Descarrega el PDF

Etiquetes de comentaris: 2, Cultura, història, PDF, Pensament

Llegir més

En el llegat cedit per en Josep Serradell "Román" a la Fundació Pere Ardiaca hi trobem la còpia de l'informe de la policia franquista de les detencions dels dirigents del PSUC el desembre del 1962. La localització d'aquest informe ens va portar a realitzar una entrevista a l'Antoni Gutiérrez Díaz "el Guti", tot just uns mesos abans de la seva mort, la qual transcrivim tot seguit. Des del Consell de Redacció volem que aquest article sigui un petit homenatge a l'Antoni Gutiérrez Díaz "el Guti", així com a tots aquells companys i companyes que van fer possible la resistència antifranquista.

per Manuel Moreno i Quim Cornelles

El desembre del 1962 es produeix una de les "caigudes" més importants de la direcció del PSUC. Són detinguts en Pere Ardiaca i Martí, l'Antoni Gutiérrez Díaz, en Galileo Luengo Serrano, en José Ramírez Moreno i en Juan Tena Folch. Són temps complicats. A nivell estatal, l'arrest d'en Julián Grimau, l'intent d'assassinar-lo pel procediment del "suïcidi-caiguda per la finestra" i la seva condemna a mort són factors que flotaven en l'ambient. A Catalunya, poques setmanes abans, s'havien esdevingut les riuades al Vallès, que van causar una gran mortalitat i la desaparició de milers d'habitatges, la qual cosa va provocar que la policia redoblés els seus esforços per desactivar qualsevol tipus de resposta a la tensa situació en què es vivia, i més quan la presència del PSUC era cada vegada més gran i en àmbits més amples, inclosa la universitat, el moviment obrer i el moviment veïnal.

L’ESPURNA: Tu vas entrar al PSUC l’any 1959.
ANTONI GUTIÉRREZ: Sí, el desembre del 59. En realitat, abans del 59, junt amb un altre metge que es diu Pablo Fuenmayor Alsina. Érem ja metges i havíem aconseguit una certa posició social; per tant, no teníem l’angoixa immediata de situar-nos professionalment. Havíem intentat mantenir algun tipus de relació política; però això era molt difícil perquè en aquella època la clandestinitat era molt estricta. Aleshores, uns veïns que eren clients meus –jo era pediatra i visitava els seus fills-, en què ell era un canari nacionalitzat veneçolà i casat amb una veneçolana margaritenya, a mitjançant la relació professional es va anar manifestant com a un home antifranquista, tot i que ell estava circumstancialment a Espanya uns anys, perquè tenia negocis d’importació i exportació a molts països socialistes, en relació amb Veneçuela. I la relació que vam anar fent i en la que s’hi va incloure també en Pablo Fuenmayor, va portar a què ens confessés un dia que ell era comunista. I ell va ser qui ens va relacionar amb el PSUC; en un dels freqüents viatges de negocis que ell feia a França de negocis, ell ens va relacionar amb el PSUC. Ens va portar la notícia que algú vindria a veure’ns i ens donaria una determinada consigna i que, aleshores, entraríem en contacte amb el Partit i podríem ingressar al Partit. Van passar alguns mesos sense que ningú s’acostés. Jo tenia com a veí a en José Agustín Goytisolo, el poeta. I un dia, ell també tenia una inquietud política, em va dir “Home, tinc un amic que és metge que li agradaria contactar amb vosaltres, perquè també és un home inquiet per les qüestions polítiques”. Aleshores ens va posar en contacte amb aquest amic metge, amb aquesta persona que nosaltres no coneixíem de res. Era un psiquiatra, que en aquests moments, inexplicablement, no em ve el nom al cap, ja me’n recordaré, i vam començar a parlar genèricament. Ell va ser molt caut. I, a la tercera vegada que ens vam trobar, ens va donar la consigna. Aleshores era la persona que ens havia de recollir i formava part del petit nucli de l’organització d’intel·lectuals. A través d’ell, vam manifestar la nostra voluntat d’ingressar al Partit i ell ens va crear les condicions perquè el desembre de 1959 anéssim a França i entréssim en contacte amb el Partit. Allà ens vam entrevistar amb en Gregorio López Raimundo i amb en Pere Ardiaca, amb la Leonor Bornau i el Clariana, que jo recordi, ara, així, de moment. Vam formalitzar el nostre ingrés i vam quedar incorporats a allò que se’n deia la “cèl·lula d’intel·lectuals”. Al cap d’un temps, no molt, 1 any o així,jo vaig anar a Finlàndia a fer l’especialitat de neonatologia, jo sóc pediatra, que és la cura específica de les malalties dels nadons. Aleshores quan vaig anar cap a Finlàndia vaig passar per París i vaig entrar en contacte amb els companys de nou; me’n recordo perfectament, vaig veure en Gregori, entre altres. I de tornada, al cap de sis mesos, vaig tornar a passar per París i vaig entrar en contacte de nou. Em van donar en un tub de dentrifici, una carta. Cal dir que en el nucli de direcció dels intel·lectuals en aquell moment hi havia en Manolo Sacristán, hi havia en Francesc Vallverdú, hi era l’historiador, en Fontana; i en Jaén, que era el metge aquest psiquiatra que et deia.

En arribar em van incorporar al nucli de direcció per portar la responsabilitat d’una organització. I aquí vaig estar actuant fins a la detenció, que va tenir lloc al desembre del 1962. Aquesta és, molt resumida, la vida anterior a la caiguda. I com vaig trobar Catalunya? Home, doncs, la veritat és que es començava a notar una certa permeabilitat dels sectors intel·lectuals a les inquietuds antifranquistes genèriques.

L’E.: El tema de les riuades del Vallès és tan important per al treball comunista com es desprèn de l’informe de la detenció?

A.G.: El tema de les riuades va ser fonamentalment important perquè va posar sobre la taula un esperit de solidaritat extraordinari i de capacitat de mobilització social. Jo crec que aquesta va ser la gran lliçó de les riuades, és a dir, que nosaltres estàvem acostumats a petites accions i això es va convertir, sense que nosaltres ho encapçaléssim, perquè qui ho va encapçalar de veritat va ser en Joaquín Soler Serrano, des d’una de les emissores de Barcelona. Aleshores ens va demostrar aquesta gran capacitat de solidaritat de la gent i, al mateix temps, va posar en evidència la precarietat en què vivien sectors molt importants de la immigració. Però, vull dir-te, la nostra acció ens va subsumir dins d’un fenomen que ens depassava amb molt. I que la gran lliçó era aquesta, no? que a Catalunya hi havia un moviment de solidaritat i d’acció col·lectiva que, de la mateixa forma que s’havia expressat davant de la riuada, era possible que es manifestés davant d’una injustícia generalitzada.

L’E.: El 1962, també, es l’any d’organitzar les CC.OO.

A.G.: No, la fundació de CC.OO. és bastant més tardana. El que hi havia en aquest període era una dinàmica d’alguna cosa a la qual sempre ens havíem negat; i era l’entrisme en el sindicat vertical. La trajectòria de la lluita sindical havia estat de reforçar la UGT, que era també el nostre sindicat. I, en aquests anys, el que elaborem és una nova orientació, és a dir, bé, un moviment com el sindical, des de la clandestinitat, té uns límits extraordinaris. Cal anar al lloc on hi ha els treballadors. Per tant, cal fer entrisme en sindicats verticals per, diríem, intentar mobilitzar des de dins i canviar els treballadors. Llavors, en aquesta època, encara no. La veritat és que de CC.OO. ara no en tinc aquí la cronologia, vosaltres això ho podeu comprovar. A partir d’això és com, efectivament, es van crear espais de llibertat sindical a l’interior de l’aparell del sindicat vertical i van anar coordinant-se i va néixer el moviment de CC.OO. Això explica que la nostra aposta hagués deixat de ser la UGT i es convertís en CC.OO.

L’E.: Com vas viure tu la detenció i, més tard, l’execució d’en Julián Grimau?

A.G.: Quan jutgen en Julián Grimau i quan el tiren per la finestra, jo encara sóc al carrer. De forma que, quan a mi em ve a buscar la policia, jo encara tenia a casa, que la meva dona i la meva infermera van destruir, tota una sèrie de cartes que havia preparat per enviar, denunciant els maltractaments -és una paraula minimitzadora- les tortures a les que havien sotmès en Julián Grimau. O sigui que fins i tot la meva detenció, i la del Pere Ardiaca, la del Tena, la del Ramírez i la del Luengo són posteriors, no sols a la detenció sinó a les tortures d’en Julián Grimau. De forma que, ja et dic, jo vaig escriure unes cartes per enviar i la meva dona i la meva infermera van fer desaparèixer quan va anar a escorcollar la policia.

L’E.: Però quan ell és executat, sí que estàs a la presó.
A.G.: Sí, clar, clar. L’abril del 1963 jo ja sóc a Carabanchel esperant el consell de guerra. I és aquí on no tan sols coincideixo sinó que tinc coneixement i conreo una amistat, perquè no l’havia conegut abans, amb en Julián Grimau.

Jo recordo perfectament, perquè és una de les coses que colpegen i que no es poden oblidar, la darrera tarda que vam estar junts. Li havien fet el consell de guerra al matí i li havien fet una maniobra pseudojurídica per justificar la seva execució. I és que li havien fet dos processos. Un, pels fets durant la guerra, pel qual l’acusaven de què havia estat policia, etc., etc. I després, els delictes posteriors d’activitat política clandestina, etc. Aleshores, pel primer li demanaven la pena de mort i, pel segon, li demanaven trenta anys (ara ho dic de memòria això dels trenta anys). Però la pena de mort del primer ja havia prescrit. Per tant, tot i que l’haguessin condemnat no el podien executar.

Aleshores, per consell de l’auditor, que era el coronel Aymar, que era una mala bèstia tremenda, van modificar durant el consell de guerra i el van fer delicte continuat. Per tant, li podien demanar pena de mort pel delicte continuat. I per això el van condemnar a mort i el van executar. I aleshores, jo recordo la tarda en què sé que havia tingut lloc el consell de guerra, ens havien explicat el canvi. I jo recordo que li vaig preguntar a en José Ramón Recalde, que era de l’eix de los Felipes del País Basc i que estava allà i era advocat, li vaig dir:

-Bé, això, què et sembla?

-Malament. Em sembla que està fet per poder-lo executar.

I ens vam acomiadar a la tarda, quan ell tornava a la infermeria. Però poc després d’arribar a la infermeria ja el van separar i se’l van emportar a una cel·la, sol, on li van comunicar que havia estat condemnat a mort i on va esperar que a les poques hores l’afusellessin.

L’E.: Entrem en el tema de la detenció. Com la recordes?

A.G.: Home, malament!...Pensa que és un fet colpidor. Jo vaig sortir al matí de casa meva per anar a l’hospital de Sant Pau on, amb un altre metge, portàvem la consulta dels nadons. I tenia el sis-cents aparcat davant de casa meva, Balmes 349 (en aquella època no estava prohibit ni era difícil aparcar). Un cop m’havia col·locat dins del cotxe, em van obrir la porta, se’m van col·locar 2 policies al darrere i 1 al costat, i em van dir:

-Anem cap a comissaria.

I vaig conduir el cotxe fins a comissaria. I em van fer aparcar el cotxe al costat de comissaria. Em van portar cap a la Brigada Politicosocial i allà em van interrogar. Jo, inicialment, vaig dir que no tenia res a declarar, que m’hi negava. Aleshores em van portar als calabossos, a la part de baix. Vaig veure-hi el pobre Galileo Luengo Serrano; vaig veure que hi havia l’Ardiaca i dues persones més que no coneixia de res. No coneixia ni el Ramírez ni el Tena. I allà, segurament fruit del moviment internacional que s’havia produït a l’entorn de la tortura d’en Julián Grimau, el nostre tracte no va ser excessivament brutal. A mi només em van donar un cop de puny, la veritat sigui dita. A l’Ardiaca li van donar un cop, també, que li va trencar la dentadura postissa que portava. Nosaltres vam dir que li van trencar les dents i era la dentadura postissa.

També, excepcionalment en aquell context, jo crec que el pobre Julián Grimau va ser un paraigües per a nosaltres. Ens van tenir 72 hores, cosa que, generalment, no passava mai. I d’allà vam passar a la presó Model on, aleshores, vaig conèixer en Ramírez i en Grimau. Vaig haver de consolar amb tristesa en Luengo, perquè en realitat jo era el responsable de l’empresonament del pobre Galileo Luengo Serrano, que bé, diríem, era un antifranquista a qui jo li havia demanat que tingués a casa seva en Pere Ardiaca. Però que cal dir que, a més, la seva detenció em va servir de paraigües per a una altra cosa que hagués estat molt més greu per a mi. I és que, en aquell moment, en Pere Ardiaca no estava vivint a casa d’en Galileo Luengo. O sigui que, segur que la policia havia detectat ja, en algun altre viatge, en Pere Ardiaca; i l’havien vist en aquella zona. I van anar amb una fotografia preguntant a les porteries si coneixien aquest senyor, amb el pretext que havia tingut un accident de cotxe i que l’estaven localitzant. I aleshores van trobar en Galileo Luengo Serrano i el van detenir perquè era qui tenia a casa seva en Pere, però no en aquell moment. Perquè en aquell moment en Pere Ardiaca estava vivint a casa els meus pares. O sigui que una cosa que no van aconseguir de treure-li a en Pere Ardiaca va ser que vivia a casa dels meus pares si no als que haguessin detingut hauria estat als meus pares, també.

L’E.: En Galileo Luengo Serrano no era un home del Partit, ni ho va ser posteriorment tampoc?

A.G.: Ni ho va ser posteriorment. Més aviat, posteriorment, diríem, va viure al marge de totes les nostres lluites a l’interior de la presó. No amb ràbia, però sí amb una sensació de tremenda injustícia. A ell el van condemnar a sis anys per tenir a casa seva en Pere Ardiaca, quan ell no era, en absolut, membre del Partit. I era una persona a la que jo sí que li havia explicat que això tenia implicacions polítiques. Però no sabia ni qui hi havia ni qui hi deixava d’haver a casa seva.

L’E.: Quina condemna vas tenir?

A.G.: 8 anys

L’E.: 8 anys. I en vas complir 3.

A.G.: Sí, sí.

L’E.: Sencers?

A.G.: 3 sencers, sí, sí.

L’E.: A Barcelona, a Madrid...

A.G.: Sí, a Barcelona (a la Model), Carabanchel i Burgos.

L’E.: En el que és l’informe de la policia, es fa referència a uns detinguts del mes de setembre del mateix 1962, que són en Juan Millán i en José Ruano, com si de les declaracions d’aquests haguessin estirat una mica del fil...

A.G.: Aquí sí que no us puc ajudar perquè és que jo no sé com va anar la detenció d’en Pere Ardiaca, d’en Tena i d’en Ramírez, i quina implicació en aquestes detencions hi tenia el Domingo Rivas. No recordo quin tipus d’implicació li van donar en el nostre expedient. Ells mateixos -ni l’Ardiaca, ni en Tena ni en Ramírez- fins on jo recordo, sabien com s’havia produït la detenció. Ells estaven reunits en una casa i allà els van enxampar.

Quan arribàvem a Burgos érem sotmesos a un nou expedient. I aleshores, en aquest expedient, s’escorcollava el comportament a la policia; si havien donat alguna cosa important a la policia... Clar, jo no vaig participar en l’expedient que es va fer a l’Ardiaca, al Tena i al Ramírez. Només en el meu, que quedava molt clar, perquè jo havia tallat la detenció. És a dir, darrere meu no va caure ningú. Tot i que vull dir que formava part en aquell moment del Comitè d’Intel·lectuals i tenia una xarxa d’un cert coneixement. Aleshores, jo no sé com va anar, però la impressió que tinc de les nostres converses és que ells no tenien clar com havia arribat la policia a trobar-los i a detenir-los.

L’E.: La policia pensa que tu ets el responsable dels estudiants, perquè hi ha molta moguda a la universitat.

A.G.: No és veritat això. Jo sóc el responsable d’organització del Comitè d’Intel·lectuals.

L’E.: I la universitat anava totalment per un altre costat...

A.G.: Anava totalment per un altre costat. Jo no hi tenia cap relació.

L’E.: Al Domingo Rivas diuen que no el poden detenir ni interrogar perquè està malalt.

A.G.: És que d’això no me’n recordo jo. Ja et dic, ell va estar a la infermeria. I, a més, va sortir absolt del consell de guerra. Però va estar sotmès al consell de guerra amb nosaltres.

L’E.: Era militant del PSUC?

A.G.: Sí, sí, era militant del PSUC; d’una família psuquera de tota la vida, i havia estat responsable de les Joventuts Comunistes. Així que ara ja hem situat en Domingo Rivas.

L’E.: Després de la detenció, has mantingut contacte amb la gent? Ja en temps de la transició i després?
A.G.: Mira, amb en Pere Ardiaca vam tenir tot el conflicte de l’escissió i de la formació. Primer, al V Congrés (on ell va ser president i en Frutos secretari general), quan en Gregorio (López Raimundo) i jo –reiteradament- ens vam negar a acceptar l’elecció que havien fet els membres del Comitè Central sortits del Congrés. Aleshores, vull dir-te, la relació va quedar no et diré trencada, però sí refredada.

Amb en Ramírez sí que vaig seguir tenint relació, i amb les seves filles. Jo he pogut parlar amb les seves filles. Té una filla que havia estat treballant al local d’Iniciativa, vaja, del PSUC, en aquella època. I després em sembla que vivia a Badalona. O sigui que, del Ramírez, hi ha, com a mínim, una filla localitzable. Ja us miraré a veure si a través d’algú la podem localitzar i és interessant. I amb en Ramírez vaig tenir molt bona relació sempre. Vam seguir veient-nos. Ell militava a Badalona.

Amb en Tena, si formalment no va estar orgànicament lligat a l’escissió, que no ho sé, com a mínim, diríem, políticament sí. I com que ell era pagès, me l’havia trobat jo alguna vegada en què havia estat jo convidat en algun congrés de la Unió de Pagesos i, no sé per quin camí, no fa molt, algú em va parlar de la seva existència i em va donar el seu telèfon. I un dia el vaig trucar i vaig parlar amb ell per telèfon. Però no fa molt. Farà un any o així.

L’E.: Suposo que per la confessió que va fer l’Ardiaca que era membre del Central, li va caure més temps de presó.

A.G.: Sí, sí. No recordo la seva condemna, però potser van ser 20 anys. Ara no feu cas de... Però jo crec recordar alguna cosa com 20 anys, sí.

Etiquetes de comentaris: 2, l'Espurna, Memòria Històrica, PSUC

Llegir més

El 9 de març del 2007 en Roberto Berballi va donar una conferència a la Fundació Pere Ardiaca sobre l'experiència de recuperació de la memòria col.lectiva a l'Argentina. En l'actual debat sobre el nostre passat i les ferides que romanen obertes darrera el vel de silenci que ens va imposar la transició podem aprendre molt de l'Argentina, un país amb una dictadura sanguinària en el seu passat recent.

Roberto Bergalli
(Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, OSPDH-UB)

Introducció

Per introduir el tema que intentaré desenvolupar en aquesta ocasió, permeteu-me subministrar algunes reflexions que poden servir com a guia i aclariment del títol que s’ha donat a l’assumpte central. Parlem de “memòria col·lectiva (i social)” i no parlem de “memòria històrica”, com es fa a Espanya i a Catalunya i com ho manifesta la pròpia denominació de l’entitat que sots-presideix el qui gentilment em presenta Coordinadora per la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya. Hi ha fins i tot, com ja se sap, la proposta del Govern espanyol per sancionar una Llei d’extensió de drets als afectats per la Guerra Civil i la dictadura, coneguda com a Llei de la Memòria Històrica. Com tothom sap es tracta d’un projecte de llei, aprovat pel Consell de Ministres el dia 28 de juliol del 2006, per un compromís assumit pel President del Govern, en José Luis Rodríguez Zapatero, des del començament del seu mandat. Aquest projecte inclou el reconeixement de les víctimes de la dictadura, l’obertura de fosses comuns en les quals encara hi romanen les restes de represaliats pels insurrectes a la Guerra Civil, fins aleshores finançades des d’entitats privades (com l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica) o comunitats autònomes a l’espera de subvencions estatals o la retirada dels símbols franquistes de les vies públiques i un altre aspecte de gran importància que té a veure amb els processos, judicis i condemnes executades sobre persones acusades pel règim franquista, per a la qual cosa es projecta establir un sistema d’anàlisi i decisió a càrrec d’un Tribunal de Cinc (persones) Notables.

- Des d’ara mateix vull afirmar que –a parer meu, d’acord amb molts d’altres manifestats- aquest aspecte constitueix una aberració en impedir que en aquest terreny funcioni plenament l’Estat de Dret, ja que el que s’espera és que, mitjançant una llei del Parlament espanyol, es determini el destí de judicis, sentències i condemnes o que s’admeti que sigui la jurisdicció penal la que assumeixi les decisions en cada cas. De tota manera, a l’oposició i als mitjans de comunicació afins, s’ha criticat que aquesta iniciativa de llei obri antigues ferides. Altres mitjans van arribar fins i tot a afirmar que amb aquestes accions en Zapatero pretén “guanyar la guerra civil que es va enterrar i superar amb la Transició i pretén establir la legitimitat democràtica el 1931, no el 1978” (Luis María Ansón, ABC 4/10/2005). Els aliats preferents del govern a Catalunya, com Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa-Verds, van criticar la tardança del govern a aprovar la llei de recuperació de la memòria històrica promesa el 2004 i retardada en tres ocasions, presentant les seves pròpies proposicions de llei el novembre del 2005. En aquesta darrera setmana ha reprès impuls el debat sobre la llei i, just al termini de la clausura del període per proposar esmenes al projecte de l’Executiu, hi ha una proposta de CiU, ERC i IU-ICV que proposa que es reformi en profunditat el projecte i bàsicament que s’elimini el recordat Tribunal de Notables i, amb variants de cada grup, que en lloc de la nul·litat dels judicis dels qui van ser condemnats pel règim franquista com abans se sol·licitava, se’n declarin les seves il·legitimitats (EL PAIS, Catalunya 07/03/08). No m’estendré més sobre l’anàlisi d’aquesta situació ja que, com suposa la invitació que se m’ha formulat, jo no vinc aquí a parlar del procés pel que fa a la Memòria a Espanya, sinó d’un altre de característiques similars tot i que d’arrels i històries diferents. En conseqüència, torno al punt d’inici:

-I-

El que he intentat enunciar és que no utilitzaré l’adjectiu d’”històrica” per tal de qualificar la Memòria de la qual m’ocuparé. En efecte, malgrat que l’ús d’aquest qualificatiu semblaria que aporta un matís d’expressivitat més gran al substantiu “memòria”, crec que procedint així s’incideix en una redundància viciosa de paraules o en un pleonasme, a causa que, des que es parla d’ella, en el substantiu “memòria” s’hi inscriuen records comuns que òbviament pertànyen a la història. D’altra banda, aquest excés de les paraules, fent un ús innecessari de l’adjectiu, no existeix en el llenguatge especialitzat, ni es troba als origens de l’ús del concepte de “memòria” a les disciplines socials, sobre la qual cosa ja diré alguna cosa més. No obstant, l’ús de la locució Memòria Històrica sembla sorprenentment, com a mínim per a mi, haver-se generalitzat en el tractament que es fa de les temptatives que s’estan destacant a Espanya i a Catalunya, orientades a la recuperació de tots aquells esdeveniments, participació de persones, decisions, etc. que han configurat els records que per oblit, ocultació, dissimulació o falsedat formen part d’un període de la història travessat per accions i situacions extremament tenses i passions conflictives.

-La història d’Espanya i de Catalunya en el període de la denominada Guerra Civil i en l’etapa posterior, després del triomf de l’anomenada facció “nacional”, està efectivament en el present sotmesa a una intensa investigació que pretén fer palesos i verificar els records que conserven els encara supervivients, els successors dels protagonistes i els propis invetigadors dels fets, tots els qui han atorgat la seva entitat històrica a l’època en qüestió. El conjunt d’aquestes versions està enriquint el coneixement sobre el passat de les societats espanyola i catalana, la qual cosa s’ha de considerar no tan sols d’una enorme trascendència, sinó també de gran valor per al futur, per a les generacions a venir.

- Procedint d’aquesta manera es fa ciència de la història (historiografia) ja que s’estudia i reconstrueix un període sobre el qual encara hi persisteixen determinats vels. Però, al mateix temps, s’intenta recompondre la historicitat del social quan els esdeveniments que s’intenten desvetllar constitueixen parts essencials de la vida social dels espanyols i els catalans.

- Així es pot veure que, si fos necessari donar un enfocament disciplinari a la tasca de recuperació de la memòria pel que fa al que va passar a Espanya i Catalunya en el període sota investigació, jo m’inclinaria per dir que aquesta idea és pròpia d’una sociologia històrica en la mesura que l’intent no és abstracte, estàtic o desinteressat pels canvis i processos socials que van tenir lloc aleshores i després. Contràriament, s’està produint una acotació de l’època històrica que es pretén recordar amb la recerca de descriure fets concrets i d’atribuir per ells les responsabilitats que, en el seu moment, es van eludir o es van desviar sobre els qui van ser les víctimes d’una duríssima repressió. En conseqüència, parlem de memòria col·lectiva i social.

- Individualment, memòria és la facultat psíquica per mitjà de la qual es reté i es recorda el passat (RAE, t.II, 22a. Ed.Madrid: 1484), mentre que per a en Sigmund Freud no és una de les diverses propietats del psiquisme, sinó que constitueix la seva essència, a la qual cosa ha al·ludit a diversos passatges de la seva extensa obra, per la qual cosa aquí cito únicament la seva correspondència amb en Wilhem Fliess (cfr. Briefe an Wilhem Fliess. Ungekürzte Ausgabe, ed. J.M.Masson, Deutsche Fassung von M.Schröter: Frankfurt a M. 1986) en la qual es fa referència a ella (Gedächtnis als Erinnerung). D’aquesta afirmació se’n pot extreure que sense memòria l’ésser humà no es pot reconèixer com a tal i menys en relació als seus congèneres.

- Però, des d’un punt de vista grupal, qualsevol reflexió sobre el record que pot conservar un grup de persones referent a situacions, fets o senzillament dades que per alguna raó són comuns als integrants d’aquest grup, generalment també es denomina com a Memòria.

- En aquest darrer sentit, no és possible suposar l’existència d’un conjunt d’éssers humans que es relacionen entre si per vincles que els lliguen al passat, més o menys remot, sense que tots ells s’identifiquin en el record col·lectiu que pot ser conjunt –en el sentit de compartit o participat- o bé dividit, desunit i, fins i tot, contrastat. En aquests sentits es parla de Memòria col·lectiva. D’aquesta afirmació jo en trec la convicció que la construcció d’una memòria col·lectiva no pot (i no ha de) rebutjar records que únicament pertanyin a sectors o siguin exclusius d’aquests sectors.

- En endavant, la vida col·lectiva que hi ha a les societats modernes i contemporànies ha de ser compresa i estudiada des d’una perspectiva històrica concreta i no abstracta o desinteressada pel canvi o els diferents processos socials esdevinguts a conseqüència de fets determinats. Des d’aquest punt de vista,, cal donar prioritat a la disputa metodològica actual que es produeix al camp de la sociologia històrica, la qual se centra en la qüestió de concretar un tipus de coneixement, històric i sociològic alhora, en el qual coexisteixin pacíficament la narració, la comparança i l’anàlisi teòrica (cfr. Ramón Ramos “Sociología histórica”, en S.Giner, E.Lamo de Espinosa, C.Torres, eds. Diccionario de Sociología Madrid: Alianza editorial – Ciencias Sociales, 1998: 745-6).

- En un sentit més específic, es fa pertinent relacionar el concepte de Memòria col·lectiva amb el de conciència col·lectiva,el qual va ser expressat originàriament per l’E.Durkheim (cfr. De la división social del trabajo I i II, trad. C. G.Posada, Barcelona: Editorial Planeta-De Agistini, 1985) com al conjunt de sentiments i creences comuns als membres d’una societat que, pel seu caràcter compartit, apareixen com a trascendents i adopten una forma religiosa. No obstant, aquesta consciència col·lectiva és més que la simple suma de les consciències individuals; ella és una realitat diferent que cobreix tota l’extensió d’una societat i que no depèn de les condicions particulars dels individus que la integren (vol. I: 94).

- Aquest esment a què la consciència col·lectiva cobreix tota l’extensió d’una societat és el que permet, més tard, a en Maurice Halbwachs (Los marcos sociales de la memoria .trad. M.A.Baeza i M.Mujica, postfaci G.Namer, Barcelona: Anthropos, 2004, orig. Les cadres sociaux de la mémoire, Paris: editions Albin Michel, 1994) entendre que els records que venen a la memòria d’una persona ho fan així perquè el més usual és que els altres l’indueixin a recordar, és a dir, que la memòria individual existeix perquè la dels coetanis ajuda la primera i que ella es recolza en la dels segons. Aquesta característica és la que atorga sentit per ubicar la memòria col·lectiva dins de determinats marcs socials.

- Tot el que hem dit fins ara conclou en el valor del comparatiu. Motiu al que em permeto recórrer per comentar el procés històric i social desenvolupat a la República Argentina, sobre el qual pretenc donar algunes opinions que poden ser útils quan es parla de la memòria col·lectiva i social de qualsevol altra societat.


-II-

Parlar del que ha estat passant recentment a la societat argentina no impedeix, ni molt menys, recordar com a mínim el que altres societats contemporànies han fet en relació als records que s’extreuen d’una memòria comú, compartida o no, pel que fa als fets que han generat enormes traumes en la pròpia consciència col·lectiva. . Està clar que faig referència, en primer lloc, a la societat alemanya, sense oblidar processos semblants com l’italià amb mostres evidents de participar en el concepte de memòria col·lectiva i social que aquí pretenc exaltar. La commemoració el febrer passat dels episodis coneguts com a Foibe Istriane, esdevinguts l’hivern entre el 1944 i el 1945 sobre els Apenins, la qual va involucrar en una polèmica nacional i internacional fins i tot al propi President de la Repubblica, en Giorgio Napolitano, amb Croàcia i Eslovènia, han estat una mostra de com és summament difícil reconstruir la memòria col·lectiva, (cfr. Claudio Magris “Il silenzo generalizzato”, a Corriere della Sera 11/02/2007). La societat alemanya ha donat un exemple d’autocrítica i de reflexió sincera sobre el drama que l’ha acompanyat en bona part del segle passat amb un enorme esforç de conjunt i malgrat les diferències de posicionament ideològic que la travessen. Les alternatives que van involucrar el Nobel Günter Grass l’any passat i sabudes per tothom són una prova d’aquest exemple memorístic.

- La història de la República Argentina està també creuada, gairebé des del seu naixement, per esdeveniments que dins de la seva tragèdia han estat narrats –com ha passat també en altres societats- pel que es pot anomenar com a història oficial, és a dir, aquella història que si sempre és escrita pels vencedors, bé ho és pels qui, d’una o altra forma, sempre mantenen les posicions dels qui retenen les regnes del poder. Naturalment no exposaré fets o moments amb els que van quedar marcats els diferents i profunds canvis socials registrats en la història social de l’Argentina. Però l’esmentar-ne algun d’ells sí que ens pot servir com a mostra de fins a quin punt el relat d’aquests fets, referits per aquesta història oficial, ha servit per manipular la construcció d’una memòria col·lectiva en un període de gestació de la identitat nacional dels argentins. Al·ludeixo puntualment a la Guerra de la Triple Aliança o Guerra del Paraguay, segons prenguem en consideració els aliats (l’Uruguay, l’Argentina i el Brasil) o el Paraguay, el seu rival, respectivament. Aquesta guerra es va desenvolupar entre el 1865 i el 1870, sobre la qual la responsabilitat del Gral.Bartolomé Mitre, militar i insigne historiador, sempre ha estat discutida, no obstant això ell va ser cronista d’aquest període bèl·lic. També recordo la coneguda com a la Conquesta del Desert o Campanya del Desert, campanyes militars dutes a terme pel govern argentí contra les nacions mapuche i ranquel, amb l’objectiu d’obtenir el domini territorial de la Pampa i la Patagònia oriental, fins a aleshores sota domini indígena. Els papers fets pels aleshores Ministres de Guerra, l’Adolfo Alsina el 1875 i el Gral.Julio A. Roca el 1877, comandant les dues campanyes militars, han estat sempre presentats com a civilitzatoris, tot i que el primer admetia l’ampliació de la línia de fortins cap al sud però sense voler exterminar les tribus que s’oposaven, i el segons animava decididament l’extermini dels habitants originaris, la qual cosa es va acomplir finalment. Aquest període comprèn la realització del primer genocidi concretat per argentins en terres argentines, la qual cosa s’ha amagat o tergiversat fins que una investigació històrica sense prejudicis ha fet descobrir els veritables motius que van portar a acomplir aquesta barbàrie. També es pot incloure en aquest conjunt de fets aquells que van enterbolir la Patagònia amb la repressió sobre obrers i sindicalistes anàrquics, acomplerta en la tercera dècada del s.XX, encoratjada pels grans posseïdors de terres i incomprensiblement disposada per l’aleshores democràtic Govern nacional (cfr. José María Borrero, La Patagonia Trágica, Buenos Aires: Editorial Americana 1972; Osvaldo Bayer Los vengadores de la Patagonia Trágica Wuppertal: Peter Hammer Verlag, 1978).

- Com es pot comprovar, amagar la veritat històrica i deformar l’origen de fets tràgics han estat presents en la configuració d’una memòria col·lectiva i social dels argentins des de ben aviat.

- No obstant, el més gran operatiu memorístic que s’ha acomplert i s’està acomplint a la societat dels argentins, és el relatiu al rescat de fets, individualització d’actors pel que fa a autors i víctimes, com el judici als responsables per haver produït la tragèdia col·lectiva més gran, entre el començament de la dècada del 1970 i l’inici de la del 1980.

- És important dir de seguida que, des de feia ja unes quantes dècades abans dels cops militars d’Estat del 1966 (que va portar a la Presidència de facto de la Nació a l’aleshores Gral.Juan Carlos Onganía) i el del 1976 (que va ubicar llavors el Gral.Jorge R. Videla a la presidència de la Junta Militar que de facto va desplaçar aleshores el govern constitucional d’Isabel M. De Perón), l’estabilitat de les institucions democràtiques era molt feble, sobretot des del 1930 (primer cop militar que va interrompre la legalitat constitucional). Aquesta situació havia provocat, en diverses ocasions, que l’anomenada resistència popular s’organitzés, de diverses maneres i en ocasions variades, fins arribar a constituir-se com a autèntics cossos armats. No és possible fer aquí una enumeració d’aquestes organitzacions, però sí esmentar com a mínim les dues més estructurades que van portar per un temps el comandament de la lluita armada. Esmento per una part a Montoneros d’una gènesi veïna al catolicisme nacionalista, però sempre orientada rera la figura i el carisma d’en Juan D. Perón fins que finalment aquest mateix va contribuir a l’encalç i destrucció de les seves bases – la Juventud Peronista o JP- (en aquestes darreres setmanes s’ha gestat un molt interessant debat sobre la responsabilitat d’en Perón en el naixement de les tristament recordades Triple A). Mentrestant, per altra part, a l’Ejército Revolucionario delPueblo (ERP), vessant armada del Partido Revolucionario de los Trabajadores (PRT) de filicació marxista-leninista i, en bona part, d’inspiració en el foquisme guevarista (els més lúcids relats que conec sobre l’actuació i la repressió d’ambdues organitzacions, són: Carlos Gabetta Todos somos subversivos Buenos Aires: Editorial Bruguera 1983; Miguel Bonasso Recuerdos de la muerte, Buenos Aires: Editorial Bruguera 1984; Luis Mattini Hombres y mujeres del PRT-ERP – La pasión militante Buenos Aires: editorial Contrapunto 1990).

- Aquests grups armats van dur a terme, entre el 1964 i el 1973, accions de molt diverses factures, provocant morts, atemptats amb bombes, segrestos i accions de tall militar que suposadament van ser les justificacions d’un gran nombre d’intervencions militars, desmesurades i dirigides no tan sols contra els membres d’aquelles organitzacions irregulars. Aquestes intervencions militars han estat explicades, sobretot pels sectors civils que els hi han donat suport, com a la lògica reacció de l’Estat nacional davant dels atacs de què era objecte. En aquest punt, per cert, hi nia la posterior teoria dels dos dimonis al·legada fins i tot com a defensa jurídica dels comportaments, col·lectius i individuals de membres de l’Exèrcit, Marina de Guerra, Aeronàutica, cossos de seguretat policial (federal i provincials), penitenciaris i de fronteres.

- Aquest tipus d’activitat desplegada per les pròpies Forces Armades va esdevenir, poc a poc, una repressió indiscriminada que va travessar gairebé totes les classes socials i va convertir la República Argentina sencera en un autèntic camp de batalla. La tortura, les detencions produïdes al marge de qualsevol legalitat, les “desaparicions” de persones de qualsevol condició i origen, l’apropiació o segrest de nens nascuts en cautiveri, van anar convertint les seves accions, en el decurs dels anys, primer a partir del cop militar del juny del 1966 de forma incipient però després, amb en del març del 1976, de manera manifesta, amb l’energia més gran, en un autèntic genocidi. Això va quedar confirmat per decisions d’organismes internacionals i nacionals (cfr. per tots, l’Informe de la Comisión Nacional sobre la Desaparición de Personas (CONADEP) Nunca más, Buenos Aires: EUDEBA 1984 o Comisión Sábato) i va constituir la base per a la gran tasca de recuperació de la memòria col·lectiva que li va tocar iniciar al govern d’en Raúl Alfonsín, finalment escollit sota regles democràtiques el 30 d’octubre del 1983. Crec que aquest judici tan breu ve a donar la raó a l’expressió d’en Remo Bodei, la memòria és un camp de batalla (cfr. Le logiche del delirio. Ragione, affetti, follia, Roma-Bari: Gius. Laterza & Figli-Lezioni italiane, 18: 12-13).


-III-

- Havien passat gairebé vint anys de permanent repressió i immobilització de les forces populars, amb la qual cosa van assumir responsabilitat, més enllà de la penal en què van incórrer els organismes militars i en particular els seus integrants, des dels Comandants en Cap de les Forces Armades cap a tots els subordinats que es van veure implicats en aquesta repressió, també altres representants de l’Estat; en primer lloc ho van ser els jutges, membres del Poder Judicial, sobretot els de la jurisdicció federal (cfr. Roberto Bergalli, Estado democrático y cuestión judicial. Vías para alcanzar una auténtica y democrática independencia judicial. Buenos Aires: Depalma 1984), els quals, no obstant, malgrat el silenci que van mantenir –amb poques excepcions- mentre es consumava la repressió i el genocidi, en gran majoria van ser confirmats i fins i tot promoguts pel govern constitucional d’Alfonsín amb el suport del Parlament, com a indispensable instància en els nomenaments judicials. Alguns d’aquests casos es van poder verificar a la pròpia Càmbra Federal d’Apel·lacions en el Criminal i Correccional de la Capital Federal que es va constituir per tal de jutjar els integrants de les tres Juntes Militars que van governar l’Argentina entre el 1976 i el 1983; hi va haver alguns integrants d’aquest Tribunal, com el propi Fiscal que va formular l’acusació, que havien estat funcionaris judicials durant el període dictatorial.

- Aquest tipus de situacions va marcar l’inici del procés de recuperació de la memòria col·lectiva dels argentins, en relació als esdeveniments consumats per la dictadura militar. Durant el període del primer govern democràtic es van produir moltes alternatives que van manifestar la fortalesa que mantenien els repressors, tant en els seus propis cossos militars com en grups de la societat civil que es resistien a què aquells fossin processats per les greus violacions dels drets humans que havien comès. Podem recordar per exemple, en primer lloc, la requisitòria de condemna per als Comandants en Cap, formulada per la Fiscalia i limitada a un nombre de detencions-desaparicions que només representava el 10% dels exposats davant la CONADE. En segon lloc, la posterior i polèmica sentència del 9 de desembre del 1985, emesa per l’esmentada Cambra Federal que va condemnar els Comandants, deixant plantejada en el punt 30 el tema de l’obediència deguda. En tercer lloc, la llei anomenada com de “prescripció privilegiada” o de “punt final” (nr. 23.521, de 22 de desembre del 1986) que va afavorir mitjançant el decurs del temps els repressors pel que fa als qui no s’havia iniciat encara cap acció penal o bé si, instaurada, alguna havia superat el termini d’un any. I, finalment, la llei específica segons projecte del Poder Executiu nacional, el qual va actuar sota la pressió d’un conat de rebel·lió militar que es recorda com els esdeveniments de la Setmana Santa del 1987, coneguda com d’”obediència deguda” (llei nr. 23.492, de 6 de juny del 1987).

- Aquest és un quadre general dins del qual el govern democràtic encapçalat pel Raúl Alfonsín va començar, de forma molt ambígua i contradictòria, el procés de recuperació de la memòria col·lectiva i social dels argentin, fortament i intensament apressat per la resistència de bona part de les Forces Armades, cossos policials i grups civils per aprofundir les investigacions sobre violacions de drets humans, la qual cosa va motivar concessions més grans per als militars i repressors acusats.

- El quadre general es va anar deteriorant pel que fa a l’estabilitat de les institucions democràtiques. La manifesta tendència de buscar formes i mitjans amb els quals alleujar la situació dels militars processats o que podrien ser-ho en el futur s’expressava de manera constant, amb els suports que provenien de sectors civils. Les dues lleis de l’”oblit” o de la impunitat com en general van ser anomenades col·loquialment (cfr. R.Bergalli Memoria Colectiva y Derechos Humanos, Córdoba-Argentina: Marcos Lerner editora-Cuadernos de derecho penal y criminología, n3. 30, 1988; David Baigún, Las leyes de “punto final” y “Obediencia debida”: leyes de impunidad, gemelas de la “ley de Autoamnistía” 22.924, Nueva Doctrina Penal, Buenos Aires 2000/B: 479-492) es van començar a aplicar per les diferents jurisdiccions federals i provincials de manera creixent, per la qual cosa nombrosos repressors van ser absolts o els seus processos van quedar clausurats.

- L’altra tesi esbossada a la sentència de la Cambra Federal, en el sentit que la repressió desfermada durant l’època entre el 1976 i el 1983 va ser realment la resposta a un estat de guerra revolucionària, va ser reiteradament al·legada per les defenses dels caps militars. Aquesta no tan sols va alimentar la teoria dels dos dimonis (abans esmentada) sinó que va mantenir en peu la creença que la memòria col·lectiva no s’havia d’alimentar únicament pel record de la duríssima repressió dels militars, sinó també pels actes realitzats a càrrec de les organitzacions armades.

- El 1988, el President Alfonsín va pactar amb qui seria candidat a la presidència per al Partido Justicialista, en Carlos S. Menem (“Pacto de Olivos”) la reforma de la Constitució Nacional vigent des del 1853. Així es va introduir, entre altres, l’abreujament dels mandats en el càrrec de President de la Nació i potser també (de forma encoberta) l’emissió d’indults presidencials pel futur Poder Executiu que es configuraria en properes eleccions, beneficiant a aquells caps militars i guerrillers que havien estat processats i/o condemnats en el període anterior.

- Els indults van ser signats per en Menem quan va obtenir la presidència, però limitats (com és constitucionalment prescriptiu) als càrrecs que es poguessin haver efectuat a respectius processos penals.

- Aquest marc tan sols es va veure alterat quan l’Asociación de Abuelas de Plaza de Mayo, un dels actors més grans de la recuperació de la memòria col·lectiva, va introduir en algun dels processos oberts contra caps militars l’argument que les absolucions per aplicació de les lleis o la desvinculació de les acusacions a causa dels indults no es podien acceptar en els casos d’aquells acusats als quals es responsabilitza per l’apropiació o segrestament de nens nascuts durant la captivitat dels seus progenitors. Aquests abominables fets no van estar coberts per les anomenades dues lleis “de l’oblit” (punt final y obediència deguda), ni pels indults presidencials, la qual cosa va motivar la continuació o reapertura d’antics processos i l’inici de nous, els quals han arribat a un nombre de caps militars, funcionaris policials o simples autors que s’havien beneficiat amb les lleis d’esment. Algun d’aquests processos han acabat amb sentències condemnatòries; altres se segueixen substanciant en el present.

- Mentrestant, en una causa penal promoguda pel Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) contra determinats caps i el tristament recordat Julio Simón (a) “El Turco”, de molt obscura fama com a torturador (causa núm.8686/2000, el jutge federal Gabriel R. Cavallo (cognom simplement homònim amb un altre repressor, detingut a Madrid, extraditat des de Mèxic i en trànsit de ser al seu torn extraditat a l’Argentina) va dictar una sentència el 6 de març del 2001 disposant el processament d’en Simón i d’en Juan Antonio del Cerro (a) “Colores” i declarant a l’hora la invalidesa parcial de la llei d’obediència deguda i de la de punt final per ser incompatibles amb la Convenció Americana de Drets Humans, amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i amb la Convenció contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumanes o Degradants; això va comportar la insconstitucionalitat i la nul·litat insanable d’alguns articles d’ambdues lleis. Des del punt de vista de la seva trascendència però també pels valors jurídics i processals que conté, la sentència del Jutge Cavallo va promoure un reconeixement que va partir de diferents sectors de la doctrina jurídic penal i processal, com també des de la filosofia i la sociologia jurídica (cfr. Nueva Doctrina Penal (NDP), Buenos Aires: 2000/B, un número monogràfic dedicat a l’anàlisi d’aquesta sentència).

- La sentència va ser, posteriorment, confirmada per la Cort Suprema de Justícia de la Nació, la qual cosa va permetre, ara de manera definitiva, la reapertura de processos o la iniciació d’alguns de nous. Però el que crec que té l’interés més gran des del punt de vista comparatiu que he intentat desenvolupar i per tal que se segueixi l’activitat d’investigació i responsabilització criminal dels autors de les molt greus violacions de drets humans, delictes de lesa humanitat, per això imprescriptibles, ha estat la sanció de la llei 25.779 (promulgada el 2 de setembre del 2003 i publicada en el Butlletí Oficial de 3 de setembre de 2003) pel present Parlament nacional, mitjançant la qual les lleis de l’oblit o de la impunitat van ser declarades insanablement nul·les.

- Convé assenyalar que la sanció d’aquesta llei va generar una polèmica desfermada des d’aquells sectors resistents a l’aprofundiment de la memòria, en el sentit del sentiment d’inseguretat jurídica que podria promoure la declaració de nul·litat d’una llei (o lleis) per part d’una altra llei, sancionada pel mateix Poder Legislatiu. Però un conjunt d’opinions més serenes van intentar posar les coses al seu lloc, ja que per exemple hi va haver oportunitat de dir: ... Front a això, els mateixos fonaments de l’esmentada llei núm. 25.779 són bastant explícits a l’assenyalar antecedents d’actuació legislativa i/o jurisdiccional que han portat les mateixes finalitats amb els que aquélla ha estat sancionada. És a dir que, donades les circumstàncies de reclam popular, per una banda, i les que van donar resultar en les lleis de l’oblit declarades ara nul·les, en la manca de “condicions normals de reflexió i plenitud d’autonomia en la republicana activitat legisferant” existents en els moments de les seves respectives propostes per l’Executiu i discussions parlamentàries, per altra banda, junt a les que envolten la situació en què hi havia la Cort Suprema, ... el pronunciament legislatiu de nul·litat va adquirir el tret de necessitat que ha impulsat ulteriors intervencions jurisdiccionals. Aquí s’explica la naturalesa jurídic-política del dret, en tota la seva dimensió, acomplint una tasca imprescindible per tal que la consciència i la solidaritat col·lectiva es vigoritzin (v. R.Bergalli “Oblit, dret i memòria: d’extradicions, nul·litats i el paper de la Cort Suprema”, a: Nueva Doctrina Penal, Buenos Aires 2003/B: X-XI).

- Com una simple mostra que la recerca per construir la memòria col·lectiva i social és una tasca permanent, plena de contradiccions i ambigüitats, frens i contramarxes, cal destacar que ahir mateix (veure LA NACIÓN, Buenos Aires 09/03/07; EL PAÍS, Catalunya-Internacional: 14) va ser detingut (altre cop) el general Reynaldo Bignone, el qual va arribar a assumir la Presidència de la Nació, per traspàs de la darrera de les quatre Juntes Militars que havia usurpat el poder polític i que va ser qui va traslladar la Presidència de la Nació a en Raúl Alfonsín, quan aquest va resultar vencedor a les eleccions del 1983. Va disposar aquesta mesura el jutge federal que ha reprès la investigació, després de la nul·litat de les lleis de l’oblit, dels fets reunits en l’anomenat “procés Riveros”, esdevinguts en l’aquarterament de Campo de Mayo (Prov. De Buenos Aires) i mitjançant els quals es van produir desaparicions de persones, tortures, segrestos de nens quan el nomenat militar va ser cap de l’Estat Major del Comandament d’Instituts Militars.

-La breu exposició d’alguns fets destacats que s’han anat produint en els darrers anys configuren el manteniment d’aquest darrer procés d’elaboració d’una memòria col·lectiva i social dels argentins. El que ha estat anomenat L’experiència de l’horror (cfr. Marcelo Raffin, La experiencia del horror. Subjetividad y derechos humanos en las dictaduras y postdictaduras del Cono Sur, Buenos Aires: Editorial del Puerto-Colección tesis doctorales, 5, 2006) ha constituït el millor antídot contra l’oblit, el qual, com a categoria d’anàlisi psíquica i també sociològica, no s’ha d’oblidar que també forma part de la memòria, com ho ha demostrat emfàticament en Paul Ricoeur (cfr. La mémoire, l’histoire, l’oubli Paris: Editions du Seuil, 200; hi ha versió en castellà –trad. A.Neira- La memoria, la historia, el olvido, Madrid. Editorial Trotta, 2003, 539-591).

*Traducció de Mar Olivé

Etiquetes de comentaris: 2, l'Espurna, Memòria Històrica

Llegir més

El 29 de març del 2007, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic. que afecta a 2'5 milions d'empleats públics a nivell estatal. Carles E. Planas Roig, sindicalista i membre del Sector de l’Administració Pública-S. d’Ocupació FSAP-CCOO Catalunya, reflexiona sobre el futur de la funció pública i els debats de fons irresolts que hi ha darrera d'aquesta llei.


Carles E. Planas Roig
sindicalista i membre del Sectro de l'Administració Pública de CCOO


La Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic, que és la norma bàsica que ha de regular les relacions jurídiques i laborals dels empleats de les Administracions Públiques, ha estat aprovada el 29 de març pel Congrés dels Diputats amb el suport de totes les formacions polítiques i amb el vot en contra del Partit Popular.

Aquest text normatiu estableix les bases generals de les condicions laborals per a 2,5 milions d'empleats públics a nivell de l'Estat i uns 350.000 a l'àmbit de Catalunya, que representen una part important en el conjunt de l'economia i que pertanyen a l'ensenyament, la sanitat, les Administracions, empreses i organismes públics, etc.

En analitzar el marc de l'aprovació d'aquesta norma cal destacar alguns elements:

1. La Llei de l'estatut Bàsic de l'Empleat Públic, que és un mandat de la Constitució, ha estat aprovada després de 28 anys d'haver estat ignorada per tots els governs fins a l'actualitat, el que manifesta la desídia d'aquests, i il·lustra els seus valors i criteris sobre l'ocupació, el públic, i la manca de voluntat d'aprofundir en la Reforma de l'Administració i de la Funció Pública, i com a conseqüència el mal concepte i deteriorament de la imatge de la institució, del serveis i dels seus treballadors.

2. Així mateix, aquesta llei arriba en un moment en què la influència negativa de les polítiques liberals ha incrementat els nivells de flexibilitat a les Administracions, provocant la seva desestructuració, prioritzant el servei privat sobre el públic, desnaturalitzant el caràcter social i democràtic de l'administració i fomentant el clientelisme.

Per tant és necessari realitzar una Reforma de l'Administració i de la Funció Pública en un marc que es tradueixi en unes institucions democràtiques i participatives que impulsin el sector públic i recullin la reivindicació històrica dels empleats, sindicats de les Administracions Públiques, i de la ciutadania en general, d'aconseguir una Funció Pública, que serveixi realment i garanteixi una millora de les condicions de treball per a tots els treballadors i treballadores de les administracions i uns millors serveis públics.

El procés

L'objectiu del Govern amb aquest Estatut ha estat el reformar l'Administració a partir de la reorganització de la Funció Pública, per poder regular igual que en el sector privat les condicions jurídiques i laborals dels empleats del sector públic, amb criteris de "modernització" i flexibilitat i amb un nou tipus de gestió.

En aquest període de tres anys, el Govern va presentar el seu projecte d'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic, amb la col·laboració de CiU i PNB, per obtenir el suport majoritari en el Congrés dels Diputats i, per una altra banda, va haver d'arribar a acords amb les Comunitats Autònomes amb governs socialistes o nacionalistes i amb la Federació de Municipis.

En un altre pla es van realitzar un seguit de negociacions i acords amb la resta de partits, amb els sindicats CC.OO, UGT i CSIF, així com amb associacions professionals com Fedeca i Cosital i alts càrrecs de l'Administració.

El Partit Popular s'ha negat en el tràmit parlamentari del Congrés i del Senat a presentar propostes de millora, i la seva postura a les CC.AA i administracions on governa ha estat de confrontació total, argumentant que aquesta Llei trenca la "unitat de l'Estat" si les Comunitats Autònomes, com és el cas de Catalunya, apliquen les competències amb caràcter exclusiu "impedint l'actuació de l'Estat".

En aquest procés les Comunitats Autònomes, administracions i forces polítiques, han condicionat el seu suport als aspectes bàsics del projecte, en base a la contrapartida d'augment de competències, capacitat pròpia de legislació, organització i gestió de les administracions autonòmica i local, augmentant la discrecionalitat per la diversitat d'interessos.

En el capítol del social, formacions com Esquerra Unida i d'altres forces polítiques i les Organitzacions Sindicals, que han reivindicant des de fa molt anys un model de Funció Pública estructurada, han signat un acord sobre els aspectes que han considerat essencials, amb un text estatutari amb insuficiències, i en el que manquen punts que s'han proposat i que estan en consonància amb les propostes d'esquerres.

El debat de fons: el model d'Estat

Cal destacar que el procés de discussió en què s'ha tractat l'Estatut Bàsic i la Funció Pública, a la pràctica ha servit per debatre el model d'estructuració de l'Estat i el caràcter social que ha de tenir aquest, en base a les propostes de les diferents forces polítiques, socials, econòmiques, etc. i en funció dels interessos socials i de classe que representen.

La instrumentalització d'aquest debat ha posat sobre la taula la defensa que s'ha realitzat a través de les esmenes del model d'estat altament centralitzat, més propi del passat que del nou escenari europeu, o d'altres que volen mantenir el poder central malgrat diguin d'apostar pel federalisme. I així en tot el procés han anat desfilant en les intervencions i esmenes, les propostes del sistema foral, regional dels nacionalistes bascos, catalans, el model d'Estat Federal d'Esquerra Unida i un sistema de nació en trànsit d'ERC.

Sobre el model d'Estat Social, malgrat es pot matisar, hi existeixen dos blocs: els de qui defensen el manteniment de les conquestes socials i la qualitat del nivell de vida aconseguits amb l'estat del Benestar amb totes les variants alternatives, i que han subscrit Esquerra Unida i les Organitzacions Sindicals.

Una majoria de formacions polítiques estan d'acord amb les polítiques neoliberals i, per tant, en un model de desenvolupament que comporta el retrocés del control democràtic, la desregulació del capital i del treball, el desmantellament de l'Estat del benestar, la mercantilització i la privatització dels serveis públics.

El text resultant manté en part uns criteris normatius similars als anteriors, estructura la dispersió que existia i determina la legislació bàsica des de l'estat per desenvolupar posteriorment des de les diferents administracions.

En valorar el resultat final, es pot constatar que l'acceptació d'aquest Estatut per part de l'esquerra s'ha dut a terme malgrat les insuficiències existents en no recollir aspectes bàsics del model, que hauria permès construir una norma bàsica de la Funció Pública, que clarifiqués, unifiqués i racionalitzés els règims jurídics i l'estructura de l'ocupació.

Cal assenyalar com a aspectes positius: la consolidació del dret a la Negociació Col·lectiva, la readmissió del personal laboral en cas d'acomiadament improcedent, la jubilació parcial dels funcionaris, la millora de la carrera professional, el cobrament dels triennis dels interins, la consolidació del personal temporal, les mesures per disminuir la temporalitat, l'impuls per a la igualtat de gènere i la lluita contra la violència de gènere.

A l’altra cara de la moneda hi ha: la creació del personal directiu més propi de la gerència privada, l'augment de la discrecionalitat de les Administracions, mantenir la dualitat jurídica del personal funcionari i laboral, la no limitació del personal eventual, l'avaluació de l'execució del treball vinculada al manteniment del lloc de treball adquirit per concurs, sistemes no objectius d'accés a l'Administració, absència d'una clàusula o sistema pel manteniment del poder adquisitiu, la mobilitat forçosa…

Propostes de futur

L'abast d'aquestes lleis cal aprofitar-lo per a realitzar una Reforma en profunditat de la Funció Pública que permeti la racionalització del funcionament de l'Administració amb una proposta moderna de l'economia, com és l'impuls i manteniment d'un sector públic potent, que té unes repercussions positives en el conjunt dels treballadors.

El sector públic ha de tenir un paper actiu en el desenvolupament econòmic i social, i mantenir la gestió directa dels serveis públics reduint la contractació dels serveis externs. Així mateix, cal incrementar el finançament públic i establir línies de defensa per evitar les privatitzacions o externalitzacions, amb polítiques públiques d'ocupació que redueixin la precarietat.

Des d'una perspectiva d'esquerres, cal intervenir en el desenvolupament progressista de les respectives lleis de Funció Pública, defensant el nostre model de front liberal, a cada Comunitat Autònoma i a les Administracions Públiques. Així mateix, ha de servir per continuar organitzant els empleats públics i millorar el marc general, les condicions de treball i els serveis públics, impulsant la participació ciutadana per recuperar el caràcter democràtic de l'Administració Pública, introduint el principi de subsidiaritat i prioritzant la rendibilitat social sobre l'econòmica i amb criteris de redistribució social.

Els nous models de Funció Pública han prioritzat els criteris de professionalitat dels recursos humans, evitant el clientelisme, promovent sistemes d'accés i de carrera professional, basats en els principis d'igualtat, mèrit i capacitat i amb una negociació col·lectiva de totes les matèries amb les Organitzacions Sindicals.

Per tot això, a partir d'ara cal establir les polítiques necessàries amb l'objectiu d'aconseguir el model necessari i propi d'Administració i de Funció Pública per a Catalunya, en base a un programa de consens de les forces polítiques i socials de progrés, per tal que el projecte permeti el desenvolupament de l'Estatut de Catalunya, així com del finançament i legislació, descentralitzant aspectes de l'Administració Central cap a l'Administració de la Generalitat i l'Administració Local.

En resum cal continuar la reflexió i l'actuació política, debatent les propostes amb els empleats públics, potenciant l'organització a CC.OO, cercant la formació d'un front polític i social que configuri una alternativa democràtica i de progrés per a una Administració i una Funció Pública democratitzades i participatives, que millorin les condicions dels empleats i dels serveis públics i garanteixin i potenciïn les polítiques públiques en favor dels interessos de la classe treballadora.

Etiquetes de comentaris: 2, Classe Obrera, l'Espurna, Pensament, Treball

Llegir més

Aquest article reprodueix l'aportació de l'Àngels Martínez Castells a les Jornades sobre moviment obrer a Catalunya, celebrada a l'edifici de Rambles de la UPF l'hivern del 2005. Les reflexions sobre la classe obrera i el moviment obrer en el marc de la Globalització continuen tenint plena vigència.


Àngels Martínez Castells
Professora de Política Econòmica de la UB

Primer aspecte.- Globalització i Estats.

Davant dels tancaments d’empreses, les deslocalitzacions i el comportament salvatge de bona part del capital, es fa responsable la globalització dels efectes perversos que té per a la classe obrera. Podem tancar files en els moviments anti-globalització i denunciar els estralls i el creixement de les desigualtats que provoca –i que són molts. Però la classe obrera ha de saber veure tots els aspectes de la realitat que li toca viure, i per tant ha de saber analitzar els aspectes positius de la globalització: de fet, de la mà dels clàssics el que primer ens cal és valorar que, amb les noves tecnologies que incorpora, significa un increment important de les forces productives. I hem de saber aprofitar també el salt fet en el món de la informàtica i les comunicacions.

En unes Jornades anteriors celebrades el 2002, que:

“De fet, cada època històrica (...), sembla haver tingut la seva “globalització” d’arrel econòmica que massa vegades ha emmascarat els interessos comercials, d’explotació i d’intercanvi desigual amb coartades religioses o civilitzatòries: les “creuades” de l’Edat Mitjana i les successives intervencions a l’Orient, tan properes a l’interès d’assegurar una ruta segura, primer per a les espècies i la seda, i ara per al petroli; la conquesta de les Amèriques de l’Edat Moderna, que “convertia” els indis tot i fent-los extreure or i plata de les seves mines per importar-los a Espanya, i ara els manté com el “pati del darrera” de la potent economia dels Estats Units, assortiment de mà d’obra barata i espai on establir les seves agro-indústries, empreses de confecció o turisme a bon preu. I podríem parlar també força estona de l’espoli imperialista que ha sofert i pateix encara la major part d’Àfrica.

Cadascun d’aquests intents “globalitzadors” s’inscriu en etapes concretes del desenvolupament econòmic. Algunes són clarament pre-capitalistes. Altres donen el necessari impuls al sorgiment del capitalisme o són conseqüència del natural desenvolupament del capitalisme. Però una qüestió és clara: parlem de globalització en relació a les embranzides que fa un sistema econòmic basat en la propietat privada dels mitjans de producció d’una minoria per estendre’s i apoderar-se de l’esforç, els excedents i fins i tot la llibertat i les opcions d’escollir la manera de treballar, relacionar-se i viure de la majoria de la població. “

S’han aprofitat els successius salts que ha anat fent l’extensió del mercat mundial i la incorporació de nous països per atemorir la classe obrera dels països que van fer abans el pas a la plena industrialització. Després de la II Guerra Mundial van començar per amenaçar amb el Japó –que de país que “copiava” passava a país innovador i de gran capacitat tecnològica—després l’espantall el van representar els “tigres asiàtics”, fa poc Corea i en l’actualitat la Xina s’emporta les primeres portades. Totes aquestes successives “pors” de la competència d’altres treballadores i treballadors amb que s’aconseguia frenar les reivindicacions de les classes obreres occidentals, significaven de fet bones oportunitats de negoci per als empresaris i multinacionals. És cert que el model econòmic de consum a nivell dels Estats Units serà ecològicament insostenible fins i tot molt abans d’estendre’s a tot el planeta, però el problema no seria menor –sinó encara més gran—si les zones marginades del planeta fossin encara més de les que són. De fet, la resposta més sensata que s’està donant als fluxos migratoris excessius és el desenvolupament dels països d’on procedeix l’emigració, encara que cal posar en primer termini una redistribució més justa a nivell mundial i uns nous models de producció respectuosos amb les diferents cultures i la naturalesa.


El problema de fons rau en l’apropiació privada dels beneficis de la globalització i en les polítiques neoliberals que li donen cobertura. Seguint en Marx, el que des d’una òptica de classe caldria analitzar és com aquest creixement de les forces productives entra i reforça la contradicció amb la forma concreta de les relacions de producció establertes que les polítiques neoliberals porten al seu límit d’explotació i desigualtat.

Per tant, cal que la classe obrera s’enfronti sense prejudicis a la mundialització de l’economia, i reconeixent sense eufemismes que és la forma que ha pres el capitalisme dels nostres dies, sàpiga distingir els perills reals dels imaginaris, i separi la interessada creació de “pors” que busca l’enfrontament entre treballadors, de l’avidesa sense gaires escrúpols pels beneficis.


La funció dels Estats

La funció dels Estats, per la seva banda, ha canviat de forma notable en els darrers trenta anys. A Espanya, per exemple, a finals dels anys setanta encara una empresa en crisi com Soler Almirall va ser comprada per l’INI –per la lluita dels seus treballadors— amb arguments nacionalistes i de política d’Estat. En canvi, el paper jugat per l’Estat –en aquest cas els EUA) és ben diferent 25 anys després. Per donar un exemple il·lustratiu dels darrers dies: l’administració Bush destinarà 2 mil milions de dòlars a la compra de 20 milions de dosis de Tamiflu) un medicament comercialitzat per Roche que es considera l’antiviral que pot fer front a la “grip del pollastre”, produït per Gilead Sciences, una companyia de la que en Donald Rumsfeld va ser president i de la que encara n’és accionista. El gran professional de la por i la mentida – falsa vinculació Bin-Laden amb Iraq, armes de destrucció massiva que no es troben, i ara una suposada pandèmia—enriqueix la Hally Burton i la Gilead Sciences utilitzant en profit propi els aparells estatals. Als grans negocis de la guerra i la reconstrucció de l’Iraq, d’assegurar l’accés al petroli iraquià i via lliure al gasoducte que travessa l’Afganistan, s’hi pot afegir l’actual campanya de terror que determinats governs –encapçalats pels EUA—estan difonent pel món a fi d’afavorir interessos privats i les grans empreses multinacionals. (Recordeu l’impresentable governador Bush de Florida assegurant bons negocis per a la “República” espanyola si s’acompanya el seu germà en la guerra de l’Iraq????)

Hi ha, naturalment, estats i governs que fan unes altres polítiques, i cerquen un altre model de desenvolupament. L’enfrontament que acabem de llegir entre els presidents Fox i Chávez sobre l’extensió de l’ALCA a tot el continent americà n’és un bon exemple. I des de l’actual correlació de forces polítiques al parlament i al govern espanyol –per no parlar de les institucions i el propi moviment obrer-- tenim una bona oportunitat per ajudar i difondre experiències de resistència a l’imperialisme.

Per tant, podem concloure que la funció dels Estats no desapareix, sinó que “el seu paper es redefineix i requalifica i sobre tot s’eixampla encara més la distància i el poder entre uns Estats i altres. No fa gaire encara recordàvem la submissió fins al ridícul d’alguns governs com el del PP front l’admistració dels Estats Units.



Segon aspecte.- La Unió Europea i l’Estratègia de Lisboa

Pel que fa al cicle econòmic, és cert que Espanya està creixent més que la mitjana europea, però de fet el sector més dinàmic és la construcció, en tant que el sector industrial està per sota de la mitjana. Però de la mateixa manera que en moments d’estancament l’economia espanyola ens té acostumats a millorar el creixement del PIB per sobre la mitjana de la UE, també és cert que en moments de forta caiguda de la producció i crisi la debilitat estructural de l’economia espanyola es manifesta amb claredat i presenta pitjors resultats que la resta d’economies occidentals.
L’any 2000 el Consell Europeu va sorprendre amb la iniciativa coneguda com a “Estratègia de Lisboa”. En Romano Prodi definia aquesta estratègia com “un compromís per aconseguir la renovació econòmica, social i del medi ambient de la UE...una estratègia de 10 anys per a convertir la UE en l’economia més dinàmica i competitiva del món... una economia més forta (que) permetrà la creació de més ocupació amb unes polítiques socials i del medi ambient que garanteixin el desenvolupament viable i la integració social.”
Cinc anys després de l’establiment d’aquella Estratègia s’ha declarat un “període de reflexió” davant el revés del doble no holandès i francès al projecte de Tractat i el persistent estancament econòmic de la UE. Però ara no hi ha tampoc en Lionel Jospin al poder a França, sinó la dreta d’en Sarcozi i d’en Villepin, i Alemanya ha viscut l’escissió de la socialdemocràcia i ha acabat en la “gran coalició” que cerca retallar encara més els drets socials i de benestar de la seva classe obrera. De fet, l’Estratègia de Lisboa –que mai no havia acabat d’entusiasmar les esquerres, però com a mínim parlava de plena ocupació i de polítiques socials, s’està substituint per nous intents d’aplicació de la Directiva Bolkestein i més flexibilització del mercat laboral, amb més retallada de drets i conquestes obreres i populars.
Les noves formes de contractació són especialment agressives amb les capes de la població més desprotegides: joves, dones i immigrants, i neguen en casos extrems els drets laborals més tradicionals, com per exemple el subsidi d’atur i de jubilació, trencant de socarrel les bases del pacte social establert a finals dels anys 40 amb la fusió de les polítiques de benestar i de plena ocupació (“vetllant pels ciutadans des del bressol fins a la tomba”). Naturalment, hi havia un fort component patriarcal, hi havia un concepte de plena ocupació molt limitat a la classe obrera manufacturera masculina, hi havia un manteniment de la desigualtat dels gèneres, però hi havia també la generalització dels serveis d’ensenyament i salut públics i de qualitat i una millora en la igualtat d’oportunitats que es consolidava en gran mesura per l’entrada en el món laboral. I els sistemes de democràcia representativa occidentals procuraven que això fos possible a través de les seves polítiques públiques de caire keynesià.

Les crítiques dels Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa

A títol d’il·lustració del fracàs de les polítiques socials de la UE, reproduïm el quadre sobre indicadors socials que els “Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa” han fet en el seu darrer Euromemoràndum de novembre del 2005 sobre “Política Econòmica front el Domini dels Mercats”. A més de les altes taxes d’atur, fan notar l’increment de treball en precari i l’augment dels contractes a temps parcial per a treballadors i treballadores que el que volien era poder fer jornada completa.

Quadre 3
Indicadors de desenvolupament social de la UE – Ocupació precària i pobresa

e.p..: elaboració pròpia basada en l’annex estadístic de la Comissió Europea 2005. n.d. = no hi ha dades disponibles per a Dinamarca, Holanda, Suècia. Si us plau, observeu: les mitjanes de la UE-25 i de la UE-10 es calculen mitjanes dels valors nacionals disponibles ponderats per la població i es basen en un conjunt de períodes de referència.
Fonts: Comissió Europea, 2005, Employment in Europe 2005, Recent Trends and Prospects.
+ = Comissió Europea, 2005, Report on social inclusion 2005.
# = Comissió Europea, 2004, Joint report on social inclusion 2004.

I després del gràfic ens expliquen:


“Aquests indicadors tenen un impacte considerable sobre la distribució de la renda i per tant sobre el nivell de vida de la UE: En primer lloc, la tendencia a llarg termini de disminució dels salaris s’ha mantingut en els darrers cinc anys, fent disminuir la taxa de salaris de la UE-25 del 68,6% el 2001 al 67,4% el 2005. També en aquest cas les xifres difereixen entre Estats: 13 Estats presenten disminució i en altres 12 s’ha incrementat la participació dels sous. En segon lloc, a causa de la falta d’una política social eficient, el risc de pobresa –definit com a uns ingressos menors del 60% de la renda mitjana- seguéis sent una de les principals amenaces per a grans sectors de la població. Segons els Informes Conjunts sobre Inclusió Social per als anys 2004 i 2005, un 15% de la població de tota la UE-25, -és a dir, més de 68 milions de persones- vivien al llindar de la pobresa en el període 2001/2002, amb grans diferencies entre països. Per a les persones a l’atur el risc de pobresa és més de cinc vegades més gran (38%) comparado con el 7% per a les persones amb ocupació de la UE-25. A Irlanda estar a l’atur significa en el 54% dels casos viure al llindar de la pobresa, en tant que les xifres que corresponen a Malta, Italia i el RU són del 52%, 51% i 49% respectivament.

Un tret destacat de la pobresa a la UE és la pobresa infantil. En tota la UE-25, el risc que un nen sigui pobre (19%) és més alt que el risc de pobresa de tots els altres grups d’edat (15%). A Eslovaquia, Portugal, Irlanda i Espanya, més d’una quarta part de tots els nens viuen en risc de pobresa. És particularment escándalos el fet que a la UE-25 més d’un terç (el 34%) i al RU inclús la meitat (50%) de totes les llars monoparentals eren pobres en aquest sentit en el període 2001/2002.

En relació a les despeses socials, entre els antics Estats membres els que dediquen menys recursos a la protecció social –Grècia, Espanya, Portugal i Irlanda- presenten també les pitjors xifres. S’ha d’observar que les estadístiques disponibles a la UE sobre pobresa ni tan sols cobreixen alguns dels grups més exposats a aquesta, com per exemple les víctimes del tràfic de persones i els sense sostre.”

Per invertir aquesta tendència caldria frenar de forma decisiva la contínua flexibilització del mercat laboral en contra dels interessos de la classe obrera i aconseguir que la Directiva Bolkestein anés a parar definitivament a la paperera de la història neoliberal de la UE.



Tercer aspecte.- Les fonts de finançament de les grans empreses.

Aquest apartat es desprèn naturalment del que s’acaba de llegir. Les polítiques keynesianes, molt més costoses de mantenir que les polítiques neoliberals, van entrar en conflicte amb les ànsies de benefici de les grans empreses: amb la dissolució de les economies de l’Est la majoria de governs de dreta i centre-dreta van creure innecessari el manteniment de les polítiques de legitimació i van cedir a les pressions en favor d’una major acumulació dels capitals privats. No és gratuïta l’afirmació que el mur de Berlín va caure sobre la classe obrera –com va afirmar una delegada a la Conferència de Benjing que de fet havia caigut sobre les dones obreres. La desaparició d’un altre sistema econòmic que representava com a mínim unes barreres físiques a la meitat del món per a l’expansió dels capitals i forçava la necessitat de legitimació de la propietat privada va fer perdre progressivament tota precaució, i els partidaris del neoliberalisme han començat des d’aleshores a prescindir més i més de la màscara civilitzatòria i incorren en massa excessos. Desapareguda la contenció –en la seva part més important—va iniciar-se la carrera per noves fonts de benefici sense massa regles: desregulacions empresarials, privatitzacions de les àrees rendibles del sector públic, retall de les despeses públiques per la dura competència oberta pels diners que les financen: l’ideal és un estat de mínims, disciplinat en la despesa (si és possible, amb superàvit) impostos reduïts per als poderosos, deixant tot el marge possible a la lliure circulació i actuació dels capitals financers i les empreses multinacionals.

Comentàvem també en les passades Jornades que:


“... la impunitat per al capital de les polítiques neoliberals i els nous mitjans tecnològics permeten transferències d’una banda a l’altra del planeta, de les inversions productives als paradisos fiscals, a les especulacions més desestabilitzadores, sense haver de pagar cap impost, sense haver de “donar la cara” ni haver de justificar, amb noms i cognoms i adreça coneguda, els mals que produeixen (…) La intangibilitat de la “nova economia” juga amb les condicions econòmiques i laborals de molts treballadors i treballadores, i posa en greu risc els estalvis dels petits estalviadors que han confiat –empesos per la propaganda i les campanyes aterridores sobre el futur de les pensions—en les inversions borsàries. Les especulacions monetàries, financeres, de “futurs” sobre productes agraris que encara estan creixent en els camps, arrisquen i comprometen el benestar de països sencers. Per sort, són cada vegada més les persones i organitzacions polítiques i socials que veuen la necessitat de controlar el capital financer i especulatiu i gravar els moviments de capitals. En aquest sentit, cal donar suport a iniciatives concretes com la implantació de la taxa Tobin, però des d’una perspectiva social més àmplia aquest gravamen només és una part de tot el que cal fer per acabar amb les destrosses del capitalisme a la fase neoliberal, de la mateixa manera que l’aplicació estricta de la solució de que “qui contamina paga” no ens lliuraria dels danys ecològics, per més que l’import de les recaptacions es dediquin a fins socials i de solidaritat internacional.”

En aquests moments més que mai, les principals fonts de finançament dels responsables d’empitjorar les condicions de vida de la classe obrera provenen del deteriorament de les condicions de vida de la immensa majoria de la població i l’assalt a les darreres fonts d’estalvi públiques de la classe obrera. I això tant per la via tradicional, amb l’increment de la plusvàlua absoluta per jornades laborals més llargues que s’imposen al marge de les directives existents al respecte, com per la pèrdua de poder adquisitiu dels sous i salaris i rendes fixes, i per l’empitjorament en la distribució de les rendes totals que cada any que passa és més favorable al capital. Tal com vam tenir oportunitat d’explicar en la Jornada sobre polítiques fiscals de la UPEC, “la fotografia que ens podria donar una primera distribució de la renda a Espanya sobre el 2003 seria la del 50% del PNB per a remuneració d’assalariats, 40% per a rendes mixtes i remuneració del capital i 10% per a l’Estat, en concepte d’impostos menys subvencions. El que succeeix és que si aquesta fotografia la treiem d’una pel·lícula veurem que el moviment cap a la disminució de les rendes salarials és una constant, amb un desnivell de quatre punts pels darrers anys –que podríem estendre a 8 punts per a un període més ample.”.
Cal parar especial atenció a les properes embranzides –algunes d’elles ja han reeixit, com en el cas de Xile—de privatització dels fons públics de jubilació: uns stocks importants de diners administrats en molts països –entre ells Espanya-- en els que el capital financer internacional té posades les seves ambicions immediates. La privatització dels fons de pensió significa que la seguretat d’un subsidi de vellesa més o menys digne es converteix en risc i pot desaparèixer d’un moment per l’altre en una operació informàtica entre paradisos fiscals o especulacions borsàries. Però malgrat els estralls socials que significa, malgrat l’estafa i la complicitat fraudulenta que requereix dels Estats, és un perill real sobre el que cal estar en alerta.


Quart aspecte.- El paper dels governs regionals i locals

Les multinacionals han aconseguir fet hostatges a governs regionals i locals, i els fan objecte continu de xantatges, aconseguint per a aquestes empreses situacions de major privilegi en detriment de les petites i mitjanes empreses. Aconsegueixen facilitats fiscals i subvencions per invertir en un determinat lloc, mantenen la pressió sobre els governs locals amb avantatges de tot tipus –burlant directives del medi ambient, per exemple—o aconseguint ajudes per a la seva reeestructuració. No s’explica l’alta taxa d’accidents sense que l’administració deixi passar situacions de dubtosa legalitat, en subcontractacions, en condicions de seguretat, en duració de la jornada. I quan amenacen amb deslocalitzar la seva producció inicien en molts casos una subhasta d’ofertes entre les autoritats del país on pensen traslladar-se i les autoritats del país que les vol conservar.

No és un fenomen de Catalunya i Espanya. El que sí succeeix a Catalunya i Espanya és que no hi ha una política industrial i de desenvolupament pròpia que faci que l’economia industrial i de serveis segueix un eix progressiu de desenvolupament sostenible que permeti que les taxes d’ocupació es mantinguin.




I a la insuficient política reeixida d’ensenyament cal afegir-hi la pràctica absència d’una política de formació continuada dels treballadors i treballadores, com podem veure en el següent gràfic referit a la UE per al 2004 :

Com podem observar, les xifres percentuals de formació continuada d’Espanya (ES en el gràfic) estan en el marge inferior de la corba, i només Grècia queda netament per sota tant pel que fa a homes com a dones. Si a això hi afegim l’escassa assistència al cicle de 3-6 anys, absolutament necessari per al desenvolupament intel·lectual, curiositat dels infants i la formació dels hàbits d’estudi, i la total insuficiència de centres de 0-3 anys, podem adonar-nos que una part molt important dels problemes econòmics i de la població tenen les seves arrels en les deficiències del sistema d’ensenyament.

Les autoritats regionals i locals no poden quedar al marge d’aquesta realitat i en no actuar en polítiques educatives, de foment de l’ocupació i de desenvolupament industrial i de serveis pròpies, queden sense cap tipus de resposta front els canvis en la divisió internacional del treball. Sense proposta pròpia, fan el paper més servicial i menys lluït en la subhasta d’ofertes per acollir les noves localitzacions dels sectors emergents.


Cinquè aspecte.- Classe obrera, població

S’està produint un canvi important en l’estructura dels sectors productius a Espanya, Catalunya i a tot el món pels efectes dels canvis tecnològics i la divisió internacional del treball que acompanya el procés de mundialització. Tot i que com podem veure pels següents gràfics la distribució en percentatge de la població activa per sectors econòmics és força diferent a Espanya i Catalunya, hem d’admetre la progressiva pèrdua de pes de la classe obrera industrial tradicional que havia estat i és encara el nucli dur de les polítiques sindicals i de partits comunistes.

Nota: En els següents gràfics, les columnes 2005TI, 2005TII i 2005TIII corresponen al primer, segon i tercer trimestre del 2005.




ENQUESTA POBLACIÓ ACTIVA . ESPANYA


Distribució percentual dels actius per sector econòmic i sexe
Unitats: Percentatge

Font: Instituto Nacional de Estadística


Encara que és innegable el major pes de la població ocupada a la indústria a Catalunya en relació a Espanya (23.6 del tercer trimestre 2005 front al 16,1 de tot l’Estat), val la pena recordar que aquest és un percentatge que va en disminució en tant que s’incrementa de forma clara el sector serveis, sobre el qual des de les esquerres no s’ha fet una reflexió prou aprofondida . Crec que el millor exemple del que vull dir l’expressava un vell amic nostre, el periodista i escriptor Antonio Alvarez Solís, quan ens deia: “se piensa la chica que trabaja introduciendo datos en un ordenador que le han puesto aire acondicionado para que esté mejor. La pobre ignora que el aire acondicionado es para la computadora.”… Les dades que tenim pel 2001 ens indiquen que en encara no quatre anys el percentatge de la població activa a la indústria ha passat del 31,9 al 23,6 . Una pèrdua percentual considerable.


Enquesta Població Activa 2001


Front les dades anteriors voldria que consideréssim un estudi editat per la Fundació Bofill que, deixant de banda per un cantó les persones sense sostre i per altra les grans famílies dirigents, es conclou que el gran gruix de la població es divideix en dues classes socials: un 50% de classe treballadora, amb grans dificultats per arribar a finals de mes, i un 50% de classe mitjana, en la qual un 41% és classe mitjana assalariada i només un 9% seria classe mitjana propietària.

Val la pena la lectura d’aquest treball, perquè justifica la correcció de les polítiques d’unitat d’esquerres de la classe obrera, obre un camp molt gran per explorar noves aliances a partir de situacions quotidianes i socials molt concretes, i sobre tot dóna accés als instruments de reivindicació i lluita concreta que són l’autèntica argamassa que en el món laboral i de vida quotidiana permeten afirmar que un altre món és possible.

En altres ocasions ja hem insistit en què la globalització significa l’extensió de les relacions d’assalarització per tot el planeta. El que cal entendre i destacar és que sota les condicions actuals cada vegada hi ha menys gent que queda fora de les relacions capitalistes de producció, tant a nivell geogràfic com de capes socials: proletarització dels “intel·lectuals” i de les capes mitjanes, entrada massiva de les dones amb responsabilitats familiars en el mercat de treball que ha posat en primera plana noves qüestions de gènere com la doble jornada, les dificultats incrementades per poder exercitar la plena ciutadania participant a la societat civil organitzada (tercera jornada), i la feminització i desvalorització paral·lela de determinades professions, entre moltes altres, així com els fluxos migratoris integrats per dones de països menys desenvolupats que no paren de créixer cap als països industrialitzats, etc. I també cal recordar que la contrapartida del “quart món” a l’interior del món desenvolupat i de les regions oblidades del planeta és la cara oculta de la mateixa moneda.

De totes maneres, cal destacar que en la immensa majoria del planeta la consecució d’un lloc de treball digne és la única possibilitat de poder accedir a una vida també digne. L’estancament econòmic, la marginació de molts joves –en especial fills d’immigrants-- que representa la manca de promoció social i que està provocant conflictes de nou tipus com els de França de les darreres setmanes, el treball remunerat segueix sent a la pràctica l’única via possible per a la millora de les oportunitats . D’una manera similar, les polítiques públiques de millora de les condicions d’igualtat d’oportunitats van en la majoria de casos destinades a permetre una millor formació per a treballs de qualitat, innovació i investigació científica, etc.

Però també caldria afegir que es parla massa de marginació i pobresa per emmascarar les situacions de profunda desigualtat i explotació. El que la classe obrera i les esquerres podem aportar a la crítica de la globalització és la proposta de combinar la consecució d’una producció que asseguri un treball digne per a totes les persones, respecti les condicions ecològiques, juntament amb una millor distribució de la renda, la riquesa i els recursos.


Sisè aspecte.- Organització quotidiana i de classe en defensa de la democràcia.

Democràcia i economia.


Fa ja uns quants anys, l’Alain Minc assegurava que el mercat era un sistema més antic que la democràcia i per tant la política s’havia de sotmetre a l’economia. La seva afirmació va aixecar grans protestes, però, de fet, a la realitat podem veure cada dia més i més com els interessos econòmics estan per sobre de la política i la democràcia. Ara potser ja no els hi cal dir-ho, perquè ho fan. Amb la mundialització econòmica s’ha fet més petita la parcel·la conquerida per la democràcia: Un bon exemple en serien el funcionament no massa democràtic del Parlament Europeu, i el gens democràtic del Banc Central Europeu. Però també les religions i els fanatismes enemics de la democràcia estan prenent massa força en la vida de les societats, i en nom del combat al terror s’eliminen drets civils conquerits fe segles i es descobreixen camps de presoners al marge de qualsevol garantia legal i democràtica a diversos punts del planeta.

La despesa pública dels països on domina la ideologia neoliberal ja no intenta eliminar desigualtats, sinó que les incrementa i les fomenta amb la coartada del nou Estat del benestar ”activador” inventat als Estats Units per tallar les ajudes a les persones més desvalgudes de la societat.

Cal des de les esquerres veure com la globalització està afectant totes les activitats, les visibles i les “invisibles”, les de la producció i les de l’atenció i cura, necessàries per a la salud, la felicitat i la vida. En haches sentit, voldríem recordar que “la nova manera de viure i treballar ens imposa trancaments en la vida relacional i afectiva, temps de transport “buits” cada vegada més llargs, una vida ciutadana amb menys lligans i el debilitament de les xarxes de veïnat i socials. A més, en un punt que ja traspassar el llindar de la salut, ens acostuma a viure en el risc a perdre el lloc de treball, a la por i manca de confiança en el que hauria de recomfortar-nos (el medicament o servei que ens ha de guarir pot matar-nos, la carn que ens ha d’alimentar ens pot malmetre la salut...), en tant que segueix en l’ordre del dia la impunitat dels responsables, justificant-se en el primer manament de la societat en la que vivim, que és la maximització del benefici.”

I això es dona al mateix temps que se sotmet com mai la naturalesa als interessos privats. I, en aquest sentit, recordem que “No tan sols el model de producció és insostenible, sinó que és ecològicament pervers perquè enfronta, divideix, separa, les persones del seu medi. Entenent que la societat forma part també del medi, cal incloure en aquest punt l’increment de les desigualtats socials fins a fer-les també ecològicament insostenibles…” I cal fer, a més, una denúncia clara de la manipulació de la informació per l’oligopoli existent en els mitjans de comunicació. Malgrat que la globalització ha significat també un accés per a moltes persones –especialment dels països industrialitzats—a la xarxa global d’Internet, governs com el dels Estats Units cada vegada utilitzen de forma més agressiva les tècniques de la desinformació i la mentida per aconseguir els seus objectius i intenten posar més obstacles a l’obtenció de les dades i els fets que qüestionen la realitat tal com ens la volen presentar, de forma interessada i parcial...


La necessària lluita del dilluns fins al diumenge

Hem de ser conscients que la lluita que pot arribar a resultats duradors és la lluita diària, la que cada dia es porta al lloc de treball, a les associacions de veïns, en els sindicats de classe. Nosaltres no podem caure en el parany de reservar les nostres reivindicacions per a les manifestacions dels diumenges, prendre els carrers els caps de setmana, en tant que la resta de dies s’incrementa la impunitat del capital. En el 2002 dèiem:

“Front aquest treball sistemàtic de les classes dominants per dividir, enfrontar o parcialitzar els diferents moviments socials i organitzacions populars que suposen una autolimitació a l’hora de fer anàlisis “globals” i interrrelacionades, és a dir, “polítiques”, els comunistes treballem per ajudar a la seva articulació, impulsar la col·laboració entre aquests moviments i organitzacions, potenciar la seva complementarietat.

Cal evitar caure en el joc de l’enemic neoliberal que justament posa l´accent en desprestigiar/negar la veritable acció "política" (i tota la seva substancial aportació històrica) com a motor sine qua non de la transformació social (...) i evitar una estèril competència entre els nous i els tradicionals moviments i organitzacions que lluiten contra la globalització neoliberal, promoure una reflexió crítica sobre el capitalisme i la seva necessitat de superació, i impulsar de la forma més àmplia possible l’elaboració d’alternatives a curt i mig termini que, en la direcció d’una societat més democràtica i el socialisme, facin possible un món mes just. “

http://europa.eu.int/comm/archives/commission_1999_2004/prodi/topics/lisbon/index_es.htm

“Sánchez Niret, Cristina i Quintana Garrido, Núria, “Les classes socials a Catalunya: Desigualtats ern les condicions de vida dels grups socials”, al Vol I de a Estructura social i desigualtats a Catalunya, Fundació Bofill i Ed. Mediterrània, Barcelona, 2005.

Etiquetes de comentaris: 2, Classe Obrera, Globalització, l'Espurna

Llegir més

Sandro Maccarrone
Investigador del Departament de Física Fonamental de la UB

En Richard Feynman sempre es lamentava que la complexitat matemàtica que caracteritza la física moderna la fa inaccessible als profans en la matèria. A aquest fet caldria afegir-hi que els fenòmens en els quals es posen de manifest les previsions de la física quàntica o de la relativitat acostumen a tenir molt poc a veure amb la nostra experiència quotidiana i sovint contradiuen la nostra intuïció.

Aquest allunyament és preocupant ja que la Física proporciona possiblement el nivell més fonamental de coneixement de la realitat. De manera que inevitablement les idees físiques tenen un impacte sobre la resta del pensament: sobre la filosofia, sobre la psicologia, sobre l’art... Resulta per tant natural preguntar-se si les actuals concepcions del món, les teories per transformar-lo i el sentit comú en general, segueixen tenint com a punt de referència les idees de la física del segle XIX.

Aquest assaig se centrarà en la revolució quàntica amb una doble intenció. D’una banda, fer una primera aproximació a les seves idees fonamentals procurant que els arbres (el formalisme matemàtic) no ens privin de veure el bosc (els conceptes físics). D’altra banda, formular alguns interrogants sobre les conseqüències filosòfiques d’aquesta teoria, en concret sobre el determinisme i la concepció materialista de la realitat.

A l’apèndix introduïm algunes definicions físiques de les ones, que són necessàries per a la comprensió dels fenomens que s’expliquen.


Els inicis de la Mecànica Quàntica: la radiació de cos negre.

Als inicis del segle XX un dels problemes irresolts de la física era el que es coneix com a radiació de cos negre. El comportament d’un cos negre és similar al d’un forn com els que tenim per exemple a casa. Suposem que el graduem a una determinada temperatura i esperem una estona fins que aquesta s’estabilitza. En escalfar-se les parets, es generen ones de radiació a l’interior (el mateix tipus d’ones que emet el Sol). Aquestes ones no poden ser de qualsevol tipus, sinó que només poden tenir longituds d’ona tals que en càpiga un nombre enter de (semi)-oscil·lacions entre una paret i l’altra (Il·lustració 1). Tot i aquesta restricció, en principi hi pot haver un nombre infinit d’ones dins del forn, fet que tindria unes conseqüències catastròfiques. En efecte, segons la teoria electromagnètica clàssica, cadascuna d’aquestes ones contribueix amb una mateixa quantitat d’energia proporcional a la temperatura. Si, com hem dit, el nombre d’ones és il·limitat, l’energia total continguda a l’interior del forn seria infinita.

Per comprendre el problema i la seva solució introduirem un símil extret del llibre The elegant universe d’en Brian Greene. Suposem que tenim una nau industrial en la qual hi treballa un nombre molt gran – diguem-ne infinit – de treballadors i treballadores. La nau és vella i a l’hivern hi fa molt fred. Després d’un període de mobilitzacions, els treballadors han aconseguit que els empresaris instal·lin un sistema de calefacció, però com que no han estat gaire bons negociadors, resulta que cadascun haurà de pagar una quantitat d’euros igual a la temperatura a la qual estiguin. És fàcil veure que, d’aquesta manera, la quantitat total que els empresaris ingressen és molt gran (infinita).

Després d’uns primers dies funcionant d’aquesta manera, el cap de personal s’adona que es perd massa temps en el cobrament d’aquesta taxa. De manera que proposa que només paguin aquelles persones que tinguin l’import exacte. Un cop coneguda aquesta decisió, els treballadors, reunits en assemblea, decideixen organitzar-se de la següent manera. Un d’ells portarà només monedes d’un cèntim, el següent de dos, el tercer de cinc i així successivament. El dia següent, la temperatura a la nau és de vint graus, de manera que han de pagar vint euros. Quan n’arriba el moment, se situen a la cua un rere l’altre en funció de la moneda o bitllet que porten. El primer paga amb dues mil monedes d’un cèntim, el segon amb mil de dos cèntims, el tercer amb quatre-centes de cinc cèntims, el quart amb dos-centes de deu, el cinquè amb cent de vint, el sisè amb quaranta de cinquanta, el setè amb vint monedes d’un euro, el vuitè amb deu de dos, el novè amb quatre bitllets de cinc euros, el desè amb dos de deu i l’onzè amb un de vint. Quan arriba el dotzè treballador, com que porta bitllets de cinquanta euros, no ha de pagar i el mateix passa amb els següents que només tenen bitllets d’un import superior al que s’ha de pagar. Finalment, per tant, el conjunt dels treballadors paga només dos-cents vint (vint per onze) euros, una quantitat molt inferior al que havien hagut de pagar fins ara.

Tornem al problema físic: el forn calent i la seva energia infinita. En el símil anterior, els treballadors juguen el paper de les ones i els diners que han de pagar representen la seva energia. La hipòtesi que l’any 1900 va realitzar en Max Planck és molt similar a la decisió que els treballadors prenen en assemblea sobre la distribució de les monedes. Segons aquesta hipòtesi, una ona electromagnètica no podria intercanviar amb les parets del forn qualsevol quantitat d’energia sinó solament múltiples enters d’una unitat bàsica determinada. Quina és aquesta unitat bàsica per a cadascuna de les ones (dit d’una altra manera, quina moneda o bitllet porten)? La resposta és que cada ona només pot bescanviar energies que siguin múltiples d’una unitat fonamental que depèn de la seva freqüència, és a dir que l’energia només pot prendre un conjunt discret de valors. D’aquesta manera, per a les ones amb longitud d’ona gran (baixa freqüència) el gap d’energia, és a dir la separació entre dos valors possibles d’energia, serà petit, i s’anirà incrementant en augmentar la freqüència. Quina és la conseqüència d’aquesta hipòtesi en relació a l’energia total dins del forn? Les ones segueixen intercanviant una mateixa quantitat d’energia amb les parets, per a una temperatura donada, però tal i com passava a la nau industrial ara només ho faran aquelles per a les quals la unitat mínima (la moneda) sigui inferior a aquesta quantitat, es a dir que li permeti “pagar” la quantitat exacta. Com que es tracta només d’un nombre finit d’ones, també l’energia total serà finita i el problema queda resolt.


Einstein i l’efecte fotoelèctric.

El problema del cos negre ens ensenya que la radiació electromagnètica només pot intercanviar energia en quantitats discretes que depenen de la seva freqüència. Aquesta va ser una conclusió sorprenent en tant que l’energia sempre s’havia considerat una magnitud que es podia variar de forma contínua i que a més no tenia cap relació amb la freqüència de les ones. Però el trencament amb l’electromagnetisme ondulatori no era encara complet. Va ser l’Albert Einstein qui va ajudar a donar el següent pas. L’any 1905 va donar explicació a un altre misteriós fenomen: l’efecte fotoelèctric.

L’Heinrich Hertz, un altre físic alemany, havia descobert l’any 1887 que quan la radiació electromagnètica il·lumina determinats metalls, aquests emeten electrons. L’explicació és que la radiació excita els electrons dels àtoms del metall que es troben en les òrbites exteriors, i d’aquesta manera els permet escapar. El que no s’aconseguia explicar era que l’efecte només s’observa quan la freqüència de la radiació és suficientment gran. Així, per exemple, quan s’utilitza llum vermella, per molt que s’augmenti la seva intensitat, no es detecta res. En canvi a mesura que la llum utilitzada és de longitud d’ona més petita (verd, blau, lila...), comencen a detectar-se electrons. En aquest cas, si s’augmenta la intensitat de la llum, augmenta també el nombre d’electrons detectats. En canvi perquè aquests surtin amb més velocitat, cal augmentar ulteriorment la freqüència de la radiació.

Per comprendre aquest fenomen, tornem al símil anterior. Resulta que els treballadors acaben de descobrir que al soterrani de la nau hi treballen una immensitat de nens i nenes en condicions d’explotació. Així mateix, s’assabenten que els seus vigilants són fàcils de corrompre i, a canvi de vuit euros, els deixen escapar. De manera que decideixen aprofitar un balcó des del qual poden veure els nens per llançar-los diners. El primer en fer-ho és el que té les monedes d’un cèntim. Al cap d’una estona, però, s’adona que no està servint de gaire. Com que hi ha una quantitat tan gran de nens, és molt, molt difícil per a qualsevol d’ells aconseguir una de les monedes, però és pràcticament impossible fer-se amb més d’una. De manera que ningú aconsegueix els vuit euros. El mateix passa amb els successius treballadors que van llançant monedes i també amb el que té bitllets de cinc euros. La situació canvia quan és el torn del que porta els bitllets de deu euros. En efecte, els nens que aconsegueixen agafar-ne un, poden automàticament donar-l’hi a un dels vigilants i quedar lliures. A més, encara els sobren dos euros que podran fer servir un cop fora de la fàbrica. A mesura que van caient bitllets de valors superiors, més nens aconsegueixen la llibertat i cada vegada els sobren més diners.

En l’efecte fotoelèctric, els electrons juguen el paper dels nens i, igual que aquests necessitaven una determinada quantitat de diners per escapar, aquells necessiten absorbir una determinada quantitat d’energia. L’explicació que va donar l’Einstein del fenomen és que els electrons no poden absorbir una quantitat arbitrària d’energia sinó que de forma equivalent al que passa amb els bitllets, només ho poden fer en determinats paquets. I com que, a més, el nombre d’electrons és molt gran, com a molt n’absorbeixen un. Aquests paquets fonamentals, igual que en el cas de la radiació de cos negre, tenen energies proporcionals a la freqüència de l’ona en qüestió. Per aquest motiu, quan la llum és vermella (baixa freqüència) els paquets absorbits són poc energètics i els electrons no tenen prou energia per escapar, mentre que en augmentar la freqüència (anant cap al lila) a partir d’un cert valor ho aconsegueixen. Si seguim augmentant-la, els electrons surten cada vegada amb una velocitat superior, igual que quan els bitllets eren de major import els nens sortien amb més diners. Augmentant la intensitat de la radiació es detecten més electrons, de la mateixa manera que quan es llançaven més bitllets s’aconseguia que fossin més els nens que escapaven.

Aquesta explicació va un pas més enllà que la d’en Planck. La llum, de fet la radiació electromagnètica en general, no només intercanvia energia en quantitats discretes, sinó que es comporta efectivament com si, en lloc de ser una ona, estés formada per partícules, per petits quanta, que es van acabar anomenant fotons.


Entre ones i partícules

Aquest resultat reobria un debat sobre la naturalesa de la llum que semblava tancat des de feia un segle: el debat entre la teoria corpuscular i la teoria ondulatòria. La primera, desenvolupada per l’Isaac Newton, considerava que la llum consistia en partícules que es movien per l’espai. La segona, defensada per en Christian Huygens, descrivia la llum com un moviment ondulatori similar al que es produeix amb el so. El fenomen de la interferència havia fet inclinar-se la balança a favor d’aquesta darrera. Per il·lustrar-lo, explicarem el famós experiment de la doble escletxa d’en Thomas Young.

Situem una font lluminosa davant d’una pantalla. Al mig hi col·loquem una paret amb dues petites obertures tal i com es veu a la Il·lustració 2. En encendre la llum, sobre la pantalla apareix un patró d’interferència com el de la figura, el qual consisteix en franges lluminoses i franges fosques de forma alternada. Si la llum estés formada per partícules, aquestes seguirien trajectòries rectilínies, i les que aconseguissin travessar la pantalla es concentrarien en dos punts simètrics de la pantalla i la resta estaria fosc. En canvi, les ones tenen dues propietats que permeten explicar aquest experiment. En primer lloc, la llum s’emet en fronts d’ona esfèrics que tenen com a centre la font lluminosa. En xocar contra la paret, cadascuna de les dues escletxes es comporta com si fos una nova font d’il·luminació i comença a emetre ones esfèriques. Arribats a aquest punt, un pensaria que la pantalla s’hauria de veure completament il·luminada. De fet, això és el que s’observa quan només hi ha una obertura. En haver-n’hi dues, entra en joc la segona propietat de les ones, és a dir, la seva capacitat de superposició. Quan dues ones es troben, poden fer-ho de diferents maneres. Pot ser que els màxims i els mínims de les dues coincideixin (en fase) i aleshores el resultat és una ona amb el doble d’intensitat; o pot ser que els màxims de l’una coincideixin amb els mínims de l’altra (en oposició de fase) i aleshores s’anul·len mútuament i la zona en qüestió queda fosca. Per suposat, també existeixen totes les possibilitats intermèdies.

Resulta fàcil veure que el patró de franges que s’observa a l’experiment s’explica d’aquesta manera: a les zones il·luminades les dues ones arriben en fase, mentre a les fosques ho fan en oposició de fase i, per tant, aquest experiment és una mostra que la llum té comportament ondulatori, però l’efecte fotoelèctric ens ensenya que la llum també es comporta com si estés formada per partícules elementals. De manera que la nova visió que ens en fem és la de petits paquets d’energia (fotons) que comparteixen propietats tant amb les partícules com amb les ones. Aquest és el primer exemple de dualitat ona-corpuscle, una altra de les conseqüències de la Mecànica Quàntica.

Òbviament, si un accepta aquesta idea, per què no hauria de ser possible que les partícules també tinguessin comportament ondulatori? En efecte, aquesta va ser la hipòtesi que va avançar el físic francès De Broglie, i que associava a les partícules materials una longitud d’ona inversament proporcional a la seva massa. És a dir, que una persona qualsevol també es podria comportar com una ona, però tindria una freqüència elevadíssima. Com sempre a la física, l’última paraula la tenen els resultats experimentals. Si els corpuscles també són ones, hem de poder verificar-ne alguna de les propietats característiques, com per exemple la interferència. L’any 1927 es va realitzar un experiment de doble escletxa com el que acabem d’explicar, en el qual, en lloc de llum, es disparaven electrons. Deixant de banda els detalls experimentals, sorprenentment, el que es va observar va ser el mateix patró d’interferències que en el cas de la llum.


Però ones de què? La interpretació probabilística.

La difracció d’electrons suposava una confirmació de la hipòtesi sobre la dualitat entre ones i partícules, però tot seguit plantejava la qüestió de què vol dir exactament que una partícula material es comporti com una ona. Va ser l’Erwin Schrödinger qui va proposar que es podia tractar d’ones de probabilitat. Segons aquesta interpretació, a cada objecte - fins i tot a nosaltres mateixos - se li pot associar una funció d’ona que quantifica la seva probabilitat de trobar-se en un determinat punt de l’espai en un determinat instant de temps. Aquesta va ser una idea completament trencadora amb la mecànica newtoniana – i amb el nostre sentit comú -, segons la qual, un objecte en un determinat instant de temps es troba en un punt ben definit de l’espai en moure’s, descriu una trajectòria que no és més que la successió de tots els punts que va ocupant en cada instant.

En el mateix sentit “revolucionari” apunta el principi d’incertesa de Heisenberg, que estableix que es impossible per a qualsevol observador conèixer al mateix temps la posició i la velocitat d’una partícula amb total precisió. El producte de les incerteses en la determinació d’aquestes dues quantitats sempre és més gran que una certa quantitat petita a nivell macroscòpic però important en els fenòmens microscòpics. De nou, xoquem frontalment amb l’esquema de la mecànica clàssica segons el qual donades unes condicions inicials (posició i velocitat en un determinat instant de temps) les equacions del moviment d’una partícula permeten preveure la seva trajectòria. És obvi que el principi d’incertesa impedeix la sola possibilitat que es puguin conèixer aquestes condicions inicials de forma precisa. Aquest principi, igual que l’equació d’ones d’en Schrödinger i de forma més general i completa la interpretació probabilística de Copenhaguen semblen qüestionar el determinisme i apunten que la natura té en realitat un comportament estocàstic.

En aquest sentit, volem fer algunes puntualitzacions. La primera, que segons aquest plantejament, la nostra impossibilitat de conèixer un determinat sistema amb exactitud no té res a veure amb la imprecisió dels nostres aparells de mesura sinó que adquireix un caràcter més fonamental. El principi d’incertesa comporta que siguin quins siguin els nostres instruments de mesura, la sola observació altera el sistema en estudi i dóna lloc a les incerteses en la determinació de les seves propietats.

La segona puntualització és que hi ha hagut un debat intens sobre aquesta interpretació probabilística “extrema”, que encara no està tancat del tot. Explicar els detalls d’aquesta controvèrsia mereixeria un tractament específic i queda fora del propòsit d’aquest article. Per a allò que ens interessa en aquests moments, apuntarem només l’eix principal del debat. D’una banda, importants físics, entre els quals es trobava l’Albert Einstein, mai no van voler acceptar que la natura pugui tenir caràcter probabilístic (“Deu no juga als daus” va dir per expressar aquesta idea) i atribuïen els resultats de la Mecànica Quàntica a un coneixement incomplet dels fenòmens físics sota estudi. Així mateix, no compartien una formulació de la teoria que incloïa com una de les seves peces essencials el paper de l’observador. Aquesta qüestió també mereixeria un tractament i una discussió específics. D’altra banda, la interpretació de Copenhaguen, liderada per en Niels Bohr, plantejava que només té sentit formular preguntes sobre les quantitats mesurables i que l’únic que la física pot predir és la probabilitat que aquests observables prenguin un determinat valor. Aquesta és actualment una interpretació molt àmpliament acceptada i a favor de la qual existeixen algunes evidències experimentals.


Algunes preguntes filosòfiques

Podem resumir les idees principals de la Mecànica Quàntica de la següent manera.

Determinades magnituds, com l’energia, que clàssicament són contínues a nivell quàntic només poden prendre un conjunt discret (quantitzat) de valors.

Tots els sistemes tenen un comportament dual ona-partícula. La longitud d’ona i la massa són inversament proporcionals.

El comportament ondulatori de la matèria significa que a cada sistema se li pot associar una distribució de probabilitat que en descriu el comportament i les propietats.

Atenent-nos a la interpretació probabilística, el màxim que podem arribar a conèixer d’un sistema físic és la probabilitat que evolucioni de cadascuna de les diferents maneres possibles. Aquesta incapacitat de predir quina serà exactament l’evolució no té a veure amb la imprecisió dels aparells de mesura.

En aquests moments comencem a estar en condicions de preguntar-nos quines són les possibles conseqüències de la Mecànica Quàntica en relació a la concepció materialista del món, en concret sobre el seu caràcter determinista, pel qual, per exemple, la història, de forma anàloga a la natura, es regeix per determinades “lleis” que permeten explicar-ne el desenvolupament i fins i tot formular previsions.

Com a declaració de principis, direm que és important mantenir la perspectiva científica, en el sentit que una determinada visió del món i el seu consegüent projecte de transformació no poden pretendre qüestionar els resultats físics; ni tampoc es poden realitzar acrobàcies intel·lectuals per tal de fer compatibles idees filosòfiques i científiques contraposades. Si un assumeix que els propis plantejaments parteixen d’una base científica, és aquesta la que té l’última paraula.

Dit això, examinem la qüestió que plantejàvem més amunt. Realment la Mecànica Quàntica significa el final del determinisme?

En primer lloc val la pena esmentar un aspecte característic de moltes teories físiques: la qüestió de les escales i els rangs de validesa. Si bé una part de la física persegueix les lleis últimes i fonamentals segons les quals es comporta l’Univers, també és cert que no seria del tot correcte dir que les lleis “superades” són falses. Les lleis de la dinàmica d’en Newton, per exemple, segueixen sent vàlides i útils per a molts processos de la nostra vida quotidiana com el moviment d’un tren o el rebot d’una bola de billar, per als quals els efectes relativistes són menyspreables. De la mateixa manera, en general, per als objectes macroscòpics els efectes quàntics acostumen a ser poc importants. Per tant, a efectes pràctics, i dins de determinats rangs de validesa, seguim tenint capacitat de predir comportaments físics.

En segon lloc, podem abordar directament la qüestió quàntica. És cert que la interpretació probabilística suposa un obstacle de caràcter fonamental a la nostra capacitat de predir de manera unívoca l’evolució d’un sistema físic. Però això no significa que no tinguem capacitat predictiva. En efecte, encara és possible predir amb quina probabilitat aquest sistema seguirà cadascuna de les històries possibles. De forma esquemàtica, això vol dir que si realitzem un experiment per al qual hi ha diversos resultats possibles, serem capaços de predir quantes vegades (dins d’un marge d’error, ara sí, experimental) obtindrem cadascun d’aquests. Per tant, més que sentenciar la mort del determinisme, sembla més correcte dir que la Mecànica Quàntica fa que en lloc d’un determinisme de la necessitat, haguem de parlar d’un determinisme de la possibilitat.

Si acceptem aquesta afirmació, aleshores ens adonarem que molt possiblement aquestes idees sí que han tingut un impacte sobre la resta del pensament. En concret, pel que fa a la tradició emancipadora, les visions mecanicistes que confiaven en una evolució espontània i inevitable cap al socialisme, fa temps que van perdre suport. Avui en dia es concep aquesta societat alternativa com una possibilitat per a l’assoliment de la qual és necessària l’acció política. D’altra banda, pel que fa al pensament sobre l’acció revolucionària, també hem pogut observar el pas de la idea de “model” pròpia del marxisme estancat a la idea de “procés” defensada a l’actualitat. És a dir, que ja no s’aspira a trobar un conjunt de principis tancats aplicables en cada lloc de manera mecànica, sinó que s’entén la revolució com quelcom obert i dialèctic. La mateixa idea de procés s’assembla molt més a un sistema macroscòpic, en tant que representa el promig de molts fenòmens i esdeveniments, els quals en canvi tenen un caràcter molt menys predictible.

Contrastar aquestes hipòtesis i donar-los una fonamentació sòlida requeriria un tractament més aprofundit. També seria interessant abordar qüestions com els problemes que la Mecànica Quàntica planteja en torn a la idea de causalitat (relacionada però no exactament coincident amb la de determinisme) o el debat sobre el paper de l’observador en les teories físiques. Confiem poder realitzar pròximament aquest programa.


Apèndix


Ones: Una ona es pot entendre com una oscil·lació (o pertorbació) que es propaga a través de l’espai. El so, les ones del mar, o la llum, en són alguns exemples. Per caracteritzar una ona normalment es defineixen les següents quantitats.

Amplitud: és la meitat de la distància entre el punt més elevat (màxim) i el més profund (mínim) de l’ona.
Longitud d’ona: és la separació entre dos màxims successius (o entre dos mínims)
Freqüència: és el nombre d’oscil·lacions completes que es realitzen en un segon. És inversament proporcional a la longitud d’ona. És a dir, com més gran és l’una més petita és l’altra i viceversa.

A la il·lustració 3 es poden veure aquestes propietats de forma gràfica.

Físic dels EUA i un dels més rellevants del segle XX. Premi Nobel de Física l’any 1965 per la seva feina en electrodinàmica quàntica. Recomanem el llibre “Está usted de broma Sr. Feynman” com a introducció a la vida d’aquest personatge.

Sota el nom d’interpretació de Copenhaguen es fa referència a una interpretació de la mecànica quàntica atribuïda principalmente a Born, Heisemberg, Bohr i d’altres.

Aquest fet és també conseqüència del comportament corpuscular de la llum que abans d’arribar als nostres ulls, “colpeja” els objectes, pertorbant-los.

Etiquetes de comentaris: 2, Ciència, l'Espurna, Pensament

Llegir més