per Tommaso Nencioni. Historiador
L’historiador Tomasso Nencioni apunta en aquest interessant estudi algunes de les claus per entendre la crisi que va patir el PSUC, un dels partits comunistes més importants d’Europa a finals dels 70, a partir d’una anàlisi del context sòcio-polític, posant especial atenció a com la direcció i la militància comunista van viure aquest procés.
La mort biològica d’en Francisco Franco arriba en un moment en què el règim feixista presidit per ell ja mostrava senyals inequívocs d’afebliment, i nombroses forces polítiques i socials ja estaven elaborant des de fa un temps els seus respectius projectes polítics per poder hegemonitzar el procés de transició a la democràcia. Tractant-se d’un procés, aquest va quedar obert a les més diferents solucions fins al final, i si el que es va aconseguir va ser un règim de plena democràcia al mateix nivell que els altres països de l’Europa occidental, és a conseqüència de les pressions que sobre els diversos governs reformistes van saber exercir els moviments de massa, en un marc en el qual va ser decisiva la influència del partit comunista a nivell de l’Estat espanyol, i sobretot del PSUC pel que fa a la transició a Catalunya. Tot i així, és evident que els comunistes, capaços d’hegemonitzar la lluita contra la dictadura, no van aconseguir fer derivar d’aquesta hegemonia la consecució d’un paper decisiu a la incipient vida democràtica del país.
Aquest fet és atribuïble a les més diverses causes, i no es poden analitzar totes en un article de dimensions reduïdes; aquí només es prendrà en consideració una causa, al meu parer decisiva: el fet que el procés de transició del feixisme a la democràcia a Espanya no va suposar una ruptura clara, a diferència del que va passar a Itàlia o França (per no parlar de Iugoslàvia) després de la segona guerra mundial. O com a mínim: es va produir una ruptura formal, en els mètodes i en la forma de govern (fet al qual cal prestar, en qualsevol cas, l’atenció adequada), però hi va haver continuïtat a les forces polític-socials que van guiar el procés. Afirmar que la transició va portar als resultats esperats per les forces antifeixistes amb l’única excepció que no es va aconseguir un govern de transició que inclogués aquelles forces té, a parer meu, poc sentit, ja que un procés polític difícilment pot donar els mateixos resultats si es guia per part de forces amb interessos socials i polítics diferents.
Però aquí no es tracta tant d’establir, amb les eines a disposició de l’historiador, si es pot parlar o no de la transició espanyola com d’un procés rupturista, sinó d’il·lustrar com el grup dirigent i la militància comunista, els protagonistes d’aquesta petita investigació, van viure aquest procés; i, limitant l’àrea d’investigació al PSUC i a Catalunya, a la qüestió sobre si els comunistes catalans es van adonar d’una ruptura en el procés de transició no es pot contestar d’altra manera que negativament. Sembla ser que la raó d’això es pot trobar en el fet que, com apuntava abans, el que li va faltar als comunistes va ser la direcció (tot i que tan sols compartida) del procés polític: ho van poder condicionar (i ho van condicionar) però no ho van poder determinar.
Les forces que sí que ho van determinar, òbviament, van utilitzar la seva situació privilegiada per prendre una sèrie de mesures socials dirigides a la reestructuració del sistema espanyol que els darrers governs de la dictadura ja no tenien legitimitat suficient per prendre, mentre que el PCE/PSUC i Comissions Obreres tan sols van poder combatre batalles de caràcter defensiu (a vegades simplement testimonials, com en el cas d’aquelles en contra de l’Estatut dels Treballadors del 1979-1980); això no va tardar a produir en la militància un sentiment de derrota, que es va mostrar particularment fort a Catalunya.
Després del protagonisme de les mobilitzacions populars que va caracteritzar els dos últims anys del règim, una forta postura defensiva és present ja en l’informe d’en Gregorio López Raimundo al darrer Comitè Central del PSUC abans de les primeres eleccions: “Com és obvi, el dilema que avui es planteja en primer terme als espanyols no és elegir entre Monarquia o República, sinó entre Dictadura o Democràcia. I per molt pedagògic que pugui semblar, el Rei dóna suport a la Reforma Suárez i a la legalització del PC, és a dir, se situa entre els adversaris de la Dictadura”. Evidentment el que estava en joc, i això diu molt sobre les relacions de força en el camp de batalla, era la legitimació democràtica dels comunistes, els adversaris dels quals, cal recordar-ho, s’havien format políticament, amb diversos graus de responsabilitat, sota el paraigua del règim feixista. Per això, segueix en López Raimundo, “avui més que mai, els comunistes hem de ser un factor d’ordre democràtic, mostrar a tots que constituïm una força responsable”.
No és fàcil interpretar l’èxit de les eleccions de juny del 1977 pel que fa al PSUC. Es pot afirmar que la percepció d’haver patit una derrota no triga en difondre’s en el partit (tant al grup dirigent com en la militància), i no tant perquè el PSUC no va ser la força més votada, sinó perquè sobre aquesta sensació de derrota juga un paper fonamental la derrota (no “avisada”, sinó real) del PCE a nivell d’Estat. Això per una raó fonamental: el PSUC sempre havia considerat la classe obrera catalana, amb les seves especificitats que també els immigrants havien d’assumir, part integrant de la classe obrera espanyola i, conseqüentment, sempre havia teoritzat la impossibilitat de posar en pràctica el seu programa a Catalunya sense una hegemonia a nivell estatal. En aquest marc conceptual, coherentment, la derrota del Partit comunista a nivell estatal és assumida com a pròpia pel PSUC.
Tot i això, les valoracions optimistes prevalen en l’informe d’en López Raimundo a la primera reunió del Comitè Central que se celebra després de les eleccions. A la interpretació que fa dels resultats electorals, la victòria d’UCD no és valorada com a continuïsta, sinó “de la dreta civilitzada”, i no impedeix l’assoliment dels objectius pels quals el partit havia lluitat durant llargues dècades: “si les Corts elaboren una constitució democràtica, s’hauran assolit en el fonamental els objectius del Pacte per la Llibertat i de la ruptura democràtica”.
Si en el pla polític la lluita era per l’elaboració d’una Constitució democràtica i pel restabliment de l’Estatut del 1932, a nivell econòmic-social tocava trobar una sortida progressista de la crisi econòmica que es tornava cada cop més amenaçadora, presa en consideració també la manera en què la crisi econòmica dels anys treinta havia influït sobre la crisi política de la República. En el discurs comunista, el moment principal de la ruptura hauria hagut de ser, no tan sols a nivell simbòlic, la constitució d’un govern unitari de totes les forces democràtiques, o govern de concentració. La impossibilitat d’aconseguir la formació d’aquest constitueix sens dubte l’impuls més gran per tal que els comunistes siguin protagonistes del procés de negociació amb el govern Suárez culminat amb la signatura dels “pactos de la Moncloa”. Que la batalla al voltant dels pactes tingués un valor sobretot polític ho ha repetit moltes vegades en Carrillo als seus diversos llibres de memòries, i ho demostra també l’actitud negativa mantinguda al llarg de moltes setmanes pel PSOE, interessat –per raons polítiques oposades- a què el joc polític d’Espanya es desenvolupés en termes bipartidistes. Dit això, no s’ha de menysprear el contingut social dels “pactos” que, d’haver estat efectivament aplicats, haurien suposat un conjunt de mesures bastant avançades, tenint en compte la situació en la qual es van signar: mecanismes de moderació salarial (que de tota manera garantien que els sous s’haguessin adequat al cost de la vida en base a un mecanisme, tot i que imperfecte, d’escala mòbil) van ser oferts pels sindicats i els partits d’esquerra a canvi d’una sèrie de reformes dirigides a la creació, per primer cop a la història, d’un estat de benestar a Espanya. Les pressions de les patronals, i la impossibilitat per a un govern com el presidit per en Suárez per fer-hi front, en un marc de crisi econòmica cada cop més desestabilitzadora, van contribuir a què els pactes s’apliqués, a la pràctica, tan sols aquelles mesures que volien arribar a la disminució de la inflació mitjançant la moderació salarial.
Tenim a disposició escassa documentació sobre el debat que es produeix al PSUC al voltant de l’acceptació dels pactes l’any 1977, debat que amb el passar del temps s’anirà aguditzant. Es van haver de produir contrastos des del primer moment, ja que el partit es veu obligat a llençar una campanya explicativa, culminada a la publicació d’un document intern titulat El pacto de la Moncloa. Un objetivo a conseguir. A més de subratllar els aspectes positius de la negociació (reforma fiscal, urbanística, educativa, de la protecció social), allà s’emfatitza el clima desfavorable en el qual els pactes havien estat signats: no s’ha produït la ruptura, i el gran capital “segueix sent la força hegemònica, que té a les seves mans els ressorts del poder i les institucions”.
A partir del 1978 és evident, doncs, que es deixava sentir al partit català la necessitat de revisar alguns aspectes de la política portada a terme pels comunistes en els moments decisius de la fase de transició. L’ocasió per començar aquesta obra de revisió es presenta en ocasió de la I Conferència nacional del PSUC, convocada amb la finalitat de discutir les propostes de Tesis i d’Estatut per al IX Congrés del PCE.
D’aquesta Conferència se’n coneix sobretot el debat que es va produir pel que fa a l’oportunitat o no que desaparegués dels estatuts i tesis del PCE qualsevol referència al leninisme. No obstant, els protagonistes de la vicissitud col·loquen la crisi viscuda al voltant de la qüestió del leninisme en un marc més general de crispació entre la militància, a causa substancialment de les condicions desfavorables en què s’estava desenvolupant la transició per als comunistes. La documentació de la I Conferència demostra que sobre la necessitat de mantenir una actitud “revisionista” no hi ha al PSUC, com a mínim en un primer moment, diferències a l’interior del grup dirigent, així com entre aquest i la base del partit. Ni tan sols atribuirïa la postura que es difon al PSUC a un suposat esquerranisme que s’hauria apropiat del partit català a partir de la signatura dels Pactos. Aquesta sembla més aviat a causa de la percepció que el marc en el qual s’estava desenvolupant la transició poc tenia a veure amb el teoritzat pel comunisme espanyol al llarg de les dècades franquistes: és com si al PSUC es percebés que la situació es conjurava en la direcció d’una derrota del projecte comunista. Que les dificultats fossin notades més al PSUC (partit que seguia tenint bona salut fins i tot després de les primeres eleccions) que al PCE a nivell de l’Estat (que va quedar bastant mal parat a les eleccions) ha de sorprende tan sols fins a determinat punt: probablement, just perquè molt més arrelat a la realitat, el partit català gaudia d’una sensibilitat més gran en la comprensió dels fenomens que creuaven la societat espanyola; i, a més, sempre a causa de la seva posició relativament privilegiada, el grup dirigent català es podia permetre el desenvolupament d’una visió crítica de la versió triomfalista pròpia d’en Santiago Carrillo, el qual tenia la comprensible exigència de justificar tota una trajectòria política, la seva i la del grup dirigent crescut al seu voltant.
El que comença a ser central a l’anàlisi del PSUC (i que està totalment absent a la del PCE) ja a partir del 1978 és un raonament sobre qui havia guiat, i seguia guiant, el procés de transició, i sobre l’actitud d’aquest nou poder cap al projecte comunista. Si de les tesis per al IX Congrés del PCE se’n desprenia que la ruptura amb el franquisme no s’havia produït de cop, i que no obstant avançava per etapes graduals cap als objectius tradicionals dels comunistes, al PSUC s’ofereix una lectura molt més complexa: “En aquest punt – va dir en Gutiérrez Díaz al seu informe a la Conferència Nacional- pensem que l’explicació guanyaria en objectivitat si (...) es reconegués amb tota claredat que la ruptura no s’ha produït”. El nus polític central és reconduït doncs a la qüestió de la direcció del procés; és al voltant d’aquest tema que, en la lectura del PSUC, es va produir la derrota dels comunistes, i sobre això el Secretari General del partit és contundent: “No és pot dir tan sols que la constitució d’un Govern provisional era una condició de la ruptura, d’igual importància que la resta. Cal dir que la formació d’un Govern provisional era una condició de la ruptura que a l’ensems condicionava totes les altres”. En aquest marc conceptual, és normal que la visió de la transició com una cosa que es movia segons els plans ja establerts a partir del 1956 resulti com a mínim matisada: l’estratègia de reconciliació nacional presuposava sí a l’acceptació, per part de “les dues Espanyes” dividides per la guerra civil, d’un marc cívic comú en el qual els conflictes es desenvoluparan sense arribar a l’extrem de preveure l’anorreament total de l’adversari; però en condicions en què la classe obrera pogués esdevenir la classe hegemònica. Realment, amb la dreta ostentant la direcció política del procés, el que hi havia eren seriosos riscos d’arraconament de qualsevol projecte de canvi social: amplis sectors empresarials aprofitaven la crisi econòmica per avançar projectes reestructuradors que la dictadura, a causa de la total manca de legitimitat que l’havia acompanyat a la seva darrera etapa, mai no l’hagués pogut dur a terme.
La percepció que l’aconseguiment d’un marc democràtic no estava resolent per si sol les contradiccions generades pel “desenvolupament sense progrés” patit per l’economia i la societat espanyola a partir de la dècada dels seixanta estava molt difosa. Veiem reflectida aquesta mateixa percepció en dues resolucions aprovades, a Barcelona i al Vallès Occidental respectivament, durant la II Conferència Nacional de desembre del 1978. En el primer cas, el que es posa en evidència és, un cop més, una manca d’anàlisi “de l’hegemonia de les forces reformistes i de les conseqüències que tindria la inexistència d’un govern de concentració democràtica”; en el segon, que ”aquesta Constitució ella sola no resoldria els problemes immediats que tenim plantejats, sinó que això dependrà de la capacitat que tinguem per canviar la correlació de forces i de reduir la base social d’on les forces conservadores treuen avui el suport social per a la seva actitud política”.
En aquest marc cal llegir la crisi viscuda pel PSUC al seu V Congrés: per tant, per explicar els resultats del Congrés, convé més fixar-se en les resolucions aprovades per les organitzacions de base que en l’acció dels diversos corrents en què començava a dividir-se el partit. Per motius d’espai, aquí se’n prendran en consideració tan sols algunes com a exemples d’un mètode de treball que sembla el més encertat. En general, els accents més crítics a les resolucions es dirigeixen a la lectura desenvolupada pel partit del procés de transició i al cas particular dels Pactos de la Moncloa. Així doncs, segons el Comitè Local de Barcelona, “no hi hauria d’haver cap reserva a reconèixer que el partit no havia previst la capacitat demostrada per un sector de les classes dominants espanyoles d’assegurar-se la direcció del procés de transició”, i el que havia faltat era “una anàlisi dels interessos objectius de les classes dominants (...) i de la forma en què aquests interessos s’expressen mitjançant les forces polítiques que el representen”. Encara més contundent és la crítica a l’actitud del partit pel que fa als Pactos de la Moncloa: «Els pactes suposaven, al costat d’altres aspectes positius (que no [...] de sacrificis per a les classes dominants) i negatius [...], la consolidació d’una pèrdua de poder adquisitiu dels salaris [...], i no s’hagués hagut de pretendre que la població es convencés del contrari. Aixó havia de crear, indubtablement, un corrent de desconfiança de la població vers els partits [...]. En aquest context resultava tan difícil promoure mobilitzacions per exigir l’acompliment dels aspectes positius dels pactes que, de fet, aquestes mobilitzacions no es produiren». L’agrupació de Sant Gervasi posa l’accent sobre la paradoxa que, al cap i a la fi, de la legalització del partit se n’havien aprofitat les classes dominants, donant una imatge democratitzadora, més que no els lluitadors antifeixistes. Paral·lelament, l’agrupació del Clot atribueix el fracàs de l’opció rupturista a “un greu error d’anàlisi al no entendre, al seu moment, la capacitat de la classe dominant de trobar solucions de recanvi al règim polític que durant un període tan llarg havia utilitzat”. L’agrupació de Badalona, per la seva banda, lamenta que les lluites a favor d’un govern provisional s’havien conduït tan sols a nivell de Platajunta, prescindint de les mobilitzacions de les masses. Mentrestant, cal subratllar que l’únic Comitè Comarcal que accepta sense matisos la política del partit al voltant dels Pactos de la Moncloa és el de Girona, zona amb molt escassa tradició de mobilització obrera. Òbviament, els accents més crítics es registren a la resolució del Comitè Comarcal del Vallès Occidental, que acaba constituint una mena de contra-document congressual, però m’ha semblat més útil il·lustrar (tot i que sigui parcialment, però afegint que tons similars caracteritzen gairebé totes les resolucions que vaig poder consultar) com el sentiment de derrota va ser notat transversalment al partit, sense tenir en compte la divisió entre corrents.
Per què la derrota? O millor dit: per què el partit que més conseqüentment va lluitar contra el feixisme no va saber, o no va poder, protagonitzar la vida política del país un cop aconseguir el seu principal objectiu, l’enderrocament del règim? Proposo una resposta, no per tancar un debat, sinó per obrir-lo a noves hipòtesis. La derrota del feixisme va comportar la derrota també de l’antifeixisme: la transició espanyola es produeix en un període en el qual canvia radicalment la cultura política occidental del segle XX, nascuda al voltant de la polarització feixisme/antifeixisme. Es tracta d’un fenomen comú a tot occident, que en el moment en què va començar molt pocs van saber veure, i que es va fer evident en tota la seva amplitud a partir del 1989: una veritable “revolució conservadora” la qual probablement no podia ser contrarrestada amb els instruments clàssics que van servir per derrotar el feixisme.
L’historiador Tomasso Nencioni apunta en aquest interessant estudi algunes de les claus per entendre la crisi que va patir el PSUC, un dels partits comunistes més importants d’Europa a finals dels 70, a partir d’una anàlisi del context sòcio-polític, posant especial atenció a com la direcció i la militància comunista van viure aquest procés.
La mort biològica d’en Francisco Franco arriba en un moment en què el règim feixista presidit per ell ja mostrava senyals inequívocs d’afebliment, i nombroses forces polítiques i socials ja estaven elaborant des de fa un temps els seus respectius projectes polítics per poder hegemonitzar el procés de transició a la democràcia. Tractant-se d’un procés, aquest va quedar obert a les més diferents solucions fins al final, i si el que es va aconseguir va ser un règim de plena democràcia al mateix nivell que els altres països de l’Europa occidental, és a conseqüència de les pressions que sobre els diversos governs reformistes van saber exercir els moviments de massa, en un marc en el qual va ser decisiva la influència del partit comunista a nivell de l’Estat espanyol, i sobretot del PSUC pel que fa a la transició a Catalunya. Tot i així, és evident que els comunistes, capaços d’hegemonitzar la lluita contra la dictadura, no van aconseguir fer derivar d’aquesta hegemonia la consecució d’un paper decisiu a la incipient vida democràtica del país.Aquest fet és atribuïble a les més diverses causes, i no es poden analitzar totes en un article de dimensions reduïdes; aquí només es prendrà en consideració una causa, al meu parer decisiva: el fet que el procés de transició del feixisme a la democràcia a Espanya no va suposar una ruptura clara, a diferència del que va passar a Itàlia o França (per no parlar de Iugoslàvia) després de la segona guerra mundial. O com a mínim: es va produir una ruptura formal, en els mètodes i en la forma de govern (fet al qual cal prestar, en qualsevol cas, l’atenció adequada), però hi va haver continuïtat a les forces polític-socials que van guiar el procés. Afirmar que la transició va portar als resultats esperats per les forces antifeixistes amb l’única excepció que no es va aconseguir un govern de transició que inclogués aquelles forces té, a parer meu, poc sentit, ja que un procés polític difícilment pot donar els mateixos resultats si es guia per part de forces amb interessos socials i polítics diferents.
Però aquí no es tracta tant d’establir, amb les eines a disposició de l’historiador, si es pot parlar o no de la transició espanyola com d’un procés rupturista, sinó d’il·lustrar com el grup dirigent i la militància comunista, els protagonistes d’aquesta petita investigació, van viure aquest procés; i, limitant l’àrea d’investigació al PSUC i a Catalunya, a la qüestió sobre si els comunistes catalans es van adonar d’una ruptura en el procés de transició no es pot contestar d’altra manera que negativament. Sembla ser que la raó d’això es pot trobar en el fet que, com apuntava abans, el que li va faltar als comunistes va ser la direcció (tot i que tan sols compartida) del procés polític: ho van poder condicionar (i ho van condicionar) però no ho van poder determinar.
Les forces que sí que ho van determinar, òbviament, van utilitzar la seva situació privilegiada per prendre una sèrie de mesures socials dirigides a la reestructuració del sistema espanyol que els darrers governs de la dictadura ja no tenien legitimitat suficient per prendre, mentre que el PCE/PSUC i Comissions Obreres tan sols van poder combatre batalles de caràcter defensiu (a vegades simplement testimonials, com en el cas d’aquelles en contra de l’Estatut dels Treballadors del 1979-1980); això no va tardar a produir en la militància un sentiment de derrota, que es va mostrar particularment fort a Catalunya.
Després del protagonisme de les mobilitzacions populars que va caracteritzar els dos últims anys del règim, una forta postura defensiva és present ja en l’informe d’en Gregorio López Raimundo al darrer Comitè Central del PSUC abans de les primeres eleccions: “Com és obvi, el dilema que avui es planteja en primer terme als espanyols no és elegir entre Monarquia o República, sinó entre Dictadura o Democràcia. I per molt pedagògic que pugui semblar, el Rei dóna suport a la Reforma Suárez i a la legalització del PC, és a dir, se situa entre els adversaris de la Dictadura”. Evidentment el que estava en joc, i això diu molt sobre les relacions de força en el camp de batalla, era la legitimació democràtica dels comunistes, els adversaris dels quals, cal recordar-ho, s’havien format políticament, amb diversos graus de responsabilitat, sota el paraigua del règim feixista. Per això, segueix en López Raimundo, “avui més que mai, els comunistes hem de ser un factor d’ordre democràtic, mostrar a tots que constituïm una força responsable”.
No és fàcil interpretar l’èxit de les eleccions de juny del 1977 pel que fa al PSUC. Es pot afirmar que la percepció d’haver patit una derrota no triga en difondre’s en el partit (tant al grup dirigent com en la militància), i no tant perquè el PSUC no va ser la força més votada, sinó perquè sobre aquesta sensació de derrota juga un paper fonamental la derrota (no “avisada”, sinó real) del PCE a nivell d’Estat. Això per una raó fonamental: el PSUC sempre havia considerat la classe obrera catalana, amb les seves especificitats que també els immigrants havien d’assumir, part integrant de la classe obrera espanyola i, conseqüentment, sempre havia teoritzat la impossibilitat de posar en pràctica el seu programa a Catalunya sense una hegemonia a nivell estatal. En aquest marc conceptual, coherentment, la derrota del Partit comunista a nivell estatal és assumida com a pròpia pel PSUC.
Tot i això, les valoracions optimistes prevalen en l’informe d’en López Raimundo a la primera reunió del Comitè Central que se celebra després de les eleccions. A la interpretació que fa dels resultats electorals, la victòria d’UCD no és valorada com a continuïsta, sinó “de la dreta civilitzada”, i no impedeix l’assoliment dels objectius pels quals el partit havia lluitat durant llargues dècades: “si les Corts elaboren una constitució democràtica, s’hauran assolit en el fonamental els objectius del Pacte per la Llibertat i de la ruptura democràtica”.
Si en el pla polític la lluita era per l’elaboració d’una Constitució democràtica i pel restabliment de l’Estatut del 1932, a nivell econòmic-social tocava trobar una sortida progressista de la crisi econòmica que es tornava cada cop més amenaçadora, presa en consideració també la manera en què la crisi econòmica dels anys treinta havia influït sobre la crisi política de la República. En el discurs comunista, el moment principal de la ruptura hauria hagut de ser, no tan sols a nivell simbòlic, la constitució d’un govern unitari de totes les forces democràtiques, o govern de concentració. La impossibilitat d’aconseguir la formació d’aquest constitueix sens dubte l’impuls més gran per tal que els comunistes siguin protagonistes del procés de negociació amb el govern Suárez culminat amb la signatura dels “pactos de la Moncloa”. Que la batalla al voltant dels pactes tingués un valor sobretot polític ho ha repetit moltes vegades en Carrillo als seus diversos llibres de memòries, i ho demostra també l’actitud negativa mantinguda al llarg de moltes setmanes pel PSOE, interessat –per raons polítiques oposades- a què el joc polític d’Espanya es desenvolupés en termes bipartidistes. Dit això, no s’ha de menysprear el contingut social dels “pactos” que, d’haver estat efectivament aplicats, haurien suposat un conjunt de mesures bastant avançades, tenint en compte la situació en la qual es van signar: mecanismes de moderació salarial (que de tota manera garantien que els sous s’haguessin adequat al cost de la vida en base a un mecanisme, tot i que imperfecte, d’escala mòbil) van ser oferts pels sindicats i els partits d’esquerra a canvi d’una sèrie de reformes dirigides a la creació, per primer cop a la història, d’un estat de benestar a Espanya. Les pressions de les patronals, i la impossibilitat per a un govern com el presidit per en Suárez per fer-hi front, en un marc de crisi econòmica cada cop més desestabilitzadora, van contribuir a què els pactes s’apliqués, a la pràctica, tan sols aquelles mesures que volien arribar a la disminució de la inflació mitjançant la moderació salarial.
Tenim a disposició escassa documentació sobre el debat que es produeix al PSUC al voltant de l’acceptació dels pactes l’any 1977, debat que amb el passar del temps s’anirà aguditzant. Es van haver de produir contrastos des del primer moment, ja que el partit es veu obligat a llençar una campanya explicativa, culminada a la publicació d’un document intern titulat El pacto de la Moncloa. Un objetivo a conseguir. A més de subratllar els aspectes positius de la negociació (reforma fiscal, urbanística, educativa, de la protecció social), allà s’emfatitza el clima desfavorable en el qual els pactes havien estat signats: no s’ha produït la ruptura, i el gran capital “segueix sent la força hegemònica, que té a les seves mans els ressorts del poder i les institucions”.A partir del 1978 és evident, doncs, que es deixava sentir al partit català la necessitat de revisar alguns aspectes de la política portada a terme pels comunistes en els moments decisius de la fase de transició. L’ocasió per començar aquesta obra de revisió es presenta en ocasió de la I Conferència nacional del PSUC, convocada amb la finalitat de discutir les propostes de Tesis i d’Estatut per al IX Congrés del PCE.
D’aquesta Conferència se’n coneix sobretot el debat que es va produir pel que fa a l’oportunitat o no que desaparegués dels estatuts i tesis del PCE qualsevol referència al leninisme. No obstant, els protagonistes de la vicissitud col·loquen la crisi viscuda al voltant de la qüestió del leninisme en un marc més general de crispació entre la militància, a causa substancialment de les condicions desfavorables en què s’estava desenvolupant la transició per als comunistes. La documentació de la I Conferència demostra que sobre la necessitat de mantenir una actitud “revisionista” no hi ha al PSUC, com a mínim en un primer moment, diferències a l’interior del grup dirigent, així com entre aquest i la base del partit. Ni tan sols atribuirïa la postura que es difon al PSUC a un suposat esquerranisme que s’hauria apropiat del partit català a partir de la signatura dels Pactos. Aquesta sembla més aviat a causa de la percepció que el marc en el qual s’estava desenvolupant la transició poc tenia a veure amb el teoritzat pel comunisme espanyol al llarg de les dècades franquistes: és com si al PSUC es percebés que la situació es conjurava en la direcció d’una derrota del projecte comunista. Que les dificultats fossin notades més al PSUC (partit que seguia tenint bona salut fins i tot després de les primeres eleccions) que al PCE a nivell de l’Estat (que va quedar bastant mal parat a les eleccions) ha de sorprende tan sols fins a determinat punt: probablement, just perquè molt més arrelat a la realitat, el partit català gaudia d’una sensibilitat més gran en la comprensió dels fenomens que creuaven la societat espanyola; i, a més, sempre a causa de la seva posició relativament privilegiada, el grup dirigent català es podia permetre el desenvolupament d’una visió crítica de la versió triomfalista pròpia d’en Santiago Carrillo, el qual tenia la comprensible exigència de justificar tota una trajectòria política, la seva i la del grup dirigent crescut al seu voltant.El que comença a ser central a l’anàlisi del PSUC (i que està totalment absent a la del PCE) ja a partir del 1978 és un raonament sobre qui havia guiat, i seguia guiant, el procés de transició, i sobre l’actitud d’aquest nou poder cap al projecte comunista. Si de les tesis per al IX Congrés del PCE se’n desprenia que la ruptura amb el franquisme no s’havia produït de cop, i que no obstant avançava per etapes graduals cap als objectius tradicionals dels comunistes, al PSUC s’ofereix una lectura molt més complexa: “En aquest punt – va dir en Gutiérrez Díaz al seu informe a la Conferència Nacional- pensem que l’explicació guanyaria en objectivitat si (...) es reconegués amb tota claredat que la ruptura no s’ha produït”. El nus polític central és reconduït doncs a la qüestió de la direcció del procés; és al voltant d’aquest tema que, en la lectura del PSUC, es va produir la derrota dels comunistes, i sobre això el Secretari General del partit és contundent: “No és pot dir tan sols que la constitució d’un Govern provisional era una condició de la ruptura, d’igual importància que la resta. Cal dir que la formació d’un Govern provisional era una condició de la ruptura que a l’ensems condicionava totes les altres”. En aquest marc conceptual, és normal que la visió de la transició com una cosa que es movia segons els plans ja establerts a partir del 1956 resulti com a mínim matisada: l’estratègia de reconciliació nacional presuposava sí a l’acceptació, per part de “les dues Espanyes” dividides per la guerra civil, d’un marc cívic comú en el qual els conflictes es desenvoluparan sense arribar a l’extrem de preveure l’anorreament total de l’adversari; però en condicions en què la classe obrera pogués esdevenir la classe hegemònica. Realment, amb la dreta ostentant la direcció política del procés, el que hi havia eren seriosos riscos d’arraconament de qualsevol projecte de canvi social: amplis sectors empresarials aprofitaven la crisi econòmica per avançar projectes reestructuradors que la dictadura, a causa de la total manca de legitimitat que l’havia acompanyat a la seva darrera etapa, mai no l’hagués pogut dur a terme.La percepció que l’aconseguiment d’un marc democràtic no estava resolent per si sol les contradiccions generades pel “desenvolupament sense progrés” patit per l’economia i la societat espanyola a partir de la dècada dels seixanta estava molt difosa. Veiem reflectida aquesta mateixa percepció en dues resolucions aprovades, a Barcelona i al Vallès Occidental respectivament, durant la II Conferència Nacional de desembre del 1978. En el primer cas, el que es posa en evidència és, un cop més, una manca d’anàlisi “de l’hegemonia de les forces reformistes i de les conseqüències que tindria la inexistència d’un govern de concentració democràtica”; en el segon, que ”aquesta Constitució ella sola no resoldria els problemes immediats que tenim plantejats, sinó que això dependrà de la capacitat que tinguem per canviar la correlació de forces i de reduir la base social d’on les forces conservadores treuen avui el suport social per a la seva actitud política”.
En aquest marc cal llegir la crisi viscuda pel PSUC al seu V Congrés: per tant, per explicar els resultats del Congrés, convé més fixar-se en les resolucions aprovades per les organitzacions de base que en l’acció dels diversos corrents en què començava a dividir-se el partit. Per motius d’espai, aquí se’n prendran en consideració tan sols algunes com a exemples d’un mètode de treball que sembla el més encertat. En general, els accents més crítics a les resolucions es dirigeixen a la lectura desenvolupada pel partit del procés de transició i al cas particular dels Pactos de la Moncloa. Així doncs, segons el Comitè Local de Barcelona, “no hi hauria d’haver cap reserva a reconèixer que el partit no havia previst la capacitat demostrada per un sector de les classes dominants espanyoles d’assegurar-se la direcció del procés de transició”, i el que havia faltat era “una anàlisi dels interessos objectius de les classes dominants (...) i de la forma en què aquests interessos s’expressen mitjançant les forces polítiques que el representen”. Encara més contundent és la crítica a l’actitud del partit pel que fa als Pactos de la Moncloa: «Els pactes suposaven, al costat d’altres aspectes positius (que no [...] de sacrificis per a les classes dominants) i negatius [...], la consolidació d’una pèrdua de poder adquisitiu dels salaris [...], i no s’hagués hagut de pretendre que la població es convencés del contrari. Aixó havia de crear, indubtablement, un corrent de desconfiança de la població vers els partits [...]. En aquest context resultava tan difícil promoure mobilitzacions per exigir l’acompliment dels aspectes positius dels pactes que, de fet, aquestes mobilitzacions no es produiren». L’agrupació de Sant Gervasi posa l’accent sobre la paradoxa que, al cap i a la fi, de la legalització del partit se n’havien aprofitat les classes dominants, donant una imatge democratitzadora, més que no els lluitadors antifeixistes. Paral·lelament, l’agrupació del Clot atribueix el fracàs de l’opció rupturista a “un greu error d’anàlisi al no entendre, al seu moment, la capacitat de la classe dominant de trobar solucions de recanvi al règim polític que durant un període tan llarg havia utilitzat”. L’agrupació de Badalona, per la seva banda, lamenta que les lluites a favor d’un govern provisional s’havien conduït tan sols a nivell de Platajunta, prescindint de les mobilitzacions de les masses. Mentrestant, cal subratllar que l’únic Comitè Comarcal que accepta sense matisos la política del partit al voltant dels Pactos de la Moncloa és el de Girona, zona amb molt escassa tradició de mobilització obrera. Òbviament, els accents més crítics es registren a la resolució del Comitè Comarcal del Vallès Occidental, que acaba constituint una mena de contra-document congressual, però m’ha semblat més útil il·lustrar (tot i que sigui parcialment, però afegint que tons similars caracteritzen gairebé totes les resolucions que vaig poder consultar) com el sentiment de derrota va ser notat transversalment al partit, sense tenir en compte la divisió entre corrents.Per què la derrota? O millor dit: per què el partit que més conseqüentment va lluitar contra el feixisme no va saber, o no va poder, protagonitzar la vida política del país un cop aconseguir el seu principal objectiu, l’enderrocament del règim? Proposo una resposta, no per tancar un debat, sinó per obrir-lo a noves hipòtesis. La derrota del feixisme va comportar la derrota també de l’antifeixisme: la transició espanyola es produeix en un període en el qual canvia radicalment la cultura política occidental del segle XX, nascuda al voltant de la polarització feixisme/antifeixisme. Es tracta d’un fenomen comú a tot occident, que en el moment en què va començar molt pocs van saber veure, i que es va fer evident en tota la seva amplitud a partir del 1989: una veritable “revolució conservadora” la qual probablement no podia ser contrarrestada amb els instruments clàssics que van servir per derrotar el feixisme.
Publica un comentari