Descarrega el PDF

Etiquetes de comentaris: 1, Cultura, història, PDF, Pensament

Llegir més

El 6 de febrer de 2007 rebíem la notícia de la mort de la Soledad Real, una lluitadora antifranquista, una comunista i una feminista, que va patir i fer front amb dignitat a la més cruel repressió del feixisme governant a Espanya. A continuació reproduïm la nota que els seurs companys i companyes van redactar per acomiadar-la. Des d'aquesta publicació subscribim cadascuna d'aquestes paraules i ens sumem al dol per la mort de la Sole.

Rosa Bofill i Manolo Moreno

Aquest matí acomiadem la Soledad . La Sole.

Segurament aquest acte de comiat no s’entendria sense el testimoni de les seves amigues, amics i camarades. Perquè la Sole mai no va entendre la lluita des de l’individualisme, sinó des del col·lectiu.

Anys de lluita quan era una jove comunista i obrera, sacrificis durant la guerra civil, quan defensava els valors republicans que entenien un xic millor les dones i que reparaven algunes injustícies seculars. No totes.

Por durant la clandestinitat i dolor en les tortures, en les pallisses. Setze anys empresonada, lluitant cada dia per llevar-se, per arreglar-se, per mostrar davant les companyes la fortalesa de qui sap que té raó. Setze anys, aviat és dit, en els que li van robar la joventut, però que no li van robar ni un bri de dignitat.

I després la llibertat, aquella llibertat d’en Franco, passar d’una presó a un país empresonat.

Viure com una presa, sortir i intentar sobreviure a Madrid, sense en Paco, el seu company a qui havien tornat a detenir, com una constant de por i presidi. Canviar de rol, ara companya de pres, altre cop per les presons en la lúgubre ruleta del franquisme.

Viure a Madrid, sense poder tornar a Barcelona, a la Barceloneta, a les seves amigues i amics, i a la seva família. Algun ministre d’ahir i senador avui no la volia a la seva terra. La catalana del barri madrileny d’El Lucero.

En un petit terreny es van fer una caseta, gairebé una barraca, a la que de tant en tant li creixia una habitació, o una sala o un pati per a les xerrades a la fresca de l’estiu. D’una barraca en va fer una casa de totes, de tots.

Amb por, però amb decisió, va començar a treballar amb les dones d’El Lucero i es va apuntar a associacions de mestresses de casa i consumidores, nascudes de la mala llet del dictador i destinades a encarrilar les dones pel camí de la submissió als homes. La Sole i altres companyes capgiraren les associacions, i allà on hi havia d’haver obediència es van trobar amb feminisme, real, quotidià, que no reconeixia cap relació que no es basés en la igualtat.

La seva militància, comunista i republicana, va durar tota una vida. 89 anys de lluita per un món més digne. I s’indignava, i tant si s’enfadava!, davant les incomprensions que sovint es trobava en el Partit per qüestions de la lluita de les dones; però ella estava allà, i ens deia a les més joves que no ens donéssim per vençudes, que no acotéssim el cap.

Avui ens acomiadem de tu, Sole, però per poc temps. Algunes associacions, fundacions, amigues, amics, familiars ens estem organitzant per a retre l’homenatge a tot allò que la teva lluita ha significat, aquí sí, dones i homes anem alhora. I totes i tots demanarem per a tu la Creu de Sant Jordi i demanarem que el teu nom anomeni un espai de la Barceloneta.

Fa uns dies la Neus Català va dir en una entrevista: No hi ha fusell que faci callar la memòria.

No hi ha silenci.

Sole, ens has posat el llistó molt alt, però no ho dubtis, seguirem el teu exemple i la teva lluita.

Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, Memòria Històrica

Llegir més

Neus Català, que ha estat condecorada amb la Creu de Sant Jordi el 2005 i nomenada catalana l'any el 2007, ha vist reconeguda al fi a la seva terra la seva trajectòria democràtica i de lluita contra el feixisme en tots els fronts. A França el reconeixement pel seu paper a la resistència francesa contra el feixime i la deportació ja bé d'abans. Ella representa, com algú va dir, la història d'Europa del segle XX. Representa tota una generació de lluitadors. La Fundació Pere Ardiaca publica la seva biografia Neus Català. Memòria i Lluita, que és fruit del treball de la historiadora Elisenda Belenguer Mercadé.


Isabel Segura
Historiadora

Belenguer Mercadé, Elisenda. Neus Català. Memòria i lluita. Barcelona, Fundació Pere Ardiaca, 2006.

Curt i ras. Calia un llibre com aquest que s´inscriu en la voluntat de recuperar, de remarcar, la participació de les dones, amb nom i cognoms, en la història d´aquest país. En aquest cas el de Neus Català.

El llibre, escrit per l’Elisenda Belenguer, ens aporta la intensa experiència i l´activisme polític de la Neus Català i, a més, tal com ens indica l´autora a la introducció, no ha volgut deixar al marge tots aquells aspectes que sovint són considerats poc rellevants de la vida quotidiana. Aquest és un llibre cuinat a foc lent, després d´hores i hores de converses, de compartir taules, cases i passejades. L’Elisenda Belenguer ha volgut aproximar-se poc a poc al personatge i compartir la quotidianeïtat de la Neus Català.

Autora i biografiada comparteixen un mateix objectiu, el de remarcar l´experiència històrica de les dones. La Neus Català ha estat immersa durant anys i anys, quan gairebé ningú no parlava de les dones als camps de concentració nazi, a parlar d´elles i es va entossudir a servar la memòria col·lectiva, des de la seva pròpia experiència de dona deportada a un camp de concentració arran del seu compromís polític amb les esquerres a Catalunya, on vivia, i després a França on es va exiliar. Durant més de trenta anys, amb tossuderia, amb fermesa, la Neus Català s´ha oposat al silenci a què eren condemnades les dones.

El recorregut vital de la Neus Català, tal com ens és narrat a l´obra que comentem, arrenca als Guiamets, on va néixer el 7 d´octubre del 1915; després, durant la Guerra Civil, passa per Barcelona i per Premià de Dalt, on la Neus Català és cap sanitària d´una colònia de criatures refugiades. Quan les tropes franquistes són a la vora de la població, travessa la frontera amb 182 nenes i nens. Era el 1939. A França, resideix a Trélissac i Carsac, on participa activament en la resistència contra l´ocupació alemanya però, l´any 1943, ella i el seu marit van ser detinguts i empresonats a Limoges i, d´aquí, els van traslladar a camps de concentració. Ella a Ravensbrück i ell, en el trajecte cap a un altre camp, morirà.

A Ravensbrück la van condemnar a treballs forçats a perpetuïtat. En el moment d´escoltar la sentència va contestar “mentre hi ha vida hi ha esperança” tot rient com una boja. El riure, el seu riure, va ser l´arma amb la que la Neus Català s´aferrà a la vida. Un riure transgressor, que va poder compartir amb algunes de les 1.320.000 dones i criatures.

“Mai no he rigut tant com quan vaig ser al camp de concentració. El riure em va salvar. Al meu costat sempre es reia. Jo sempre tenia ganes de riure, encara que em peguessin. Els trobava tan ridículs (els nazis) que m´agafaven ganes de riure. Què voleu que us digui.”

A més del riure, l´altra estratègia per sobreviure va ser la cultura, fomentar la cultura amb els pocs mitjans que tenien. I, encara una altra, l´ajut, el suport, la solidaritat que va rebre i que va donar a d´altres dones.

Un cop alliberada, després d´un breu període de recuperació, la Neus Català continuà amb el seu compromís i activisme polític que no ha abandonat mai.

Construir memòria, memòria del que hem estat, de les dones que ens han precedit i amb les que convivim, és una eina de subsistència i una estratègia de supervivència. El llibre de l´Elisenda Belenguer té aquesta virtut.


Demana'l a la teva llibreria al preu de 18 euros

Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, Memòria Històrica, Neus Català

Llegir més

Miquel Caminal
Professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona.

El PSUC va néixer pocs dies després de la sublevació feixista del 18 de juliol de 1936, un fet prou greu com per exigir no allargar ni un dia més el procés d’unificació socialista i comunista. Catalunya estava en peu de guerra. Els catalans socialistes i comunistes no podien estar pendents del vist-i-plau, bé del PSOE, bé del PCE, per portar a terme la volguda creació del nou partit de la classe treballadora de Catalunya. La decisió va ser independent i encertada perquè aquell PSUC, sota la direcció de Joan Comorera, ha estat un partit fonamental de la resistència contra el franquisme i de la lluita per la llibertat. La fatal i terminal crisi de 1981, ara fa 25 anys, va cloure un llarg període, el balanç del qual és clarament positiu malgrat els errors comesos. Són molts els noms que han fet possible aquesta història positiva, especialment ens els anys tan durs de la guerra i de la postguerra; també en els anys seixanta i setanta, de molt menor risc personal però igualment essencials per guanyar la democràcia i l’autogovern. ¿Per què un PSUC tan present en l’antifranquisme desapareix en la democràcia? ¿L’han substituït altres organitzacions? ¿Era prescindible en les noves circumstàncies polítiques?

L’evolució i multiplicació de les (falses) democràcies liberals en el segle XX planteja un dilema per a les esquerres radicals: l’actuació dins del sistema per reformar-lo o bé l’actuació des de fora del sistema per transformar-lo. La primera opció té el risc ben demostrat de la integració i l’acomodació. La segona té el risc de l’automarginació. I fer les dues compatibles condueix probablement a l’esquizofrènia. No és gens fàcil definir-se i actuar com a socialista en els inicis d’aquest segle XXI. La raó no solament es troba en el fracàs absolut dels mal denominats estats socialistes, també es troba (i potser amb major grau) en l’aburgesament en tots els sentits de les classes treballadores i del món intel·lectual en general en les societats avançades.

La lluita pel socialisme en el context de les democràcies liberals implica el qüestionament tant del sistema polític com del model econòmic i social que el sosté. És bastant clar que cap de les esquerres que participen en els processos electorals i que obtenen representació institucional ha donat aquest pas. La capacitat que té el sistema capitalista en les societats avançades per desmobilitzar, integrar institucionalment i confondre ideològicament als partits i als sindicats d’esquerres ha estat i és provadament molt gran. Els mateixos quadres dirigents i càrrecs públics d’aquestes organitzacions es troben en una difícil contradicció de fer compatible l’incentiu privat i selectiu, que suposa el reconeixement públic, prestigi social i la multiplicació de possibilitats professionals gràcies a la xarxa de relacions, amb la defensa d’uns drets col.lectius, d’unes idees socialistes, que entren en clar antagonisme amb el sistema polític que els manté materialment i els promociona socialment.

Les poliarquies, o “democràcies liberals”, van ser definides per Schumpeter com el govern del polític. Però seria molt més exacte definir-les com el govern del polític-funcionari, és a dir aquell que no és realment lliure a l’hora de prendre decisions públiques, començant per la molt difícil separació entre interès privat i acció pública. Els grans grups financers, econòmics i mediàtics són la clau que mou el funcionament d’aquest sistemes polítics altament desiguals i jerarquitzats. En realitat són oligocràcies que prenen forma representativa mitjançant unes eleccions que són molt fàcilment controlables a través dels media.

La penetració social de la cultura individualista, competitiva, nacionalista i bel·licista és la conseqüència lógica d’un sistema basat en el principi general vicis privats, virtuts públiques. Tanmateix, hi ha hagut un punt d’inflexió a pitjor en els darrers 25 anys, des del triomf de la resposta conservadora i ultraliberal enfront de la crisi de l’estat de benestar. L’hegemonia socialdemòcrata dels anys d’auge de l’estat del benestar havia comportat un cert equilibri social i polític en conjuntar els dos factors claus d’aquest model d’estat en societats capitalistes avançades: 1) el principi del benefici i de l’acumulació de capital, com a fonament inqüestionable del model econòmic i social; 2) les polítiques socials i d’integració dels poders públics com a via necessària de legitimació del sistema en el seu conjunt.

Aquest volgut equilibri ha quedat superat per la imposició d’un discurs neoliberal d’àmbit mundial, que té en la llei del més fort el dogma a seguir. Les desigualtats entre rics i pobres s’han multiplicat, la marginació i discriminació socials són la norma, la inseguretat s’extén entre la població. La conseqüència de tot això és un ascens molt preocupant del racisme i la intolerància. En l’àmbit mundial les polítiques bel·licistes basades en el principi, si vols la pau prepara’t per a la guerra, estan dominant les relacions internacionals entre els Estats, sota l’hegemonia militarista i imperialista dels EUA, que disposa en l’actualitat de 702 bases militars distribuïdes entre 132 Estats.

La criticada doble moral en l’esclat consumista de les societats del benestar dels anys seixanta ha donat pas a una societat amoral, on s’assumeix la naturalesa “hobbesiana” de la persona (l’home és un llop per a l’home) com una estricta constatació de la realitat, de manera que haurà d’assolir la condició de llop qui vulgui sobreviure en aquest “estat de guerra”. Aquest és el primer replà d’una escala cap a la barbàrie. Es manifesta inicialment mitjançant una cultura cínica i nihilista. Ideòlegs conservadors, com John Gray, en diuen, modus vivendi, que significa acceptar el pluralisme i la diversitat reals de tota societat pel sol fet de ser-ho, com una cosa inevitable que només pot funcionar en la mida que no hi hagi interferència ni contacte entre diferents. Cadascú amb els seus i lluny dels altres, com a prevenció per evitar conflictes. Això és una cosa impossible en una economia capitalista que necessàriament relaciona els diferents, en la jerarquia i preu que aconsegueixen valer. Si Alexis de Tocqueville veiés el món d’avui exclamaria: ¡I jo que em preocupava pel preu de la llibertat que es pagaria en l’avenç irreversible de la igualtat! Com reconeix Robert Dahl, ha succeït al contrari: la llibertat econòmica continua essent prevalent i sotmetent a la igualtat i a la democràcia.

Les relacions d’explotació i dominació dels uns sobre els altres continuen essent la clau de volta que defineix el món. No hi ha llibertat real mentre no hi hagi una relació entre iguals i sense dominació. Les altres discriminacions per raó de genère o d’ètnia o de qualsevol altre condició, s’han de comprendre des de la visió més completa de la dominació econòmicosocial. Tanmateix, i especialment des del darrer terç del segle XX, està creixent amb força una amenaça general per a la supervivència de la humanitat: el model econòmic i social capitalista tan adorat i admirat per tots els liberals, des dels ultres conservadors fins als liberals socials, és el botxí de la vida humana en el planeta terra si no es reacciona a temps. Cal canviar radicalment la cultura de les necessitats provocada pel capitalisme consumista i depredador, destructor del medi ambient. Lluny d’això, noves societats s’incorporen a aquest model. En el futur immediat milions i milions de nous consumidors del continent asiàtic faran el paradís temporal dels inversors i especuladors “globals” i multinacionals, però donaran també un nou impuls al desequilibri ecològic. ¿Fins quan?. La cultura ecosocialista esdevé essencial per a fer-hi front, una cultura avui molt minoritària davant de l’immens atractiu de la cultura materialista i possessiva.

Un món de profundes desigualtats socials, d’esclavització de l’immigrant, d’adoració del consumisme sense control ni límit, d’apologia de l’enriquiment com a símbol de triomf social, de justificació de la guerra com la continuació de la política per altres mitjans, és un món amoral, on l’explosió del conflicte social o bèl·lic pot aparèixer en qualsevol moment i lloc. I la guerra és l’extinció de la política. La política és l’art d’administrar el que ens és comú, és el bon judici que resolt positivament els conflictes d’interès, és el sentit de la llibertat dels ciutadans que conviuen en el reconeixement recíproc i en la interferència sense dominació. Quan la política dóna pas a una “política” entesa com el domini del més fort, això en veritat és la guerra de l’un sobre l’altre, en estat potencial o real. I aquesta és la “política” que identifica i defineix a la major part dels governants dels 200 Estats nacionals existents en l’actualitat.

Nacionalisme i bel.licisme són les característiques bàsiques que defineixen les opcions conservadores i que arrosseguen a les mal dites socialdemocràcies. L’hegemonia en el món de les idees dels darrers vint-i-cinc anys ha estat aclaparadorament conservadora, de tal manera que les esquerres institucionals han fet del pragmatisme i de l’oportunisme la seva raó de sobreviure, i amb uns nivells de cinisme polític que tenen en el primer ministre britànic Tony Blair, la figura més paradigmàtica. El resultat és una cultura individualista i insolidària amb el risc cada cop més present d’una política autoritària, excloent i intransigent de defensa del statu quo. Les democràcies no són impermeables a la possibilitat d’involució autoritària, inclosa la totalitària. Ha passat i pot tornar a passar amb formes polítiques diferents. No és cap imprudència dir que d’alguna manera les democràcies d’avui ja són totalitàries.

Davant d’aquest balanç del canvi de segle no hi ha cap dubte que cal un “psuc” per al segle XXI, un partit amb la valentia ideològica de defensar la política en sentit republicà, federal i socialista. Aquell PSUC que va desaparèixer el 1981 tenia l’actiu del partit que va saber com lluitar pel restabliment de la llibertat, la democràcia i l’autonomia; però també tenia el passiu de no saber com afrontar el nou repte de la lluita pel socialisme en les noves condicions d’una democràcia liberal. Els seus hereus, partits o simplement persones que encara se’n senten membres malgrat el pas del temps, tenen el repte de saber fer allò que el PSUC no va saber, voler o poder.

Ens cal també, superar el dogmatisme tan negatiu i destructiu de les esquerres, des de Marx als nostres dies. Totes les aportacions anticapitalistes i socialistes ens són útils per construir una teoria i portar a terme una pràctica política de canvi i de transformació ecosocialista. Ha estat un gran error de totes les esquerres la seva desmemòria i l’oblit interessat del propi passat. Així ha estat també en el cas dels volguts hereus del PSUC. Avui el PSUC és una coalició. Més val això. Però cal més, molt més. Per créixer i ser més present en el teixit social en circumstàncies adverses, com les que viuen els que van a contra corrent, és imprescindible l’acció col.lectiva amb un projecte intel.lectual i moral que ha de ser alhora nacional i internacional. Les respostes nacionals s’han fet petites, insuficients, fins i tot provincianes, si no s’inscriuen dins d’un moviment més general, més internacionalista, imprescindible de cara a la lluita per la llibertat i el socialisme en el segle XXI.

És per això, que cal ser valent en la defensa d’un projecte federal, socialista i republicà com alternativa als tres símbols del capitalisme dominador: nacionalisme, liberalisme, monarquisme. Com deia Proudhon i signava Pi i Margall: qui diu llibertat, diu federació o no diu res; qui diu socialisme, diu federació o no diu res; qui diu república, diu federació o no diu res. Aquest federalisme integral continua essent una assignatura pendent de les esquerres per al segle XXI. Així, doncs, ens cal un “psuc” amb el nom que sigui però obert a totes les aportacions esquerranes; un partit nacional però no nacionalista sinó federalista, que afirmi i defensi la inter-nacionalitat i no la competència entre nacions; un partit que reprengui la democràcia com el govern de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, en una societat d’homes i dones lliures i iguals.

Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, Memòria Històrica, PSUC

Llegir més

Josep Fontana
Professor d'Història de la UPF

Fa setanta anys va quallar en aquest lloc on avui ens trobem un procés d’aliança que reunia en una nova formació gent que venien del socialisme espanyol, de grups comunistes i del catalanisme. Des d’aleshores han passat setanta anys complexos i difícils. Jo m’hi vaig afiliar aviat farà cinquanta anys, quan en la lluita antifranquista a Catalunya el PSUC era un referent que implicava tant els treballadors com els estudiants i els anomenats “intel·lectuals”; un partit que en els anys següents va acabar guanyant un prestigi que, en els moments de la transició, li va donar una projecció popular considerable.

M’hi vaig afiliar perquè el PSUC m’oferia un programa global amb el qual podia identificar-me. Malauradament –les coses menys agradables també s’han de dir, encara que estiguem en dies de celebracions-, quan va arribar el moment en què calia lluitar per portar els punts d’aquell programa a la pràctica en les noves condicions del postfranquisme, els seus dirigents se’n van oblidar i van decidir de limitar-se a aspiracions més concretes i assequibles.

No era pas per això pel que havíem estat esforçant-nos en els anys difícils de la clandestinitat. Podia haver-me sentit traït aleshores i canviar de bàndol; però no va ser així, perquè la meva solidaritat no era amb el secretari general ni amb el comitè central, sinó amb els militants de base que havien lluitat durant aquells anys per objectius més ambiciosos, molts dels qual seguien, com jo, pensant que calia continuar treballant per assolir-los.

Per a mi, en aquells anys crucials que van ser els de la meitat de la dècada dels setantes, el PSUC eren essencialment gent com alguns dels meus vells companys del grup d’intel·lectuals que van acabar separant-se de l’organització per no separar-se dels seus principis. Companys recordats avui, com Manuel Sacristán, al costat d’altres que potser han estat oblidats, però no pas per mi, perquè valien tant com el que valgués més, com Josep Maria Jaén. I eren també els veïns del meu barri, que en els primers temps de la transició anaven a les reunions o venien els periòdics del partit, molts dels quals es van desmobilitzar més endavant. Els uns i els altres eren els meus i només podia sentir-me a gust amb ells: ells eren el meu partit.

Estem acostumats a fer la història dels partits polítics a través del relat de l’actuació dels seus dirigents i dels documents oficials en què aquests marquen les línies polítiques a seguir. Penso que això és un error que ens limita la perspectiva de conjunt. Perquè en la realitat allò que mou els militants acostuma a ésser el fet de sentir que comparteixen uns ideals globals que impliquen un conjunt d’homes i dones amb els quals es senten agermanats, i no pas les formulacions concretes que en un moment donat fan els dirigents d’un partit o moviment.

Votar per Iniciativa, per Convergència o pel PP –una alternativa monstruosa que no se m’acudiria de recomanar a ningú i que només cito a tall d’exemple- vol dir sentir-se identificat amb uns valors globals, molt més que no pas amb les formulacions que cada partit fa de cara a les eleccions, que sovint són tan equívoques, encaminades com estan a la caça del votant despistat, que es fa difícil distingir si els eslògans que apareixen a la premsa i als cartells del carrer són d’un grup de dreta o d’esquerra.
I això que dic respecte de la identificació amb uns valors globals val més per als partits comunistes, que per a cap altre grup o moviment. Al darrera dels dirigents i dels programes hi ha en ells molt més: hi ha la massa dels homes i les dones que tenen en comú un somni de llibertat i d’igualtat, l’aspiració a una societat millor, i que per aquesta raó s’associen amb els que comparteixen amb ells aquests mateixos ideals.
Venim de molt lluny. Venim d’unes tradicions que han estat traïdes sovint, derrotades en més d’una ocasió, però que segueixen vives. Venim de la tradició del socialisme, un terme que van inventar els treballadors de començaments del segle XIX per definir la seva aspiració a una societat més igualitària i més justa, i que ha estat després prostituït fins a extrems vergonyosos. I de la tradició del comunisme, que era en el fons la mateixa cosa, redefinida contra els que començaven a acomodar-se.

Durant tots aquests anys, al llarg de prop de dos segles de la nostra història de socialistes i de comunistes, hem anat assimilant les derrotes que ens han estat imposades per la força dels nostres enemics, perquè ens animava una esperança col·lectiva en un futur que acabaríem aconseguint de construir. Recordaré, com a exemple, les paraules amb què William Morris explicava per què celebrava l’aniversari de la Commune: “La Commune de París no és més que una anella en la cadena d’una lluita, perllongada al llarg de tota la història, dels oprimits contra els opressors; i sense totes les derrotes del passat no tindríem avui esperances de victòria”. Com William Morris, nosaltres també som fills de la Commune i sentim com a nostre el cant de la Internacional, que un dels derrotats d’aquell moviment componia, amagat per escapar de les persecucions, per expressar les seves esperances de futur.
El pitjor ha estat, però, haver de viure l’enfonsament interior dels sistemes que s’anomenaven socialistes, que és el que ha permès de muntar del 1989 ençà unes campanyes que no solament sostenen que aquells eren uns sistemes perversos, sinó que s’esforcen a convèncer-nos que el seu fracàs demostra que tota temptativa de transformar la societat és inviable, perquè condueix al desastre.

Em sembla que ens cal reaccionar de dues maneres contra aquesta negació del nostre dret a voler canviar el món per millorar-lo, que prou falta que fa. La primera és que, després de tants balanços dels crims del comunisme, és hora de començar a fer el dels crims de l’anticomunisme, que han estat prou greus, i que han servit per encobrir interessos inconfessables que cal denunciar. La revolta dels militars espanyols del 1936, per citar un sol exemple, es va fer en nom de l’anticomunisme, però el seu objectiu real era el de preservar els privilegis de la vella societat espanyola que la República amenaçava de reformar pacíficament. I els centenars de milers de morts que va causar s’han de comptabilitzar com un més dels crims que s’encobreixen sota el pretext de l’anticomunisme.

La meva segona proposta és que ens esforcem a recuperar la nostra pròpia història, no com la d’una organització –les històries de partits fetes des de dins són sempre exercicis de justificació, incapaces de reconèixer els errors que han comès i entestades a dissimular els seus fracassos- sinó com la del conjunt dels homes i les dones que amb el seu esforç van fer possible la seva existència. Militants de base que lluitaven per uns ideals col·lectius, sense cap aspiració personal de guany, sinó amb la sola il·lusió de contribuir a obtenir millores socials per a tots. Homes i dones que van patir les persecucions i la presó, però que, quan se’ls interroga avui, no pensen que el que van fer fos en va, ni es penedeixen del preu que van pagar, sinó que creuen que el que estava en joc mereixia tots aquells esforços i tots aquells sofriments. Reprenc aquí el que deia Morris sobre la Commune, per afegir que són justament les derrotes dels comunistes les que els han fet grans i els donen esperances de futur.

Una història del PSUC feta des d’aquesta perspectiva ens explicaria per què el 1936, amb la seva proposta de partit obert, va aconseguir d’aplegar un ampli conjunt de gent que volien, sobre tot, construir en aquest tros de terra en què vivim un món més lliure i més just. Com ho volien els que vaig conèixer en vint anys de clandestinitat durant el franquisme. A mi em sembla que ens convé de recuperar aquesta altra història, la dels militants, la història dels comunistes, per estar segurs que no llancem al mar algunes valors d’aquell combat que mereixen conservar-se i per esforçar-nos a tornar a bastir entre tots un bagatge d’esperances col·lectives capaç de mobilitzar de nou tants homes i tantes dones com els que van fer camí amb nosaltres en el passat. Perquè, com s’ha dit: “En un temps de resignació política i de cansament, l’esperit utòpic és més necessari que mai”.

Celebrar el nostre passat, com ho fem avui, hauria de servir-nos per intentar de recuperar tot el que hi ha en ell de vàlid i de viable per a utilitzar-lo en la construcció del futur. Ho diré amb dos versos de Paul Éluard:
“Vull saber d’on vinc,
per tal de conservar tantes esperances”.

Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, Memòria Històrica, PSUC

Llegir més

Pal de paller en temps difícils


José Manuel Rúa
Historiador

El 24 de juliol de 1936 es dóna a Catalunya la primera expressió històrica de superació de la divisió entre comunistes i socialistes: la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Tot i que les negociacions venien de lluny, l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 va accelerar el tram final de les converses entre els quatre partits fundadors: la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, la Federació Catalana del PSOE i el Partit Comunista de Catalunya.

La unificació anava lligada al canvi estratègic que plantejà la Internacional Comunista davant l’ascens del feixisme a Europa, impulsant la creació dels Fronts Populars i promovent la unitat dels partits de la classe obrera. A finals de 1935 les direccions del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i el Partido Comunista de España (PCE) van iniciar les converses destinades a superar la divisió de 1920; però a Catalunya, on també participaven els socialistes i comunistes catalanistes, el procés unitari es trobava molt més avançat com a conseqüència dels fets d’octubre de 1934 i l’experiència de l’Aliança Obrera. D’acord amb aquesta diferència de ritmes i protagonistes, el PSUC va néixer sense el consentiment del PSOE ni del PCE, tractant-se d’un procés autònom que escapava a les seves premisses.

El nou partit marxista i antifeixista, adherit, tanmateix a la Internacional Comunista, va convertir-se en el referent d’una majoria políticament activa que aspirava a complimentar transformació social i ordre revolucionari. Bona prova d’això són els seus números: dels 6.000 militants inicials als 60.000 de l’abril de 1937 (I Conferència del partit), esdevenint d’aquesta forma la primera organització política del país.

Un cop sufocada la insurrecció militar a Catalunya, el PSUC passà a formar part del Consell Executiu de la Generalitat en diferents etapes de la guerra; alhora que anava augmentant la seva incidència social gràcies als seus plantejaments polítics i militars: en un context de guerra antifeixista, l’objectiu prioritari era la victòria militar com a única garantia per a salvaguardar la democràcia i la “revolució popular” desencadenada en resposta a la insurrecció. Bons exemples del pes del partit a la vida política catalana són l’espectacular creixement del seu referent sindical, la UGT, que assolí la xifra de 600.000 afiliats; i l’agermanament que es produí entre el PSUC i Unió de Rabassaires, la força hegemònica al camp català.

Amb la derrota republicana, molts dels militants del PSUC van continuar lluitant contra el feixisme durant la II Guerra Mundial, organitzant la resistència a França, la URSS i d’altres països europeus. En aquest context, al Comitè Central d’Anvers (2-3 de març de 1939), el Secretari General Joan Comorera anuncià que el PSUC no seria mai un partit d’emigració, sinó de combatents pel restabliment de la democràcia (constituint-se a d’aquest forma en l’únic partit organitzat permanentment a Catalunya durant el franquisme). El mateix any (7 de juliol de 1939) arribà el reconeixement per part de la Internacional Comunista del PSUC com a Secció Catalana de la Internacional, trencant el principi leninista "Un Estat, un partit". Però el PSUC no s’incorporava com a partit nacional, sinó en qualitat de partit unificat, això sí, amb una condició: s’havia de bolxevitzar el partit, depurant-lo d’elements nacionalistes i socialdemòcrates.

En els primers anys de lluita contra la dictadura destaquen dos fets d’especial transcendència. El primer d’ells fou la “caiguda dels 80”, entre febrer i abril de 1947; amb les tràgiques conseqüències de 83 detinguts, 9 condemnats a mort i 4 executats al Camp de la Bota: Joaquim Puig Pidemunt (director de l’òrgan del PSUC, Treball), Àngel Carrero, Pere Valverde i Numen Mestre. El segon fet fou la decisió, a finals dels anys 40, de suspendre la lluita armada; optant per l’activitat política clandestina d’infiltració en els organismes del règim com a primer pas per a promoure una lluita democràtica de masses. L’estabilització del franquisme, conseqüència la política de blocs de la guerra freda, obligava als comunistes catalans a plantejar la resistència a llarg termini.

Amb la dissolució de la Internacional Comunista l’any 1943, el PSUC va anar augmentant la dependència del PCE fins a situar-se a un pas de la unificació. Comorera s’oposava a aquesta maniobra i va ser expulsat del partit pel Secretariat (16 de novembre del 1949). Aquest fet no el desanimà i va tornar a Catalunya per intentar reorganitzar el partit (29 de gener del 1951). Des de la clandestinitat, va editar 32 números de Treball, fins que va ser detingut per la policia el 9 de juny del 1954. Va morir al penal de Burgos el 7 de maig del 1958.

Malgrat la desaparició política de Comorera, l’any 1956 es va celebrar a França el I Congrés del PSUC, tota una reafirmació de la voluntat de mantenir la identitat com a partit independent del PCE. D’aquí sorgiren dues línies d’actuació que marcarien enormement la política dels comunistes catalans. D’un costat, en l’informe del nou Secretari General Josep Moix, s’apostava per la política de reconciliació nacional (formulada pel PCE el mes de juny) per tal de superar les divisions sorgides de la guerra civil i lluitar per la democràcia. Per altra banda, la direcció del partit a l’interior restava en mans de Gregori López Raimundo, que aviat esdevindria el Secretari General en la pràctica. Amb aquests plantejaments, el PSUC es situà en l’epicentre de la lluita per la democràcia, permetent-li connectar amb les aspiracions del nou moviment obrer i del moviment estudiantil.

Entre les darreries dels anys 50 i començaments dels 60 s’assenten les bases del que seria el nou PSUC. Mentre la potenciació de l’organització universitària, acompanyada d’iniciatives culturals com la revista Nous horitzons, va permetre incidir en sectors intel·lectuals i professionals; el treball dels militants dins dels moviments socials ajudà al naixement i creixement d’un teixit social democràtic i progressista.
Dins del moviment obrer, cap al 1962 van néixer espontàniament en moltes empreses, sectors productius i àdhuc en molts barris, les Comissions Obreres. A Catalunya les dues dates claus foren el 20 de novembre de 1964, amb l’assemblea constituent a l’Església de Sant Medir, i l’any 1966, quan es constituí la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), organització que participà des d’aleshores activament en totes les manifestacions de reivindicació catalana. Els comunistes catalans incidiren fortament en l’activitat i orientació de la CONC (entesa més com un moviment sociopolític que no pas com un sindicat clàssic), contribuint al seu creixement orgànic i als seus èxits a les eleccions organitzades pel sindicat vertical franquista.

La constitució de la CONC és un bon exemple del paper jugat pel partit, davant la forta onada migratòria dels anys 60, en la integració dels treballadors nouvinguts. El fantasma del lerrouxisme va quedar arraconat gràcies al treball de pedagogia política i cultural realitzat pels comunistes amb (i entre) els catalans d’adopció. Un treball polític pel lligam que establien entre les reivindicacions socials i els drets nacionals, i cultural per la promoció de la llengua i la cultura catalanes a través de les activitats del partit. En aquest aspecte només cal recordar la ferma posició del partit a l’hora d’editat Treball, sempre publicat en català.

Per la seva banda, el moviment estudiantil democràtic, continuant l’exemple del moviment obrer d’aprofitar les escletxes de la dictadura per ampliar les seves lluites, participà a les eleccions a delegats de curs i a les cambres de facultat del curs 1965-1966, on els candidats contraris al sindicat estudiantil del règim obtingueren una aclaparadora victòria. La Junta de delegats de districte sorgida d’aquestes eleccions, on la majoria era gent del PSUC, impulsà el procés constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB); procés que culminà els dies 9, 10 i 11 de març de 1996 a l’assemblea organitzada al Convent dels Caputxins de Sarrià.

Pel que fa a la lluita per millorar les condicions de vida als barris i localitats, les primeres organitzacions populars, fortament vinculades al moviment obrer (tal i com indica el nom de Comissions de Barri), aparegueren l’any 1965; encara que caldria esperar fins a 1969 per a constatar la presència de les comissions (anomenades desprès Associacions de Veïns) en la majoria de barris catalans. L’impuls que reberen de partits com el PSUC i Bandera Roja, va donar el seus fruïts amb la incorporació de ciutadans políticament no organitzats, que contribuïren decisivament a l’extensió del moviment veïnal durant la dècada dels 70.

Durant el mes d’agost de 1965 va tenir lloc, una altra vegada a França, el II Congrés del PSUC. A nivell organitzatiu, l’adopció de les agrupacions sectorials i territorials aconseguí de dinamitzar el treball de la militància. La implantació de les agrupacions a les fàbriques, universitats, barris i localitats transformà l’estructura orgànica del PSUC. Assistim al trànsit del partit d’avantguarda al partit de masses.

Entre les conclusions polítiques del congrés destaca la proposta d’elaborar, mitjançant una plataforma política, un programa comú amb la resta de partits i forces antifranquistes. Després del fracàs de les convocatòries del 5 de maig de 1958 (Jornada de Reconciliació Nacional) i del 18 de juny de 1959 (Vaga Nacional Pacífica), el PSUC va reorientar la seva estratègia política. D’acord amb la idea de posar en marxa un organisme coordinador de les forces democràtiques catalanes, l’any 1966 es va crear la Taula Rodona i l’any 1969 la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Més endavant, tingué lloc la celebració del primer plenari de l’Assemblea de Catalunya (7 de novembre de 1971), organisme que a més de partits polítics, aplegava tota mena de moviments populars i entitats associatives sota els seus 4 famosos punts: llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i coordinació amb la resta de forces democràtiques de l’Estat. Pel PSUC la formulació estratègica d’aquest plantejament era l’aliança de les forces del treball i de la cultura, on s’exposava que l’assalarització dels sectors professionals i intel·lectuals, conduïa cap a una convergència d’interessos entre aquests sectors i la classe obrera.

El fort arrelament dins la societat catalana permeté al partit gaudir d’una major cobertura per a la realització de les seves accions. Les seves propostes, realistes i lligades a les problemàtiques del dia a dia, sense oblidar els objectius més genèrics de la lluita per la democràcia i el socialisme, el van fer connectar amb amplis i heterogenis sectors socials. Heterogenis, tant per la seva composició social i professional, com pel seu lloc de naixement i procedència; i amplis, perquè la suma d’aquests sectors ens dóna una radiografia força aproximada del que era la societat catalana d’aquells anys.

El III Congrés (gener de 1973) fou l’últim que es va celebrar a França. La proposta de programa comú amb la resta de forces democràtiques es concretà en l’elaboració dels punts del Pacte per la Llibertat: govern provisional unitari, amnistia, llibertats polítiques, eleccions a corts constituents i restabliment provisional i immediat de l’Estatut de 1932.

El projecte estratègic del partit es plasmava en dues idees bàsiques: “la revolució de la majoria” i la construcció del “socialisme en llibertat”. A partir del Projecte de Programa de 1976, document que s’utilitzà com a tesi congressual l’any 1977, es reconeixia que la majoria que havia de construir la societat socialista era per definició una majoria plural, amb la qual cosa s’entenia la potenciació de totes les institucions que expressessin el pluralisme i les llibertats polítiques com un instrument d’avanç cap el socialisme. Aquest, el socialisme, era concebut com un aprofundiment radical de la democràcia en tots els àmbits.

A banda de les formulacions programàtiques, el responsable d’organització, Josep Serradell “Roman”, presentà la gran aposta congressual del partit, l’anomenada “sortida a la superfície”, o dit d’una altra manera, l’abandonament en la pràctica de la clandestinitat, objectiu a complir de forma natural mitjançant el treball quotidià a les organitzacions de masses.

Amb la campanya de “sortida a la superfície”, la presència pública del partit es volia mostrar com una símptoma més de la feblesa d’un règim que estava perdent la batalla del carrer, especialment a Catalunya (amb demostracions tan significatives com les manifestacions de l’1 i del 8 de febrer de 1976, la Marxa per la Llibertat, les jornades de l’11 de setembre i les contínues mobilitzacions de treballadors i estudiants). Malgrat aquestes demostracions, els límits del trencament democràtic van quedar establerts amb el referèndum del 15 de desembre de 1976, on la crida a l’abstenció impulsada per les forces democràtiques no impedí la victòria contundent del projecte reformista del govern Suárez.

Dins la ruptura pactada, la legalització dels comunistes i la restauració de la Generalitat de Catalunya van esdevenir dos dels pocs elements marcadament rupturistes de la transició política. La legalització del PSUC arribà més tard que la del PCE (9 d’abril de 1977), però finalment, el 2 de maig de 1977, va sortir publicada la inscripció del partit en el registre d’associacions polítiques.

El primer congrés de la legalitat, el IV del partit, es va celebrar a Barcelona a finals d’octubre i principis de novembre de 1977. Les xifres estadístiques ens parlen d’una organització de 40.000 militants, la més important de Catalunya en aquell moment. Els trets característics del PSUC de l’any 1977 –políticament autònom, internament plural, fortament arrelat al país, socialment heterogeni i relativament jove- ens recorden als del partit de 1937.

Arribats a aquest punt podríem afirmar que, sense deixar de ser un partit comunista, el PSUC va ser alguna cosa més que un partit comunista. El PSUC va esdevenir, en els anys més difícils de la nostra història recent, el pal de paller de la lluita per la democràcia, la reivindicació nacional catalana i la millora de les condicions de vida de la gent.

Nota: Aquest article és una versió d’“Història del PSUC”, text publicat a: Fernández, Josep (direcció tècnica); Castán, Amèlia; Hispano, Marià; Rúa, José Manuel. El Fons del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) 1. Guerra civil, exili i clandestinitat. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura: Barcelona, 2003.
Seguint les dades de la historiadora russa L.V. Ponamariova, s’ha acceptat generalment el 23 de juliol de 1936 com la data fundacional del PSUC; però treballs de recerca més recents, com el de J. Puigsech Farràs, indiquen que la data fundacional presentada, pel Secretari General Joan Comorera, a l’informe del 20 de febrer de 1938 davant la Internacional Comunista és la del 24 de juliol de 1936.

Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, Memòria Històrica, PSUC

Llegir més

El 23 de juliol de 2006, amb motiu del 70è aniversari del PSUC, la Fundació Pere Ardiaca va voler contribuïr a la reivindicació de la vigència d'una tradició política, la del PSUC, que lluny d'estar esgotada, ha de i pot ser font d'inspiració per als homes i dones que no renuncien a costruïr un món més just guiat per les divises revolucionàries igualtat, llibertat i fraternitat. A continuació publiquem les intervencions que van preparar en Celestino Sánchez, Josep Fontana i Miquel Caminal, així com el treball que l'historiador José Manuel Rua va preparar per l'ocasió.

Celestino Sánchez
President de la Fundació Pere Ardiaca

Fa 70 anys, el 23 de juliol de 1936, el 24 segons alguna historiografia, l'aixecament feixista contra la legalitat republicana i el govern del Front Popular va precipitar, al gresol de la resistència antifeixista, la conclusió del procés d'unitat de forces comunistes i socialistes (foren quatre: la USC, la Federació catalana del PSOE, el PCC i el PCP) que convergiren en un nou Partit: el PSUC, que es posava com a fita la consecució d'una societat socialista. La comprensió de la necessitat de la unitat dels treballadors i treballadores i la unitat de les esquerres per fer possible la transformació és, encara avui, una magnífica herència dels i les que venim del PSUC. La unitat dels i les comunistes, entorn a un gran Partit Comunista és una altra exigència en el mateix sentit, que hem aprés de l'experiència històrica i que està pendent de concretar-se encara avui.

Cal afirmar que el dilema socialisme o barbàrie és avui més vigent que mai. La injustícia, la explotació, la desigualtat, la guerra, la depredació del medi ambient i la perpetuació dels esquemes patriarcals que genera el sistema capitalista fan necessària una resposta. Aquesta ha de seguir el fil roig de la lluita per una societat sense classes, d’homes i dones lliures i iguals, que s’organitzi en funció de la realització de tots els éssers humans: el socialisme. La tasca que tenim per davant és redefinir quin socialisme per al S. XXI, és a dir, quina teoria i quina pràctica arrelades als nous reptes d’emancipació social, i quin Partit. Resoldre aquestes qüestions és fonamental per a nosaltres que considerem l’organització una eina indispensable per a fer possibles els canvis.

Amb la victòria dels sublevats, el PSUC, que recollia tradicions molt diverses del moviment obrer català (van ingressar també sectors provinents de l'anarquisme durant aquests anys), va esdevenir la principal força opositora al règim feixista d'en Franco. Ho va ser, al llarg de molts anys, i donant prioritat al treball unitari antifeixista en tots els àmbits de la societat, fins a ser el motor i referent sòciopolític i cultural de la societat catalana, fins al punt que els PSUC era conegut simplement per el Partit.

És per això, que el PSUC és el referent i la tradició política de molts dels homes i dones que lluitem per una societat més justa i igualitària, treballant des dels seus àmbits, des de la militància, en organitzacions i moviments socials, i des de diferents opcions polítiques o sense adscripció partidària. Tots ells tenen cabuda en aquesta commemoració, que és, per a la Fundació, el millor acte de comiat del curs.

I és obligat, que aquest acte, sigui també un retrobament de persones de diverses generacions que han participact en el projecte polític del PSUC; un homenatge als homes i dones del PSUC que van lluitar per la llibertat i la defensa de la legitimitat de la II República contra el feixisme; així com a les persones que van lluitar durant 40 anys contra el feixisme de Franco. Són el nostre exemple i de qui ens comprometem a recollir el testimoni. Esperem que d'una vegada es pugui fer justícia a aquestes persones i la seva causa i s'aprovi una institució pública com el Memorial Democràtic, per tal d'honorar els i les lluitadors i lluitadores contra el feixisme i per la democràcia, que ha estat impossible fer aprovar aquesta legislatura. Confiem que el proper govern de Catalunya, un govern catalanista i d'esquerres, i també ecologista, s'afanyi a fer realitat aquesta exigència democràtica. També és necessari, més si cap en un context on la dreta oligàrquica encara s'en reclama hereva d'aquella barbàrie que en diem feixisme, que a Espanya s'aprovi una llei que pugui rescabalar els i les repressaliades del franquisme i al període democràtic de la II República.

Per últim, mireu, avui la tasca fonamental dels i les comunistes avui, es militi on es militi, és treballar amb entusiasme i mobilitzar-nos per un govern catalanista, d'esquerres i ecologista. Perquè, com deia al principi i reitero: només des de la unitat de les esquerres, com a expressió política de la unitat de la classe treballadora i altres capes populars, podem avançar en un projecte de país per a les majories. Com s'ha debatut a les jornades per la UPEC aquests dies, aquest govern catalanista i d'esquerres, encara que amb desencerts i amb contradiccions, ha fet molta feina: ha encarrilat el canvi de tendència en el contingut de la feina de govern: en educació, en sanitat, en benestar social... I ho ha fet en un clima gens favorable d'hegemonia de la dreta que ha governat Catalunya durant 23 anys des de l'interès de classe amb polítiques enorment regressives; i també de falta de mobilització social dels treballadors i treballadores per impulsar els canvis.

És per tot això que em de defensar i aprofundir aquest canvi de tendència, evitar tota involució i assegurar que les possibilitats que ofereix el nou estatut s'aprofitin bé i no siguin malmeses per la dreta.

Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, Memòria Històrica

Llegir més

Esther García, Fundació Pere Ardiaca


Les jornades per la UPEC que, recuperant la tradició de les universitats populars de la Generalitat que es van celebrar durant la República, pretenen contribuir a desenvolupar una cultura catalanista i de progrés que ens ajudi a recuperar la nostra pròpia història, ens faciliti entendre les nostres realitats, i ens estimuli a incidir en elles per a millorar-les, celebraran aquest any la seva tercera edició durant els dies 10 a 14 de juliol. El projecte que impulsa com a rector el professor Vicenç Navarro, tornarà a ser un espai de trobada, reflexió i estudi dels temes que preocupen els sectors socials democràtics i d'esquerres, que reuneixi alumnes de Catalunya i d’altres territoris junt amb intel·lectuals, científics, artistes, líders associatius, sindicals i polítics.

Conversem amb la Judith Calabria, Coordinadora General de la UPEC, en Joffre Villaueva, President de la Junta Directiva, i en Luis Juberías, Secretari, algunes de les persones de l'equip que al costat d’en Vicenç Navarro, les personalitats i la xarxa associativa, treballen perquè aquest projecte pugui sortir endavant. Són persones amb llarga trajectòria en l'associacionisme de base i amb experiència en la gestió de projectes que encaren amb il·lusió el repte que se'ls ha encarregat. Els interrompem mentre celebren una reunió de coordinació.

P- Ja porteu dos anys d'experiència a les espatlles com a projecte. Quina valoració en feu?. Està més aprop algun dels objectius que plantejava la UPEC ja per a l'estiu del 2005?

Judith- La valoració que fem de la UPEC és molt positiva, darrera la UPEC hi ha gent jove dels moviments socials que té molta força i motivació. És una experiència inèdita, per primera vegada podem veure que s’està creant un veritable fòrum de debat per a la reflexió democràtica des d'una perspectiva d'esquerres, i podem afirmar que poc a poc les forces progressistes l’estan fent seu.

Joffre- És important fer renéixer la tradició progressista de les universitats populars establertes durant la República, i per això estem treballant per construir una cultura progressista. L’impacte que hem tingut en les dues últimes edicions ha estat enorme i en aquest sentit la UPEC s’està convertint en un punt de referència.

Luis- Bé, l'objectiu de crear una cultura d'esquerres és molt i molt ambiciós, sobre tot després dels 40 anys de dictadura i repressió feixista. Esperem estar contribuint en alguna mesura a què aquesta avanci. El que sí que podem dir és que com a mínim en el terreny polític podem percebre que l'entesa d'esquerres no és ja un escenari conjuntural, sinó que hi ha un convenciment estratègic per part dels quadres de l'esquerra que cal un projecte d'esquerres que comparteixin i al que contribueixin totes les forces de l'esquerra social i política des de la seva especificitat. Només així podrem aconseguir millorar el benestar de les classes populars i aprofundir la democràcia.

P- Deu ser interessant trobar-se amb personalitats de tants països i que dominen tants temes diferents. Segur que podeu explicar anècdotes divertides.

Joffre- I tant! L’any passat vam invitar més de 200 ponents. Us podeu imaginar el que això suposa? Només els viatges a l'aeroport ja donen per un llibre de contes. Això sí, vam acabar la setmana morts. Jo vaig dormir dos dies sencers!

Luis- La veritat és que et submergeixes durant uns dies en un altre món. Tant pots anar a prendre un cafè amb un magistrat del suprem com discutir amb un okupa sobre els mètodes de lluita per posar sobre la taula el problema de l'emancipació dels joves i l'especulació o escoltar les dures condicions del demòcrates antifranquistes durant la negra nit de la dictadura i, tot seguit, et trobes conversant sobre els reptes del sistema sanitari amb una consellera. Els progressistes som tan plurals... A més, sorgeixen fins i tot amistats i projectes: recordo com el juez Guzmán va fer amistat amb un company que ajudava a la UPEC i van quedar en anar a visitar plegats el Pere Casaldàliga al Mato Grosso.


P- Un aspecte consubstancial de la UPEC ha estat la polèmica. Se us ha titllat d'universitat d'estiu del govern, us han atacat per antinacionalistes, excloents, antiquats... Deveu estar una mica cansats.

Joffre- Bé, en aquest país dir que ets progressista ja et posa en el punt de mira de determinades persones i mitjans de comunicació, de manera que no hauria de ser tan sorprenent. El cert és que alguns de nosaltres no hi estem acostumats i ens decep que no se'ns qüestioni amb arguments ideològics sinó amb tòpics gastats.

Luis- Estic completament d'acord. És cert que té un punt de desagradable, però segons quines coses resulten del més còmic. A més es diuen coses molt malparides. Per exemple, se'ns ha acusat de competir amb la UCE. Això és absurd, la UCE i la UPEC són coses diferents. La UPEC està en una altra lògica, en la tradició de les universitats populars, que són propostes obertes a la societat on s'ajunten treballadors, quadres associatius i sindicals, professionals, polítics i acadèmic, tots discutint en un mateix fòrum, guiats per un mateix ideal de justícia social i un demà millor.

P- Esteu treballant en la tercera edició. Quines novetats prepareu?

Judith- Per aquesta edició estem preparant un programa que tracti temes de rellevància social des d'una perspectiva allunyada de la conjunturalitat, més en profunditat, on el pes passi de la discussió sobre els partits i els governs al teixit de la societat civil i al món acadèmic.

Joffre- L'objectiu, per tant, és doble, tractar qüestions polítiques d'abast i la mobilització d'un públic més ampli, amb temes que interessin els ciutadans. Volem crear un fòrum social real per construir espais on es pugui expressar la societat civil d'esquerres amb debats del més divers signe, d’interès professional, acadèmic, sindical, veïnal, artístic...

Luis- Com et comentàvem abans, pensem que la importància d'una cultura d'esquerres per sobre de partidismes i particularismes és vital per poder construir un projecte, un futur de país i de progrés. A nivell de partits i de govern, pensem que aquesta consciència hi és. La missió de la UPEC, doncs, és entroncar amb el que representen les universitats populars que funcionen a França fa molts anys: l'educació popular i el debat de les esquerres sobre els grans reptes del nostre present i el futur.

P- Aquest sembla doncs l'any de la consolidació i de redefinició després que les esquerres continuïn una dinàmica d'entesa en l'àmbit polític i social.

Judith- Sí. La UPEC s'anirà redefinint amb el temps perquè és un projecte viu.
Joffre- Sí, entrem en una nova etapa molt il·lusionant en què el projecte pot créixer i madurar. Potser aconseguim sumar per construir una veritable cultura d'esquerres i una xarxa associativa i popular que pugui recuperar el fil de la nostra història que ens va estroncar l'alçament militar del 1936, un cop del que només hem pogut recuperar-nos parcialment com a país.


P- Aha... Ja sé que en aquestes coses és bona la discreció, però podeu avançar-nos algun dels eixos de debat de l'edició del juliol?

Judith- Aquest any reduïm el nombre de dies, les jornades se centraran amb taules rodones i debats específics per tractar cada tema. Es pretén donar prioritat a la societat civil i centrar-nos en les preguntes que afecten la quotidianitat de les persones. També hem inclòs un programa cultural per completar les sessions diàries, totalment gratuït i obert a tothom.

Joffre- Actualment estem treballant en el programa, però us podem avançar que cada dia girarà en funció d’una de les grans qüestions que afecten la població d’avui en dia. Serà molt interessant! Podeu consultar la nostra web on penjarem tota la informació: http://www.universitatprogressista.org

Luis- Us podem avançar que tractarem temes molt transversals que , com diu la Judith, són eixos dels debats sobre el nostre futur personal, nacional i com a humanitat. Bé, no voldria posar-me dramàtic. El que és molt important és que siguin autèntics debats on participeu les persones que esteu treballant des de l'àmbit professional, associatiu i de la gestió pública. Cal que iniciem una dinàmica de construcció en col·lectiu, de debat enriquidor i participatiu.

P- I en què es concreta aquesta participació que comenteu? Quin rol juga el teixit associatiu en tot això? Com valoreu aquests fòrums estiuencs?

Judith- La participació de les diferents entitats del teixit associatiu és fonamental per al funcionament de la UPEC.

En primer lloc, perquè comptem amb el Consell Social, un grup de suport format per associacions i organitzacions progressistes i fundacions d’esquerres. El seu paper és importantíssim pel funcionament de les jornades ja que és un “motor” de generació d’idees, propostes i activitats que integrem en el programa.
En segon lloc, a través de les entitats podem arribar a un nombre més gran de gent. La democràcia requereix d’un diàleg social constant i volem constituir la UPEC com un referent imprescindible en la nostra societat.

Joffre- A més, com deia el Luis, les sessions de la UPEC 2007 no s'han d'entendre com a conferències acadèmiques, sinó com a fòrums de debat on el públic ha de contribuir de veritat a un diàleg que permeti avançar debats i ajudar a cristal·litzar propostes. És amb aquesta convicció que m'atreveixo a animar els lectors i lectores que inverteixin uns dies d'estiu a les jornades per la UPEC que se celebraran del 10 al 14 de juliol a la Facultat de Geografia i Història de la UB, al carrer Montalegre del Raval.

Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, UPEC

Llegir més

La ponència que presentem a continuació i en la que Jordi Mir discuteix el caràcter novedós de la immigració actual a Catalunya a través d'una comparació amb el que va suposar la immigració durant els seixanta. Aquestes reflexions van ser preparades per a l'Escola Permanent sobre Immigració que organitza semestralment la Fundació Pere Ardiaca

Jordi Mir Garcia
Membre de la Càtedra UNESCO d’Estudis Interculturals de la Universitat Pompeu Fabra

En parlar avui de la immigració, de l’arribada de nous ciutadans a les nostres localitats, constantment es fa referència a dos problemes que s’entenen com a fonamentals. Un primer que podríem qualificar de socioeconòmic i un segon de caràcter cultural. El socioeconòmic tindria a veure amb l’escassetat de recursos i les dificultats que suposa per a la població autòctona compartir-los amb els nouvinguts. El cultural planteja que les grans diferències que ens separen dels nouvinguts faran molt difícil la vida en comú. Tots som conscients de la diversitat de factors que cal tenir presents en parlar dels processos migratoris actuals, començant, per exemple, pels diferents motius que poden empènyer les persones a marxar del seu país a la recerca d’unes millors condicions de vida. Però, segurament, aquests dos problemes és inevitable que es plantegin entre nosaltres com a societat d’acollida. El que volia proposar és una aproximació a la nostra història recent com a societat que ens pot ajudar a pensar les millors maneres d’afrontar les noves realitats que es presenten. Unes situacions que potser no són tan noves com pensem, uns problemes que potser d’alguna manera ja hem aconseguit superar en altres ocasions. Anem cap a mitjan segle XX per veure el procés migratori que s’estava vivint a Espanya. En establir aquestes relacions hem de ser extremament curosos per tal que la mirada des de l’avui no deformi l’ahir i per no pensar que les dificultats de l’avui són com les d’ahir. Però trobo de gran utilitat fer aquest exercici per veure tot el que comparteixen aquests dos processos i el que podem aprendre d’un per a l’altre.

Comencem pel rebuig a partir de la situació socioeconòmica. Avui no és estrany escoltar expressions d’aquest tipus: El problema de la inmigración tal como se presenta hoy día, sin control de ninguna clase, no tendrá soluciones por mucho que nosotros las busquemos.

Esta libertad de desplazarse, amparándose en un derecho a vivir, derecho de los que parten de los puntos de origen, es muy respetable, pero es que los que están en las localidades hacia donde van los emigrantes también tienen derecho a vivir donde se encuentran. El reconeixement de la pèrdua de benestar, d'augment de les dificultats per viure, s’agreuja quan ens trobem en una situació d'escassetat de recursos. Aleshores es poden escoltar expressions d’aquests tipus: pero es que hay una cantidad de inmigrantes en Catalunya que se ha quedado con todos los pisos y con todas las viviendas en detrimento de la necesidad de viviendas que tienen los hijos de la propia localidad, cuando por razón natural van creciendo las familias. La idea que els immigrants, aquestes persones nouvingudes, alienes a aquest país, es queden amb béns que són propis de la gent del territori o que són afavorits per tal de no pagar impostos en obrir un negoci, per exemple, està molt estesa. Són falsedats que per més que són negades continuen presents. El que ens hauria de fer pensar és que aquestes paraules que llegim van ser esmentades el 1965, ja fa més de quaranta anys.

Aquestes paraules les va pronunciar Don Jaime Mensa Domingo, funcionari municipal, no per parlar dels ciutadans provinents del Marroc, el Senegal, el Pakistan, o l’Equador. Es van pronunciar per fer referència a les persones que estaven arribant d’Andalusia, d’Extremadura, de Múrcia, i d’altres zones d’Espanya. El seu pensament el va exposar a les Conversaciones sobre inmigración interior que es van celebrar a Barcelona del 19 al 22 d’octubre del 1965. Conversaciones organitzades pel Patronato Municipal de la Vivienda del Ayuntamiento de Barcelona. L’alcalde i màxim responsable de les jornades, El Excelentísimo Señor Don José Mª de Porcioles, el juny del 1966, valorava el resultat de les converses i qualificava d’explosiu el creixement demogràfic de la ciutat i de la seva àrea metropolitana, i d’ingents i nombrosos els problemes que comportaven les masses de població migrant per a les comunitats d’arribada. Les jornades, en les seves paraules, havien servit per recopilar un material valuós dedicat als problemes originats per la immigració interior. El Patronato Municipal de la Vivienda es dedicava a fer habitatge nou i treballs d’investigació sobre la població. En Porcioles el presentava com el més proper a un Instituto de Estudios de la Población. La posició d’en Mensa referida als efectes sobre la població d’acollida no fou aïllada, la compartiren altres participants. Què hi havia darrera d’aquests plantejaments?

Es parla molt del que va suposar per a Espanya el creixement econòmic durant el anys seixantes, dels seus artífexs, del que va suposar el sis-cents... però s’oblida que el decenni que va del 1961 al 1971 és el de màxima recepció d’immigració a Catalunya del que tenim constància. Durant les dècades dels cinquantes i els seixantes van arribar a Catalunya gairebé 1.500.000 persones. Sense aquestes persones, sense el seu treball, seria impossible entendre l’evolució de la societat catalana, el creixement econòmic, la producció, el consum... Però en fer balanç s’acostuma a mirar els números de les empreses, del producte interior brut, no a les persones que ho fan possible. No a tota aquella gent que va marxar de les seves localitats intentant trobar una sortida a la seva situació. A tota aquella gent que va arribar, per exemple, a Barcelona i van estar vivint a les barraques del Somorrostro, de Casa Antúnez, de Montjuïc o que van anar a fer-se un habitatge d’autoconstrucció a Torre Baró o a Roquetes. Com passa en altres èpoques i en altres indrets, el creixement econòmic s’alimenta de la pobresa. Però a les persones que són el fonament d’aquest creixement alguna cosa els ha d’arribar. Aleshores passa allò tan estrany de que la gent intenta marxar de la barraca, tenir un pis que li agradi per viure, menjar tres cops al dia, anar al metge quan no es troba bé... La mà d’obra sembla només interessar en la seva condició de força de treball. Però els que fan créixer un país necessiten on viure, on educar els seus fills, on rebre atenció mèdica. I la nostra societat va haver de començar a donar resposta a aquesta situació.

Fixem-nos ara en el rebuig cultural. Fa temps que podem escoltar en diferents àmbits un argument que intenta explicar el motiu de les recances davant del procés migratori actual. Diu així: “El problema de la immigració actual és que tot aquesta gent que està arribant no té res a veure amb nosaltres. Els que van venir els anys cinquanta, seixanta o setanta, eren com nosaltres. Van venir d’altres llocs d’Espanya i teníem una llengua comú, compartíem religió, costums...” Això tant ho diu qui va rebre com qui va arribar. Però sembla que tots plegats han reconstruït la història endolcint-la. Només cal fer memòria o visitar biblioteques i hemeroteques. La gent que va arribar, ràpidament, va veure que aquí hi havia diferències significatives entre el que ells anomenaven els catalans, "los de raza catalana" per a alguns, i la resta. Per a ells era una qüestió de posició social. Els catalans eren els que estaven per sobre. La seva percepció canvià en establir relacions a les organitzacions polítiques clandestines, a les parròquies o a les associacions ciutadanes, llavors conegueren que la situació era més complexa. Però en el que voldria incidir és en la percepció que es tenia des de la societat d’acollida. Els immigrants tenien una altra cultura i eren pobres. El que es destaca d’aquestes persones no era una diferència entre cultura espanyola i cultura catalana, és la seva inferioritat cultural. Aquesta era una perspectiva força estesa de les persones que estaven arribant. Podem dir-ho amb una certa claredat, eren considerats inferiors, endarrerits. En Jordi Pujol, que des de l’antifranquisme es plantejava que el futur de Catalunya passava pel treball amb la immigració, no obstant, no s’escapa d’una determinada imatge de l’immigrant força estesa en aquells anys. En un text de 1958, que llegit des d’avui sembla molt més comprensiu que les polítiques que ha proposat el seu partit en els darrers anys, distingeix dos tipus d’immigrant. Per una banda les persones que venen d’Espanya a exercir algun tipus de poder a Catalunya, els que venen amb mentalitat d’amo; per una altra, els que venen a la recerca de feina: És un home poc fet. És un home que fa centenars d’anys que passa gana i que viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual. És un home desarrelat, incapaç de tenir un sentit una mica ampli de comunitat. Sovint dóna proves d’una excel·lent fusta humana, i tot ell és una esperança, però, d’entrada, constitueix la mostra de menys valor social i Espiritual d'Espanya. (...) El que aquest home, sense tenir-ne consciència, potser, ve a demanar a Catalunya, a més del pa, és la forma espiritual que el seu poble no dóna d’ençà de fa segles. I justament la gran missió de Catalunya és donar-los aquesta forma, és fer-los formar part, per primera vegada, d'una comunitat. És fer arrelar els que són desarrelats, cohesionar els que són pur desordre. Que Catalunya tingui una plenitud de poble ho necessiten els immigrants –és a dir, els catalans per immigració- tant com els catalans de naixement.

A les Conversaciones de 1965 també es va parlar força del suposat endarreriment cultural de les persones que arribaven. La primera conferència la va pronunciar en Ricardo Catelani, Secretari general de l’Istituto Servizio Sociale Casa per Laboratori de Roma, i ja va aparèixer la qüestió. En la seva intervenció va aportar l’experiència italiana pel que fa a les migracions internes i al seu reflex en la vida de la ciutat. En Catelani presentava els immigrants com a éssers portadors d’hàbits, maneres i manifestacions d’una vida endarrerida. Això és manifestava, al seu parer, en les dificultats que experimentaven per viure en els nous habitatges projectats per arquitectes molt avançats, en les dificultats per a la integració sociocultural en el nou ambient urbà i en l’aparició de nuclis ètnics a les ciutats. El Ilustrísimo Señor Don Julio Muñoz Campos, Vicepresident del Patronato Municipal de la Vivenda, en la seva intervenció compartia la visió plantejada pel seu col·lega italià. Es mostrava indignat per la falta de formació de les persones a qui facilitaven l’adquisició d’un pis. Els pisos esdevenien barraques verticals perquè aquella gent no estava preparada. Entenia que el seu endarreriment cultural anava en contra del seu propi progrés i del de la ciutat. També l’indignava el seu comportament a l’hora de buscar feina. En Muñoz Campos s’havia dedicat a la persecució de la contractació il·legal, dels prestamistes i constatava que els treballadors preferien ser esclaus d’un prestamista, sense cap tipus de cobertura, que tenir una feina fixa. El motiu no és estrany, el sou era molt diferent en un cas que en l’altre. Amb la feina fixa que els podien oferir no en tenien prou. El que sí sembla estrany és que en Muñoz Campos donava per fet que els responsables d’aquest tipus de contractació eren el treballadors: Se ha intentado hacer desaparecer este indigno tipo de contratación, al margen de la Ley, pero como el productor tiene libertad de contratarse como él quiera, o una de dos, se tiene que ir a la Plaza de Urquinaona y pegarle un garrotazo en la cabeza a cada uno de los que se contratan así, o de lo contrario se tiene que hacer la vista gorda y dejar que hagan lo que quieran porque si se le coarta la libertad de poderse contratar, lo primero que te dicen es que no hay libertad, y que nadie le puede privar de ir a trabajar donde le plazca.
Avui ens resulta molt fàcil pensar en diferències culturals que ens separen de la gent d’altres colors, llengües, costums o religions. Però la història ens ensenya que sempre es troben diferències. Només cal que passi el temps o n’arribi un de més diferent, per tal que el primer diferent ja ho sigui menys.

Hem vist com en dos processos migratoris diferents es manifesten dos arguments similars de rebuig als nouvinguts. En el primer procés, ja finalitzat, els temors que s’esgrimien podríem estar d’acord que no es van acomplir. Ni la manca de recursos ni les diferències van comportar un daltabaix. Com va ser possible? No precisament gràcies a l’administració franquista. Les diverses institucions, en començar a veure’s superades pels desplaçaments van optar per la repressió. Tenim noticia que en ciutats catalanes de gran atracció pel seu component industrial com Sabadell, Terrassa i, especialment, Barcelona es va combatre de manera intensa l’arribada de persones considerades de recursos escassos, mancades de treball i de domicili legal. Els preocupaven els perills per a l’ordre públic. L’estació de França, punt d’arribada per a trens provinents des de diferents indrets d’Espanya, durant la dècada dels cinquanta era vigilada per policia armada que controlava l’arribada dels ciutadans espanyols que volien venir a treballar a Barcelona. L’octubre del 1952 el Governador Civil de Barcelona, en Felipe Acedo Colunga, publica en el Boletín Oficial de la Provincia que es repatriarà a tot aquells que no disposin de residència legal o feina. El motiu, la gran densitat de població i el problema de l’habitatge. No només es parla de repatriació, també d’evitar la proliferació de barraques i coves a Barcelona i les seves rodalies. En baixar del tren, si no tenien papers, contracte laboral o pis, o algú que pogués respondre per ells, eren traslladats al Pavelló de Missions de Montjuïc. Aquest era un espai herència de l’Exposició Universal del 1929 que, després de l’entrada dels Nacionals a Barcelona el 1939, es va convertir en una extensió de la presó Model de la ciutat. Els ciutadans espanyols esdevenien presoners a l’espera que algú es fes càrrec d’ells o de ser retornats a les seves localitats d’origen. No tenim, per ara, treballs precisos que ens documentin aquests fets, però tenim constància que entre el 1952 i el 1957, prop de 15.000 persones van ser retornades. Potser ja és hora, també, de recuperar la seva història. En el moment de recuperar memòries hem de pensar, sense sectarismes i amb rigor, en tot allò que ens pot fer avançar cap a una societat més lliure i justa. Per dignitat i per assolir aquest objectiu hauríem de recuperar la memòria de tots aquells que van viure la misèria, la pobresa o l’exclusió per ser nouvinguts...

La repressió de la immigració va ser dura. Són molts els testimonis que trobaríem de persones que van estar al Pavelló de Missions. Ens podrien explicar com després de ser detingudes una vegada ho van tornar a provar, van saltar del tren en el que venien abans d’arribar a l’estació i entraren caminant a Barcelona. La repressió va ser desbordada, però va infringir un càstig molt dur als més desafavorits, com passa a l’actualitat. La repressió no va resoldre res. Potser aquest hauria de ser un primer ensenyament: la repressió no és una solució. La resta potser vindran de la resposta a dues reflexions. Una primera dedicada als recursos: Com es va aconseguir augmentar els recursos? Què va fer possible una millor distribució? Una segona pensant en les diferències: què va fer que aquestes persones passessin a formar part, o, millor dit, configuressin juntament amb les que ja hi eren una nova societat. Si pensem en els recursos podríem arribar a concloure que societats que estan creixent de la manera que ho va fer l’Espanya dels anys seixantes o la dels norantes, tenen capacitat de crear aquests recursos. Als productors els interessa satisfer les necessitats que generen consum, és el cas dels habitatges per exemple. De la població que vivia en barraques, una part significativa podia fer l’esforç de comprar un pis o llogar-lo, tenien una feina que els ho permetia. Una altra qüestió pot ser l’educació o la sanitat. Això ja depèn de les institucions, i a finals del franquisme no hi havia massa voluntat de resoldre aquests problemes. Necessitats dels més desafavorits contra manca de voluntat de les institucions franquistes. En aquest punt poden ajuntar-se les dues reflexions, la dels recursos amb la de les diferències. Aquestes noves persones van arribar a una societat on forces diverses estaven treballant per constituir una alternativa al règim franquista. El moviment obrer, el veïnal, els partits clandestins, les parròquies, van ser espais des dels que bona part d’aquesta població va començar a formar part de la societat. La voluntat, la necessitat de participar els va fer ser part d’allà on havien arribat. La feina d’acolliment feta pel PSUC, posem per cas, va ser fonamental (l’alfabetització, les classes de català...). No cal anar a buscar cap militant per tal que ho defensi. El mateix Jordi Pujol ho reconeixia en una conferència tot avisant els seus que estaven a la sala que no simpatitzava amb els comunistes ni s’havia fet del PSUC. Eren anys de mobilització i lluita. Sense les xarxes que es van anar teixint amb un protagonisme decisiu d’aquesta nova població, la nostra història hauria estat molt diferent. No només la de la immigració, la història de la lluita contra el franquisme i per la construcció d’una nova societat més enllà de la dictadura.

La història de les migracions, com el seu present, està feta de trobades, intercanvis, i xocs. Hi ha xocs que tenen a veure amb les llengües, el menjar, o les lleis. No podem amagar que determinades conviccions poden ser motiu de conflictes d’importància. Com ho són els que es produeixen entre generacions diferents d’una mateixa família quan les maneres de pensar canvien. Només ens hem de fixar, per exemple, en com s’ha transformat la consideració del matrimoni en els darrers trenta anys. Hi ha xocs que per tal de solucionar-se demanen voluntat de reconeixement recíproc entre tradicions culturals diferents. Però altres depenen de les nostres pors, inseguretats, i que siguem conscients de la capacitat que tenim per fer patir. Mirant endavant i recordant el que ja hem viscut, podem pensar en la necessitat de construir una societat més justa i participativa. Justa, per tal que els recursos (habitatge, sanitat, educació...) no siguin un motiu d’enfrontament. Participativa, perquè només participant es forma part.

Etiquetes de comentaris: 1, Immigració, l'Espurna

Llegir més

Tanscripció i traducció de la conferència celebrada el 7 d’abril de 2004 a l’Ateneu Barcelonès i organitzada per Defensem Cuba.

per Heinz Dietricht

El mateix tema proposat requereix cert aclariment perquè estem parlant sobre l’esquerra avui i els intel·lectuals. Sens dubte, és difícil de definir i de trobar un concepte ràpid sobre allò què és l’esquerra. Avui en dia, molts grups i moltes persones s’estan definint d’esquerres, cosa que genera molts problemes.

L’esquerra

Voldria aclarir una mica el concepte.
Per esquerra s’ha entès històricament la proposta d’un grup davant de la civilització existent. En aquest sentit, al parlament de la revolució francesa, l’esquerra són els jacobins amb la seva proposta de llibertat, igualtat, fraternitat, amb la qual abraça una diferència qualitativa amb l’estat existent, amb el tipus de convivència política i no democràtica que impera i amb l’economia feudal. Això és, una proposta civilitzadora definida per o identificada amb el nomenament de les institucions bàsiques que sostenen una civilització.

Posteriorment, en veure que la proposta no és per a les majories, Karl Marx i Friedrich Engels dissenyen un nou projecte d’esquerra -projecte que després realitza Lenin-, el del socialisme amb els mitjans de producció en mans de la societat o de l’estat, la dictadura del proletariat.

De tal mode que, el concepte històricament s’ha emprat profitosament en ser clars els continguts que representa. En ambdós casos és una proposta antisistema.

El problema rau en tractar d’entendre l’esquerra d’avui amb aquests conceptes perquè, difícilment, trobem que la gent que s’anomena o s’autoanomena d’esquerres, tingui una claredat sobre la civilització del futur. Dir esquerra o centreesquerra –generalment- fa referència a posicionaments dogmàtics o a posicionaments immanents del sistema. En la tradició històrica d’entendre per esquerra un nou projecte històric, en aquest cas el de les majories, no està avalat per una nova teoria econòmica, ni de l’estat, ni de la democràcia; de manera que, avui en dia, no hi ha realment esquerra ni a Amèrica Llatina, ni a Àsia, ni a Europa, perquè sembla que no hi ha cap grup social, ni grup d’intel·lectuals que tinguin una proposta científicament defensable i consistent sobre la nova economia postcapitalista, sobre l’estat postcapitalista, sobre la democràcia postcapitalista que necessitem.

En aquest sentit, el concepte ha perdut la seva capacitat analítica i, enlloc de contribuir a discernir la realitat i allò que és la funció de tot concepte, ajuda a confondre. Bàsicament és un concepte propagandístic. Succeeix el mateix que amb la categoria democràcia.

Els intel·lectuals

L’altre concepte també requereix d’alguna dilucidació. Hom pensa que els intel·lectuals són gent molt intel·ligent i, alhora, els intel·lectuals fan poc per aclarir i esmenar aquest error. I això –sens dubte- és una equivocació perquè si algú diu que és un intel·lectual no està dient que és intel·ligent sinó que es guanya els seus diners bàsicament amb el treball amb símbols, en comptes de guanyar-los amb el treball manual. Essencialment amb símbols, amb lletres, amb dígits...Perquè no hi ha cap treball que no requereixi un conjunt de coneixements intel·lectual. De manera que l’electricista que treballa amb les mans necessita un munt de coneixements teòrics igual que els necessita un enginyer de software. Per això, hom no ha de confondre els intel·lectuals amb els intel·ligents ni tenir-los respecte a priori, sinó que, a judici meu, s’ha de saludar el principi de la revolució francesa segons el qual, tota autoritat institucional, moral o intel·lectual –en aquest cas- ha de guanyar-se els elogis tot demostrant allò que és.

Entre els intel·lectuals n’hi ha de mediocres, intel·ligents, treballadors, fluixos, com en qualsevol professió...com els paletes o els electricistes que no treballen bé. S’ha de diferenciar. En algun sentit tots som intel·lectuals.

És útil recórrer a l’epistemologia científica, tot veient un xic la base comú de la interpretació de la realitat en els tres conceptes espai, temps i moviment, base de la interpretació científica de la realitat; i també són la base d’allò que anomenem sentit comú o, inclusivament, pensament màgic que tots tenim com a dotació genètica.

Tots som intel·lectuals. Allò que ens diferencia és el grau d’especialització i d’educació formal per a formar determinats tipus d’interpretació de la realitat, com ara la ciència, el sentit comú i -en segon terme- l’impacte que té allò que diu cada intel·lectual.

No és el mateix que Saramago digui “Fins aquí he arribat”, “Fins aquí he acompanyat la revolució cubana” o que ho digui Eduardo Galeano, a què ho digui un mestre de primària en una província de Mèxic. En aquest sentit, podem diferenciar diversos accessos i capacitats de repercussió dels intel·lectuals en el món, que és una cosa molt important. I, en segon lloc, hem de distingir també entre els nivells que actuen els intel·lectuals. Un mestre de primària és un intel·lectual, les seves capacitats han de ser altament didàctiques i pedagògiques. Perquè no és la generació de coneixement nou, de coneixement objectiu, allò que l’identifica. En un altre àmbit, un professor normal d’una universitat repeteix coneixements existents perquè hi ha molt pocs professors universitaris que siguin creatius. Generalment, repeteixen llibres de les vaques sagrades d’EEUU o d’Europa. I, generalment, no generen nous paradigmes; és a dir, la seva capacitat d’innovació teòrica és més aviat raquítica en el major nombre de casos.

I després, per suposat, hi ha els grans paradigmes (com ara Chomsky o Saramago) en tots els camps del pensament humà. I aquests són els que donen les tòniques, la direccionalitat de la discussió en l’opinió pública.

Gallines i talps

Per a parlar de l’esquerra havíem de prendre en consideració tota aquesta exposició. Vull deixar-ho aquí per raó de temps i començar -d’una vegada- a entrar en el tema de l’esquerra i dels seus intel·lectuals.

Si avui en dia George Orwell tornés i escrivís un altre cop la seva sàtira Rebel·lió a la granja (Animal farm) sobre el règim estalinista, emprant com a tòpic de discussió l’esquerra i els intel·lectuals, probablement arribaria a una diagnòstic sorprenent. Probablement diria “Bé, si en la meva sàtira els animals dominants són els gossos i els porcs, avui en dia ho són els talps i les gallines, recolzats pels camaleons”.

Per això, he obviat de dir que hi ha una estranya moda intel·lectual que s’ha apoderat de la intel·ligència en àmbit mundial que consisteix a dir que, llastimosament, estem aturats en el neoliberalisme, que no ens satisfà perquè és una barbàrie amb la qual ningú amb ètica pot estar-hi d’acord. I per tant, estem en contra d’un capitalisme salvatge, diferenciant-lo –òbviament- d’un capitalisme no salvatge. Aquesta moda diu tant en contra del capitalisme que voldríem transformar-lo, esdevenir revolucionaris, almenys ploma en mà; aquí un petit Voltaire, un petit Beethoven, si arribem lluny, un petit Marx... Però la realitat no ens ho permet perquè és tan complexa que no sabem per on van els trets. La ciència no ha avançat suficient i la realitat no ens permet d’entendre amb claredat per on hem de tirar per arribar al nou socialisme o, com diuen alguns, a la democràcia participativa postcapitalista. Però aquest desig subjectiu de transformació de tot intel·lectual i persona d’esquerres que s’hi preï, aquest desig subjectiu de transformació, no s’aparella amb el paradigma postcapitalista perquè la ciència no ens diu encara quina és la solució. Aquesta és la tendència que regeix el món intel·lectual avui dia.

Cito un intel·lectual brasiler, Emir Sader, que ho va dir de la mateixa manera. En preguntar-li sobre l’alternativa al neoliberalisme diu “No ho tenim clar; nosaltres vam saber resistir el neoliberalisme però no som capaços, fins ara, de saber com se surt d’aquest model. Sabem allò que no volem”. Això és, en bona mesura, representatiu sobre cert sector d’intel·lectuals. Hi ha certa immodèstia perquè si hi ha algú que ha estat capaç de resistir el neoliberalisme han estat els pobles, no els intel·lectuals.

Perquè els intel·lectuals han marxat alegrement a la reraguarda dels enfrontaments i han estat els camperols d’Amèrica Llatina, els treballadors, els estudiants i les dones, els i les que s’hi han enfrontat; i, tot just ara, la intel·lectualitat està despertant i està pujant al tren. Aleshores, aquest pluralis majestatis és una manca de modèstia, en tant que diu que no sabem encara com sortir d’aquesta brega quan, jo, intel·lectual, no sé per on aniran els trets, ningú ho sap, no ho sabem encara.

Aleshores, aquest és el primer problema. És una actitud frívola perquè em sembla que avui en dia ja tenim una resposta a aquesta incògnita. Sabem quines són les institucions vitals de la nova societat, quin tipus d’estat, quin model de democràcia i, sobretot, el tema més complex, el problema de l’economia. Cal tenir en compte que la majoria dels intel.lectuals viuen prou bé, sobretot al primer món. I, per tant, no tenen motiu per trencar amb el sistema capitalista i proposar quelcom diferent; diferent de Keynes, Stiglitz o de la Taxa Tobin, perquè mentre siguis dins del keynesianisme en les seves diverses variants, el sistema no t’agredirà seriosament.

El sistema et començarà a combatre seriosament amb allò econòmic, matant la teva imatge com intel·lectual i, al Tercer Món, matant-te físicament si és necessari. Et comencen a combatre seriosament quan comences a combatre’ls seriosament, en proposar un nou projecte històric a les majories. Això és important perquè, senzillament, ja no puc aixecar aquesta ploma si no faig una interpretació espai – temps - moviment sobre l’objecte. Haig d’estendre el braç a l’espai, amb cert temps, amb cert moviment i, si m’erro, no l’aixecaré. I si això és cert per a aquest acte relativament senzill d’elevar aquest petit objecte, molt més necessària serà la interpretació adequada de l’espai, temps i moviment per a la transformació d’una societat. Nosaltres fem tot el dia això. En sortir d’aquí, en apropar-se un cotxe, vostès fan un càlcul extraordinàriament complex d’ espai - temps – moviment. Quin és l’espai que han de creuar al carrer; quina la distància del cotxe; quina la velocitat del cotxe; quina la seva pròpia velocitat...I, tot aquest càlcul -que el 99% de nosaltres no podem fer en termes físics ni matemàtics- el fem en només un instant, inconscientment. I aquest és el meravellós sistema de la realitat virtual que és el cervell. Analitza la informació de l’exterior i de l’interior del sistema i n’optimitza les estratègies de supervivència. Per tant, el mateix succeeix amb els avenços i amb l’estratègia del canvi de la societat. A les acaballes del segle XVIII sorgeix una proposta d’aquest tipus, un projecte històric -el de les majories- que serà després el de Marx i Engels. Ambdós projectes s’ensorren bàsicament durant els anys 80 perquè ningú ha pogut pensar que el capitalisme algun dia podrà crear un món més democràtic, més just, amb qualitat de vida per a tothom. Però tampoc ningú pot creure, segons el meu judici, que el retorn a la participació del socialisme històricament existent aconseguirà un moviment de masses. I, sense el moviment de masses –per suposat- res no es pot moure en una societat de classes. Durant els vuitanta, en caure el socialisme realment existent, es descobreixen grans parts del Planeta: Àsia central, Orient Mitjà, Rússia, Sibèria... amb enormes recursos i apareix un buit en el sistema bipolar mundial. Qui omple aquest buit? Aquest buit és emplenat per l’únic subjecte que té la logística, el poder financer i el poder polític per a reestructurar aquest món. Aquest subjecte són les empreses transnacionals, veritables arquitectes del món actual. Reestructuren aquestes zones arribant a fer ús de la força militar, com ho estem veient avui dia. Aleshores, el gran capital recupera la visió de la seva missió històrica en caure la Unió Soviètica, l’alternativa antisistema. I no succeeix el mateix amb el poble, amb les majories i, sobretot, amb les majories del Tercer Món. És obvi que és molt més complicat. Per tant, som en una situació d’unilateralitat. Si volguéssim parlar amb termes militars tindríem, d’una banda, un exèrcit professional organitzat, el projecte del capital organitzat; i de l’altra, una massa de subjectes, pobles, individus, grups i minories que s’enfronten a l’entorn de la construcció del món. I, per suposat, un exèrcit professional sempre acaba amb una massa desorganitzada sense doctrina que li doni cohesió ni armament de boicot pràctic. Aquesta situació d’interregne triga uns deu anys a partir de la caiguda del projecte històric del socialisme. I fineix el 2001, amb els atemptats a Nova York. L’anomenat projecte històric de la gran burgesia -sobretot en la seva fracció més afavorida de Bush, Blair, Aznar, Berlusconi i Shaaron- sent que és el moment de donar el cop definitiu i establir el Tercer Ordre Mundial de la gran burgesia d’aquest segle. El problema rau en què, pel costat oposat, no es regenera el projecte històric de les majories. Només resten les qüestions socialdemòcrates que només funcionen al pol explotador del sistema, al Primer Món. No hi ha cap nova resposta que aconsegueixi de mobilitzar el 80% de la humanitat contra el sistema capitalista i, davant d’aquest problema, és d’extrema importància la participació o l’actitud que assumeixin els intel·lectuals. Per tant, és prou vergonyant que un gran intel·lectual o –diguem- un intel·lectual mitjà digui “Hem aturat el neoliberalisme”, tot confonent una mica els subjectes populars amb els de la torre de marfil; i sense saber per on cal anar per tal d’acabar amb el monstre. Aleshores, és una actitud de flirteig amb l’agnosticisme, una docta ignorància, tal com se l’anomenava a l’edat mitjana. Una ignorància que no vol saber realment per què les conseqüències de trencar aquest acord tàcit amb l’status quo són suficientment serioses.

El segon posicionament és el dels talps. Vull dir els intel·lectuals que ho són en la seva interpretació per manca de coneixement científic. Tenim un gran problema a les universitats. En molts casos, allò que es fa amb les ciències socials, sociologia, ciències polítiques, economia, etcètera, per suposat no té molt a veure amb ciències... per no parlar de les humanitats, filosofia, literatura, etcètera. Però, probablement, molts dels líders dels moviments socials o són advocats, o han estudiat literatura o són economistes, etcètera. És a dir, tota la classe de gent que no ha passat pel rigor del mètode científic. A les nostres universitats tenim una dicotomia en termes d’epistemologia. Allò que en ciències naturals s’anomena el “protocol d’investigació” que es realitza en els cinc casos del mètode científic, en ciències socials i humanitats se substitueix, bàsicament, per una cultura assagística. Quan vostè es fixa amb les tesis que es lliuren, generalment hi ha: un problema, un antecedent al problema, desenvolupament del problema i conclusió. Aquesta estructura de treball intel·lectual evita el problema de la hipòtesi i el problema del rigor conceptual; i la via gris de la ciència es troba en la hipòtesi i en la seva contrastació. Aleshores, aquest tipus de treball en les ciències socials i les humanitats produeix un pensament imprecís, un pensament especulatiu. Per suposat, a l’edat mitjana hi ha una agenda de crèdit per a especular com hom ho cregui convenient sempre que sigui dins dels pensaments aristotèlics cristians. No es necessita de comprovar empíricament els enunciats i el protocol no ha de ser transparent i intersubjectiu per a poder ser reiterat en qualsevol part del planeta. És a dir, tota una sèrie de requisits que, avui en dia, no acceptaríem com a estàndards mínims de treball intel·lectual. Per la qual cosa, un dels problemes –a més de l’aspecte de l’economia política- dels lideratges dels partits polítics, de les cúpules sindicals, de les organitzacions socials, dels moviments, etcètera, és la manca de preparació científica.

Els cito una frase de James Petras que reflecteix aquest dilema “L’esquerra guanyaria més si emprengués un anàlisi de les complexes i contradictòries realitats de les lluites nacionals i de classe, en comptes d’embrancar-se en grandioses profecies globals de llarg termini desvinculades dels moviments populars”. Si acceptem aquesta determinació de Petras, ens endinsem en un problema seriós, perquè ens condemna a navegar entre l’Escil·la de l’empirisme precientífic del segle XVII i la Caribdis del frívol postmodernisme. La proposició de Petras no té mèrit per dues raons. En primer lloc, nosaltres sabem que la societat és el que s’anomena en física, un sistema dinàmic complex. Sabem també que, la generalització d’inferències particulars –que és bàsicament el mètode emprat per Newton- no és capaç d’entendre la lògica i la seva previsible evolució. Per això, la idea que en pots treure -com insinua Petras- és com la d’aquelles nines russes (matrioixkes), que de dins enfora sorgeix una petita nina i, després, una de més gran; i així, successivament, fins que -a la fi- tens un projecte mundial d’alliberament anticapitalista. És una idea, a priori, inviable. Crec que aquí tenim un exemple de la manca de formació epistemològica i metodològica d’aquests intel·lectuals que, per altra banda, tenen una gran audiència.

El segon problema de l’afirmació de Petras és que no hem de caure en grans profecies. L’alternativa que tenim avui, però, no és l’alternativa entre empirisme precientífic i, davant els arguments del postmodernisme burgès frívol, sobre les grans narratives o els metarelats. Aquesta és una confusió entre la interacció entre la dada empírica i la capacitat de formació de paradigmes de teoria. Einstein no recapta dades per a desenvolupar la seva teoria. Newton no es passa la vida enganxat al telescopi per a construir la seva teoria. No. Les dades bàsicament ja hi són. L’art està precisament, en reconfigurar les dades empíriques, les observacions, en una configuració mental capaç d’entendre la realitat. Aquest problema epistemològic del lloc de la dada empírica i la teoria, del subjecte i de la realitat objectiva, es resol als segles XVI-XVII. Galileu el resol en una carta a Kepler. En formular aquesta alternativa entre la dada empírica, el treball tipus talp i l’especulació eclèctica dels burgesos del postmodernisme, hi ha un endarreriment intel·lectual de tres segles.

També tenim, d’una banda, les gallines que, per interessos politicoeconòmics no s’enfronten al sistema i amaguen aquesta posició dessota un suposat agnosticisme, objectivament insuperable. L’altre posicionament és la manca de formació científica. Aquestes són, a judici meu, les dues grans arrels de les quals es nodreix la manca de participació dels intel·lectuals i dels líders sindicals, moviments socials, partidistes, etcètera, en la construcció d’una nova teoria al servei de les majories.

Hi ha un tercer posicionament, per suposat. L’altre dia vaig rebre un correu electrònic dient-me que no estic d’acord amb el nou projecte històric que vostès estan proposant, la democràcia participativa, perquè abans d’escriure això cal estudiar totes les obres de Karl Marx
–que són com 60 o 80 toms-, i Lenin, amb altres tantes; a les quals hi has d’afegir –per ser plural- Rosa Luxemburg, Trotski, etcètera. Aleshores vol dir que, havent acabat, no has corregut cap risc, no has tirat ni una pedra a la policia; aleshores, què has fet a la teva vida? No has fet política. Estaves cercant la pedra de la veritat en llibres de fa dos-cents anys. Sóc gran admirador de Marx, de Lenin, però s’ha de pensar que no pots trobar solucions a la societat global amb allò que es va fer fa dos-cents anys. Aquesta gent diu, per una banda, anem a buscar la resposta en la societat del segle XVIII, quan encara la gent es movia amb mula i carreta, i mentre, van amb avió que vola a mil quilòmetres per hora. Imaginin K. Marx que havia de copiar afanyadament a la Biblioteca del Museu Britànic de Londres, mentre avui podem tenir accés al coneixement amb una computadora des de qualsevol punt del món. Hi ha un problema de coneixement en aquests companys. La solució no és tornar a Marx i no fer nova teoria. No. Això seria com si en física diem que anem a deixar Einstein per tornar a Newton. La solució és la síntesi d’ambdós, és la clau. Marx no pot existir si no existeix Hegel, i Hegel està aturat sobre l’espatlla de Kant, i Kant no pot existir sense les discussions anteriors. Aleshores no és que s’ha d’elegir entre l’un i l’altre, sinó que cada paradigma científic fa referència a diferents aspectes de la realitat. La física de Newton segueix tenint validesa per a moviments de certa massa i de certa velocitat. La física d’Einstein és vàlida per a moviments propers a la velocitat de la llum a nivell atòmic. Per tant, analitzar avui dia només amb les categories de Marx allò que existeix és irreal i el mateix Marx diria “Vostès no han entès que la nova teoria només pot sortir en la posició d’avantguarda!”. Perquè, de quina avantguarda surt el marxisme? De l’economia política anglesa, del pensament polític racionalista francès –el més avançat i revolucionari- i del mètode més avançat en aquella època, la dialèctica; que, en el fons, és el mètode de la veritat relacional, de la veritat de la física quàntica, que s’intuïa més adequada que la física de Newton per a la societat. K. Marx diria “Què il·lusos que són vostès! Com volen fer una teoria de transformació social del capitalisme del segle XXI si no saben de física quàntica, ni de biologia ni matemàtica avançades?” Només des de posicionaments d’avantguarda de l’art, de l’experiència de les masses, de la ciència, podrem fer la nova teoria.

Per a finalitzar, crec que no hauríem de tolerar més aquesta posició frívola, aquesta actitud agnòstica segons la qual és impossible entendre quines són les alternatives per a una revolució humana. La ciència ens dóna resposta en tot allò que sigui accessible al coneixement científic. Però com es tracta d’un sistema objectiu com és el de la natura i com entenem, més o menys, les lleis de la seva evolució, la detecció d’aquesta nova “institucionalitat” postcapitalista és tasca de la ciència, però no pas una tasca a l’escriptori aïllat de l’intel·lectual privilegiat. La tasca és la d’avançar en el coneixement objectiu per a discutir amb els moviments socials, perquè com deia Gramsci “l’intel·lectual entén però no sent i el poble sent però no entén”. La revolució es fa –i per a qui s’espanti amb la revolució, la transformació profunda- quan el coneixement del científic i de la científica s’uneix amb allò que sent el poble. Recordo l’altre dia discutint amb un amic, president llatinoamericà, l’obediència al FMI. I aleshores, Lula em diu: “-Haig de pagar la propera quota al FMI perquè sinó tindré seriosos problemes amb el risc per al país, la fugida de capitals, etcètera”. I jo li vaig respondre “-Mira Lula, has d’entendre que, al cap i a la fi, qui decideix el teu futur és el poble. Pots tractar d’estar de bé a bé amb l’FMI, però quan el poble se t’aixequi, hauràs d’anar-te’n”. Aleshores la funció dels elements, el coneixement real de les vies d’evolució que tenim i la capacitat de fer-lo entendre a les majories, passa també necessàriament per alimentar-nos els uns als altres amb la saviesa i amb les experiències de la gent que no passa per la universitat. I els artistes, per suposat, que ens donaran el nou projecte històric que tindrà molts subjectes, que voldrà desenvolupar les tres dimensions de l’ésser humà: el coneixement objectiu -la ciència-, l’ètica i la dimensió estètica.

I per acabar, els intel·lectuals en aquest temps. S’han tancat, és clar, a Amèrica Llatina. S’entén perquè hi ha hagut una tremenda matança. Alguns van anar a l’exili, altres segueixen, altres canviaren. Després va venir la compra a Veneçuela i Mèxic amb la renda petroliera. Al Primer Món, la castració dels intel·lectuals ha estat amb mesures menys dràstiques, però el resultat és obvi. Les facultats de ciències socials són deserts, tant al Primer com al Tercer Món. Si desarmes la teologia de l’economia burgesa, amb això no guanyes res, no es guanyen beques, no es guanyen premis, no es guanyen invitacions de fundacions, no es guanya res... Tenim, per una banda, l’establishment intel·lectual, en el qual les vaques sagrades organitzen els grans esdeveniments que eviten la innovació teòrica. Tenim, per altra banda, intel·lectuals com Marcos que són al bosc. Jo crec que un intel·lectual que és ètic, avui en dia, ha de prendre partit. Al món de la ciutat -perquè no només és una qüestió de consciència- el sistema et penetra com l’aigua, és el medi on actues. Em van convidar a un institut d’investigació a Hamburg, ciutat bonica, amb quantitat de milionaris. Al centre, la zona més rica. Estant-m’hi tres mesos, vaig començar a adonar-me’n de com el càncer m’estava envaint la seguretat i el bon nivell de vida en aquest Primer Món. Mai, en aquest ambient, podràs entendre la situació del camperol de Bolívia o del treballador a Honduras. Llavors, no tot és subjectiu, no és que tots siguin una colla de venuts, sinó que l’ambient on un es mou el determina en gran mesura. Podem emprar el vell Mao Zedong segons el qual “el guerriller ha de nedar entre el poble com peix a l’aigua”. El mateix per als intel·lectuals.

Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna

Llegir més