Isabel Ribas Seix
Delegada de Salut Pública de l'Ajuntament de Barcelona
Presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona
Darrerament es parla molt de participació, a causa que la disminució de la participació ha arribat també a la participació electoral, amb el resultat de taxes d’abstenció que preocupen partits de dretes i d’esquerres. Però des de l’esquerra sempre ens hem ocupat i preocupat de la participació social i política, perquè aquest valor forma part del nostre ADN. Darrerament sembla que algunes forces i persones d’esquerra han deixat de banda allò de “força de lluita i de govern”, i ens hem decantat tant cap al govern que estem oblidant que la nostra raó de ser està en un equilibri de les dues parts.
Actualment estem vivint una síndrome de desafecció de la política que es caracteritza per un abstencionisme electoral, per l’allunyament dels ciutadans de la política i dels partits, i per l’estancament o disminució de l’associacionisme, inclòs el sindicalisme. Això és a causa d’uns elements conjunturals entre els quals hi ha la professionalització dels polítics, la persistència d’uns instruments polítics obsolets, la visió negativa que de la política i el que l’envolta donen els mitjans de comunicació, el llenguatge polític d’enfrontament agressiu i permanent, la lletania de casos de corrupció i, finalment, la globalització del món i també de la política. Però aquesta crisi de l’associacionisme i de la participació social i política ve de més lluny, fa temps que en parlem, i per força hi ha d’haver condicionants no tant conjunturals i molt més estructurals.
I, efectivament, l’erosió de la confiança és significativa, tant en l’eix de la legitimitat com en l’eix de la funcionalitat, i només es podran restablir els llaços si es treballa en aquestes dues direccions. És per tant necessària una mica més de visió compartida i una mica més de gestió efectiva, i és precisament aquest treball de visió compartida i de gestió efectiva la que ha de buscar la participació entre administracions públiques i la societat civil.
Per a què ha de servir la participació? Per democratitzar les decisions; per millorar els resultats. Què no ha de ser? Una forma de legitimar-se un polític que se sent acusat d’estar deslligat de la societat; un instrument de manipulació política, per part dels polítics o d’un grup gran i hegemònic; un instrument per legitimar decisions preses d’avantmà; un lloc on anar només a reclamar. En resum, per a poder participar de debò cal estar informat, poder opinar, poder decidir, i finalment poder valorar la posada en pràctica i el resultat.
És a dir, que per a poder excercir la veritable participació ens cal conèixer la realitat; això és bàsic per a poder transformar-la; ens calen també ciutadans decidits a invertir part del seu temps en resoldre problemes col·lectius, de la ciutat; i finalment persones que no vulguin delegar i professionals (i polítics) que no acceptin la delegació. Perquè el que volem, el que perseguim, és el co-lideratge, la co-governació. I per això cal que abans d’iniciar un procés participatiu totes les parts hem de tenir clars els objectius que es persegueixen: per a què, com, amb qui.
Hem de tenir clar si els participants representen interessos individuals o col·lectius, o sigui distingir entre consumidors i ciutadans. En representar una col·lectivitat es posseeixen determinats drets (com a ciutadans en una democràcia), determinats interessos (com a representants d’altres ciutadans amb els mateixos drets i deures) i un estatus que és diferent al que pot tenir un ciutadà quan exerceix el rol de consumidor d’un producte del mercat (encara que sigui un servei públic).
La mateixa OCDE distingeix tres nivells de participació de la ciutadania en el procés de presa de decisions polítiques:
Informació: és l’esglaó més bàsic i garanteix que el procés polític és prou transparent i permet que la ciutadania pugui valorar les polítques que s’estan realitzant i les seves implicacions i puguin formar-se una opinió.
Consulta: permet a la ciutadania proporcionar un feed-back sobre les opcions polítiques abans no s’hagin pres les decisions finals. Alguns països el que fan és distribuir un document entre les organitzacions millor gestionades i poderoses (ex: sindicats, patronal i ONG més influents), però no als ciutadans en general, per a que facin comentaris i prenguin determinades decisions. Una altra variació és invitar també al públic en general a prendre posició i fer propostes, però sense oferir garanties que la seva opinió canviï decisions ja preses.
Participació activa: permet als ciutadans convertir-se en partners de ple dret o en veritables co-decisors en el procés polític.
Per a una veritable participació, l’objectiu fonamental de les activitats participatives ha de ser arribar a acords a través del consens, sempre que sigui possible, però cal no ignorar o menysprear les discrepàncies. Si el procés s’ha portat a terme de forma justa i els arguments que s’han usat per arribar a un acord són socialment acceptables, s’espera que els que discrepen segueixin col·laborant. Perquè si el procés participatiu és amb debat i diàleg el que sol passar és que es modifiquen els estereotips i els prejudicis i es crea capital social i, en definitiva, una major comprensió i confiança entre els diferents grups de ciutadans i les institucions.
Però tenim una gran dificultat en aquests intents d’afrontar la participació des dels valors tradicionalment d’esquerres: la cultura política individualista i focalitzada en els drets subjectius dels individus hegemònica en aquest moment. Aquesta cultura no fomenta la voluntat, l’interès o la capacitat d’involucrar al públic en el procés polític per intentar arribar a acords amb totes les parts interessades.
He dit que el que no ha de ser la participació és una delegació de les responsabilitats dels polítics vers la ciutadania que els ha elegit. Un exemple molt clar d’això és el debat sobre el Pla d’Actuació Municipal de l’Ajuntament de Barcelona, el procés participatiu obert a la ciutadania del qual acaba d’acabar. El procés participatiu no és una dimissió dels partits del govern de les responsabilitats contretes en l’assumpció de les responsabilitats de govern. La proposta de PAM es basa en uns programes electorals d’unes forces polítiques que, en base a uns resultats electorals, es posen d’acord en un programa comú de govern, l’acord de govern.
El que fa el govern és proposar un text per al debat amb una introducció on s’analitzen els canvis socials, econòmics i tecnològics que ha sofert la ciutat en els darrers anys, per a continuació proposar com afrontem els reptes plantejats per aquests canvis com a una oportunitat i no com a dificultat. És així com es marquen unes línies estratègiques i uns eixos d’actuació, que es concreten en objectius i mesures, que han suposat l’eix central del debat participatiu i on es proposen les esmenes, comentaris o prioritzacions. Però el més important de tot és que aquest procés participatiu és l’expressió de la voluntat de l’equip de govern, i per tant d’unes forces d’esquerres, d’arribar a un ampli consens social i polític, per tal de seguir avançant conjuntament en la construcció de la Barcelona de tots.
Quan vam iniciar el mandat el 2003, moment en el qual vaig iniciar el meu treball a la Regidoria de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona, al costat de l’Ignasi Fina, vam tenir molt clar que havíem de potenciar la participació en salut des de l’Ajuntament de Barcelona. La situació des d’aquell 2003 fins ara ha canviat molt, evidentment no només a causa de la nostra feina, sinó perquè segueixen sent certes les consideracions que ens vam plantejar en aquells inicis i perquè el fet de tenir un govern progressista i d’esquerres primer i d’entesa segon a la Generalitat de Catalunya ha obert portes molt interessants per a la participació en salut.
Aquestes consideracions que ens vam fer el 2004 i que encara són plenament vàlides són les següents:
Cal reconèixer el dret de la ciutadania a participar en els afers públics, inclòs la seva salut.
La implicació dels ciutadans en els temes de salut era i en part encara és la menys desenvolupada.
La salut no deixa de ser un àmbit estratègic que depèn de la col·laboració i estil de vida de la ciutadania.
La participació millora la perspectiva estratègica de la salut.
S’han detectat i es detecten encara moltes expectatives per part dels usuaris.
La informació i la comunicació milloren la qualitat de l’actuació pública.
Les associacions relacionades amb la salut actuen de forma informada i activa.
Els col·lectius socio-comunitaris tenen una pràctica vivencial i cada vegada estan més informats.
La participació pot contribuir a la modernització i reforma del sector públic.
I això ho hem treballat a partir de tres formats diferents, adreçats també a diferents sectors socials:
Jornades de Participació en Salut Pública: adreçades a entitats i a persones individuals. En cada cas s’ha intentat recollir les opinions i maneres de veure i abordar diferents aspectes de la salut, vista sempre des d’un punt de vista bio-psico-social.
Consells de Salut de Districte: vam començar el mandat 2003-07 amb dos Consells (Horta-Guinardó i Nou Barris) i l’hem acabat amb 7 (Ciutat Vella, Eixample, Les Corts, Sant Andreu i Sant Martí). En aquest inici de mandat s’estan creant ja els 3 que falten (Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia), o sigui que aviat tindrem completada la xarxa a tota la ciutat. Es tracta ara d’aportar prou informació, formació i eines de treball col·lectiu per a que els Consells siguin veritables instruments de participació i construcció, que permeti avançar col·lectivament en la millora de la salut de la ciutadania de cada districte.
Grup de treball de Salut del CMBS, a l’espera d’un Consell de Salut de Barcelona veritablement participatiu. Avantatges CMBS: transversal, interdisciplinari, presentació de les conclusions a finals de curs i avaluació de l’acompliment de les propostes de l’any anterior.
Deia que ens sentíem molt sols el 2003 quan vam començar i que la situació ha canviat molt amb un govern progressista a la Generalitat. Canvis potser encara no en l’aplicació concreta al territori, però grans canvis en la concepció i en la legislació.
El Decret GTS (38/2006) institucionalitza la col·laboració entre Dep. de Salut i poder local (Ajuntaments i Consells Comarcals) per arrelar al territori la definició de les polítiques de salut. Aquest decret defineix que entre les funcions dels GTS hi ha la participació comunitària, que és imprescindible per gestionar correctament les polítiques de salut a causa de la complexitat i la diversitat de la societat. Defineix també els Consells de Salut com a òrgan de participació ciutadana per a l’assessorament, consulta, supervisió i seguiment de l’activitat dels GTS.
Amb aquest Decret la Generalitat de Catalunya expressa la voluntat d’obrir les decisions polítiques en matèria de salut a la xarxa d’actors institucionals i socials presents en cada territori i defineix la necessitat de comptar amb la col·laboració de la societat civil si les institucions públiques tenen objectius estratègics que requereixen canvis importants per part de la societat. Per donar veu i escoltar la pròpia societat sobre la que es vol intervenir, per conèixer quines accions són les més apropiades i evitar efectes secundaris no desitjats, i a la vegada perquè la realitat social no depèn totalment de les polítiques públiques, ja que les actituds, valors i comportaments de la ciutadania en són un factor important.
Per acabar, algunes conclusions del procés participatiu que acompanyà la definició i concreció dels GTS:
La participació ciutadana cerca implicar la societat en la presa de decisions relacionades amb els serveis sanitaris i amb polítiques de salut en general.
Els objectius de la participació en l’àmbit de la salut són desenvolupar relacions transparents; incorporar el punt de vista de la ciutadania; construir consensus socials; equilibrar la influència dels sectors socials; facilitar l’accés de la ciutadania a l’agenda de decisió; fomentar l’articulació social; involucrar la societat; conscienciar la ciutadania; fomentar hàbits saludables; millorar la qualitat dels serveis públics i obtenir informació.
Del que es tracta és de posar la ciutadania en el centre de les decisions.
Com veieu, això està referit a l’àmbit de salut però és perfectament aplicable a qualsevol altra esfera dins del camp de la participació.
Per acabar, dues últimes idees:
Atorgar poder als ciutadans (empowering) revitalitza la democràcia participativa, augmenta la cohesió social, condueix a un millor funcionament dels sistemes de salut (en aquest cas) i estableix un millor balanç entre els diferents interessos. A la vegada, també facilita l’associació entre els diferents actors del sistema.
La democràcia és el millor marc on expressar el conflicte i les diferències de forma fèrtil i en definitiva és mitjançant la participació que construïm ciutadans en la seva veritable acepció i que reforcem la democràcia. Per tant, una societat abstencionista, tant socialment com electoral, és per força una societat menys democràtica.
Publica un comentari