Volem dedicar aquest cinquè número a reflexionar sobre el paper que estan jugant les transnacionals espanyoles a l’Amèrica Llatina i el paper de fre que estan desenvolupant davant dels processos democràtics de construcció del caràcter social de l'Estat. Els obstacles utilitzats per les transnacionals espanyoles han estat diversos (el paper negociador de Repsol a Bolívia i l’Equador no és el mateix que l'actitud agressiva de Fenosa a Nicaragua), però hem de retenir una dada: el suport incondicional del Govern espanyol i del Cap d'Estat ha estat garantit per totes elles.
En Jesús Carrion ens explica l'explosió de la inversió espanyola i el seu destí llatinoamericà: empreses incapaces de competir en el mercat europeu (Telefónica, Repsol YPF, Grupo Santander Central Hispano-SCH, BBVA, Endesa, Unión Fenosa, Iberdrola, Agbar, Gas Natural) que s’apropaven a la calor de les polítiques privatitzadores impulsades per les oligarquies llatinoamericanes d'acord amb els plans d'ajustament estructural que se'ls exigia per tal de renegociar el deute extern. Les empreses espanyoles eren, per les oligarquies locals i capitalistes dels EUA, la garantia de la continuació de la dominació des d'una cara més amable en temes sensibles que no pas les empreses nordamericanes, que ja portaven molt de temps acumulant beneficis i mala premsa.
Al cap i a la fi, l'oligarquia espanyola, basada en les finances i el control de serveis públics, volia treure profit de les oportunitats que oferia la liberalització que suposava el final del franquisme i l'entrada a la CEE. Ho van fer de la millor manera que sabien: controlant mercats captius de serveis públics, invertint poc, donant un mal servei i obtenint enormes retorns. Per fer-vos una idea dels costos socials i ecològics, llegiu l'article que segueix.
A l'imaginari: la utopia neocolonial, la recuperació de l'Imperi espanyol. Tal i com es pot veure en les declaracions dels dirigents d'aquestes empreses, veien Amèrica com el seu lloc natural. Les Cimeres Iberoamericanes de Caps d'Estat i Govern celebrades des del 91 eren un espai de discussió de bones condicions per a la inversió espanyola i la simbolització del Rei com a figura d'unitat, en un nou discurs ideològic posat en escena a l'Expo 92 de Sevilla en què la descoberta d'Amèrica (V Centenario) i l'exaltació de la gran família llatinoamericana (i la seva llengua comú) deixaven de banda les massacres i el latrocini que suposà una "conquesta" que no s'esmentava i quedava oculta sota eufemismes de tota mena.
Que la principal tasca del Rei, encarnació de l'Estat, sigui com a comercial de les empreses espanyoles per tot el món demostra el caràcter de classe de l'Estat: allò de què l'Estat és el gestor col·lectiu dels interessos dels capitalistes és plenament vigent. Com a mínim el seu Cap ho té molt clar.
Que un govern pretesament demòcrata com el que tenim a l'Estat utilitzi la doble moral de, per una banda, parlar d'igualtat i progrés dels pobles i, per altra, respondre a interessos corporatius i de classe contra els drets dels pobles a decidir democràticament el seu futur i tenir infraestructures socials bàsiques és senzillament inadmissible.
En Jesús Carrion ens explica l'explosió de la inversió espanyola i el seu destí llatinoamericà: empreses incapaces de competir en el mercat europeu (Telefónica, Repsol YPF, Grupo Santander Central Hispano-SCH, BBVA, Endesa, Unión Fenosa, Iberdrola, Agbar, Gas Natural) que s’apropaven a la calor de les polítiques privatitzadores impulsades per les oligarquies llatinoamericanes d'acord amb els plans d'ajustament estructural que se'ls exigia per tal de renegociar el deute extern. Les empreses espanyoles eren, per les oligarquies locals i capitalistes dels EUA, la garantia de la continuació de la dominació des d'una cara més amable en temes sensibles que no pas les empreses nordamericanes, que ja portaven molt de temps acumulant beneficis i mala premsa.
Al cap i a la fi, l'oligarquia espanyola, basada en les finances i el control de serveis públics, volia treure profit de les oportunitats que oferia la liberalització que suposava el final del franquisme i l'entrada a la CEE. Ho van fer de la millor manera que sabien: controlant mercats captius de serveis públics, invertint poc, donant un mal servei i obtenint enormes retorns. Per fer-vos una idea dels costos socials i ecològics, llegiu l'article que segueix.
A l'imaginari: la utopia neocolonial, la recuperació de l'Imperi espanyol. Tal i com es pot veure en les declaracions dels dirigents d'aquestes empreses, veien Amèrica com el seu lloc natural. Les Cimeres Iberoamericanes de Caps d'Estat i Govern celebrades des del 91 eren un espai de discussió de bones condicions per a la inversió espanyola i la simbolització del Rei com a figura d'unitat, en un nou discurs ideològic posat en escena a l'Expo 92 de Sevilla en què la descoberta d'Amèrica (V Centenario) i l'exaltació de la gran família llatinoamericana (i la seva llengua comú) deixaven de banda les massacres i el latrocini que suposà una "conquesta" que no s'esmentava i quedava oculta sota eufemismes de tota mena.
Que la principal tasca del Rei, encarnació de l'Estat, sigui com a comercial de les empreses espanyoles per tot el món demostra el caràcter de classe de l'Estat: allò de què l'Estat és el gestor col·lectiu dels interessos dels capitalistes és plenament vigent. Com a mínim el seu Cap ho té molt clar.
Que un govern pretesament demòcrata com el que tenim a l'Estat utilitzi la doble moral de, per una banda, parlar d'igualtat i progrés dels pobles i, per altra, respondre a interessos corporatius i de classe contra els drets dels pobles a decidir democràticament el seu futur i tenir infraestructures socials bàsiques és senzillament inadmissible.
Publica un comentari