Miquel Àngel Sòria
La revista La Calle (esforç fallit de l’esquerra de donar continuïtat a la revista Triunfo) va posar a la venda una sèrie de litografies numerades i signades per un grup important d’artistes (Alberti, Alberto Corazón, Equipo Crónica, Equipo Realidad, Ibarrola, Genovés, Ortega) per intentar evitar la fallida econòmica. Entre aquestes obres destacava un gran fotomuntatge: una boca que tragava tot tipus d’imatges consumistes i que es transformava en un cul assegut sobre un orinal. Els beneficis de l’operació es reflectien en un gràfic. Realment impactant. L’autor: Josep Renau (1907-1982).
Tinc molt presents els seus cartells de la Guerra Civil i l’edició de TheAmerican Way of Life (un dels seus muntatges fotogràfics va servir de portada a l’edició a casa nostra del llibre d’Henri Alleg, S.O.S Amèrica).
Aquest any, que es commemora el centenari del seu naixement, i estem reivindicant la recuperació de la Memòria Històrica sense limitacions, fóra un oblit imperdonable deixar a la foscor de les biblioteques i hemeroteques la seva figura. Sobretot perquè Josep Renau va ser una figura principal en el món cultural de la Guerra Civil.
Des del 1931 estava afiliat al PCE i el 6 de setembre del 36 va ser nomenat Director de Bellas Artes del Ministerio de Instrucción Pública i des d’aquesta responsabilitat va designar Pablo Picasso director del Museu del Prado. Ell també és qui li encarrega l’elaboració del Gernika pel Pavelló de l’Exposició Internacional d’Arts i Tècniques de París.
En el seu exili tardà a la República Democràtica Alemanya (va morir a Berlín)va rebre la influència de figures com George Grosz, Hanna Höch o John Heartfield. Amb ells tenia en comú el compromís polític i sobretot amb l’últim, un àcid sentit de l’humor i l’atracció pel fotomuntatge. A diferència de Renau, que feia ús del color, Heartfield (pseudònim de Helmut Herzfelde) usava exclusivament imatges en blanc i negre. (És impressionant l’obra Guerra en la Pau).
Renau sempre va dir que “no era un pintor comunista sinó un comunista pintor” i aquesta declaració de principis es nota en la col·lecció de cartells que va pintar durant la Guerra Civil. Ja hem parlat de les múltiples activitats que va desenvolupar en el terreny polític. Aquestes van impedir que el nombre de cartells no sigui gaire gran. Hi ha des dels que fan una crida a l’afiliació al Partit Comunista, els que mantenen viva la fe en el triomf i segueixen mantenint la flama encesa, fins els que anuncien films com Els mariners de Cronstadt, Tchapaief o El moderno Barba Azul, de Buster Keaton .
Dins del programa Valencia Capital Cultural de la República (1937-2007) es van reunir, en una exposició a la Universitat de València, més de dues-centes obres que no es limiten als seus períodes més coneguts de cartellista o fotomuntador sinó que s’estén a les pintures, els dibuixos i a un abundant material documental (cartes, fotografies o revistes). També a imatges dels murals fets a Mèxic o Alemanya. Tota una visió del seu treball i de les diferents èpoques. No un perdeu l’exposició si s’atansa a casa nostra.
A l’article Sentido popular y revolucionario de la Fiesta de las Fallas, publicat a Nueva Cultura, València, març de 1937. escriu: “Que el fuego simbólico aniquile lo que la crítica del pueblo condena con su fallo inpelable”.
La revista La Calle (esforç fallit de l’esquerra de donar continuïtat a la revista Triunfo) va posar a la venda una sèrie de litografies numerades i signades per un grup important d’artistes (Alberti, Alberto Corazón, Equipo Crónica, Equipo Realidad, Ibarrola, Genovés, Ortega) per intentar evitar la fallida econòmica. Entre aquestes obres destacava un gran fotomuntatge: una boca que tragava tot tipus d’imatges consumistes i que es transformava en un cul assegut sobre un orinal. Els beneficis de l’operació es reflectien en un gràfic. Realment impactant. L’autor: Josep Renau (1907-1982).
Tinc molt presents els seus cartells de la Guerra Civil i l’edició de TheAmerican Way of Life (un dels seus muntatges fotogràfics va servir de portada a l’edició a casa nostra del llibre d’Henri Alleg, S.O.S Amèrica).
Aquest any, que es commemora el centenari del seu naixement, i estem reivindicant la recuperació de la Memòria Històrica sense limitacions, fóra un oblit imperdonable deixar a la foscor de les biblioteques i hemeroteques la seva figura. Sobretot perquè Josep Renau va ser una figura principal en el món cultural de la Guerra Civil.
Des del 1931 estava afiliat al PCE i el 6 de setembre del 36 va ser nomenat Director de Bellas Artes del Ministerio de Instrucción Pública i des d’aquesta responsabilitat va designar Pablo Picasso director del Museu del Prado. Ell també és qui li encarrega l’elaboració del Gernika pel Pavelló de l’Exposició Internacional d’Arts i Tècniques de París.
En el seu exili tardà a la República Democràtica Alemanya (va morir a Berlín)va rebre la influència de figures com George Grosz, Hanna Höch o John Heartfield. Amb ells tenia en comú el compromís polític i sobretot amb l’últim, un àcid sentit de l’humor i l’atracció pel fotomuntatge. A diferència de Renau, que feia ús del color, Heartfield (pseudònim de Helmut Herzfelde) usava exclusivament imatges en blanc i negre. (És impressionant l’obra Guerra en la Pau).
Renau sempre va dir que “no era un pintor comunista sinó un comunista pintor” i aquesta declaració de principis es nota en la col·lecció de cartells que va pintar durant la Guerra Civil. Ja hem parlat de les múltiples activitats que va desenvolupar en el terreny polític. Aquestes van impedir que el nombre de cartells no sigui gaire gran. Hi ha des dels que fan una crida a l’afiliació al Partit Comunista, els que mantenen viva la fe en el triomf i segueixen mantenint la flama encesa, fins els que anuncien films com Els mariners de Cronstadt, Tchapaief o El moderno Barba Azul, de Buster Keaton .
Dins del programa Valencia Capital Cultural de la República (1937-2007) es van reunir, en una exposició a la Universitat de València, més de dues-centes obres que no es limiten als seus períodes més coneguts de cartellista o fotomuntador sinó que s’estén a les pintures, els dibuixos i a un abundant material documental (cartes, fotografies o revistes). També a imatges dels murals fets a Mèxic o Alemanya. Tota una visió del seu treball i de les diferents èpoques. No un perdeu l’exposició si s’atansa a casa nostra.
A l’article Sentido popular y revolucionario de la Fiesta de las Fallas, publicat a Nueva Cultura, València, març de 1937. escriu: “Que el fuego simbólico aniquile lo que la crítica del pueblo condena con su fallo inpelable”.
Publica un comentari