició de la lluita de classes ni que el marxisme deixés de tenir validesa. Analitzant la nostra pròpia experiència, no passava pas per alt les evidents contradiccions d’una història en la qual l’ingenuïtat i les falsedats objectives es barrejaven amb grans dosis d’heroïsme, voluntarisme i solidaritat, però sempre va tenir present que eren uns temps en els quals no era possible conrear els dubtes, especialment quan l’evolució del món després de la segona guerra mundial va anar en un sentit que no era el que s’esperava i la consolidació de blocs antagònics va salvar el franquisme i consolidar l’estalinisme. Malgrat tot no acceptava que se’ns posés al mateix sac, i bastants cops va declarar, i ho ha deixat escrit a les seves memòries (en la primera part de “Primera Clandestinitat”, pàg.12), que “Mientras Stalin i los Beria de turno deportaban o eliminaban a los que se oponían a su dictadura, centenares de comunistas eran detenidos, torturados, encarcelados o fusilados en nuestro país por luchar contra la dictadura.”

Fins al darrer moment va mantenir una posició activa en defensa del que per a ell era essencial: la constitució d’una alternativa al capitalisme. En aquella mateixa carta del 9 de juny de 2005, en Gregorio escrivia que “el pasado (del PSUC y de la JCC) constituye un capital político que debemos poner al servicio de la lucha para salvar a la humanidad del despeñadero a que la conduce el sistema capitalista dominante y la globalización liberal, por la construcción del ‘otro mundo posible’ sin guerras, hambre ni explotación”. Va ser fidel a aquesta idea fins al final, amb una convicció permanent, fent acte de presència fins que la salut li ho va permetre en les activitats del seu partit, el PSUC-Viu, en les de d’EUiA, i en els de la coalició ICV-EUiA, essent rebut sempre com el gran dirigent històric de tots. També va desenvolupar una tasca literària que constitueix una excel·lent contribució a la memòria històrica. Mai, doncs, es va jubilar de l’activitat política i fins i tot en els actes d’homenatge que va rebre, que van ser molts en els darrers temps, aprofitava les seves intervencions per fer pedagogia política, intentant defugir de la mitificació de la seva persona i aclarint que només acceptava els homenatges quan quedava molt clar que, com va dir en la recepció de la Medalla d’Or de la Generalitat, eren dirigits a ell en representació de tots els militants antifranquistes de la clandestinitat.

Pel que fa a la seva activitat memorialística, vam tenir el privilegi, la meva companya i jo, de col·laborar amb ell en els seus dos volums de memòries “Primera Clandestinidad”, i a partir d’aquell moment vam sumar, a una relació política que venia d’anys de militància al PSUC, una relació d’amistat personal que va perdurar fins al final de la seva vida. A finals del 2006 em va demanar col·laboració en el seu darrer projecte: volia recollir en un llibre les accions de la lluita antifranquista més importants que haguessin estat decisives per debilitar la dictadura i fer impossible la seva continuïtat després de la mort d’en Franco. Ell volia sortir al pas, així, de les versions que pretenien eliminar la contribució de la lluita antifranquista al canvi històric. A causa de la seva avançada edat no podia escriure una versió actualitzada d’aquelles accions, la qual cosa el va decidir a afegir als seus propis textos, escrits d’altres autors que explicaven amb detall importants esdeveniments històrics que reflecteixen la força del moviment antifranquista encapçalat pel PSUC. El llibre, titulat “Artífices del cambio”, és la darrera contribució de Gregorio a la recuperació de la memòria històrica i va ser enllestit després de l’estiu del 2007, quan la seva salut estava ja força deteriorada. Va seguir, malgrat tot, amb molt d’interès les gestions per la seva edició i encara que no el va poder veure publicat en vida va tenir notícia, abans de morir, de la seva imminent publicació, amb la qual cosa es complia un dels seus desitjos explicitat en la introducció del llibre: “que los jóvenes que no vivieron este período conozcan cómo se forjaron algunas de aquellas acciones, los esfuerzos, riesgos y sacrificios que comportaron y ayudarles a comprender que las libertades alcanzadas fueron consecuencia de las mismas”.

Però no només volia restituir la veritat del passat; amb el llibre, com amb totes les seves accions, volia deixar clar, com també escriu en la introducció, que avançar cap un món “sin guerras, pobreza, paro, explotación, un mundo que conserve para las generaciones futuras los bienes de la naturaleza y del medio ambiente, requiere participar, unirse a los que, en donde se viva, se estudie o trabaje, realizan ya actividades sociales que ayudan a mejorar la sociedad y nos acercan al ‘otro mundo posible’ que se reivindica y con el que se sueña”.

Crec que aquestes paraules resumeixen perfectament les conviccions que va sostenir de manera permanent i reflecteixen la seva lluita al llarg d’una vida dedicada a aquest ideal. Una vida lliurada a la defensa dels treballadors i a la millora de les seves condicions de vida, i també lliurada a la defensa de les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya i de tot Espanya. Una vida en la qual s’hi barregen clarament el coratge i l’esperança; coratge per afrontar els riscos de la dura militància comunista; esperança per no perdre mai l’anhel per un món millor on, com deia el poeta, hi hagi pa i roses per a tothom.


Gregorio López Raimundo. “Artífices del cambio”. Ediciones “La Tempestad”, 2008

Etiquetes de comentaris: 5, història, l'Espurna, Memòria Històrica, PSUC

Llegir més

per Tommaso Nencioni. Historiador

L’historiador Tomasso Nencioni apunta en aquest interessant estudi algunes de les claus per entendre la crisi que va patir el PSUC, un dels partits comunistes més importants d’Europa a finals dels 70, a partir d’una anàlisi del context sòcio-polític, posant especial atenció a com la direcció i la militància comunista van viure aquest procés.

La mort biològica d’en Francisco Franco arriba en un moment en què el règim feixista presidit per ell ja mostrava senyals inequívocs d’afebliment, i nombroses forces polítiques i socials ja estaven elaborant des de fa un temps els seus respectius projectes polítics per poder hegemonitzar el procés de transició a la democràcia. Tractant-se d’un procés, aquest va quedar obert a les més diferents solucions fins al final, i si el que es va aconseguir va ser un règim de plena democràcia al mateix nivell que els altres països de l’Europa occidental, és a conseqüència de les pressions que sobre els diversos governs reformistes van saber exercir els moviments de massa, en un marc en el qual va ser decisiva la influència del partit comunista a nivell de l’Estat espanyol, i sobretot del PSUC pel que fa a la transició a Catalunya. Tot i així, és evident que els comunistes, capaços d’hegemonitzar la lluita contra la dictadura, no van aconseguir fer derivar d’aquesta hegemonia la consecució d’un paper decisiu a la incipient vida democràtica del país.

Aquest fet és atribuïble a les més diverses causes, i no es poden analitzar totes en un article de dimensions reduïdes; aquí només es prendrà en consideració una causa, al meu parer decisiva: el fet que el procés de transició del feixisme a la democràcia a Espanya no va suposar una ruptura clara, a diferència del que va passar a Itàlia o França (per no parlar de Iugoslàvia) després de la segona guerra mundial. O com a mínim: es va produir una ruptura formal, en els mètodes i en la forma de govern (fet al qual cal prestar, en qualsevol cas, l’atenció adequada), però hi va haver continuïtat a les forces polític-socials que van guiar el procés. Afirmar que la transició va portar als resultats esperats per les forces antifeixistes amb l’única excepció que no es va aconseguir un govern de transició que inclogués aquelles forces té, a parer meu, poc sentit, ja que un procés polític difícilment pot donar els mateixos resultats si es guia per part de forces amb interessos socials i polítics diferents.

Però aquí no es tracta tant d’establir, amb les eines a disposició de l’historiador, si es pot parlar o no de la transició espanyola com d’un procés rupturista, sinó d’il·lustrar com el grup dirigent i la militància comunista, els protagonistes d’aquesta petita investigació, van viure aquest procés; i, limitant l’àrea d’investigació al PSUC i a Catalunya, a la qüestió sobre si els comunistes catalans es van adonar d’una ruptura en el procés de transició no es pot contestar d’altra manera que negativament. Sembla ser que la raó d’això es pot trobar en el fet que, com apuntava abans, el que li va faltar als comunistes va ser la direcció (tot i que tan sols compartida) del procés polític: ho van poder condicionar (i ho van condicionar) però no ho van poder determinar.

Les forces que sí que ho van determinar, òbviament, van utilitzar la seva situació privilegiada per prendre una sèrie de mesures socials dirigides a la reestructuració del sistema espanyol que els darrers governs de la dictadura ja no tenien legitimitat suficient per prendre, mentre que el PCE/PSUC i Comissions Obreres tan sols van poder combatre batalles de caràcter defensiu (a vegades simplement testimonials, com en el cas d’aquelles en contra de l’Estatut dels Treballadors del 1979-1980); això no va tardar a produir en la militància un sentiment de derrota, que es va mostrar particularment fort a Catalunya.

Després del protagonisme de les mobilitzacions populars que va caracteritzar els dos últims anys del règim, una forta postura defensiva és present ja en l’informe d’en Gregorio López Raimundo al darrer Comitè Central del PSUC abans de les primeres eleccions: “Com és obvi, el dilema que avui es planteja en primer terme als espanyols no és elegir entre Monarquia o República, sinó entre Dictadura o Democràcia. I per molt pedagògic que pugui semblar, el Rei dóna suport a la Reforma Suárez i a la legalització del PC, és a dir, se situa entre els adversaris de la Dictadura”. Evidentment el que estava en joc, i això diu molt sobre les relacions de força en el camp de batalla, era la legitimació democràtica dels comunistes, els adversaris dels quals, cal recordar-ho, s’havien format políticament, amb diversos graus de responsabilitat, sota el paraigua del règim feixista. Per això, segueix en López Raimundo, “avui més que mai, els comunistes hem de ser un factor d’ordre democràtic, mostrar a tots que constituïm una força responsable”.

No és fàcil interpretar l’èxit de les eleccions de juny del 1977 pel que fa al PSUC. Es pot afirmar que la percepció d’haver patit una derrota no triga en difondre’s en el partit (tant al grup dirigent com en la militància), i no tant perquè el PSUC no va ser la força més votada, sinó perquè sobre aquesta sensació de derrota juga un paper fonamental la derrota (no “avisada”, sinó real) del PCE a nivell d’Estat. Això per una raó fonamental: el PSUC sempre havia considerat la classe obrera catalana, amb les seves especificitats que també els immigrants havien d’assumir, part integrant de la classe obrera espanyola i, conseqüentment, sempre havia teoritzat la impossibilitat de posar en pràctica el seu programa a Catalunya sense una hegemonia a nivell estatal. En aquest marc conceptual, coherentment, la derrota del Partit comunista a nivell estatal és assumida com a pròpia pel PSUC.

Tot i això, les valoracions optimistes prevalen en l’informe d’en López Raimundo a la primera reunió del Comitè Central que se celebra després de les eleccions. A la interpretació que fa dels resultats electorals, la victòria d’UCD no és valorada com a continuïsta, sinó “de la dreta civilitzada”, i no impedeix l’assoliment dels objectius pels quals el partit havia lluitat durant llargues dècades: “si les Corts elaboren una constitució democràtica, s’hauran assolit en el fonamental els objectius del Pacte per la Llibertat i de la ruptura democràtica”.

Si en el pla polític la lluita era per l’elaboració d’una Constitució democràtica i pel restabliment de l’Estatut del 1932, a nivell econòmic-social tocava trobar una sortida progressista de la crisi econòmica que es tornava cada cop més amenaçadora, presa en consideració també la manera en què la crisi econòmica dels anys treinta havia influït sobre la crisi política de la República. En el discurs comunista, el moment principal de la ruptura hauria hagut de ser, no tan sols a nivell simbòlic, la constitució d’un govern unitari de totes les forces democràtiques, o govern de concentració. La impossibilitat d’aconseguir la formació d’aquest constitueix sens dubte l’impuls més gran per tal que els comunistes siguin protagonistes del procés de negociació amb el govern Suárez culminat amb la signatura dels “pactos de la Moncloa”. Que la batalla al voltant dels pactes tingués un valor sobretot polític ho ha repetit moltes vegades en Carrillo als seus diversos llibres de memòries, i ho demostra també l’actitud negativa mantinguda al llarg de moltes setmanes pel PSOE, interessat –per raons polítiques oposades- a què el joc polític d’Espanya es desenvolupés en termes bipartidistes. Dit això, no s’ha de menysprear el contingut social dels “pactos” que, d’haver estat efectivament aplicats, haurien suposat un conjunt de mesures bastant avançades, tenint en compte la situació en la qual es van signar: mecanismes de moderació salarial (que de tota manera garantien que els sous s’haguessin adequat al cost de la vida en base a un mecanisme, tot i que imperfecte, d’escala mòbil) van ser oferts pels sindicats i els partits d’esquerra a canvi d’una sèrie de reformes dirigides a la creació, per primer cop a la història, d’un estat de benestar a Espanya. Les pressions de les patronals, i la impossibilitat per a un govern com el presidit per en Suárez per fer-hi front, en un marc de crisi econòmica cada cop més desestabilitzadora, van contribuir a què els pactes s’apliqués, a la pràctica, tan sols aquelles mesures que volien arribar a la disminució de la inflació mitjançant la moderació salarial.

Tenim a disposició escassa documentació sobre el debat que es produeix al PSUC al voltant de l’acceptació dels pactes l’any 1977, debat que amb el passar del temps s’anirà aguditzant. Es van haver de produir contrastos des del primer moment, ja que el partit es veu obligat a llençar una campanya explicativa, culminada a la publicació d’un document intern titulat El pacto de la Moncloa. Un objetivo a conseguir. A més de subratllar els aspectes positius de la negociació (reforma fiscal, urbanística, educativa, de la protecció social), allà s’emfatitza el clima desfavorable en el qual els pactes havien estat signats: no s’ha produït la ruptura, i el gran capital “segueix sent la força hegemònica, que té a les seves mans els ressorts del poder i les institucions”.

A partir del 1978 és evident, doncs, que es deixava sentir al partit català la necessitat de revisar alguns aspectes de la política portada a terme pels comunistes en els moments decisius de la fase de transició. L’ocasió per començar aquesta obra de revisió es presenta en ocasió de la I Conferència nacional del PSUC, convocada amb la finalitat de discutir les propostes de Tesis i d’Estatut per al IX Congrés del PCE.

D’aquesta Conferència se’n coneix sobretot el debat que es va produir pel que fa a l’oportunitat o no que desaparegués dels estatuts i tesis del PCE qualsevol referència al leninisme. No obstant, els protagonistes de la vicissitud col·loquen la crisi viscuda al voltant de la qüestió del leninisme en un marc més general de crispació entre la militància, a causa substancialment de les condicions desfavorables en què s’estava desenvolupant la transició per als comunistes. La documentació de la I Conferència demostra que sobre la necessitat de mantenir una actitud “revisionista” no hi ha al PSUC, com a mínim en un primer moment, diferències a l’interior del grup dirigent, així com entre aquest i la base del partit. Ni tan sols atribuirïa la postura que es difon al PSUC a un suposat esquerranisme que s’hauria apropiat del partit català a partir de la signatura dels Pactos. Aquesta sembla més aviat a causa de la percepció que el marc en el qual s’estava desenvolupant la transició poc tenia a veure amb el teoritzat pel comunisme espanyol al llarg de les dècades franquistes: és com si al PSUC es percebés que la situació es conjurava en la direcció d’una derrota del projecte comunista. Que les dificultats fossin notades més al PSUC (partit que seguia tenint bona salut fins i tot després de les primeres eleccions) que al PCE a nivell de l’Estat (que va quedar bastant mal parat a les eleccions) ha de sorprende tan sols fins a determinat punt: probablement, just perquè molt més arrelat a la realitat, el partit català gaudia d’una sensibilitat més gran en la comprensió dels fenomens que creuaven la societat espanyola; i, a més, sempre a causa de la seva posició relativament privilegiada, el grup dirigent català es podia permetre el desenvolupament d’una visió crítica de la versió triomfalista pròpia d’en Santiago Carrillo, el qual tenia la comprensible exigència de justificar tota una trajectòria política, la seva i la del grup dirigent crescut al seu voltant.

El que comença a ser central a l’anàlisi del PSUC (i que està totalment absent a la del PCE) ja a partir del 1978 és un raonament sobre qui havia guiat, i seguia guiant, el procés de transició, i sobre l’actitud d’aquest nou poder cap al projecte comunista. Si de les tesis per al IX Congrés del PCE se’n desprenia que la ruptura amb el franquisme no s’havia produït de cop, i que no obstant avançava per etapes graduals cap als objectius tradicionals dels comunistes, al PSUC s’ofereix una lectura molt més complexa: “En aquest punt – va dir en Gutiérrez Díaz al seu informe a la Conferència Nacional- pensem que l’explicació guanyaria en objectivitat si (...) es reconegués amb tota claredat que la ruptura no s’ha produït”. El nus polític central és reconduït doncs a la qüestió de la direcció del procés; és al voltant d’aquest tema que, en la lectura del PSUC, es va produir la derrota dels comunistes, i sobre això el Secretari General del partit és contundent: “No és pot dir tan sols que la constitució d’un Govern provisional era una condició de la ruptura, d’igual importància que la resta. Cal dir que la formació d’un Govern provisional era una condició de la ruptura que a l’ensems condicionava totes les altres”. En aquest marc conceptual, és normal que la visió de la transició com una cosa que es movia segons els plans ja establerts a partir del 1956 resulti com a mínim matisada: l’estratègia de reconciliació nacional presuposava sí a l’acceptació, per part de “les dues Espanyes” dividides per la guerra civil, d’un marc cívic comú en el qual els conflictes es desenvoluparan sense arribar a l’extrem de preveure l’anorreament total de l’adversari; però en condicions en què la classe obrera pogués esdevenir la classe hegemònica. Realment, amb la dreta ostentant la direcció política del procés, el que hi havia eren seriosos riscos d’arraconament de qualsevol projecte de canvi social: amplis sectors empresarials aprofitaven la crisi econòmica per avançar projectes reestructuradors que la dictadura, a causa de la total manca de legitimitat que l’havia acompanyat a la seva darrera etapa, mai no l’hagués pogut dur a terme.

La percepció que l’aconseguiment d’un marc democràtic no estava resolent per si sol les contradiccions generades pel “desenvolupament sense progrés” patit per l’economia i la societat espanyola a partir de la dècada dels seixanta estava molt difosa. Veiem reflectida aquesta mateixa percepció en dues resolucions aprovades, a Barcelona i al Vallès Occidental respectivament, durant la II Conferència Nacional de desembre del 1978. En el primer cas, el que es posa en evidència és, un cop més, una manca d’anàlisi “de l’hegemonia de les forces reformistes i de les conseqüències que tindria la inexistència d’un govern de concentració democràtica”; en el segon, que ”aquesta Constitució ella sola no resoldria els problemes immediats que tenim plantejats, sinó que això dependrà de la capacitat que tinguem per canviar la correlació de forces i de reduir la base social d’on les forces conservadores treuen avui el suport social per a la seva actitud política”.

En aquest marc cal llegir la crisi viscuda pel PSUC al seu V Congrés: per tant, per explicar els resultats del Congrés, convé més fixar-se en les resolucions aprovades per les organitzacions de base que en l’acció dels diversos corrents en què començava a dividir-se el partit. Per motius d’espai, aquí se’n prendran en consideració tan sols algunes com a exemples d’un mètode de treball que sembla el més encertat. En general, els accents més crítics a les resolucions es dirigeixen a la lectura desenvolupada pel partit del procés de transició i al cas particular dels Pactos de la Moncloa. Així doncs, segons el Comitè Local de Barcelona, “no hi hauria d’haver cap reserva a reconèixer que el partit no havia previst la capacitat demostrada per un sector de les classes dominants espanyoles d’assegurar-se la direcció del procés de transició”, i el que havia faltat era “una anàlisi dels interessos objectius de les classes dominants (...) i de la forma en què aquests interessos s’expressen mitjançant les forces polítiques que el representen”. Encara més contundent és la crítica a l’actitud del partit pel que fa als Pactos de la Moncloa: «Els pactes suposaven, al costat d’altres aspectes positius (que no [...] de sacrificis per a les classes dominants) i negatius [...], la consolidació d’una pèrdua de poder adquisitiu dels salaris [...], i no s’hagués hagut de pretendre que la població es convencés del contrari. Aixó havia de crear, indubtablement, un corrent de desconfiança de la població vers els partits [...]. En aquest context resultava tan difícil promoure mobilitzacions per exigir l’acompliment dels aspectes positius dels pactes que, de fet, aquestes mobilitzacions no es produiren». L’agrupació de Sant Gervasi posa l’accent sobre la paradoxa que, al cap i a la fi, de la legalització del partit se n’havien aprofitat les classes dominants, donant una imatge democratitzadora, més que no els lluitadors antifeixistes. Paral·lelament, l’agrupació del Clot atribueix el fracàs de l’opció rupturista a “un greu error d’anàlisi al no entendre, al seu moment, la capacitat de la classe dominant de trobar solucions de recanvi al règim polític que durant un període tan llarg havia utilitzat”. L’agrupació de Badalona, per la seva banda, lamenta que les lluites a favor d’un govern provisional s’havien conduït tan sols a nivell de Platajunta, prescindint de les mobilitzacions de les masses. Mentrestant, cal subratllar que l’únic Comitè Comarcal que accepta sense matisos la política del partit al voltant dels Pactos de la Moncloa és el de Girona, zona amb molt escassa tradició de mobilització obrera. Òbviament, els accents més crítics es registren a la resolució del Comitè Comarcal del Vallès Occidental, que acaba constituint una mena de contra-document congressual, però m’ha semblat més útil il·lustrar (tot i que sigui parcialment, però afegint que tons similars caracteritzen gairebé totes les resolucions que vaig poder consultar) com el sentiment de derrota va ser notat transversalment al partit, sense tenir en compte la divisió entre corrents.

Per què la derrota? O millor dit: per què el partit que més conseqüentment va lluitar contra el feixisme no va saber, o no va poder, protagonitzar la vida política del país un cop aconseguir el seu principal objectiu, l’enderrocament del règim? Proposo una resposta, no per tancar un debat, sinó per obrir-lo a noves hipòtesis. La derrota del feixisme va comportar la derrota també de l’antifeixisme: la transició espanyola es produeix en un període en el qual canvia radicalment la cultura política occidental del segle XX, nascuda al voltant de la polarització feixisme/antifeixisme. Es tracta d’un fenomen comú a tot occident, que en el moment en què va començar molt pocs van saber veure, i que es va fer evident en tota la seva amplitud a partir del 1989: una veritable “revolució conservadora” la qual probablement no podia ser contrarrestada amb els instruments clàssics que van servir per derrotar el feixisme.

Etiquetes de comentaris: 5, història, l'Espurna

Llegir més

per Àngels Martínez Castells

Per més evident que sigui la seva caducitat, costa moltíssim que qualsevol disciplina científica admeti noves metodologies, tot i que amb això millori la seva visió i abast, i l’economia és emblemàtica al respecte. Al final, li va ser més fàcil acceptar que es produïen diferents comportaments en els nivells macroeconòmics en base al gènere, i aquesta acceptació –amb la tenacitat de les pioneres—es va traslladar a les polítiques d’ajustament estructural, per a acabar cobrint l’extens camp de la macroeconomia. En aquest sentit, el consum no és una excepció: es tracta d’una variable de considerable valor explicatiu que guanya pes quan de consum agregat es tracta ja que les diferències de comportament generalitzades i sistemàtiques influeixen en la macroeconomia i ajuden a descobrir la vinculació del consum agregat --i amb gènere-- amb altres components clàssics del Producte Nacional com l’estalvi i la inversió.

Voldria també fer explícits alguns postulats metodològics que ajuden a entendre la manera com una majoria d’economistes –des del feminisme-- acostumen a abordar els temes econòmics. Com recorda M.Power (2004), el primer postulat suposa que el treball de “reproducció” és una part vital en qualsevol sistema econòmic “i s’ha d’incorporar a l’anàlisi des del principi”. Front a una visió neoclàssica que presenta individus aïllats intentant maximitzar la seva utilitat (l’“homo economicus” sobre el que tanta literatura laudatòria hi ha i que tan bé despulla la crítica des del gènere), l’economia feminista considera els actors humans interdepenents i interconnectats en el centre de l’interès analític. En segon lloc, l’èxit econòmic es mesura pel benestar de les persones, el qual té a veure més amb les capacitats individuals i el que Amartya Sen va identificar com a “heterogeneïtat de necessitats humanes” que amb la distribució de la renda i la riquesa. El tercer punt tracta de les qüestions de poder i el seu accés desigual a aquest, ja que del poder depèn que un determinat fet econòmic entri a l’agenda política, així com la seva valoració i els seus resultats. En el seu quart postulat, l’economia feminista reivindica els judicis ètics com a vàlids, consubstancials i desitjables en qualsevol anàlisi econòmica, front a l’economia neoclàssica suposadament neutral que nega els judicis de valor a les seves teories i models. I finalment, s’incorpora a l’anàlisi la classe social, l’ètnia i altres factors que donen més gran valor explicatiu en permetre analitzar el col·lectiu “dones” com a una categoria no homogènia.

1) Treballs de cura i reproducció

Les influències de gènere que podem observar en el consum són un bon reflex de les diferents conductes que es practiquen a la llar. Els treballs “reproductius” i de cura que acostumen a acompanyar la transformació dels bens de consum en aliments són fonamentals per a la vida, com ho són la higiene i cura de les persones que formen la llar, en especial les més depenents per edat o malaltia. De manera especial, l’estat nutricional i de salut dels nens i nenes es pot relacionar directament amb la qualitat de la cura i els aliments que se’ls prodiguen. Aquesta variable sembla ser d’igual o més gran importància que els ingressos que la mare pot administrar, ja que en bona part de les llars els aliments són escollits, tractats o elaborats en un procés del que les dones que tenen cura són protagonistes.

Les economistes feministes han reconegut des del principi que el treball no remunerat i la cura són una part fonamental de l’economia --ja que són també produccció, consum, estalvi, inversió, oferta de treball, productivitat, assumpció de riscos i estratègies per a reduir la incertesa—i sobretot una part explicativa fonamental de la qualitat de vida de les persones. Amb això, i com ens recorda Power (2004) s’ha produït una modificació important en la definició d’economia ja que s’allunya de la “preocupació exclusiva per les transaccions monetàries per a centrar-se en l’assignació de recursos.” Una de les economistes que millor ho explica és l’Antonella Picchio (2005) que en el diagrama de flux circular integra el treball no remunerat suggerint que si en una economia es produeix un increment de la ratio dels beneficis sobre els salaris és molt probable que a les llars les dones hagin d’incrementar la seva producció no remunerada per a compensar la pèrdua de renda derivada d’uns menors ingressos salarials.

2 Benestar i satisfacció de necessitats

Els estudis demostren que la part més gran de la renda administrada per dones es destina a cobrir necessitats bàsiques i d’educació dels seus fills/es, en tant que el consum dels homes acostuma a anar destinat en més gran mesura a ells mateixos, a bens duradors i de “representació de status”, ja sigui propi o familiar.

La importància de rebre la cura fonamental és des de la infància --i fins i tot en el periode prenatal-- es pot comprovar en un informe de l’OMS del 2003 titulat “Els primers anys de vida”, on es llegeix: “Un desenvolupament lent i un suport emocional escàs augmenten el risc de tenir mala salut durant tota la vida i redueixen el funcionament físic, emocional i cognitiu en la maduresa. L’experiència primerenca de la pobresa i el desenvolupament lent es graven a la biologia durant el procés de desenvolupament, i afecta la salut durant tota la vida. Una situació de pobresa durant l’embaràs pot causar que el fetus es desenvolupi per sota del nivell òptim.(...) Les relacions emocionals insegures i la manca d’estimulació poden ser la causa de la falta de disposició per anar a l’escola, d’un baix rendiment acadèmic, d’un comportament problemàtic i del risc de patir marginació social durant la vida adulta.”

Malgrat la importància que concedeix l’OMS a la satisfacció de necessitats bàsiques que prodiguen especialment les dones que tenen cura en els primers anys de vida, uns altres estudis afirmen que l’escassetat de recursos es distribueix de forma desigual en la família i no sempre en benefici dels nens i nenes. Els aliments i altres recursos vitals s’assignen de forma prioritària als qui asseguren els ingressos econòmics, que acostumen a ser els homes adults. I també la infància té biaix de gènere: es prioritza el consum d’aliments, serveis de salut i ensenyament a favor dels nens i en perjudici de les nenes. Finalment, les dones tendeixen a ser les que en menor proporció –i especialment en situaciones d’escassetat—es permeten atendre les seves necessitats.

3) Poder de negociació

Una de les primeres observacions que es repeteixen en les anàlisis més ben elaborades sobre el tema coincideixen en assenyalar que els models de despesa de les llars depenen en bona mesura de si qui controla els recursos és un home o una dona. En el cas de les dones, la responsabilitat que assumeixen a la llar, en les tasques de reproducció i en la qualitat de la subsistència de les persones que conviuen amb elles determinen les seves prioritats de consum. Saltant a la macroeconomia, quan les dones tenen un més gran grau de control en el consum domèstic, aquest tendeix a ser més estable ja que la prioritat en satisfer necessitats bàsiques varia menys quan es produeixen increments en els ingressos familiars. Per tant, les polítiques que reforcen el control de les dones en la despesa domèstica enfortiran l’estabilitat i el creixement de l’economia, és a dir, dos dels principals objetius de la política macroeconòmica. Al seu torn, la disponibilitat de les dones per a accedir a determinats patrons de consum més diversos, amb productes més elaborats i de més gran qualitat depèn en gran mesura de si realitzen un treball remunerat, la quantia d’aquest i la seva relació amb el salari “principal”. Quant menor sigui el salari de la dona o menys representi en percentatge dels ingressos totals, menor serà la seva capacitat de negociació per a influir en la despesa conjunta i més impacte tindrà qualsevol canvi en el nivell de preus en la disponibilitat de recursos, i en la quantitat i qualitat del que es consumeixi.

El Dr.Antoni Barbarà, secretari del Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona, ens alerta que “en la societat patriarcal heretada, sovint la dona que té cura es troba amb la realitat de l’encariment dels preus i sent una impotència creixent per a poder omplir el cistell de la compra amb la partida preassignada del pressupost familiar. Quan aquesta dificultat progressiva arriba al límit i va acompanyada d’un diàleg insuficient –sense comunicació—amb qui assumeix el paper d’“home- proveïdor” de la família, la dona es veu abocada a una situació sense sortida i assumeix fatalment la superació quotidiana del problema. Es tracta d’un terreny abonat per al sorgiment de conductes de risc, entre les quales algunes addictives i especialment perilloses. Darrere d’aquesta por-frustració- autoinculpació es desenvolupa en molts casos la “fugida” de la realitat via drogaddiccions – substancialment l’alcoholisme de les dones, de costos barats i pràcticas solitàries i clandestines. I una altra patologia generada a partir del “drama” de no arribar a final de mes o tornar a casa amb el cistell mig buit consisteix a la temptació del joc. Les ludopaties desenvolupades pel fàcil accés de les màquines escurabutxaques, els rasca-rasca de premi immediat, etc., pensades, dissenyades i ubicades estratègicament en els entorns urbans adequats, produeixen estralls entre dones que busquen desesperadament trencar el cercle de la misèria i que, en caure a la xarxa del joc, empitjoren la seva situació econòmica i la seva salut psíquica i física.”

En un sentit totalmente oposat, l’empoderament polític de les dones condueix normalmente a una societat amb un estat del benestar més consolidat, amb més gran disponibilitat de bens i serveis públics, ja que les dones són les principals consumidores dels serveis públics de salut, ensenyament, transport, etc. Per això pot constatar-se una forta correlació entre una presència nombrosa de dones en els òrgans legislatius de representació i en els diferents nivells de govern, i l’existència i dotació de polítiques de benestar i “amigues de les dones”.

4: Judicis ètics i de valor

En base a estadístiques subministrades per les Nacions Unides, el consum dels països rics està incrementant les desigualtats, i accelera la dinàmica consum -pobresa-desigualtat-medi ambient. A l’Human Development Report 1998 del Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD) s’adonava, deu anys enrere!, que el 20% de la població mundial que habita en els països de nivells de renda millors representa el 86% de la despesa en consum privat, en tant que el 20% més pobre tan sols representava un ínfim 1,3%. Aquestes fortes desigualtats es tradueixen en parlar de productes concrets en què la cinquena part més rica de la població consumeix el 45% de tota la carn i el peix, en tant que la més pobre tan sols el 5%, i la pròpia distància es podia apreciar en energia (58% i menys del 4% ); en paper (84% i 1.1% ) i flota de vehicles ( 87% i menys del 1%). A aquestes dades hi podem afegir les declaracions de la Dra.Margaret Chan, directora general de l’OMS, a la 61a Assemblea Mundial de la Salut en el sentit que la crisi provocada pel ràpid increment dels preus dels aliments pot minar els fonaments de la salut i d’una bona nutrició per a la immensa majoria de la població amb recursos escassos.

Dades com les anteriors reafirmen l’economia feminista a analizar el consum en estreta vinculació amb la producció i la redistribució. L’ecofeminisme, a més, va introduir la variable del medi ambient, explicant que el problema real no és el consum per ell mateix, sinó els seus models i els seus efectes. En aquest sentit, la Vandana Shiva va declarar a la BBC el passat mes de març sobre quant és massa consum el següent: “El problema és que s’utilitzen cada vegada més recursos en la cadena de producció, la qual ha de maximitzar cada cop més els beneficis i no les necessitats o el benestar. En lloc de senzillament convertir patates en xips hem adoptat l’admirable procediment de convertir-les en puré per després reconstruir-les en forma de xips i transportar-les 2.000 milles. En cada estadi del procés s’hi afegeix valor econòmic, però es malbaraten valors ecològics i de salut. La cadena de producció més la de consum són massa pesades per al planeta.”

Les paraules de la Vandana Shiva denuncïen el malbaratament de recursos, treball i capital en tant que 850.000 milions de persones tenen serioses dificultats per a accedir a medicaments barats, aigua potable, i aliments bàsics. No és d’estranyar, per tant, que les dones s’hagin constituït també en les abanderades de les reivindicaciones ecològiques tot i que el malbaratament davant de l’escassetat enfront també de moviments de dones dels països rics, que alliberen temps en les tasques domèstiques amb el recurs a productes contaminants i aliments semielaborats que suposen més gran consum d’energies no renovables, amb moviments de dones de països pobres.

6: Diferents col·lectius de dones enfront el consum

En estudis realitzats sobre el consum que contemplen com a principals variables el gènere i la classe social, es demostra que els patrons de consum de les dones difereixen substancialment dels patrons masculins en iguals nivells socials. No obstant, no és la mateixa observació la que s’obté en comparar col·lectius de dones de països desenvolupats i de països en vies de desenvolupament. No tan sols és molt més gran la quantitat d’hores de treball que han d’utilitzar les dones en el subdesenvolupament per a aconseguir que la seva família pugui consumir els nutrients bàsics, sinó que s’acusa determinats comportaments consumistes de les dones del Primer Món de gravar la situació de les dones de les regions més pobres.

L’enfrontament entre grups de dones sembla bastant desencertat i estèril. En canvi, bona part de la responsabilitat es pot atribuir a les polítiques d’ajustament estructural (PAE) imposades als països en vies de desenvolupament que han distorsionat la seva economia cap a les exportacions, afectant el seu recurs als bens agrícoles que produeixen i als que tenien accés abans de les PAE. Amb això, les PAE han augmentat considerablement les desigualtats i són una causa important de la fam. A aquestes alçades de la globalització sembla que s’han esgotat ja els seus efectes beneficiosos i ocupen el primer pla els increments de desigualtat i de responsabilitats més grans i treballs, en tots els sentits, per a les dones. Per exemple, en lloc de consolidar les seves conquestes en el mercat laboral amb implicacions directes en millora de rendes, empoderament i capacitat d’elecció, Benería i Floro (2006) ens alerten que, contra pronòstic, les polítiques neoliberals i la globalització econòmica han provocat el creixement de la informalitat en països amb dinàmiques cada vegada més complexes com l’Ecuador i Bolívia. El seu estudi mostra com les llars assumeixen totalment els riscos en situacions de canvi econòmic, i que el gènere és un factor important en el grau de vulnerabilitat, en les posicions socials adscrites i en la presa de decisions a la llar. I pel que hem vist fins ara, el paper de les dones serà determinant davant els canvis i limitacions al consum que la crisi ecològica mundial acabarà imposant.

Etiquetes de comentaris: 5, Dones, l'Espurna, Pensament

Llegir més