Entrevista a en Michael Brie
per Luis Juberías i Quim Cornelles del Consell de Redacció
L’ESPURNA: Un nou subjecte polític ha nascut a Alemanya: Die Linke. Sembla que ha crescut ràpidament en força i suport per tot el territori i apareix fermament establert com a un important actor polític. Quins són els principals fenomens subjacents d’aquest procés i les claus del seu èxit? Quines expectatives hi ha per a un futur proper?
Michael Brie: Die Linke s’ha originat arran dels amplis grups de protesta d’esquerres contra una política neoliberal generadora de polarització social. La inseguretat general i la privatització, una política no democràtica feta entrar amb calçador, així com una creixent militarització, són elements claus que atempten contra els drets del poble. Les manifestacions massives contra la guerra i contra les reformes antisocials en els anys 2003 i 2004 són el substrat social que explica l’aparició d’un partit a l' esquerra de la socialdemocràcia.
A Alemanya, forces relacionades amb el PDS, sindicalistes d’esquerres i socialdemòcrates, activistes d’esquerres dels moviments crítics amb la globalització i altres grups d’esquerres, inclosos els grups trotskistes, impulsen una protesta d’esquerres i democràtica contra aquesta política. Aquesta és una diferència important amb la situació a França o Itàlia on, entre els anys 2007 i 2008, s’hi ha imposat un nou conservadurisme, gairebé profeixista, que esdevé hegemònic.
Die Linke no ha estat només representat en els sis parlaments regionals d’Alemanya de l’Est amb un percentatge que oscil·la entre un 20 i un 30 % dels sufragis a les eleccions, sinó també amb una representació d’entre un 5 i un 8 % en quatre d’Alemanya Occidental.
Aviat es tancarà aquest cicle als ajuntaments i regions en tots els territoris alemanys. El 2005 la candidatura a les eleccions del Parlament va aconseguir un 8,7 %. Actualment, rebem a les enquestes estatals entre un 12 i un 15 % i ens situem a l’Alemanya de l’Est per davant del SPD i CDU. Die Linke ha esdevingut un competidor seriós de l’SPD, que en les enquestes només ha arribat a un percentatge d’entre un 20 i un 25 %.
Les bases socials de l’èxit de Die Linke rauen en l'arrelament simultani en diferents grups socials. Un primer grup són militants que pertanyen a capes de la classe mitjana-alta, orientants cap a una democràcia llibertària i social, que treballen principalment per la defensa de les prestacions de serveis socials per a les persones, com l’ensenyament, la cultura i la protecció social. Aquests militants estan estretament connectats amb el sector públic, molt colpejat per la política neoliberal, i perceben en primera persona les repercussions d’aquesta política de manera clara: des de les retallades de llocs de treball fins a congelacions i retallades dels sous.
Un segon grup estretament relacionat amb Die Linke és el dels treballadors de la indústria que pateixen les amenaces de les reformes neoliberals, que sempre desemboquen en comiats. Aquests treballadors són l’espina dorsal de l’economia alemanya per la seva forta orientació cap a l’exportació. Els salaris s’han estancat des de fa més de 15 anys. La ràpida expansió del treball temporal (Alemanya n’és la capdavantera) posa en perill els nuclis de les plantilles de treballadors i treballadores.
Un tercer grup és el nou subproletariat precaritzat que en altres països és també una part del potencial de l’extrema dreta. Dins dels països més desenvolupats, Alemanya se situa, únicament per darrera dels Estats Units, en el segon lloc en la creació de llocs de treball mal pagats i insegurs. Les reformes han portat a la pèrdua relativament ràpida del treball digne i, per tant, també del benestar que s’aconsegueix treballant (béns i dret als plans de jubilació privats).
Die Linke ha estat capaç, representant els interessos i els valors de grups socials molt diversos, d’aconseguir una aliança social en base a la protesta davant la direcció de les reformes en els àmbits econòmic, social, polític i internacional.
Aquest èxit ha estat possible gràcies als principis del partit, senzillament plantejant les tasques que se'n deriven. No obstant, el treball per endavant és immens: tots aquells que donen suport a Die Linke a través de les eleccions no estan, en la seva majoria, convençuts que la seva posició sobre la protesta sigui realment una proposta de futur. No ens han adjudicat gairebé cap capacitat econòmic-política. Die Linke no s’ha establert encara com a una formació partidista convincent. A més, s'ha de tenir en compte que a regions com Mecklenburg-Vorpommern (on va governar el PDS entre el 1998 i el 2006) i a Berlin (on està al govern des del 2002) no hi ha hagut un daltabaix en el suport electoral, però tampoc ha esdevingut una alternativa realment convincent, que suposi un canvi de direcció substancial.
La tasca més important per a Die Linke és aconseguir una majoria solidària en la societat i en la política. Això demana el desenvolupament de projectes que puguin superar l’hegemonia neoliberal, i en els que es puguin unir una eficiència i innovació econòmica convincent i intel·ligent amb una renovada i decidida política social, en la perspectiva d'una transformació social i ecològica. Només llavors, quan les capes altes de les classes mitjanes reconeguin que hi ha una política d’aquestes carecterístiques, que ofereix noves possibilitats i que ja es troba al país, la fragmentació i desbarat de la societat s'aturarà, i la justícia social i la sostenibilitat ecològica passaran a ser les preocupacions principals. Llavors, l’esquerra podrà prendre l’ofensiva a Alemanya.
L’ESPURNA: A Die Linke hi conflueixen diferents organitzacions i gent amb un bagatge organitzacional i polític-cultural molt diferent. Quin programa comú o quines propostes alternatives ho fan possible?
Michael Brie: Per començar, Die Linke no neix de l'antagonisme entre una socialdemocràcia i un partit dels verds (Die Grünen) que han tallat les seves arrels socials i ecològiques. Die Linke està positivament a favor d'una alternativa electoral (com es van anomenar algunes agrupacions d’esquerres l’any 2004, que es van fusionar definitivament amb el PDS l’any 2007).
En segon lloc, la unitat és fruit d’una direcció conjunta de l’Oskar Lafontaine, en Gregor Gysi i en Lothar Bisky, així com també d'altres polítics compromesos. El Congrés del partit, el maig del 2008, va confirmar una altra vegada aquesta aliança. Aquesta confirmació dóna temps al partit a tornar a construir-se des de baix i poder entrar en la lluita de les eleccions l’any 2009 (eleccions a Europa i al parlament alemany, així com un seguit d’eleccions regionals). Les experiències des del PDS, el SPD i els sindicats, així com d’altres organitzacions d’esquerres, són fins ara una base per resoldre els conflictes, i per a què la unitat del partit no estigui en perill. Els diferents grups saben que l’obtenció del poder no podrà canviar de manera ràpida. La cooperació domina.
En tercer lloc, la unitat consisteix, sense cap mena de dubte, en l’intent de crear i comprometre’s en una clara política d’oposició amb el desenvolupament d’alternatives concretes. La principal qüestió és si s'hauria o no de participar en un govern de centre-esquerra. Les experiències durant els darrers anys en els països europeus són ambivalents i a vegades descoratjadores. El risc de no ser capaç de contribuir des del govern a una ofensiva cap a un reforçament del poder social i democràtic i de no dirigir una lluita per canviar l’actual situació de detentació del poder pels poders fàctics és molt alt.
Progressivament, anem tenint més èxit en un desenvolupament programàtic d'un canvi d'orientació política, amb propostes de canvis concrets i factibles en les polítiques econòmiques i socials, en el desenvolupament sostenible, en la política europea, en àmbits d’ensenyament i culturals, etc., que suposin canvis profunds en l'articulació del poder, la propietat, la producció i la distribució de la riquesa.
És aquesta necessitat de donar llum a una política radical real la que dóna sentit a la Fundació Rosa Luxemburg. Aquí em vindria a la ment la frase d’en Friedrich Engels: “the proof of the pudding is the eating”.
L’ESPURNA: Hi ha algun esforç constant de definició ideològica a Die Linke?
Michael Brie: Die Linke està format a partir de fonts ideològiques molt heterogènies -postcomunisme i marxisme ortodox del PDS, concepcions socialdemòcrates d’esquerres, posicions lluitadores dels sindicats, moviments de protesta social i dels radicals del moviment antiglobalització, trotskisme, etc. L’autodenominació del Partit com a Die Linke (L’esquerra) és una denominació comú que s’utilitza molt sovint com a denominació d’una proposta que aposta per la justícia social i per la intervenció democràtica de l’Estat en l’economia amb la redistribució de dalt cap a baix.
Els punts del programa que es va acordar a la fundació del partit l’any 2007 uneixen els diferents elements ideològics sota la base d’una estratègia de lluita per un canvi de rumb de la política. Com a rerefons es troba el canvi en la gestió del poder en la societat (social, polític i ideològic), per instituir un canvi de direcció.
Aquesta estratègia es vol ajustar a una perspectiva de superació del capitalisme. El canvi polític hauria de seguir un procés de transformació radical, en el que es reduís el domini dels beneficis sobre l’economia i la societat i es reordenés la utilització del capital social i es posessin al seu lloc els interessos ecològics i democràtics. Una part d’aquesta política reformista s’interpreta com a una contenció al capitalisme, una altra, com una política socialista radical. De totes maneres, no hi ha un “consens ideològic” en aquestes qüestions i no és evident que en les propostes del programa del partit, que encara s’està treballant (en els propers mesos es presentarà un esborrany) es pugui assolir.
L’ESPURNA: Un dels aspectes pendents de l'esquerra és fer una proposta que arrabassi l'hegemonia ideològica al neoliberalisme. Quin penses que ha de ser l'eix de l'esquerra per a la lluita per ampliar espais d'hegemonia i de proposta? Quina política proposa Die Linke en aquest sentit?
Michael Brie: Una classe social o un grup social, com deia l’Antonio Gramsci, és progressiva, en el sentit que no només assegura les necessitats existencials de la societat, sinó que a més és capaç d'explorar nous sectors productius d'activitat de manera que aconsegueix proposar unes noves i atractives perspectives de vida (demanda, consum, hàbits d’activitats, transports, comerç, etc.) per ella mateixa i per una gran part de la població. Avui, els treballadors de la informació i la comunicació asseguren la reproducció social i cultural del sistema.
Aquest caràcter productiu d’una classe o grup es pot integrar en dos projectes clars i ben diferenciats. Per una banda, el que comporta la possibilitat que els poderosos, que són avui els senyors dels mercats financers, modernitzin el seu control autoritari amb l’ajuda del poder social i confeccionin una aliança entre les elits neoliberals i aquests grups de les classes mitjanes altes de la societat, amb l’objectiu de crear una polarització de les perspectives de vida. La segona opció és una aliança entre els treballadors de la informació i els grups qualificats de la reproducció social i cultural amb els grups socials més baixos, sota el projecte d’una societat solidària.
La promesa de privilegis exclusius, serveis més barats i revaloracions culturals i ideològiques, vinculen els treballadors de la informació altament qualificats amb els poderosos. El seu relatiu poder de mercat els empeny cap a unes estratègies d’assegurança privada. La confusió, l’amenaça de pèrdua d’estatus (sobretot pels nens), l’experiència de degradació de tots els sistemes culturals i socials (ensenyament, salut, seguretat pública, medi ambient), dels quals se’n valora el seu ascens, la contradicció entre la seva professionalitat i els interessos en el benefici a curt termini, així com unes formes autoritàries i el rebuig d’una pràctica més dialogada, adrecen a unes vies alternatives de desenvolupament.
Això ens condueix a les següents preguntes: hi ha la possibilitat de desmantellar el neoliberalisme i el mercat financer capitalista a través de pràctiques anti-hegemòniques que intentin analitzar l'ordre vigent, per establir una altra forma d’hegemonia? Cap a on poden anar encaminats els projectes que uneixin les extenses capes socials més baixes, les capes centrals deprimides de treballadors i treballadores amenaçats, així com els empleats, amb cada un dels grups que realment pateixen sota la degradació dels serveis públics però que pertanyen més aviat a una classe mitjana alta?
L’actual bloc històric hegemònic del neoliberalisme no abandonarà tot sol l’escenari. Es necessita una “atracció organitzada i metòdica” a través de la construcció pròpia d’un bloc històric alternatiu. S’exigeix un NO per a què el neoliberalisme capitalista sigui desafiat en la seva arrel. Reivindicar el públic! seria la demanda central. La renovació solidària dels sistemes d’ensenyament i salut, d’una seguretat social real, d’un pla d’inversions a llarg termini amb l’objectiu d’una transformació social i ecològica, el control democràtic sobre el poder de les finances i els grans consorcis transnacionals, les reduccions de la jornada laboral i la consolidació al mateix temps de la infraestructura per a una cultura solidària (començant per les escoles), podrien ser els projectes d’entrada per a una lluita com aquesta per esdevenir una altra societat, partint del cor a la vella societat.
A l’ordre del dia, de tota manera, s’hi troben principalment els següents punts:
La nacionalització, és a dir, la renacionalització i municipalització, el control participatiu-democràtic i el decret ecològic sobre les matèries primeres i les reserves d’energia, així com sobre la seva elaboració, i les infraestructures públiques;
La reversió de posar la prosperitat de la societat en mans del mercat financer, superant-ne el predomini, i la redistribució a favor del treball manual i els grups socials baixos;
La reforma dels sistemes d’impostos a favor del foment d’unes condicions de desenvolupament sostenible (educació, coneixements, serveis orientats de manera més humana, adaptació ecològica) i, amb això, els béns i serveis públics;
La democratització de l’economia en els àmbits global, supraregional, nacionals i regional-municipal, així com l’enfortiment dels drets de tots aquells que formen part d’una empresa “stakeholder” (treballadors, consumidors) front als amos dels títols financers (shareholder);
La construcció d’uns serveis de cura a les persones, propera als ciutadans i de caràcter públic, en què l’ensenyament, la salut i l’atenció a les persones grans estiguin garantides en base a formes d'economia pública i solidària i des del convenciment que l'impuls econòmic regional requereix d'àmplies inversions públiques;
L'afirmació del poder dels organismes internacionals de les Nacions Unides, disminució de la despesa militar i consolidació de formes pacífiques de solució de conflictes; només caldria una petita fracció de la despesa que es perd en la nova espiral militarista i de conflictes.
Aquests projectes d’entrada poden arribar a ser els elements per a una àmplia transformació socio-ecològica en el camí cap a una societat solidària.
L’ESPURNA: L'altre aspecte pendent de l’esquerra és la pèrdua d'influència de les organitzacions de masses i l'organicitat dels partits pel que fa a la xarxa d'organitzacions socials de l'esquerra social. Està Die Linke fermament arrelat als sindicats i als moviments socials? Quin treball es planteja Die Linke pel que fa a vigoritzar-los i connectar-hi?
Michael Brie: A través de la seva formació, el Die Linke està estretament connectat en particular amb importants grups sindicalistes a l’Alemanya Occidental. Molts dels seus funcionaris tenen un bagatge sindicalista. De tota manera, encara no es pot parlar d’un arrelament social profund del partit. El partit s’ha embarcat en moltes iniciatives per treballar estretament i de manera conjunta tant amb les diferents branques dels sindicats com amb els moviments socials. El partit ha tingut un paper essencial, sense cap mena de dubte, en la preparació de la protesta contra la reunió dels G8 l’any 2007 a Alemanya. Protesta que es va traduir en la reaparició dels moviments socials i sindicats amb molta més força en l'escenari polític. Moltes d’aquestes accions apunten directament cap a un enfortiment d’una societat civil democràtica d'esquerres. De tota manera, Die Linke no és ni l’únic ni el primer partit polític que serveix d’interlocutor pels sindicats i els moviments socials. Les posicions de l’SPD i dels Verds es mantenen fermes.
L’ESPURNA: L’SPD, probablement a causa de l’impacte de l’amenaça que li suposa Die Linke, ha començat un discurs i un programa suposadament molt més d’esquerres des del seu últim congrés. És possible una coalició de govern de centre-esquerra? Quines serien les bases mínimes per a un acord?
Michael Brie: L’SPD està com a mínim a nivell federal molt allunyat d’una política d’esquerres. El seu cercle de direcció s’ha obert d’una manera parcial cap a l’esquerra i també s’ha apropat tàcticament cap a una cooperació amb Die Linke a nivell regional. Però la direcció de l’SPD en moltes regions està compromesa amb polítiques neoliberals i no treballa ni per una coalició centre-esquerra ni per una majoria solidària de la societat. La principal meta de l’SPD és una aliança amb l’FDP i els Verds, per poder continuar amb la política actual amb unes certes correccions. Els Verds s’obren novament cap a la CDU, per oficiar definitivament la funció de frontisa en el sistema polític alemany, és a dir, depenent de cada cas, i fent possible també una majoria alternativa d’esquerres. En principi, fortes derrotes electorals i conflictes seriosos dintre dels seus partits canviarien aquesta situació en l’SPD i en els Verds. Die Linke ha de reforçar primer de tot la seva pròpia posició, que és la lluita per arribar amb èxit a l’hegemonia d’una alternativa social i democràtica en la societat, per després desenvolupar de manera eficaç nous projectes.
L’ESPURNA: Una gran preocupació ara a Europa és la immigració de països del tercer món i recents membres de la UE. Aquest és un element de fragmentació per a la classe treballadora i és utilitzat en discursos populistes anti-immigració pels partits de dreta o d’ultra-dreta per guanyar el vot popular. Quines són les principals línies d’acció de l’esquerra alemanya en aquest camp?
Michael Brie: Die Linke fins ara ha estat capaç d’aturar una hegemonia de les dretes i ultra-dretes en els grups menys afavorits de la ciutadania i així ha intentat connectar els seus interessos amb alternatives socials i democràtiques. La millor resposta és una política d’estandards mitjans socials i universals, una integració cultural i social, una política de plena ocupació i una renovació dels sistemes de seguretat social per combatre la por, especialment dels grups més baixos i mitjans de la societat.
L’ESPURNA: Per acabar, ens agradaria preguntar-te si creus que Die Linke és principalment un procés específic alemany o és un projecte que dóna resposta a les tendències generals d'augment de desigualtats, el final del pacte de classes de postguerra i la conducció neoliberal de la crisi econòmica.
Michael Brie: Com ja hem explicat, segons la meva opinió, hi ha una lluita en molts països europeus de les elits en el poder per consolidar el projecte de classe neoliberal a través d’una integració social i nacionalista entre els diferents grups de la societat que estan amenaçats pel declivi social. Proposen una política de “protecció” i “exigència”, que promet seguretat i ascens social a aquells que s’adaptin a aquest projecte. Aquesta va ser la principal raó per la victòria electoral d’en Sarkozy i en Berlusconi a França i a Itàlia. Per això, Die Linke ha de lluitar per un altre projecte de classe que hi contraposi un eix solidari entre classes mitjanes, treballadors, precaris i marginats o exclosos. Aquesta lluita tan dura ja l’ha començada l’esquerra europea.
L’ESPURNA: En relació amb això i aprofitant la seva experiència monitorejant processos d’esquerres per tot Europa i en trobar-nos nosaltres en un nou escenari postelectoral, ens agradaria saber quina és l’anàlisi que fas del nou escenari polític d’Espanya i la pèrdua del suport parlamentari d’IU. Creus que el bipartidisme és una situació política que té durabilitat a Espanya? En altres paraules: l’esquerra té un futur brillant de creixement o està condemnada a l’irrellevància entre socioliberals i bipartidisme conservador?
Michael Brie: L’esquerra encara no s'ha adaptat completament, a la societat que va sorgir després de la caiguda dels països de l'Europa de l'Est. El capitalisme financer és un nou tipus de capitalisme, que està relacionat amb una nova estructura de classes, una nova forma d’economia, política i cultura. La dreta ha estat capaç d'adaptar-se millor. L'embranzida de la dreta contra l’Estat social abraça a la vegada promeses de modernitat i de llibertat, mentre que la defensa de l’esquerra es basava en la seva defensa i en valors d'autoritat. Però la defensa del compromís de classes ha esdevingut una rèmora que s'hauria d'abandonar. L’esquerra ja no era una força del futur, sinó que en el millor dels casos era un record d’un passat “millor” o exactament igual de dolent.
Aquest nou capitalisme està passant per una forta inestabilitat, per una polarització social creixent i marcat per una fragmentació de la societat. La política d’esquerres de solidaritat es fa més necessària, però també més complicada. Quan l’esquerra europea s'alça, les esperances socials es reprenen, i si a això se li pot relacionar una promesa de futur atractiva, arribarà a ser una força irresistible. Com el “No Passaran”, hi torna a haver una resistència contra la destrucció de la nostra societat a mans d'un capitalisme catastròfic. “Socialisme o Barbarie”- aquesta solució de la Rosa Luxemburg és també la solució d’un socialisme del segle XXI.
Antonio Gramsci: Quaderns de la presó. Part I
Veure: Michael Brie: Segeln gegen den Wind. Bedingungen eines politischen Richtungswechsels in Deutschland. A: Michael Brie; Cornelia Hildebrandt; Meinhard Meuche-Mäker: Die LINKE. Wohin verändert sie die Republik? Berlín 2007, pàg. 259 i ss.
per Luis Juberías i Quim Cornelles del Consell de Redacció
L’ESPURNA: Un nou subjecte polític ha nascut a Alemanya: Die Linke. Sembla que ha crescut ràpidament en força i suport per tot el territori i apareix fermament establert com a un important actor polític. Quins són els principals fenomens subjacents d’aquest procés i les claus del seu èxit? Quines expectatives hi ha per a un futur proper?
Michael Brie: Die Linke s’ha originat arran dels amplis grups de protesta d’esquerres contra una política neoliberal generadora de polarització social. La inseguretat general i la privatització, una política no democràtica feta entrar amb calçador, així com una creixent militarització, són elements claus que atempten contra els drets del poble. Les manifestacions massives contra la guerra i contra les reformes antisocials en els anys 2003 i 2004 són el substrat social que explica l’aparició d’un partit a l' esquerra de la socialdemocràcia. A Alemanya, forces relacionades amb el PDS, sindicalistes d’esquerres i socialdemòcrates, activistes d’esquerres dels moviments crítics amb la globalització i altres grups d’esquerres, inclosos els grups trotskistes, impulsen una protesta d’esquerres i democràtica contra aquesta política. Aquesta és una diferència important amb la situació a França o Itàlia on, entre els anys 2007 i 2008, s’hi ha imposat un nou conservadurisme, gairebé profeixista, que esdevé hegemònic.
Die Linke no ha estat només representat en els sis parlaments regionals d’Alemanya de l’Est amb un percentatge que oscil·la entre un 20 i un 30 % dels sufragis a les eleccions, sinó també amb una representació d’entre un 5 i un 8 % en quatre d’Alemanya Occidental.
Aviat es tancarà aquest cicle als ajuntaments i regions en tots els territoris alemanys. El 2005 la candidatura a les eleccions del Parlament va aconseguir un 8,7 %. Actualment, rebem a les enquestes estatals entre un 12 i un 15 % i ens situem a l’Alemanya de l’Est per davant del SPD i CDU. Die Linke ha esdevingut un competidor seriós de l’SPD, que en les enquestes només ha arribat a un percentatge d’entre un 20 i un 25 %.
Les bases socials de l’èxit de Die Linke rauen en l'arrelament simultani en diferents grups socials. Un primer grup són militants que pertanyen a capes de la classe mitjana-alta, orientants cap a una democràcia llibertària i social, que treballen principalment per la defensa de les prestacions de serveis socials per a les persones, com l’ensenyament, la cultura i la protecció social. Aquests militants estan estretament connectats amb el sector públic, molt colpejat per la política neoliberal, i perceben en primera persona les repercussions d’aquesta política de manera clara: des de les retallades de llocs de treball fins a congelacions i retallades dels sous.
Un segon grup estretament relacionat amb Die Linke és el dels treballadors de la indústria que pateixen les amenaces de les reformes neoliberals, que sempre desemboquen en comiats. Aquests treballadors són l’espina dorsal de l’economia alemanya per la seva forta orientació cap a l’exportació. Els salaris s’han estancat des de fa més de 15 anys. La ràpida expansió del treball temporal (Alemanya n’és la capdavantera) posa en perill els nuclis de les plantilles de treballadors i treballadores.
Un tercer grup és el nou subproletariat precaritzat que en altres països és també una part del potencial de l’extrema dreta. Dins dels països més desenvolupats, Alemanya se situa, únicament per darrera dels Estats Units, en el segon lloc en la creació de llocs de treball mal pagats i insegurs. Les reformes han portat a la pèrdua relativament ràpida del treball digne i, per tant, també del benestar que s’aconsegueix treballant (béns i dret als plans de jubilació privats).Die Linke ha estat capaç, representant els interessos i els valors de grups socials molt diversos, d’aconseguir una aliança social en base a la protesta davant la direcció de les reformes en els àmbits econòmic, social, polític i internacional.
Aquest èxit ha estat possible gràcies als principis del partit, senzillament plantejant les tasques que se'n deriven. No obstant, el treball per endavant és immens: tots aquells que donen suport a Die Linke a través de les eleccions no estan, en la seva majoria, convençuts que la seva posició sobre la protesta sigui realment una proposta de futur. No ens han adjudicat gairebé cap capacitat econòmic-política. Die Linke no s’ha establert encara com a una formació partidista convincent. A més, s'ha de tenir en compte que a regions com Mecklenburg-Vorpommern (on va governar el PDS entre el 1998 i el 2006) i a Berlin (on està al govern des del 2002) no hi ha hagut un daltabaix en el suport electoral, però tampoc ha esdevingut una alternativa realment convincent, que suposi un canvi de direcció substancial.
La tasca més important per a Die Linke és aconseguir una majoria solidària en la societat i en la política. Això demana el desenvolupament de projectes que puguin superar l’hegemonia neoliberal, i en els que es puguin unir una eficiència i innovació econòmica convincent i intel·ligent amb una renovada i decidida política social, en la perspectiva d'una transformació social i ecològica. Només llavors, quan les capes altes de les classes mitjanes reconeguin que hi ha una política d’aquestes carecterístiques, que ofereix noves possibilitats i que ja es troba al país, la fragmentació i desbarat de la societat s'aturarà, i la justícia social i la sostenibilitat ecològica passaran a ser les preocupacions principals. Llavors, l’esquerra podrà prendre l’ofensiva a Alemanya.
L’ESPURNA: A Die Linke hi conflueixen diferents organitzacions i gent amb un bagatge organitzacional i polític-cultural molt diferent. Quin programa comú o quines propostes alternatives ho fan possible?
Michael Brie: Per començar, Die Linke no neix de l'antagonisme entre una socialdemocràcia i un partit dels verds (Die Grünen) que han tallat les seves arrels socials i ecològiques. Die Linke està positivament a favor d'una alternativa electoral (com es van anomenar algunes agrupacions d’esquerres l’any 2004, que es van fusionar definitivament amb el PDS l’any 2007).
En segon lloc, la unitat és fruit d’una direcció conjunta de l’Oskar Lafontaine, en Gregor Gysi i en Lothar Bisky, així com també d'altres polítics compromesos. El Congrés del partit, el maig del 2008, va confirmar una altra vegada aquesta aliança. Aquesta confirmació dóna temps al partit a tornar a construir-se des de baix i poder entrar en la lluita de les eleccions l’any 2009 (eleccions a Europa i al parlament alemany, així com un seguit d’eleccions regionals). Les experiències des del PDS, el SPD i els sindicats, així com d’altres organitzacions d’esquerres, són fins ara una base per resoldre els conflictes, i per a què la unitat del partit no estigui en perill. Els diferents grups saben que l’obtenció del poder no podrà canviar de manera ràpida. La cooperació domina.
En tercer lloc, la unitat consisteix, sense cap mena de dubte, en l’intent de crear i comprometre’s en una clara política d’oposició amb el desenvolupament d’alternatives concretes. La principal qüestió és si s'hauria o no de participar en un govern de centre-esquerra. Les experiències durant els darrers anys en els països europeus són ambivalents i a vegades descoratjadores. El risc de no ser capaç de contribuir des del govern a una ofensiva cap a un reforçament del poder social i democràtic i de no dirigir una lluita per canviar l’actual situació de detentació del poder pels poders fàctics és molt alt.
Progressivament, anem tenint més èxit en un desenvolupament programàtic d'un canvi d'orientació política, amb propostes de canvis concrets i factibles en les polítiques econòmiques i socials, en el desenvolupament sostenible, en la política europea, en àmbits d’ensenyament i culturals, etc., que suposin canvis profunds en l'articulació del poder, la propietat, la producció i la distribució de la riquesa.
És aquesta necessitat de donar llum a una política radical real la que dóna sentit a la Fundació Rosa Luxemburg. Aquí em vindria a la ment la frase d’en Friedrich Engels: “the proof of the pudding is the eating”.
L’ESPURNA: Hi ha algun esforç constant de definició ideològica a Die Linke?
Michael Brie: Die Linke està format a partir de fonts ideològiques molt heterogènies -postcomunisme i marxisme ortodox del PDS, concepcions socialdemòcrates d’esquerres, posicions lluitadores dels sindicats, moviments de protesta social i dels radicals del moviment antiglobalització, trotskisme, etc. L’autodenominació del Partit com a Die Linke (L’esquerra) és una denominació comú que s’utilitza molt sovint com a denominació d’una proposta que aposta per la justícia social i per la intervenció democràtica de l’Estat en l’economia amb la redistribució de dalt cap a baix.
Els punts del programa que es va acordar a la fundació del partit l’any 2007 uneixen els diferents elements ideològics sota la base d’una estratègia de lluita per un canvi de rumb de la política. Com a rerefons es troba el canvi en la gestió del poder en la societat (social, polític i ideològic), per instituir un canvi de direcció.
Aquesta estratègia es vol ajustar a una perspectiva de superació del capitalisme. El canvi polític hauria de seguir un procés de transformació radical, en el que es reduís el domini dels beneficis sobre l’economia i la societat i es reordenés la utilització del capital social i es posessin al seu lloc els interessos ecològics i democràtics. Una part d’aquesta política reformista s’interpreta com a una contenció al capitalisme, una altra, com una política socialista radical. De totes maneres, no hi ha un “consens ideològic” en aquestes qüestions i no és evident que en les propostes del programa del partit, que encara s’està treballant (en els propers mesos es presentarà un esborrany) es pugui assolir.
L’ESPURNA: Un dels aspectes pendents de l'esquerra és fer una proposta que arrabassi l'hegemonia ideològica al neoliberalisme. Quin penses que ha de ser l'eix de l'esquerra per a la lluita per ampliar espais d'hegemonia i de proposta? Quina política proposa Die Linke en aquest sentit?
Michael Brie: Una classe social o un grup social, com deia l’Antonio Gramsci, és progressiva, en el sentit que no només assegura les necessitats existencials de la societat, sinó que a més és capaç d'explorar nous sectors productius d'activitat de manera que aconsegueix proposar unes noves i atractives perspectives de vida (demanda, consum, hàbits d’activitats, transports, comerç, etc.) per ella mateixa i per una gran part de la població. Avui, els treballadors de la informació i la comunicació asseguren la reproducció social i cultural del sistema.
Aquest caràcter productiu d’una classe o grup es pot integrar en dos projectes clars i ben diferenciats. Per una banda, el que comporta la possibilitat que els poderosos, que són avui els senyors dels mercats financers, modernitzin el seu control autoritari amb l’ajuda del poder social i confeccionin una aliança entre les elits neoliberals i aquests grups de les classes mitjanes altes de la societat, amb l’objectiu de crear una polarització de les perspectives de vida. La segona opció és una aliança entre els treballadors de la informació i els grups qualificats de la reproducció social i cultural amb els grups socials més baixos, sota el projecte d’una societat solidària.
La promesa de privilegis exclusius, serveis més barats i revaloracions culturals i ideològiques, vinculen els treballadors de la informació altament qualificats amb els poderosos. El seu relatiu poder de mercat els empeny cap a unes estratègies d’assegurança privada. La confusió, l’amenaça de pèrdua d’estatus (sobretot pels nens), l’experiència de degradació de tots els sistemes culturals i socials (ensenyament, salut, seguretat pública, medi ambient), dels quals se’n valora el seu ascens, la contradicció entre la seva professionalitat i els interessos en el benefici a curt termini, així com unes formes autoritàries i el rebuig d’una pràctica més dialogada, adrecen a unes vies alternatives de desenvolupament.
Això ens condueix a les següents preguntes: hi ha la possibilitat de desmantellar el neoliberalisme i el mercat financer capitalista a través de pràctiques anti-hegemòniques que intentin analitzar l'ordre vigent, per establir una altra forma d’hegemonia? Cap a on poden anar encaminats els projectes que uneixin les extenses capes socials més baixes, les capes centrals deprimides de treballadors i treballadores amenaçats, així com els empleats, amb cada un dels grups que realment pateixen sota la degradació dels serveis públics però que pertanyen més aviat a una classe mitjana alta?
L’actual bloc històric hegemònic del neoliberalisme no abandonarà tot sol l’escenari. Es necessita una “atracció organitzada i metòdica” a través de la construcció pròpia d’un bloc històric alternatiu. S’exigeix un NO per a què el neoliberalisme capitalista sigui desafiat en la seva arrel. Reivindicar el públic! seria la demanda central. La renovació solidària dels sistemes d’ensenyament i salut, d’una seguretat social real, d’un pla d’inversions a llarg termini amb l’objectiu d’una transformació social i ecològica, el control democràtic sobre el poder de les finances i els grans consorcis transnacionals, les reduccions de la jornada laboral i la consolidació al mateix temps de la infraestructura per a una cultura solidària (començant per les escoles), podrien ser els projectes d’entrada per a una lluita com aquesta per esdevenir una altra societat, partint del cor a la vella societat.
A l’ordre del dia, de tota manera, s’hi troben principalment els següents punts:
La nacionalització, és a dir, la renacionalització i municipalització, el control participatiu-democràtic i el decret ecològic sobre les matèries primeres i les reserves d’energia, així com sobre la seva elaboració, i les infraestructures públiques;
La reversió de posar la prosperitat de la societat en mans del mercat financer, superant-ne el predomini, i la redistribució a favor del treball manual i els grups socials baixos;
La reforma dels sistemes d’impostos a favor del foment d’unes condicions de desenvolupament sostenible (educació, coneixements, serveis orientats de manera més humana, adaptació ecològica) i, amb això, els béns i serveis públics;
La democratització de l’economia en els àmbits global, supraregional, nacionals i regional-municipal, així com l’enfortiment dels drets de tots aquells que formen part d’una empresa “stakeholder” (treballadors, consumidors) front als amos dels títols financers (shareholder);
La construcció d’uns serveis de cura a les persones, propera als ciutadans i de caràcter públic, en què l’ensenyament, la salut i l’atenció a les persones grans estiguin garantides en base a formes d'economia pública i solidària i des del convenciment que l'impuls econòmic regional requereix d'àmplies inversions públiques;
L'afirmació del poder dels organismes internacionals de les Nacions Unides, disminució de la despesa militar i consolidació de formes pacífiques de solució de conflictes; només caldria una petita fracció de la despesa que es perd en la nova espiral militarista i de conflictes.
Aquests projectes d’entrada poden arribar a ser els elements per a una àmplia transformació socio-ecològica en el camí cap a una societat solidària.
L’ESPURNA: L'altre aspecte pendent de l’esquerra és la pèrdua d'influència de les organitzacions de masses i l'organicitat dels partits pel que fa a la xarxa d'organitzacions socials de l'esquerra social. Està Die Linke fermament arrelat als sindicats i als moviments socials? Quin treball es planteja Die Linke pel que fa a vigoritzar-los i connectar-hi?
Michael Brie: A través de la seva formació, el Die Linke està estretament connectat en particular amb importants grups sindicalistes a l’Alemanya Occidental. Molts dels seus funcionaris tenen un bagatge sindicalista. De tota manera, encara no es pot parlar d’un arrelament social profund del partit. El partit s’ha embarcat en moltes iniciatives per treballar estretament i de manera conjunta tant amb les diferents branques dels sindicats com amb els moviments socials. El partit ha tingut un paper essencial, sense cap mena de dubte, en la preparació de la protesta contra la reunió dels G8 l’any 2007 a Alemanya. Protesta que es va traduir en la reaparició dels moviments socials i sindicats amb molta més força en l'escenari polític. Moltes d’aquestes accions apunten directament cap a un enfortiment d’una societat civil democràtica d'esquerres. De tota manera, Die Linke no és ni l’únic ni el primer partit polític que serveix d’interlocutor pels sindicats i els moviments socials. Les posicions de l’SPD i dels Verds es mantenen fermes.L’ESPURNA: L’SPD, probablement a causa de l’impacte de l’amenaça que li suposa Die Linke, ha començat un discurs i un programa suposadament molt més d’esquerres des del seu últim congrés. És possible una coalició de govern de centre-esquerra? Quines serien les bases mínimes per a un acord?
Michael Brie: L’SPD està com a mínim a nivell federal molt allunyat d’una política d’esquerres. El seu cercle de direcció s’ha obert d’una manera parcial cap a l’esquerra i també s’ha apropat tàcticament cap a una cooperació amb Die Linke a nivell regional. Però la direcció de l’SPD en moltes regions està compromesa amb polítiques neoliberals i no treballa ni per una coalició centre-esquerra ni per una majoria solidària de la societat. La principal meta de l’SPD és una aliança amb l’FDP i els Verds, per poder continuar amb la política actual amb unes certes correccions. Els Verds s’obren novament cap a la CDU, per oficiar definitivament la funció de frontisa en el sistema polític alemany, és a dir, depenent de cada cas, i fent possible també una majoria alternativa d’esquerres. En principi, fortes derrotes electorals i conflictes seriosos dintre dels seus partits canviarien aquesta situació en l’SPD i en els Verds. Die Linke ha de reforçar primer de tot la seva pròpia posició, que és la lluita per arribar amb èxit a l’hegemonia d’una alternativa social i democràtica en la societat, per després desenvolupar de manera eficaç nous projectes.
L’ESPURNA: Una gran preocupació ara a Europa és la immigració de països del tercer món i recents membres de la UE. Aquest és un element de fragmentació per a la classe treballadora i és utilitzat en discursos populistes anti-immigració pels partits de dreta o d’ultra-dreta per guanyar el vot popular. Quines són les principals línies d’acció de l’esquerra alemanya en aquest camp?Michael Brie: Die Linke fins ara ha estat capaç d’aturar una hegemonia de les dretes i ultra-dretes en els grups menys afavorits de la ciutadania i així ha intentat connectar els seus interessos amb alternatives socials i democràtiques. La millor resposta és una política d’estandards mitjans socials i universals, una integració cultural i social, una política de plena ocupació i una renovació dels sistemes de seguretat social per combatre la por, especialment dels grups més baixos i mitjans de la societat.
L’ESPURNA: Per acabar, ens agradaria preguntar-te si creus que Die Linke és principalment un procés específic alemany o és un projecte que dóna resposta a les tendències generals d'augment de desigualtats, el final del pacte de classes de postguerra i la conducció neoliberal de la crisi econòmica.
Michael Brie: Com ja hem explicat, segons la meva opinió, hi ha una lluita en molts països europeus de les elits en el poder per consolidar el projecte de classe neoliberal a través d’una integració social i nacionalista entre els diferents grups de la societat que estan amenaçats pel declivi social. Proposen una política de “protecció” i “exigència”, que promet seguretat i ascens social a aquells que s’adaptin a aquest projecte. Aquesta va ser la principal raó per la victòria electoral d’en Sarkozy i en Berlusconi a França i a Itàlia. Per això, Die Linke ha de lluitar per un altre projecte de classe que hi contraposi un eix solidari entre classes mitjanes, treballadors, precaris i marginats o exclosos. Aquesta lluita tan dura ja l’ha començada l’esquerra europea.L’ESPURNA: En relació amb això i aprofitant la seva experiència monitorejant processos d’esquerres per tot Europa i en trobar-nos nosaltres en un nou escenari postelectoral, ens agradaria saber quina és l’anàlisi que fas del nou escenari polític d’Espanya i la pèrdua del suport parlamentari d’IU. Creus que el bipartidisme és una situació política que té durabilitat a Espanya? En altres paraules: l’esquerra té un futur brillant de creixement o està condemnada a l’irrellevància entre socioliberals i bipartidisme conservador?
Michael Brie: L’esquerra encara no s'ha adaptat completament, a la societat que va sorgir després de la caiguda dels països de l'Europa de l'Est. El capitalisme financer és un nou tipus de capitalisme, que està relacionat amb una nova estructura de classes, una nova forma d’economia, política i cultura. La dreta ha estat capaç d'adaptar-se millor. L'embranzida de la dreta contra l’Estat social abraça a la vegada promeses de modernitat i de llibertat, mentre que la defensa de l’esquerra es basava en la seva defensa i en valors d'autoritat. Però la defensa del compromís de classes ha esdevingut una rèmora que s'hauria d'abandonar. L’esquerra ja no era una força del futur, sinó que en el millor dels casos era un record d’un passat “millor” o exactament igual de dolent.Aquest nou capitalisme està passant per una forta inestabilitat, per una polarització social creixent i marcat per una fragmentació de la societat. La política d’esquerres de solidaritat es fa més necessària, però també més complicada. Quan l’esquerra europea s'alça, les esperances socials es reprenen, i si a això se li pot relacionar una promesa de futur atractiva, arribarà a ser una força irresistible. Com el “No Passaran”, hi torna a haver una resistència contra la destrucció de la nostra societat a mans d'un capitalisme catastròfic. “Socialisme o Barbarie”- aquesta solució de la Rosa Luxemburg és també la solució d’un socialisme del segle XXI.
Antonio Gramsci: Quaderns de la presó. Part I
Veure: Michael Brie: Segeln gegen den Wind. Bedingungen eines politischen Richtungswechsels in Deutschland. A: Michael Brie; Cornelia Hildebrandt; Meinhard Meuche-Mäker: Die LINKE. Wohin verändert sie die Republik? Berlín 2007, pàg. 259 i ss.
Etiquetes de comentaris: 5, Classe Obrera, Internacional, l'Espurna, Pensament, Treball
Publica un comentari