per Mercè Prats
Pintora
Es va presentar fa pocs mesos a la Pedrera de Barcelona l’exposició del pintor Zoran Music titulada “de Dachau a Venècia” (del 26 de febrer al 18 de maig del 2008), i és la primera retrospectiva del pintor que es realitza després de la seva mort a Venècia l’any 2005. En Zoran Music neix el 1909 a Gorizia, ciutat que pertanyia en aquell moment a l’antic imperi austrohúngar, avui territori italià. Estudia Belles Arts a Zagreb i en els seus anys de formació viatja per Berlín, Viena i Madrid, coneixent així l’obra de pintors com l’Otto Dix, l’Schiele, en Goya i el Greco. El 1943 es trasllada a Venècia, on un any més tard és detingut pels nazis acusat de col·laborar amb la resistència, i és deportat al camp de concentració de Dachau. Allà hi realitza, de manera clandestina, prop de 300 dibuixos, dels quals tan sols se’n van conservar uns quaranta, que donen testimoni directe dels horrors que s’hi van cometre. Sembla que en Music sobreviu en part gràcies a aquesta activitat: “per a mi, la vida i la mort depenien d’uns quants fulls de paper. I pensava: algú veurà alguna vegada aquests dibuixos? Vaig aconseguir de salvar-ne una quarantena, que van esdevenir autèntics documents de l’horror”.
Les esgarrifoses escenes en què apareixen cadàvers abandonats, amuntegats, fràgils, ens impacten deixant-nos gairebé sense alè. L’espectador és conscient que van ser realitzades en el moment i el lloc dels fets i la distància que proporciona l’art s’escurça perquè som davant d’un esdeveniment real que percebem com a tal. Aquests papers adquireixen el caràcter de document històric i ens plantegen un obligat intent d’entendre com va ser possible que una cosa així passés.
Possiblement, aquest Zoran Music necessitava també entendre, i és així com en els anys 70, 25 anys després, apareixen novament els records de Dachau i el pintor realitza una sèrie de quadres titulada “no som els darrers”. És en aquesta tornada a les imatges del camp de concentració quan ell transforma la seva experiència en un tema pictòric; figures que semblen cridar en soledat, morts vivents amb les mans ossades i les cares amb els ulls com dos grans forats foscos, cadàvers amuntegats que conformen una muntanya i que en són molts però, a l’ensems, tots en són un... No es pot oblidar però, a més, en Music va més lluny: mitjançant les seves pintures projecta cap al present i cap al futur aquestes imatges, ens recorda que aquests morts no són els darrers i universalitza el que és una constant a la història de la humanitat, la violència de l’home sobre l’home.
Un altre tema sempre present a la trajectòria d’en Zoran Music és la ciutat de Venècia. Des del 1945, quan va ser alliberat de Dachau, en Music realitza quadres de Venècia, en una recerca constant per trobar la seva pròpia veu dins de la pintura. Les aqüarel·les d’aquesta primera època són gairebé infantils: alegres i clares. Més endavant, als anys vuitanta, ens trobem quadres en què l’anècdota perd importància per tal de centrar-se en l’essencial. Pintures com les del canal de la giudecca o dels interiors de San Marcos, on la boira, l’ombra i la llum reflectida esborren les formes ben definides, restant el que ell sempre va buscar a la pintura: “Tan sols m’interessaven les imatges que estaven reduïdes a la seva essència”. Els paisatges que va fer dels turons desèrtics del voltant de Siena responen també a aquesta atracció del pintor per trobar la veritable naturalesa de les coses, per la nuesa, pel que el pugui acostar a aquests límits entre vida i mort. Ell mateix parla d’aquests paisatges tot dient “en pintar aquests turons blanquinosos, em vaig adonar que em recordaven els munts de cadàvers entre els que havia viscut a Dachau”.
En Zoran Music dedica tota la seva vida a la recerca de la seva pròpia pintura, al marge de modes artístiques i aparadors, creu en la seva pròpia feina i en la constància per trobar el seu propi llenguatge. Busca la soledat i el recolliment en l’exercici de la pintura que ell entén com al resultat d’una interiorització de la realitat que l’artista percep. Ens queda la seva obra, com a una revelació que ens obre els ulls al que a vegades mirem sense veure.
“Tota la meva pintura ha girat entorn a un sol tema: el del paisatge desèrtic que és la vida”.
Zoran Music: de Dachau a Venècia
Pintora
Es va presentar fa pocs mesos a la Pedrera de Barcelona l’exposició del pintor Zoran Music titulada “de Dachau a Venècia” (del 26 de febrer al 18 de maig del 2008), i és la primera retrospectiva del pintor que es realitza després de la seva mort a Venècia l’any 2005. En Zoran Music neix el 1909 a Gorizia, ciutat que pertanyia en aquell moment a l’antic imperi austrohúngar, avui territori italià. Estudia Belles Arts a Zagreb i en els seus anys de formació viatja per Berlín, Viena i Madrid, coneixent així l’obra de pintors com l’Otto Dix, l’Schiele, en Goya i el Greco. El 1943 es trasllada a Venècia, on un any més tard és detingut pels nazis acusat de col·laborar amb la resistència, i és deportat al camp de concentració de Dachau. Allà hi realitza, de manera clandestina, prop de 300 dibuixos, dels quals tan sols se’n van conservar uns quaranta, que donen testimoni directe dels horrors que s’hi van cometre. Sembla que en Music sobreviu en part gràcies a aquesta activitat: “per a mi, la vida i la mort depenien d’uns quants fulls de paper. I pensava: algú veurà alguna vegada aquests dibuixos? Vaig aconseguir de salvar-ne una quarantena, que van esdevenir autèntics documents de l’horror”.Les esgarrifoses escenes en què apareixen cadàvers abandonats, amuntegats, fràgils, ens impacten deixant-nos gairebé sense alè. L’espectador és conscient que van ser realitzades en el moment i el lloc dels fets i la distància que proporciona l’art s’escurça perquè som davant d’un esdeveniment real que percebem com a tal. Aquests papers adquireixen el caràcter de document històric i ens plantegen un obligat intent d’entendre com va ser possible que una cosa així passés.
Possiblement, aquest Zoran Music necessitava també entendre, i és així com en els anys 70, 25 anys després, apareixen novament els records de Dachau i el pintor realitza una sèrie de quadres titulada “no som els darrers”. És en aquesta tornada a les imatges del camp de concentració quan ell transforma la seva experiència en un tema pictòric; figures que semblen cridar en soledat, morts vivents amb les mans ossades i les cares amb els ulls com dos grans forats foscos, cadàvers amuntegats que conformen una muntanya i que en són molts però, a l’ensems, tots en són un... No es pot oblidar però, a més, en Music va més lluny: mitjançant les seves pintures projecta cap al present i cap al futur aquestes imatges, ens recorda que aquests morts no són els darrers i universalitza el que és una constant a la història de la humanitat, la violència de l’home sobre l’home.
Un altre tema sempre present a la trajectòria d’en Zoran Music és la ciutat de Venècia. Des del 1945, quan va ser alliberat de Dachau, en Music realitza quadres de Venècia, en una recerca constant per trobar la seva pròpia veu dins de la pintura. Les aqüarel·les d’aquesta primera època són gairebé infantils: alegres i clares. Més endavant, als anys vuitanta, ens trobem quadres en què l’anècdota perd importància per tal de centrar-se en l’essencial. Pintures com les del canal de la giudecca o dels interiors de San Marcos, on la boira, l’ombra i la llum reflectida esborren les formes ben definides, restant el que ell sempre va buscar a la pintura: “Tan sols m’interessaven les imatges que estaven reduïdes a la seva essència”. Els paisatges que va fer dels turons desèrtics del voltant de Siena responen també a aquesta atracció del pintor per trobar la veritable naturalesa de les coses, per la nuesa, pel que el pugui acostar a aquests límits entre vida i mort. Ell mateix parla d’aquests paisatges tot dient “en pintar aquests turons blanquinosos, em vaig adonar que em recordaven els munts de cadàvers entre els que havia viscut a Dachau”.
En Zoran Music dedica tota la seva vida a la recerca de la seva pròpia pintura, al marge de modes artístiques i aparadors, creu en la seva pròpia feina i en la constància per trobar el seu propi llenguatge. Busca la soledat i el recolliment en l’exercici de la pintura que ell entén com al resultat d’una interiorització de la realitat que l’artista percep. Ens queda la seva obra, com a una revelació que ens obre els ulls al que a vegades mirem sense veure.
“Tota la meva pintura ha girat entorn a un sol tema: el del paisatge desèrtic que és la vida”.
Zoran Music: de Dachau a Venècia
Publica un comentari