per Jesús Carrión Rabasco, economista investigador, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització.
(1) LA INVERSIÓ ESTRANGERA DIRECTA ESPANYOLA AL MÓN
La inversió estrangera directa quasi no va existir durant dècades a l’Estat espanyol a causa de l’aïllament internacional que va suposar el franquisme, tant en termes polítics i socials com econòmics. És a partir del 1986 amb l’entrada a la Comunitat Europea que l’Estat espanyol passa a ser un país que rep més IED de la que li pertocaria pel pes de la seva economia.
Ara bé, no és fins a la signatura de l’Acta Única Europea el 1992, que representava la creació del Mercat Únic europeu, que s’inicia de forma significativa l’expansió de la Inversió Estrangera Directa espanyola. Aquest canvi de dinàmica va dur a què l’any 2000, per primera vegada, les inversions acumulades a l’estranger per empreses espanyoles excedissin les realitzades per empreses estrangeres a l’Estat espanyol. Mentre que l’any 1980, la IED acumulada espanyola a l’estranger no superava l’1% del PIB, l’any 2006 arribava al 41,4% del PIB.
No hi ha una única raó que expliqui aquest fenomen. Per una banda, com ja hem esmentat, l’entrada en vigor del Mercat Únic europeu l’1 de gener del 1993 va obligar els països signants a estendre els principis del lliure mercat a tots els sectors de serveis. Aquestes liberalitzacions van comportar un fort increment de la competència que va provocar una caiguda de marges.
Per una altra banda, el mercat interior espanyol estava saturat i era necessari per créixer sortir a l’estranger. D’igual forma, van ser determinants els processos de fusions, reestructuracions i privatitzacions que ja havien endegat amb anterioritat les empreses espanyoles. En quasi tots els casos, la sortida a l’estranger es va donar després d’assolir la massa crítica suficient a l’Estat espanyol com va ser en els casos de Repsol YPF, Endesa, Iberdrola, Unión Fenosa, Santander SCH i BBVA. Telefónica i Iberia van ser l’excepció, ja que van començar la seva expansió quan encara eren empreses públiques. De tota manera, la sortida cap a l’estranger de les empreses espanyoles s’ha descrit com una fugida, ja que eren corporacions fortes al mercat interior, però petites de dimensió per competir amb les europees.
Gràfic 1: IED espanyola per àrees geogràfiques de destí (milions d’euros)
Font: Alfredo Arahuetes i Aurora García segons dades del Registre d’Inversions
Tal com ens mostra el Gràfic 1, durant el període 1993-2006 comprovem que la IED ha tingut dos cicles amb comportaments diferenciats. Al tram que correspondria als anys 1993-2000, la IED espanyola es va concentrar geogràficament en un 96,5% a: l’Amèrica Llatina (61%); els països de la UE-15 (22,5%); els EUA i Canadà (9%) i d’altres països europeus (4,1%). Ara bé, aquesta tendència canvia en el període 2001-2006 en què la IED neta canvia d’importància relativa en els seus dos destins principals: països de la UE-15 (67%); l’Amèrica Llatina (15,9%); els EUA i Canadà (6,4%) i d’altres països europeus (7,1%). Tot i amb el canvi de cicle, l’Estat espanyol és el segon inversor més important a l’Amèrica Llatina, darrera només dels Estats Units, tal com ens mostra el Gràfic 2.
Gràfic 2: Comparativa de fluxos d’IED neta (milions d’euros)
Font: Alfredo Arahuetes i Aurora García segons dades d’Eurostat
Per què l’Amèrica Llatina?
Cal fer esment, en primer lloc, que, en molts casos, els sectors serveis es van privatitzar abans a països d’Amèrica Llatina que a la pròpia Europa. Els sectors de serveis i matèries primeres estaven en mans d’empreses públiques amb minses capacitats de competir per la manca d’inversió a les últimes dècades, a causa de la crisi del deute dels anys 80. Per tal de renegociar el pagament del deute extern, els països van haver d’aplicar plans d’ajustament estructural. L’estricte compliment del Consens de Washington obligava els països de la regió a forts processos de privatització dels serveis públics i dels recursos naturals. Processos que havien de ser reforçats amb polítiques de liberalització i desregulació d’activitats, que permetien a les empreses estrangeres trobar grans atractius per invertir, tant per la forta regulació per garantir els drets de les IED estrangeres, com per les rebaixes legals i fiscals que es trobaven en aquest països a nivell laboral, ambiental i impositives.
Aquesta situació feia que la regió es convertís en un espai ple d’oportunitats per a les empreses espanyoles, que ja havien participat i tenien experiència en els processos de fusió, privatitzacions i reestructuracions. Per una altra banda, la cultura i la llengua comú van fer la resta, com podem comprovar en paraules del mateix Villalonga, ex-president de Telefónica en declaracions a The Economist: “Iberoamèrica és per a Telefónica (...) la nostra llar, la nostra cultura i la nostra llengua”.
La confluència temporal de les privatitzacions d’empreses estatals de serveis públics i recursos naturals a la zona, amb la necessitat d’expansió exterior de les empreses espanyoles, van ser els desencadenants de la inversió espanyola a l’Amèrica Llatina.
En quins sectors es concentra?
La IED espanyola neta descomptades les ETVE de no residents en el període 1993-2000 es caracteritzava per un alt nivell de concentració sectorial, estant el 88,7% en quatre sectors i un nombre molt reduït d’empreses: telecomunicacions (Telefónica, 32%), entitats financeres (SCH i BBVA, 24,3%), extractives (Repsol YPF, 19%) i energia, gas i aigua (Endesa, Unión Fenosa, Iberdrola, Agbar i Gas Natural, 12%). I una alta concentració en 7 països (96,6%): el Brasil (37,8%), l’Argentina (32,3%), Xile (8,7%), Colòmbia (3,8%), Perú (3,8%) i Veneçuela (1,3%).
Gráfic 3: Fluxos d’inversions directes d’empreses espanyoles a l’Amèrica Llatina
Font: Alfredo Arahuetes i Aurora García segons dades del Registre d’Inversions i de la base de dades dels autors
En el segon cicle d’inversions (2001-2006), la IED canvia de característiques. En aquest període, els sectors que abans concentraven el 87% dels fluxos d’IED, ara “només” concentren el 51,2%. Hi ha un fort increment de l’activitat manufacturera que arriba fins el 12% i d’altres com les immobiliàries o la construcció que passen a estar al voltant del 4,7% i 4,5% respectivament.
La següent pregunta a fer-nos és: quin és el nivell de lideratge que han pres les transnacionals espanyoles a l’Amèrica Llatina? Començant pels bancs, dir que el Grupo Santander Central Hispano (SCH) és el primer banc privat de l’Amèrica Llatina. El BBVA, per la seva banda, és el segon a la regió i el primer en gestió de fons de pensions i assegurances. A nivell de les empreses no financeres, tot seguint la informació que ens proporciona la taula 1, veiem com Telefónica, prenent com a referent les vendes, és la primera empresa en telecomunicacions i la tercera empresa a la regió. La segueix Repsol YPF, que ocupa també el primer lloc d’entre les petrolieres i el 5è lloc a la general. I, per acabar, Endesa i Iberdrola també es troben entre les 60 transnacionals més grans de la zona, ocupant els llocs 12è i 38è respectivament, i sent en el sector elèctric la primera i la tercera empresa a la regió.
Taula 1: Empreses espanyoles d’entre les 60 transnacionals no financeres a l’Amèrica Llatina (xifres de 2006 en milions de dòlars)
Posició
Sector
Vendes
Telefónica
3
1
23.166,0
Repsol YPF
5
1
16.900,0
Endesa
12
1
8.920,0
Iberdrola
38
3
3.035,0
Font: CEPAL [2008] Pàgs. 98-100
Un cop revisada la importància en xifres de la IED espanyola a l’Amèrica Llatina, una nova pregunta que sorgeix és: quina rendibilitat li treuen a aquesta important presència les empreses?
Com ens facilita en William Chislett a la Taula 2, podem constatar que la dependència del resultat operatiu de les empreses de l’Ibex-35 de les seves inversions a la zona depèn de mitjana en un 24% de les filials llatinoamericanes. Però si ens concentrem en les cinc primeres empreses, el BBVA rep de la regió 1 de cada 2 euros que guanya (50%), seguida per Repsol YPF (45%), SCH (37%), Telefónica (33%) i Endesa (30%).
Taula 2: Exposició a l’Amèrica Llatina en termes de resultat operatiu, 2006
Total d’AL
BBVA
55%
Repsol YPF
45%
Santander
37%
Telefónica
33%
Endesa
30%
Gas Natural
25%
Unión Fenosa
25%
Iberdrola
7%
IBEX-35
24%
IBEX-35 excepte bancs
18%
Font: William Chislett mitjançant les memòries de les empreses i Santander Investment Bolsa
(2) IMPACTES DE LA IED ESPANYOLA ALS PAÏSOS DEL SUD
Hi ha una opinió bastant generalitzada sobre l’efecte positiu de la IED sobre el desenvolupament dels països receptors. Aquesta visió en clau positiva de la IED té preponderància sobre una altra visió que qüestiona el seu paper, que argumenta que les empreses transnacionals espanyoles amb les seves inversions violen els Drets Humans i provoquen impactes ambientals i socials irreversibles per les poblacions dels països receptors a l’Amèrica Llatina, que fan de contrapès al suposat benefici econòmic que aquestes inversions injecten. Anem a veure una selecció d’impactes d’algunes empreses transnacionals (no estan relacionades ni totes les empreses ni tots els impactes):
Repsol YPF i la seva irresponsabilitat social
Repsol YPF és líder dels sectors de petroli i gas a la regió. Els seus resultats operatius depenen en un 45% de la regió. Així d’important és l’Amèrica Llatina per a Repsol YPF. Ara bé, al contrari no sembla que sigui igual. L’empresa Repsol YPF va ser demandada per les comunitats maputxes Kaxipayiñ i Paynemil de Loma de la Lata, on explota el més gran jaciment de gas i petroli de l'Argentina, per 445 milions de dòlars en concepte dels danys que van patir a nivell psicofísic i en el seu territori. Als habitants d’aquestes comunitats se’ls van detectar elevats valors de metalls pesants en sang.
Per una altra banda, Amnistia Internacional va acusar l’abril de 2004 Repsol YPF i Occidental Petroleum de no respectar els drets humans en facilitar ajut financer a unitats militars de l'Exèrcit colombià “amb vincles provats” amb els grups paramilitars en el departament d’Arauca.
Unión Fenosa: beneficis per sobre dels drets humans
L’entrada d’Unión Fenosa als diferents països de l’Amèrica Llatina va acompanyada de vulneracions dels drets humans i impactes ambientals greus.
A Nicaragua i Guatemala, Unión Fenosa viola de forma flagrant els Drets Humans: vulnera el contracte de concessió; no inverteix a la xarxa elèctrica i enllumenat públic que provoca la pèrdua de vides humanes; talls en el subministrament elèctric; abusos als consumidors (elevades tarifes, cobraments indeguts). Totes aquestes afectacions afecten quasi al 100% de la població. En l’àmbit dels Drets Laborals i Sindicals es donen acomiadaments massius, persecució sindical, flexibilització i precarietat laboral.
A Colòmbia, Unión Fenosa en les seves activitats de generació provoca greus impactes socials i ambientals a comunitats indígenes, afrodescendents i camperoles com és el cas de la represa de Salvajina o en el cas del riu Anchicayá, on es van descarregar més de 500.000 metres cúbics de llot sobre la seva conca, afectant a més de 3.000 persones per contaminació i degradació de la flora i la fauna interferint en el benestar de la comunitat assentada. També s’han denunciat els impactes sobre els drets laborals per l’increment de les subcontractacions, la destrucció del sindicat sectorial i el mantenir un silenci còmplice davant l’encalç i assassinat de líders sindicals i socials per grups paramilitars.
BBVA i SCH: exemples de finances no ètiques
El BBVA acumula acusacions que van des de la compra de voluntats polítiques a Governs com el d’en Fujimori o en Montesinos; el blanqueig de diners del narcotràfic a Colòmbia i Mèxic; la congelació de comptes corrents a grups considerats subversius com Enlace Civil (Chiapas, Mèxic); el finançament d’empreses de fabricació de bombes clúster; el saqueig de l’erari públic mitjançant la conversió de deute públic en deute privat i el cobrament d’elevats interessos als Estats o el finançament de projectes destructius ambientalment com la megapaperera d’Ence a l’Uruguai o l’Oleoducte de Crus Pesats (OCP) a l’Equador.
Per la seva banda, el Grup Santander (SCH) està darrera de diversos projectes de preses hidroelèctriques al riu Madeira que provocaran el desplaçament forçat de les comunitats indígenes de la zona i inundaran grans extensions de bosc d'alt valor ecològic, amb la conseqüent pèrdua d'ecosistema i vida tradicional que comporta.. A més, el SCH també té inversions en armes, amb un 23% de participació en la indústria de fabricació de municions clúster Unión Española de Explosivos, S.A., a través de Vista Capital (de qui el SCH en controla el 50%).
(3) COM POT PASSAR AIXÒ AVUI? ELS RESPONSABLES
Com hem pogut comprovar, podríem dir que determinades inversions surten ben econòmiques a les empreses espanyoles, ja que si haguessin d’incorporar als seus comptes de resultats els passius generats a partir de la vulneració dels drets humans i els impactes socials, econòmics, culturals i ambientals, possiblement alguna d’elles no hagués pres la decisió d’invertir en aquests països. Al conjunt d’impactes ambientals (amb les seves derivades socials) i responsabilitats que s’ignoren i no es reconeixen per part dels responsables d’aquestes empreses, s’anomena “deute ecològic”.
Els primers responsables d’aquestes vulneracions de drets són els legítims propietaris de les empreses transnacionals espanyoles, els seus accionistes. Aquí hem d’aclarir, com en Mauro F. Guillén ens indica, que entre el 30 i el 60% del capital d’aquestes empreses “espanyoles” es troba avui dia en mans de fons d’inversions estrangers, principalment nordamericans, britànics i de l’Europa continental. Aquesta dada té una rellevància molt important, quan veiem els diferents Governs espanyols defensant a través de la diplomàcia els interessos d’aquestes transnacionals davant de qualsevol conflicte, apel·lant a la defensa d’interessos espanyols. Per posar un exemple, Repsol YPF compta entre els seus accionistes amb JP Morgan Chase Bank National Association dels Estats Units mitjançant Chase Nominees Ltd. del Regne Unit (9,82%), State Street Bank and Trust dels Estats Units (6,57%) i el Capital Group també dels Estats Units (5,38%).
Així, si seguim a la recerca de responsables dins dels accionistes, revisant el Gràfic 4, trobem el que hem donat en anomenar des de l’Observatori del Deute en la Globalització com la Xarxa de Transnacionals Espanyoles. Com es pot comprovar, si busquem d’altres responsables dels impactes de Repsol YPF, els trobarem dins d’una xarxa de creuament de propietats accionarials, on els bancs i les caixes espanyoles han jugat sempre un paper destacat, que en l’últim any ha passat a un segon pla, a causa de la irrupció de les empreses immobiliàries i de construcció que han diversificat participant amb força a les empreses energètiques espanyoles, avançant-se a la crisi que se’ls acostava. Sacyr Vallehermoso (20%), La Caixa (12,5%) i el BBVA (5,1%) serien els principals propietaris espanyols de Repsol YPF; per tant, els principals responsables del deute ecològic i social que Repsol YPF està contraient amb les poblacions del Sud on opera i que no està incorporant als seus comptes de resultats.
Gràfic 4: Xarxa de Transnacionals Espanyoles
Els tercers responsables serien els Governs del Nord, que amb el gran ventall de línies d’actuació de política econòmica exterior han estat facilitadors del fenomen. Entre aquestes línies a nivell espanyol tenim: la promoció comercial (activitats desenvolupades per l’ICEX); la diplomàcia comercial (actuacions de diplomàtics i ministres per afavorir els interessos de les transnacionals espanyoles, ja sigui donant suport a la seva contractació a l’exterior o defensant-les de conflictes com els abans relacionats); els instruments financers (crèdits i assegurances); instruments de la política de cooperació (principalment els Fons d’Ajuda al Desenvolupament i els Fons d’Estudis de Viabilitat); suport directe logístic (activitats de les oficines comercials) i expansió exterior (creació i desenvolupament d’empreses de comerç exterior). Com exemple, l’1 d’agost del 2007, en plena controvèrsia entre el Govern de Nicaragua i Unión Fenosa, el president de l’empresa i el seu vicepresident arriben a Nicaragua per mirar de signar un “Protocolo de Entendimiento”. Alhora, l’embaixador espanyol a Nicaragua, Jaime Lacadena, informa que és possible que aquest tema estigui a l’agenda a tractar entre el President Daniel Ortega i la Vicepresidenta espanyola María Teresa Fernández De la Vega, que arriba sorprenentment els mateixos dies que els directius de Fenosa.
És lògic, doncs, assenyalar el Govern espanyol com a responsable d’aquests impactes, ja que ha donat suport amb diners públics a la internacionalització de les empreses espanyoles, sense fer un control efectiu sobre els possibles impactes negatius sobre la població, el medi ambient i/o les economies locals del Sud.
Això ha estat possible també perquè les grans corporacions transnacionals han aconseguit acumular un poder econòmic sense precedent a la història de la humanitat, que esdevé poder polític. Aquest poder polític el fan servir per fer còmplices els organismes internacionals i els Estats, que són responsables de desenvolupar un model jurídic assimètric a nivell internacional, que creix per donar garantia jurídica a les inversions estrangeres, mentre desmunten i passen a voluntària tota iniciativa legislativa en Dret Internacional que tracti d’obligar les empreses transnacionals a respectar els Drets Humans i a ser jutjades en cas de violació d’aquests.
Els següents responsables serien les institucions financeres internacionals. El Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional han estat els responsables de fer aplicar les receptes neoliberals del Consens de Washington dins dels programes d’alleugeriment del deute extern. Amb aquests programes es va obrir el camí a l’entrada de les empreses transnacionals a l’Amèrica Llatina. Seguint l’exemple de Fenosa a Nicaragua, una de les condicions per poder accedir als programes d’alleugeriment del deute era la privatització del servei elèctric, reformant el cos legislatiu per tal de garantir als inversos en generació i distribució grans marges.
Els cinquens responsables són aquests Governs dels països del Sud i les seves elits. Sense la seva connivència hagués estat impossible l’entrada de les empreses transnacionals i el seu comportament irresponsable. En molts casos, els Governs han estat còmplices de canvis en les legislacions afavoridores per les empreses en contra dels interessos de la seva població, vendes corruptes, no acció de protecció dels drets dels seus ciutadans tot i existir un cos legislatiu a fer complir. Aquí també tenim un bon exemple amb Nicaragua. En una entrevista que vam mantenir el setembre del 2008 a Managua amb el president de l’Instituto Nicaragüense de la Energía (INE), confirmava que en vuit anys d’estar Fenosa al país, no havia pagat cap de les sancions que se li havien imposat.
Pel que fa a les elits, en molts casos les pròpies empreses han entrat en aquests països de la seva mà. Nicaragua és un cas amb el Grupo Pellas i el Grupo Calsa com a socis minoritaris al país. Sorprenentment, quan s’ha denunciat el comportament irresponsable de Fenosa al país, mai no s’ha apuntat ni des de la premsa, ni des dels mateixos governs, a la responsabilitat dels accionistes nicaragüencs, que participen del negoci elèctric amb Fenosa amb un 19% de les accions.
Els últims responsables serien els mitjans de comunicació amb el seu silenci informatiu. Tenir accés a la informació és un Dret Humà Universal que avui dia no es garanteix enlloc del món. El perquè té dues raons ben diferenciades que tenen a veure amb l’autocensura que s’apliquen els mitjans de comunicació. Per una banda, els mitjans de comunicació depenen dels ingressos que reben en publicitat de les pròpies empreses a les que haurien de denunciar. I, per una altra banda, s’han convertit en grans conglomerats empresarials, pel que és molt possible que tinguin interessos accionarials en aquestes empreses a denunciar. Com exemple d’aquesta dependència econòmica, el Grupo PRISA (El País, la Ser, CuatroTV, etc.) l’any 2005 va obtenir per la venda de publicitat 522 milions d’euros, més del doble de les vendes de diaris i revistes, que va ser de 204 milions d’euros.
(4) PER CONCLOURE
Com hem pogut comprovar, els beneficis de la IED espanyola per a l’Estat espanyol són clars. Per una banda, la contribució als resultats operatius de les empreses espanyoles de la IED a l’Amèrica Llatina és d’un 24%. Alhora, la IED espanyola acumulada l’any 2006 equivalia al 41,4% del PIB, comparada amb l’1% del 1980. Hem de tenir en compte, també, que la regió americana ha contribuït a què les empreses espanyoles prenguin la dimensió suficient per competir amb força a Europa en l’actualitat. El vell continent és avui la regió que més IED espanyola rep.
Ara bé, centrant-nos en l’estudi dels efectes sobre el “desenvolupament” de la població dels països receptors d’aquestes inversions, ens trobem que la lògica de la maximització de beneficis en el mínim temps possible per part del capital privat no ha incorporat en molts casos el respecte pels Drets Humans. Exemples com els impactes de Repsol YPF a les comunitats indígenes maputxes de Loma de la Lata a l’Argentina, o la greu crisi energètica patida a Nicaragua, són mostres plausibles de la indefensió que pateix la població.
Però també hem pogut comprovar que, en la generació d’aquest deute ecològic i social, les empreses espanyoles no estan soles i compten amb el suport en polítiques públiques del Govern espanyol. Alhora, treuen profit de la situació de feblesa en què viuen els Governs on ubiquen les filials com a conseqüència de l’aplicació de les condicionalitats imposades per les institucions financeres internacionals per la renegociació del deute extern. O els fan còmplices, juntament amb les seves elits. I, com no, fan servir el seu poder econòmic convertit en polític per influir en el desenvolupament d’un cos legislatiu internacional clarament favorable als seus interessos, eludint aquelles iniciatives en Dret Internacional que intentessin obligar-les a respectar els Drets Humans i a ser jutjades en cas de violació d’aquests.
Per tot plegat, i per acabar, és necessari el redisseny de l’actual marc jurídic internacional, per tal d’evitar que la IED segueixi provocant aquests impactes negatius en un futur o, com a mínim, en cas de donar-se, els responsables i còmplices no en puguin sortir impunes i assumeixin la restitució total dels danys i perjudicis generats. Per aquest motiu s’han de crear mecanismes de control sobre les empreses transnacionals a nivell estatal i supraestatal.
És hora de posar en quarantena el tòpic que la IED és un element de “desenvolupament” per a les poblacions dels països del Sud que en són receptores. I es fa imprescindible posar límits a la concentració de poder econòmic i polític de les empreses transnacionals per garantir el dret a una vida digna i a un medi ambient sà a les generacions presents i futures. Bibliografia bàsica
Amnistía Internacional Colombia [2004]. Un laboratorio de guerra: Represión y violencia en Arauca. Amnistía Internacional. Colombia, abril 2004
Arahuetes, Alfredo i García, Aurora [2007]. ¿Qué ha sucedido con las inversiones directas de las empresas españolas en América Latina tras el boom de los años 90 y la incertidumbre de los primeros 2000?. Documento de Trabajo Nº. 35/2007, publicado por Real Instituto Elcano, Madrid, julio de 2007.
HYPERLINK "http://www.realinstitutoelcano.org/wps/portal/rielcano/contenido?WCM_GLOBAL_CONTEXT=/Elcano_es/Zonas_es/Economia+Internacional/DT+35-2007"
Bakan, Joel [2006]. La Corporación. La búsqueda patológica del lucro y poder. Volter, Robinbook.
Carrión, Jesús i Verger, Antoni [2006]. Amistades Peligrosas. Empresas transnacionales, poder político y poder mediático. Article publicat a la Revista PUEBLOS núm. 22. Madrid, julio de 2006
Chislett, William [2007]. Principales multinacionales de España: una fuerza cada vez mayor en la economía. Documento de Trabajo Nº. 32/2007, publicado por Real Instituto Elcano, Madrid, noviembre de 2007. "http://www.realinstitutoelcano.org/wps/portal/rielcano/contenido?WCM_GLOBAL_CONTEXT=/Elcano_es/Zonas_es/DT+32-2007"
Comisón Económica para América Latina y el Caribe (CEPAL) [2008]. La inversión extranjera en América Latina y el Caribe. Naciones Unidas, Santiago de Chile, 2008
"http://www.cepal.org/cgi-bin/getProd.asp?xml=/publicaciones/xml/0/32930/P32930.xml&xsl=/ddpe/tpl/p9f.xsl&base=/tpl/top-bottom.xsl"
Gavaldà, Marc [2003]. La recolonización. Repsol en América Latina: invasión y resistencias. Colecció Antrazyt. Icària Editorial. Barcelona, setembre de 2003.
Gavaldà, Marc i Carrión, Jesús [2006]. Desenmascarant la Responsabilitat Social Corporativa. REPSOL YPF un discurs socialment ir-responsable. Àgora Nord Sud.
Guillén, Mauro F. [2006]. El auge de la empresa multinacional española. Colección Economía y Empresa. Marcial Pons, Madrid.
Klein, Naomi [2001]. No Logo. El poder de las marcas. Paidós, Barcelona.
Ortega Cerdá, Miquel [2007]. ¿Debe el Estado ayudar a las transnacionales españolas? Colección Pensamiento Global: Las claves del mundo actual. Observatori del Deute en la Globalització i Muñoz Moa Editores Extremeños, Brenes (Cáceres).
van Dijk, Michiel i Slob, Bart (SOMO) [2007]. Banco Santander. Vínculos financieros con empresas y proyectos controvertidos en el mundo. Editat i coordinant per la Federació SETEM. Madrid, desembre de 2007
Vargas, Mónica [2006]. Dossier REPSOL YPF 2006. Observatori del Deute en la Globalització. Barcelona, 2006
Verger, Toni [2004]. El subtil poder de les transnacionals. Contraarguments. Observatori del Deute en la Globalització i Icària Editorial, Barcelona.
Werner, Klaus y Weiss, Hans [2004]. El libro negro de las marcas. El lado oscuro de las empresas globales. Debate, Barcelona.
Definim la IED com l’adquisició d’actius en un país estranger, per part d’un govern, de les empreses, o els ciutadans d’un país. Es diu que és directa quan s’assumeix la compra i control directe d’actius: terra, edificis, equips, plantes productives o de subministrament. També es considera IED la participació en el capital d’una companyia ja activa en el país de destí de la inversió, adquirint-ne una part o la totalitat
Guillén, Mauro F. [2006] Pàg.10
Chislett, William [2007] Pàg. 2
Arahuetes, Alfredo i García, Aurora [2007] Pàgs. 6-8
Guillén, Mauro F. [2006] Pàg.82
Verger, Toni [2003] Pàg. 19
Les sigles ETVE responen a Empreses de Tinences de Valors Estrangers. Són societats establertes a l’Estat espanyol que tenen com a únic objectiu la tinença d’accions de societats estrangeres. Es creen per beneficiar-se de les condicions fiscals espanyoles. La inversió de les ETVE és un artifici comptable que no suposa l’activació de mitjans de producció a l’estranger sota control de l’empresa resident a l’Estat espanyol, tant el control com el capital són exteriors, per tant són la resta d’empreses les que tenen rellevància econòmica des del punt de vista de la caracterització de la IED espanyola a l’estranger. Ortega Cerdá, Miquel [2007]. Pàg. 20.
Arahuetes, Alfredo i García, Aurora [2007] Pàgs. 6-8
Chislett, William [2007] Pàg. 5
Gavaldà, Marc [2003]
Amnistía Internacional Colombia [2004]. Un laboratorio de guerra: Represión y violencia en Arauca. Amnistía Internacional. Colombia, abril 2004
Tipus de municions que produeixen danys indiscriminats, en no fer la distinció entre persones combatents i civils quan explota. Quan no funcionen (entre un 10 i un 30% de les vegades), tenen un efecte similar a les mines antipersona
"http://www.odg.cat/ct/inicio/enprofunditat/plantilla_1.php?identif=577"
van Dijk, Michiel i Slob, Bart (SOMO) [2007]
El deute ecològic es defineix també com al conjunt d’impactes ambientals negatius produïts pel nostre model econòmic sobre els països del sud, i les seves derivacions socials.
Guillén, Mauro F. [2006] Pàg.48
Ortega Cerdá, Miquel [2007]. Pàg. 27
Instituto Español de Comercio Exterior
Els crèdits FAD són operacions de crèdit que tenen caràcter concessional i lligat que es comptabilitza com Ajuda Oficial per al Desenvolupament. Són préstecs concessionals perquè s’atorguen a interessos per sota dels del mercat, i amb períodes de carència. A més, en ser instruments crediticis i no autèntiques donacions, són operacions generadores de deute extern bilateral que Nicaragua haurà de reemborsar a l’Estat espanyol. Per últim, que siguin operacions de caràcter lligat, significa que el seu ús per part del país receptor del crèdit, està condicionat a que siguin empreses espanyoles les que es contracten per al desenvolupament dels projectes.
DPA. Directivos de Unión Fenosa inician crucial visita a Nicaragua. Article publicat al diari Nación. San José (Costa Rica), 1 de agosto de 2007. "http://www.nacion.com/ln_ee/2007/agosto/01/ultima-sr1188817.html" visitada el 24 de enero de 2008
Carrión, Jesús [2008]. Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD): Instrument eficaç en l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD)? El cas de Nicaragua. Article publicat al Butlletí de l’Observatori del Deute en la Globalització. Barcelona, maig de 2008
"http://www.odg.cat/ct/inicio/comunicacio/5_deute.php?id_pagina=5&id_butlleti=61&id_deutes=221"
Prisa y Sociedades dependientes. Cuentas Anuales Consolidadas i Informe de Gestión del ejercicio 2005, junt amb l’informe d’Auditoria, pàg. 48
(1) LA INVERSIÓ ESTRANGERA DIRECTA ESPANYOLA AL MÓN
La inversió estrangera directa quasi no va existir durant dècades a l’Estat espanyol a causa de l’aïllament internacional que va suposar el franquisme, tant en termes polítics i socials com econòmics. És a partir del 1986 amb l’entrada a la Comunitat Europea que l’Estat espanyol passa a ser un país que rep més IED de la que li pertocaria pel pes de la seva economia.Ara bé, no és fins a la signatura de l’Acta Única Europea el 1992, que representava la creació del Mercat Únic europeu, que s’inicia de forma significativa l’expansió de la Inversió Estrangera Directa espanyola. Aquest canvi de dinàmica va dur a què l’any 2000, per primera vegada, les inversions acumulades a l’estranger per empreses espanyoles excedissin les realitzades per empreses estrangeres a l’Estat espanyol. Mentre que l’any 1980, la IED acumulada espanyola a l’estranger no superava l’1% del PIB, l’any 2006 arribava al 41,4% del PIB.
No hi ha una única raó que expliqui aquest fenomen. Per una banda, com ja hem esmentat, l’entrada en vigor del Mercat Únic europeu l’1 de gener del 1993 va obligar els països signants a estendre els principis del lliure mercat a tots els sectors de serveis. Aquestes liberalitzacions van comportar un fort increment de la competència que va provocar una caiguda de marges.
Per una altra banda, el mercat interior espanyol estava saturat i era necessari per créixer sortir a l’estranger. D’igual forma, van ser determinants els processos de fusions, reestructuracions i privatitzacions que ja havien endegat amb anterioritat les empreses espanyoles. En quasi tots els casos, la sortida a l’estranger es va donar després d’assolir la massa crítica suficient a l’Estat espanyol com va ser en els casos de Repsol YPF, Endesa, Iberdrola, Unión Fenosa, Santander SCH i BBVA. Telefónica i Iberia van ser l’excepció, ja que van començar la seva expansió quan encara eren empreses públiques. De tota manera, la sortida cap a l’estranger de les empreses espanyoles s’ha descrit com una fugida, ja que eren corporacions fortes al mercat interior, però petites de dimensió per competir amb les europees.
Gràfic 1: IED espanyola per àrees geogràfiques de destí (milions d’euros)
Font: Alfredo Arahuetes i Aurora García segons dades del Registre d’Inversions
Tal com ens mostra el Gràfic 1, durant el període 1993-2006 comprovem que la IED ha tingut dos cicles amb comportaments diferenciats. Al tram que correspondria als anys 1993-2000, la IED espanyola es va concentrar geogràficament en un 96,5% a: l’Amèrica Llatina (61%); els països de la UE-15 (22,5%); els EUA i Canadà (9%) i d’altres països europeus (4,1%). Ara bé, aquesta tendència canvia en el període 2001-2006 en què la IED neta canvia d’importància relativa en els seus dos destins principals: països de la UE-15 (67%); l’Amèrica Llatina (15,9%); els EUA i Canadà (6,4%) i d’altres països europeus (7,1%). Tot i amb el canvi de cicle, l’Estat espanyol és el segon inversor més important a l’Amèrica Llatina, darrera només dels Estats Units, tal com ens mostra el Gràfic 2.
Gràfic 2: Comparativa de fluxos d’IED neta (milions d’euros)
Font: Alfredo Arahuetes i Aurora García segons dades d’Eurostat
Per què l’Amèrica Llatina?
Cal fer esment, en primer lloc, que, en molts casos, els sectors serveis es van privatitzar abans a països d’Amèrica Llatina que a la pròpia Europa. Els sectors de serveis i matèries primeres estaven en mans d’empreses públiques amb minses capacitats de competir per la manca d’inversió a les últimes dècades, a causa de la crisi del deute dels anys 80. Per tal de renegociar el pagament del deute extern, els països van haver d’aplicar plans d’ajustament estructural. L’estricte compliment del Consens de Washington obligava els països de la regió a forts processos de privatització dels serveis públics i dels recursos naturals. Processos que havien de ser reforçats amb polítiques de liberalització i desregulació d’activitats, que permetien a les empreses estrangeres trobar grans atractius per invertir, tant per la forta regulació per garantir els drets de les IED estrangeres, com per les rebaixes legals i fiscals que es trobaven en aquest països a nivell laboral, ambiental i impositives.
Aquesta situació feia que la regió es convertís en un espai ple d’oportunitats per a les empreses espanyoles, que ja havien participat i tenien experiència en els processos de fusió, privatitzacions i reestructuracions. Per una altra banda, la cultura i la llengua comú van fer la resta, com podem comprovar en paraules del mateix Villalonga, ex-president de Telefónica en declaracions a The Economist: “Iberoamèrica és per a Telefónica (...) la nostra llar, la nostra cultura i la nostra llengua”.
La confluència temporal de les privatitzacions d’empreses estatals de serveis públics i recursos naturals a la zona, amb la necessitat d’expansió exterior de les empreses espanyoles, van ser els desencadenants de la inversió espanyola a l’Amèrica Llatina.
En quins sectors es concentra?
La IED espanyola neta descomptades les ETVE de no residents en el període 1993-2000 es caracteritzava per un alt nivell de concentració sectorial, estant el 88,7% en quatre sectors i un nombre molt reduït d’empreses: telecomunicacions (Telefónica, 32%), entitats financeres (SCH i BBVA, 24,3%), extractives (Repsol YPF, 19%) i energia, gas i aigua (Endesa, Unión Fenosa, Iberdrola, Agbar i Gas Natural, 12%). I una alta concentració en 7 països (96,6%): el Brasil (37,8%), l’Argentina (32,3%), Xile (8,7%), Colòmbia (3,8%), Perú (3,8%) i Veneçuela (1,3%).
Gráfic 3: Fluxos d’inversions directes d’empreses espanyoles a l’Amèrica Llatina
Font: Alfredo Arahuetes i Aurora García segons dades del Registre d’Inversions i de la base de dades dels autors
En el segon cicle d’inversions (2001-2006), la IED canvia de característiques. En aquest període, els sectors que abans concentraven el 87% dels fluxos d’IED, ara “només” concentren el 51,2%. Hi ha un fort increment de l’activitat manufacturera que arriba fins el 12% i d’altres com les immobiliàries o la construcció que passen a estar al voltant del 4,7% i 4,5% respectivament.
La següent pregunta a fer-nos és: quin és el nivell de lideratge que han pres les transnacionals espanyoles a l’Amèrica Llatina? Començant pels bancs, dir que el Grupo Santander Central Hispano (SCH) és el primer banc privat de l’Amèrica Llatina. El BBVA, per la seva banda, és el segon a la regió i el primer en gestió de fons de pensions i assegurances. A nivell de les empreses no financeres, tot seguint la informació que ens proporciona la taula 1, veiem com Telefónica, prenent com a referent les vendes, és la primera empresa en telecomunicacions i la tercera empresa a la regió. La segueix Repsol YPF, que ocupa també el primer lloc d’entre les petrolieres i el 5è lloc a la general. I, per acabar, Endesa i Iberdrola també es troben entre les 60 transnacionals més grans de la zona, ocupant els llocs 12è i 38è respectivament, i sent en el sector elèctric la primera i la tercera empresa a la regió.
Taula 1: Empreses espanyoles d’entre les 60 transnacionals no financeres a l’Amèrica Llatina (xifres de 2006 en milions de dòlars)
Posició
Sector
Vendes
Telefónica
3
1
23.166,0
Repsol YPF
5
1
16.900,0
Endesa
12
1
8.920,0
Iberdrola
38
3
3.035,0
Font: CEPAL [2008] Pàgs. 98-100
Un cop revisada la importància en xifres de la IED espanyola a l’Amèrica Llatina, una nova pregunta que sorgeix és: quina rendibilitat li treuen a aquesta important presència les empreses?
Com ens facilita en William Chislett a la Taula 2, podem constatar que la dependència del resultat operatiu de les empreses de l’Ibex-35 de les seves inversions a la zona depèn de mitjana en un 24% de les filials llatinoamericanes. Però si ens concentrem en les cinc primeres empreses, el BBVA rep de la regió 1 de cada 2 euros que guanya (50%), seguida per Repsol YPF (45%), SCH (37%), Telefónica (33%) i Endesa (30%).
Taula 2: Exposició a l’Amèrica Llatina en termes de resultat operatiu, 2006
Total d’AL
BBVA
55%
Repsol YPF
45%
Santander
37%
Telefónica
33%
Endesa
30%
Gas Natural
25%
Unión Fenosa
25%
Iberdrola
7%
IBEX-35
24%
IBEX-35 excepte bancs
18%
Font: William Chislett mitjançant les memòries de les empreses i Santander Investment Bolsa
(2) IMPACTES DE LA IED ESPANYOLA ALS PAÏSOS DEL SUD
Hi ha una opinió bastant generalitzada sobre l’efecte positiu de la IED sobre el desenvolupament dels països receptors. Aquesta visió en clau positiva de la IED té preponderància sobre una altra visió que qüestiona el seu paper, que argumenta que les empreses transnacionals espanyoles amb les seves inversions violen els Drets Humans i provoquen impactes ambientals i socials irreversibles per les poblacions dels països receptors a l’Amèrica Llatina, que fan de contrapès al suposat benefici econòmic que aquestes inversions injecten. Anem a veure una selecció d’impactes d’algunes empreses transnacionals (no estan relacionades ni totes les empreses ni tots els impactes):
Repsol YPF i la seva irresponsabilitat social
Repsol YPF és líder dels sectors de petroli i gas a la regió. Els seus resultats operatius depenen en un 45% de la regió. Així d’important és l’Amèrica Llatina per a Repsol YPF. Ara bé, al contrari no sembla que sigui igual. L’empresa Repsol YPF va ser demandada per les comunitats maputxes Kaxipayiñ i Paynemil de Loma de la Lata, on explota el més gran jaciment de gas i petroli de l'Argentina, per 445 milions de dòlars en concepte dels danys que van patir a nivell psicofísic i en el seu territori. Als habitants d’aquestes comunitats se’ls van detectar elevats valors de metalls pesants en sang.
Per una altra banda, Amnistia Internacional va acusar l’abril de 2004 Repsol YPF i Occidental Petroleum de no respectar els drets humans en facilitar ajut financer a unitats militars de l'Exèrcit colombià “amb vincles provats” amb els grups paramilitars en el departament d’Arauca.
Unión Fenosa: beneficis per sobre dels drets humans
L’entrada d’Unión Fenosa als diferents països de l’Amèrica Llatina va acompanyada de vulneracions dels drets humans i impactes ambientals greus.
A Nicaragua i Guatemala, Unión Fenosa viola de forma flagrant els Drets Humans: vulnera el contracte de concessió; no inverteix a la xarxa elèctrica i enllumenat públic que provoca la pèrdua de vides humanes; talls en el subministrament elèctric; abusos als consumidors (elevades tarifes, cobraments indeguts). Totes aquestes afectacions afecten quasi al 100% de la població. En l’àmbit dels Drets Laborals i Sindicals es donen acomiadaments massius, persecució sindical, flexibilització i precarietat laboral.
A Colòmbia, Unión Fenosa en les seves activitats de generació provoca greus impactes socials i ambientals a comunitats indígenes, afrodescendents i camperoles com és el cas de la represa de Salvajina o en el cas del riu Anchicayá, on es van descarregar més de 500.000 metres cúbics de llot sobre la seva conca, afectant a més de 3.000 persones per contaminació i degradació de la flora i la fauna interferint en el benestar de la comunitat assentada. També s’han denunciat els impactes sobre els drets laborals per l’increment de les subcontractacions, la destrucció del sindicat sectorial i el mantenir un silenci còmplice davant l’encalç i assassinat de líders sindicals i socials per grups paramilitars.
BBVA i SCH: exemples de finances no ètiques
El BBVA acumula acusacions que van des de la compra de voluntats polítiques a Governs com el d’en Fujimori o en Montesinos; el blanqueig de diners del narcotràfic a Colòmbia i Mèxic; la congelació de comptes corrents a grups considerats subversius com Enlace Civil (Chiapas, Mèxic); el finançament d’empreses de fabricació de bombes clúster; el saqueig de l’erari públic mitjançant la conversió de deute públic en deute privat i el cobrament d’elevats interessos als Estats o el finançament de projectes destructius ambientalment com la megapaperera d’Ence a l’Uruguai o l’Oleoducte de Crus Pesats (OCP) a l’Equador.
Per la seva banda, el Grup Santander (SCH) està darrera de diversos projectes de preses hidroelèctriques al riu Madeira que provocaran el desplaçament forçat de les comunitats indígenes de la zona i inundaran grans extensions de bosc d'alt valor ecològic, amb la conseqüent pèrdua d'ecosistema i vida tradicional que comporta.. A més, el SCH també té inversions en armes, amb un 23% de participació en la indústria de fabricació de municions clúster Unión Española de Explosivos, S.A., a través de Vista Capital (de qui el SCH en controla el 50%).
(3) COM POT PASSAR AIXÒ AVUI? ELS RESPONSABLES
Com hem pogut comprovar, podríem dir que determinades inversions surten ben econòmiques a les empreses espanyoles, ja que si haguessin d’incorporar als seus comptes de resultats els passius generats a partir de la vulneració dels drets humans i els impactes socials, econòmics, culturals i ambientals, possiblement alguna d’elles no hagués pres la decisió d’invertir en aquests països. Al conjunt d’impactes ambientals (amb les seves derivades socials) i responsabilitats que s’ignoren i no es reconeixen per part dels responsables d’aquestes empreses, s’anomena “deute ecològic”. Els primers responsables d’aquestes vulneracions de drets són els legítims propietaris de les empreses transnacionals espanyoles, els seus accionistes. Aquí hem d’aclarir, com en Mauro F. Guillén ens indica, que entre el 30 i el 60% del capital d’aquestes empreses “espanyoles” es troba avui dia en mans de fons d’inversions estrangers, principalment nordamericans, britànics i de l’Europa continental. Aquesta dada té una rellevància molt important, quan veiem els diferents Governs espanyols defensant a través de la diplomàcia els interessos d’aquestes transnacionals davant de qualsevol conflicte, apel·lant a la defensa d’interessos espanyols. Per posar un exemple, Repsol YPF compta entre els seus accionistes amb JP Morgan Chase Bank National Association dels Estats Units mitjançant Chase Nominees Ltd. del Regne Unit (9,82%), State Street Bank and Trust dels Estats Units (6,57%) i el Capital Group també dels Estats Units (5,38%).
Així, si seguim a la recerca de responsables dins dels accionistes, revisant el Gràfic 4, trobem el que hem donat en anomenar des de l’Observatori del Deute en la Globalització com la Xarxa de Transnacionals Espanyoles. Com es pot comprovar, si busquem d’altres responsables dels impactes de Repsol YPF, els trobarem dins d’una xarxa de creuament de propietats accionarials, on els bancs i les caixes espanyoles han jugat sempre un paper destacat, que en l’últim any ha passat a un segon pla, a causa de la irrupció de les empreses immobiliàries i de construcció que han diversificat participant amb força a les empreses energètiques espanyoles, avançant-se a la crisi que se’ls acostava. Sacyr Vallehermoso (20%), La Caixa (12,5%) i el BBVA (5,1%) serien els principals propietaris espanyols de Repsol YPF; per tant, els principals responsables del deute ecològic i social que Repsol YPF està contraient amb les poblacions del Sud on opera i que no està incorporant als seus comptes de resultats.
Gràfic 4: Xarxa de Transnacionals Espanyoles
Els tercers responsables serien els Governs del Nord, que amb el gran ventall de línies d’actuació de política econòmica exterior han estat facilitadors del fenomen. Entre aquestes línies a nivell espanyol tenim: la promoció comercial (activitats desenvolupades per l’ICEX); la diplomàcia comercial (actuacions de diplomàtics i ministres per afavorir els interessos de les transnacionals espanyoles, ja sigui donant suport a la seva contractació a l’exterior o defensant-les de conflictes com els abans relacionats); els instruments financers (crèdits i assegurances); instruments de la política de cooperació (principalment els Fons d’Ajuda al Desenvolupament i els Fons d’Estudis de Viabilitat); suport directe logístic (activitats de les oficines comercials) i expansió exterior (creació i desenvolupament d’empreses de comerç exterior). Com exemple, l’1 d’agost del 2007, en plena controvèrsia entre el Govern de Nicaragua i Unión Fenosa, el president de l’empresa i el seu vicepresident arriben a Nicaragua per mirar de signar un “Protocolo de Entendimiento”. Alhora, l’embaixador espanyol a Nicaragua, Jaime Lacadena, informa que és possible que aquest tema estigui a l’agenda a tractar entre el President Daniel Ortega i la Vicepresidenta espanyola María Teresa Fernández De la Vega, que arriba sorprenentment els mateixos dies que els directius de Fenosa.
És lògic, doncs, assenyalar el Govern espanyol com a responsable d’aquests impactes, ja que ha donat suport amb diners públics a la internacionalització de les empreses espanyoles, sense fer un control efectiu sobre els possibles impactes negatius sobre la població, el medi ambient i/o les economies locals del Sud.
Això ha estat possible també perquè les grans corporacions transnacionals han aconseguit acumular un poder econòmic sense precedent a la història de la humanitat, que esdevé poder polític. Aquest poder polític el fan servir per fer còmplices els organismes internacionals i els Estats, que són responsables de desenvolupar un model jurídic assimètric a nivell internacional, que creix per donar garantia jurídica a les inversions estrangeres, mentre desmunten i passen a voluntària tota iniciativa legislativa en Dret Internacional que tracti d’obligar les empreses transnacionals a respectar els Drets Humans i a ser jutjades en cas de violació d’aquests.
Els següents responsables serien les institucions financeres internacionals. El Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional han estat els responsables de fer aplicar les receptes neoliberals del Consens de Washington dins dels programes d’alleugeriment del deute extern. Amb aquests programes es va obrir el camí a l’entrada de les empreses transnacionals a l’Amèrica Llatina. Seguint l’exemple de Fenosa a Nicaragua, una de les condicions per poder accedir als programes d’alleugeriment del deute era la privatització del servei elèctric, reformant el cos legislatiu per tal de garantir als inversos en generació i distribució grans marges.Els cinquens responsables són aquests Governs dels països del Sud i les seves elits. Sense la seva connivència hagués estat impossible l’entrada de les empreses transnacionals i el seu comportament irresponsable. En molts casos, els Governs han estat còmplices de canvis en les legislacions afavoridores per les empreses en contra dels interessos de la seva població, vendes corruptes, no acció de protecció dels drets dels seus ciutadans tot i existir un cos legislatiu a fer complir. Aquí també tenim un bon exemple amb Nicaragua. En una entrevista que vam mantenir el setembre del 2008 a Managua amb el president de l’Instituto Nicaragüense de la Energía (INE), confirmava que en vuit anys d’estar Fenosa al país, no havia pagat cap de les sancions que se li havien imposat.
Pel que fa a les elits, en molts casos les pròpies empreses han entrat en aquests països de la seva mà. Nicaragua és un cas amb el Grupo Pellas i el Grupo Calsa com a socis minoritaris al país. Sorprenentment, quan s’ha denunciat el comportament irresponsable de Fenosa al país, mai no s’ha apuntat ni des de la premsa, ni des dels mateixos governs, a la responsabilitat dels accionistes nicaragüencs, que participen del negoci elèctric amb Fenosa amb un 19% de les accions.
Els últims responsables serien els mitjans de comunicació amb el seu silenci informatiu. Tenir accés a la informació és un Dret Humà Universal que avui dia no es garanteix enlloc del món. El perquè té dues raons ben diferenciades que tenen a veure amb l’autocensura que s’apliquen els mitjans de comunicació. Per una banda, els mitjans de comunicació depenen dels ingressos que reben en publicitat de les pròpies empreses a les que haurien de denunciar. I, per una altra banda, s’han convertit en grans conglomerats empresarials, pel que és molt possible que tinguin interessos accionarials en aquestes empreses a denunciar. Com exemple d’aquesta dependència econòmica, el Grupo PRISA (El País, la Ser, CuatroTV, etc.) l’any 2005 va obtenir per la venda de publicitat 522 milions d’euros, més del doble de les vendes de diaris i revistes, que va ser de 204 milions d’euros.
(4) PER CONCLOURE
Com hem pogut comprovar, els beneficis de la IED espanyola per a l’Estat espanyol són clars. Per una banda, la contribució als resultats operatius de les empreses espanyoles de la IED a l’Amèrica Llatina és d’un 24%. Alhora, la IED espanyola acumulada l’any 2006 equivalia al 41,4% del PIB, comparada amb l’1% del 1980. Hem de tenir en compte, també, que la regió americana ha contribuït a què les empreses espanyoles prenguin la dimensió suficient per competir amb força a Europa en l’actualitat. El vell continent és avui la regió que més IED espanyola rep.
Ara bé, centrant-nos en l’estudi dels efectes sobre el “desenvolupament” de la població dels països receptors d’aquestes inversions, ens trobem que la lògica de la maximització de beneficis en el mínim temps possible per part del capital privat no ha incorporat en molts casos el respecte pels Drets Humans. Exemples com els impactes de Repsol YPF a les comunitats indígenes maputxes de Loma de la Lata a l’Argentina, o la greu crisi energètica patida a Nicaragua, són mostres plausibles de la indefensió que pateix la població.
Però també hem pogut comprovar que, en la generació d’aquest deute ecològic i social, les empreses espanyoles no estan soles i compten amb el suport en polítiques públiques del Govern espanyol. Alhora, treuen profit de la situació de feblesa en què viuen els Governs on ubiquen les filials com a conseqüència de l’aplicació de les condicionalitats imposades per les institucions financeres internacionals per la renegociació del deute extern. O els fan còmplices, juntament amb les seves elits. I, com no, fan servir el seu poder econòmic convertit en polític per influir en el desenvolupament d’un cos legislatiu internacional clarament favorable als seus interessos, eludint aquelles iniciatives en Dret Internacional que intentessin obligar-les a respectar els Drets Humans i a ser jutjades en cas de violació d’aquests.Per tot plegat, i per acabar, és necessari el redisseny de l’actual marc jurídic internacional, per tal d’evitar que la IED segueixi provocant aquests impactes negatius en un futur o, com a mínim, en cas de donar-se, els responsables i còmplices no en puguin sortir impunes i assumeixin la restitució total dels danys i perjudicis generats. Per aquest motiu s’han de crear mecanismes de control sobre les empreses transnacionals a nivell estatal i supraestatal.
És hora de posar en quarantena el tòpic que la IED és un element de “desenvolupament” per a les poblacions dels països del Sud que en són receptores. I es fa imprescindible posar límits a la concentració de poder econòmic i polític de les empreses transnacionals per garantir el dret a una vida digna i a un medi ambient sà a les generacions presents i futures. Bibliografia bàsica
Amnistía Internacional Colombia [2004]. Un laboratorio de guerra: Represión y violencia en Arauca. Amnistía Internacional. Colombia, abril 2004
Arahuetes, Alfredo i García, Aurora [2007]. ¿Qué ha sucedido con las inversiones directas de las empresas españolas en América Latina tras el boom de los años 90 y la incertidumbre de los primeros 2000?. Documento de Trabajo Nº. 35/2007, publicado por Real Instituto Elcano, Madrid, julio de 2007.
HYPERLINK "http://www.realinstitutoelcano.org/wps/portal/rielcano/contenido?WCM_GLOBAL_CONTEXT=/Elcano_es/Zonas_es/Economia+Internacional/DT+35-2007"
Bakan, Joel [2006]. La Corporación. La búsqueda patológica del lucro y poder. Volter, Robinbook.
Carrión, Jesús i Verger, Antoni [2006]. Amistades Peligrosas. Empresas transnacionales, poder político y poder mediático. Article publicat a la Revista PUEBLOS núm. 22. Madrid, julio de 2006
Chislett, William [2007]. Principales multinacionales de España: una fuerza cada vez mayor en la economía. Documento de Trabajo Nº. 32/2007, publicado por Real Instituto Elcano, Madrid, noviembre de 2007. "http://www.realinstitutoelcano.org/wps/portal/rielcano/contenido?WCM_GLOBAL_CONTEXT=/Elcano_es/Zonas_es/DT+32-2007"
Comisón Económica para América Latina y el Caribe (CEPAL) [2008]. La inversión extranjera en América Latina y el Caribe. Naciones Unidas, Santiago de Chile, 2008
"http://www.cepal.org/cgi-bin/getProd.asp?xml=/publicaciones/xml/0/32930/P32930.xml&xsl=/ddpe/tpl/p9f.xsl&base=/tpl/top-bottom.xsl"
Gavaldà, Marc [2003]. La recolonización. Repsol en América Latina: invasión y resistencias. Colecció Antrazyt. Icària Editorial. Barcelona, setembre de 2003.
Gavaldà, Marc i Carrión, Jesús [2006]. Desenmascarant la Responsabilitat Social Corporativa. REPSOL YPF un discurs socialment ir-responsable. Àgora Nord Sud.
Guillén, Mauro F. [2006]. El auge de la empresa multinacional española. Colección Economía y Empresa. Marcial Pons, Madrid.
Klein, Naomi [2001]. No Logo. El poder de las marcas. Paidós, Barcelona.
Ortega Cerdá, Miquel [2007]. ¿Debe el Estado ayudar a las transnacionales españolas? Colección Pensamiento Global: Las claves del mundo actual. Observatori del Deute en la Globalització i Muñoz Moa Editores Extremeños, Brenes (Cáceres).
van Dijk, Michiel i Slob, Bart (SOMO) [2007]. Banco Santander. Vínculos financieros con empresas y proyectos controvertidos en el mundo. Editat i coordinant per la Federació SETEM. Madrid, desembre de 2007
Vargas, Mónica [2006]. Dossier REPSOL YPF 2006. Observatori del Deute en la Globalització. Barcelona, 2006
Verger, Toni [2004]. El subtil poder de les transnacionals. Contraarguments. Observatori del Deute en la Globalització i Icària Editorial, Barcelona.
Werner, Klaus y Weiss, Hans [2004]. El libro negro de las marcas. El lado oscuro de las empresas globales. Debate, Barcelona.
Definim la IED com l’adquisició d’actius en un país estranger, per part d’un govern, de les empreses, o els ciutadans d’un país. Es diu que és directa quan s’assumeix la compra i control directe d’actius: terra, edificis, equips, plantes productives o de subministrament. També es considera IED la participació en el capital d’una companyia ja activa en el país de destí de la inversió, adquirint-ne una part o la totalitat
Guillén, Mauro F. [2006] Pàg.10
Chislett, William [2007] Pàg. 2
Arahuetes, Alfredo i García, Aurora [2007] Pàgs. 6-8
Guillén, Mauro F. [2006] Pàg.82
Verger, Toni [2003] Pàg. 19
Les sigles ETVE responen a Empreses de Tinences de Valors Estrangers. Són societats establertes a l’Estat espanyol que tenen com a únic objectiu la tinença d’accions de societats estrangeres. Es creen per beneficiar-se de les condicions fiscals espanyoles. La inversió de les ETVE és un artifici comptable que no suposa l’activació de mitjans de producció a l’estranger sota control de l’empresa resident a l’Estat espanyol, tant el control com el capital són exteriors, per tant són la resta d’empreses les que tenen rellevància econòmica des del punt de vista de la caracterització de la IED espanyola a l’estranger. Ortega Cerdá, Miquel [2007]. Pàg. 20.
Arahuetes, Alfredo i García, Aurora [2007] Pàgs. 6-8
Chislett, William [2007] Pàg. 5
Gavaldà, Marc [2003]
Amnistía Internacional Colombia [2004]. Un laboratorio de guerra: Represión y violencia en Arauca. Amnistía Internacional. Colombia, abril 2004
Tipus de municions que produeixen danys indiscriminats, en no fer la distinció entre persones combatents i civils quan explota. Quan no funcionen (entre un 10 i un 30% de les vegades), tenen un efecte similar a les mines antipersona
"http://www.odg.cat/ct/inicio/enprofunditat/plantilla_1.php?identif=577"
van Dijk, Michiel i Slob, Bart (SOMO) [2007]
El deute ecològic es defineix també com al conjunt d’impactes ambientals negatius produïts pel nostre model econòmic sobre els països del sud, i les seves derivacions socials.
Guillén, Mauro F. [2006] Pàg.48
Ortega Cerdá, Miquel [2007]. Pàg. 27
Instituto Español de Comercio Exterior
Els crèdits FAD són operacions de crèdit que tenen caràcter concessional i lligat que es comptabilitza com Ajuda Oficial per al Desenvolupament. Són préstecs concessionals perquè s’atorguen a interessos per sota dels del mercat, i amb períodes de carència. A més, en ser instruments crediticis i no autèntiques donacions, són operacions generadores de deute extern bilateral que Nicaragua haurà de reemborsar a l’Estat espanyol. Per últim, que siguin operacions de caràcter lligat, significa que el seu ús per part del país receptor del crèdit, està condicionat a que siguin empreses espanyoles les que es contracten per al desenvolupament dels projectes.
DPA. Directivos de Unión Fenosa inician crucial visita a Nicaragua. Article publicat al diari Nación. San José (Costa Rica), 1 de agosto de 2007. "http://www.nacion.com/ln_ee/2007/agosto/01/ultima-sr1188817.html" visitada el 24 de enero de 2008
Carrión, Jesús [2008]. Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD): Instrument eficaç en l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD)? El cas de Nicaragua. Article publicat al Butlletí de l’Observatori del Deute en la Globalització. Barcelona, maig de 2008
"http://www.odg.cat/ct/inicio/comunicacio/5_deute.php?id_pagina=5&id_butlleti=61&id_deutes=221"
Prisa y Sociedades dependientes. Cuentas Anuales Consolidadas i Informe de Gestión del ejercicio 2005, junt amb l’informe d’Auditoria, pàg. 48
Etiquetes de comentaris: 5, Classe Obrera, història, Imperialisme, Internacional, l'Espurna, Pensament
Publica un comentari