Celestino Sánchez
Tinent d'Alcalde i Regidor de Participació Ciutadana de l'Ajuntament de Barbarà President de la Fundació Pere Ardiaca
Parlar de participació ciutadana és, en el fons, parlar de democràcia sense adjectius. La democràcia ha estat una expressió política per desgràcia escassa a la història de la humanitat; cal recordar que a la Grècia clàssica, tan sols els homes lliures i propietaris de terres votaven, als temps més propers que fins a la proclamació de la II República a Espanya les dones no van poder participar, nosaltres durant el temps negre de la dictadura feixista d’en Franco tampoc, i si fem un repàs a nivell més global avui en dia la democràcia és bastant inexistent en molts dels països o Estats.
D’aquí que la democràcia, a la història de la humanitat, ha estat escassa, i la seva ampliació a més persones hagi estat una constant amb avenços i retrocessos i que, avui com sempre, més democràcia per a més persones i per a més objectius, és una tasca a tenir present en totes les nostres activitats.
Ens hauríem de preguntar perquè la democràcia només és per elegir cada quatre anys els qui ens representaran, i que aquests elegiran els qui ens governaran, sense control d’aplicació dels programes amb els quals es van presentar. El mercat és impermeable a la democràcia, les decisions com el preu de les hipoteques, dels diners, o el maleït euríbor, es prenen tan sols pels representants del sector financer, la democràcia es queda a les portes de les fàbriques, per posar alguns exemples. Qualsevol d’aquestes decisions afecta més les condicions de vida i treball de les persones que les que es prenen amb democràcia.
Avui els símptomes de desafecte a la democràcia s’expressen de múltiples maneres, baixa participació a les eleccions, no confiança en les persones que es dediquen a la política, mala opinió de les institucions, etc.; com resoldre aquesta situació, recuperant el nervi de la democràcia que ha de servir per millorar i ampliar els drets econòmics i socials, el dret al treball digne, habitatge assequible, educació pública i de qualitat, sanitat pública universal i gratuïta, garantia de les llibertats col·lectives i individuals i un llarg etcètera.
Pot ser que el capitalisme realment existent sigui incompatible amb la democràcia, com és possible que generi més capacitat de decisió el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, l’Organització Mundial del Comerç, que els Estats elegits democràticament, del Parlament Europeu, de l’ONU?
Davant d’aquesta situació, si no la resolem, l’aspiració no serà la de participar en la democràcia, en la d’allunyar-nos de la solució dels problemes i la recerca de solucions des del col·lectiu, des del públic, sinó tancar-nos a casa nostra, allunyar-nos dels espais públics, participar en el millor dels casos des de la individualitat, no organitzar-nos en sindicats, associacions de veïns, cooperatives, ateneus, etc., que ens farà menys influents en la presa de decisions, i més delegar que uns altres ens ho facin.
En el fons, parlar de participació ciutadana crec que és parlar de més democràcia per a més persones i per a més coses, és canviar la idea de “tu em votes i jo t’arreglo les coses”, canviar el governar per a les persones pel governar per i amb les persones organitzades.
Sóc conscient que això fa necessari un canvi de mentalitat en els partits polítics, a la societat civil organitzada en entitats culturals, esportives, sindicats, etc., i en la mentalitat de les persones, una concepció de la ciutadania de caràcter republicà, que va més enllà de la concepció del model d’Estat, que fa seus que els problemes i solucions de la nostra realitat, dels temes econòmics, socials, ecològics, culturals, etc. són també la nostra responsabilitat.
Avui en dia, els partits polítics són maquinàries electorals, en què les enquestes o les tècniques dels mass media han substituït la democràcia al si, les llistes electorals es construeixen a partir del que encapçala la llista i com a expressió de la pluralitat de l’organització, si féssim una anàlisi dels seus òrgans de representació i govern ens adonaríem que la majoria són càrrecs públics i que els representants de la societat civil organitzada són inexistent.
Però tampoc s’escapen les entitats i organitzacions de la societat civil, que no utilitzen les assemblees o consultes per a la presa de decisions, que els seus òrgans de direcció es perpetuen en el decurs del temps, amb l’argument moltes vegades fàcil que ningú hi vol participar, en lloc de crear les condicions per canviar aquesta realitat.
És necessari creure que la democràcia no tan sols serveix per a la resolució del públic entès com l’extern als partits i organitzacions socials, sinó que el públic també és el col·lectiu en l’interior d’aquestes organitzacions.
Hi ha una concepció de la democràcia limitada, que només dóna valor al suport en vots, enquestes, etc. i no al valor de les persones organitzades que tenen opinions, que discuteixen, que construeixen propostes i aspiren a intervenir democràticament a les decisions de les estructures de poder.
Cal fer permeables els governs i administracions a les opinions que genera la societat civil organitzada, partint de la idea que és necessari compartir les decisions, crear el consens necessari per al bon govern és comptar amb organitzacions que donen valor a les opinions de les persones, a la recerca i execució de polítiques al servei dels ciutadans/es. Permeteu-me dir que això és compartir el poder.
La democràcia és un instrument, però també un objectiu per a la transformació social, per millorar les condicions de vida, de treball, culturals, mediambientals, de les persones d’una societat determinada, ja que fa protagonista el conjunt de la societat.
Les llibertats democràtiques sempre han estat una conquesta dels treballadors/es i les classes populars, mai dels que han detentat els poders econòmics i polítics i el major o menor nivell de llibertats democràtiques ha estat l’expressió de la correlació de forces entre aquests poders econòmics i socials i les organitzacions dels sectors populars. És bo recordar això, per valoritzar el paper de la societat civil organitzada avui, com a motor de la conquesta de més democràcia.
Més democràcia, com a argument per a la participació democràtica i la seva qualitat, és imprescindible per superar la divisòria entre la representació institucional i els sentiments, desitjos i interessos de la ciutadania sobre la base d’un element, i és que no hi ha més democràcia que la dels ciutadans/es.
Cal trascendir l’individualisme i crear una democràcia ciutadana en què hi participem tots i en tots els terrenys, en què el públic es faci universal i possibiliti la lliure autodeterminació de les persones.
Un poder polític representatiu, que obri la participació directa i real dels afectats/des que som tots/es, un govern democràtic recolzat en la força organitzada de les persones, “entès com a republicanisme ciutadà” que no tan sols vota, sinó que té opinió i s’organitza per construir una societat de persones iguals.
Cal un rearmament moral de la democràcia i dels demòcrates radicals, l’economia, els problemes socials, el dret a l’habitatge, al treball, la igualtat de les persones sense importar el sexe, la raça, l’edat o el seu lloc de naixement, la redistribució de riqueses, la salut pública i l’ensenyament universal i gratuït, per a tots, el dret a organitzar-nos, són l’horitzó per als i les demòcrates.
Però segueix plantejant-se la pregunta, el capitalisme realment existent és compatible amb la democràcia?
Tinent d'Alcalde i Regidor de Participació Ciutadana de l'Ajuntament de Barbarà President de la Fundació Pere Ardiaca
Parlar de participació ciutadana és, en el fons, parlar de democràcia sense adjectius. La democràcia ha estat una expressió política per desgràcia escassa a la història de la humanitat; cal recordar que a la Grècia clàssica, tan sols els homes lliures i propietaris de terres votaven, als temps més propers que fins a la proclamació de la II República a Espanya les dones no van poder participar, nosaltres durant el temps negre de la dictadura feixista d’en Franco tampoc, i si fem un repàs a nivell més global avui en dia la democràcia és bastant inexistent en molts dels països o Estats.
D’aquí que la democràcia, a la història de la humanitat, ha estat escassa, i la seva ampliació a més persones hagi estat una constant amb avenços i retrocessos i que, avui com sempre, més democràcia per a més persones i per a més objectius, és una tasca a tenir present en totes les nostres activitats.
Ens hauríem de preguntar perquè la democràcia només és per elegir cada quatre anys els qui ens representaran, i que aquests elegiran els qui ens governaran, sense control d’aplicació dels programes amb els quals es van presentar. El mercat és impermeable a la democràcia, les decisions com el preu de les hipoteques, dels diners, o el maleït euríbor, es prenen tan sols pels representants del sector financer, la democràcia es queda a les portes de les fàbriques, per posar alguns exemples. Qualsevol d’aquestes decisions afecta més les condicions de vida i treball de les persones que les que es prenen amb democràcia.
Avui els símptomes de desafecte a la democràcia s’expressen de múltiples maneres, baixa participació a les eleccions, no confiança en les persones que es dediquen a la política, mala opinió de les institucions, etc.; com resoldre aquesta situació, recuperant el nervi de la democràcia que ha de servir per millorar i ampliar els drets econòmics i socials, el dret al treball digne, habitatge assequible, educació pública i de qualitat, sanitat pública universal i gratuïta, garantia de les llibertats col·lectives i individuals i un llarg etcètera.
Pot ser que el capitalisme realment existent sigui incompatible amb la democràcia, com és possible que generi més capacitat de decisió el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, l’Organització Mundial del Comerç, que els Estats elegits democràticament, del Parlament Europeu, de l’ONU?
Davant d’aquesta situació, si no la resolem, l’aspiració no serà la de participar en la democràcia, en la d’allunyar-nos de la solució dels problemes i la recerca de solucions des del col·lectiu, des del públic, sinó tancar-nos a casa nostra, allunyar-nos dels espais públics, participar en el millor dels casos des de la individualitat, no organitzar-nos en sindicats, associacions de veïns, cooperatives, ateneus, etc., que ens farà menys influents en la presa de decisions, i més delegar que uns altres ens ho facin.
En el fons, parlar de participació ciutadana crec que és parlar de més democràcia per a més persones i per a més coses, és canviar la idea de “tu em votes i jo t’arreglo les coses”, canviar el governar per a les persones pel governar per i amb les persones organitzades.
Sóc conscient que això fa necessari un canvi de mentalitat en els partits polítics, a la societat civil organitzada en entitats culturals, esportives, sindicats, etc., i en la mentalitat de les persones, una concepció de la ciutadania de caràcter republicà, que va més enllà de la concepció del model d’Estat, que fa seus que els problemes i solucions de la nostra realitat, dels temes econòmics, socials, ecològics, culturals, etc. són també la nostra responsabilitat.
Avui en dia, els partits polítics són maquinàries electorals, en què les enquestes o les tècniques dels mass media han substituït la democràcia al si, les llistes electorals es construeixen a partir del que encapçala la llista i com a expressió de la pluralitat de l’organització, si féssim una anàlisi dels seus òrgans de representació i govern ens adonaríem que la majoria són càrrecs públics i que els representants de la societat civil organitzada són inexistent.
Però tampoc s’escapen les entitats i organitzacions de la societat civil, que no utilitzen les assemblees o consultes per a la presa de decisions, que els seus òrgans de direcció es perpetuen en el decurs del temps, amb l’argument moltes vegades fàcil que ningú hi vol participar, en lloc de crear les condicions per canviar aquesta realitat.
És necessari creure que la democràcia no tan sols serveix per a la resolució del públic entès com l’extern als partits i organitzacions socials, sinó que el públic també és el col·lectiu en l’interior d’aquestes organitzacions.
Hi ha una concepció de la democràcia limitada, que només dóna valor al suport en vots, enquestes, etc. i no al valor de les persones organitzades que tenen opinions, que discuteixen, que construeixen propostes i aspiren a intervenir democràticament a les decisions de les estructures de poder.
Cal fer permeables els governs i administracions a les opinions que genera la societat civil organitzada, partint de la idea que és necessari compartir les decisions, crear el consens necessari per al bon govern és comptar amb organitzacions que donen valor a les opinions de les persones, a la recerca i execució de polítiques al servei dels ciutadans/es. Permeteu-me dir que això és compartir el poder.
La democràcia és un instrument, però també un objectiu per a la transformació social, per millorar les condicions de vida, de treball, culturals, mediambientals, de les persones d’una societat determinada, ja que fa protagonista el conjunt de la societat.
Les llibertats democràtiques sempre han estat una conquesta dels treballadors/es i les classes populars, mai dels que han detentat els poders econòmics i polítics i el major o menor nivell de llibertats democràtiques ha estat l’expressió de la correlació de forces entre aquests poders econòmics i socials i les organitzacions dels sectors populars. És bo recordar això, per valoritzar el paper de la societat civil organitzada avui, com a motor de la conquesta de més democràcia.
Més democràcia, com a argument per a la participació democràtica i la seva qualitat, és imprescindible per superar la divisòria entre la representació institucional i els sentiments, desitjos i interessos de la ciutadania sobre la base d’un element, i és que no hi ha més democràcia que la dels ciutadans/es.
Cal trascendir l’individualisme i crear una democràcia ciutadana en què hi participem tots i en tots els terrenys, en què el públic es faci universal i possibiliti la lliure autodeterminació de les persones.
Un poder polític representatiu, que obri la participació directa i real dels afectats/des que som tots/es, un govern democràtic recolzat en la força organitzada de les persones, “entès com a republicanisme ciutadà” que no tan sols vota, sinó que té opinió i s’organitza per construir una societat de persones iguals.
Cal un rearmament moral de la democràcia i dels demòcrates radicals, l’economia, els problemes socials, el dret a l’habitatge, al treball, la igualtat de les persones sense importar el sexe, la raça, l’edat o el seu lloc de naixement, la redistribució de riqueses, la salut pública i l’ensenyament universal i gratuït, per a tots, el dret a organitzar-nos, són l’horitzó per als i les demòcrates.
Però segueix plantejant-se la pregunta, el capitalisme realment existent és compatible amb la democràcia?
Publica un comentari