Aquest article reprodueix l'aportació de l'Àngels Martínez Castells a les Jornades sobre moviment obrer a Catalunya, celebrada a l'edifici de Rambles de la UPF l'hivern del 2005. Les reflexions sobre la classe obrera i el moviment obrer en el marc de la Globalització continuen tenint plena vigència.
Àngels Martínez Castells
Professora de Política Econòmica de la UB
Primer aspecte.- Globalització i Estats.
Davant dels tancaments d’empreses, les deslocalitzacions i el comportament salvatge de bona part del capital, es fa responsable la globalització dels efectes perversos que té per a la classe obrera. Podem tancar files en els moviments anti-globalització i denunciar els estralls i el creixement de les desigualtats que provoca –i que són molts. Però la classe obrera ha de saber veure tots els aspectes de la realitat que li toca viure, i per tant ha de saber analitzar els aspectes positius de la globalització: de fet, de la mà dels clàssics el que primer ens cal és valorar que, amb les noves tecnologies que incorpora, significa un increment important de les forces productives. I hem de saber aprofitar també el salt fet en el món de la informàtica i les comunicacions.
En unes Jornades anteriors celebrades el 2002, que:
“De fet, cada època històrica (...), sembla haver tingut la seva “globalització” d’arrel econòmica que massa vegades ha emmascarat els interessos comercials, d’explotació i d’intercanvi desigual amb coartades religioses o civilitzatòries: les “creuades” de l’Edat Mitjana i les successives intervencions a l’Orient, tan properes a l’interès d’assegurar una ruta segura, primer per a les espècies i la seda, i ara per al petroli; la conquesta de les Amèriques de l’Edat Moderna, que “convertia” els indis tot i fent-los extreure or i plata de les seves mines per importar-los a Espanya, i ara els manté com el “pati del darrera” de la potent economia dels Estats Units, assortiment de mà d’obra barata i espai on establir les seves agro-indústries, empreses de confecció o turisme a bon preu. I podríem parlar també força estona de l’espoli imperialista que ha sofert i pateix encara la major part d’Àfrica.
Cadascun d’aquests intents “globalitzadors” s’inscriu en etapes concretes del desenvolupament econòmic. Algunes són clarament pre-capitalistes. Altres donen el necessari impuls al sorgiment del capitalisme o són conseqüència del natural desenvolupament del capitalisme. Però una qüestió és clara: parlem de globalització en relació a les embranzides que fa un sistema econòmic basat en la propietat privada dels mitjans de producció d’una minoria per estendre’s i apoderar-se de l’esforç, els excedents i fins i tot la llibertat i les opcions d’escollir la manera de treballar, relacionar-se i viure de la majoria de la població. “
S’han aprofitat els successius salts que ha anat fent l’extensió del mercat mundial i la incorporació de nous països per atemorir la classe obrera dels països que van fer abans el pas a la plena industrialització. Després de la II Guerra Mundial van començar per amenaçar amb el Japó –que de país que “copiava” passava a país innovador i de gran capacitat tecnològica—després l’espantall el van representar els “tigres asiàtics”, fa poc Corea i en l’actualitat la Xina s’emporta les primeres portades. Totes aquestes successives “pors” de la competència d’altres treballadores i treballadors amb que s’aconseguia frenar les reivindicacions de les classes obreres occidentals, significaven de fet bones oportunitats de negoci per als empresaris i multinacionals. És cert que el model econòmic de consum a nivell dels Estats Units serà ecològicament insostenible fins i tot molt abans d’estendre’s a tot el planeta, però el problema no seria menor –sinó encara més gran—si les zones marginades del planeta fossin encara més de les que són. De fet, la resposta més sensata que s’està donant als fluxos migratoris excessius és el desenvolupament dels països d’on procedeix l’emigració, encara que cal posar en primer termini una redistribució més justa a nivell mundial i uns nous models de producció respectuosos amb les diferents cultures i la naturalesa.
El problema de fons rau en l’apropiació privada dels beneficis de la globalització i en les polítiques neoliberals que li donen cobertura. Seguint en Marx, el que des d’una òptica de classe caldria analitzar és com aquest creixement de les forces productives entra i reforça la contradicció amb la forma concreta de les relacions de producció establertes que les polítiques neoliberals porten al seu límit d’explotació i desigualtat.
Per tant, cal que la classe obrera s’enfronti sense prejudicis a la mundialització de l’economia, i reconeixent sense eufemismes que és la forma que ha pres el capitalisme dels nostres dies, sàpiga distingir els perills reals dels imaginaris, i separi la interessada creació de “pors” que busca l’enfrontament entre treballadors, de l’avidesa sense gaires escrúpols pels beneficis.
La funció dels Estats
La funció dels Estats, per la seva banda, ha canviat de forma notable en els darrers trenta anys. A Espanya, per exemple, a finals dels anys setanta encara una empresa en crisi com Soler Almirall va ser comprada per l’INI –per la lluita dels seus treballadors— amb arguments nacionalistes i de política d’Estat. En canvi, el paper jugat per l’Estat –en aquest cas els EUA) és ben diferent 25 anys després. Per donar un exemple il·lustratiu dels darrers dies: l’administració Bush destinarà 2 mil milions de dòlars a la compra de 20 milions de dosis de Tamiflu) un medicament comercialitzat per Roche que es considera l’antiviral que pot fer front a la “grip del pollastre”, produït per Gilead Sciences, una companyia de la que en Donald Rumsfeld va ser president i de la que encara n’és accionista. El gran professional de la por i la mentida – falsa vinculació Bin-Laden amb Iraq, armes de destrucció massiva que no es troben, i ara una suposada pandèmia—enriqueix la Hally Burton i la Gilead Sciences utilitzant en profit propi els aparells estatals. Als grans negocis de la guerra i la reconstrucció de l’Iraq, d’assegurar l’accés al petroli iraquià i via lliure al gasoducte que travessa l’Afganistan, s’hi pot afegir l’actual campanya de terror que determinats governs –encapçalats pels EUA—estan difonent pel món a fi d’afavorir interessos privats i les grans empreses multinacionals. (Recordeu l’impresentable governador Bush de Florida assegurant bons negocis per a la “República” espanyola si s’acompanya el seu germà en la guerra de l’Iraq????)
Hi ha, naturalment, estats i governs que fan unes altres polítiques, i cerquen un altre model de desenvolupament. L’enfrontament que acabem de llegir entre els presidents Fox i Chávez sobre l’extensió de l’ALCA a tot el continent americà n’és un bon exemple. I des de l’actual correlació de forces polítiques al parlament i al govern espanyol –per no parlar de les institucions i el propi moviment obrer-- tenim una bona oportunitat per ajudar i difondre experiències de resistència a l’imperialisme.
Per tant, podem concloure que la funció dels Estats no desapareix, sinó que “el seu paper es redefineix i requalifica i sobre tot s’eixampla encara més la distància i el poder entre uns Estats i altres. No fa gaire encara recordàvem la submissió fins al ridícul d’alguns governs com el del PP front l’admistració dels Estats Units.
Segon aspecte.- La Unió Europea i l’Estratègia de Lisboa
Pel que fa al cicle econòmic, és cert que Espanya està creixent més que la mitjana europea, però de fet el sector més dinàmic és la construcció, en tant que el sector industrial està per sota de la mitjana. Però de la mateixa manera que en moments d’estancament l’economia espanyola ens té acostumats a millorar el creixement del PIB per sobre la mitjana de la UE, també és cert que en moments de forta caiguda de la producció i crisi la debilitat estructural de l’economia espanyola es manifesta amb claredat i presenta pitjors resultats que la resta d’economies occidentals.
L’any 2000 el Consell Europeu va sorprendre amb la iniciativa coneguda com a “Estratègia de Lisboa”. En Romano Prodi definia aquesta estratègia com “un compromís per aconseguir la renovació econòmica, social i del medi ambient de la UE...una estratègia de 10 anys per a convertir la UE en l’economia més dinàmica i competitiva del món... una economia més forta (que) permetrà la creació de més ocupació amb unes polítiques socials i del medi ambient que garanteixin el desenvolupament viable i la integració social.”
Cinc anys després de l’establiment d’aquella Estratègia s’ha declarat un “període de reflexió” davant el revés del doble no holandès i francès al projecte de Tractat i el persistent estancament econòmic de la UE. Però ara no hi ha tampoc en Lionel Jospin al poder a França, sinó la dreta d’en Sarcozi i d’en Villepin, i Alemanya ha viscut l’escissió de la socialdemocràcia i ha acabat en la “gran coalició” que cerca retallar encara més els drets socials i de benestar de la seva classe obrera. De fet, l’Estratègia de Lisboa –que mai no havia acabat d’entusiasmar les esquerres, però com a mínim parlava de plena ocupació i de polítiques socials, s’està substituint per nous intents d’aplicació de la Directiva Bolkestein i més flexibilització del mercat laboral, amb més retallada de drets i conquestes obreres i populars.
Les noves formes de contractació són especialment agressives amb les capes de la població més desprotegides: joves, dones i immigrants, i neguen en casos extrems els drets laborals més tradicionals, com per exemple el subsidi d’atur i de jubilació, trencant de socarrel les bases del pacte social establert a finals dels anys 40 amb la fusió de les polítiques de benestar i de plena ocupació (“vetllant pels ciutadans des del bressol fins a la tomba”). Naturalment, hi havia un fort component patriarcal, hi havia un concepte de plena ocupació molt limitat a la classe obrera manufacturera masculina, hi havia un manteniment de la desigualtat dels gèneres, però hi havia també la generalització dels serveis d’ensenyament i salut públics i de qualitat i una millora en la igualtat d’oportunitats que es consolidava en gran mesura per l’entrada en el món laboral. I els sistemes de democràcia representativa occidentals procuraven que això fos possible a través de les seves polítiques públiques de caire keynesià.
Les crítiques dels Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa
A títol d’il·lustració del fracàs de les polítiques socials de la UE, reproduïm el quadre sobre indicadors socials que els “Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa” han fet en el seu darrer Euromemoràndum de novembre del 2005 sobre “Política Econòmica front el Domini dels Mercats”. A més de les altes taxes d’atur, fan notar l’increment de treball en precari i l’augment dels contractes a temps parcial per a treballadors i treballadores que el que volien era poder fer jornada completa.
Quadre 3
Indicadors de desenvolupament social de la UE – Ocupació precària i pobresa
e.p..: elaboració pròpia basada en l’annex estadístic de la Comissió Europea 2005. n.d. = no hi ha dades disponibles per a Dinamarca, Holanda, Suècia. Si us plau, observeu: les mitjanes de la UE-25 i de la UE-10 es calculen mitjanes dels valors nacionals disponibles ponderats per la població i es basen en un conjunt de períodes de referència.
Fonts: Comissió Europea, 2005, Employment in Europe 2005, Recent Trends and Prospects.
+ = Comissió Europea, 2005, Report on social inclusion 2005.
# = Comissió Europea, 2004, Joint report on social inclusion 2004.
I després del gràfic ens expliquen:
“Aquests indicadors tenen un impacte considerable sobre la distribució de la renda i per tant sobre el nivell de vida de la UE: En primer lloc, la tendencia a llarg termini de disminució dels salaris s’ha mantingut en els darrers cinc anys, fent disminuir la taxa de salaris de la UE-25 del 68,6% el 2001 al 67,4% el 2005. També en aquest cas les xifres difereixen entre Estats: 13 Estats presenten disminució i en altres 12 s’ha incrementat la participació dels sous. En segon lloc, a causa de la falta d’una política social eficient, el risc de pobresa –definit com a uns ingressos menors del 60% de la renda mitjana- seguéis sent una de les principals amenaces per a grans sectors de la població. Segons els Informes Conjunts sobre Inclusió Social per als anys 2004 i 2005, un 15% de la població de tota la UE-25, -és a dir, més de 68 milions de persones- vivien al llindar de la pobresa en el període 2001/2002, amb grans diferencies entre països. Per a les persones a l’atur el risc de pobresa és més de cinc vegades més gran (38%) comparado con el 7% per a les persones amb ocupació de la UE-25. A Irlanda estar a l’atur significa en el 54% dels casos viure al llindar de la pobresa, en tant que les xifres que corresponen a Malta, Italia i el RU són del 52%, 51% i 49% respectivament.
Un tret destacat de la pobresa a la UE és la pobresa infantil. En tota la UE-25, el risc que un nen sigui pobre (19%) és més alt que el risc de pobresa de tots els altres grups d’edat (15%). A Eslovaquia, Portugal, Irlanda i Espanya, més d’una quarta part de tots els nens viuen en risc de pobresa. És particularment escándalos el fet que a la UE-25 més d’un terç (el 34%) i al RU inclús la meitat (50%) de totes les llars monoparentals eren pobres en aquest sentit en el període 2001/2002.
En relació a les despeses socials, entre els antics Estats membres els que dediquen menys recursos a la protecció social –Grècia, Espanya, Portugal i Irlanda- presenten també les pitjors xifres. S’ha d’observar que les estadístiques disponibles a la UE sobre pobresa ni tan sols cobreixen alguns dels grups més exposats a aquesta, com per exemple les víctimes del tràfic de persones i els sense sostre.”
Per invertir aquesta tendència caldria frenar de forma decisiva la contínua flexibilització del mercat laboral en contra dels interessos de la classe obrera i aconseguir que la Directiva Bolkestein anés a parar definitivament a la paperera de la història neoliberal de la UE.
Tercer aspecte.- Les fonts de finançament de les grans empreses.
Aquest apartat es desprèn naturalment del que s’acaba de llegir. Les polítiques keynesianes, molt més costoses de mantenir que les polítiques neoliberals, van entrar en conflicte amb les ànsies de benefici de les grans empreses: amb la dissolució de les economies de l’Est la majoria de governs de dreta i centre-dreta van creure innecessari el manteniment de les polítiques de legitimació i van cedir a les pressions en favor d’una major acumulació dels capitals privats. No és gratuïta l’afirmació que el mur de Berlín va caure sobre la classe obrera –com va afirmar una delegada a la Conferència de Benjing que de fet havia caigut sobre les dones obreres. La desaparició d’un altre sistema econòmic que representava com a mínim unes barreres físiques a la meitat del món per a l’expansió dels capitals i forçava la necessitat de legitimació de la propietat privada va fer perdre progressivament tota precaució, i els partidaris del neoliberalisme han començat des d’aleshores a prescindir més i més de la màscara civilitzatòria i incorren en massa excessos. Desapareguda la contenció –en la seva part més important—va iniciar-se la carrera per noves fonts de benefici sense massa regles: desregulacions empresarials, privatitzacions de les àrees rendibles del sector públic, retall de les despeses públiques per la dura competència oberta pels diners que les financen: l’ideal és un estat de mínims, disciplinat en la despesa (si és possible, amb superàvit) impostos reduïts per als poderosos, deixant tot el marge possible a la lliure circulació i actuació dels capitals financers i les empreses multinacionals.
Comentàvem també en les passades Jornades que:
“... la impunitat per al capital de les polítiques neoliberals i els nous mitjans tecnològics permeten transferències d’una banda a l’altra del planeta, de les inversions productives als paradisos fiscals, a les especulacions més desestabilitzadores, sense haver de pagar cap impost, sense haver de “donar la cara” ni haver de justificar, amb noms i cognoms i adreça coneguda, els mals que produeixen (…) La intangibilitat de la “nova economia” juga amb les condicions econòmiques i laborals de molts treballadors i treballadores, i posa en greu risc els estalvis dels petits estalviadors que han confiat –empesos per la propaganda i les campanyes aterridores sobre el futur de les pensions—en les inversions borsàries. Les especulacions monetàries, financeres, de “futurs” sobre productes agraris que encara estan creixent en els camps, arrisquen i comprometen el benestar de països sencers. Per sort, són cada vegada més les persones i organitzacions polítiques i socials que veuen la necessitat de controlar el capital financer i especulatiu i gravar els moviments de capitals. En aquest sentit, cal donar suport a iniciatives concretes com la implantació de la taxa Tobin, però des d’una perspectiva social més àmplia aquest gravamen només és una part de tot el que cal fer per acabar amb les destrosses del capitalisme a la fase neoliberal, de la mateixa manera que l’aplicació estricta de la solució de que “qui contamina paga” no ens lliuraria dels danys ecològics, per més que l’import de les recaptacions es dediquin a fins socials i de solidaritat internacional.”
En aquests moments més que mai, les principals fonts de finançament dels responsables d’empitjorar les condicions de vida de la classe obrera provenen del deteriorament de les condicions de vida de la immensa majoria de la població i l’assalt a les darreres fonts d’estalvi públiques de la classe obrera. I això tant per la via tradicional, amb l’increment de la plusvàlua absoluta per jornades laborals més llargues que s’imposen al marge de les directives existents al respecte, com per la pèrdua de poder adquisitiu dels sous i salaris i rendes fixes, i per l’empitjorament en la distribució de les rendes totals que cada any que passa és més favorable al capital. Tal com vam tenir oportunitat d’explicar en la Jornada sobre polítiques fiscals de la UPEC, “la fotografia que ens podria donar una primera distribució de la renda a Espanya sobre el 2003 seria la del 50% del PNB per a remuneració d’assalariats, 40% per a rendes mixtes i remuneració del capital i 10% per a l’Estat, en concepte d’impostos menys subvencions. El que succeeix és que si aquesta fotografia la treiem d’una pel·lícula veurem que el moviment cap a la disminució de les rendes salarials és una constant, amb un desnivell de quatre punts pels darrers anys –que podríem estendre a 8 punts per a un període més ample.”.
Cal parar especial atenció a les properes embranzides –algunes d’elles ja han reeixit, com en el cas de Xile—de privatització dels fons públics de jubilació: uns stocks importants de diners administrats en molts països –entre ells Espanya-- en els que el capital financer internacional té posades les seves ambicions immediates. La privatització dels fons de pensió significa que la seguretat d’un subsidi de vellesa més o menys digne es converteix en risc i pot desaparèixer d’un moment per l’altre en una operació informàtica entre paradisos fiscals o especulacions borsàries. Però malgrat els estralls socials que significa, malgrat l’estafa i la complicitat fraudulenta que requereix dels Estats, és un perill real sobre el que cal estar en alerta.
Quart aspecte.- El paper dels governs regionals i locals
Les multinacionals han aconseguir fet hostatges a governs regionals i locals, i els fan objecte continu de xantatges, aconseguint per a aquestes empreses situacions de major privilegi en detriment de les petites i mitjanes empreses. Aconsegueixen facilitats fiscals i subvencions per invertir en un determinat lloc, mantenen la pressió sobre els governs locals amb avantatges de tot tipus –burlant directives del medi ambient, per exemple—o aconseguint ajudes per a la seva reeestructuració. No s’explica l’alta taxa d’accidents sense que l’administració deixi passar situacions de dubtosa legalitat, en subcontractacions, en condicions de seguretat, en duració de la jornada. I quan amenacen amb deslocalitzar la seva producció inicien en molts casos una subhasta d’ofertes entre les autoritats del país on pensen traslladar-se i les autoritats del país que les vol conservar.
No és un fenomen de Catalunya i Espanya. El que sí succeeix a Catalunya i Espanya és que no hi ha una política industrial i de desenvolupament pròpia que faci que l’economia industrial i de serveis segueix un eix progressiu de desenvolupament sostenible que permeti que les taxes d’ocupació es mantinguin.
I a la insuficient política reeixida d’ensenyament cal afegir-hi la pràctica absència d’una política de formació continuada dels treballadors i treballadores, com podem veure en el següent gràfic referit a la UE per al 2004 :
Com podem observar, les xifres percentuals de formació continuada d’Espanya (ES en el gràfic) estan en el marge inferior de la corba, i només Grècia queda netament per sota tant pel que fa a homes com a dones. Si a això hi afegim l’escassa assistència al cicle de 3-6 anys, absolutament necessari per al desenvolupament intel·lectual, curiositat dels infants i la formació dels hàbits d’estudi, i la total insuficiència de centres de 0-3 anys, podem adonar-nos que una part molt important dels problemes econòmics i de la població tenen les seves arrels en les deficiències del sistema d’ensenyament.
Les autoritats regionals i locals no poden quedar al marge d’aquesta realitat i en no actuar en polítiques educatives, de foment de l’ocupació i de desenvolupament industrial i de serveis pròpies, queden sense cap tipus de resposta front els canvis en la divisió internacional del treball. Sense proposta pròpia, fan el paper més servicial i menys lluït en la subhasta d’ofertes per acollir les noves localitzacions dels sectors emergents.
Cinquè aspecte.- Classe obrera, població
S’està produint un canvi important en l’estructura dels sectors productius a Espanya, Catalunya i a tot el món pels efectes dels canvis tecnològics i la divisió internacional del treball que acompanya el procés de mundialització. Tot i que com podem veure pels següents gràfics la distribució en percentatge de la població activa per sectors econòmics és força diferent a Espanya i Catalunya, hem d’admetre la progressiva pèrdua de pes de la classe obrera industrial tradicional que havia estat i és encara el nucli dur de les polítiques sindicals i de partits comunistes.
Nota: En els següents gràfics, les columnes 2005TI, 2005TII i 2005TIII corresponen al primer, segon i tercer trimestre del 2005.
ENQUESTA POBLACIÓ ACTIVA . ESPANYA
Distribució percentual dels actius per sector econòmic i sexe
Unitats: Percentatge
Font: Instituto Nacional de Estadística
Encara que és innegable el major pes de la població ocupada a la indústria a Catalunya en relació a Espanya (23.6 del tercer trimestre 2005 front al 16,1 de tot l’Estat), val la pena recordar que aquest és un percentatge que va en disminució en tant que s’incrementa de forma clara el sector serveis, sobre el qual des de les esquerres no s’ha fet una reflexió prou aprofondida . Crec que el millor exemple del que vull dir l’expressava un vell amic nostre, el periodista i escriptor Antonio Alvarez Solís, quan ens deia: “se piensa la chica que trabaja introduciendo datos en un ordenador que le han puesto aire acondicionado para que esté mejor. La pobre ignora que el aire acondicionado es para la computadora.”… Les dades que tenim pel 2001 ens indiquen que en encara no quatre anys el percentatge de la població activa a la indústria ha passat del 31,9 al 23,6 . Una pèrdua percentual considerable.
Enquesta Població Activa 2001
Front les dades anteriors voldria que consideréssim un estudi editat per la Fundació Bofill que, deixant de banda per un cantó les persones sense sostre i per altra les grans famílies dirigents, es conclou que el gran gruix de la població es divideix en dues classes socials: un 50% de classe treballadora, amb grans dificultats per arribar a finals de mes, i un 50% de classe mitjana, en la qual un 41% és classe mitjana assalariada i només un 9% seria classe mitjana propietària.
Val la pena la lectura d’aquest treball, perquè justifica la correcció de les polítiques d’unitat d’esquerres de la classe obrera, obre un camp molt gran per explorar noves aliances a partir de situacions quotidianes i socials molt concretes, i sobre tot dóna accés als instruments de reivindicació i lluita concreta que són l’autèntica argamassa que en el món laboral i de vida quotidiana permeten afirmar que un altre món és possible.
En altres ocasions ja hem insistit en què la globalització significa l’extensió de les relacions d’assalarització per tot el planeta. El que cal entendre i destacar és que sota les condicions actuals cada vegada hi ha menys gent que queda fora de les relacions capitalistes de producció, tant a nivell geogràfic com de capes socials: proletarització dels “intel·lectuals” i de les capes mitjanes, entrada massiva de les dones amb responsabilitats familiars en el mercat de treball que ha posat en primera plana noves qüestions de gènere com la doble jornada, les dificultats incrementades per poder exercitar la plena ciutadania participant a la societat civil organitzada (tercera jornada), i la feminització i desvalorització paral·lela de determinades professions, entre moltes altres, així com els fluxos migratoris integrats per dones de països menys desenvolupats que no paren de créixer cap als països industrialitzats, etc. I també cal recordar que la contrapartida del “quart món” a l’interior del món desenvolupat i de les regions oblidades del planeta és la cara oculta de la mateixa moneda.
De totes maneres, cal destacar que en la immensa majoria del planeta la consecució d’un lloc de treball digne és la única possibilitat de poder accedir a una vida també digne. L’estancament econòmic, la marginació de molts joves –en especial fills d’immigrants-- que representa la manca de promoció social i que està provocant conflictes de nou tipus com els de França de les darreres setmanes, el treball remunerat segueix sent a la pràctica l’única via possible per a la millora de les oportunitats . D’una manera similar, les polítiques públiques de millora de les condicions d’igualtat d’oportunitats van en la majoria de casos destinades a permetre una millor formació per a treballs de qualitat, innovació i investigació científica, etc.
Però també caldria afegir que es parla massa de marginació i pobresa per emmascarar les situacions de profunda desigualtat i explotació. El que la classe obrera i les esquerres podem aportar a la crítica de la globalització és la proposta de combinar la consecució d’una producció que asseguri un treball digne per a totes les persones, respecti les condicions ecològiques, juntament amb una millor distribució de la renda, la riquesa i els recursos.
Sisè aspecte.- Organització quotidiana i de classe en defensa de la democràcia.
Democràcia i economia.
Fa ja uns quants anys, l’Alain Minc assegurava que el mercat era un sistema més antic que la democràcia i per tant la política s’havia de sotmetre a l’economia. La seva afirmació va aixecar grans protestes, però, de fet, a la realitat podem veure cada dia més i més com els interessos econòmics estan per sobre de la política i la democràcia. Ara potser ja no els hi cal dir-ho, perquè ho fan. Amb la mundialització econòmica s’ha fet més petita la parcel·la conquerida per la democràcia: Un bon exemple en serien el funcionament no massa democràtic del Parlament Europeu, i el gens democràtic del Banc Central Europeu. Però també les religions i els fanatismes enemics de la democràcia estan prenent massa força en la vida de les societats, i en nom del combat al terror s’eliminen drets civils conquerits fe segles i es descobreixen camps de presoners al marge de qualsevol garantia legal i democràtica a diversos punts del planeta.
La despesa pública dels països on domina la ideologia neoliberal ja no intenta eliminar desigualtats, sinó que les incrementa i les fomenta amb la coartada del nou Estat del benestar ”activador” inventat als Estats Units per tallar les ajudes a les persones més desvalgudes de la societat.
Cal des de les esquerres veure com la globalització està afectant totes les activitats, les visibles i les “invisibles”, les de la producció i les de l’atenció i cura, necessàries per a la salud, la felicitat i la vida. En haches sentit, voldríem recordar que “la nova manera de viure i treballar ens imposa trancaments en la vida relacional i afectiva, temps de transport “buits” cada vegada més llargs, una vida ciutadana amb menys lligans i el debilitament de les xarxes de veïnat i socials. A més, en un punt que ja traspassar el llindar de la salut, ens acostuma a viure en el risc a perdre el lloc de treball, a la por i manca de confiança en el que hauria de recomfortar-nos (el medicament o servei que ens ha de guarir pot matar-nos, la carn que ens ha d’alimentar ens pot malmetre la salut...), en tant que segueix en l’ordre del dia la impunitat dels responsables, justificant-se en el primer manament de la societat en la que vivim, que és la maximització del benefici.”
I això es dona al mateix temps que se sotmet com mai la naturalesa als interessos privats. I, en aquest sentit, recordem que “No tan sols el model de producció és insostenible, sinó que és ecològicament pervers perquè enfronta, divideix, separa, les persones del seu medi. Entenent que la societat forma part també del medi, cal incloure en aquest punt l’increment de les desigualtats socials fins a fer-les també ecològicament insostenibles…” I cal fer, a més, una denúncia clara de la manipulació de la informació per l’oligopoli existent en els mitjans de comunicació. Malgrat que la globalització ha significat també un accés per a moltes persones –especialment dels països industrialitzats—a la xarxa global d’Internet, governs com el dels Estats Units cada vegada utilitzen de forma més agressiva les tècniques de la desinformació i la mentida per aconseguir els seus objectius i intenten posar més obstacles a l’obtenció de les dades i els fets que qüestionen la realitat tal com ens la volen presentar, de forma interessada i parcial...
La necessària lluita del dilluns fins al diumenge
Hem de ser conscients que la lluita que pot arribar a resultats duradors és la lluita diària, la que cada dia es porta al lloc de treball, a les associacions de veïns, en els sindicats de classe. Nosaltres no podem caure en el parany de reservar les nostres reivindicacions per a les manifestacions dels diumenges, prendre els carrers els caps de setmana, en tant que la resta de dies s’incrementa la impunitat del capital. En el 2002 dèiem:
“Front aquest treball sistemàtic de les classes dominants per dividir, enfrontar o parcialitzar els diferents moviments socials i organitzacions populars que suposen una autolimitació a l’hora de fer anàlisis “globals” i interrrelacionades, és a dir, “polítiques”, els comunistes treballem per ajudar a la seva articulació, impulsar la col·laboració entre aquests moviments i organitzacions, potenciar la seva complementarietat.
Cal evitar caure en el joc de l’enemic neoliberal que justament posa l´accent en desprestigiar/negar la veritable acció "política" (i tota la seva substancial aportació històrica) com a motor sine qua non de la transformació social (...) i evitar una estèril competència entre els nous i els tradicionals moviments i organitzacions que lluiten contra la globalització neoliberal, promoure una reflexió crítica sobre el capitalisme i la seva necessitat de superació, i impulsar de la forma més àmplia possible l’elaboració d’alternatives a curt i mig termini que, en la direcció d’una societat més democràtica i el socialisme, facin possible un món mes just. “
http://europa.eu.int/comm/archives/commission_1999_2004/prodi/topics/lisbon/index_es.htm
“Sánchez Niret, Cristina i Quintana Garrido, Núria, “Les classes socials a Catalunya: Desigualtats ern les condicions de vida dels grups socials”, al Vol I de a Estructura social i desigualtats a Catalunya, Fundació Bofill i Ed. Mediterrània, Barcelona, 2005.
Àngels Martínez Castells
Professora de Política Econòmica de la UB
Primer aspecte.- Globalització i Estats.
Davant dels tancaments d’empreses, les deslocalitzacions i el comportament salvatge de bona part del capital, es fa responsable la globalització dels efectes perversos que té per a la classe obrera. Podem tancar files en els moviments anti-globalització i denunciar els estralls i el creixement de les desigualtats que provoca –i que són molts. Però la classe obrera ha de saber veure tots els aspectes de la realitat que li toca viure, i per tant ha de saber analitzar els aspectes positius de la globalització: de fet, de la mà dels clàssics el que primer ens cal és valorar que, amb les noves tecnologies que incorpora, significa un increment important de les forces productives. I hem de saber aprofitar també el salt fet en el món de la informàtica i les comunicacions.
En unes Jornades anteriors celebrades el 2002, que:
“De fet, cada època històrica (...), sembla haver tingut la seva “globalització” d’arrel econòmica que massa vegades ha emmascarat els interessos comercials, d’explotació i d’intercanvi desigual amb coartades religioses o civilitzatòries: les “creuades” de l’Edat Mitjana i les successives intervencions a l’Orient, tan properes a l’interès d’assegurar una ruta segura, primer per a les espècies i la seda, i ara per al petroli; la conquesta de les Amèriques de l’Edat Moderna, que “convertia” els indis tot i fent-los extreure or i plata de les seves mines per importar-los a Espanya, i ara els manté com el “pati del darrera” de la potent economia dels Estats Units, assortiment de mà d’obra barata i espai on establir les seves agro-indústries, empreses de confecció o turisme a bon preu. I podríem parlar també força estona de l’espoli imperialista que ha sofert i pateix encara la major part d’Àfrica.
Cadascun d’aquests intents “globalitzadors” s’inscriu en etapes concretes del desenvolupament econòmic. Algunes són clarament pre-capitalistes. Altres donen el necessari impuls al sorgiment del capitalisme o són conseqüència del natural desenvolupament del capitalisme. Però una qüestió és clara: parlem de globalització en relació a les embranzides que fa un sistema econòmic basat en la propietat privada dels mitjans de producció d’una minoria per estendre’s i apoderar-se de l’esforç, els excedents i fins i tot la llibertat i les opcions d’escollir la manera de treballar, relacionar-se i viure de la majoria de la població. “
S’han aprofitat els successius salts que ha anat fent l’extensió del mercat mundial i la incorporació de nous països per atemorir la classe obrera dels països que van fer abans el pas a la plena industrialització. Després de la II Guerra Mundial van començar per amenaçar amb el Japó –que de país que “copiava” passava a país innovador i de gran capacitat tecnològica—després l’espantall el van representar els “tigres asiàtics”, fa poc Corea i en l’actualitat la Xina s’emporta les primeres portades. Totes aquestes successives “pors” de la competència d’altres treballadores i treballadors amb que s’aconseguia frenar les reivindicacions de les classes obreres occidentals, significaven de fet bones oportunitats de negoci per als empresaris i multinacionals. És cert que el model econòmic de consum a nivell dels Estats Units serà ecològicament insostenible fins i tot molt abans d’estendre’s a tot el planeta, però el problema no seria menor –sinó encara més gran—si les zones marginades del planeta fossin encara més de les que són. De fet, la resposta més sensata que s’està donant als fluxos migratoris excessius és el desenvolupament dels països d’on procedeix l’emigració, encara que cal posar en primer termini una redistribució més justa a nivell mundial i uns nous models de producció respectuosos amb les diferents cultures i la naturalesa.
El problema de fons rau en l’apropiació privada dels beneficis de la globalització i en les polítiques neoliberals que li donen cobertura. Seguint en Marx, el que des d’una òptica de classe caldria analitzar és com aquest creixement de les forces productives entra i reforça la contradicció amb la forma concreta de les relacions de producció establertes que les polítiques neoliberals porten al seu límit d’explotació i desigualtat.
Per tant, cal que la classe obrera s’enfronti sense prejudicis a la mundialització de l’economia, i reconeixent sense eufemismes que és la forma que ha pres el capitalisme dels nostres dies, sàpiga distingir els perills reals dels imaginaris, i separi la interessada creació de “pors” que busca l’enfrontament entre treballadors, de l’avidesa sense gaires escrúpols pels beneficis.
La funció dels Estats
La funció dels Estats, per la seva banda, ha canviat de forma notable en els darrers trenta anys. A Espanya, per exemple, a finals dels anys setanta encara una empresa en crisi com Soler Almirall va ser comprada per l’INI –per la lluita dels seus treballadors— amb arguments nacionalistes i de política d’Estat. En canvi, el paper jugat per l’Estat –en aquest cas els EUA) és ben diferent 25 anys després. Per donar un exemple il·lustratiu dels darrers dies: l’administració Bush destinarà 2 mil milions de dòlars a la compra de 20 milions de dosis de Tamiflu) un medicament comercialitzat per Roche que es considera l’antiviral que pot fer front a la “grip del pollastre”, produït per Gilead Sciences, una companyia de la que en Donald Rumsfeld va ser president i de la que encara n’és accionista. El gran professional de la por i la mentida – falsa vinculació Bin-Laden amb Iraq, armes de destrucció massiva que no es troben, i ara una suposada pandèmia—enriqueix la Hally Burton i la Gilead Sciences utilitzant en profit propi els aparells estatals. Als grans negocis de la guerra i la reconstrucció de l’Iraq, d’assegurar l’accés al petroli iraquià i via lliure al gasoducte que travessa l’Afganistan, s’hi pot afegir l’actual campanya de terror que determinats governs –encapçalats pels EUA—estan difonent pel món a fi d’afavorir interessos privats i les grans empreses multinacionals. (Recordeu l’impresentable governador Bush de Florida assegurant bons negocis per a la “República” espanyola si s’acompanya el seu germà en la guerra de l’Iraq????)
Hi ha, naturalment, estats i governs que fan unes altres polítiques, i cerquen un altre model de desenvolupament. L’enfrontament que acabem de llegir entre els presidents Fox i Chávez sobre l’extensió de l’ALCA a tot el continent americà n’és un bon exemple. I des de l’actual correlació de forces polítiques al parlament i al govern espanyol –per no parlar de les institucions i el propi moviment obrer-- tenim una bona oportunitat per ajudar i difondre experiències de resistència a l’imperialisme.
Per tant, podem concloure que la funció dels Estats no desapareix, sinó que “el seu paper es redefineix i requalifica i sobre tot s’eixampla encara més la distància i el poder entre uns Estats i altres. No fa gaire encara recordàvem la submissió fins al ridícul d’alguns governs com el del PP front l’admistració dels Estats Units.
Segon aspecte.- La Unió Europea i l’Estratègia de Lisboa
Pel que fa al cicle econòmic, és cert que Espanya està creixent més que la mitjana europea, però de fet el sector més dinàmic és la construcció, en tant que el sector industrial està per sota de la mitjana. Però de la mateixa manera que en moments d’estancament l’economia espanyola ens té acostumats a millorar el creixement del PIB per sobre la mitjana de la UE, també és cert que en moments de forta caiguda de la producció i crisi la debilitat estructural de l’economia espanyola es manifesta amb claredat i presenta pitjors resultats que la resta d’economies occidentals.
L’any 2000 el Consell Europeu va sorprendre amb la iniciativa coneguda com a “Estratègia de Lisboa”. En Romano Prodi definia aquesta estratègia com “un compromís per aconseguir la renovació econòmica, social i del medi ambient de la UE...una estratègia de 10 anys per a convertir la UE en l’economia més dinàmica i competitiva del món... una economia més forta (que) permetrà la creació de més ocupació amb unes polítiques socials i del medi ambient que garanteixin el desenvolupament viable i la integració social.”
Cinc anys després de l’establiment d’aquella Estratègia s’ha declarat un “període de reflexió” davant el revés del doble no holandès i francès al projecte de Tractat i el persistent estancament econòmic de la UE. Però ara no hi ha tampoc en Lionel Jospin al poder a França, sinó la dreta d’en Sarcozi i d’en Villepin, i Alemanya ha viscut l’escissió de la socialdemocràcia i ha acabat en la “gran coalició” que cerca retallar encara més els drets socials i de benestar de la seva classe obrera. De fet, l’Estratègia de Lisboa –que mai no havia acabat d’entusiasmar les esquerres, però com a mínim parlava de plena ocupació i de polítiques socials, s’està substituint per nous intents d’aplicació de la Directiva Bolkestein i més flexibilització del mercat laboral, amb més retallada de drets i conquestes obreres i populars.
Les noves formes de contractació són especialment agressives amb les capes de la població més desprotegides: joves, dones i immigrants, i neguen en casos extrems els drets laborals més tradicionals, com per exemple el subsidi d’atur i de jubilació, trencant de socarrel les bases del pacte social establert a finals dels anys 40 amb la fusió de les polítiques de benestar i de plena ocupació (“vetllant pels ciutadans des del bressol fins a la tomba”). Naturalment, hi havia un fort component patriarcal, hi havia un concepte de plena ocupació molt limitat a la classe obrera manufacturera masculina, hi havia un manteniment de la desigualtat dels gèneres, però hi havia també la generalització dels serveis d’ensenyament i salut públics i de qualitat i una millora en la igualtat d’oportunitats que es consolidava en gran mesura per l’entrada en el món laboral. I els sistemes de democràcia representativa occidentals procuraven que això fos possible a través de les seves polítiques públiques de caire keynesià.
Les crítiques dels Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa
A títol d’il·lustració del fracàs de les polítiques socials de la UE, reproduïm el quadre sobre indicadors socials que els “Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa” han fet en el seu darrer Euromemoràndum de novembre del 2005 sobre “Política Econòmica front el Domini dels Mercats”. A més de les altes taxes d’atur, fan notar l’increment de treball en precari i l’augment dels contractes a temps parcial per a treballadors i treballadores que el que volien era poder fer jornada completa.
Quadre 3
Indicadors de desenvolupament social de la UE – Ocupació precària i pobresa
e.p..: elaboració pròpia basada en l’annex estadístic de la Comissió Europea 2005. n.d. = no hi ha dades disponibles per a Dinamarca, Holanda, Suècia. Si us plau, observeu: les mitjanes de la UE-25 i de la UE-10 es calculen mitjanes dels valors nacionals disponibles ponderats per la població i es basen en un conjunt de períodes de referència.
Fonts: Comissió Europea, 2005, Employment in Europe 2005, Recent Trends and Prospects.
+ = Comissió Europea, 2005, Report on social inclusion 2005.
# = Comissió Europea, 2004, Joint report on social inclusion 2004.
I després del gràfic ens expliquen:
“Aquests indicadors tenen un impacte considerable sobre la distribució de la renda i per tant sobre el nivell de vida de la UE: En primer lloc, la tendencia a llarg termini de disminució dels salaris s’ha mantingut en els darrers cinc anys, fent disminuir la taxa de salaris de la UE-25 del 68,6% el 2001 al 67,4% el 2005. També en aquest cas les xifres difereixen entre Estats: 13 Estats presenten disminució i en altres 12 s’ha incrementat la participació dels sous. En segon lloc, a causa de la falta d’una política social eficient, el risc de pobresa –definit com a uns ingressos menors del 60% de la renda mitjana- seguéis sent una de les principals amenaces per a grans sectors de la població. Segons els Informes Conjunts sobre Inclusió Social per als anys 2004 i 2005, un 15% de la població de tota la UE-25, -és a dir, més de 68 milions de persones- vivien al llindar de la pobresa en el període 2001/2002, amb grans diferencies entre països. Per a les persones a l’atur el risc de pobresa és més de cinc vegades més gran (38%) comparado con el 7% per a les persones amb ocupació de la UE-25. A Irlanda estar a l’atur significa en el 54% dels casos viure al llindar de la pobresa, en tant que les xifres que corresponen a Malta, Italia i el RU són del 52%, 51% i 49% respectivament.
Un tret destacat de la pobresa a la UE és la pobresa infantil. En tota la UE-25, el risc que un nen sigui pobre (19%) és més alt que el risc de pobresa de tots els altres grups d’edat (15%). A Eslovaquia, Portugal, Irlanda i Espanya, més d’una quarta part de tots els nens viuen en risc de pobresa. És particularment escándalos el fet que a la UE-25 més d’un terç (el 34%) i al RU inclús la meitat (50%) de totes les llars monoparentals eren pobres en aquest sentit en el període 2001/2002.
En relació a les despeses socials, entre els antics Estats membres els que dediquen menys recursos a la protecció social –Grècia, Espanya, Portugal i Irlanda- presenten també les pitjors xifres. S’ha d’observar que les estadístiques disponibles a la UE sobre pobresa ni tan sols cobreixen alguns dels grups més exposats a aquesta, com per exemple les víctimes del tràfic de persones i els sense sostre.”
Per invertir aquesta tendència caldria frenar de forma decisiva la contínua flexibilització del mercat laboral en contra dels interessos de la classe obrera i aconseguir que la Directiva Bolkestein anés a parar definitivament a la paperera de la història neoliberal de la UE.
Tercer aspecte.- Les fonts de finançament de les grans empreses.
Aquest apartat es desprèn naturalment del que s’acaba de llegir. Les polítiques keynesianes, molt més costoses de mantenir que les polítiques neoliberals, van entrar en conflicte amb les ànsies de benefici de les grans empreses: amb la dissolució de les economies de l’Est la majoria de governs de dreta i centre-dreta van creure innecessari el manteniment de les polítiques de legitimació i van cedir a les pressions en favor d’una major acumulació dels capitals privats. No és gratuïta l’afirmació que el mur de Berlín va caure sobre la classe obrera –com va afirmar una delegada a la Conferència de Benjing que de fet havia caigut sobre les dones obreres. La desaparició d’un altre sistema econòmic que representava com a mínim unes barreres físiques a la meitat del món per a l’expansió dels capitals i forçava la necessitat de legitimació de la propietat privada va fer perdre progressivament tota precaució, i els partidaris del neoliberalisme han començat des d’aleshores a prescindir més i més de la màscara civilitzatòria i incorren en massa excessos. Desapareguda la contenció –en la seva part més important—va iniciar-se la carrera per noves fonts de benefici sense massa regles: desregulacions empresarials, privatitzacions de les àrees rendibles del sector públic, retall de les despeses públiques per la dura competència oberta pels diners que les financen: l’ideal és un estat de mínims, disciplinat en la despesa (si és possible, amb superàvit) impostos reduïts per als poderosos, deixant tot el marge possible a la lliure circulació i actuació dels capitals financers i les empreses multinacionals.
Comentàvem també en les passades Jornades que:
“... la impunitat per al capital de les polítiques neoliberals i els nous mitjans tecnològics permeten transferències d’una banda a l’altra del planeta, de les inversions productives als paradisos fiscals, a les especulacions més desestabilitzadores, sense haver de pagar cap impost, sense haver de “donar la cara” ni haver de justificar, amb noms i cognoms i adreça coneguda, els mals que produeixen (…) La intangibilitat de la “nova economia” juga amb les condicions econòmiques i laborals de molts treballadors i treballadores, i posa en greu risc els estalvis dels petits estalviadors que han confiat –empesos per la propaganda i les campanyes aterridores sobre el futur de les pensions—en les inversions borsàries. Les especulacions monetàries, financeres, de “futurs” sobre productes agraris que encara estan creixent en els camps, arrisquen i comprometen el benestar de països sencers. Per sort, són cada vegada més les persones i organitzacions polítiques i socials que veuen la necessitat de controlar el capital financer i especulatiu i gravar els moviments de capitals. En aquest sentit, cal donar suport a iniciatives concretes com la implantació de la taxa Tobin, però des d’una perspectiva social més àmplia aquest gravamen només és una part de tot el que cal fer per acabar amb les destrosses del capitalisme a la fase neoliberal, de la mateixa manera que l’aplicació estricta de la solució de que “qui contamina paga” no ens lliuraria dels danys ecològics, per més que l’import de les recaptacions es dediquin a fins socials i de solidaritat internacional.”
En aquests moments més que mai, les principals fonts de finançament dels responsables d’empitjorar les condicions de vida de la classe obrera provenen del deteriorament de les condicions de vida de la immensa majoria de la població i l’assalt a les darreres fonts d’estalvi públiques de la classe obrera. I això tant per la via tradicional, amb l’increment de la plusvàlua absoluta per jornades laborals més llargues que s’imposen al marge de les directives existents al respecte, com per la pèrdua de poder adquisitiu dels sous i salaris i rendes fixes, i per l’empitjorament en la distribució de les rendes totals que cada any que passa és més favorable al capital. Tal com vam tenir oportunitat d’explicar en la Jornada sobre polítiques fiscals de la UPEC, “la fotografia que ens podria donar una primera distribució de la renda a Espanya sobre el 2003 seria la del 50% del PNB per a remuneració d’assalariats, 40% per a rendes mixtes i remuneració del capital i 10% per a l’Estat, en concepte d’impostos menys subvencions. El que succeeix és que si aquesta fotografia la treiem d’una pel·lícula veurem que el moviment cap a la disminució de les rendes salarials és una constant, amb un desnivell de quatre punts pels darrers anys –que podríem estendre a 8 punts per a un període més ample.”.
Cal parar especial atenció a les properes embranzides –algunes d’elles ja han reeixit, com en el cas de Xile—de privatització dels fons públics de jubilació: uns stocks importants de diners administrats en molts països –entre ells Espanya-- en els que el capital financer internacional té posades les seves ambicions immediates. La privatització dels fons de pensió significa que la seguretat d’un subsidi de vellesa més o menys digne es converteix en risc i pot desaparèixer d’un moment per l’altre en una operació informàtica entre paradisos fiscals o especulacions borsàries. Però malgrat els estralls socials que significa, malgrat l’estafa i la complicitat fraudulenta que requereix dels Estats, és un perill real sobre el que cal estar en alerta.
Quart aspecte.- El paper dels governs regionals i locals
Les multinacionals han aconseguir fet hostatges a governs regionals i locals, i els fan objecte continu de xantatges, aconseguint per a aquestes empreses situacions de major privilegi en detriment de les petites i mitjanes empreses. Aconsegueixen facilitats fiscals i subvencions per invertir en un determinat lloc, mantenen la pressió sobre els governs locals amb avantatges de tot tipus –burlant directives del medi ambient, per exemple—o aconseguint ajudes per a la seva reeestructuració. No s’explica l’alta taxa d’accidents sense que l’administració deixi passar situacions de dubtosa legalitat, en subcontractacions, en condicions de seguretat, en duració de la jornada. I quan amenacen amb deslocalitzar la seva producció inicien en molts casos una subhasta d’ofertes entre les autoritats del país on pensen traslladar-se i les autoritats del país que les vol conservar.
No és un fenomen de Catalunya i Espanya. El que sí succeeix a Catalunya i Espanya és que no hi ha una política industrial i de desenvolupament pròpia que faci que l’economia industrial i de serveis segueix un eix progressiu de desenvolupament sostenible que permeti que les taxes d’ocupació es mantinguin.
I a la insuficient política reeixida d’ensenyament cal afegir-hi la pràctica absència d’una política de formació continuada dels treballadors i treballadores, com podem veure en el següent gràfic referit a la UE per al 2004 :
Com podem observar, les xifres percentuals de formació continuada d’Espanya (ES en el gràfic) estan en el marge inferior de la corba, i només Grècia queda netament per sota tant pel que fa a homes com a dones. Si a això hi afegim l’escassa assistència al cicle de 3-6 anys, absolutament necessari per al desenvolupament intel·lectual, curiositat dels infants i la formació dels hàbits d’estudi, i la total insuficiència de centres de 0-3 anys, podem adonar-nos que una part molt important dels problemes econòmics i de la població tenen les seves arrels en les deficiències del sistema d’ensenyament.
Les autoritats regionals i locals no poden quedar al marge d’aquesta realitat i en no actuar en polítiques educatives, de foment de l’ocupació i de desenvolupament industrial i de serveis pròpies, queden sense cap tipus de resposta front els canvis en la divisió internacional del treball. Sense proposta pròpia, fan el paper més servicial i menys lluït en la subhasta d’ofertes per acollir les noves localitzacions dels sectors emergents.
Cinquè aspecte.- Classe obrera, població
S’està produint un canvi important en l’estructura dels sectors productius a Espanya, Catalunya i a tot el món pels efectes dels canvis tecnològics i la divisió internacional del treball que acompanya el procés de mundialització. Tot i que com podem veure pels següents gràfics la distribució en percentatge de la població activa per sectors econòmics és força diferent a Espanya i Catalunya, hem d’admetre la progressiva pèrdua de pes de la classe obrera industrial tradicional que havia estat i és encara el nucli dur de les polítiques sindicals i de partits comunistes.
Nota: En els següents gràfics, les columnes 2005TI, 2005TII i 2005TIII corresponen al primer, segon i tercer trimestre del 2005.
ENQUESTA POBLACIÓ ACTIVA . ESPANYA
Distribució percentual dels actius per sector econòmic i sexe
Unitats: Percentatge
Font: Instituto Nacional de Estadística
Encara que és innegable el major pes de la població ocupada a la indústria a Catalunya en relació a Espanya (23.6 del tercer trimestre 2005 front al 16,1 de tot l’Estat), val la pena recordar que aquest és un percentatge que va en disminució en tant que s’incrementa de forma clara el sector serveis, sobre el qual des de les esquerres no s’ha fet una reflexió prou aprofondida . Crec que el millor exemple del que vull dir l’expressava un vell amic nostre, el periodista i escriptor Antonio Alvarez Solís, quan ens deia: “se piensa la chica que trabaja introduciendo datos en un ordenador que le han puesto aire acondicionado para que esté mejor. La pobre ignora que el aire acondicionado es para la computadora.”… Les dades que tenim pel 2001 ens indiquen que en encara no quatre anys el percentatge de la població activa a la indústria ha passat del 31,9 al 23,6 . Una pèrdua percentual considerable.
Enquesta Població Activa 2001
Front les dades anteriors voldria que consideréssim un estudi editat per la Fundació Bofill que, deixant de banda per un cantó les persones sense sostre i per altra les grans famílies dirigents, es conclou que el gran gruix de la població es divideix en dues classes socials: un 50% de classe treballadora, amb grans dificultats per arribar a finals de mes, i un 50% de classe mitjana, en la qual un 41% és classe mitjana assalariada i només un 9% seria classe mitjana propietària.
Val la pena la lectura d’aquest treball, perquè justifica la correcció de les polítiques d’unitat d’esquerres de la classe obrera, obre un camp molt gran per explorar noves aliances a partir de situacions quotidianes i socials molt concretes, i sobre tot dóna accés als instruments de reivindicació i lluita concreta que són l’autèntica argamassa que en el món laboral i de vida quotidiana permeten afirmar que un altre món és possible.
En altres ocasions ja hem insistit en què la globalització significa l’extensió de les relacions d’assalarització per tot el planeta. El que cal entendre i destacar és que sota les condicions actuals cada vegada hi ha menys gent que queda fora de les relacions capitalistes de producció, tant a nivell geogràfic com de capes socials: proletarització dels “intel·lectuals” i de les capes mitjanes, entrada massiva de les dones amb responsabilitats familiars en el mercat de treball que ha posat en primera plana noves qüestions de gènere com la doble jornada, les dificultats incrementades per poder exercitar la plena ciutadania participant a la societat civil organitzada (tercera jornada), i la feminització i desvalorització paral·lela de determinades professions, entre moltes altres, així com els fluxos migratoris integrats per dones de països menys desenvolupats que no paren de créixer cap als països industrialitzats, etc. I també cal recordar que la contrapartida del “quart món” a l’interior del món desenvolupat i de les regions oblidades del planeta és la cara oculta de la mateixa moneda.
De totes maneres, cal destacar que en la immensa majoria del planeta la consecució d’un lloc de treball digne és la única possibilitat de poder accedir a una vida també digne. L’estancament econòmic, la marginació de molts joves –en especial fills d’immigrants-- que representa la manca de promoció social i que està provocant conflictes de nou tipus com els de França de les darreres setmanes, el treball remunerat segueix sent a la pràctica l’única via possible per a la millora de les oportunitats . D’una manera similar, les polítiques públiques de millora de les condicions d’igualtat d’oportunitats van en la majoria de casos destinades a permetre una millor formació per a treballs de qualitat, innovació i investigació científica, etc.
Però també caldria afegir que es parla massa de marginació i pobresa per emmascarar les situacions de profunda desigualtat i explotació. El que la classe obrera i les esquerres podem aportar a la crítica de la globalització és la proposta de combinar la consecució d’una producció que asseguri un treball digne per a totes les persones, respecti les condicions ecològiques, juntament amb una millor distribució de la renda, la riquesa i els recursos.
Sisè aspecte.- Organització quotidiana i de classe en defensa de la democràcia.
Democràcia i economia.
Fa ja uns quants anys, l’Alain Minc assegurava que el mercat era un sistema més antic que la democràcia i per tant la política s’havia de sotmetre a l’economia. La seva afirmació va aixecar grans protestes, però, de fet, a la realitat podem veure cada dia més i més com els interessos econòmics estan per sobre de la política i la democràcia. Ara potser ja no els hi cal dir-ho, perquè ho fan. Amb la mundialització econòmica s’ha fet més petita la parcel·la conquerida per la democràcia: Un bon exemple en serien el funcionament no massa democràtic del Parlament Europeu, i el gens democràtic del Banc Central Europeu. Però també les religions i els fanatismes enemics de la democràcia estan prenent massa força en la vida de les societats, i en nom del combat al terror s’eliminen drets civils conquerits fe segles i es descobreixen camps de presoners al marge de qualsevol garantia legal i democràtica a diversos punts del planeta.
La despesa pública dels països on domina la ideologia neoliberal ja no intenta eliminar desigualtats, sinó que les incrementa i les fomenta amb la coartada del nou Estat del benestar ”activador” inventat als Estats Units per tallar les ajudes a les persones més desvalgudes de la societat.
Cal des de les esquerres veure com la globalització està afectant totes les activitats, les visibles i les “invisibles”, les de la producció i les de l’atenció i cura, necessàries per a la salud, la felicitat i la vida. En haches sentit, voldríem recordar que “la nova manera de viure i treballar ens imposa trancaments en la vida relacional i afectiva, temps de transport “buits” cada vegada més llargs, una vida ciutadana amb menys lligans i el debilitament de les xarxes de veïnat i socials. A més, en un punt que ja traspassar el llindar de la salut, ens acostuma a viure en el risc a perdre el lloc de treball, a la por i manca de confiança en el que hauria de recomfortar-nos (el medicament o servei que ens ha de guarir pot matar-nos, la carn que ens ha d’alimentar ens pot malmetre la salut...), en tant que segueix en l’ordre del dia la impunitat dels responsables, justificant-se en el primer manament de la societat en la que vivim, que és la maximització del benefici.”
I això es dona al mateix temps que se sotmet com mai la naturalesa als interessos privats. I, en aquest sentit, recordem que “No tan sols el model de producció és insostenible, sinó que és ecològicament pervers perquè enfronta, divideix, separa, les persones del seu medi. Entenent que la societat forma part també del medi, cal incloure en aquest punt l’increment de les desigualtats socials fins a fer-les també ecològicament insostenibles…” I cal fer, a més, una denúncia clara de la manipulació de la informació per l’oligopoli existent en els mitjans de comunicació. Malgrat que la globalització ha significat també un accés per a moltes persones –especialment dels països industrialitzats—a la xarxa global d’Internet, governs com el dels Estats Units cada vegada utilitzen de forma més agressiva les tècniques de la desinformació i la mentida per aconseguir els seus objectius i intenten posar més obstacles a l’obtenció de les dades i els fets que qüestionen la realitat tal com ens la volen presentar, de forma interessada i parcial...
La necessària lluita del dilluns fins al diumenge
Hem de ser conscients que la lluita que pot arribar a resultats duradors és la lluita diària, la que cada dia es porta al lloc de treball, a les associacions de veïns, en els sindicats de classe. Nosaltres no podem caure en el parany de reservar les nostres reivindicacions per a les manifestacions dels diumenges, prendre els carrers els caps de setmana, en tant que la resta de dies s’incrementa la impunitat del capital. En el 2002 dèiem:
“Front aquest treball sistemàtic de les classes dominants per dividir, enfrontar o parcialitzar els diferents moviments socials i organitzacions populars que suposen una autolimitació a l’hora de fer anàlisis “globals” i interrrelacionades, és a dir, “polítiques”, els comunistes treballem per ajudar a la seva articulació, impulsar la col·laboració entre aquests moviments i organitzacions, potenciar la seva complementarietat.
Cal evitar caure en el joc de l’enemic neoliberal que justament posa l´accent en desprestigiar/negar la veritable acció "política" (i tota la seva substancial aportació històrica) com a motor sine qua non de la transformació social (...) i evitar una estèril competència entre els nous i els tradicionals moviments i organitzacions que lluiten contra la globalització neoliberal, promoure una reflexió crítica sobre el capitalisme i la seva necessitat de superació, i impulsar de la forma més àmplia possible l’elaboració d’alternatives a curt i mig termini que, en la direcció d’una societat més democràtica i el socialisme, facin possible un món mes just. “
http://europa.eu.int/comm/archives/commission_1999_2004/prodi/topics/lisbon/index_es.htm
“Sánchez Niret, Cristina i Quintana Garrido, Núria, “Les classes socials a Catalunya: Desigualtats ern les condicions de vida dels grups socials”, al Vol I de a Estructura social i desigualtats a Catalunya, Fundació Bofill i Ed. Mediterrània, Barcelona, 2005.
Etiquetes de comentaris: 2, Classe Obrera, Globalització, l'Espurna
Publica un comentari