Simón Rosado
Responsable d'Acció Sindical de CCOO de Catalunya i membre de la direcció d'ICV
Si he entès l’objectiu d’aquest acte, és reflexionar sobre el futur de l’esquerra i, dins d’aquesta, el futur del corrent comunista. No sóc un teòric sobre el tema, per això el que intentaré és donar algunes impressions des del punt de vista d’una persona que ha participat en gairebé tots els avatars polítics dels darrers 34 anys, des de la militància activa, militància que no he deixat en cap moment, amb independència de a quina activitat de la lluita social i política vaig dedicar més temps. És per això que la meva visió serà més des del punt de vista de l’acció política.
La primera consideració és sobre la capacitat de reflexionar sobre tot el que ha passat en els darrers 30 o 40 anys, per extreure les conseqüències necessàries que permetin afrontar el futur amb un cert èxit, per això hauríem de tenir en compte les següents consideracions:
a) Les altes dosis de dogmatismes que han caracteritzat la tradició comunista, confosa sovint amb la “coherència” de les idees, provocant interminables debats paralizants i doloroses i inútils fractures internes i externes.
b) La confusió en moltes ocasions de l’instrument –el partit- com a mitjà per aconseguir uns objectius polítics i no com a una finalitat en si mateix, així, després dels fracassos polítics, dedicàvem més temps a debatre sobre els canvis organitzatius, quan el que fallava era l’estratègia i les propostes polítiques cap a la societat, i no en poques ocasions, i inclús la fèiem responsable perquè estàvem convençuts que no eren les nostres propostes les equivocades, és a dir, que es pretenia canviar la societat però sense la societat.
c) Una concepció instrumental dels moviments socials que ha impedit el seu desenvolupament i enfortiment i, actualment, el distànciament pel que fa als partits polítics, amb les greus conseqüències de despolitització dels moviments socials, una bona part simbolitzats en ONG que estan perfectament integrades i inclús formen part de les polítiques de Marketing de les grans corporacions multinacionals.
d) Les polítiques d’aliances com a moviments tàctics i no com a estratègia política, per por a què el partit es diluís, això és al que em referia a l’apartat b), en lloc d’ampliar la base social organitzada sense més límit que la estratègia i les propostes polítiques. La cooperació de les forces polítiques que es plantegen la transformació del sistema capitalista, per una societat en què les aspiracions de sempre, nascudes de la revolució francesa i la d’octubre, hi cal afegir un factor avui determinant com és l’habitabilitat del planeta, no s’han d’autolimitar en el terreny organitzatiu i la construcció de nous instruments que superin els actualment existents.
Algunes consideracions
La nova dimensió que està adquirint la Globalització de l’economia, en ser aquesta dirigida per les polítiques econòmiques neoliberals, està a punt d’acabar amb els Estats i sobretot amb la política, de passada està destruint les possibilitats d’aprofundiment dels sistemes democràtics. És més, en alguns països de Llatinoamèrica, Àsia, l’Est d’Europa, Rússia o l’Àfrica, les democràcies no estan suposant una millora de les condicions, ben al contrari, empitjoren. No estic insinuant un dubte sobre les democràcies com a sistemes ni molt menys, el que vull transmetre és que la ideologia neoliberal comporta en si mateixa una concepció instrumental de la democràcia, ja que per tal que les seves polítiques econòmiques els funcionin, els sistemes democràtics no passen de simples formalitats per les quals s’ha de passar i, per tant, quant més febles siguin els Estats i els seus sistemes democràtics més fàcil és posar en pràctica les seves polítiques.
L’articulació de polítiques i instruments per a l’acció a escala internacional és absolutament imprescindible per a donar respostes amb alguna possibilitat d’èxit a l’actual model de globalització neoliberal. Cal, per a això, una revisió dels actuals instruments institucionals com l’ONU, l’OMC, l’OIT, l’FMI o el Banc Mundial, tampoc hi ha instruments amb capacitat o voluntat d’intervenció real des de les organitzacions sindicals mundials, que malgrat la fusió de les dues grans centrals tampoc han donat senyals clares de la seva utilitat davant dels reptes de la globalització. Han aparegut espais com el Fòrum Social Mundial, però davant de les dificultats per a la seva consolidació i descentralització a escala d’Europa o la Mediterrània, corre el risc de diluir-se com el sucre en un got d’aigua.
Europa segueix sent l’espai de desenvolupament polític, social i ecnòmic més gran. Per això és la zona geogràfica on s’està produint la batalla econòmica i social amb la intensitat més gran, el procés de la Unió Europea que podia haver estat un factor que actués de dic de contenció de les polítiques neoliberals, ha acabat sent un colador, i la incapacitat de l’esquerra social i política està sent evident; és més, el debat sobre el projecte de constitució europea, en lloc de ser un factor de rearmament de l’esquerra ha esdevingut un envalentiment de la dreta. El descontentament per com s’està construint Europa, que es troba tant a les posicions del no, manifestades als referèndums dels països que s’han sotmès a consulta, com a bona part dels que van votar sí, no s’ha estat capaç de reorientar cap a una alternativa que superi alguns dels condicionants i dèficits del projecte.
L’articulació de totes les forces polítiques interessades, amb la complicitat dels sindicats interessats en l’Europa Social, ha de ser una de les prioritats de les forces de l’esquerra transformadora, perquè actualment és l’únic espai amb possibilitats reals de fer retrocedir o com a mínim frenar les polítiques neoliberals.
En el debat i en la lluita política ha aparegut un nou fenomen com és el terrorisme, explotat amb molta habilitat per justificar les intervencions imperialistes que, com sempre, el seu únic i exclusiu interès és el del control geopolític per a la defensa d’un model econòmic. Aquesta nova coartada subministrada pel terrorisme del fonamentalisme islàmic és sens dubte un factor que distorsiona quan no elimina la confrontació sobre els models polítics, socials i econòmics, afegint cínicament l’ingredient d’establir la democràcia en els països que no la tenen, sobretot si aquests països no estan dins d’aquest eficaç eufemisme anomenat “Comunitat Internacional”, perquè si són aliats econòmics, polítics o productius de gas o petroli no és necessària la democràcia en aquests països, perquè estan dins de l’”eix del bé”, aquesta és una de les expressions més evidents que, per a les tesis neoliberals, la democràcia és com un mocador d’usar i tirar.
Des de l’Estat espanyol, i Catalunya particularment, un altre dels reptes que tenen les organitzacions socials i polítiques de l’esquerra en establir aliances i generació d’instruments polítics per a l’acció amb les organitzacions polítiques i socials laiques de la Riba Sud de la Mediterrània amb, com a mínim, dos objectius: contribuir a l’apropament cultural social, polític i econòmic des de la complementarietat entre els països i contribuir a l’enfortiment de les forces de progrés que estan realitzant la seva activitat política i social en unes condicions molt difícils, perseguides a vegades pels Estats autoritaris i despòtics i a vegades pels fonamentalistes islàmics o pels dos sectors alhora, depenent del país.
Alguns sectors de l’esquerra transformadora han tingut, i crec que segueixen tenint, una certa confusió en pensar que alguns sectors islamistes poden considerar-se aliats pel seu caràcter anttimperialista. Objectivament penso que és un error, persones i col·lectius provinents del pensament marxista a Turquia, Algèria, el Marroc, Palestina, etc. inclús han passat a militar en l’islamisme polític; als poders dominants a occident els ve molt bé que el debat se situï als països àrabs en termes religiosos o nacionalistes, per així justificar el suport als governs despòtics i corruptes de la majoria de països, per no dir tots, i en aquests tapar la falta de drets socials, polítics, sindicals i la pobresa extrema en què viuen la majoria de les persones. Per això els poders dominants, i en algunes ocasions amb la complicitat de sectors islamistes, han intentat històricament i en l’actualitat destruir qualsevol organització política i social laica, i sobretot que es plantegin un canvi de model de societat, no oblidem que l’islamisme coincideix, pràcticament, en matèria política econòmica amb el model capitalista i, en l’actualitat, amb les receptes neoliberals, l’única diferència és que no estan dirigides per forces externes.
A l’Estat espanyol i a Catalunya, les forces polítiques que aspirem a la transformació democràtica de la societat, tenim el repte de superar alguns dels problemes que comentava l’inici d’aquesta intervenció. Fer una revisió crítica d’alguns errors comesos en el procés de transició a la democràcia, en concret la perillosa amnèsia pel que fa al que va significar la II República, i sobretot assenyalar amb claredat a les forces reaccionàries i colpistes, la gosadia i l’envalentonament que en aquests moments té el Partido Popular –hereus d’aquells que il·legalment i per força van frustrar una de les experiències més rellevants de l’Europa d’aquell moment-.
El procés de transició a Espanya va deixar sense resoldre el model d’Estat que monopolitza el debat polític i agita la bandera de l’enfrontament territorial de gran rendibilitat electoral per a la dreta.
Amb la reforma dels estatuts d’autonomia s’ha perdut una oportunitat per aprofundir en un model federal de l’Estat. Aquí la influència de la dreta ha arribat fins a sectors i persones d’esquerres a nivell estatal. Convé de tota manera que el debat sobre el model d’Estat estigui estretament relacionat amb el model econòmic, social i d’enfortiment democràtic, perquè si no la majoria de la ciutadania passarà, o més ben dit està passant, d’aquest debat.
Un dels triomfs més grans de la ideologia neoliberal ha estat aconseguir el desprestigi de la política, fent creure a la majoria de la societat que la política és un problema i no una solució als problemes de la gent. El nivell d’influència en aquests moments és tan profund que s’ha instal·lat en gairebé totes les organitzacions socials i sindicals, l’alt nivell de despolitització és una expressió clara d’aquesta influència.
Una altra de les expressions és el nivell d’individualització de les societats, que també han impregnat sectors d’esquerres, la falsa contraposició de les llibertats i drets individuals als col·lectius, en una societat tan desigual com la nostra, és precisament la regulació dels drets col·lectius, la garantia per a la majoria dels ciutadans, que d’altra forma quedarien desprotegits.
Algunes propostes:
1.La necessitat de conciliar els partits polítics amb la societat en tres direccions:
a) La introducció de mecanismes de participació i consulta internament i externament.
b) Institucionalitzar canals de participació real de la ciutadania en temes pressupostaris, en les polítiques més rellevants durant el mandat atorgat pels ciutadans i ciutadanes o l’establiment de mecanismes de balanç i avaluació de les mesures i promeses electorals, per exemple a la meitat del mandat.
c) Contribuir a la revitalització dels moviments socials, generar polítiques de cooperació entre les ONG, moviments socials i els sindicats de classe.
2.Repolitització de les organitzacions socials, no confondre en cap cas aquesta necessitat amb la instrumentalització partidista.
3.Superar les ruptures històriques de les organitzacions de la tradició comunista, estimulant processos de debats i trobades no tan sols en el terreny electoral i institucional, sinó també i fonamentalment en totes les activitats d’acció i organització polítiques.
4.Generar dinàmiques d’acció i organització polítiques que superin les actuals organitzacions polítiques.
5.Crear xarxes, a nivell internacional, entre els partits i les diverses organitzacions i moviments, que contribueixin a crear estructures estables per a l’acció política internacional i canalitzar políticament les diverses lluites socials, per tal que les energies de la lluita social, sindical, mediambiental, de gènere, de ciutadania, de lluita en defensa dels drets humans, llibertats polítiques i sindicals als països en què hi manquen.
En definitiva, avui, com en altres etapes de la història de la humanitat, estan vigents els principis que han inspirat les revolucions socials i polítiques, d’igualtat, fraternitat, solidaritat i justícia social amb la incorporació de l’ecologisme i el feminisme com a part del mateix projecte d’emancipació social. Cal, en aquest sentit, superar l’etapa derivada de la caiguda del Mur de Berlín, i sobretot el desconcert generat per les conseqüències d’aquell fet polític; però sobretot és imprescindible generar propostes, articular els diversos moviments, canalitzar les reivindicacions i mobilitzacions socials cap a l’articulació política, sabent que no hi ha un model global de societat acabat, ja que aquest ha d’estar en constant procés de construcció. A més, les expressions seran diverses a cada part del planeta, però la connexió entre les diverses experiències és el que li pot donar un nou concepte al que havíem anomenat històricament internacionalisme proletari.
Publica un comentari