Àngels Martínez Castells
Professora de Política Econòmica de la UB

Com a quedat palès a l’Eurobaròmetre especial sobre discriminació a la Unió Europea que Eurostat va donar a conèixer el passat mes de gener, Espanya sembla ser un país especialment conscient i sensible davant la desigualtat que es produeix per motius de gènere. Després d’Itàlia (amb un 56%), la població espanyola percep aquesta anomalia en un destacat segon lloc, quinze punts per sobre de la mitjana europea que es queda en un 40%. A més, també en un 30% les dones i homes preguntats a Espanya consideren que la discriminació en base al gènere ha augmentat en els darrers cinc anys, palesant en aquest cas un pessimisme superior en tres punts a la mitjana europea. A més, l’opinió pública del nostre país encapçala la llista quan es pregunta sobre si les dones estan en desaventatge social amb un 49% quan la mitjana europea se situa en un 33%, sent no obstant les dones de tots els països les més inclinades a subscriure aquesta afirmació per experiència o lucidesa, o ambdues coses al mateix temps.

Per a Espanya i Alemanya (en ambdós casos amb un 76% de respostes) la responsabilitat específica de les dones a la llar es considera l’impediment més gran per tal que assumeixin majors responsabilitats en llocs de direcció, malgrat que les persones més joves valoren aquest fet en menor grau. Per altra banda, el desig de veure més dones en llocs de direcció empresarial el comparteixen el 77% de la ciutadania europea, sent novament les dones (amb un 83% de les enquestades) les que es pronuncien més rotundament en aquest sentit. I una cosa semblant passa sobre la necessitat que les dones ocupin més escons dels diferents Parlaments, amb una mesura del 72% per a tota la Unió Europea.

Aquests resultats que val la pena difondre formen part de l’enquesta realitzada sobre desigualtats percebudes entre la ciutadania europea en els aleshores 25 Estats membres de la UE, més els dos països encara candidats Bulgaria i Romania durant els mesos de juny i juliol del 2006. La seva recent publicació subministra raons de pes per justificar que l’any 2007 sigui l’Any Europeu per a la desigualtat d’oportunitats.

No tot és el que sembla

A l’esperança que pugui suscitar l’inici d’aquest article cal aplicar un cert correctiu a la baixa. De fet, sempre seguint les dades de l’enquesta, la discriminació per gènere és la que concita menys consensos a Europa. En relació a altres causes reconegudes de discriminació (origen ètnic, religió o creences, edat, discapacitat i orientació sexual) la basada en l’origen ètnic es percep com la més estesa, ja que tan sols dues de cada cent persones preguntades la negava, i en concret la de la pertinença a l’ètnia gitana era negada tan sols per un 8% de dones i homes d’Europa. La discriminació de les persones discapacitades i per motius d’orientació sexual venien tot seguit, malgrat que aquesta darrera arriba als seus percentatges més alts als països del sud d’Europa, i particularment a Xipre (86%), Grècia (85%) i Portugal (83%), on l’aclaparadora majoria de la població segueix considerant l’homosexualitat com a un tema tabú. Espanya, que difereix d’aquest patró geogràfic, se situa dos punts per sota de la mitjana de la UE amb tan sols un 46% de la població opinant en el mateix sentit. L’edat és també considerada motiu de discriminació com demostra el fet que un 69% de la població europea considera que ser més gran de 50 anys suposa un desavantatge a la societat actual. Prop de 8 de cada 10 enquestats pensen que amb igual qualificació, una persona de 50 o més anys té menys probabilitat d’aconseguir una feina o promocionar-se en comparació amb una persona menor. Malgrat que la majoria de les persones opina que la discriminació per motiu de religió o creença és poc freqüent (47%) o inexistent (5%), un 40% d’aquestes no considera acceptable el fet de portar símbols religiosos visibles en el lloc de treball.

Aquest repàs a l’enquesta sobre formes de discriminació a Europa ens permet arribar a la conclusió poc encoratjadora que malgrat sens dubte afecta una majoria de persones, la forma menys estesa de discriminació a ulls de la ciutadania europea té a veure amb el gènere. Com a mitjana, i com ja hem dit, tan sols un 40% de les persones enquestades a Europa creu que es tracta d’un fenomen de desigualtat generalitzat. Però no hi ha esment especial a l’agreujament de totes les altres desigualtats precisament per motius de gènere. És a dir, que és pitjor la disciminació de les dones de minories ètniques, de les dones discapacitades, de les lesbianes, de les dones grans... per no parlar del propi tractament discriminatori de totes les religions en relació a la dona. Discriminació sobre discriminació que no es calla per sabuda, sinó per ignorada o per voler ignorarla.

Per empitjorar encara més les coses, el propi Eurobaròmetre espacial que esmentem alerta sobre el desconeixement de les lleis discriminatòries promulgades malgrat que es considera necessària la seva existència; de fet, un 51% de les persones enquestades considera insuficients els esforços que s’estan fent al seu país per combatre les diferents formes de discriminació.


La inexistència de dones als òrgans de direcció

En veure les dades anteriors és tan fàcil com trist concloure que a la invisibilitat de les dones s’hi afegeix de forma greu la invisibilitat de la seva discriminació. Així, és molt més fàcil entendre l’absència de les dones en els organismes de direcció de les grans institucions econòmiques ja que són poques les persones que se senten interpel·lades per les misògines imatges que els mitjans de comunicació ofereixen de juntes generals importants o de les cimeres polítiques on la presència de les dones constitueix una anècdota o una absència sense pal·liatius. La suposada normalitat d’un conjunt universal buit de dones no es percep com a anomalia social, i difícilment pot ser així quan a les taules rodones de les conferències que aquests organismes realitzen sobre els grans temes econòmics d’actualitat la paritat és poc menys que una quimera i les dones tan sols abunden en els temes que se’ls consideren com a “propis”. En aquest sentit, vull recordar un cop més com la Lourdes Benería, invitada a participar el 1999 a una conferència del Banc Mundial a París sobre “Governança, equitat i mercats globals”, denunciava que a diferència del que passava amb les altres moltes taules rodones, la que corresponia a “economia de gènere” estava formada tan sols per dones. Amb això ens alertava tant sobre la segmentació per gènere com sobre la absència d’un autèntic diàleg entre homes i dones sobre temes tan importants com la governabilitat dels mercats globals amb un major grau d’equitat, malgrat que des de la conferència inaugural es prometien nous i radicals enfocaments davant els reptes de desenvolupament del segle XXI.

De fet, per a moltes feministes amb l’economia com a professió, els enfocaments nous i radicals havien començat molt abans: des dels anys setanta del segle passat s’estava analitzant i denunciant el diferent impacte de gènere dels Plans d’Ajustament Estructural proposats pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial als països en vies de desenvolupament amb problemes de deute i creixement. Les implicacions de gènere eren i són evidents en relació amb la pobresa i el desenvolupament, el servei del deute, els desajustaments als mercats laborals, la caiguda de les taxes de fecunditat i els increments de desigualtat... I d’aquestes tres darreres potser la més flagrant sigui el gairebé impossible accés als nivells jeràrquics més elevats en política i economia per part de les dones... Aquestes qüestions tan importants que tracten de l’apoderament...

La realitat dels nostres dies, des del Consens de Washington fins a les diverses reunions de Davos, manifesta que l’economia regida per homes avança arrossegant desigualtats més grans i més enervants, com ja van denunciar dones preocupades pel desenvolupament humà a la Conferència de Nairobi del 1985, i d’això en fa ja més de vint anys. En efecte, des d’aleshores no tan sols les polítiques pensades i implementades per homes des de l’FMI i el BM han carregat en general els costos de l’ajustament econòmic sobre les dones, sinó que tampoc ha millorat en el seu conjunt la situació de la majoria dels homes: la gestió de l’economia en mans dels hereus directes del patriarcat ha incrementat el poder i la riquesa fins a límits absurds per a uns pocs i ha escampat tot tipus de riscos, precarietat, inseguretat, marginació, malalties evitables, malnutrició i descoratjament per a la immensa majoria de la humanitat.

Política i economia, dues coses diferents?

L’explicació més senzilla sobre la relació entre política i economia és al supòsit fronterer a l’obvietat que totes les relacions que hi ha a la societat són política d’una o altra manera. No són tan sols les persones amb influència marxiana les que defensen la relació entre ambdós conceptes: a l’altra banda de l’espectre ideològic, l’escola de l’elecció pública –de caràcter conservador, i la més influent en aquests moments en polítiques públiques- basa els seus supòsits i anàlisis en les connexions i interferències entre una i altra.

Naturalment, no totes les persones –ni tan sols les dones que es dediquen a la política- pensen el mateix, ni sembla que en dubtin quan per a l’ocasió és convenient. Per exemple, fa poc l’Angela Merkel va fer un dubtós elogi a en Rodríguez Zapatero tot creient que ell compartia la seva visió secessionista entre política i economia. D’acord amb la Merkel que de diferències n’hi ha. Però si acceptéssim el perillós impuls de considerar economia i política com a elements estranys entre si, tan sols aconseguiríem allunyar-nos de donar una explicació satisfactòria al tema de les desigualtats i l’absència de dones en determinats òrgans de presa de decisions econòmiques.

On són les dones?

Les dones estan absents als organismes de direcció econòmica perquè tampoc tenen les regnes del poder. Com vaig tenir ocasió de sentir a l’irònic i meravellós novel·lista peruà Alfredo Bryce Echenique, la seva família és tan rica que podia deixar que el majordom s’ocupés de la política, però el patriarca no delegava en absolut l’administració de la seva riquesa.

La cita pot semblar més oportuna si observem que poc a poc les dones van ocupant llocs als parlaments i cadires als ministeris: d’una manera més explícita, són ja una realitat important en el poder local. Però segueixen absents dels grans centres econòmics de decisió, revelant amb això l’escàs tallatge del nostre apoderament.

Podríem deduir per tant que la direcció real de l’economia és actualment la palanca de comandament decisiva (més important que l’escó i inclús que el ceptre). I a un nivell més personal, que el patriarca no confia encara prou en les seves pròpies dones –del mateix bressol, companyes ara ja sí de pupitre i amb el mateix cognom- per difondre i defensar el pensament econòmic que li conserva els seus privilegis. De fet, el liberalisme va témer des dels seus origens, i en les seves pròpies paraules, que la natura més amable de les dones, més disposades a deixar-se portar pels sentiments i la pietat, contaminés la política. Sens dubte, tem molt més que la contaminació “sentimental” es propagui a l’economia.

Però és fàcil entendre que no hi pot haver apoderament real de les dones si aquestes segueixen absents dels centres de decisió econòmics. I seguiria sense haver-n’hi si ja finalment presents als grans consells de direcció o les juntes directives dels organismes internacionals, es comportessin com els governs titelles, en un mal escarniment dels polítics indígenes als Estats neocolonials on la que se suposa ex-metròpoli no ha deixat mai d’imposar els seus valors i conveniències. L’arribada de les dones als centres de decisió econòmics hauria de significar bàsicament que, en primer lloc, s’opera un canvi dràstic a l’escola de valors i la manera d’entendre i regir l’economia. I, en segon lloc, que finalment el liberalisme seminal d’en Locke ha arribat a la seva pròpia superació víctima dels continguts parcials i enganyosos que venia arrossegant des del seu origen: quan el liberalisme diu “tots els homes són iguals” ha de llegir-se pulcrament que la paraula “homes” no té altre sentit que el de la més estricta literalitat.

Una agenda per a dones feliçment arribades als llocs de direcció econòmica hauria de repensar amb uns altres ulls conceptes tan impregnats de parcialitat i masclisme com el de la plena ocupació heretada d’en Keynes, objectius tan a la moda com els de l’eficiència i competència que exclouen l’equitat , i denunciar la interessada confusió sobre la inevitabilitat excloent entre progrés social i humà i creixement econòmic, posant en un pla molt més destacat la distribució de la renda i la riquesa.

Com ens suggereix la Lourdes Benería, aquesta altra manera d’entendre l’economia es pot percebre com a una font d’inspiració capaç de conduir a formes alternatives d’organització social, basades en models conceptuals/teòrics no hegemònics “en el pol oposat dels objectius de l’Home de Davos”. La norma de conducta de les dones en el ple exercici del seu apoderament podria significar que finalment els òrgans de direcció econòmica avaluen amb rigor les necessitats socials i el benestar humà i des de l’economia i la política es teixeixen forts llaços de solidaritat que arriben fins als membres més febles de la societat. Com deia el lema de les dones de la Llibreria de Milà, una bonica tasca a emprendre per als organismes de direcció econòmica, des de la seva estrenada feminització, podria consistir en fer “més civil la civilització, i més humana la humanitat”.

Etiquetes de comentaris: 3, Dones, l'Espurna, Memòria Històrica