Miguel Candel
Professor de filosofia de la UB i membre de la direcció del PSUC-Viu
Els trets que, a parer meu, tindrà el comunisme futur (sota el perill de quedar relegat per sempre a les planes de la literatura de ficció política) són, entre altres, els següents:
Internacionalisme. Un greu error del comunisme del segle XX va ser l’excessiu accent en les “peculiaritats nacionals”, les anomenades “vies nacionals cap al socialisme” (que des de tots els punts de vista han resultat ser vies mortes o de sentit contrari). No perquè hagi deixat de ser veritat que els processos de transformació social han de partir de les condicions concretes de cada societat, sinó perquè aquesta perspectiva ha servit molt sovint de coartada per tal de relegar a un segon terme la solidaritat amb els explotats i oprimits d’altres països. Com s’ha dit recentment en algun altre article de reflexió sobre aquests temes, la classe obrera dels països centrals del sistema capitalista va creure en el seu moment, erròniament, que podia “salvar-se” tota sola, amb el nefast resultat d’una derrota general a escala planetària. En aquesta època en què l’anomenada “globalització” ha confirmat àmpliament la previsió pel Manifest Comunista d’una circulació mundial tant de mercaderies i capitals com de força de treball, és prioritari agafar per les banyes el fenomen migratori sense limitar-se a la denúncia del racisme i la xenofòbia, sinó promovent el diàleg directe entre treballadors autòctons i forasters i establint ponts per a l’acció conjunta amb les forces d’esquerra de les societats de procedència dels immigrants.
Unitat en la diversitat. El fraccionament professional i cultural dels assalariats fa inviable, actualment, qualsevol projecte de reunir totes les forces anticapitalistes en una única organització centralitzada, a la manera dels grans partits tradicionals de masses. Es tracta, pel contrari, de deixar que “floreixin mil flors” a condició que, arribat el moment (lluites socials, eleccions, etc.), formin un gran “ram”. Pluralitat organitzativa per tal que ningú se senti incòmode en la militància quotidiana i unitat d’acció en els moments decisius. Els grans enemics a batre, en aquest punt, són tant l’unitarisme amorf, que acaba diluint o empobrint les iniciatives que brollen de diferents sectors (i tard o d’hora acaba portant a la burocratització del funcionament), com el sectarisme, que fa que cada grup o corrent s’aferri a la seva tradició, a l’anomenat “patriotisme de partit” (com lamentablement han posat en evidència les darreres eleccions presidencials franceses). En aquesta línia, una possible sortida dels embussos que provoca, per exemple, la designació de candidats comuns entre diverses organitzacions seria recuperar un mecanisme ben arrelat a la més antiga tradició democràtica, com és la designació per sorteig, complementada amb una rigorosa rotació en els càrrecs.
Fidelitat als prinicpis. Per tal de defugir el sectarisme estèril, el comunisme del segle XXI no pot caure, com ha passat tantes vegades, en l’error de confondre obertura amb absència de programa i flexibilitat amb oportunisme. Cap organització que pretengui tenir crèdit davant la societat pot renunciar a posseir un perfil clarament definit i sostingut. Cap consideració tàctica pot justificar l’abandonament de determinats principis definitoris del propi projecte polític com, per exemple, el rebuig de les guerres imperialistes (tot i que es disfressin d’”intervencions humanitàries”); la negativa a col·laborar sota cap concepte amb les forces del sistema en el seu atac als drets dels treballadors; la defensa a ultrança dels drets humans i la seva aplicació universal, etc.
Radicalitat democràtica. No estaria de més rescatar de l’oblit, per acabar, la antiga i, a parer meu, afortunada fórmula “democràcia política i econòmica”. En ella s’hi expressa de manera sintètica i inequívoca la idea que la superació del capitalisme no és sinó un procés de radicalització de la democràcia. Una democràcia que no deixi fora de l’exercici de la sobirania popular allò que la ciència social marxista ha demostrat que és la columna vertebral de qualsevol societat humana: les relacions de producció. Concebuda d’aquesta manera, la transició a un sistema social que reconegui la retribució del treball i la satisfacció de les necessitats humanes fonamentals com els criteris bàsics que han de guiar la producció i la distribució, deixa clara tant la direcció que ha de seguir el procés com la possibilitat de circumval·lació en la ruta seguida per arribar a l’objectiu. Així, per exemple, una societat en transició pot decidir lliurement en quina mesura i a quin ritme les formes de propietat pública substitueixen les de propietat privada, sense posar els mètodes per damunt dels objectius sempre que aquells serveixin realment per assolir-los.
Les crisis, llevadores del canvi. Més enllà de totes aquestes consideracions pel que fa als trets definitoris d’un procés de canvi social en sentit igualitari, no s’ha de perdre de vista l’experiència històrica que mostra com a altament improbable que aquest procés es posi en marxa en condicions de relativa estabilitat del sistema imperant, com és el cas aquí i ara. No sembla possible, en definitiva, que cap cosa substancial canvïi (començant per l’actitud conformista de les àmplies masses en la majoria dels països) sense passar primer per una fase de crisi aguda de l’economia capitalista que trenqui els dics de contenció del descontentament tan sòlidament assentants al llarg de la segona meitat del segle XX. Ara bé, per una banda és segur que aquesta crisi, generada per la pròpia dinàmica del capitalisme que tendeix a la ruptura de qualsevol equilibri, es produirà tard o d’hora (i múltiples símptomes apunten que serà més d’hora que tard); però no és segur, en absolut, que la sortida d’aquesta crisi vagi en la direcció que més amunt hem apuntat. Que sigui així dependrà de la capacitat de les forces progressistes per mostrar el camí. Camí que s’ha de començar a batre des d’ara tant en el terreny de les idees com en el de les modestes pràctiques alternatives que ja avui són possibles al si de l’antic sistema.
Publica un comentari