Cuáthemoc Amezcua
Secretari General del Partit Socialista Popular de Mèxic
LA RESPOSTA A VINT-I-CINC ANYS DE NEOLIBERALISME: UN MOVIMENT OBRER I POPULAR CREIXENT I COMBATIU.
Després de vint-i-cinc anys de neoliberalisme, que a Mèxic es va començar a aplicar el 1982, i poc més d’una dècada d’estar unit als Estats Units i el Canadà amb el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord –NAFTA, per les seves sigles a l’anglès--, l’entrada en vigor del qual data del 1994, Mèxic viu avui en dia una creixent lluita popular contra el neoliberalisme i, cada vegada més, contra l’imperialisme, ja que està en procés de millorar la seva articulació, de superar la seva organització i conformar, en les masses que la lliuren, una consciència clara respecte al caràcter trascendent que aquesta lluita pot i ha de tenir en la batalla històrica del nostre poble per alliberar Mèxic de l’imperialisme, si el moviment no tan sols s’ocupa de les qüestions més concretes que van afectant unes i altres organitzacions i grups socials, de resistir-s’hi i, articulant esforços entre tots i elevant objectius, esdevé agent d’una transformació profunda de la realitat nacional i social.
El procés que es viu a Mèxic és semblant en el seu contingut al que s’està produint a tota l’Amèrica Llatina i el Carib, regió amb la qual formem una unitat cultural històrica. Però el nostre procés té diferències en la forma; té els seus propis ritmes i les seves particularitats, com és natural, igual que els té cada país i cada subregió.
Pel que fa a les qüestions comuns per a Mèxic, igual que per a tota l’Amèrica Llatina i el Carib, la globalització neoliberal ha significat atur, pèrdues en la seguretat social, graus sense precedents de concentració del producte social, pobresa creixent de molts i, pel contrari, enriquiment desmesurat d’uns pocs. També ha significat saqueig vertiginós de l’economia i els recursos naturals del nostre país pel capital financer i corporatiu internacional; pèrdua de sobirania nacional, que es trasllada a les metròpolis imperialistes, en el nostre cas sobretot als Estats Units, i la virtual cancel·lació del dret a l’autodeterminació del nostre poble.
L’aplicació de les polítiques neoliberals va aguditzar la contradicció entre el grau de desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció; contradicció que en els països depenents i semidepenents té una expressió interna, els pols dels quals són la classe treballadora mexicana i la burgesia “nacional” (1 hereva i beneficiària del sector que va participar en el moviment armat del 1910, i una expressió externa, que té com a pols a la nació mexicana en el seu conjunt i a l’imperialisme, principalment el nordamericà. L’existència d’aquesta aguda contradicció indica que a Mèxic –igual que a gairebé tota l’Amèrica Llatina i el Carib- existeixen les condicions objetives per a un canvi profund en les relacions de producció, que impliqui el desplaçament de la classe social actualment dominant i la seva substitució per una altra més avançada, és a dir, per a un canvi revolucionari, en els termes del pensament marxista.
Per altra banda, com a resposta a aquesta depredació neoliberal, a Mèxic proliferen avui els esclats d’inconformitat popular en tota l’amplada del territori; esclats i protestes que tenen com a protagonistes, principalment, la classe obrera agrupada en sindicats combatius, mestres d’escola, treballadors universitaris, camperols i pobles indígenes entre altres diversos segments de la població. Comentaré alguns casos:
Els principals sectors mobilitzats, les seves demandes concretes.
Els treballadors de l’educació fan aturades i vagues que paren les tasques de desenes de milers d’escoles; fan plantades i marxen massivament pels carrers de la capital i nombroses ciutats del país, contra la privatització de l’assegurança de salut i mercantilització dels sous diferits –les jubilacions-, que va decretar el Parlament dominat pels neoliberals, en reformar l’anomenada Llei de l’Institut de Seguretat i Serveis Socials dels Treballadors de l’Estat (ISSSTE), obeint a un disseny que anys enrere va fer el Banc Mundial dins del marc de les reformes neoliberals, i l’aplicació de la qual exigeixen aquest i altres aparells de l’imperialisme. Aquests dissenys, com sabem, formen part de l’estratègia mundial del capitalisme imperialista en decadència, de redistribuir el producte social reduint la part a la qual ja hi tenien accés els treballadors per engrandir la dels capitalistes i contrarrestar així la tendència històrica cap a la reducció de la taxa de guanys, descoberta per Marx. Per la mateixa causa es mobilitzen també, a Mèxic, de manera combativa els treballadors universitaris.
Els miners recorren també a la vaga –arma suprema dels treballadors- i combaten jurídicament, exigint al govern que deixi de violar l’autonomia dels sindicats; que no insisteixi a desconèixer dirigents i imposar-ne d’altres, a gust dels patrons i al marge de la voluntat dels propis treballadors; i exigint que apliqui les normes de seguretat vigents que els patrons incompleixen, amb la complicitat de les autoritats, per abaixar costos i incrementar guanys, tot i que ocasionin accidents terribles, com l’explosió que va matar 65 treballadors el febrer del 2006 a la mina de Pasta de Conchos, Coahuila; encara avui no s’han rescatat els cossos, sepultats sota tones de runa. Els treballadors exigeixen que es castigui els responsables de la catàstrofe, funcionaris i patrons.
Els electricistes estan mobilitzats des del 1999 contra la privatització d’aquesta indústria vital per al desenvolupament independent de Mèxic, que els neoliberals impulsen intentant reformar la Constitució, que la reserva en exclusiva per a l’Estat; tot i que també realitzen maniobres il·legals i inconstitucionals a càrrec del poder executiu per anar-la privatitzant parcialment en els fets, entregant fragments de la indústria elèctrica –i de la petroliera- al capital privat. El Sindicato Mexicano de Electricistas té una llarga tradició de lluita, a la que avui se suma un prestigi renovat per ser pioner de les mobilitzacions populars dels nostres dies, i el primer que va aconseguir conformar un front unitari ampli al seu entorn, que es va anomenar “Frente de Resistencia contra la Privatización de la Industria Eléctrica”, i que ha fet fracassar tots els intents de reformes privatitzadores a la Constitució preteses ja per tres presidents de la República consecutius, l’Ernesto Zedillo, del PRI; en Vicente Fox, del PAN; i l’actual, en Felipe Calderón.
Els camperols ocasionalment surten al carrer en marxes multitudinàries. Exigeixen canvis en els acords fixats al NAFTA, que han portat el camp mexicà a una crisi sense precedents i que amenacen amb aprofundir-la encara més. Un efecte especialment agressiu d’aquesta crisi, i que ha provocat una profunda indignació en els sectors populars, ha estat la pujada del preu del blat de moro i la tortilla, aliment bàsic de la nostra població.
El Cas de la població indígena.
M’aturaré una mica més en el cas dels indígenes, perquè crec que serà útil que aporti alguna informació addicional sobre aquest tema pel que fa a Mèxic. L’objectiu que mobilitza cada cop més nombroses ètnies és la recerca de condicions d’existència menys injustes; la lluita per reduir les diferències que separen les capes riques de la població de les capes més pobres que, amb el neoliberalisme, s’aprofundeix acceleradament i esdevé abismal.
Passa que els indígenes estan formalment protegits per lleis que garanteixen la igualtat de tots els mexicans, des de temps enrere, sense que importi el color de la pell ni l’origen ètnic; les creences religioses ni el gènere. En aquests aspectes, Mèxic ha estat un país avançat al món, ja des del segle XIX, en bona mesura com a resultat del sorgiment d’una societat mestissa, tant en el demogràfic com en el cultural, altament barrejada entre si; però molt més a partir de la Revolució Mexicana del 1910 i la seva etapa constructiva, que comporta una gran revalorització de la nostra herència indígena. El lamentable és que aquestes lleis no s’acompleixen a la realitat, sobretot per qüestions econòmiques i de classe.
Els indígenes a Mèxic estan barrejats entre si amb tota la població, però no tots. No hi ha barris que els estiguin prohibits, ni centres d’estudis o de treball, clubs, hotels o restaurants; però sí que hi ha comunitats indígenes que viuen en la marginalitat, moltes i en gran mesura. En el sentit contrari, hi ha dirigents polítics indígenes de raça pura, funcionaris d’elecció popular i per designació a llocs de tots els nivells, inclosos els molt alts, provinents dels diversos partits, també els partits burgesos més reaccionaris; n’hi ha hagut des de mitjan segle XIX. Hi ha artistes de diversos gèneres, literats, músics, intel·lectuals molt reconeguts per tota la societat; històricament n’hi ha hagut. Hi ha indígenes rics que, òbviament, no pateixen discriminació enlloc, sinó que gaudeixen de les comoditats i beneficis que el capitalisme reserva per als membres de la classe dominant i en gradació ascendent, segons el volum de la fortuna personal de cadascú. La Nació, la societat i el poble valoren i s’enorgulleixen d’indígenes històricament destacats: Cuauhtémoc, Juárez, Altamirano, Ramírez, Julián Carrillo, Tamayo, per esmentar-ne alguns, tot i que el llistat pot ser extens.
Però també és un fet que els indígenes pobres pateixen les mateixes calamitats que tots els pobres, amb l’agravant que, en el cas de la població indígena, el percentatge de rics és molt menor, i el de pobres més gran que la mitjana general. És aquí on es reflecteix la injustícia social i històrica de la que en són víctimes els membres de més de cinquanta ètnies que hi ha al nostre país i que, igual que totes les injustícies que vam heretar del passat, s’han agreujat de manera aclaparadora en els darrers vint-i-cinc anys, per la globalització neoliberal i la seva concreció a Mèxic. Per exemple, amb la complicitat dels governs de la dreta els pobles indígenes segueixen sent víctimes del despull dels seus territoris originaris i fins i tot dels seus rudimentaris mitjans de producció rural agrícola i pesquera, d’autoconsum o supervivència, així com de la seva enorme creativitat artística i artesanal, per a benefici de les empreses transnacionals saquejadores dels nostres recursos naturals, de la nostra riquesa històric-cultural, i explotadores de la força de treball semiesclavitzada, com ho és en particular la del treballador indígena. Al servei de les corporacions capitalistes, a les que any rere any generen abundoses fortunes, segueixen constituint exèrcits de treballadors agrícoles migrants, per desenes de milers i en condicions de pària –incloent el treball infantil-, des del sud cap al nord del país.
Mobilitzacions d’ordre regional i local.
A més de les mobilitzacions antineoliberals d’importants sindicats obrers; de mestres d’escola; treballadors universitaris, camperols, indígenes, que tenen un caràcter nacional; també esclaten moviments d’insurrecció popular pacífica en localitats i regions, com a Atenco, entre altres molts casos, un municipi de l’Estat de Mèxic, proper a la capital, i com a Oxaca, un Estat al sud del país, molt ric per la seva composició ètnica, per la seva cultura, la seva història i la seva tradició revolucionària.
A Atenco, la població que és majoritàriament camperola, mitjançant la mobilització social, intensa i combativa, però pacífica –els seus proverbials matxets eren només un estandard, un símbol de lluita, mai un instrument d’agressió- va aconseguir impedir, en els primers anys del govern d’en Fox, que se’ls prenguessin les terres per construir un aeroport que seria un negoci lucratiu per a uns quants. Van crear per a la lluita el Frente de Pueblos en Defensa de la Tierra i, després de la seva victòria concreta, es van mantenir actius enarborant altres demandes pròpies i duent endavant accions solidàries amb altres lluites. A principis de maig del 2006 van patir una repressió ferotge de tipus nazifeixista. Com a resultat, molts van ser ferits o morts. La policia va violentar massivament les dones, sense distingir raça ni nacionalitat. Hi va haver centenars d’empresonats. Els principals dirigents han estat objecte de penes monstruoses, 67 anys de presó cadascun.
A Oaxaca, el govern estatal va creure que podia apaivagar el moviment sindical d’educadors, també el maig del 2006, per cert, mitjançant la repressió; el que va aconseguir va ser provocar una protesta més gran, que va involucrar la gran majoria de la població en solidaritat amb els mestres dels seus fills. Es va iniciar una mobilització popular enorme, sense precedents a l’entitat, amb una organització de tipus frontista que va prendre com a nom Asamblea Popular de los Pueblos de Oxaca, APPO. La demanda central del moviment va ser: càstig al repressor, en la forma de cessament del càrrec de governador de l’entitat. La seva sortida era indispensable per a la protecció del propi moviment popular, perquè es tracta d’un personatge revengista i violent que, si es quedés, provocaria persecucions de tot tipus, privacions de llibertat, tortures i assassinats, com el que es va cometre contra el periodista nordamericà Bradley Roland Will. Tot això va passar en efecte, ja que el governant repudiat es va quedar a lloc, fins ara, amb la protecció dels governs federals d’en Fox i en Calderón, a vegades dissimulada i altres franca, no obstant que provenen de diferents partits polítics: el governador, l’Ulises Ruiz, del PRI; els presidents esmentats, del PAN. L’APPO subsisteix, ara més assentada que als seus inicis. El moviment temporalment va perdre efervescència, però ha guanyat en consciència i en organització.
El moviment obrer i popular i els partits amb participació electoral.
No és estrany que els dos partits esmentats actuïn en aliança, ho fan amb freqüència, ja sigui de manera expressa o tàcita. No tan sols ells, sinó també el PRD, membre de la Internacional Socialdemòcrata –igual que el PRI-, que a vegades fa aliances electorals i/o en qüestions parlamentàries, ara amb el PRI, ara amb el PAN i a vegades amb ambdós. I el PT –Partido del Trabajo-, que es declara marxista, també fa aliances amb tots ells sense distinció, en tant que pugui aconseguir més posicions en els òrgans de la representació pública i accés més gran als recursos del finançament públic, que a Mèxic és abundant.
En termes generals, el moviment obrer i popular contra el neoliberalisme i l’imperialisme té una relació complexa amb els partits que participen en els processos electorals, freqüentment contradictòria. Per comprendre-ho, cal tenir en compte que no tan sols els partits que podrien considerar-se de la dreta el PAN i el PRI han provocat la violència repressiva contra les masses populars que exerceixen el seu dret constitucional de manifestar-se en defensa dels seus interessos de classe. Són nombrosos els casos d’autoritats provinents del PRD que també han atropellat els obrers, camperols i indígenes, sense miraments.
En el cas d’Atenco, per exemple, la repressió va ser exercida de manera unificada pels cossos repressius de la Federació, el govern del qual encapçala en Fox, del PAN, de l’Estat de Mèxic, governat per l’Enrique Peña Nieto, del PRI, i del municipi de Texcoco, on va començar la fase repressiva de maig del 2006, governat pel PRD. Un altre cas significatiu és l’anomenat de La Parota, un Complex Hidroelèctric que es projecta construir a l’Estat de Guerrero, com a part del Plan Puebla Panamá, en un lloc proper al conegut centre turístic d’Acapulco; diverses comunitats indígenes i camperoles s’han oposat a l’expropiació de les seves terres que les autoritats volen realitzar en condicions summament injustes, i la reacció unificada del govern federal panista i de l’estatal, encapçalat per en Zeferino Torreblanca, del PRD, ha estat la violència, també en aquest cas.
I simbòlicament més greu va ser el fet que, en el cas dels miners, qui va obrir foc i va privar de la vida dos treballadors vaguistes va ser la policia estatal de Michoacán, el governador del qual també és del PRD i té un nom i lligams familiars emblemàtics que evoquen el respecte als drets i a les lluites obreres, camperoles i populars. Es tracta del governador Lázaro Cárdenas Batel, net del general Lázaro Cárdenas del Río, d’il·lustre memòria. És clar, la policia federal també va participar en l’operatiu amb un gran desplegament de força, en suport de l’acció sol·licitada pel grup patronal anomenat “Grupo México”, altament transnacionalitzat, per cert.
En altres aspectes, a vegades els grups parlamentaris del PRD i els seus dirigents –que acostuma a ser el partit que assumeix millors posicions- plantegen qüestions que coincideixen amb les demandes del moviment popular; tot i que generalment s’ubiquen a la seva dreta. Els seus candidats a diversos llocs d’elecció també procuren apropar-se a aquest moviment, a la recerca de vots, i amb freqüència ofereixen candidatures a alguns dels dirigents de masses, concebent que d’aquesta manera puguin aconseguir un nombre més gran de sufragis. El PRD és un partit amb múltiples contradiccions internes, format per grups d’interès que lluiten entre si per les candidatures, els llocs de direcció i l’usdefruit dels recursos públics, sense miraments.
El PAN, al seu torn, és un partit de dretes tradicional, emparentat tant en l’històric com en l’ideològic amb el falangisme espanyol i el neofeixisme alemany i italià de la preguerra, de la guerra i contemporani. El PRI va ser un partit heterogeni, que agrupava formalment masses obreres i camperoles sota l’hegemonia de la burgesia, a vegades del seu sector nacionalista, quan aquest existia, a vegades del seu sector reaccionari i proimperialista, ja que aquests dos sectors es van mantenir en lluita durant dècades pel control de Mèxic i del seu aparell electoral. Per això ha registrat ziga-zagues al llarg de la història, amb actes positius i negatius. Avui no queda res del que va tenir de positiu en altres temps, ja que va esdevenir una organització política electoral de professionals experimentats i enriquits, disposats a servir el nou amo del país i del món, el capital financer i corporatiu internacional. El PT poques vegades s’interessa per algun problema popular, tot i que en l’internacional li agrada mantenir una imatge de partit de l’esquerra que no es correspon amb la seva política interna.
En resum, un altre dels resultats negatius de les formes que va prendre a Mèxic la globalització neoliberal és el de que no existeixi un sol partit polític amb registre electoral i presència parlamentària que representi els interessos de la classe obrera, cap partit marxista leninista; ni tan sols cap que enarbori amb fermesa una política antiimperialista. Abans sí que n’hi va haver. El Partido Popular Socialista, avui Partido Popular Socialista de México, el meu partit, va tenir registre i intensa participació parlamentària des del 1948, any de la seva fundació, fins el 1994, quan li va ser cancel·lat el dret a participar a les eleccions, per cert en una acció flagrantment violatòria de les lleis vigents en aquell moment. Som un partit marxista leninista que reivindica la vigència dels principis formulats per en Marx i l’Engels, enriquits per en Lenin i altres pensadors revolucionaris, i amb aportacions valuoses també de lluitadors i ideòlegs llatinoamericans, com en Recabarren, en Mariátegui, en Lombardo Toledano, fundador del nostre partit, el Ché, en Fidel i alguns altres més. També el Partido Comunista Mexicano, fundat el 1919, i avui desaparegut, va tenir presència en el Parlament en diverses ocasions. Avui no n’hi ha cap, ni la perspectiva de que existeixi en un futur immediat. Les reformes del neoliberalisme van aprofundir el caràcter mercat-tècnic i mercantil dels processos electorals, fins al grau que aquests dies l’Institut Federal Electoral i el duopoli televisiu que hi ha a Mèxic es troben igualment immersos en un escàndol de corrupció multimilionària dels recursos públics, i tal vegada de recursos privats il·lícits, com a resultat de les vergonyoses eleccions federals del 2006.
LA MOBILITZACIÓ POPULAR: EL SEU TRÀNSIT DE LA RESISTÈNCIA A LA CONSTRUCCIÓ D’INSTRUMENTS PER AL CANVI PROFUND, REVOLUCIONARI DE LA SOCIETAT.
Les mobilitzacions que vaig ressenyar tenen causes concretes diferents i específiques, però un denominador comú: les polítiques neoliberals que s’apliquen a Mèxic des del 1982, que van aprofundir dramàticament les injustícies socials i l’explotació dels treballadors; van condemnar la majoria de la població a la pobresa creixent i a la desesperança i van estretir les possibilitats de dirimir els conflictes socials per les vies electoral i parlamentària. Totes les mobilitzacions han estat esclats més o menys espontanis, sorgits front a un problema concret i molt agut. El mateix ha passat amb moltes d’altres que he omès esmentar per raons de temps.
Front les polítiques neoliberals, des dels seus inicis als primers vuitanta, van començar a sorgir accions de resistència, però encara eren aïllades. Amb el temps, cada cop els grups afectats per cada acció dels neoliberals van anar entenent que no n’hi ha prou amb enfrontar-se aquesta política concreta que els afecta, sinó que cal articular la lluita amb tots els altres grups i sectors socials assotats pel neoliberalisme, perquè aquesta és l’única manera d’incidir victoriosament en la correlació de les forces. D’aquesta manera s’ha anat creant un moviment obrer i popular antineoliberal cada vegada més articulat.
A més de l’anterior, l’experiència nacional i internacional va deixant clar als mexicans que, en el nostre cas i en general a l’Amèrica Llatina, el neoliberalisme no tan sols significa una creixent explotació de classes; cancel·lació de drets i conquestes laborals i socials; reducció de la part del producte social al qual accedeixen els treballadors en benefici de la part de la qual se n’apropien els capitalistes, com passa inclús en el capitalisme desenvolupat. Però per a nosaltres significa tot això i més. Perquè sent el neoliberalisme una guerra de la classe propietària per a desposseir la classe proletària a escala mundial, per incrementar la taxa de guany també és, al mateix temps, una guerra de l’imperialisme contra els països depenents, per incrementar un saqueig i consolidar la seva condició subordinada i contra els semidepenents, amb la finalitat que esdevinguin neocolònies absolutes. A l’Amèrica Llatina, el neoliberalisme, per tant, abat les condicions de vida dels treballadors igual que a tot arreu, però a més ens arrenca la Pàtria i la fa esdevenir colònia en termes econòmics i polítics.
En la mesura en què el moviment obrer i el moviment popular adquireixen consciència d’aquesta realitat a països com Mèxic eleven la seva lluita, passant de la resistència front les polítiques neoliberals concretes que afecten cada grup i sector social a la lluita de tots contra l’imperialisme, que és l’enemic comú de tot el poble de Mèxic i dels pobles del món.
Resumint, diré que la lluita combativa dels obrers i el poble contra les polítiques neoliberals concretes per resistir-les i intentar revertir-les ja és valuosa en si mateixa; però el veritablement important a Mèxic avui és que enmig d’aquesta lluita i al seu redòs es van construint els instruments idonis per als tres objectius més avançats, que estan dialècticament vinculats, per cert: a) eradicar el neoliberalisme; b) aconseguir la independència econòmica i política plena de Mèxic pel que fa a l’imperialisme, qüestió que exigeix i comporta una necessària i més estreta interrelació fraternal amb els altres països de l’Amèrica Llatina i el Carib, que van fent passes cap a la seva emancipació, segons es preveu i es comprova amb instruments, sobretot, com a l’Alternativa Bolivariana de les Amèriques, ALBA, i també amb altres, com el MERCOSUR, el Banc del Sud, etc., que finalment podran desembocar en una federació de nacions lliures i sobiranes, segons la concepció d’en Bolívar avui més vigent que mai, i c) contruir una societat superior, sense classes socials, una societat socialista i comunista.
El Diálogo Nacional por un Nuevo Proyecto de Nación i la Promotora por la Unidad Nacional contra el Neoliberalismo.
Per avui, per la seva amplitud i magnitud; pel seu programa, clar i avançat, construït amb consens, i per la significativa presència de la classe obrera –mitjançant sindicats combatius, però també mitjançant el seu partit de classe- el millor instrument que ha sorgit és l’anomenat Diálogo Nacional por un Nuevo Proyecto de Nación, que congrega més de 600 organitzacions d’obrers, docents, camperols, indígenes, dones i joves, entre elles diverses organitzacions polítiques de l’esquerra marxista leninista.
Es tracta d’un front en el que es discuteixen i acorden objectius, línies, programa i plans d’acció. És, fins ara, el fruit més gran dels esforços desplegats per les forces més conscients per articular els diversos grups i organitzacions en lluita i armar una força unitària vigorosa.
Un altre instrument valuós està sent la Promotora por la Unidad Nacional contra el Neoliberalismo, menys àmplia que l’abans esmentat, però més a l’esquerra. Està sent un front en el qual actuen nombrosos partits i organitzacions que s’assumeixen partidàries de la desaparició de la propietat privada i la construcció de la societat socialista, amb els seus diversos origens, filiacions i tendències, moltes de les quals, fins fa poc, es veien com a enemigues.
És una instància de treball intens en la que es construeixen posicions comuns que després es porten a la consideració de les moltes altres organitzacions que participen en l’altre front més gran, ja esmentat, el Diálogo Nacional.
En López Obrador i la Convención Democrática Nacional.
Hi ha altres fronts. Un, significatiu sobretot per la dimensió que en determinats moments ha assolit, és la Convención Democrática Nacional, sorgida entorn la figura individual de l’Andrés Manuel López Obrador, després dels resultats de l’elecció de juliol del 2006 que van ser molt qüestionats. En López Obrador va fer una crida a una concentració popular que va ser molt nombrosa, per cert, i a la qual, rememorant el nom d’un esdeveniment històric de la Revolució Mexicana, li va donar aquest nom: Convención Democrática Nacional, la mateixa que va proclamar en López Obrador President Légítim de Mèxic; va obviar la validesa de l’elecció i va declarar que en Calderón és un governant de facto, il·legítim i bastard.
Cal destacar que en López Obrador ha assumit millors posicions com a President Legítim que les que va tenir com a candidat presidencial. En aquella primera etapa, sense ser idèntiques les seves posicions polítiques i programàtiques a les del PRI i del PAN, tampoc se’n diferenciava en les qüestions que tenen a veure amb la lluita contra l’imperialisme, per la independència plena de Mèxic; tampoc va procurar apropar-se mai a posicions patriòtiques, populars i llatinoamericanistes com les d’en Chávez o l’Evo Morales, sinó que, pel contrari, va fer tots els esforços que va poder per mostrar-se distant i diferent d’ells. I pel que fa al moviment obrer i popular, va procurar construir ponts cap als seus dirigents en l’individual, oferir candidatures a molts d’ells al PRD, però va tenir cura de no pronunciar-se sobretot en les qüestions programàtiques més importants que aquest front enarborava o fer-ho d’una manera ambigua. I, al mateix temps, va coquetejar amb el capital financer i corporatiu internacional, destacant que el seu govern respectaria les normes del mercat mundial dels nostres dies –el mercat neoliberal globalitzat- que és precisament l’essència del neoliberalisme.
Avui, no obstant, ja reprèn un discurs més ferm pel que fa a la no privatització de les indústries elèctrica i petroliera, per exemple, tot i que en altres temes segueix sense pronunciar-se. En qualsevol cas, s’han produït apropaments valuosos entre la Convención Democrática Nacional i el Diálogo Nacional por un Nuevo Proyecto de Nación, i inclús amb el Partido Popular Socialista de México.
L’Ejército Zapatista de Liberación Nacional i la Otra campaña.
No deixaré d’ocupar-me de l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional, àmpliament conegut al món, després de la seva irrupció pública, espectacular, el cap d’any del 1993. Aquesta organització va deixar enrere els seus plantejaments anteriors ideològics i polítics i va prendre també, recentment, la línia de la lluita popular frontista, tot i que no accepta ni reconeix cap dels fronts ja existents, amb els quals té diferències. Va esdevenir l’eix d’una mobilització frontista anomenada la “Otra campaña”, es va proclamar anticapitalista i va trencar amb l’aïllament que s’havia imposat pel que fa als partits comunistes i obrers, amb els quals no hi tenia cap tracte. Des de la Otra campaña, l’EZLN principalment va combatre la candidatura d’en López Obrador, al qual va considerar el perill més gran en el procés electoral, punt de vista erroni a parer nostre.
Perquè és veritat que la il·lusió desmesurada i no sustentada que alguns grups i sectors de les masses populars van arribar a xifrar en aquest candidat, va engendrar el perill que es donés la desmobilització i desarticulació d’alguns fronts de la lluita social; però combatre aquest perill el que requeria era parlar amb la veritat, explicar a les masses les limitacions d’en López Obrador i el seu programa, i explicar també els seus compromisos; però no exagerar cap d’aquestes limitacions. En qualsevol cas, els candidats dels altres partits burgesos van enarborar sempre programes més oposats als interessos i aspiracions de la classe obrera i el poble, sobretot el candidat del PAN.
El PPS de Mèxic, front la candidatura d’en López Obrador, va fer això, va posar al descobert els seus encerts i les seves limitacions en successives anàlisis comparatives amb els altres candidats. No va fer campanya per tal que es votés al seu favor de manera expressa, perquè va considerar que no ho mereixia, que no oferia una sortida per als grans problemes de Mèxic, però menys l’oferia l’altra candidatura i, d’elles, la del PAN en particular era la més negativa, per la qual cosa se li hauria de barrar el pas en la mesura del possible.
Ara bé, no obstant el relatiu sectarisme que l’EZLN li imbueix a la Otra campaña, el PPSM també hi participa, igual que ho fan en tots els fronts amplis –uns ho són més que altres-, amb l’únic requisit que siguin o puguin arribar a ser antiimperialistes, i amb la mira de contribuir a l’articulació de tots, a la construcció d’un sol gran front, d’una força organitzada de masses, amb un programa definit i objectius clars que desemboquin en la transformació revolucionària profunda de Mèxic.
Alguns altres partits i organitzacions de l’esquerra socialista i comunista –la seva proliferació i la profunda polvorització de l’esquerra és un altre resultat negatiu de la globalització neoliberal –també participen en la Otra campaña, ja ho facin o no en altres fronts més amplis. Bilateralment hi ha una relació de respecte entre l’EZLN i el meu partit, tal com l’hem construït, de fet, amb altres partits fraterns, amb tots els que s’assumeixin partidaris del socialisme i el comunisme, sense excepció. La unitat en l’acció que promovem, pensem, donarà oportunitat al debat profund d’idees i a la unitat plena, ideològica i política, necessària per reconstruir –o potser més aviat per construir- el gran partit de la classe treballadora, ideològicament ben sustentat, amb una línia estratègica i tàctica precisa, vigorosament unit a les masses populars, capaç de realitzar la Revolució per a la nostra Segona i Definitiva Independència i construir una Democràcia del Poble que, calculem, serà l’antesala d’una Societat Socialista i Comunista a Mèxic, sense trampa ni cartró.
Resumint, la lluita del poble mexicà per la seva emancipació té en aquests moments la característica essencial comú de la que es du a terme en tota l’Amèrica Llatina: la de ser una mobilització popular cada cop més conscient i cohesionada políticament i ideològicament contra l’imperialisme. Acabo citant en Lombardo el qual, ja des del 1956, es diria de forma profètica, va declarar: “Necessitem una nova Revolució... aquesta revolució serà la quarta etapa de la Revolució ininterrompuda de la nostra història, després de les etapes de la Independència, de la Reforma i de la lluita contra la dictadura d’en Porfirio Díaz... Aquesta quarta revolució tindrà les seves pròpies característiques... Serà una revolució basada en la vigorització de la consciència de classe del proletariat i en l’educació política de les altres forces socials que han de cooperar a la Democràcia del Poble. Una revolució caracteritzada per grans moviments de masses, vigorosos, resolts i entusiastes”. Sembla que la vida li està donant la raó.
Notes
(1) He posat entre cometes el terme “nacional” perquè cal aclarir que un dels canvis profunds que va portar a Mèxic la globalització neoliberal va ser la virtual desaparició –com a mínim com a una força econòmica, social i política significativa- de la burgesia nacional, que en altre temps va jugar un paper important en els nostres processos històrics, i que va participar, a raó dels seus propis interessos de classe, en la lluita per l’alliberament de Mèxic de l’imperialisme. Actualment ja no n’hi ha. Entre altres mecanismes, per a la seva desaparició va operar la fallida de milers d’empreses nacionals com a resultat de la transnacionalització de l’economia; va operar, també, l’associació subordinada dels grans empresaris “nacionals” al capital estranger i la seva entrada als cercles de l’exportació de capital cap a altres països, sobretot de l’Amèrica Llatina i del Carib. Per acabar, el procés de privatització de l’abans poderós sector estatal de l’economia a Mèxic va desmantellar el sector de la burgesia nacional al poder, la base econòmica de la qual era precisament aquest sector del que, per una banda, se’n van apoderar els propis polítics burgesos que van augmentar les seves fortunes personals i van esdevenir grans capitalistes privats, per altra banda es va entregar al capital privat “nacional”, lligat als consorcis transnacionals i, en la seva part medul·lar, als propis consorcis i corporatius transnacionals; amb tot això es va generar una estreta aliança entre el gran capital privat “nacional” i el transnacional, en el qual aquell va quedar subordinat en tot l’essencial a aquest darrer.
(2) Veure: La perspectiva de México, una democracia del pueblo. Informe Polític al Novè Consell Nacional del Partit Popular. 5 d’abril del 1956.
Secretari General del Partit Socialista Popular de Mèxic
LA RESPOSTA A VINT-I-CINC ANYS DE NEOLIBERALISME: UN MOVIMENT OBRER I POPULAR CREIXENT I COMBATIU.
Després de vint-i-cinc anys de neoliberalisme, que a Mèxic es va començar a aplicar el 1982, i poc més d’una dècada d’estar unit als Estats Units i el Canadà amb el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord –NAFTA, per les seves sigles a l’anglès--, l’entrada en vigor del qual data del 1994, Mèxic viu avui en dia una creixent lluita popular contra el neoliberalisme i, cada vegada més, contra l’imperialisme, ja que està en procés de millorar la seva articulació, de superar la seva organització i conformar, en les masses que la lliuren, una consciència clara respecte al caràcter trascendent que aquesta lluita pot i ha de tenir en la batalla històrica del nostre poble per alliberar Mèxic de l’imperialisme, si el moviment no tan sols s’ocupa de les qüestions més concretes que van afectant unes i altres organitzacions i grups socials, de resistir-s’hi i, articulant esforços entre tots i elevant objectius, esdevé agent d’una transformació profunda de la realitat nacional i social.
El procés que es viu a Mèxic és semblant en el seu contingut al que s’està produint a tota l’Amèrica Llatina i el Carib, regió amb la qual formem una unitat cultural històrica. Però el nostre procés té diferències en la forma; té els seus propis ritmes i les seves particularitats, com és natural, igual que els té cada país i cada subregió.
Pel que fa a les qüestions comuns per a Mèxic, igual que per a tota l’Amèrica Llatina i el Carib, la globalització neoliberal ha significat atur, pèrdues en la seguretat social, graus sense precedents de concentració del producte social, pobresa creixent de molts i, pel contrari, enriquiment desmesurat d’uns pocs. També ha significat saqueig vertiginós de l’economia i els recursos naturals del nostre país pel capital financer i corporatiu internacional; pèrdua de sobirania nacional, que es trasllada a les metròpolis imperialistes, en el nostre cas sobretot als Estats Units, i la virtual cancel·lació del dret a l’autodeterminació del nostre poble.
L’aplicació de les polítiques neoliberals va aguditzar la contradicció entre el grau de desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció; contradicció que en els països depenents i semidepenents té una expressió interna, els pols dels quals són la classe treballadora mexicana i la burgesia “nacional” (1 hereva i beneficiària del sector que va participar en el moviment armat del 1910, i una expressió externa, que té com a pols a la nació mexicana en el seu conjunt i a l’imperialisme, principalment el nordamericà. L’existència d’aquesta aguda contradicció indica que a Mèxic –igual que a gairebé tota l’Amèrica Llatina i el Carib- existeixen les condicions objetives per a un canvi profund en les relacions de producció, que impliqui el desplaçament de la classe social actualment dominant i la seva substitució per una altra més avançada, és a dir, per a un canvi revolucionari, en els termes del pensament marxista.
Per altra banda, com a resposta a aquesta depredació neoliberal, a Mèxic proliferen avui els esclats d’inconformitat popular en tota l’amplada del territori; esclats i protestes que tenen com a protagonistes, principalment, la classe obrera agrupada en sindicats combatius, mestres d’escola, treballadors universitaris, camperols i pobles indígenes entre altres diversos segments de la població. Comentaré alguns casos:
Els principals sectors mobilitzats, les seves demandes concretes.
Els treballadors de l’educació fan aturades i vagues que paren les tasques de desenes de milers d’escoles; fan plantades i marxen massivament pels carrers de la capital i nombroses ciutats del país, contra la privatització de l’assegurança de salut i mercantilització dels sous diferits –les jubilacions-, que va decretar el Parlament dominat pels neoliberals, en reformar l’anomenada Llei de l’Institut de Seguretat i Serveis Socials dels Treballadors de l’Estat (ISSSTE), obeint a un disseny que anys enrere va fer el Banc Mundial dins del marc de les reformes neoliberals, i l’aplicació de la qual exigeixen aquest i altres aparells de l’imperialisme. Aquests dissenys, com sabem, formen part de l’estratègia mundial del capitalisme imperialista en decadència, de redistribuir el producte social reduint la part a la qual ja hi tenien accés els treballadors per engrandir la dels capitalistes i contrarrestar així la tendència històrica cap a la reducció de la taxa de guanys, descoberta per Marx. Per la mateixa causa es mobilitzen també, a Mèxic, de manera combativa els treballadors universitaris.
Els miners recorren també a la vaga –arma suprema dels treballadors- i combaten jurídicament, exigint al govern que deixi de violar l’autonomia dels sindicats; que no insisteixi a desconèixer dirigents i imposar-ne d’altres, a gust dels patrons i al marge de la voluntat dels propis treballadors; i exigint que apliqui les normes de seguretat vigents que els patrons incompleixen, amb la complicitat de les autoritats, per abaixar costos i incrementar guanys, tot i que ocasionin accidents terribles, com l’explosió que va matar 65 treballadors el febrer del 2006 a la mina de Pasta de Conchos, Coahuila; encara avui no s’han rescatat els cossos, sepultats sota tones de runa. Els treballadors exigeixen que es castigui els responsables de la catàstrofe, funcionaris i patrons.
Els electricistes estan mobilitzats des del 1999 contra la privatització d’aquesta indústria vital per al desenvolupament independent de Mèxic, que els neoliberals impulsen intentant reformar la Constitució, que la reserva en exclusiva per a l’Estat; tot i que també realitzen maniobres il·legals i inconstitucionals a càrrec del poder executiu per anar-la privatitzant parcialment en els fets, entregant fragments de la indústria elèctrica –i de la petroliera- al capital privat. El Sindicato Mexicano de Electricistas té una llarga tradició de lluita, a la que avui se suma un prestigi renovat per ser pioner de les mobilitzacions populars dels nostres dies, i el primer que va aconseguir conformar un front unitari ampli al seu entorn, que es va anomenar “Frente de Resistencia contra la Privatización de la Industria Eléctrica”, i que ha fet fracassar tots els intents de reformes privatitzadores a la Constitució preteses ja per tres presidents de la República consecutius, l’Ernesto Zedillo, del PRI; en Vicente Fox, del PAN; i l’actual, en Felipe Calderón.
Els camperols ocasionalment surten al carrer en marxes multitudinàries. Exigeixen canvis en els acords fixats al NAFTA, que han portat el camp mexicà a una crisi sense precedents i que amenacen amb aprofundir-la encara més. Un efecte especialment agressiu d’aquesta crisi, i que ha provocat una profunda indignació en els sectors populars, ha estat la pujada del preu del blat de moro i la tortilla, aliment bàsic de la nostra població.
El Cas de la població indígena.
M’aturaré una mica més en el cas dels indígenes, perquè crec que serà útil que aporti alguna informació addicional sobre aquest tema pel que fa a Mèxic. L’objectiu que mobilitza cada cop més nombroses ètnies és la recerca de condicions d’existència menys injustes; la lluita per reduir les diferències que separen les capes riques de la població de les capes més pobres que, amb el neoliberalisme, s’aprofundeix acceleradament i esdevé abismal.
Passa que els indígenes estan formalment protegits per lleis que garanteixen la igualtat de tots els mexicans, des de temps enrere, sense que importi el color de la pell ni l’origen ètnic; les creences religioses ni el gènere. En aquests aspectes, Mèxic ha estat un país avançat al món, ja des del segle XIX, en bona mesura com a resultat del sorgiment d’una societat mestissa, tant en el demogràfic com en el cultural, altament barrejada entre si; però molt més a partir de la Revolució Mexicana del 1910 i la seva etapa constructiva, que comporta una gran revalorització de la nostra herència indígena. El lamentable és que aquestes lleis no s’acompleixen a la realitat, sobretot per qüestions econòmiques i de classe.
Els indígenes a Mèxic estan barrejats entre si amb tota la població, però no tots. No hi ha barris que els estiguin prohibits, ni centres d’estudis o de treball, clubs, hotels o restaurants; però sí que hi ha comunitats indígenes que viuen en la marginalitat, moltes i en gran mesura. En el sentit contrari, hi ha dirigents polítics indígenes de raça pura, funcionaris d’elecció popular i per designació a llocs de tots els nivells, inclosos els molt alts, provinents dels diversos partits, també els partits burgesos més reaccionaris; n’hi ha hagut des de mitjan segle XIX. Hi ha artistes de diversos gèneres, literats, músics, intel·lectuals molt reconeguts per tota la societat; històricament n’hi ha hagut. Hi ha indígenes rics que, òbviament, no pateixen discriminació enlloc, sinó que gaudeixen de les comoditats i beneficis que el capitalisme reserva per als membres de la classe dominant i en gradació ascendent, segons el volum de la fortuna personal de cadascú. La Nació, la societat i el poble valoren i s’enorgulleixen d’indígenes històricament destacats: Cuauhtémoc, Juárez, Altamirano, Ramírez, Julián Carrillo, Tamayo, per esmentar-ne alguns, tot i que el llistat pot ser extens.
Però també és un fet que els indígenes pobres pateixen les mateixes calamitats que tots els pobres, amb l’agravant que, en el cas de la població indígena, el percentatge de rics és molt menor, i el de pobres més gran que la mitjana general. És aquí on es reflecteix la injustícia social i històrica de la que en són víctimes els membres de més de cinquanta ètnies que hi ha al nostre país i que, igual que totes les injustícies que vam heretar del passat, s’han agreujat de manera aclaparadora en els darrers vint-i-cinc anys, per la globalització neoliberal i la seva concreció a Mèxic. Per exemple, amb la complicitat dels governs de la dreta els pobles indígenes segueixen sent víctimes del despull dels seus territoris originaris i fins i tot dels seus rudimentaris mitjans de producció rural agrícola i pesquera, d’autoconsum o supervivència, així com de la seva enorme creativitat artística i artesanal, per a benefici de les empreses transnacionals saquejadores dels nostres recursos naturals, de la nostra riquesa històric-cultural, i explotadores de la força de treball semiesclavitzada, com ho és en particular la del treballador indígena. Al servei de les corporacions capitalistes, a les que any rere any generen abundoses fortunes, segueixen constituint exèrcits de treballadors agrícoles migrants, per desenes de milers i en condicions de pària –incloent el treball infantil-, des del sud cap al nord del país.
Mobilitzacions d’ordre regional i local.
A més de les mobilitzacions antineoliberals d’importants sindicats obrers; de mestres d’escola; treballadors universitaris, camperols, indígenes, que tenen un caràcter nacional; també esclaten moviments d’insurrecció popular pacífica en localitats i regions, com a Atenco, entre altres molts casos, un municipi de l’Estat de Mèxic, proper a la capital, i com a Oxaca, un Estat al sud del país, molt ric per la seva composició ètnica, per la seva cultura, la seva història i la seva tradició revolucionària.
A Atenco, la població que és majoritàriament camperola, mitjançant la mobilització social, intensa i combativa, però pacífica –els seus proverbials matxets eren només un estandard, un símbol de lluita, mai un instrument d’agressió- va aconseguir impedir, en els primers anys del govern d’en Fox, que se’ls prenguessin les terres per construir un aeroport que seria un negoci lucratiu per a uns quants. Van crear per a la lluita el Frente de Pueblos en Defensa de la Tierra i, després de la seva victòria concreta, es van mantenir actius enarborant altres demandes pròpies i duent endavant accions solidàries amb altres lluites. A principis de maig del 2006 van patir una repressió ferotge de tipus nazifeixista. Com a resultat, molts van ser ferits o morts. La policia va violentar massivament les dones, sense distingir raça ni nacionalitat. Hi va haver centenars d’empresonats. Els principals dirigents han estat objecte de penes monstruoses, 67 anys de presó cadascun.
A Oaxaca, el govern estatal va creure que podia apaivagar el moviment sindical d’educadors, també el maig del 2006, per cert, mitjançant la repressió; el que va aconseguir va ser provocar una protesta més gran, que va involucrar la gran majoria de la població en solidaritat amb els mestres dels seus fills. Es va iniciar una mobilització popular enorme, sense precedents a l’entitat, amb una organització de tipus frontista que va prendre com a nom Asamblea Popular de los Pueblos de Oxaca, APPO. La demanda central del moviment va ser: càstig al repressor, en la forma de cessament del càrrec de governador de l’entitat. La seva sortida era indispensable per a la protecció del propi moviment popular, perquè es tracta d’un personatge revengista i violent que, si es quedés, provocaria persecucions de tot tipus, privacions de llibertat, tortures i assassinats, com el que es va cometre contra el periodista nordamericà Bradley Roland Will. Tot això va passar en efecte, ja que el governant repudiat es va quedar a lloc, fins ara, amb la protecció dels governs federals d’en Fox i en Calderón, a vegades dissimulada i altres franca, no obstant que provenen de diferents partits polítics: el governador, l’Ulises Ruiz, del PRI; els presidents esmentats, del PAN. L’APPO subsisteix, ara més assentada que als seus inicis. El moviment temporalment va perdre efervescència, però ha guanyat en consciència i en organització.
El moviment obrer i popular i els partits amb participació electoral.
No és estrany que els dos partits esmentats actuïn en aliança, ho fan amb freqüència, ja sigui de manera expressa o tàcita. No tan sols ells, sinó també el PRD, membre de la Internacional Socialdemòcrata –igual que el PRI-, que a vegades fa aliances electorals i/o en qüestions parlamentàries, ara amb el PRI, ara amb el PAN i a vegades amb ambdós. I el PT –Partido del Trabajo-, que es declara marxista, també fa aliances amb tots ells sense distinció, en tant que pugui aconseguir més posicions en els òrgans de la representació pública i accés més gran als recursos del finançament públic, que a Mèxic és abundant.
En termes generals, el moviment obrer i popular contra el neoliberalisme i l’imperialisme té una relació complexa amb els partits que participen en els processos electorals, freqüentment contradictòria. Per comprendre-ho, cal tenir en compte que no tan sols els partits que podrien considerar-se de la dreta el PAN i el PRI han provocat la violència repressiva contra les masses populars que exerceixen el seu dret constitucional de manifestar-se en defensa dels seus interessos de classe. Són nombrosos els casos d’autoritats provinents del PRD que també han atropellat els obrers, camperols i indígenes, sense miraments.
En el cas d’Atenco, per exemple, la repressió va ser exercida de manera unificada pels cossos repressius de la Federació, el govern del qual encapçala en Fox, del PAN, de l’Estat de Mèxic, governat per l’Enrique Peña Nieto, del PRI, i del municipi de Texcoco, on va començar la fase repressiva de maig del 2006, governat pel PRD. Un altre cas significatiu és l’anomenat de La Parota, un Complex Hidroelèctric que es projecta construir a l’Estat de Guerrero, com a part del Plan Puebla Panamá, en un lloc proper al conegut centre turístic d’Acapulco; diverses comunitats indígenes i camperoles s’han oposat a l’expropiació de les seves terres que les autoritats volen realitzar en condicions summament injustes, i la reacció unificada del govern federal panista i de l’estatal, encapçalat per en Zeferino Torreblanca, del PRD, ha estat la violència, també en aquest cas.
I simbòlicament més greu va ser el fet que, en el cas dels miners, qui va obrir foc i va privar de la vida dos treballadors vaguistes va ser la policia estatal de Michoacán, el governador del qual també és del PRD i té un nom i lligams familiars emblemàtics que evoquen el respecte als drets i a les lluites obreres, camperoles i populars. Es tracta del governador Lázaro Cárdenas Batel, net del general Lázaro Cárdenas del Río, d’il·lustre memòria. És clar, la policia federal també va participar en l’operatiu amb un gran desplegament de força, en suport de l’acció sol·licitada pel grup patronal anomenat “Grupo México”, altament transnacionalitzat, per cert.
En altres aspectes, a vegades els grups parlamentaris del PRD i els seus dirigents –que acostuma a ser el partit que assumeix millors posicions- plantegen qüestions que coincideixen amb les demandes del moviment popular; tot i que generalment s’ubiquen a la seva dreta. Els seus candidats a diversos llocs d’elecció també procuren apropar-se a aquest moviment, a la recerca de vots, i amb freqüència ofereixen candidatures a alguns dels dirigents de masses, concebent que d’aquesta manera puguin aconseguir un nombre més gran de sufragis. El PRD és un partit amb múltiples contradiccions internes, format per grups d’interès que lluiten entre si per les candidatures, els llocs de direcció i l’usdefruit dels recursos públics, sense miraments.
El PAN, al seu torn, és un partit de dretes tradicional, emparentat tant en l’històric com en l’ideològic amb el falangisme espanyol i el neofeixisme alemany i italià de la preguerra, de la guerra i contemporani. El PRI va ser un partit heterogeni, que agrupava formalment masses obreres i camperoles sota l’hegemonia de la burgesia, a vegades del seu sector nacionalista, quan aquest existia, a vegades del seu sector reaccionari i proimperialista, ja que aquests dos sectors es van mantenir en lluita durant dècades pel control de Mèxic i del seu aparell electoral. Per això ha registrat ziga-zagues al llarg de la història, amb actes positius i negatius. Avui no queda res del que va tenir de positiu en altres temps, ja que va esdevenir una organització política electoral de professionals experimentats i enriquits, disposats a servir el nou amo del país i del món, el capital financer i corporatiu internacional. El PT poques vegades s’interessa per algun problema popular, tot i que en l’internacional li agrada mantenir una imatge de partit de l’esquerra que no es correspon amb la seva política interna.
En resum, un altre dels resultats negatius de les formes que va prendre a Mèxic la globalització neoliberal és el de que no existeixi un sol partit polític amb registre electoral i presència parlamentària que representi els interessos de la classe obrera, cap partit marxista leninista; ni tan sols cap que enarbori amb fermesa una política antiimperialista. Abans sí que n’hi va haver. El Partido Popular Socialista, avui Partido Popular Socialista de México, el meu partit, va tenir registre i intensa participació parlamentària des del 1948, any de la seva fundació, fins el 1994, quan li va ser cancel·lat el dret a participar a les eleccions, per cert en una acció flagrantment violatòria de les lleis vigents en aquell moment. Som un partit marxista leninista que reivindica la vigència dels principis formulats per en Marx i l’Engels, enriquits per en Lenin i altres pensadors revolucionaris, i amb aportacions valuoses també de lluitadors i ideòlegs llatinoamericans, com en Recabarren, en Mariátegui, en Lombardo Toledano, fundador del nostre partit, el Ché, en Fidel i alguns altres més. També el Partido Comunista Mexicano, fundat el 1919, i avui desaparegut, va tenir presència en el Parlament en diverses ocasions. Avui no n’hi ha cap, ni la perspectiva de que existeixi en un futur immediat. Les reformes del neoliberalisme van aprofundir el caràcter mercat-tècnic i mercantil dels processos electorals, fins al grau que aquests dies l’Institut Federal Electoral i el duopoli televisiu que hi ha a Mèxic es troben igualment immersos en un escàndol de corrupció multimilionària dels recursos públics, i tal vegada de recursos privats il·lícits, com a resultat de les vergonyoses eleccions federals del 2006.
LA MOBILITZACIÓ POPULAR: EL SEU TRÀNSIT DE LA RESISTÈNCIA A LA CONSTRUCCIÓ D’INSTRUMENTS PER AL CANVI PROFUND, REVOLUCIONARI DE LA SOCIETAT.
Les mobilitzacions que vaig ressenyar tenen causes concretes diferents i específiques, però un denominador comú: les polítiques neoliberals que s’apliquen a Mèxic des del 1982, que van aprofundir dramàticament les injustícies socials i l’explotació dels treballadors; van condemnar la majoria de la població a la pobresa creixent i a la desesperança i van estretir les possibilitats de dirimir els conflictes socials per les vies electoral i parlamentària. Totes les mobilitzacions han estat esclats més o menys espontanis, sorgits front a un problema concret i molt agut. El mateix ha passat amb moltes d’altres que he omès esmentar per raons de temps.
Front les polítiques neoliberals, des dels seus inicis als primers vuitanta, van començar a sorgir accions de resistència, però encara eren aïllades. Amb el temps, cada cop els grups afectats per cada acció dels neoliberals van anar entenent que no n’hi ha prou amb enfrontar-se aquesta política concreta que els afecta, sinó que cal articular la lluita amb tots els altres grups i sectors socials assotats pel neoliberalisme, perquè aquesta és l’única manera d’incidir victoriosament en la correlació de les forces. D’aquesta manera s’ha anat creant un moviment obrer i popular antineoliberal cada vegada més articulat.
A més de l’anterior, l’experiència nacional i internacional va deixant clar als mexicans que, en el nostre cas i en general a l’Amèrica Llatina, el neoliberalisme no tan sols significa una creixent explotació de classes; cancel·lació de drets i conquestes laborals i socials; reducció de la part del producte social al qual accedeixen els treballadors en benefici de la part de la qual se n’apropien els capitalistes, com passa inclús en el capitalisme desenvolupat. Però per a nosaltres significa tot això i més. Perquè sent el neoliberalisme una guerra de la classe propietària per a desposseir la classe proletària a escala mundial, per incrementar la taxa de guany també és, al mateix temps, una guerra de l’imperialisme contra els països depenents, per incrementar un saqueig i consolidar la seva condició subordinada i contra els semidepenents, amb la finalitat que esdevinguin neocolònies absolutes. A l’Amèrica Llatina, el neoliberalisme, per tant, abat les condicions de vida dels treballadors igual que a tot arreu, però a més ens arrenca la Pàtria i la fa esdevenir colònia en termes econòmics i polítics.
En la mesura en què el moviment obrer i el moviment popular adquireixen consciència d’aquesta realitat a països com Mèxic eleven la seva lluita, passant de la resistència front les polítiques neoliberals concretes que afecten cada grup i sector social a la lluita de tots contra l’imperialisme, que és l’enemic comú de tot el poble de Mèxic i dels pobles del món.
Resumint, diré que la lluita combativa dels obrers i el poble contra les polítiques neoliberals concretes per resistir-les i intentar revertir-les ja és valuosa en si mateixa; però el veritablement important a Mèxic avui és que enmig d’aquesta lluita i al seu redòs es van construint els instruments idonis per als tres objectius més avançats, que estan dialècticament vinculats, per cert: a) eradicar el neoliberalisme; b) aconseguir la independència econòmica i política plena de Mèxic pel que fa a l’imperialisme, qüestió que exigeix i comporta una necessària i més estreta interrelació fraternal amb els altres països de l’Amèrica Llatina i el Carib, que van fent passes cap a la seva emancipació, segons es preveu i es comprova amb instruments, sobretot, com a l’Alternativa Bolivariana de les Amèriques, ALBA, i també amb altres, com el MERCOSUR, el Banc del Sud, etc., que finalment podran desembocar en una federació de nacions lliures i sobiranes, segons la concepció d’en Bolívar avui més vigent que mai, i c) contruir una societat superior, sense classes socials, una societat socialista i comunista.
El Diálogo Nacional por un Nuevo Proyecto de Nación i la Promotora por la Unidad Nacional contra el Neoliberalismo.
Per avui, per la seva amplitud i magnitud; pel seu programa, clar i avançat, construït amb consens, i per la significativa presència de la classe obrera –mitjançant sindicats combatius, però també mitjançant el seu partit de classe- el millor instrument que ha sorgit és l’anomenat Diálogo Nacional por un Nuevo Proyecto de Nación, que congrega més de 600 organitzacions d’obrers, docents, camperols, indígenes, dones i joves, entre elles diverses organitzacions polítiques de l’esquerra marxista leninista.
Es tracta d’un front en el que es discuteixen i acorden objectius, línies, programa i plans d’acció. És, fins ara, el fruit més gran dels esforços desplegats per les forces més conscients per articular els diversos grups i organitzacions en lluita i armar una força unitària vigorosa.
Un altre instrument valuós està sent la Promotora por la Unidad Nacional contra el Neoliberalismo, menys àmplia que l’abans esmentat, però més a l’esquerra. Està sent un front en el qual actuen nombrosos partits i organitzacions que s’assumeixen partidàries de la desaparició de la propietat privada i la construcció de la societat socialista, amb els seus diversos origens, filiacions i tendències, moltes de les quals, fins fa poc, es veien com a enemigues.
És una instància de treball intens en la que es construeixen posicions comuns que després es porten a la consideració de les moltes altres organitzacions que participen en l’altre front més gran, ja esmentat, el Diálogo Nacional.
En López Obrador i la Convención Democrática Nacional.
Hi ha altres fronts. Un, significatiu sobretot per la dimensió que en determinats moments ha assolit, és la Convención Democrática Nacional, sorgida entorn la figura individual de l’Andrés Manuel López Obrador, després dels resultats de l’elecció de juliol del 2006 que van ser molt qüestionats. En López Obrador va fer una crida a una concentració popular que va ser molt nombrosa, per cert, i a la qual, rememorant el nom d’un esdeveniment històric de la Revolució Mexicana, li va donar aquest nom: Convención Democrática Nacional, la mateixa que va proclamar en López Obrador President Légítim de Mèxic; va obviar la validesa de l’elecció i va declarar que en Calderón és un governant de facto, il·legítim i bastard.
Cal destacar que en López Obrador ha assumit millors posicions com a President Legítim que les que va tenir com a candidat presidencial. En aquella primera etapa, sense ser idèntiques les seves posicions polítiques i programàtiques a les del PRI i del PAN, tampoc se’n diferenciava en les qüestions que tenen a veure amb la lluita contra l’imperialisme, per la independència plena de Mèxic; tampoc va procurar apropar-se mai a posicions patriòtiques, populars i llatinoamericanistes com les d’en Chávez o l’Evo Morales, sinó que, pel contrari, va fer tots els esforços que va poder per mostrar-se distant i diferent d’ells. I pel que fa al moviment obrer i popular, va procurar construir ponts cap als seus dirigents en l’individual, oferir candidatures a molts d’ells al PRD, però va tenir cura de no pronunciar-se sobretot en les qüestions programàtiques més importants que aquest front enarborava o fer-ho d’una manera ambigua. I, al mateix temps, va coquetejar amb el capital financer i corporatiu internacional, destacant que el seu govern respectaria les normes del mercat mundial dels nostres dies –el mercat neoliberal globalitzat- que és precisament l’essència del neoliberalisme.
Avui, no obstant, ja reprèn un discurs més ferm pel que fa a la no privatització de les indústries elèctrica i petroliera, per exemple, tot i que en altres temes segueix sense pronunciar-se. En qualsevol cas, s’han produït apropaments valuosos entre la Convención Democrática Nacional i el Diálogo Nacional por un Nuevo Proyecto de Nación, i inclús amb el Partido Popular Socialista de México.
L’Ejército Zapatista de Liberación Nacional i la Otra campaña.
No deixaré d’ocupar-me de l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional, àmpliament conegut al món, després de la seva irrupció pública, espectacular, el cap d’any del 1993. Aquesta organització va deixar enrere els seus plantejaments anteriors ideològics i polítics i va prendre també, recentment, la línia de la lluita popular frontista, tot i que no accepta ni reconeix cap dels fronts ja existents, amb els quals té diferències. Va esdevenir l’eix d’una mobilització frontista anomenada la “Otra campaña”, es va proclamar anticapitalista i va trencar amb l’aïllament que s’havia imposat pel que fa als partits comunistes i obrers, amb els quals no hi tenia cap tracte. Des de la Otra campaña, l’EZLN principalment va combatre la candidatura d’en López Obrador, al qual va considerar el perill més gran en el procés electoral, punt de vista erroni a parer nostre.
Perquè és veritat que la il·lusió desmesurada i no sustentada que alguns grups i sectors de les masses populars van arribar a xifrar en aquest candidat, va engendrar el perill que es donés la desmobilització i desarticulació d’alguns fronts de la lluita social; però combatre aquest perill el que requeria era parlar amb la veritat, explicar a les masses les limitacions d’en López Obrador i el seu programa, i explicar també els seus compromisos; però no exagerar cap d’aquestes limitacions. En qualsevol cas, els candidats dels altres partits burgesos van enarborar sempre programes més oposats als interessos i aspiracions de la classe obrera i el poble, sobretot el candidat del PAN.
El PPS de Mèxic, front la candidatura d’en López Obrador, va fer això, va posar al descobert els seus encerts i les seves limitacions en successives anàlisis comparatives amb els altres candidats. No va fer campanya per tal que es votés al seu favor de manera expressa, perquè va considerar que no ho mereixia, que no oferia una sortida per als grans problemes de Mèxic, però menys l’oferia l’altra candidatura i, d’elles, la del PAN en particular era la més negativa, per la qual cosa se li hauria de barrar el pas en la mesura del possible.
Ara bé, no obstant el relatiu sectarisme que l’EZLN li imbueix a la Otra campaña, el PPSM també hi participa, igual que ho fan en tots els fronts amplis –uns ho són més que altres-, amb l’únic requisit que siguin o puguin arribar a ser antiimperialistes, i amb la mira de contribuir a l’articulació de tots, a la construcció d’un sol gran front, d’una força organitzada de masses, amb un programa definit i objectius clars que desemboquin en la transformació revolucionària profunda de Mèxic.
Alguns altres partits i organitzacions de l’esquerra socialista i comunista –la seva proliferació i la profunda polvorització de l’esquerra és un altre resultat negatiu de la globalització neoliberal –també participen en la Otra campaña, ja ho facin o no en altres fronts més amplis. Bilateralment hi ha una relació de respecte entre l’EZLN i el meu partit, tal com l’hem construït, de fet, amb altres partits fraterns, amb tots els que s’assumeixin partidaris del socialisme i el comunisme, sense excepció. La unitat en l’acció que promovem, pensem, donarà oportunitat al debat profund d’idees i a la unitat plena, ideològica i política, necessària per reconstruir –o potser més aviat per construir- el gran partit de la classe treballadora, ideològicament ben sustentat, amb una línia estratègica i tàctica precisa, vigorosament unit a les masses populars, capaç de realitzar la Revolució per a la nostra Segona i Definitiva Independència i construir una Democràcia del Poble que, calculem, serà l’antesala d’una Societat Socialista i Comunista a Mèxic, sense trampa ni cartró.
Resumint, la lluita del poble mexicà per la seva emancipació té en aquests moments la característica essencial comú de la que es du a terme en tota l’Amèrica Llatina: la de ser una mobilització popular cada cop més conscient i cohesionada políticament i ideològicament contra l’imperialisme. Acabo citant en Lombardo el qual, ja des del 1956, es diria de forma profètica, va declarar: “Necessitem una nova Revolució... aquesta revolució serà la quarta etapa de la Revolució ininterrompuda de la nostra història, després de les etapes de la Independència, de la Reforma i de la lluita contra la dictadura d’en Porfirio Díaz... Aquesta quarta revolució tindrà les seves pròpies característiques... Serà una revolució basada en la vigorització de la consciència de classe del proletariat i en l’educació política de les altres forces socials que han de cooperar a la Democràcia del Poble. Una revolució caracteritzada per grans moviments de masses, vigorosos, resolts i entusiastes”. Sembla que la vida li està donant la raó.
Notes
(1) He posat entre cometes el terme “nacional” perquè cal aclarir que un dels canvis profunds que va portar a Mèxic la globalització neoliberal va ser la virtual desaparició –com a mínim com a una força econòmica, social i política significativa- de la burgesia nacional, que en altre temps va jugar un paper important en els nostres processos històrics, i que va participar, a raó dels seus propis interessos de classe, en la lluita per l’alliberament de Mèxic de l’imperialisme. Actualment ja no n’hi ha. Entre altres mecanismes, per a la seva desaparició va operar la fallida de milers d’empreses nacionals com a resultat de la transnacionalització de l’economia; va operar, també, l’associació subordinada dels grans empresaris “nacionals” al capital estranger i la seva entrada als cercles de l’exportació de capital cap a altres països, sobretot de l’Amèrica Llatina i del Carib. Per acabar, el procés de privatització de l’abans poderós sector estatal de l’economia a Mèxic va desmantellar el sector de la burgesia nacional al poder, la base econòmica de la qual era precisament aquest sector del que, per una banda, se’n van apoderar els propis polítics burgesos que van augmentar les seves fortunes personals i van esdevenir grans capitalistes privats, per altra banda es va entregar al capital privat “nacional”, lligat als consorcis transnacionals i, en la seva part medul·lar, als propis consorcis i corporatius transnacionals; amb tot això es va generar una estreta aliança entre el gran capital privat “nacional” i el transnacional, en el qual aquell va quedar subordinat en tot l’essencial a aquest darrer.
(2) Veure: La perspectiva de México, una democracia del pueblo. Informe Polític al Novè Consell Nacional del Partit Popular. 5 d’abril del 1956.
Etiquetes de comentaris: 4, Internacional, l'Espurna, Pensament
Publica un comentari