Laura Calosci i Núria Boix

El 2004, la Fundació Pere Ardiaca va rebre l’arxiu personal d’en Josep Serradell. Es tracta d’un patrimoni documental força consistent. Segons les dades del primer inventari, el fons Serradell consta de 548 carpetes, 28 lligalls, 20 llibretes i 1 lligall d’anotacions manuscrites de les reunions de Secretariat, Comitè Central i Comitè Executiu des del 1973 fins al 2000; 11 arxivadors, reculls de premsa sobre diversos temes i una col·lecció d’opuscles encara per catalogar –que tenen un valor històric que supera la dimensió personal i biogràfica. De fet, la militància d’en Josep Serradell al PSUC i, després, al PCC, va ser un cas –com n’hi ha hagut molts altres entre la gent de la seva generació- de total entrega a la política i a la lluita. Pretendre traçar una línia de separació entre vida personal i vida política resultaria, per tant, una operació pràcticament impossible, que ens portaria a deformar la realitat i a desvirtuar la naturalesa d’aquesta documentació.

L’arxiu Josep Serradell guarda una part molt significativa de la història del comunisme a Catalunya i a Espanya; del moviment obrer i veïnal, principalment en els anys de la transició; de la lluita per la democràcia contra la dictadura franquista protagonitzada pels moviments populars en lato sensu. Però, també, aporta un testimoni de primera magnitud pel que fa a la titànica batalla lliurada en la solitud més extrema de l’anònim combatent en clandestinitat. Alhora, hi recull retalls periodístics de conflictes armats que assoten l’escenari internacional fins als nostres dies, compilats per un home meticulós, profundament encuriosit, preocupat i interessat per tot el que succeeix al seu voltant, per un treballador sense treva. Tota aquesta immensa quantitat de documentació, en bona mesura inèdita, es mostra i es conserva en aquest arxiu com une tranche de vie.

Orígens

Nascut a Canals (prop de Xàtiva, comarca de La Costera) l’11 d’agost del 1916, Josep Serradell Pérez, Román, de ben petit es trasllada amb la seva família a Tortosa, ciutat on és destinat el seu pare ferroviari, sindicalista de la UGT i simpatitzant d’en Francisco Largo Caballero. Als 8 anys ja treballa en un forn i, als 10, en una impremta. No és estrany, doncs, que les inquietuds socials i polítiques despuntin aviat en el jove Josep. Als 16 ingressa al Sindicat de les Arts Gràfiques de la UGT, des d’on s’acosta a la Federació catalana del PSOE. La mateixa edat en què, juntament amb altres companys, funda la Joventut Socialista de Catalunya (JSC), vinculada en àmbit estatal a Largo Caballero, i de la qual en serà el secretari. Després dels fets del sis d’octubre del 1934, és acomiadat de la feina i esdevé membre del Comitè Nacional de la JSC. L’abril del 1936, a Tortosa, és escollit secretari general de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC). Un cop esclatada la guerra, és un dels fundadors del PSUC (23/07/1936) a la capital del Baix Ebre, i regidor pel Front d’Esquerres al mateix Ajuntament en representació de la JSUC.

La guerra, el desenllaç i... camí de l’exili

Iniciat el conflicte, marxa com a voluntari al front d’Aragó, a la Columna capitán Carrasco. Els companys de la direcció política de Tortosa li demanen d’abandonar la primera línia de foc, i l’insten a ingressar a l’Escola de Guerra –ubicada al Col·legi dels Escolapis de Sarrià– per formar-se com a militar professional, d’on, el març del 1937, en surt tinent. És destinat a Lleida, on el sorprendran els “Fets de maig”. Ràpidament, marxarà a defensar el local del PSUC. Després de l’ofensiva franquista a la capital del Segrià (abril del 1938), s’incorpora a l’Estat Major del X Cos de l’Exèrcit i ascendeix a capità. Però, en sobrevenir la desfeta republicana a Catalunya (febrer del 1939), ha de marxar a França. És confinat al camp de concentració de Vernet d’Ariège (el Conflent) amb –aproximadament– 20.000 persones més. Amb altres companys, en Román no cessa en l’intent de reconstituir la JSUC, motiu pel qual és detingut per la gendarmeria (abril 1939) i redirigit a la fortalesa de Cotlliure (el Vallespir). Aquí sofrirà, amb un centenar de companys comunistes i algun cenetista, la brutal repressió infligida per les autoritats franceses en sotmetre’ls a un règim d’esclavatge que els obliga a picar pedra de l’alba fins a mitjanit, sense gairebé aliment. La pressió d’un Partit Comunista Francès fortament implantat, a través d’una intensa campanya de solidaritat amb els empresonats, fa clausurar la fortalesa (desembre 1939). Se’ls retorna al camp de Vernet d’Ariège, ara reconvertit... en camp de càstig. Malgrat l’extraordinària duresa de les condicions de vida, aconsegueix reorganitzar clandestinament la JSUC. Fins que el govern del país veí l’expulsa de territori francès (juliol 1940). A Bordeus, unes 600 persones salpen a bord del vaixell “Cuba”, que realitza la primera escala a Casablanca, des d’on parteix en direcció a Centreamèrica. No se’ls permet de desembarcar a Santo Domingo i, obligats a canviar de vaixell, són conduïts a Mèxic, on en Román arriba amb 48 quilos.

Recomposició del PCE/PSUC a Mèxic, i retorn a Catalunya

Fins a mitjan 1941 resta a Chiapas i, per indicació del Partit, es trasllada a D.F., on s’incorpora al Comitè Executiu de la JSUC. Poc després representa la JSUC al Secretariat del PSUC, al capdavant del qual hi ha en Joan Comorera; també coneix en Santiago Carrillo, en Federico Melchor (futur director de Mundo Obrero) i la mataronina Margarida Abril, amb qui es casa. Per tant, és al país asteca on rep intensa formació política, i on inicia la seva tasca subreptiva. Entre juny i juliol del 1943 surt de la capital federal amb la seva companya de vida i, a través del Comitè Central del PSUC, té la missió d’incorporar-se en clandestinitat a Catalunya. Per arribar-hi, viatja fins a Xile i Buenos Aires, ciutat on reprèn el contacte amb en Carrillo, coincideix amb en Fernando Claudín i on ja realitza tasques dins la direcció del PCE/PSUC.

A la primeria del 1944 arriba a Bilbao amb passaport fals i es fa passar pel fill d’un hisendat argentí que ve a percebre una herència a les comarques lleidatanes. En arribar a Barcelona, contacta amb el responsable del Partit a l’interior, Andrés Paredes, Gromán, que “caurà” pocs mesos després (abril de 1944) sense denunciar el matrimoni.
Entre el 1944 i el 1947 es vincula a la lluita armada fins que, el 1948, fa cas de la consigna de Moscou segons la qual “la guerra s’ha acabat”.

Entre Catalunya, París, Madrid i el País Basc

La seva rigorosa prudència i cautela, l’austeritat i la discreció, contribueixen, sens dubte, que ni ell ni la Margarida no “caiguin” mai. Mesures com no tenir a l’Estat espanyol cap residència fixa coneguda per cap camarada ni amic (podem afirmar que la casa d’en Román és el Partit); la precaució de no passar d’una determinada alçada de les Rambles; adoptar una estètica distingida; citar-se en els barris benestants de la ciutat per evitar la policia; arribar al lloc de trobada amb trenta minuts d’antelació per avaluar possibles riscos i estudiar-ne la ubicació; o, com ara, no esperar el seu contacte més enllà de cinc minuts, ens donen una idea prou precisa de com cal extremar precaucions, en la vigília i en el son, quan l’amenaça és permanentment a l’aguait. Mesures que exigeixen, també, doloroses renúncies personals, com no poder veure els pares durant 23 anys, tot i viure a la mateixa ciutat, i no assabentar-se de la mort de la mare sinó un mes i mig després; o topar-se amb la Margarida i passar sense ni tan sols mirar-se, tot i fer mesos de no veure’s. Però també, com en Román afirma, la gesta és possible “perquè hem tingut la sort de treballar amb gent molt ferma, que ha resistit tortures serioses sense revelar dades comprometedores per a l’organització”.
El gener del 1946, en Carrillo i en Comorera el nomenen responsable de la delegació del Comitè Central a Catalunya. L’octubre següent marxa a França per informar la Direcció de la situació del país i de l’organització del Partit a l’interior. Provisionalment, en Puig Pidemunt prendrà les regnes del PSUC.

I mentre en Román és a París, irromp un altre cop contra l’organització del Partit que erosiona bona part d’una direcció (ja de per si –ateses les circumstàncies- extremadament fràgil): la “caiguda dels 80” (abril del 1947), que s’endú en Puig Pidemunt, l’Ángel Carrero, en Ferran Rius, en Pere Valverde i en Numen Mestre, entre altres. El mateix mes, en Román torna per reconstituir la Direcció, assumida a la tardor del 1947 pel Gregorio López Raimundo. Per diverses circumstàncies, entre les quals també la salut, viurà una llarga estada a París. Anys en què formarà part de la direcció a França al costat d’en Comorera i del secretari d’organització, Ramon Soliva. En Comorera és expulsat (1949), entre altres motius per sostenir desvincular el PSUC del PCE, simpaties cap aquest darrer que ni en Román, ni l’Ardiaca ni l’Abril mai havien amagat, “però mai vam fer res ni vam dir res en la línia de perjudicar la unitat del PSUC ni perjudicar en Comorera”.

En Román assumeix el Secretariat del PSUC i el coordina amb funcions com a responsable d’organització, en un moment en què cal cooptar persones per sobreviure com a ideologia, com a Partit i com a moviment social organitzat contra la dictadura; i cal incorporar militants que substitueixin camarades que porten molt temps en la clandestinitat, així com també per pal·liar el nombre de baixes per les intermitents batudes.

Des del 1954 (i fins al 1982) serà membre del Comitè Central del PCE. I, dos anys més tard (i fins al 1989), es fa càrrec de la Secretaria d’Organització del Partido Comunista de los Pueblos de Espanya (PCPE).

Durant el 1956, per tal de reorganitzar novament el PSUC, reprèn l’activitat clandestina que no hauria d’abandonar i, en el marc del seu I Congrés, i dels successius (1965, 1973, 1977) esdevindrà membre del Comitè Central, del Comitè Executiu i del Secretariat.

En legalitzar-se el PSUC (3 de maig del 1977), segons en Román, “s’entra de ple en l’etapa de l’eurocomunisme, (...del qual en són els principals valedors en Carrillo, en López Raimundo i el Guti) i jo sóc considerat cap de turc d’un sector influent del Partit, de la gent que prové de Bandera Roja. L’eurocomunisme condueix a la liquidació del comunisme i a la negació de la lluita de classes”.
El 1979 rebutja anar de cap de llista municipal de Mataró i el Partit es queda a un regidor de la victòria de l’alcaldia.

L’eurocomunisme aboca en Román a la insalvable distància i al duríssim procés fraccional, se’l titlla de “prosoviètic”. I culmina el 1981 amb, en el V Congrés, la seva expulsió del PSUC i el naixement del PCC (impulsor d' EUiA, que té com a referent estatal IU, des del 1998), partit del qual forma part del comitè central i del comitè executiu, fins a la seva mort, el 31 d’octubre de 2004.


Patrimoni de la humanitat

Cal aprendre de les persones –tan necessàries- escarrassades a treballar i aportar llum en el camí de l’emancipació humana; de l’exemple i el coratge en la lluita per superar injustícies seculars i universals; del valuós bagatge en l’experiència política i militant. I reconèixer, merescudament, el seu llegat i la seva contribució.

El desembre del 2006, la Fundació Pere Ardiaca ens va encarregar l’inventari del fons, una tasca enorme que s’acabarà en uns quants anys. Es tracta d’un projecte que s’insereix en un programa més ampli i ambiciós, com és la creació d’un arxiu popular de militants. Un registre a l’abast de tothom que hi estigui interessat, des de l’erudit o l’investigador fins a l’estudiant de secundària i universitari, o la persona gran que vol accedir i aprofundir en un període fosc de la nostra història, que li havia estat sistemàticament vetat o –en el millor dels casos– tergiversat o falsejat.

Pel que fa a la metodologia per a la classificació del fons Serradell, la primera passa va ser fer-ne una valoració global per arribar a definir-ne la consistència. El fons està format de dues sèries, anomenades provisionalment segons la col·locació física on es troben actualment: la sèrie prestatge i la sèrie taula. La sèrie prestatge consta de 35 unitats nombrades amb números Romans i comprèn totes les carpetes, els arxivadors, les llibretes i els fulls de minucioses anotacions de reunions, els reculls de premsa i els pamflets. Aquesta sèrie conserva afortunadament la catalogació feta pel mateix Serradell i respon, per tant, als seus criteris personals. Al contrari, la sèrie taula ha perdut la disposició original i es presenta com una miscel·lània de documents –sobretot fulls volanders del període 1968-1975 i butlletins obrers- agrupats en 28 lligalls. El contingut de les 35 unitats de la sèrie prestatge i dels 28 lligalls de la sèrie taula està sumàriament descrit en un primer índex ubicat a la sèrie prestatge. El contingut de la sèrie taula també es troba detallat grosso modo en un full adherit a cada caixa, on es relacionen les matèries que cadascuna inclou.

La segona passa va ser triar dos lligalls de la sèrie taula –la que presenta més varietat – i construir la base de dades per l’inventari detallat dels documents. La base de dades utilitza el programa Microsoft Access i es compon de 13 camps: 2 camps topogràfics (número de registre del document i número de caixa); 4 camps de descripció de l’origen del document (títol, autor, lloc, any); 4 camps de descripció física del document (tipus de text, número de fulls, número de còpies, idioma); i 3 camps de descripció del contingut del document (paraula clau, noms esmentats, notes). La informació així ordenada hauria de facilitar la consulta i la recerca dels documents per part dels investigadors que estiguin interessats en el contingut d’aquest arxiu.


La documentació del fons Serradell abraça el període que va des de finals dels anys quaranta fins al 2004, entre el qual –evidentment– els anys setanta i vuitanta són els més copiosos, atès que, durant la clandestinitat, guardar documentació era un suïcidi personal i polític. Les temàtiques abordades són diverses, però totes entrellaçades per la voluntat de penetrar al teixit social a través de la potència ideològica del comunisme, tot canalitzant-les mitjançant l’organització del Partit que ha de dur, necessàriament, a la transformació de la injusta realitat. D’aquesta manera, cal esperonar la població i la classe treballadora a organitzar-se, a reivindicar els seus drets sindicals, polítics i civils, a derrocar la dictadura franquista i a construir un nou Estat democràtic. La principal tasca d’en Josep Serradell com a organitzador des dels anys de clandestinitat, fa que els seus papers siguin especialment rics en informació de primera mà sobre com s’ha realitzat aquest procés de filtració del PSUC en les diverses capes de la societat catalana. Podem dividir sumàriament la documentació del fons Serradell en 4 filons temàtics:

1. Empresa. Entre finals dels seixanta i durant els setanta, en Josep Serradell adopta el nom de Miró, perquè Román ja era massa conegut per la policia. En Miró manté llaços estrets amb el moviment obrer de les principals fàbriques de la zona del Vallès, del Baix Llobregat i de Barcelona ciutat. L’anomenada campaña leninista de reclutamiento té com a principals finalitats la presa de contacte amb les empreses de més de 500 treballadors, la creació de cèl·lules del Partit en cadascuna d’elles, i/o l’extensió –tant com sigui possible- del seu radi d’influència. El PSUC és present a SEAT, HISPANO-OLIVETTI, PEGASO, LA MAQUINISTA, ROCA, LAFORSA, SIEMENS, PHILIPS, CORBERÓ, AEG, AISCONDEL, PIRELLI... per esmentar-ne només algunes. A part d’una ingent col·lecció de fulls volanders, el fons ens proporciona una sèrie de documents sobre la creació d’una organització obrera a diverses fàbriques (des de l’Assemblea Obrera, a les Comissions Obreres de Catalunya), cròniques de les reivindicacions sindicals i de les negociacions dels convenis col·lectius. Però també es troben relatades les mobilitzacions obreres amb finalitats polítiques (amnistia pels presos polítics, solidaritat amb els treballadors acomiadats, denúncia permanent de la dictadura, per la llibertat i la democràcia, etc.), generalment acabades amb una brutal repressió de la policia franquista i amb represàlies per part de patronal. Aquesta documentació pot ser integrada amb la documentació de l’arxiu de CC.OO.

2. Moviment popular i polític del PSUC en l’àmbit municipal. Relacionat amb la preocupació de no perdre de vista els creixents problemes quotidians de la classe obrera, l’avantguarda de la lluita antifranquista, el PSUC i CC.OO. comencen a implicar-se en l’organització dels moviments de barri i veïnal. Les reivindicacions de l’anomenat moviment popular per uns serveis mínims als barris obrers perifèrics (serveis sanitaris, ensenyament, transport, infraestructures, habitatge) estan àmpliament documentades al fons Serradell. Aquest compromís polític d’àmbit local porta el PSUC, un cop legalitzat el 1977, a tenir una posició de força en molts ajuntaments catalans amb una significativa població obrera.

Relacionat amb les diverses cares del moviment popular, el fons Serradell conserva, també, documents sobre la creació i les activitats de l’Assemblea de Catalunya, un dels col·lectius més influents en la lluita antifranquista i nacionalista a Catalunya.

3. Història del partit (PSUC – PCC), relacions amb el PCE, PCPE, IU. Es tracta majoritàriament de les còpies personals d’en Serradell dels documents polítics dels Comitès Centrals o de les ponències presentades als diversos congressos, o bé de les tesis i els estatuts dels partits aquí esmentats. Algunes d’aquestes còpies tenen el valor afegit de guardar les anotacions i els comentaris del mateix Serradell. Les llibretes i els feixos d’apunts curosament aplegats per en Serradell de les reunions del Comitè Central, Comitè Executiu i Secretariat que va presenciar, són una font d’informació encara inexplorada, que el mateix Román va voler reservar i que pot donar sorpreses.

4. Teoria política i relacions internacionals amb alguns partits comunistes estrangers (França, Itàlia, Portugal, democràcies populars, URSS, Corea). Aquest apartat se centra, sobretot, en la qüestió de l’Eurocomunisme i en el gran debat que va provocar dins del món comunista català, espanyol i estranger. Com és sabut, en Serradell va ser una de les veus més crítiques de la nova directriu encetada amb l’abandonament del leninisme el 1975, a Livorno (Itàlia). Els escrits que hi fan referència contenen diversos documents polítics i reculls de premsa que mostren una veritable preocupació pels fonaments doctrinaris del comunisme i la seva relació amb els canvis socials.

En conclusió, el fons Serradell preserva una part viva de la història de la lluita antifranquista, que es mostra a partir de la perspectiva i de l’organització comunista, de la seva militància i de tota aquella gent que en un moment de la seva vida ha decidit no quedar-se a la finestra, participar de la vida política assumint elevats riscos personals i adherint-se a un moviment general (obrer, sindical, veïnal, etc.) per intentar canviar i millorar el món on viu.

Etiquetes de comentaris: 4, l'Espurna, Memòria Històrica