Manuel Moreno
Responsable de l'Àrea d'Història de la Fundació Pere Ardiaca
Antecedents
La creació, el novembre del 1932, del Partit Comunista de Catalunya (PCC) és el resultat de diferents esdeveniments que s’inicien alguns anys abans al si del Partido Comunista de España (PCE) i la lectura que, d’aquests fets, n’efectua la Internacional Comunista (IC).
Si ens remuntem una mica en el temps, el 1924 els comunistes catalans tan sols compten amb unes poques desenes de militants i només en algunes poblacions, tendint inclús a reduir-ne el número. No obstant, la tardor del mateix any s’incorporen al PCE els Comités Sindicalistas Revolucionarios (CSR), liderats per en Joaquín Maurín. Aquests s’han separat de la CNT dos anys abans i la seva incidència és important a Catalunya i a València. La seva incorporació fa que neixi, dins de l’organització del PCE, l’anomenada Federación Comunista Catalana-Balear (FCCB).
Ja des d’un bon començament, la relació entre les direccions del PCE i de la Federación és tibant, a causa, fonamentalment, de la falta d’autonomia que reclama en Maurín i de la visió diferent que tenen, tant sobre la concepció nacionalista com de la seva relació amb altres forces d’esquerra.
Els comunistes catalans exigeixen una democratització més gran de l’aparell del Partit, reclamant que s’apliqui el centralisme democràtic, el qual ja havia estat practicat pels bolxevics en l’època leninista. Rebutgen els intents del PCE de crear una nova força sindical, per entendre que afebleix la classe treballadora, i s’enfronten a la IC en la seva consigna de “classe contra classe”, ja que advoquen per la unitat d’acció amb altres forces d’esquerra en la lluita a favor de la república.
A aquests factors s’uneix la diferent visió que sobre el nacionalisme català té la direcció del PCE, encapçalada per en José Bullejos, i que en Maurín rebat basant-se en les tesis d’en Lenin sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles.
Finalment, el juliol del 1930, en Maurín és expulsat del PCE, la qual cosa provoca l’escisió de la pràctica totalitat de la FCCB, que abandona el Partit.
Aquesta escisió és una de les claus principals per entendre la creació del PCC i un dels motius de l’enfrontament sagnant que es produirà al principat entre comunistes i es perllongarà fins a la guerra civil, ja que de la FCCB en neixerà el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i d’aquest el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).
Reorganització del PCE a Catalunya
La situació en què queda el PCE a Catalunya és desoladora. Subsisteixen alguns petits nuclis, totalment desorganitzats, que no tenen capacitat per escometre la feina d’enfortir el Partit.
Davant d’aquesta situació, la IC decideix enviar diversos delegats a Barcelona: en Jules Humbert-Droz, en Claude Rabaté de la Internacional Sindical Roja (ISR), l’Edgar Woog (Stirner), en Pierre de la Internacional Juvenil (IJC) i, encapçalant la delegació, el francès Jacques Duclós.
Aquests traslladen la direcció del PCE a Barcelona i entren en contacte amb en Francisco del Barrio i amb en Felipe García (Matas) per reconstruir el Partit a la Ciutat Comtal, destinant l’Stirner a Badalona, on hi ha un petit grup de 18 militants.
Un reflex fidel de la realitat és la descripció que realitza l’Humbert-Droz a les seves memòries: “El PC no existia a Barcelona. La direcció nacional de cinc membres vivia i treballava en la clandestinitat, amb un aparell escàs i una lentitud desesperant. El nombre de membres del Partit a Barcelona era, en teoria, de quaranta. Però jo tan sols en vaig veure una dotzena.”
El març del 1931 neix a Terrassa el BOC, de la fusió de la FCCB i el Partit Comunista Català (PCC) d’en Jordi Arquer. La competència del PCE compta en aquestes dates amb 700 militants i té dos òrgans de premsa: “La Batalla” i “L’Hora”. Políticament intenten incidir en l’esquerra republicana i en els sectors nacionalistes més progressistes. Obtenen a les eleccions municipals del 12 d’abril 10 regidors.
El 14 d’abril del 1931 es proclama la República i Alfons XIII surt cap a l’exili. Aquest nou esdeveniment, unit a la pujada del BOC, provoca canvis substancials en les apreciacions que, sobre Espanya i Catalunya, manté la IC a Moscú. Així, ja al maig, l’Executiu de la IC marca com a prioritat el dret de l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. En Bullejos recull part d’aquest escrit a la seva biografia:
“El Partit ha de tenir sobre aquesta qüestió tanta més activitat quant que els centres proletaris més importants d’Espanya són, precisament, Catalunya i Biscaia, on l’explotació de la classe obrera està lligada a l’opressió nacional.
El Partit ha de propagar per tot el país el dret de Catalunya, Bascònia i Galícia a disposar d’elles mateixes fins a la separació. Ha de defensar aquest dret amb gran energia entre els obrers d’Espanya, per destruir la seva mentalitat hostil al nacionalisme català, basc i gallec. A Catalunya, Bascònia i Galícia els comunistes han de fer comprendre els obrers i camperols la necessitat de la seva estreta unió amb els obrers i camperols revolucionaris d’Espanya per portar amb èxit la lluita contra l’imperialisme espanyol, desemmascarar les vacil·lacions i capitulacions dels nacionalistes, fent una crida a les masses a utilitzar lliurement de manera absoluta el seu dret a disposar d’elles mateixes fins a la separació, afirmant sempre que l’objectiu del Partit Comunista és el de crear sobre les ruïnes de l’imperialisme espanyol la lliure federació ibèrica de repúbliques obreres i camperoles de Catalunya, Bascònia, Espanya, Galícia i Portugal”.
EL IV CONGRÉS DEL PCE
A les eleccions del 28 de juny del 1931 al Parlament Espanyol, el PCE presenta, encapçalant la seva candidatura, en Ramon Casanellas, que estava exiliat a la URSS a causa de la seva participació en la mort d’en Dato el 1921. Els resultats són un nou índex de la feblesa del Partit: 312 vots a Barcelona.
No obstant, la feina que realitzen els membres del Partit i les contínues crides de la IC als militants del BOC per tal que tornin a les fileres del PC, comença a donar el seu fruit i així, l’estiu del 1931, es crea un nucli important a Reus (Tarragona) dirigit per en Josep Banqué, que s’ha escindit de les fileres del BOC. L’octubre, i provinents també de les fileres del partit d’en Maurín, s’incorporen al PCE l’Hilario Arlandís, l’Antoni Sesé i en Masmano. Són líders de prestigi i arrosseguen un nombre gens menyspreable de militants.
El 17 de març del 1932 va començar al Palau de Brasil de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla el IV Congrés del PCE. En ell, junt amb altres resolucions, es va adoptar la decisió d’estudiar la possibilitat de crear una organització comunista autònoma per a Catalunya, seguint les orientacions d’en Manuilski, dirigent de la IC.
Amb aquest encàrrec, a mitjan juny, la direcció del PCE i de la Joventut Comunista es trasllada, novament, a Barcelona, per estudiar sobre el terreny les possibilitats reals d’aquesta iniciativa. Serà una estada realment curta, ja que a finals d’agost se’n tornen a Madrid, i poc profitosa, ja que no es millora en cap aspecte, ni s’avança en el projecte del nou partit comunista català. Els motius principals, segons en Bullejos, seran “l’apoliticisme tradicional de l’obrer català”, i l’”aversió que sempre hi va haver a Catalunya als partits centrals, amb seu a Madrid”.
La direcció de l’actual PCE es troba amb problemes greus amb la IC, que arrossega des de fa temps, i que finalment deriven en la destitució del seu secretari general, en Bullejos, i dels seus col·laboradors més propers, en Manuel Adame i l’Estelvino Vega. Es nomena en José Díaz com a successor d’en Bullejos en la direcció del Partit.
Acabada la pugna, comença un nou període per al Partit. Lliure del problema intern, la nova direcció comença a aplicar els acords del Congrés de Sevilla. Per aquest motiu, el mes d’octubre del 1932 en José Díaz i l’Antonio Mije van cap a Barcelona, amb la intenció de reunir-se amb en Ramon Casanellas i conèixer la situació real de Catalunya.
En Casanellas ha tornat recentment i de forma il·legal de la URSS. El seu carisma personal i l’afecte que manté entre els cenetistes estan enfortint el Partit a Barcelona.
El Secretariat Polític de la IC, informat d’aquests contactes aprova, el 29 d’octubre, la següent resolució:
“Per assegurar una millor direcció en la lluita de classes revolucionària del proletariat català i en la lluita d’alliberament nacional de les masses obreres de Catalunya, el Secretariat Polític jutja necessari que l’organització regional catalana del PCE s’organitzi com a Partit Comunista de Catalunya, que ha de romandre en relació amb el PCE com els partits de Bielorrússia i d’Ucraïna Occidental amb el PC de Polònia al qual pertanyen. S’encarrega a la Comissió Política comunicar les directrius oportunes al PCE”.
A finals d’octubre es convoca a Barcelona, a casa del Dr.Viladrich, els principals responsables de l’organització: en Casanellas, l’Arlandís, en Sesé, en Trueba, en José i en Francisco del Barrio, en Felipe García “Matas”, en Cabré, la Lina Odena, l’Otero, en Figueras i en Banqué, i es discuteix sobre els problemes que més afecten Catalunya. En acabar se’ls comunica que el Comitè Central del PCE ha decidit la creació a Catalunya d’un partit comunista de tall nacionalista. En José Díaz deixa molt clar que les relacions amb el PCE han de continuar sent d’agermanament i solidaritat, amb plena identificació, per part de la nova organització, de les línies polítiques generals establertes pel conjunt dels comunistes de l’Estat.
Neix així el Partit Comunista de Catalunya (PCC), adherit al PCE, secció espanyola de la IC.
Decideixen, els assistents a la convocatòria d’una reunió més àmplia, informar de l’acord i proposar una direcció interina, fins a la celebració d’un congrés constituent.
Es proposa per al Buró Polític a en Ramon Casanellas, l’Hilario Arlandís, l’Antoni Sesé, en Francisco i en José del Barrio i, per al Comitè Central, apart dels esmentats, en Felipe García “Matas” (Barcelona), en Manuel Trueba (Barcelona), en Josep Amades (Lleida), en Josep Banqué (Reus), en Miquel Valdés (Tarragona), en Figueres (Girona) i la Lina Odena (Joventut Comunista).
El nou partit s’estrena amb la publicació del que serà el seu òrgan d’expressió, “Catalunya Roja”, que apareix per primer cop el 9 de novembre del 1932, coincidint amb la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. El seu primer programa polític és molt radical: denuncia el règim republicà per burgès i contrarrevolucionari, ataca l’Estatut del 1932 i totes les formacions d’esquerres sense distinció i, finalment, preconitza l’alliberament de Catalunya, fins a l’autodeterminació si calgués.
Comença aquí un període de gairebé quatre anys durant el qual la tònica habitual serà l’enfrontament amb el BOC, que segueix ocupant l’espai polític comunista i que en moltes ocasions adquirirà matisos sagnants. Seran també anys, quan la IC ho consenteix, de creixement i de treball unitari, de controvèrsies i travetes entre les diferents tendències que hi ha al si de la direcció del nou partit i de mostres de combativitat desproporcionades per al tamany real de la seva organització.
Manuel Moreno és autor d’Abono Inagotable: -Història del PCC 1932-1936, -El mundo tricolor: Apuntes sobre la II República i –Salida a la superficie.
En Joaquín Maurín Julia va néixer a Bonanza (Huesca) el 12 de gener del 1896. Va ingressar a la CNT i el 1920 és nomenat director del setmanari Lucha Social. L’abril del 1921 participa al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja, celebrat a Moscú. El 1922, després d’una breu estada a la presó, funda el setmanari La Batalla. Va ser fundador de la Federación Comunista Catalano-Balear, adscrita al PCE el 1924. Detingut el 1925, surt en llibertat el 1927 i es trasllada a Paris, d’on tornarà el 1930. Trenca amb el PCE i fusiona els militants de la FCCB amb el Partit Comunista Català, creant el Bloc Obrer i Camperol. El 1935 conflueix amb Esquerra Comunista, creant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), sent en Maurín el seu secretari general. És escollit diputat a les Cortes Españolas el febrer del 1936. Es troba a La Coruña el 18 de juliol i, tot i que intenta escapar, és detingut a Jaca i empresonat. Finalitzada la guerra, és condemnat a 30 anys de presó. Indultat el 1947, marxa a New York, on morirà el 5 de novembre de 1973.
ALBA, Víctor. Historia del BOC y del POUM – El marxismo en España (1919-1939)-
En José Bullejos Sánchez va néixer el 1899, va ser carter i de procedència sindicalista, va ser membre del primer Comitè Central quan es va crear el PCE el 1921. El 1922 va patir un atemptat a Biscaia de mans dels socialistes. Al II Congrés del PCE, el juliol del 1923, va ser escollit Secretari Nacional del Partit. Per damunt hi havia el Secretari General, l’Òscar Pérez Solís i, quan aquest va desertar va ocupar el lloc vacant a la Secretaria, d’on va ser expulsat l’octubre del 1932. Va ingressar al PSOE i va intentar, l’abril del 1936, crear un grup d’esquerres per arrossegar un sector de les Joventuts Socialistes encapçalades per l’Antonio López Raimundo. En finalitzar la guerra es va exiliar a Mèxic, on es va doctorar en Dret i Ciències Socials, i al mateix temps va escriure llibres de política i sociologia.
En Jules Humbert-Droz va ser un dirigent de la IC. Va néixer a Suïssa el 23 de setembre del 1891, va pertànyer al Comitè Executiu de la Comintern i en va ser delegat a Europa i l’Amèrica Llatina. El 1931 va substituir en Duclós a Espanya, i va venir a viure a Barcelona. Portava credencials de la Profintern (Internacional Sindical Roja). Autoritzat per en Declós, va exercir com a cap de delegació de la Internacional forçant en Bullejos a participar a les eleccions del 12 d’abril del 1931. Els seus enfrontaments ideològics amb en Bullejos van portar a una important controvèrsia epistolar amb Moscú. Després d’un nou fracàs electoral del PCE, el 28 de juny de 1931, va ser enviat a dirigir el Partit Comunista de Suïssa, on va militar fins el 1943. Enfrontat a la política de l’Stalin, va abandonar la IC el 1943. Va morir a Chaux-de-Fonds el 16 d’octubre del 1971.
En Francisco del Barrio estava afiliat a la CNT i va ingressar al PCE a finals del 1928, en plena dictadura d’en Primo de Rivera. Va organitzar a Barcelona el 1929 diverses cèl·lules comunistes i grups de simpatitzants amb els que poder substituir els membres del Partit detinguts. Va crear una biblioteca ambulant a la qual va posar el seu propi nom de guerra: Rescoldo. Membre del Comitè Central del PCE a Barcelona fins el 1931, va ser detingut en diverses ocasions, l’última per la seva participació en una manifestació contra l’atur el 23 de febrer del 1931, i va ser alliberat pel poble el 14 d’abril d’aquell any. Va marxar a la URSS, i va tornar junt amb en Ramon Casanellas. En la creació del PCC va ser elegit membre del seu Comitè Central i Secretari d’Organització, càrrec que ocupava quan va morir, en un accident de trànsit, el 25 d’octubre del 1933, junt amb en Ramon Casanellas.
En Felipe García Guerrero “Matas” era natural d’Antas (Almeria) on va néixer el 1901. Es va traslladar a Barcelona, i va treballar a “Lámparas Z” des del 1927 al 1929. Militant del PCE, va participar en la fundació del PCC. El 1936 va ser nomenat membre del primer Comitè Executiu del PSUC, junt amb en Miquel Valdés i en Pere Ardiaca. En acabar la guerra, va formar part de la direcció restringida del PSUC, junt amb en Comorera, en Serra Pàmies, en del Barrio i en Josep Marlés. Després de la reunió d’Amvers (París), el març del 1939, va ser nomenat membre de la direcció junt amb en Muní, en Serra Pàmies, en del Barrio, en Marlés i en Miret. No obstant no van ser reconeguts per la IC.
BULLEJOS SÁNCHEZ, José - La Comintern en España. Recuerdos de mi vida. Mèxic D.F. Impresiones Modernas 1972.
En Ramon Casanellas Lluch va néixer a Barcelona el 21 de març del 1897. De molt jove va ingressar a les forces de xoc de la CNT, on va conèixer en Salvador Seguí “El noi del Sucre”, que va intentar apartar-lo de la violència fent-lo el seu guardaespatlles. Impressionat per la repressió de la “llei de fugues” es va oferir voluntari, junt amb en Pere Mateu i en Lluís Nicolau, per a l’atemptat contra el Primer Ministre Eduardo Dato, que es va dur a terme el 8 de març del 1921. Tan sols en Casanellas va aconseguir escapar, ajudat per en Pérez Solís (Secretari General del PCE) que el va traslladar a Moscú. Va ingressar al PCUS el 1922, entrant en L’Exèrcit Roig, on va assolir el grau de comandant mecànic. Va cursar estudis a la Universitat Obrera d’Sverdlov a Moscú. Va ser enviat per la IC a Mèxic el 1927. Candidat del PCE a Catalunya el 1931, va tornar aquell mateix any a Espanya i va participar en el IV Congrés del PCE l’any següent. Va ser fundador del PCC, ocupant la direcció política fins que va morir en accident de trànsit el 25 d’octubre del 1933.
L’Hilario Arlandís Esparza va néixer a Cullera (València) el 1898. Va ser obrer marbrista funerari i sindicalista. Va participar, com a delegat per València, en el Plenari de la CNT celebrat el 1921 i va anar al I Congrés de la Internacional Sindical Roja, amb en Maurín i en Nin. El 1922 va ingressar al PCE. Va militar a la FCCB, passant al BOC, on va restar fins a final del 1931, data en la qual torna oficialment al PCE, on militava ja des de feian un any. Membre fundador del PCC, va participar en la seva direcció fins a la creació del PSUC. Va morir a Figueres (Girona) víctima d’un bombardeig rebel.
L’Antoni Sesé Artaso va néixer a Broto (Hosca) el 1895. Era fumista, procedia de la CNT, va militar a la FCCB, i va participar a la fundació del BOC, del qual fou expulsat el 1931 per la seva militància al PCE. El 1932 va participar en la formació del PCC. L’11 de juny del 1936 va ser elegit Secretari d’Organització del Secretariat Regional de la UGT de Catalunya, i en els primers dies de la guerra es va fer càrrec de la Secretaria General. Va ser fundador del PSUC, el mes de maig del 1937 va ser nomenat “conseller” del govern de la Generalitat Catalana. Va morir, víctima dels “Fets de Maig” el dia 5 d’aquell mes.
ELORZA, Antonio i BIZCARRONDO, Marta. Queridos Camaradas. La Internacional Comunista en España. 1919-1939. Primera edició. Barcelona. Editorial Planeta, S.A. 1999. p.178-179
BULLEJOS SÁNCHEZ, José La Comintern en España. Recuerdos de mi vida.Mèxic D.F. Impresiones Modernas 1972.
ELORZA, Antonio i BIZCARRONDO, Marta. Queridos Camaradas. La Internacional Comunista en España. 1919-1939. Primera edició. Barcelona. Editorial Planeta, S.A. 1999. p.180
BANQUÉ, Josep. Memòries (estracte) Comunistes i Catalans. Nous Horitzons, nº23, 3er i 4rt trimestres 1971.
Responsable de l'Àrea d'Història de la Fundació Pere Ardiaca
Antecedents
La creació, el novembre del 1932, del Partit Comunista de Catalunya (PCC) és el resultat de diferents esdeveniments que s’inicien alguns anys abans al si del Partido Comunista de España (PCE) i la lectura que, d’aquests fets, n’efectua la Internacional Comunista (IC).
Si ens remuntem una mica en el temps, el 1924 els comunistes catalans tan sols compten amb unes poques desenes de militants i només en algunes poblacions, tendint inclús a reduir-ne el número. No obstant, la tardor del mateix any s’incorporen al PCE els Comités Sindicalistas Revolucionarios (CSR), liderats per en Joaquín Maurín. Aquests s’han separat de la CNT dos anys abans i la seva incidència és important a Catalunya i a València. La seva incorporació fa que neixi, dins de l’organització del PCE, l’anomenada Federación Comunista Catalana-Balear (FCCB).
Ja des d’un bon començament, la relació entre les direccions del PCE i de la Federación és tibant, a causa, fonamentalment, de la falta d’autonomia que reclama en Maurín i de la visió diferent que tenen, tant sobre la concepció nacionalista com de la seva relació amb altres forces d’esquerra.
Els comunistes catalans exigeixen una democratització més gran de l’aparell del Partit, reclamant que s’apliqui el centralisme democràtic, el qual ja havia estat practicat pels bolxevics en l’època leninista. Rebutgen els intents del PCE de crear una nova força sindical, per entendre que afebleix la classe treballadora, i s’enfronten a la IC en la seva consigna de “classe contra classe”, ja que advoquen per la unitat d’acció amb altres forces d’esquerra en la lluita a favor de la república.
A aquests factors s’uneix la diferent visió que sobre el nacionalisme català té la direcció del PCE, encapçalada per en José Bullejos, i que en Maurín rebat basant-se en les tesis d’en Lenin sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles.
Finalment, el juliol del 1930, en Maurín és expulsat del PCE, la qual cosa provoca l’escisió de la pràctica totalitat de la FCCB, que abandona el Partit.
Aquesta escisió és una de les claus principals per entendre la creació del PCC i un dels motius de l’enfrontament sagnant que es produirà al principat entre comunistes i es perllongarà fins a la guerra civil, ja que de la FCCB en neixerà el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i d’aquest el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).
Reorganització del PCE a Catalunya
La situació en què queda el PCE a Catalunya és desoladora. Subsisteixen alguns petits nuclis, totalment desorganitzats, que no tenen capacitat per escometre la feina d’enfortir el Partit.
Davant d’aquesta situació, la IC decideix enviar diversos delegats a Barcelona: en Jules Humbert-Droz, en Claude Rabaté de la Internacional Sindical Roja (ISR), l’Edgar Woog (Stirner), en Pierre de la Internacional Juvenil (IJC) i, encapçalant la delegació, el francès Jacques Duclós.
Aquests traslladen la direcció del PCE a Barcelona i entren en contacte amb en Francisco del Barrio i amb en Felipe García (Matas) per reconstruir el Partit a la Ciutat Comtal, destinant l’Stirner a Badalona, on hi ha un petit grup de 18 militants.
Un reflex fidel de la realitat és la descripció que realitza l’Humbert-Droz a les seves memòries: “El PC no existia a Barcelona. La direcció nacional de cinc membres vivia i treballava en la clandestinitat, amb un aparell escàs i una lentitud desesperant. El nombre de membres del Partit a Barcelona era, en teoria, de quaranta. Però jo tan sols en vaig veure una dotzena.”
El març del 1931 neix a Terrassa el BOC, de la fusió de la FCCB i el Partit Comunista Català (PCC) d’en Jordi Arquer. La competència del PCE compta en aquestes dates amb 700 militants i té dos òrgans de premsa: “La Batalla” i “L’Hora”. Políticament intenten incidir en l’esquerra republicana i en els sectors nacionalistes més progressistes. Obtenen a les eleccions municipals del 12 d’abril 10 regidors.
El 14 d’abril del 1931 es proclama la República i Alfons XIII surt cap a l’exili. Aquest nou esdeveniment, unit a la pujada del BOC, provoca canvis substancials en les apreciacions que, sobre Espanya i Catalunya, manté la IC a Moscú. Així, ja al maig, l’Executiu de la IC marca com a prioritat el dret de l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. En Bullejos recull part d’aquest escrit a la seva biografia:
“El Partit ha de tenir sobre aquesta qüestió tanta més activitat quant que els centres proletaris més importants d’Espanya són, precisament, Catalunya i Biscaia, on l’explotació de la classe obrera està lligada a l’opressió nacional.
El Partit ha de propagar per tot el país el dret de Catalunya, Bascònia i Galícia a disposar d’elles mateixes fins a la separació. Ha de defensar aquest dret amb gran energia entre els obrers d’Espanya, per destruir la seva mentalitat hostil al nacionalisme català, basc i gallec. A Catalunya, Bascònia i Galícia els comunistes han de fer comprendre els obrers i camperols la necessitat de la seva estreta unió amb els obrers i camperols revolucionaris d’Espanya per portar amb èxit la lluita contra l’imperialisme espanyol, desemmascarar les vacil·lacions i capitulacions dels nacionalistes, fent una crida a les masses a utilitzar lliurement de manera absoluta el seu dret a disposar d’elles mateixes fins a la separació, afirmant sempre que l’objectiu del Partit Comunista és el de crear sobre les ruïnes de l’imperialisme espanyol la lliure federació ibèrica de repúbliques obreres i camperoles de Catalunya, Bascònia, Espanya, Galícia i Portugal”.
EL IV CONGRÉS DEL PCE
A les eleccions del 28 de juny del 1931 al Parlament Espanyol, el PCE presenta, encapçalant la seva candidatura, en Ramon Casanellas, que estava exiliat a la URSS a causa de la seva participació en la mort d’en Dato el 1921. Els resultats són un nou índex de la feblesa del Partit: 312 vots a Barcelona.
No obstant, la feina que realitzen els membres del Partit i les contínues crides de la IC als militants del BOC per tal que tornin a les fileres del PC, comença a donar el seu fruit i així, l’estiu del 1931, es crea un nucli important a Reus (Tarragona) dirigit per en Josep Banqué, que s’ha escindit de les fileres del BOC. L’octubre, i provinents també de les fileres del partit d’en Maurín, s’incorporen al PCE l’Hilario Arlandís, l’Antoni Sesé i en Masmano. Són líders de prestigi i arrosseguen un nombre gens menyspreable de militants.
El 17 de març del 1932 va començar al Palau de Brasil de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla el IV Congrés del PCE. En ell, junt amb altres resolucions, es va adoptar la decisió d’estudiar la possibilitat de crear una organització comunista autònoma per a Catalunya, seguint les orientacions d’en Manuilski, dirigent de la IC.
Amb aquest encàrrec, a mitjan juny, la direcció del PCE i de la Joventut Comunista es trasllada, novament, a Barcelona, per estudiar sobre el terreny les possibilitats reals d’aquesta iniciativa. Serà una estada realment curta, ja que a finals d’agost se’n tornen a Madrid, i poc profitosa, ja que no es millora en cap aspecte, ni s’avança en el projecte del nou partit comunista català. Els motius principals, segons en Bullejos, seran “l’apoliticisme tradicional de l’obrer català”, i l’”aversió que sempre hi va haver a Catalunya als partits centrals, amb seu a Madrid”.
La direcció de l’actual PCE es troba amb problemes greus amb la IC, que arrossega des de fa temps, i que finalment deriven en la destitució del seu secretari general, en Bullejos, i dels seus col·laboradors més propers, en Manuel Adame i l’Estelvino Vega. Es nomena en José Díaz com a successor d’en Bullejos en la direcció del Partit.
Acabada la pugna, comença un nou període per al Partit. Lliure del problema intern, la nova direcció comença a aplicar els acords del Congrés de Sevilla. Per aquest motiu, el mes d’octubre del 1932 en José Díaz i l’Antonio Mije van cap a Barcelona, amb la intenció de reunir-se amb en Ramon Casanellas i conèixer la situació real de Catalunya.
En Casanellas ha tornat recentment i de forma il·legal de la URSS. El seu carisma personal i l’afecte que manté entre els cenetistes estan enfortint el Partit a Barcelona.
El Secretariat Polític de la IC, informat d’aquests contactes aprova, el 29 d’octubre, la següent resolució:
“Per assegurar una millor direcció en la lluita de classes revolucionària del proletariat català i en la lluita d’alliberament nacional de les masses obreres de Catalunya, el Secretariat Polític jutja necessari que l’organització regional catalana del PCE s’organitzi com a Partit Comunista de Catalunya, que ha de romandre en relació amb el PCE com els partits de Bielorrússia i d’Ucraïna Occidental amb el PC de Polònia al qual pertanyen. S’encarrega a la Comissió Política comunicar les directrius oportunes al PCE”.
A finals d’octubre es convoca a Barcelona, a casa del Dr.Viladrich, els principals responsables de l’organització: en Casanellas, l’Arlandís, en Sesé, en Trueba, en José i en Francisco del Barrio, en Felipe García “Matas”, en Cabré, la Lina Odena, l’Otero, en Figueras i en Banqué, i es discuteix sobre els problemes que més afecten Catalunya. En acabar se’ls comunica que el Comitè Central del PCE ha decidit la creació a Catalunya d’un partit comunista de tall nacionalista. En José Díaz deixa molt clar que les relacions amb el PCE han de continuar sent d’agermanament i solidaritat, amb plena identificació, per part de la nova organització, de les línies polítiques generals establertes pel conjunt dels comunistes de l’Estat.
Neix així el Partit Comunista de Catalunya (PCC), adherit al PCE, secció espanyola de la IC.
Decideixen, els assistents a la convocatòria d’una reunió més àmplia, informar de l’acord i proposar una direcció interina, fins a la celebració d’un congrés constituent.
Es proposa per al Buró Polític a en Ramon Casanellas, l’Hilario Arlandís, l’Antoni Sesé, en Francisco i en José del Barrio i, per al Comitè Central, apart dels esmentats, en Felipe García “Matas” (Barcelona), en Manuel Trueba (Barcelona), en Josep Amades (Lleida), en Josep Banqué (Reus), en Miquel Valdés (Tarragona), en Figueres (Girona) i la Lina Odena (Joventut Comunista).
El nou partit s’estrena amb la publicació del que serà el seu òrgan d’expressió, “Catalunya Roja”, que apareix per primer cop el 9 de novembre del 1932, coincidint amb la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. El seu primer programa polític és molt radical: denuncia el règim republicà per burgès i contrarrevolucionari, ataca l’Estatut del 1932 i totes les formacions d’esquerres sense distinció i, finalment, preconitza l’alliberament de Catalunya, fins a l’autodeterminació si calgués.
Comença aquí un període de gairebé quatre anys durant el qual la tònica habitual serà l’enfrontament amb el BOC, que segueix ocupant l’espai polític comunista i que en moltes ocasions adquirirà matisos sagnants. Seran també anys, quan la IC ho consenteix, de creixement i de treball unitari, de controvèrsies i travetes entre les diferents tendències que hi ha al si de la direcció del nou partit i de mostres de combativitat desproporcionades per al tamany real de la seva organització.
Manuel Moreno és autor d’Abono Inagotable: -Història del PCC 1932-1936, -El mundo tricolor: Apuntes sobre la II República i –Salida a la superficie.
En Joaquín Maurín Julia va néixer a Bonanza (Huesca) el 12 de gener del 1896. Va ingressar a la CNT i el 1920 és nomenat director del setmanari Lucha Social. L’abril del 1921 participa al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja, celebrat a Moscú. El 1922, després d’una breu estada a la presó, funda el setmanari La Batalla. Va ser fundador de la Federación Comunista Catalano-Balear, adscrita al PCE el 1924. Detingut el 1925, surt en llibertat el 1927 i es trasllada a Paris, d’on tornarà el 1930. Trenca amb el PCE i fusiona els militants de la FCCB amb el Partit Comunista Català, creant el Bloc Obrer i Camperol. El 1935 conflueix amb Esquerra Comunista, creant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), sent en Maurín el seu secretari general. És escollit diputat a les Cortes Españolas el febrer del 1936. Es troba a La Coruña el 18 de juliol i, tot i que intenta escapar, és detingut a Jaca i empresonat. Finalitzada la guerra, és condemnat a 30 anys de presó. Indultat el 1947, marxa a New York, on morirà el 5 de novembre de 1973.
ALBA, Víctor. Historia del BOC y del POUM – El marxismo en España (1919-1939)-
En José Bullejos Sánchez va néixer el 1899, va ser carter i de procedència sindicalista, va ser membre del primer Comitè Central quan es va crear el PCE el 1921. El 1922 va patir un atemptat a Biscaia de mans dels socialistes. Al II Congrés del PCE, el juliol del 1923, va ser escollit Secretari Nacional del Partit. Per damunt hi havia el Secretari General, l’Òscar Pérez Solís i, quan aquest va desertar va ocupar el lloc vacant a la Secretaria, d’on va ser expulsat l’octubre del 1932. Va ingressar al PSOE i va intentar, l’abril del 1936, crear un grup d’esquerres per arrossegar un sector de les Joventuts Socialistes encapçalades per l’Antonio López Raimundo. En finalitzar la guerra es va exiliar a Mèxic, on es va doctorar en Dret i Ciències Socials, i al mateix temps va escriure llibres de política i sociologia.
En Jules Humbert-Droz va ser un dirigent de la IC. Va néixer a Suïssa el 23 de setembre del 1891, va pertànyer al Comitè Executiu de la Comintern i en va ser delegat a Europa i l’Amèrica Llatina. El 1931 va substituir en Duclós a Espanya, i va venir a viure a Barcelona. Portava credencials de la Profintern (Internacional Sindical Roja). Autoritzat per en Declós, va exercir com a cap de delegació de la Internacional forçant en Bullejos a participar a les eleccions del 12 d’abril del 1931. Els seus enfrontaments ideològics amb en Bullejos van portar a una important controvèrsia epistolar amb Moscú. Després d’un nou fracàs electoral del PCE, el 28 de juny de 1931, va ser enviat a dirigir el Partit Comunista de Suïssa, on va militar fins el 1943. Enfrontat a la política de l’Stalin, va abandonar la IC el 1943. Va morir a Chaux-de-Fonds el 16 d’octubre del 1971.
En Francisco del Barrio estava afiliat a la CNT i va ingressar al PCE a finals del 1928, en plena dictadura d’en Primo de Rivera. Va organitzar a Barcelona el 1929 diverses cèl·lules comunistes i grups de simpatitzants amb els que poder substituir els membres del Partit detinguts. Va crear una biblioteca ambulant a la qual va posar el seu propi nom de guerra: Rescoldo. Membre del Comitè Central del PCE a Barcelona fins el 1931, va ser detingut en diverses ocasions, l’última per la seva participació en una manifestació contra l’atur el 23 de febrer del 1931, i va ser alliberat pel poble el 14 d’abril d’aquell any. Va marxar a la URSS, i va tornar junt amb en Ramon Casanellas. En la creació del PCC va ser elegit membre del seu Comitè Central i Secretari d’Organització, càrrec que ocupava quan va morir, en un accident de trànsit, el 25 d’octubre del 1933, junt amb en Ramon Casanellas.
En Felipe García Guerrero “Matas” era natural d’Antas (Almeria) on va néixer el 1901. Es va traslladar a Barcelona, i va treballar a “Lámparas Z” des del 1927 al 1929. Militant del PCE, va participar en la fundació del PCC. El 1936 va ser nomenat membre del primer Comitè Executiu del PSUC, junt amb en Miquel Valdés i en Pere Ardiaca. En acabar la guerra, va formar part de la direcció restringida del PSUC, junt amb en Comorera, en Serra Pàmies, en del Barrio i en Josep Marlés. Després de la reunió d’Amvers (París), el març del 1939, va ser nomenat membre de la direcció junt amb en Muní, en Serra Pàmies, en del Barrio, en Marlés i en Miret. No obstant no van ser reconeguts per la IC.
BULLEJOS SÁNCHEZ, José - La Comintern en España. Recuerdos de mi vida. Mèxic D.F. Impresiones Modernas 1972.
En Ramon Casanellas Lluch va néixer a Barcelona el 21 de març del 1897. De molt jove va ingressar a les forces de xoc de la CNT, on va conèixer en Salvador Seguí “El noi del Sucre”, que va intentar apartar-lo de la violència fent-lo el seu guardaespatlles. Impressionat per la repressió de la “llei de fugues” es va oferir voluntari, junt amb en Pere Mateu i en Lluís Nicolau, per a l’atemptat contra el Primer Ministre Eduardo Dato, que es va dur a terme el 8 de març del 1921. Tan sols en Casanellas va aconseguir escapar, ajudat per en Pérez Solís (Secretari General del PCE) que el va traslladar a Moscú. Va ingressar al PCUS el 1922, entrant en L’Exèrcit Roig, on va assolir el grau de comandant mecànic. Va cursar estudis a la Universitat Obrera d’Sverdlov a Moscú. Va ser enviat per la IC a Mèxic el 1927. Candidat del PCE a Catalunya el 1931, va tornar aquell mateix any a Espanya i va participar en el IV Congrés del PCE l’any següent. Va ser fundador del PCC, ocupant la direcció política fins que va morir en accident de trànsit el 25 d’octubre del 1933.
L’Hilario Arlandís Esparza va néixer a Cullera (València) el 1898. Va ser obrer marbrista funerari i sindicalista. Va participar, com a delegat per València, en el Plenari de la CNT celebrat el 1921 i va anar al I Congrés de la Internacional Sindical Roja, amb en Maurín i en Nin. El 1922 va ingressar al PCE. Va militar a la FCCB, passant al BOC, on va restar fins a final del 1931, data en la qual torna oficialment al PCE, on militava ja des de feian un any. Membre fundador del PCC, va participar en la seva direcció fins a la creació del PSUC. Va morir a Figueres (Girona) víctima d’un bombardeig rebel.
L’Antoni Sesé Artaso va néixer a Broto (Hosca) el 1895. Era fumista, procedia de la CNT, va militar a la FCCB, i va participar a la fundació del BOC, del qual fou expulsat el 1931 per la seva militància al PCE. El 1932 va participar en la formació del PCC. L’11 de juny del 1936 va ser elegit Secretari d’Organització del Secretariat Regional de la UGT de Catalunya, i en els primers dies de la guerra es va fer càrrec de la Secretaria General. Va ser fundador del PSUC, el mes de maig del 1937 va ser nomenat “conseller” del govern de la Generalitat Catalana. Va morir, víctima dels “Fets de Maig” el dia 5 d’aquell mes.
ELORZA, Antonio i BIZCARRONDO, Marta. Queridos Camaradas. La Internacional Comunista en España. 1919-1939. Primera edició. Barcelona. Editorial Planeta, S.A. 1999. p.178-179
BULLEJOS SÁNCHEZ, José La Comintern en España. Recuerdos de mi vida.Mèxic D.F. Impresiones Modernas 1972.
ELORZA, Antonio i BIZCARRONDO, Marta. Queridos Camaradas. La Internacional Comunista en España. 1919-1939. Primera edició. Barcelona. Editorial Planeta, S.A. 1999. p.180
BANQUÉ, Josep. Memòries (estracte) Comunistes i Catalans. Nous Horitzons, nº23, 3er i 4rt trimestres 1971.
Etiquetes de comentaris: 3, l'Espurna, Memòria Històrica
Publica un comentari