El 9 de març del 2007 en Roberto Berballi va donar una conferència a la Fundació Pere Ardiaca sobre l'experiència de recuperació de la memòria col.lectiva a l'Argentina. En l'actual debat sobre el nostre passat i les ferides que romanen obertes darrera el vel de silenci que ens va imposar la transició podem aprendre molt de l'Argentina, un país amb una dictadura sanguinària en el seu passat recent.
Roberto Bergalli
(Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, OSPDH-UB)
Introducció
Per introduir el tema que intentaré desenvolupar en aquesta ocasió, permeteu-me subministrar algunes reflexions que poden servir com a guia i aclariment del títol que s’ha donat a l’assumpte central. Parlem de “memòria col·lectiva (i social)” i no parlem de “memòria històrica”, com es fa a Espanya i a Catalunya i com ho manifesta la pròpia denominació de l’entitat que sots-presideix el qui gentilment em presenta Coordinadora per la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya. Hi ha fins i tot, com ja se sap, la proposta del Govern espanyol per sancionar una Llei d’extensió de drets als afectats per la Guerra Civil i la dictadura, coneguda com a Llei de la Memòria Històrica. Com tothom sap es tracta d’un projecte de llei, aprovat pel Consell de Ministres el dia 28 de juliol del 2006, per un compromís assumit pel President del Govern, en José Luis Rodríguez Zapatero, des del començament del seu mandat. Aquest projecte inclou el reconeixement de les víctimes de la dictadura, l’obertura de fosses comuns en les quals encara hi romanen les restes de represaliats pels insurrectes a la Guerra Civil, fins aleshores finançades des d’entitats privades (com l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica) o comunitats autònomes a l’espera de subvencions estatals o la retirada dels símbols franquistes de les vies públiques i un altre aspecte de gran importància que té a veure amb els processos, judicis i condemnes executades sobre persones acusades pel règim franquista, per a la qual cosa es projecta establir un sistema d’anàlisi i decisió a càrrec d’un Tribunal de Cinc (persones) Notables.
- Des d’ara mateix vull afirmar que –a parer meu, d’acord amb molts d’altres manifestats- aquest aspecte constitueix una aberració en impedir que en aquest terreny funcioni plenament l’Estat de Dret, ja que el que s’espera és que, mitjançant una llei del Parlament espanyol, es determini el destí de judicis, sentències i condemnes o que s’admeti que sigui la jurisdicció penal la que assumeixi les decisions en cada cas. De tota manera, a l’oposició i als mitjans de comunicació afins, s’ha criticat que aquesta iniciativa de llei obri antigues ferides. Altres mitjans van arribar fins i tot a afirmar que amb aquestes accions en Zapatero pretén “guanyar la guerra civil que es va enterrar i superar amb la Transició i pretén establir la legitimitat democràtica el 1931, no el 1978” (Luis María Ansón, ABC 4/10/2005). Els aliats preferents del govern a Catalunya, com Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa-Verds, van criticar la tardança del govern a aprovar la llei de recuperació de la memòria històrica promesa el 2004 i retardada en tres ocasions, presentant les seves pròpies proposicions de llei el novembre del 2005. En aquesta darrera setmana ha reprès impuls el debat sobre la llei i, just al termini de la clausura del període per proposar esmenes al projecte de l’Executiu, hi ha una proposta de CiU, ERC i IU-ICV que proposa que es reformi en profunditat el projecte i bàsicament que s’elimini el recordat Tribunal de Notables i, amb variants de cada grup, que en lloc de la nul·litat dels judicis dels qui van ser condemnats pel règim franquista com abans se sol·licitava, se’n declarin les seves il·legitimitats (EL PAIS, Catalunya 07/03/08). No m’estendré més sobre l’anàlisi d’aquesta situació ja que, com suposa la invitació que se m’ha formulat, jo no vinc aquí a parlar del procés pel que fa a la Memòria a Espanya, sinó d’un altre de característiques similars tot i que d’arrels i històries diferents. En conseqüència, torno al punt d’inici:
-I-
El que he intentat enunciar és que no utilitzaré l’adjectiu d’”històrica” per tal de qualificar la Memòria de la qual m’ocuparé. En efecte, malgrat que l’ús d’aquest qualificatiu semblaria que aporta un matís d’expressivitat més gran al substantiu “memòria”, crec que procedint així s’incideix en una redundància viciosa de paraules o en un pleonasme, a causa que, des que es parla d’ella, en el substantiu “memòria” s’hi inscriuen records comuns que òbviament pertànyen a la història. D’altra banda, aquest excés de les paraules, fent un ús innecessari de l’adjectiu, no existeix en el llenguatge especialitzat, ni es troba als origens de l’ús del concepte de “memòria” a les disciplines socials, sobre la qual cosa ja diré alguna cosa més. No obstant, l’ús de la locució Memòria Històrica sembla sorprenentment, com a mínim per a mi, haver-se generalitzat en el tractament que es fa de les temptatives que s’estan destacant a Espanya i a Catalunya, orientades a la recuperació de tots aquells esdeveniments, participació de persones, decisions, etc. que han configurat els records que per oblit, ocultació, dissimulació o falsedat formen part d’un període de la història travessat per accions i situacions extremament tenses i passions conflictives.
-La història d’Espanya i de Catalunya en el període de la denominada Guerra Civil i en l’etapa posterior, després del triomf de l’anomenada facció “nacional”, està efectivament en el present sotmesa a una intensa investigació que pretén fer palesos i verificar els records que conserven els encara supervivients, els successors dels protagonistes i els propis invetigadors dels fets, tots els qui han atorgat la seva entitat històrica a l’època en qüestió. El conjunt d’aquestes versions està enriquint el coneixement sobre el passat de les societats espanyola i catalana, la qual cosa s’ha de considerar no tan sols d’una enorme trascendència, sinó també de gran valor per al futur, per a les generacions a venir.
- Procedint d’aquesta manera es fa ciència de la història (historiografia) ja que s’estudia i reconstrueix un període sobre el qual encara hi persisteixen determinats vels. Però, al mateix temps, s’intenta recompondre la historicitat del social quan els esdeveniments que s’intenten desvetllar constitueixen parts essencials de la vida social dels espanyols i els catalans.
- Així es pot veure que, si fos necessari donar un enfocament disciplinari a la tasca de recuperació de la memòria pel que fa al que va passar a Espanya i Catalunya en el període sota investigació, jo m’inclinaria per dir que aquesta idea és pròpia d’una sociologia històrica en la mesura que l’intent no és abstracte, estàtic o desinteressat pels canvis i processos socials que van tenir lloc aleshores i després. Contràriament, s’està produint una acotació de l’època històrica que es pretén recordar amb la recerca de descriure fets concrets i d’atribuir per ells les responsabilitats que, en el seu moment, es van eludir o es van desviar sobre els qui van ser les víctimes d’una duríssima repressió. En conseqüència, parlem de memòria col·lectiva i social.
- Individualment, memòria és la facultat psíquica per mitjà de la qual es reté i es recorda el passat (RAE, t.II, 22a. Ed.Madrid: 1484), mentre que per a en Sigmund Freud no és una de les diverses propietats del psiquisme, sinó que constitueix la seva essència, a la qual cosa ha al·ludit a diversos passatges de la seva extensa obra, per la qual cosa aquí cito únicament la seva correspondència amb en Wilhem Fliess (cfr. Briefe an Wilhem Fliess. Ungekürzte Ausgabe, ed. J.M.Masson, Deutsche Fassung von M.Schröter: Frankfurt a M. 1986) en la qual es fa referència a ella (Gedächtnis als Erinnerung). D’aquesta afirmació se’n pot extreure que sense memòria l’ésser humà no es pot reconèixer com a tal i menys en relació als seus congèneres.
- Però, des d’un punt de vista grupal, qualsevol reflexió sobre el record que pot conservar un grup de persones referent a situacions, fets o senzillament dades que per alguna raó són comuns als integrants d’aquest grup, generalment també es denomina com a Memòria.
- En aquest darrer sentit, no és possible suposar l’existència d’un conjunt d’éssers humans que es relacionen entre si per vincles que els lliguen al passat, més o menys remot, sense que tots ells s’identifiquin en el record col·lectiu que pot ser conjunt –en el sentit de compartit o participat- o bé dividit, desunit i, fins i tot, contrastat. En aquests sentits es parla de Memòria col·lectiva. D’aquesta afirmació jo en trec la convicció que la construcció d’una memòria col·lectiva no pot (i no ha de) rebutjar records que únicament pertanyin a sectors o siguin exclusius d’aquests sectors.
- En endavant, la vida col·lectiva que hi ha a les societats modernes i contemporànies ha de ser compresa i estudiada des d’una perspectiva històrica concreta i no abstracta o desinteressada pel canvi o els diferents processos socials esdevinguts a conseqüència de fets determinats. Des d’aquest punt de vista,, cal donar prioritat a la disputa metodològica actual que es produeix al camp de la sociologia històrica, la qual se centra en la qüestió de concretar un tipus de coneixement, històric i sociològic alhora, en el qual coexisteixin pacíficament la narració, la comparança i l’anàlisi teòrica (cfr. Ramón Ramos “Sociología histórica”, en S.Giner, E.Lamo de Espinosa, C.Torres, eds. Diccionario de Sociología Madrid: Alianza editorial – Ciencias Sociales, 1998: 745-6).
- En un sentit més específic, es fa pertinent relacionar el concepte de Memòria col·lectiva amb el de conciència col·lectiva,el qual va ser expressat originàriament per l’E.Durkheim (cfr. De la división social del trabajo I i II, trad. C. G.Posada, Barcelona: Editorial Planeta-De Agistini, 1985) com al conjunt de sentiments i creences comuns als membres d’una societat que, pel seu caràcter compartit, apareixen com a trascendents i adopten una forma religiosa. No obstant, aquesta consciència col·lectiva és més que la simple suma de les consciències individuals; ella és una realitat diferent que cobreix tota l’extensió d’una societat i que no depèn de les condicions particulars dels individus que la integren (vol. I: 94).
- Aquest esment a què la consciència col·lectiva cobreix tota l’extensió d’una societat és el que permet, més tard, a en Maurice Halbwachs (Los marcos sociales de la memoria .trad. M.A.Baeza i M.Mujica, postfaci G.Namer, Barcelona: Anthropos, 2004, orig. Les cadres sociaux de la mémoire, Paris: editions Albin Michel, 1994) entendre que els records que venen a la memòria d’una persona ho fan així perquè el més usual és que els altres l’indueixin a recordar, és a dir, que la memòria individual existeix perquè la dels coetanis ajuda la primera i que ella es recolza en la dels segons. Aquesta característica és la que atorga sentit per ubicar la memòria col·lectiva dins de determinats marcs socials.
- Tot el que hem dit fins ara conclou en el valor del comparatiu. Motiu al que em permeto recórrer per comentar el procés històric i social desenvolupat a la República Argentina, sobre el qual pretenc donar algunes opinions que poden ser útils quan es parla de la memòria col·lectiva i social de qualsevol altra societat.
-II-
Parlar del que ha estat passant recentment a la societat argentina no impedeix, ni molt menys, recordar com a mínim el que altres societats contemporànies han fet en relació als records que s’extreuen d’una memòria comú, compartida o no, pel que fa als fets que han generat enormes traumes en la pròpia consciència col·lectiva. . Està clar que faig referència, en primer lloc, a la societat alemanya, sense oblidar processos semblants com l’italià amb mostres evidents de participar en el concepte de memòria col·lectiva i social que aquí pretenc exaltar. La commemoració el febrer passat dels episodis coneguts com a Foibe Istriane, esdevinguts l’hivern entre el 1944 i el 1945 sobre els Apenins, la qual va involucrar en una polèmica nacional i internacional fins i tot al propi President de la Repubblica, en Giorgio Napolitano, amb Croàcia i Eslovènia, han estat una mostra de com és summament difícil reconstruir la memòria col·lectiva, (cfr. Claudio Magris “Il silenzo generalizzato”, a Corriere della Sera 11/02/2007). La societat alemanya ha donat un exemple d’autocrítica i de reflexió sincera sobre el drama que l’ha acompanyat en bona part del segle passat amb un enorme esforç de conjunt i malgrat les diferències de posicionament ideològic que la travessen. Les alternatives que van involucrar el Nobel Günter Grass l’any passat i sabudes per tothom són una prova d’aquest exemple memorístic.
- La història de la República Argentina està també creuada, gairebé des del seu naixement, per esdeveniments que dins de la seva tragèdia han estat narrats –com ha passat també en altres societats- pel que es pot anomenar com a història oficial, és a dir, aquella història que si sempre és escrita pels vencedors, bé ho és pels qui, d’una o altra forma, sempre mantenen les posicions dels qui retenen les regnes del poder. Naturalment no exposaré fets o moments amb els que van quedar marcats els diferents i profunds canvis socials registrats en la història social de l’Argentina. Però l’esmentar-ne algun d’ells sí que ens pot servir com a mostra de fins a quin punt el relat d’aquests fets, referits per aquesta història oficial, ha servit per manipular la construcció d’una memòria col·lectiva en un període de gestació de la identitat nacional dels argentins. Al·ludeixo puntualment a la Guerra de la Triple Aliança o Guerra del Paraguay, segons prenguem en consideració els aliats (l’Uruguay, l’Argentina i el Brasil) o el Paraguay, el seu rival, respectivament. Aquesta guerra es va desenvolupar entre el 1865 i el 1870, sobre la qual la responsabilitat del Gral.Bartolomé Mitre, militar i insigne historiador, sempre ha estat discutida, no obstant això ell va ser cronista d’aquest període bèl·lic. També recordo la coneguda com a la Conquesta del Desert o Campanya del Desert, campanyes militars dutes a terme pel govern argentí contra les nacions mapuche i ranquel, amb l’objectiu d’obtenir el domini territorial de la Pampa i la Patagònia oriental, fins a aleshores sota domini indígena. Els papers fets pels aleshores Ministres de Guerra, l’Adolfo Alsina el 1875 i el Gral.Julio A. Roca el 1877, comandant les dues campanyes militars, han estat sempre presentats com a civilitzatoris, tot i que el primer admetia l’ampliació de la línia de fortins cap al sud però sense voler exterminar les tribus que s’oposaven, i el segons animava decididament l’extermini dels habitants originaris, la qual cosa es va acomplir finalment. Aquest període comprèn la realització del primer genocidi concretat per argentins en terres argentines, la qual cosa s’ha amagat o tergiversat fins que una investigació històrica sense prejudicis ha fet descobrir els veritables motius que van portar a acomplir aquesta barbàrie. També es pot incloure en aquest conjunt de fets aquells que van enterbolir la Patagònia amb la repressió sobre obrers i sindicalistes anàrquics, acomplerta en la tercera dècada del s.XX, encoratjada pels grans posseïdors de terres i incomprensiblement disposada per l’aleshores democràtic Govern nacional (cfr. José María Borrero, La Patagonia Trágica, Buenos Aires: Editorial Americana 1972; Osvaldo Bayer Los vengadores de la Patagonia Trágica Wuppertal: Peter Hammer Verlag, 1978).
- Com es pot comprovar, amagar la veritat històrica i deformar l’origen de fets tràgics han estat presents en la configuració d’una memòria col·lectiva i social dels argentins des de ben aviat.
- No obstant, el més gran operatiu memorístic que s’ha acomplert i s’està acomplint a la societat dels argentins, és el relatiu al rescat de fets, individualització d’actors pel que fa a autors i víctimes, com el judici als responsables per haver produït la tragèdia col·lectiva més gran, entre el començament de la dècada del 1970 i l’inici de la del 1980.
- És important dir de seguida que, des de feia ja unes quantes dècades abans dels cops militars d’Estat del 1966 (que va portar a la Presidència de facto de la Nació a l’aleshores Gral.Juan Carlos Onganía) i el del 1976 (que va ubicar llavors el Gral.Jorge R. Videla a la presidència de la Junta Militar que de facto va desplaçar aleshores el govern constitucional d’Isabel M. De Perón), l’estabilitat de les institucions democràtiques era molt feble, sobretot des del 1930 (primer cop militar que va interrompre la legalitat constitucional). Aquesta situació havia provocat, en diverses ocasions, que l’anomenada resistència popular s’organitzés, de diverses maneres i en ocasions variades, fins arribar a constituir-se com a autèntics cossos armats. No és possible fer aquí una enumeració d’aquestes organitzacions, però sí esmentar com a mínim les dues més estructurades que van portar per un temps el comandament de la lluita armada. Esmento per una part a Montoneros d’una gènesi veïna al catolicisme nacionalista, però sempre orientada rera la figura i el carisma d’en Juan D. Perón fins que finalment aquest mateix va contribuir a l’encalç i destrucció de les seves bases – la Juventud Peronista o JP- (en aquestes darreres setmanes s’ha gestat un molt interessant debat sobre la responsabilitat d’en Perón en el naixement de les tristament recordades Triple A). Mentrestant, per altra part, a l’Ejército Revolucionario delPueblo (ERP), vessant armada del Partido Revolucionario de los Trabajadores (PRT) de filicació marxista-leninista i, en bona part, d’inspiració en el foquisme guevarista (els més lúcids relats que conec sobre l’actuació i la repressió d’ambdues organitzacions, són: Carlos Gabetta Todos somos subversivos Buenos Aires: Editorial Bruguera 1983; Miguel Bonasso Recuerdos de la muerte, Buenos Aires: Editorial Bruguera 1984; Luis Mattini Hombres y mujeres del PRT-ERP – La pasión militante Buenos Aires: editorial Contrapunto 1990).
- Aquests grups armats van dur a terme, entre el 1964 i el 1973, accions de molt diverses factures, provocant morts, atemptats amb bombes, segrestos i accions de tall militar que suposadament van ser les justificacions d’un gran nombre d’intervencions militars, desmesurades i dirigides no tan sols contra els membres d’aquelles organitzacions irregulars. Aquestes intervencions militars han estat explicades, sobretot pels sectors civils que els hi han donat suport, com a la lògica reacció de l’Estat nacional davant dels atacs de què era objecte. En aquest punt, per cert, hi nia la posterior teoria dels dos dimonis al·legada fins i tot com a defensa jurídica dels comportaments, col·lectius i individuals de membres de l’Exèrcit, Marina de Guerra, Aeronàutica, cossos de seguretat policial (federal i provincials), penitenciaris i de fronteres.
- Aquest tipus d’activitat desplegada per les pròpies Forces Armades va esdevenir, poc a poc, una repressió indiscriminada que va travessar gairebé totes les classes socials i va convertir la República Argentina sencera en un autèntic camp de batalla. La tortura, les detencions produïdes al marge de qualsevol legalitat, les “desaparicions” de persones de qualsevol condició i origen, l’apropiació o segrest de nens nascuts en cautiveri, van anar convertint les seves accions, en el decurs dels anys, primer a partir del cop militar del juny del 1966 de forma incipient però després, amb en del març del 1976, de manera manifesta, amb l’energia més gran, en un autèntic genocidi. Això va quedar confirmat per decisions d’organismes internacionals i nacionals (cfr. per tots, l’Informe de la Comisión Nacional sobre la Desaparición de Personas (CONADEP) Nunca más, Buenos Aires: EUDEBA 1984 o Comisión Sábato) i va constituir la base per a la gran tasca de recuperació de la memòria col·lectiva que li va tocar iniciar al govern d’en Raúl Alfonsín, finalment escollit sota regles democràtiques el 30 d’octubre del 1983. Crec que aquest judici tan breu ve a donar la raó a l’expressió d’en Remo Bodei, la memòria és un camp de batalla (cfr. Le logiche del delirio. Ragione, affetti, follia, Roma-Bari: Gius. Laterza & Figli-Lezioni italiane, 18: 12-13).
-III-
- Havien passat gairebé vint anys de permanent repressió i immobilització de les forces populars, amb la qual cosa van assumir responsabilitat, més enllà de la penal en què van incórrer els organismes militars i en particular els seus integrants, des dels Comandants en Cap de les Forces Armades cap a tots els subordinats que es van veure implicats en aquesta repressió, també altres representants de l’Estat; en primer lloc ho van ser els jutges, membres del Poder Judicial, sobretot els de la jurisdicció federal (cfr. Roberto Bergalli, Estado democrático y cuestión judicial. Vías para alcanzar una auténtica y democrática independencia judicial. Buenos Aires: Depalma 1984), els quals, no obstant, malgrat el silenci que van mantenir –amb poques excepcions- mentre es consumava la repressió i el genocidi, en gran majoria van ser confirmats i fins i tot promoguts pel govern constitucional d’Alfonsín amb el suport del Parlament, com a indispensable instància en els nomenaments judicials. Alguns d’aquests casos es van poder verificar a la pròpia Càmbra Federal d’Apel·lacions en el Criminal i Correccional de la Capital Federal que es va constituir per tal de jutjar els integrants de les tres Juntes Militars que van governar l’Argentina entre el 1976 i el 1983; hi va haver alguns integrants d’aquest Tribunal, com el propi Fiscal que va formular l’acusació, que havien estat funcionaris judicials durant el període dictatorial.
- Aquest tipus de situacions va marcar l’inici del procés de recuperació de la memòria col·lectiva dels argentins, en relació als esdeveniments consumats per la dictadura militar. Durant el període del primer govern democràtic es van produir moltes alternatives que van manifestar la fortalesa que mantenien els repressors, tant en els seus propis cossos militars com en grups de la societat civil que es resistien a què aquells fossin processats per les greus violacions dels drets humans que havien comès. Podem recordar per exemple, en primer lloc, la requisitòria de condemna per als Comandants en Cap, formulada per la Fiscalia i limitada a un nombre de detencions-desaparicions que només representava el 10% dels exposats davant la CONADE. En segon lloc, la posterior i polèmica sentència del 9 de desembre del 1985, emesa per l’esmentada Cambra Federal que va condemnar els Comandants, deixant plantejada en el punt 30 el tema de l’obediència deguda. En tercer lloc, la llei anomenada com de “prescripció privilegiada” o de “punt final” (nr. 23.521, de 22 de desembre del 1986) que va afavorir mitjançant el decurs del temps els repressors pel que fa als qui no s’havia iniciat encara cap acció penal o bé si, instaurada, alguna havia superat el termini d’un any. I, finalment, la llei específica segons projecte del Poder Executiu nacional, el qual va actuar sota la pressió d’un conat de rebel·lió militar que es recorda com els esdeveniments de la Setmana Santa del 1987, coneguda com d’”obediència deguda” (llei nr. 23.492, de 6 de juny del 1987).
- Aquest és un quadre general dins del qual el govern democràtic encapçalat pel Raúl Alfonsín va començar, de forma molt ambígua i contradictòria, el procés de recuperació de la memòria col·lectiva i social dels argentin, fortament i intensament apressat per la resistència de bona part de les Forces Armades, cossos policials i grups civils per aprofundir les investigacions sobre violacions de drets humans, la qual cosa va motivar concessions més grans per als militars i repressors acusats.
- El quadre general es va anar deteriorant pel que fa a l’estabilitat de les institucions democràtiques. La manifesta tendència de buscar formes i mitjans amb els quals alleujar la situació dels militars processats o que podrien ser-ho en el futur s’expressava de manera constant, amb els suports que provenien de sectors civils. Les dues lleis de l’”oblit” o de la impunitat com en general van ser anomenades col·loquialment (cfr. R.Bergalli Memoria Colectiva y Derechos Humanos, Córdoba-Argentina: Marcos Lerner editora-Cuadernos de derecho penal y criminología, n3. 30, 1988; David Baigún, Las leyes de “punto final” y “Obediencia debida”: leyes de impunidad, gemelas de la “ley de Autoamnistía” 22.924, Nueva Doctrina Penal, Buenos Aires 2000/B: 479-492) es van començar a aplicar per les diferents jurisdiccions federals i provincials de manera creixent, per la qual cosa nombrosos repressors van ser absolts o els seus processos van quedar clausurats.
- L’altra tesi esbossada a la sentència de la Cambra Federal, en el sentit que la repressió desfermada durant l’època entre el 1976 i el 1983 va ser realment la resposta a un estat de guerra revolucionària, va ser reiteradament al·legada per les defenses dels caps militars. Aquesta no tan sols va alimentar la teoria dels dos dimonis (abans esmentada) sinó que va mantenir en peu la creença que la memòria col·lectiva no s’havia d’alimentar únicament pel record de la duríssima repressió dels militars, sinó també pels actes realitzats a càrrec de les organitzacions armades.
- El 1988, el President Alfonsín va pactar amb qui seria candidat a la presidència per al Partido Justicialista, en Carlos S. Menem (“Pacto de Olivos”) la reforma de la Constitució Nacional vigent des del 1853. Així es va introduir, entre altres, l’abreujament dels mandats en el càrrec de President de la Nació i potser també (de forma encoberta) l’emissió d’indults presidencials pel futur Poder Executiu que es configuraria en properes eleccions, beneficiant a aquells caps militars i guerrillers que havien estat processats i/o condemnats en el període anterior.
- Els indults van ser signats per en Menem quan va obtenir la presidència, però limitats (com és constitucionalment prescriptiu) als càrrecs que es poguessin haver efectuat a respectius processos penals.
- Aquest marc tan sols es va veure alterat quan l’Asociación de Abuelas de Plaza de Mayo, un dels actors més grans de la recuperació de la memòria col·lectiva, va introduir en algun dels processos oberts contra caps militars l’argument que les absolucions per aplicació de les lleis o la desvinculació de les acusacions a causa dels indults no es podien acceptar en els casos d’aquells acusats als quals es responsabilitza per l’apropiació o segrestament de nens nascuts durant la captivitat dels seus progenitors. Aquests abominables fets no van estar coberts per les anomenades dues lleis “de l’oblit” (punt final y obediència deguda), ni pels indults presidencials, la qual cosa va motivar la continuació o reapertura d’antics processos i l’inici de nous, els quals han arribat a un nombre de caps militars, funcionaris policials o simples autors que s’havien beneficiat amb les lleis d’esment. Algun d’aquests processos han acabat amb sentències condemnatòries; altres se segueixen substanciant en el present.
- Mentrestant, en una causa penal promoguda pel Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) contra determinats caps i el tristament recordat Julio Simón (a) “El Turco”, de molt obscura fama com a torturador (causa núm.8686/2000, el jutge federal Gabriel R. Cavallo (cognom simplement homònim amb un altre repressor, detingut a Madrid, extraditat des de Mèxic i en trànsit de ser al seu torn extraditat a l’Argentina) va dictar una sentència el 6 de març del 2001 disposant el processament d’en Simón i d’en Juan Antonio del Cerro (a) “Colores” i declarant a l’hora la invalidesa parcial de la llei d’obediència deguda i de la de punt final per ser incompatibles amb la Convenció Americana de Drets Humans, amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i amb la Convenció contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumanes o Degradants; això va comportar la insconstitucionalitat i la nul·litat insanable d’alguns articles d’ambdues lleis. Des del punt de vista de la seva trascendència però també pels valors jurídics i processals que conté, la sentència del Jutge Cavallo va promoure un reconeixement que va partir de diferents sectors de la doctrina jurídic penal i processal, com també des de la filosofia i la sociologia jurídica (cfr. Nueva Doctrina Penal (NDP), Buenos Aires: 2000/B, un número monogràfic dedicat a l’anàlisi d’aquesta sentència).
- La sentència va ser, posteriorment, confirmada per la Cort Suprema de Justícia de la Nació, la qual cosa va permetre, ara de manera definitiva, la reapertura de processos o la iniciació d’alguns de nous. Però el que crec que té l’interés més gran des del punt de vista comparatiu que he intentat desenvolupar i per tal que se segueixi l’activitat d’investigació i responsabilització criminal dels autors de les molt greus violacions de drets humans, delictes de lesa humanitat, per això imprescriptibles, ha estat la sanció de la llei 25.779 (promulgada el 2 de setembre del 2003 i publicada en el Butlletí Oficial de 3 de setembre de 2003) pel present Parlament nacional, mitjançant la qual les lleis de l’oblit o de la impunitat van ser declarades insanablement nul·les.
- Convé assenyalar que la sanció d’aquesta llei va generar una polèmica desfermada des d’aquells sectors resistents a l’aprofundiment de la memòria, en el sentit del sentiment d’inseguretat jurídica que podria promoure la declaració de nul·litat d’una llei (o lleis) per part d’una altra llei, sancionada pel mateix Poder Legislatiu. Però un conjunt d’opinions més serenes van intentar posar les coses al seu lloc, ja que per exemple hi va haver oportunitat de dir: ... Front a això, els mateixos fonaments de l’esmentada llei núm. 25.779 són bastant explícits a l’assenyalar antecedents d’actuació legislativa i/o jurisdiccional que han portat les mateixes finalitats amb els que aquélla ha estat sancionada. És a dir que, donades les circumstàncies de reclam popular, per una banda, i les que van donar resultar en les lleis de l’oblit declarades ara nul·les, en la manca de “condicions normals de reflexió i plenitud d’autonomia en la republicana activitat legisferant” existents en els moments de les seves respectives propostes per l’Executiu i discussions parlamentàries, per altra banda, junt a les que envolten la situació en què hi havia la Cort Suprema, ... el pronunciament legislatiu de nul·litat va adquirir el tret de necessitat que ha impulsat ulteriors intervencions jurisdiccionals. Aquí s’explica la naturalesa jurídic-política del dret, en tota la seva dimensió, acomplint una tasca imprescindible per tal que la consciència i la solidaritat col·lectiva es vigoritzin (v. R.Bergalli “Oblit, dret i memòria: d’extradicions, nul·litats i el paper de la Cort Suprema”, a: Nueva Doctrina Penal, Buenos Aires 2003/B: X-XI).
- Com una simple mostra que la recerca per construir la memòria col·lectiva i social és una tasca permanent, plena de contradiccions i ambigüitats, frens i contramarxes, cal destacar que ahir mateix (veure LA NACIÓN, Buenos Aires 09/03/07; EL PAÍS, Catalunya-Internacional: 14) va ser detingut (altre cop) el general Reynaldo Bignone, el qual va arribar a assumir la Presidència de la Nació, per traspàs de la darrera de les quatre Juntes Militars que havia usurpat el poder polític i que va ser qui va traslladar la Presidència de la Nació a en Raúl Alfonsín, quan aquest va resultar vencedor a les eleccions del 1983. Va disposar aquesta mesura el jutge federal que ha reprès la investigació, després de la nul·litat de les lleis de l’oblit, dels fets reunits en l’anomenat “procés Riveros”, esdevinguts en l’aquarterament de Campo de Mayo (Prov. De Buenos Aires) i mitjançant els quals es van produir desaparicions de persones, tortures, segrestos de nens quan el nomenat militar va ser cap de l’Estat Major del Comandament d’Instituts Militars.
-La breu exposició d’alguns fets destacats que s’han anat produint en els darrers anys configuren el manteniment d’aquest darrer procés d’elaboració d’una memòria col·lectiva i social dels argentins. El que ha estat anomenat L’experiència de l’horror (cfr. Marcelo Raffin, La experiencia del horror. Subjetividad y derechos humanos en las dictaduras y postdictaduras del Cono Sur, Buenos Aires: Editorial del Puerto-Colección tesis doctorales, 5, 2006) ha constituït el millor antídot contra l’oblit, el qual, com a categoria d’anàlisi psíquica i també sociològica, no s’ha d’oblidar que també forma part de la memòria, com ho ha demostrat emfàticament en Paul Ricoeur (cfr. La mémoire, l’histoire, l’oubli Paris: Editions du Seuil, 200; hi ha versió en castellà –trad. A.Neira- La memoria, la historia, el olvido, Madrid. Editorial Trotta, 2003, 539-591).
*Traducció de Mar Olivé
Roberto Bergalli
(Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, OSPDH-UB)
Introducció
Per introduir el tema que intentaré desenvolupar en aquesta ocasió, permeteu-me subministrar algunes reflexions que poden servir com a guia i aclariment del títol que s’ha donat a l’assumpte central. Parlem de “memòria col·lectiva (i social)” i no parlem de “memòria històrica”, com es fa a Espanya i a Catalunya i com ho manifesta la pròpia denominació de l’entitat que sots-presideix el qui gentilment em presenta Coordinadora per la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya. Hi ha fins i tot, com ja se sap, la proposta del Govern espanyol per sancionar una Llei d’extensió de drets als afectats per la Guerra Civil i la dictadura, coneguda com a Llei de la Memòria Històrica. Com tothom sap es tracta d’un projecte de llei, aprovat pel Consell de Ministres el dia 28 de juliol del 2006, per un compromís assumit pel President del Govern, en José Luis Rodríguez Zapatero, des del començament del seu mandat. Aquest projecte inclou el reconeixement de les víctimes de la dictadura, l’obertura de fosses comuns en les quals encara hi romanen les restes de represaliats pels insurrectes a la Guerra Civil, fins aleshores finançades des d’entitats privades (com l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica) o comunitats autònomes a l’espera de subvencions estatals o la retirada dels símbols franquistes de les vies públiques i un altre aspecte de gran importància que té a veure amb els processos, judicis i condemnes executades sobre persones acusades pel règim franquista, per a la qual cosa es projecta establir un sistema d’anàlisi i decisió a càrrec d’un Tribunal de Cinc (persones) Notables.
- Des d’ara mateix vull afirmar que –a parer meu, d’acord amb molts d’altres manifestats- aquest aspecte constitueix una aberració en impedir que en aquest terreny funcioni plenament l’Estat de Dret, ja que el que s’espera és que, mitjançant una llei del Parlament espanyol, es determini el destí de judicis, sentències i condemnes o que s’admeti que sigui la jurisdicció penal la que assumeixi les decisions en cada cas. De tota manera, a l’oposició i als mitjans de comunicació afins, s’ha criticat que aquesta iniciativa de llei obri antigues ferides. Altres mitjans van arribar fins i tot a afirmar que amb aquestes accions en Zapatero pretén “guanyar la guerra civil que es va enterrar i superar amb la Transició i pretén establir la legitimitat democràtica el 1931, no el 1978” (Luis María Ansón, ABC 4/10/2005). Els aliats preferents del govern a Catalunya, com Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa-Verds, van criticar la tardança del govern a aprovar la llei de recuperació de la memòria històrica promesa el 2004 i retardada en tres ocasions, presentant les seves pròpies proposicions de llei el novembre del 2005. En aquesta darrera setmana ha reprès impuls el debat sobre la llei i, just al termini de la clausura del període per proposar esmenes al projecte de l’Executiu, hi ha una proposta de CiU, ERC i IU-ICV que proposa que es reformi en profunditat el projecte i bàsicament que s’elimini el recordat Tribunal de Notables i, amb variants de cada grup, que en lloc de la nul·litat dels judicis dels qui van ser condemnats pel règim franquista com abans se sol·licitava, se’n declarin les seves il·legitimitats (EL PAIS, Catalunya 07/03/08). No m’estendré més sobre l’anàlisi d’aquesta situació ja que, com suposa la invitació que se m’ha formulat, jo no vinc aquí a parlar del procés pel que fa a la Memòria a Espanya, sinó d’un altre de característiques similars tot i que d’arrels i històries diferents. En conseqüència, torno al punt d’inici:
-I-
El que he intentat enunciar és que no utilitzaré l’adjectiu d’”històrica” per tal de qualificar la Memòria de la qual m’ocuparé. En efecte, malgrat que l’ús d’aquest qualificatiu semblaria que aporta un matís d’expressivitat més gran al substantiu “memòria”, crec que procedint així s’incideix en una redundància viciosa de paraules o en un pleonasme, a causa que, des que es parla d’ella, en el substantiu “memòria” s’hi inscriuen records comuns que òbviament pertànyen a la història. D’altra banda, aquest excés de les paraules, fent un ús innecessari de l’adjectiu, no existeix en el llenguatge especialitzat, ni es troba als origens de l’ús del concepte de “memòria” a les disciplines socials, sobre la qual cosa ja diré alguna cosa més. No obstant, l’ús de la locució Memòria Històrica sembla sorprenentment, com a mínim per a mi, haver-se generalitzat en el tractament que es fa de les temptatives que s’estan destacant a Espanya i a Catalunya, orientades a la recuperació de tots aquells esdeveniments, participació de persones, decisions, etc. que han configurat els records que per oblit, ocultació, dissimulació o falsedat formen part d’un període de la història travessat per accions i situacions extremament tenses i passions conflictives.
-La història d’Espanya i de Catalunya en el període de la denominada Guerra Civil i en l’etapa posterior, després del triomf de l’anomenada facció “nacional”, està efectivament en el present sotmesa a una intensa investigació que pretén fer palesos i verificar els records que conserven els encara supervivients, els successors dels protagonistes i els propis invetigadors dels fets, tots els qui han atorgat la seva entitat històrica a l’època en qüestió. El conjunt d’aquestes versions està enriquint el coneixement sobre el passat de les societats espanyola i catalana, la qual cosa s’ha de considerar no tan sols d’una enorme trascendència, sinó també de gran valor per al futur, per a les generacions a venir.
- Procedint d’aquesta manera es fa ciència de la història (historiografia) ja que s’estudia i reconstrueix un període sobre el qual encara hi persisteixen determinats vels. Però, al mateix temps, s’intenta recompondre la historicitat del social quan els esdeveniments que s’intenten desvetllar constitueixen parts essencials de la vida social dels espanyols i els catalans.
- Així es pot veure que, si fos necessari donar un enfocament disciplinari a la tasca de recuperació de la memòria pel que fa al que va passar a Espanya i Catalunya en el període sota investigació, jo m’inclinaria per dir que aquesta idea és pròpia d’una sociologia històrica en la mesura que l’intent no és abstracte, estàtic o desinteressat pels canvis i processos socials que van tenir lloc aleshores i després. Contràriament, s’està produint una acotació de l’època històrica que es pretén recordar amb la recerca de descriure fets concrets i d’atribuir per ells les responsabilitats que, en el seu moment, es van eludir o es van desviar sobre els qui van ser les víctimes d’una duríssima repressió. En conseqüència, parlem de memòria col·lectiva i social.
- Individualment, memòria és la facultat psíquica per mitjà de la qual es reté i es recorda el passat (RAE, t.II, 22a. Ed.Madrid: 1484), mentre que per a en Sigmund Freud no és una de les diverses propietats del psiquisme, sinó que constitueix la seva essència, a la qual cosa ha al·ludit a diversos passatges de la seva extensa obra, per la qual cosa aquí cito únicament la seva correspondència amb en Wilhem Fliess (cfr. Briefe an Wilhem Fliess. Ungekürzte Ausgabe, ed. J.M.Masson, Deutsche Fassung von M.Schröter: Frankfurt a M. 1986) en la qual es fa referència a ella (Gedächtnis als Erinnerung). D’aquesta afirmació se’n pot extreure que sense memòria l’ésser humà no es pot reconèixer com a tal i menys en relació als seus congèneres.
- Però, des d’un punt de vista grupal, qualsevol reflexió sobre el record que pot conservar un grup de persones referent a situacions, fets o senzillament dades que per alguna raó són comuns als integrants d’aquest grup, generalment també es denomina com a Memòria.
- En aquest darrer sentit, no és possible suposar l’existència d’un conjunt d’éssers humans que es relacionen entre si per vincles que els lliguen al passat, més o menys remot, sense que tots ells s’identifiquin en el record col·lectiu que pot ser conjunt –en el sentit de compartit o participat- o bé dividit, desunit i, fins i tot, contrastat. En aquests sentits es parla de Memòria col·lectiva. D’aquesta afirmació jo en trec la convicció que la construcció d’una memòria col·lectiva no pot (i no ha de) rebutjar records que únicament pertanyin a sectors o siguin exclusius d’aquests sectors.
- En endavant, la vida col·lectiva que hi ha a les societats modernes i contemporànies ha de ser compresa i estudiada des d’una perspectiva històrica concreta i no abstracta o desinteressada pel canvi o els diferents processos socials esdevinguts a conseqüència de fets determinats. Des d’aquest punt de vista,, cal donar prioritat a la disputa metodològica actual que es produeix al camp de la sociologia històrica, la qual se centra en la qüestió de concretar un tipus de coneixement, històric i sociològic alhora, en el qual coexisteixin pacíficament la narració, la comparança i l’anàlisi teòrica (cfr. Ramón Ramos “Sociología histórica”, en S.Giner, E.Lamo de Espinosa, C.Torres, eds. Diccionario de Sociología Madrid: Alianza editorial – Ciencias Sociales, 1998: 745-6).
- En un sentit més específic, es fa pertinent relacionar el concepte de Memòria col·lectiva amb el de conciència col·lectiva,el qual va ser expressat originàriament per l’E.Durkheim (cfr. De la división social del trabajo I i II, trad. C. G.Posada, Barcelona: Editorial Planeta-De Agistini, 1985) com al conjunt de sentiments i creences comuns als membres d’una societat que, pel seu caràcter compartit, apareixen com a trascendents i adopten una forma religiosa. No obstant, aquesta consciència col·lectiva és més que la simple suma de les consciències individuals; ella és una realitat diferent que cobreix tota l’extensió d’una societat i que no depèn de les condicions particulars dels individus que la integren (vol. I: 94).
- Aquest esment a què la consciència col·lectiva cobreix tota l’extensió d’una societat és el que permet, més tard, a en Maurice Halbwachs (Los marcos sociales de la memoria .trad. M.A.Baeza i M.Mujica, postfaci G.Namer, Barcelona: Anthropos, 2004, orig. Les cadres sociaux de la mémoire, Paris: editions Albin Michel, 1994) entendre que els records que venen a la memòria d’una persona ho fan així perquè el més usual és que els altres l’indueixin a recordar, és a dir, que la memòria individual existeix perquè la dels coetanis ajuda la primera i que ella es recolza en la dels segons. Aquesta característica és la que atorga sentit per ubicar la memòria col·lectiva dins de determinats marcs socials.
- Tot el que hem dit fins ara conclou en el valor del comparatiu. Motiu al que em permeto recórrer per comentar el procés històric i social desenvolupat a la República Argentina, sobre el qual pretenc donar algunes opinions que poden ser útils quan es parla de la memòria col·lectiva i social de qualsevol altra societat.
-II-
Parlar del que ha estat passant recentment a la societat argentina no impedeix, ni molt menys, recordar com a mínim el que altres societats contemporànies han fet en relació als records que s’extreuen d’una memòria comú, compartida o no, pel que fa als fets que han generat enormes traumes en la pròpia consciència col·lectiva. . Està clar que faig referència, en primer lloc, a la societat alemanya, sense oblidar processos semblants com l’italià amb mostres evidents de participar en el concepte de memòria col·lectiva i social que aquí pretenc exaltar. La commemoració el febrer passat dels episodis coneguts com a Foibe Istriane, esdevinguts l’hivern entre el 1944 i el 1945 sobre els Apenins, la qual va involucrar en una polèmica nacional i internacional fins i tot al propi President de la Repubblica, en Giorgio Napolitano, amb Croàcia i Eslovènia, han estat una mostra de com és summament difícil reconstruir la memòria col·lectiva, (cfr. Claudio Magris “Il silenzo generalizzato”, a Corriere della Sera 11/02/2007). La societat alemanya ha donat un exemple d’autocrítica i de reflexió sincera sobre el drama que l’ha acompanyat en bona part del segle passat amb un enorme esforç de conjunt i malgrat les diferències de posicionament ideològic que la travessen. Les alternatives que van involucrar el Nobel Günter Grass l’any passat i sabudes per tothom són una prova d’aquest exemple memorístic.
- La història de la República Argentina està també creuada, gairebé des del seu naixement, per esdeveniments que dins de la seva tragèdia han estat narrats –com ha passat també en altres societats- pel que es pot anomenar com a història oficial, és a dir, aquella història que si sempre és escrita pels vencedors, bé ho és pels qui, d’una o altra forma, sempre mantenen les posicions dels qui retenen les regnes del poder. Naturalment no exposaré fets o moments amb els que van quedar marcats els diferents i profunds canvis socials registrats en la història social de l’Argentina. Però l’esmentar-ne algun d’ells sí que ens pot servir com a mostra de fins a quin punt el relat d’aquests fets, referits per aquesta història oficial, ha servit per manipular la construcció d’una memòria col·lectiva en un període de gestació de la identitat nacional dels argentins. Al·ludeixo puntualment a la Guerra de la Triple Aliança o Guerra del Paraguay, segons prenguem en consideració els aliats (l’Uruguay, l’Argentina i el Brasil) o el Paraguay, el seu rival, respectivament. Aquesta guerra es va desenvolupar entre el 1865 i el 1870, sobre la qual la responsabilitat del Gral.Bartolomé Mitre, militar i insigne historiador, sempre ha estat discutida, no obstant això ell va ser cronista d’aquest període bèl·lic. També recordo la coneguda com a la Conquesta del Desert o Campanya del Desert, campanyes militars dutes a terme pel govern argentí contra les nacions mapuche i ranquel, amb l’objectiu d’obtenir el domini territorial de la Pampa i la Patagònia oriental, fins a aleshores sota domini indígena. Els papers fets pels aleshores Ministres de Guerra, l’Adolfo Alsina el 1875 i el Gral.Julio A. Roca el 1877, comandant les dues campanyes militars, han estat sempre presentats com a civilitzatoris, tot i que el primer admetia l’ampliació de la línia de fortins cap al sud però sense voler exterminar les tribus que s’oposaven, i el segons animava decididament l’extermini dels habitants originaris, la qual cosa es va acomplir finalment. Aquest període comprèn la realització del primer genocidi concretat per argentins en terres argentines, la qual cosa s’ha amagat o tergiversat fins que una investigació històrica sense prejudicis ha fet descobrir els veritables motius que van portar a acomplir aquesta barbàrie. També es pot incloure en aquest conjunt de fets aquells que van enterbolir la Patagònia amb la repressió sobre obrers i sindicalistes anàrquics, acomplerta en la tercera dècada del s.XX, encoratjada pels grans posseïdors de terres i incomprensiblement disposada per l’aleshores democràtic Govern nacional (cfr. José María Borrero, La Patagonia Trágica, Buenos Aires: Editorial Americana 1972; Osvaldo Bayer Los vengadores de la Patagonia Trágica Wuppertal: Peter Hammer Verlag, 1978).
- Com es pot comprovar, amagar la veritat històrica i deformar l’origen de fets tràgics han estat presents en la configuració d’una memòria col·lectiva i social dels argentins des de ben aviat.
- No obstant, el més gran operatiu memorístic que s’ha acomplert i s’està acomplint a la societat dels argentins, és el relatiu al rescat de fets, individualització d’actors pel que fa a autors i víctimes, com el judici als responsables per haver produït la tragèdia col·lectiva més gran, entre el començament de la dècada del 1970 i l’inici de la del 1980.
- És important dir de seguida que, des de feia ja unes quantes dècades abans dels cops militars d’Estat del 1966 (que va portar a la Presidència de facto de la Nació a l’aleshores Gral.Juan Carlos Onganía) i el del 1976 (que va ubicar llavors el Gral.Jorge R. Videla a la presidència de la Junta Militar que de facto va desplaçar aleshores el govern constitucional d’Isabel M. De Perón), l’estabilitat de les institucions democràtiques era molt feble, sobretot des del 1930 (primer cop militar que va interrompre la legalitat constitucional). Aquesta situació havia provocat, en diverses ocasions, que l’anomenada resistència popular s’organitzés, de diverses maneres i en ocasions variades, fins arribar a constituir-se com a autèntics cossos armats. No és possible fer aquí una enumeració d’aquestes organitzacions, però sí esmentar com a mínim les dues més estructurades que van portar per un temps el comandament de la lluita armada. Esmento per una part a Montoneros d’una gènesi veïna al catolicisme nacionalista, però sempre orientada rera la figura i el carisma d’en Juan D. Perón fins que finalment aquest mateix va contribuir a l’encalç i destrucció de les seves bases – la Juventud Peronista o JP- (en aquestes darreres setmanes s’ha gestat un molt interessant debat sobre la responsabilitat d’en Perón en el naixement de les tristament recordades Triple A). Mentrestant, per altra part, a l’Ejército Revolucionario delPueblo (ERP), vessant armada del Partido Revolucionario de los Trabajadores (PRT) de filicació marxista-leninista i, en bona part, d’inspiració en el foquisme guevarista (els més lúcids relats que conec sobre l’actuació i la repressió d’ambdues organitzacions, són: Carlos Gabetta Todos somos subversivos Buenos Aires: Editorial Bruguera 1983; Miguel Bonasso Recuerdos de la muerte, Buenos Aires: Editorial Bruguera 1984; Luis Mattini Hombres y mujeres del PRT-ERP – La pasión militante Buenos Aires: editorial Contrapunto 1990).
- Aquests grups armats van dur a terme, entre el 1964 i el 1973, accions de molt diverses factures, provocant morts, atemptats amb bombes, segrestos i accions de tall militar que suposadament van ser les justificacions d’un gran nombre d’intervencions militars, desmesurades i dirigides no tan sols contra els membres d’aquelles organitzacions irregulars. Aquestes intervencions militars han estat explicades, sobretot pels sectors civils que els hi han donat suport, com a la lògica reacció de l’Estat nacional davant dels atacs de què era objecte. En aquest punt, per cert, hi nia la posterior teoria dels dos dimonis al·legada fins i tot com a defensa jurídica dels comportaments, col·lectius i individuals de membres de l’Exèrcit, Marina de Guerra, Aeronàutica, cossos de seguretat policial (federal i provincials), penitenciaris i de fronteres.
- Aquest tipus d’activitat desplegada per les pròpies Forces Armades va esdevenir, poc a poc, una repressió indiscriminada que va travessar gairebé totes les classes socials i va convertir la República Argentina sencera en un autèntic camp de batalla. La tortura, les detencions produïdes al marge de qualsevol legalitat, les “desaparicions” de persones de qualsevol condició i origen, l’apropiació o segrest de nens nascuts en cautiveri, van anar convertint les seves accions, en el decurs dels anys, primer a partir del cop militar del juny del 1966 de forma incipient però després, amb en del març del 1976, de manera manifesta, amb l’energia més gran, en un autèntic genocidi. Això va quedar confirmat per decisions d’organismes internacionals i nacionals (cfr. per tots, l’Informe de la Comisión Nacional sobre la Desaparición de Personas (CONADEP) Nunca más, Buenos Aires: EUDEBA 1984 o Comisión Sábato) i va constituir la base per a la gran tasca de recuperació de la memòria col·lectiva que li va tocar iniciar al govern d’en Raúl Alfonsín, finalment escollit sota regles democràtiques el 30 d’octubre del 1983. Crec que aquest judici tan breu ve a donar la raó a l’expressió d’en Remo Bodei, la memòria és un camp de batalla (cfr. Le logiche del delirio. Ragione, affetti, follia, Roma-Bari: Gius. Laterza & Figli-Lezioni italiane, 18: 12-13).
-III-
- Havien passat gairebé vint anys de permanent repressió i immobilització de les forces populars, amb la qual cosa van assumir responsabilitat, més enllà de la penal en què van incórrer els organismes militars i en particular els seus integrants, des dels Comandants en Cap de les Forces Armades cap a tots els subordinats que es van veure implicats en aquesta repressió, també altres representants de l’Estat; en primer lloc ho van ser els jutges, membres del Poder Judicial, sobretot els de la jurisdicció federal (cfr. Roberto Bergalli, Estado democrático y cuestión judicial. Vías para alcanzar una auténtica y democrática independencia judicial. Buenos Aires: Depalma 1984), els quals, no obstant, malgrat el silenci que van mantenir –amb poques excepcions- mentre es consumava la repressió i el genocidi, en gran majoria van ser confirmats i fins i tot promoguts pel govern constitucional d’Alfonsín amb el suport del Parlament, com a indispensable instància en els nomenaments judicials. Alguns d’aquests casos es van poder verificar a la pròpia Càmbra Federal d’Apel·lacions en el Criminal i Correccional de la Capital Federal que es va constituir per tal de jutjar els integrants de les tres Juntes Militars que van governar l’Argentina entre el 1976 i el 1983; hi va haver alguns integrants d’aquest Tribunal, com el propi Fiscal que va formular l’acusació, que havien estat funcionaris judicials durant el període dictatorial.
- Aquest tipus de situacions va marcar l’inici del procés de recuperació de la memòria col·lectiva dels argentins, en relació als esdeveniments consumats per la dictadura militar. Durant el període del primer govern democràtic es van produir moltes alternatives que van manifestar la fortalesa que mantenien els repressors, tant en els seus propis cossos militars com en grups de la societat civil que es resistien a què aquells fossin processats per les greus violacions dels drets humans que havien comès. Podem recordar per exemple, en primer lloc, la requisitòria de condemna per als Comandants en Cap, formulada per la Fiscalia i limitada a un nombre de detencions-desaparicions que només representava el 10% dels exposats davant la CONADE. En segon lloc, la posterior i polèmica sentència del 9 de desembre del 1985, emesa per l’esmentada Cambra Federal que va condemnar els Comandants, deixant plantejada en el punt 30 el tema de l’obediència deguda. En tercer lloc, la llei anomenada com de “prescripció privilegiada” o de “punt final” (nr. 23.521, de 22 de desembre del 1986) que va afavorir mitjançant el decurs del temps els repressors pel que fa als qui no s’havia iniciat encara cap acció penal o bé si, instaurada, alguna havia superat el termini d’un any. I, finalment, la llei específica segons projecte del Poder Executiu nacional, el qual va actuar sota la pressió d’un conat de rebel·lió militar que es recorda com els esdeveniments de la Setmana Santa del 1987, coneguda com d’”obediència deguda” (llei nr. 23.492, de 6 de juny del 1987).
- Aquest és un quadre general dins del qual el govern democràtic encapçalat pel Raúl Alfonsín va començar, de forma molt ambígua i contradictòria, el procés de recuperació de la memòria col·lectiva i social dels argentin, fortament i intensament apressat per la resistència de bona part de les Forces Armades, cossos policials i grups civils per aprofundir les investigacions sobre violacions de drets humans, la qual cosa va motivar concessions més grans per als militars i repressors acusats.
- El quadre general es va anar deteriorant pel que fa a l’estabilitat de les institucions democràtiques. La manifesta tendència de buscar formes i mitjans amb els quals alleujar la situació dels militars processats o que podrien ser-ho en el futur s’expressava de manera constant, amb els suports que provenien de sectors civils. Les dues lleis de l’”oblit” o de la impunitat com en general van ser anomenades col·loquialment (cfr. R.Bergalli Memoria Colectiva y Derechos Humanos, Córdoba-Argentina: Marcos Lerner editora-Cuadernos de derecho penal y criminología, n3. 30, 1988; David Baigún, Las leyes de “punto final” y “Obediencia debida”: leyes de impunidad, gemelas de la “ley de Autoamnistía” 22.924, Nueva Doctrina Penal, Buenos Aires 2000/B: 479-492) es van començar a aplicar per les diferents jurisdiccions federals i provincials de manera creixent, per la qual cosa nombrosos repressors van ser absolts o els seus processos van quedar clausurats.
- L’altra tesi esbossada a la sentència de la Cambra Federal, en el sentit que la repressió desfermada durant l’època entre el 1976 i el 1983 va ser realment la resposta a un estat de guerra revolucionària, va ser reiteradament al·legada per les defenses dels caps militars. Aquesta no tan sols va alimentar la teoria dels dos dimonis (abans esmentada) sinó que va mantenir en peu la creença que la memòria col·lectiva no s’havia d’alimentar únicament pel record de la duríssima repressió dels militars, sinó també pels actes realitzats a càrrec de les organitzacions armades.
- El 1988, el President Alfonsín va pactar amb qui seria candidat a la presidència per al Partido Justicialista, en Carlos S. Menem (“Pacto de Olivos”) la reforma de la Constitució Nacional vigent des del 1853. Així es va introduir, entre altres, l’abreujament dels mandats en el càrrec de President de la Nació i potser també (de forma encoberta) l’emissió d’indults presidencials pel futur Poder Executiu que es configuraria en properes eleccions, beneficiant a aquells caps militars i guerrillers que havien estat processats i/o condemnats en el període anterior.
- Els indults van ser signats per en Menem quan va obtenir la presidència, però limitats (com és constitucionalment prescriptiu) als càrrecs que es poguessin haver efectuat a respectius processos penals.
- Aquest marc tan sols es va veure alterat quan l’Asociación de Abuelas de Plaza de Mayo, un dels actors més grans de la recuperació de la memòria col·lectiva, va introduir en algun dels processos oberts contra caps militars l’argument que les absolucions per aplicació de les lleis o la desvinculació de les acusacions a causa dels indults no es podien acceptar en els casos d’aquells acusats als quals es responsabilitza per l’apropiació o segrestament de nens nascuts durant la captivitat dels seus progenitors. Aquests abominables fets no van estar coberts per les anomenades dues lleis “de l’oblit” (punt final y obediència deguda), ni pels indults presidencials, la qual cosa va motivar la continuació o reapertura d’antics processos i l’inici de nous, els quals han arribat a un nombre de caps militars, funcionaris policials o simples autors que s’havien beneficiat amb les lleis d’esment. Algun d’aquests processos han acabat amb sentències condemnatòries; altres se segueixen substanciant en el present.
- Mentrestant, en una causa penal promoguda pel Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) contra determinats caps i el tristament recordat Julio Simón (a) “El Turco”, de molt obscura fama com a torturador (causa núm.8686/2000, el jutge federal Gabriel R. Cavallo (cognom simplement homònim amb un altre repressor, detingut a Madrid, extraditat des de Mèxic i en trànsit de ser al seu torn extraditat a l’Argentina) va dictar una sentència el 6 de març del 2001 disposant el processament d’en Simón i d’en Juan Antonio del Cerro (a) “Colores” i declarant a l’hora la invalidesa parcial de la llei d’obediència deguda i de la de punt final per ser incompatibles amb la Convenció Americana de Drets Humans, amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i amb la Convenció contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumanes o Degradants; això va comportar la insconstitucionalitat i la nul·litat insanable d’alguns articles d’ambdues lleis. Des del punt de vista de la seva trascendència però també pels valors jurídics i processals que conté, la sentència del Jutge Cavallo va promoure un reconeixement que va partir de diferents sectors de la doctrina jurídic penal i processal, com també des de la filosofia i la sociologia jurídica (cfr. Nueva Doctrina Penal (NDP), Buenos Aires: 2000/B, un número monogràfic dedicat a l’anàlisi d’aquesta sentència).
- La sentència va ser, posteriorment, confirmada per la Cort Suprema de Justícia de la Nació, la qual cosa va permetre, ara de manera definitiva, la reapertura de processos o la iniciació d’alguns de nous. Però el que crec que té l’interés més gran des del punt de vista comparatiu que he intentat desenvolupar i per tal que se segueixi l’activitat d’investigació i responsabilització criminal dels autors de les molt greus violacions de drets humans, delictes de lesa humanitat, per això imprescriptibles, ha estat la sanció de la llei 25.779 (promulgada el 2 de setembre del 2003 i publicada en el Butlletí Oficial de 3 de setembre de 2003) pel present Parlament nacional, mitjançant la qual les lleis de l’oblit o de la impunitat van ser declarades insanablement nul·les.
- Convé assenyalar que la sanció d’aquesta llei va generar una polèmica desfermada des d’aquells sectors resistents a l’aprofundiment de la memòria, en el sentit del sentiment d’inseguretat jurídica que podria promoure la declaració de nul·litat d’una llei (o lleis) per part d’una altra llei, sancionada pel mateix Poder Legislatiu. Però un conjunt d’opinions més serenes van intentar posar les coses al seu lloc, ja que per exemple hi va haver oportunitat de dir: ... Front a això, els mateixos fonaments de l’esmentada llei núm. 25.779 són bastant explícits a l’assenyalar antecedents d’actuació legislativa i/o jurisdiccional que han portat les mateixes finalitats amb els que aquélla ha estat sancionada. És a dir que, donades les circumstàncies de reclam popular, per una banda, i les que van donar resultar en les lleis de l’oblit declarades ara nul·les, en la manca de “condicions normals de reflexió i plenitud d’autonomia en la republicana activitat legisferant” existents en els moments de les seves respectives propostes per l’Executiu i discussions parlamentàries, per altra banda, junt a les que envolten la situació en què hi havia la Cort Suprema, ... el pronunciament legislatiu de nul·litat va adquirir el tret de necessitat que ha impulsat ulteriors intervencions jurisdiccionals. Aquí s’explica la naturalesa jurídic-política del dret, en tota la seva dimensió, acomplint una tasca imprescindible per tal que la consciència i la solidaritat col·lectiva es vigoritzin (v. R.Bergalli “Oblit, dret i memòria: d’extradicions, nul·litats i el paper de la Cort Suprema”, a: Nueva Doctrina Penal, Buenos Aires 2003/B: X-XI).
- Com una simple mostra que la recerca per construir la memòria col·lectiva i social és una tasca permanent, plena de contradiccions i ambigüitats, frens i contramarxes, cal destacar que ahir mateix (veure LA NACIÓN, Buenos Aires 09/03/07; EL PAÍS, Catalunya-Internacional: 14) va ser detingut (altre cop) el general Reynaldo Bignone, el qual va arribar a assumir la Presidència de la Nació, per traspàs de la darrera de les quatre Juntes Militars que havia usurpat el poder polític i que va ser qui va traslladar la Presidència de la Nació a en Raúl Alfonsín, quan aquest va resultar vencedor a les eleccions del 1983. Va disposar aquesta mesura el jutge federal que ha reprès la investigació, després de la nul·litat de les lleis de l’oblit, dels fets reunits en l’anomenat “procés Riveros”, esdevinguts en l’aquarterament de Campo de Mayo (Prov. De Buenos Aires) i mitjançant els quals es van produir desaparicions de persones, tortures, segrestos de nens quan el nomenat militar va ser cap de l’Estat Major del Comandament d’Instituts Militars.
-La breu exposició d’alguns fets destacats que s’han anat produint en els darrers anys configuren el manteniment d’aquest darrer procés d’elaboració d’una memòria col·lectiva i social dels argentins. El que ha estat anomenat L’experiència de l’horror (cfr. Marcelo Raffin, La experiencia del horror. Subjetividad y derechos humanos en las dictaduras y postdictaduras del Cono Sur, Buenos Aires: Editorial del Puerto-Colección tesis doctorales, 5, 2006) ha constituït el millor antídot contra l’oblit, el qual, com a categoria d’anàlisi psíquica i també sociològica, no s’ha d’oblidar que també forma part de la memòria, com ho ha demostrat emfàticament en Paul Ricoeur (cfr. La mémoire, l’histoire, l’oubli Paris: Editions du Seuil, 200; hi ha versió en castellà –trad. A.Neira- La memoria, la historia, el olvido, Madrid. Editorial Trotta, 2003, 539-591).
*Traducció de Mar Olivé
Etiquetes de comentaris: 2, l'Espurna, Memòria Històrica
Publica un comentari