Vicenç Molina
Professor de la Universitat de Barcelona i col.laborador de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia
La clau de construcció d’una democràcia ciutadana rau en els valors que es reclamen de la llibertat, de la veritable intervenció dels individus en els seus afers, de la republicanitat que garanteix l’absència de sotmetiment en les relacions de poder entre les persones. Són els valors que, recollint concepció filosòfica i aportació històrica, constitueixen el moll de l’os de qualsevol republicanitat. De qualsevol plantejament alliberador. I que la democràcia ha d’incorporar, per tal de ser fidel a aquells que li atorguen significat: els homes i les dones.
I que, especialment, ha de voler estendre i treballar entre aquells sectors socials que n’havien constituït l’ànima i la força més intensa. Que n’havien estat, també, els primers combatents i els primers beneficiaris. I que, a hores d’ara, en les nostres societats postmodernes, se’n desentenen massa sovint, s’abstenen en un grau molt preocupant, o es deixen seduir per les demagògies excloents que veuen, en la desesperació de qui no intueix cap més sortida, la seva oportunitat històrica. Oportunitat que sempre és, òbviament, autoritària.
La desafecció de sectors prou significatius de les classes populars respecte a les institucions de la democràcia permet treure’n el màxim aprofitament polític possible per part de la demagògia populista, que es reconegui obertament d’extrema dreta o es camufli sota paraigües de colors més aparents i amb imatges més civils. Hi ha aquí, també, una clara responsabilitat per part dels gestors polítics que no han parat –sempre que han pogut- de desmobilitzar algunes de les seves pròpies bases electorals.
En l’exemple de les darreres eleccions presidencials franceses en podem tenir una clara referència. Hi va haver una molt alta i molt noble participació electoral. Que, com a conseqüència de la desmobilització, del cansament, de l’esgotament d’algun discurs expressat amb poca claredat –el mateix concepte de “democràcia participativa”- de l’assumpció d’algun dels valors clàssics del pensament conservador, va permetre un decantament cada cop més clar del vot popular cap a una opció de dretes que no s’ha amagat, en absolut, d’haver assumit l’agenda “tècnica” de l’extrema dreta, tot i que emmagatzemant-la en al·lusions simbòliques i en referències metafòriques a la pròpia tradició republicana… tradició, d’altra banda, ben envejable, per cert. Mentre que l’esquerra al·ludia, contínuament, a la democràcia participativa, com a eina de gestió, com a mecanisme que potenciaria la intervenció directa dels ciutadans, com a solució… des de la dreta es feia un discurs probablement més ideològic, s’exhibien conceptes que, a més, anaven filtrant-se per un arc de sensibilitats amb matisos prou diversos. Fins i tot, ambdues candidatures coincidien en algun dels temes que més allunyats són de l’agenda política europea de les grans forces amb aspiracions de govern: l’oposició explícita al model de globalització, i el reconeixement que no és lògic –ni legítim- que les autoritats polítiques no puguin optar per més mesures de gestió de l’ordenament econòmic que les que es deriven d’un Banc Central europeu completament independent i, per tant, desvinculat del control democràtic. És l’autoritat democràtica, a escala europea, la que té legitimitat per regular l’oferta monetària, la que ha de prendre les decisions financeres i ha d’optar per la compatibilitat –o no- entre incentivar el control de la inflació o afavorir l’increment de l’ocupació. Es tracta que la política torni a imposar-se a l’economia. Aquí, hi ha valors polítics, idees. I ambdues candidatures les encarnaven, amb accents diferents i veus diverses, amb una disposició prou divergent respecte al paper dels agents públics, però parlant-ne obertament. En el rerefons de tot això hi ha, certament, persones, grups d’opinió, associacions, capaces d’expressar, com a mínim… una certa idea. Expressar-la políticament és una de les raons que han promogut un nivell de participació altíssim, convertit en un model per a la resta d’Europa.
Els ciutadans participen davant d’ofertes ideològiques quan hi ha valors en joc, i s’abstenen davant de simples intents de demostrar la pròpia eficiència enfront de l’adversari, davant de processos en els quals només es fa referència a la gestió. I en l’esquerra hi ha una part important de responsabilitat, per haver desmobilitzat les seves pròpies bases, tot creient que ja n’hi havia prou amb gestionar i amb proposar més gestió, des de l’assoliment d’un sistema d’infraestructures públiques més o menys raonable…
Doncs no, no n’hi havia prou amb gestionar. Calia continuar fent política, i fent política fonamentada en criteris d’ètica civil, amb valors i amb idees. Sense oblidar-se de ningú. I mirant, especialment, d’atraure els més desafavorits cap al compromís amb la Ciutat.
L’ètica de la democràcia, és a dir, la capacitat conscient de mesurar el grau de coherència entre les accions i els seus agents –socials, polítics, econòmics, culturals- en la mesura de la seva repercussió pública, depèn en bona part de la capacitat d’organització per part dels ciutadans, agents socials que són subjectes protagonistes fonamentals del principi d’acció –ciutadana- en l’espai públic, sense la qual la ciutadania es dilueix en un magma estrictament individual, poc apte per generar proposicions actives de caràcter públic, polític, poc apte per oposar-se a les possibles intervencions, més o menys manipuladores, dels agents dotats de més poder de generació d’opinió (els grans mitjans de comunicació), de més poder econòmic (les grans empreses) o de més aparent legitimació jurídica (les administracions).
Sense el principi d’organització (“associeu-vos i sereu forts”) la ciutadania amb consciència crítica –constructora- i amb actitud activa no podrà fer-se responsable del seu propi procés de desenvolupament amb l’objectiu de dotar-se de les eines fonamentals que han de conduir-nos a l’assoliment del màxim respecte a la dignitat de tots i de cadascun dels ciutadans, és a dir, a la vida amb plenitud d’exercici de tots els drets i totes les capacitats per a totes les persones. Aquesta plenitud d'exercici de tots els drets i totes les capacitats per a totes les persones és, fonamentalment, la pedra de toc d'una ètica aplicada a l'existència mateixa de la democràcia.
En l’actual etapa de capitalisme de consum, en què s’espera que l’individu ocupi tan sols el lloc d’un consumidor expectant i espectador, sense cap afany de presència constructora activa, el poder –els poders- afavoreixen la desagregació, la fragmentació, l’extinció dels vincles polítics que podrien permetre l’actuació pública de la consciència civil organitzada. Això s’ha enfortit amb la inèrcia del pensament postmodern tendent a presentar l’individu contemporani com a no dotat d’eines de raonament crític, i a pensar-lo inscrit en el magma d’una suposada absència de fonamentacions de caràcter ètic, simplement interessat en l’obtenció de possibles rendibilitats immediates per a qualsevol repte quotidià, en la recerca de solucions presentistes, desvinculades de qualsevol possible opció per un pensament profund, en el que hi pugui haver una certa consciència de la transcendència de l’acció dels individus en un horitzó de desenvolupament dels seus drets i de les seves capacitats i, per tant, dels drets i de les capacitats dels altres.
Per tal de construir –de vegades, reconstruir- aquesta consciència de possibilitat d’horitzons de desenvolupament de drets i de capacitats, en un sentit positiu, cal tendir a afavorir l’organització, la presència públicament associada dels individus conscients que, en cada espai de l’esfera pública, aspiren a interactuar amb els diferents poders, a evitar que l’absència de juridicitat democràtica en el context internacional anul·li els marcs reconeguts per les legislacions democràtiques de caràcter territorial i impedeixi que el conjunt de la vida humana es plantegi cotes més lliures políticament, més avançades i distributives –més socialistes- econòmicament, i més autònomes en el terreny dels judicis morals.
Una ètica aplicada de la democràcia, avui, serà internacionalista, perquè no hi ha cap marge per a una acció coherent que respecti els drets de les persones i les faci sentir ciutadanes, si no és mitjançant el disseny d’un pla d’intervenció que, a escala mundial i sota el control d’una ONU reformada, limiti el poder dels que més en tenen i imposi controls públics democràtics en el mercat global. El pla hi és: el va proposar, fa ja un cert temps, en Jacques Delors, l’antic president de la Comissió europea. Pretén retornar el poder de decisió a la representació democràtica de la ciutadania, suprimint drets de veto en el Consell de Seguretat, ampliant aquest Consell amb representacions permanents d’altres països de la resta del món, significatius pel pes de la seva població i pel caràcter democràtic de les seves estructures polítiques. Es tractaria, d’aquesta manera, de gestionar l’àmbit global de les actuals relacions internacionals des d’una veritable organització d’abast mundial dotada de veritable poder polític i, per tant, de capacitat d’intervenció sobre el mercat, sobre els poders econòmics, i amb mitjans d’acció –coercitiva, si cal- davant les crisis i els enfrontaments armats. Les eines tècniques i el mecanisme financer –molt barat, per mitjà de taxes sobre transaccions especulatives-, que en permetria el funcionament, també hi són. Els ha identificat, entre altres, en Jeffrey D. Sachs, director de l’Institut de la Terra de la Universitat de Colúmbia. El que falta és voluntat política. És a dir, poesia. Per derivar-ne l’acció.
Publica un comentari