per Àngels Martínez Castells
Per més evident que sigui la seva caducitat, costa moltíssim que qualsevol disciplina científica admeti noves metodologies, tot i que amb això millori la seva visió i abast, i l’economia és emblemàtica al respecte. Al final, li va ser més fàcil acceptar que es produïen diferents comportaments en els nivells macroeconòmics en base al gènere, i aquesta acceptació –amb la tenacitat de les pioneres—es va traslladar a les polítiques d’ajustament estructural, per a acabar cobrint l’extens camp de la macroeconomia. En aquest sentit, el consum no és una excepció: es tracta d’una variable de considerable valor explicatiu que guanya pes quan de consum agregat es tracta ja que les diferències de comportament generalitzades i sistemàtiques influeixen en la macroeconomia i ajuden a descobrir la vinculació del consum agregat --i amb gènere-- amb altres components clàssics del Producte Nacional com l’estalvi i la inversió.
Voldria també fer explícits alguns postulats metodològics que ajuden a entendre la manera com una majoria d’economistes –des del feminisme-- acostumen a abordar els temes econòmics. Com recorda M.Power (2004), el primer postulat suposa que el treball de “reproducció” és una part vital en qualsevol sistema econòmic “i s’ha d’incorporar a l’anàlisi des del principi”. Front a una visió neoclàssica que presenta individus aïllats intentant maximitzar la seva utilitat (l’“homo economicus” sobre el que tanta literatura laudatòria hi ha i que tan bé despulla la crítica des del gènere), l’economia feminista considera els actors humans interdepenents i interconnectats en el centre de l’interès analític. En segon lloc, l’èxit econòmic es mesura pel benestar de les persones, el qual té a veure més amb les capacitats individuals i el que Amartya Sen va identificar com a “heterogeneïtat de necessitats humanes” que amb la distribució de la renda i la riquesa. El tercer punt tracta de les qüestions de poder i el seu accés desigual a aquest, ja que del poder depèn que un determinat fet econòmic entri a l’agenda política, així com la seva valoració i els seus resultats. En el seu quart postulat, l’economia feminista reivindica els judicis ètics com a vàlids, consubstancials i desitjables en qualsevol anàlisi econòmica, front a l’economia neoclàssica suposadament neutral que nega els judicis de valor a les seves teories i models. I finalment, s’incorpora a l’anàlisi la classe social, l’ètnia i altres factors que donen més gran valor explicatiu en permetre analitzar el col·lectiu “dones” com a una categoria no homogènia.
1) Treballs de cura i reproducció
Les influències de gènere que podem observar en el consum són un bon reflex de les diferents conductes que es practiquen a la llar. Els treballs “reproductius” i de cura que acostumen a acompanyar la transformació dels bens de consum en aliments són fonamentals per a la vida, com ho són la higiene i cura de les persones que formen la llar, en especial les més depenents per edat o malaltia. De manera especial, l’estat nutricional i de salut dels nens i nenes es pot relacionar directament amb la qualitat de la cura i els aliments que se’ls prodiguen. Aquesta variable sembla ser d’igual o més gran importància que els ingressos que la mare pot administrar, ja que en bona part de les llars els aliments són escollits, tractats o elaborats en un procés del que les dones que tenen cura són protagonistes.
Les economistes feministes han reconegut des del principi que el treball no remunerat i la cura són una part fonamental de l’economia --ja que són també produccció, consum, estalvi, inversió, oferta de treball, productivitat, assumpció de riscos i estratègies per a reduir la incertesa—i sobretot una part explicativa fonamental de la qualitat de vida de les persones. Amb això, i com ens recorda Power (2004) s’ha produït una modificació important en la definició d’economia ja que s’allunya de la “preocupació exclusiva per les transaccions monetàries per a centrar-se en l’assignació de recursos.” Una de les economistes que millor ho explica és l’Antonella Picchio (2005) que en el diagrama de flux circular integra el treball no remunerat suggerint que si en una economia es produeix un increment de la ratio dels beneficis sobre els salaris és molt probable que a les llars les dones hagin d’incrementar la seva producció no remunerada per a compensar la pèrdua de renda derivada d’uns menors ingressos salarials.
2 Benestar i satisfacció de necessitats
Els estudis demostren que la part més gran de la renda administrada per dones es destina a cobrir necessitats bàsiques i d’educació dels seus fills/es, en tant que el consum dels homes acostuma a anar destinat en més gran mesura a ells mateixos, a bens duradors i de “representació de status”, ja sigui propi o familiar.
La importància de rebre la cura fonamental és des de la infància --i fins i tot en el periode prenatal-- es pot comprovar en un informe de l’OMS del 2003 titulat “Els primers anys de vida”, on es llegeix: “Un desenvolupament lent i un suport emocional escàs augmenten el risc de tenir mala salut durant tota la vida i redueixen el funcionament físic, emocional i cognitiu en la maduresa. L’experiència primerenca de la pobresa i el desenvolupament lent es graven a la biologia durant el procés de desenvolupament, i afecta la salut durant tota la vida. Una situació de pobresa durant l’embaràs pot causar que el fetus es desenvolupi per sota del nivell òptim.(...) Les relacions emocionals insegures i la manca d’estimulació poden ser la causa de la falta de disposició per anar a l’escola, d’un baix rendiment acadèmic, d’un comportament problemàtic i del risc de patir marginació social durant la vida adulta.”
Malgrat la importància que concedeix l’OMS a la satisfacció de necessitats bàsiques que prodiguen especialment les dones que tenen cura en els primers anys de vida, uns altres estudis afirmen que l’escassetat de recursos es distribueix de forma desigual en la família i no sempre en benefici dels nens i nenes. Els aliments i altres recursos vitals s’assignen de forma prioritària als qui asseguren els ingressos econòmics, que acostumen a ser els homes adults. I també la infància té biaix de gènere: es prioritza el consum d’aliments, serveis de salut i ensenyament a favor dels nens i en perjudici de les nenes. Finalment, les dones tendeixen a ser les que en menor proporció –i especialment en situaciones d’escassetat—es permeten atendre les seves necessitats.
3) Poder de negociació
Una de les primeres observacions que es repeteixen en les anàlisis més ben elaborades sobre el tema coincideixen en assenyalar que els models de despesa de les llars depenen en bona mesura de si qui controla els recursos és un home o una dona. En el cas de les dones, la responsabilitat que assumeixen a la llar, en les tasques de reproducció i en la qualitat de la subsistència de les persones que conviuen amb elles determinen les seves prioritats de consum. Saltant a la macroeconomia, quan les dones tenen un més gran grau de control en el consum domèstic, aquest tendeix a ser més estable ja que la prioritat en satisfer necessitats bàsiques varia menys quan es produeixen increments en els ingressos familiars. Per tant, les polítiques que reforcen el control de les dones en la despesa domèstica enfortiran l’estabilitat i el creixement de l’economia, és a dir, dos dels principals objetius de la política macroeconòmica. Al seu torn, la disponibilitat de les dones per a accedir a determinats patrons de consum més diversos, amb productes més elaborats i de més gran qualitat depèn en gran mesura de si realitzen un treball remunerat, la quantia d’aquest i la seva relació amb el salari “principal”. Quant menor sigui el salari de la dona o menys representi en percentatge dels ingressos totals, menor serà la seva capacitat de negociació per a influir en la despesa conjunta i més impacte tindrà qualsevol canvi en el nivell de preus en la disponibilitat de recursos, i en la quantitat i qualitat del que es consumeixi.
El Dr.Antoni Barbarà, secretari del Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona, ens alerta que “en la societat patriarcal heretada, sovint la dona que té cura es troba amb la realitat de l’encariment dels preus i sent una impotència creixent per a poder omplir el cistell de la compra amb la partida preassignada del pressupost familiar. Quan aquesta dificultat progressiva arriba al límit i va acompanyada d’un diàleg insuficient –sense comunicació—amb qui assumeix el paper d’“home- proveïdor” de la família, la dona es veu abocada a una situació sense sortida i assumeix fatalment la superació quotidiana del problema. Es tracta d’un terreny abonat per al sorgiment de conductes de risc, entre les quales algunes addictives i especialment perilloses. Darrere d’aquesta por-frustració- autoinculpació es desenvolupa en molts casos la “fugida” de la realitat via drogaddiccions – substancialment l’alcoholisme de les dones, de costos barats i pràcticas solitàries i clandestines. I una altra patologia generada a partir del “drama” de no arribar a final de mes o tornar a casa amb el cistell mig buit consisteix a la temptació del joc. Les ludopaties desenvolupades pel fàcil accés de les màquines escurabutxaques, els rasca-rasca de premi immediat, etc., pensades, dissenyades i ubicades estratègicament en els entorns urbans adequats, produeixen estralls entre dones que busquen desesperadament trencar el cercle de la misèria i que, en caure a la xarxa del joc, empitjoren la seva situació econòmica i la seva salut psíquica i física.”
En un sentit totalmente oposat, l’empoderament polític de les dones condueix normalmente a una societat amb un estat del benestar més consolidat, amb més gran disponibilitat de bens i serveis públics, ja que les dones són les principals consumidores dels serveis públics de salut, ensenyament, transport, etc. Per això pot constatar-se una forta correlació entre una presència nombrosa de dones en els òrgans legislatius de representació i en els diferents nivells de govern, i l’existència i dotació de polítiques de benestar i “amigues de les dones”.
4: Judicis ètics i de valor
En base a estadístiques subministrades per les Nacions Unides, el consum dels països rics està incrementant les desigualtats, i accelera la dinàmica consum -pobresa-desigualtat-medi ambient. A l’Human Development Report 1998 del Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD) s’adonava, deu anys enrere!, que el 20% de la població mundial que habita en els països de nivells de renda millors representa el 86% de la despesa en consum privat, en tant que el 20% més pobre tan sols representava un ínfim 1,3%. Aquestes fortes desigualtats es tradueixen en parlar de productes concrets en què la cinquena part més rica de la població consumeix el 45% de tota la carn i el peix, en tant que la més pobre tan sols el 5%, i la pròpia distància es podia apreciar en energia (58% i menys del 4% ); en paper (84% i 1.1% ) i flota de vehicles ( 87% i menys del 1%). A aquestes dades hi podem afegir les declaracions de la Dra.Margaret Chan, directora general de l’OMS, a la 61a Assemblea Mundial de la Salut en el sentit que la crisi provocada pel ràpid increment dels preus dels aliments pot minar els fonaments de la salut i d’una bona nutrició per a la immensa majoria de la població amb recursos escassos.
Dades com les anteriors reafirmen l’economia feminista a analizar el consum en estreta vinculació amb la producció i la redistribució. L’ecofeminisme, a més, va introduir la variable del medi ambient, explicant que el problema real no és el consum per ell mateix, sinó els seus models i els seus efectes. En aquest sentit, la Vandana Shiva va declarar a la BBC el passat mes de març sobre quant és massa consum el següent: “El problema és que s’utilitzen cada vegada més recursos en la cadena de producció, la qual ha de maximitzar cada cop més els beneficis i no les necessitats o el benestar. En lloc de senzillament convertir patates en xips hem adoptat l’admirable procediment de convertir-les en puré per després reconstruir-les en forma de xips i transportar-les 2.000 milles. En cada estadi del procés s’hi afegeix valor econòmic, però es malbaraten valors ecològics i de salut. La cadena de producció més la de consum són massa pesades per al planeta.”
Les paraules de la Vandana Shiva denuncïen el malbaratament de recursos, treball i capital en tant que 850.000 milions de persones tenen serioses dificultats per a accedir a medicaments barats, aigua potable, i aliments bàsics. No és d’estranyar, per tant, que les dones s’hagin constituït també en les abanderades de les reivindicaciones ecològiques tot i que el malbaratament davant de l’escassetat enfront també de moviments de dones dels països rics, que alliberen temps en les tasques domèstiques amb el recurs a productes contaminants i aliments semielaborats que suposen més gran consum d’energies no renovables, amb moviments de dones de països pobres.
6: Diferents col·lectius de dones enfront el consum
En estudis realitzats sobre el consum que contemplen com a principals variables el gènere i la classe social, es demostra que els patrons de consum de les dones difereixen substancialment dels patrons masculins en iguals nivells socials. No obstant, no és la mateixa observació la que s’obté en comparar col·lectius de dones de països desenvolupats i de països en vies de desenvolupament. No tan sols és molt més gran la quantitat d’hores de treball que han d’utilitzar les dones en el subdesenvolupament per a aconseguir que la seva família pugui consumir els nutrients bàsics, sinó que s’acusa determinats comportaments consumistes de les dones del Primer Món de gravar la situació de les dones de les regions més pobres.
L’enfrontament entre grups de dones sembla bastant desencertat i estèril. En canvi, bona part de la responsabilitat es pot atribuir a les polítiques d’ajustament estructural (PAE) imposades als països en vies de desenvolupament que han distorsionat la seva economia cap a les exportacions, afectant el seu recurs als bens agrícoles que produeixen i als que tenien accés abans de les PAE. Amb això, les PAE han augmentat considerablement les desigualtats i són una causa important de la fam. A aquestes alçades de la globalització sembla que s’han esgotat ja els seus efectes beneficiosos i ocupen el primer pla els increments de desigualtat i de responsabilitats més grans i treballs, en tots els sentits, per a les dones. Per exemple, en lloc de consolidar les seves conquestes en el mercat laboral amb implicacions directes en millora de rendes, empoderament i capacitat d’elecció, Benería i Floro (2006) ens alerten que, contra pronòstic, les polítiques neoliberals i la globalització econòmica han provocat el creixement de la informalitat en països amb dinàmiques cada vegada més complexes com l’Ecuador i Bolívia. El seu estudi mostra com les llars assumeixen totalment els riscos en situacions de canvi econòmic, i que el gènere és un factor important en el grau de vulnerabilitat, en les posicions socials adscrites i en la presa de decisions a la llar. I pel que hem vist fins ara, el paper de les dones serà determinant davant els canvis i limitacions al consum que la crisi ecològica mundial acabarà imposant.
Per més evident que sigui la seva caducitat, costa moltíssim que qualsevol disciplina científica admeti noves metodologies, tot i que amb això millori la seva visió i abast, i l’economia és emblemàtica al respecte. Al final, li va ser més fàcil acceptar que es produïen diferents comportaments en els nivells macroeconòmics en base al gènere, i aquesta acceptació –amb la tenacitat de les pioneres—es va traslladar a les polítiques d’ajustament estructural, per a acabar cobrint l’extens camp de la macroeconomia. En aquest sentit, el consum no és una excepció: es tracta d’una variable de considerable valor explicatiu que guanya pes quan de consum agregat es tracta ja que les diferències de comportament generalitzades i sistemàtiques influeixen en la macroeconomia i ajuden a descobrir la vinculació del consum agregat --i amb gènere-- amb altres components clàssics del Producte Nacional com l’estalvi i la inversió.
Voldria també fer explícits alguns postulats metodològics que ajuden a entendre la manera com una majoria d’economistes –des del feminisme-- acostumen a abordar els temes econòmics. Com recorda M.Power (2004), el primer postulat suposa que el treball de “reproducció” és una part vital en qualsevol sistema econòmic “i s’ha d’incorporar a l’anàlisi des del principi”. Front a una visió neoclàssica que presenta individus aïllats intentant maximitzar la seva utilitat (l’“homo economicus” sobre el que tanta literatura laudatòria hi ha i que tan bé despulla la crítica des del gènere), l’economia feminista considera els actors humans interdepenents i interconnectats en el centre de l’interès analític. En segon lloc, l’èxit econòmic es mesura pel benestar de les persones, el qual té a veure més amb les capacitats individuals i el que Amartya Sen va identificar com a “heterogeneïtat de necessitats humanes” que amb la distribució de la renda i la riquesa. El tercer punt tracta de les qüestions de poder i el seu accés desigual a aquest, ja que del poder depèn que un determinat fet econòmic entri a l’agenda política, així com la seva valoració i els seus resultats. En el seu quart postulat, l’economia feminista reivindica els judicis ètics com a vàlids, consubstancials i desitjables en qualsevol anàlisi econòmica, front a l’economia neoclàssica suposadament neutral que nega els judicis de valor a les seves teories i models. I finalment, s’incorpora a l’anàlisi la classe social, l’ètnia i altres factors que donen més gran valor explicatiu en permetre analitzar el col·lectiu “dones” com a una categoria no homogènia.
1) Treballs de cura i reproducció
Les influències de gènere que podem observar en el consum són un bon reflex de les diferents conductes que es practiquen a la llar. Els treballs “reproductius” i de cura que acostumen a acompanyar la transformació dels bens de consum en aliments són fonamentals per a la vida, com ho són la higiene i cura de les persones que formen la llar, en especial les més depenents per edat o malaltia. De manera especial, l’estat nutricional i de salut dels nens i nenes es pot relacionar directament amb la qualitat de la cura i els aliments que se’ls prodiguen. Aquesta variable sembla ser d’igual o més gran importància que els ingressos que la mare pot administrar, ja que en bona part de les llars els aliments són escollits, tractats o elaborats en un procés del que les dones que tenen cura són protagonistes.
Les economistes feministes han reconegut des del principi que el treball no remunerat i la cura són una part fonamental de l’economia --ja que són també produccció, consum, estalvi, inversió, oferta de treball, productivitat, assumpció de riscos i estratègies per a reduir la incertesa—i sobretot una part explicativa fonamental de la qualitat de vida de les persones. Amb això, i com ens recorda Power (2004) s’ha produït una modificació important en la definició d’economia ja que s’allunya de la “preocupació exclusiva per les transaccions monetàries per a centrar-se en l’assignació de recursos.” Una de les economistes que millor ho explica és l’Antonella Picchio (2005) que en el diagrama de flux circular integra el treball no remunerat suggerint que si en una economia es produeix un increment de la ratio dels beneficis sobre els salaris és molt probable que a les llars les dones hagin d’incrementar la seva producció no remunerada per a compensar la pèrdua de renda derivada d’uns menors ingressos salarials.
2 Benestar i satisfacció de necessitats
Els estudis demostren que la part més gran de la renda administrada per dones es destina a cobrir necessitats bàsiques i d’educació dels seus fills/es, en tant que el consum dels homes acostuma a anar destinat en més gran mesura a ells mateixos, a bens duradors i de “representació de status”, ja sigui propi o familiar.
La importància de rebre la cura fonamental és des de la infància --i fins i tot en el periode prenatal-- es pot comprovar en un informe de l’OMS del 2003 titulat “Els primers anys de vida”, on es llegeix: “Un desenvolupament lent i un suport emocional escàs augmenten el risc de tenir mala salut durant tota la vida i redueixen el funcionament físic, emocional i cognitiu en la maduresa. L’experiència primerenca de la pobresa i el desenvolupament lent es graven a la biologia durant el procés de desenvolupament, i afecta la salut durant tota la vida. Una situació de pobresa durant l’embaràs pot causar que el fetus es desenvolupi per sota del nivell òptim.(...) Les relacions emocionals insegures i la manca d’estimulació poden ser la causa de la falta de disposició per anar a l’escola, d’un baix rendiment acadèmic, d’un comportament problemàtic i del risc de patir marginació social durant la vida adulta.”
Malgrat la importància que concedeix l’OMS a la satisfacció de necessitats bàsiques que prodiguen especialment les dones que tenen cura en els primers anys de vida, uns altres estudis afirmen que l’escassetat de recursos es distribueix de forma desigual en la família i no sempre en benefici dels nens i nenes. Els aliments i altres recursos vitals s’assignen de forma prioritària als qui asseguren els ingressos econòmics, que acostumen a ser els homes adults. I també la infància té biaix de gènere: es prioritza el consum d’aliments, serveis de salut i ensenyament a favor dels nens i en perjudici de les nenes. Finalment, les dones tendeixen a ser les que en menor proporció –i especialment en situaciones d’escassetat—es permeten atendre les seves necessitats.
3) Poder de negociació
Una de les primeres observacions que es repeteixen en les anàlisis més ben elaborades sobre el tema coincideixen en assenyalar que els models de despesa de les llars depenen en bona mesura de si qui controla els recursos és un home o una dona. En el cas de les dones, la responsabilitat que assumeixen a la llar, en les tasques de reproducció i en la qualitat de la subsistència de les persones que conviuen amb elles determinen les seves prioritats de consum. Saltant a la macroeconomia, quan les dones tenen un més gran grau de control en el consum domèstic, aquest tendeix a ser més estable ja que la prioritat en satisfer necessitats bàsiques varia menys quan es produeixen increments en els ingressos familiars. Per tant, les polítiques que reforcen el control de les dones en la despesa domèstica enfortiran l’estabilitat i el creixement de l’economia, és a dir, dos dels principals objetius de la política macroeconòmica. Al seu torn, la disponibilitat de les dones per a accedir a determinats patrons de consum més diversos, amb productes més elaborats i de més gran qualitat depèn en gran mesura de si realitzen un treball remunerat, la quantia d’aquest i la seva relació amb el salari “principal”. Quant menor sigui el salari de la dona o menys representi en percentatge dels ingressos totals, menor serà la seva capacitat de negociació per a influir en la despesa conjunta i més impacte tindrà qualsevol canvi en el nivell de preus en la disponibilitat de recursos, i en la quantitat i qualitat del que es consumeixi.
El Dr.Antoni Barbarà, secretari del Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona, ens alerta que “en la societat patriarcal heretada, sovint la dona que té cura es troba amb la realitat de l’encariment dels preus i sent una impotència creixent per a poder omplir el cistell de la compra amb la partida preassignada del pressupost familiar. Quan aquesta dificultat progressiva arriba al límit i va acompanyada d’un diàleg insuficient –sense comunicació—amb qui assumeix el paper d’“home- proveïdor” de la família, la dona es veu abocada a una situació sense sortida i assumeix fatalment la superació quotidiana del problema. Es tracta d’un terreny abonat per al sorgiment de conductes de risc, entre les quales algunes addictives i especialment perilloses. Darrere d’aquesta por-frustració- autoinculpació es desenvolupa en molts casos la “fugida” de la realitat via drogaddiccions – substancialment l’alcoholisme de les dones, de costos barats i pràcticas solitàries i clandestines. I una altra patologia generada a partir del “drama” de no arribar a final de mes o tornar a casa amb el cistell mig buit consisteix a la temptació del joc. Les ludopaties desenvolupades pel fàcil accés de les màquines escurabutxaques, els rasca-rasca de premi immediat, etc., pensades, dissenyades i ubicades estratègicament en els entorns urbans adequats, produeixen estralls entre dones que busquen desesperadament trencar el cercle de la misèria i que, en caure a la xarxa del joc, empitjoren la seva situació econòmica i la seva salut psíquica i física.”En un sentit totalmente oposat, l’empoderament polític de les dones condueix normalmente a una societat amb un estat del benestar més consolidat, amb més gran disponibilitat de bens i serveis públics, ja que les dones són les principals consumidores dels serveis públics de salut, ensenyament, transport, etc. Per això pot constatar-se una forta correlació entre una presència nombrosa de dones en els òrgans legislatius de representació i en els diferents nivells de govern, i l’existència i dotació de polítiques de benestar i “amigues de les dones”.
4: Judicis ètics i de valor
En base a estadístiques subministrades per les Nacions Unides, el consum dels països rics està incrementant les desigualtats, i accelera la dinàmica consum -pobresa-desigualtat-medi ambient. A l’Human Development Report 1998 del Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD) s’adonava, deu anys enrere!, que el 20% de la població mundial que habita en els països de nivells de renda millors representa el 86% de la despesa en consum privat, en tant que el 20% més pobre tan sols representava un ínfim 1,3%. Aquestes fortes desigualtats es tradueixen en parlar de productes concrets en què la cinquena part més rica de la població consumeix el 45% de tota la carn i el peix, en tant que la més pobre tan sols el 5%, i la pròpia distància es podia apreciar en energia (58% i menys del 4% ); en paper (84% i 1.1% ) i flota de vehicles ( 87% i menys del 1%). A aquestes dades hi podem afegir les declaracions de la Dra.Margaret Chan, directora general de l’OMS, a la 61a Assemblea Mundial de la Salut en el sentit que la crisi provocada pel ràpid increment dels preus dels aliments pot minar els fonaments de la salut i d’una bona nutrició per a la immensa majoria de la població amb recursos escassos.
Dades com les anteriors reafirmen l’economia feminista a analizar el consum en estreta vinculació amb la producció i la redistribució. L’ecofeminisme, a més, va introduir la variable del medi ambient, explicant que el problema real no és el consum per ell mateix, sinó els seus models i els seus efectes. En aquest sentit, la Vandana Shiva va declarar a la BBC el passat mes de març sobre quant és massa consum el següent: “El problema és que s’utilitzen cada vegada més recursos en la cadena de producció, la qual ha de maximitzar cada cop més els beneficis i no les necessitats o el benestar. En lloc de senzillament convertir patates en xips hem adoptat l’admirable procediment de convertir-les en puré per després reconstruir-les en forma de xips i transportar-les 2.000 milles. En cada estadi del procés s’hi afegeix valor econòmic, però es malbaraten valors ecològics i de salut. La cadena de producció més la de consum són massa pesades per al planeta.” Les paraules de la Vandana Shiva denuncïen el malbaratament de recursos, treball i capital en tant que 850.000 milions de persones tenen serioses dificultats per a accedir a medicaments barats, aigua potable, i aliments bàsics. No és d’estranyar, per tant, que les dones s’hagin constituït també en les abanderades de les reivindicaciones ecològiques tot i que el malbaratament davant de l’escassetat enfront també de moviments de dones dels països rics, que alliberen temps en les tasques domèstiques amb el recurs a productes contaminants i aliments semielaborats que suposen més gran consum d’energies no renovables, amb moviments de dones de països pobres.6: Diferents col·lectius de dones enfront el consum
En estudis realitzats sobre el consum que contemplen com a principals variables el gènere i la classe social, es demostra que els patrons de consum de les dones difereixen substancialment dels patrons masculins en iguals nivells socials. No obstant, no és la mateixa observació la que s’obté en comparar col·lectius de dones de països desenvolupats i de països en vies de desenvolupament. No tan sols és molt més gran la quantitat d’hores de treball que han d’utilitzar les dones en el subdesenvolupament per a aconseguir que la seva família pugui consumir els nutrients bàsics, sinó que s’acusa determinats comportaments consumistes de les dones del Primer Món de gravar la situació de les dones de les regions més pobres. L’enfrontament entre grups de dones sembla bastant desencertat i estèril. En canvi, bona part de la responsabilitat es pot atribuir a les polítiques d’ajustament estructural (PAE) imposades als països en vies de desenvolupament que han distorsionat la seva economia cap a les exportacions, afectant el seu recurs als bens agrícoles que produeixen i als que tenien accés abans de les PAE. Amb això, les PAE han augmentat considerablement les desigualtats i són una causa important de la fam. A aquestes alçades de la globalització sembla que s’han esgotat ja els seus efectes beneficiosos i ocupen el primer pla els increments de desigualtat i de responsabilitats més grans i treballs, en tots els sentits, per a les dones. Per exemple, en lloc de consolidar les seves conquestes en el mercat laboral amb implicacions directes en millora de rendes, empoderament i capacitat d’elecció, Benería i Floro (2006) ens alerten que, contra pronòstic, les polítiques neoliberals i la globalització econòmica han provocat el creixement de la informalitat en països amb dinàmiques cada vegada més complexes com l’Ecuador i Bolívia. El seu estudi mostra com les llars assumeixen totalment els riscos en situacions de canvi econòmic, i que el gènere és un factor important en el grau de vulnerabilitat, en les posicions socials adscrites i en la presa de decisions a la llar. I pel que hem vist fins ara, el paper de les dones serà determinant davant els canvis i limitacions al consum que la crisi ecològica mundial acabarà imposant.
Publica un comentari