En el llegat cedit per en Josep Serradell "Román" a la Fundació Pere Ardiaca hi trobem la còpia de l'informe de la policia franquista de les detencions dels dirigents del PSUC el desembre del 1962. La localització d'aquest informe ens va portar a realitzar una entrevista a l'Antoni Gutiérrez Díaz "el Guti", tot just uns mesos abans de la seva mort, la qual transcrivim tot seguit. Des del Consell de Redacció volem que aquest article sigui un petit homenatge a l'Antoni Gutiérrez Díaz "el Guti", així com a tots aquells companys i companyes que van fer possible la resistència antifranquista.

per Manuel Moreno i Quim Cornelles

El desembre del 1962 es produeix una de les "caigudes" més importants de la direcció del PSUC. Són detinguts en Pere Ardiaca i Martí, l'Antoni Gutiérrez Díaz, en Galileo Luengo Serrano, en José Ramírez Moreno i en Juan Tena Folch. Són temps complicats. A nivell estatal, l'arrest d'en Julián Grimau, l'intent d'assassinar-lo pel procediment del "suïcidi-caiguda per la finestra" i la seva condemna a mort són factors que flotaven en l'ambient. A Catalunya, poques setmanes abans, s'havien esdevingut les riuades al Vallès, que van causar una gran mortalitat i la desaparició de milers d'habitatges, la qual cosa va provocar que la policia redoblés els seus esforços per desactivar qualsevol tipus de resposta a la tensa situació en què es vivia, i més quan la presència del PSUC era cada vegada més gran i en àmbits més amples, inclosa la universitat, el moviment obrer i el moviment veïnal.

L’ESPURNA: Tu vas entrar al PSUC l’any 1959.
ANTONI GUTIÉRREZ: Sí, el desembre del 59. En realitat, abans del 59, junt amb un altre metge que es diu Pablo Fuenmayor Alsina. Érem ja metges i havíem aconseguit una certa posició social; per tant, no teníem l’angoixa immediata de situar-nos professionalment. Havíem intentat mantenir algun tipus de relació política; però això era molt difícil perquè en aquella època la clandestinitat era molt estricta. Aleshores, uns veïns que eren clients meus –jo era pediatra i visitava els seus fills-, en què ell era un canari nacionalitzat veneçolà i casat amb una veneçolana margaritenya, a mitjançant la relació professional es va anar manifestant com a un home antifranquista, tot i que ell estava circumstancialment a Espanya uns anys, perquè tenia negocis d’importació i exportació a molts països socialistes, en relació amb Veneçuela. I la relació que vam anar fent i en la que s’hi va incloure també en Pablo Fuenmayor, va portar a què ens confessés un dia que ell era comunista. I ell va ser qui ens va relacionar amb el PSUC; en un dels freqüents viatges de negocis que ell feia a França de negocis, ell ens va relacionar amb el PSUC. Ens va portar la notícia que algú vindria a veure’ns i ens donaria una determinada consigna i que, aleshores, entraríem en contacte amb el Partit i podríem ingressar al Partit. Van passar alguns mesos sense que ningú s’acostés. Jo tenia com a veí a en José Agustín Goytisolo, el poeta. I un dia, ell també tenia una inquietud política, em va dir “Home, tinc un amic que és metge que li agradaria contactar amb vosaltres, perquè també és un home inquiet per les qüestions polítiques”. Aleshores ens va posar en contacte amb aquest amic metge, amb aquesta persona que nosaltres no coneixíem de res. Era un psiquiatra, que en aquests moments, inexplicablement, no em ve el nom al cap, ja me’n recordaré, i vam començar a parlar genèricament. Ell va ser molt caut. I, a la tercera vegada que ens vam trobar, ens va donar la consigna. Aleshores era la persona que ens havia de recollir i formava part del petit nucli de l’organització d’intel·lectuals. A través d’ell, vam manifestar la nostra voluntat d’ingressar al Partit i ell ens va crear les condicions perquè el desembre de 1959 anéssim a França i entréssim en contacte amb el Partit. Allà ens vam entrevistar amb en Gregorio López Raimundo i amb en Pere Ardiaca, amb la Leonor Bornau i el Clariana, que jo recordi, ara, així, de moment. Vam formalitzar el nostre ingrés i vam quedar incorporats a allò que se’n deia la “cèl·lula d’intel·lectuals”. Al cap d’un temps, no molt, 1 any o així,jo vaig anar a Finlàndia a fer l’especialitat de neonatologia, jo sóc pediatra, que és la cura específica de les malalties dels nadons. Aleshores quan vaig anar cap a Finlàndia vaig passar per París i vaig entrar en contacte amb els companys de nou; me’n recordo perfectament, vaig veure en Gregori, entre altres. I de tornada, al cap de sis mesos, vaig tornar a passar per París i vaig entrar en contacte de nou. Em van donar en un tub de dentrifici, una carta. Cal dir que en el nucli de direcció dels intel·lectuals en aquell moment hi havia en Manolo Sacristán, hi havia en Francesc Vallverdú, hi era l’historiador, en Fontana; i en Jaén, que era el metge aquest psiquiatra que et deia.

En arribar em van incorporar al nucli de direcció per portar la responsabilitat d’una organització. I aquí vaig estar actuant fins a la detenció, que va tenir lloc al desembre del 1962. Aquesta és, molt resumida, la vida anterior a la caiguda. I com vaig trobar Catalunya? Home, doncs, la veritat és que es començava a notar una certa permeabilitat dels sectors intel·lectuals a les inquietuds antifranquistes genèriques.

L’E.: El tema de les riuades del Vallès és tan important per al treball comunista com es desprèn de l’informe de la detenció?

A.G.: El tema de les riuades va ser fonamentalment important perquè va posar sobre la taula un esperit de solidaritat extraordinari i de capacitat de mobilització social. Jo crec que aquesta va ser la gran lliçó de les riuades, és a dir, que nosaltres estàvem acostumats a petites accions i això es va convertir, sense que nosaltres ho encapçaléssim, perquè qui ho va encapçalar de veritat va ser en Joaquín Soler Serrano, des d’una de les emissores de Barcelona. Aleshores ens va demostrar aquesta gran capacitat de solidaritat de la gent i, al mateix temps, va posar en evidència la precarietat en què vivien sectors molt importants de la immigració. Però, vull dir-te, la nostra acció ens va subsumir dins d’un fenomen que ens depassava amb molt. I que la gran lliçó era aquesta, no? que a Catalunya hi havia un moviment de solidaritat i d’acció col·lectiva que, de la mateixa forma que s’havia expressat davant de la riuada, era possible que es manifestés davant d’una injustícia generalitzada.

L’E.: El 1962, també, es l’any d’organitzar les CC.OO.

A.G.: No, la fundació de CC.OO. és bastant més tardana. El que hi havia en aquest període era una dinàmica d’alguna cosa a la qual sempre ens havíem negat; i era l’entrisme en el sindicat vertical. La trajectòria de la lluita sindical havia estat de reforçar la UGT, que era també el nostre sindicat. I, en aquests anys, el que elaborem és una nova orientació, és a dir, bé, un moviment com el sindical, des de la clandestinitat, té uns límits extraordinaris. Cal anar al lloc on hi ha els treballadors. Per tant, cal fer entrisme en sindicats verticals per, diríem, intentar mobilitzar des de dins i canviar els treballadors. Llavors, en aquesta època, encara no. La veritat és que de CC.OO. ara no en tinc aquí la cronologia, vosaltres això ho podeu comprovar. A partir d’això és com, efectivament, es van crear espais de llibertat sindical a l’interior de l’aparell del sindicat vertical i van anar coordinant-se i va néixer el moviment de CC.OO. Això explica que la nostra aposta hagués deixat de ser la UGT i es convertís en CC.OO.

L’E.: Com vas viure tu la detenció i, més tard, l’execució d’en Julián Grimau?

A.G.: Quan jutgen en Julián Grimau i quan el tiren per la finestra, jo encara sóc al carrer. De forma que, quan a mi em ve a buscar la policia, jo encara tenia a casa, que la meva dona i la meva infermera van destruir, tota una sèrie de cartes que havia preparat per enviar, denunciant els maltractaments -és una paraula minimitzadora- les tortures a les que havien sotmès en Julián Grimau. O sigui que fins i tot la meva detenció, i la del Pere Ardiaca, la del Tena, la del Ramírez i la del Luengo són posteriors, no sols a la detenció sinó a les tortures d’en Julián Grimau. De forma que, ja et dic, jo vaig escriure unes cartes per enviar i la meva dona i la meva infermera van fer desaparèixer quan va anar a escorcollar la policia.

L’E.: Però quan ell és executat, sí que estàs a la presó.
A.G.: Sí, clar, clar. L’abril del 1963 jo ja sóc a Carabanchel esperant el consell de guerra. I és aquí on no tan sols coincideixo sinó que tinc coneixement i conreo una amistat, perquè no l’havia conegut abans, amb en Julián Grimau.

Jo recordo perfectament, perquè és una de les coses que colpegen i que no es poden oblidar, la darrera tarda que vam estar junts. Li havien fet el consell de guerra al matí i li havien fet una maniobra pseudojurídica per justificar la seva execució. I és que li havien fet dos processos. Un, pels fets durant la guerra, pel qual l’acusaven de què havia estat policia, etc., etc. I després, els delictes posteriors d’activitat política clandestina, etc. Aleshores, pel primer li demanaven la pena de mort i, pel segon, li demanaven trenta anys (ara ho dic de memòria això dels trenta anys). Però la pena de mort del primer ja havia prescrit. Per tant, tot i que l’haguessin condemnat no el podien executar.

Aleshores, per consell de l’auditor, que era el coronel Aymar, que era una mala bèstia tremenda, van modificar durant el consell de guerra i el van fer delicte continuat. Per tant, li podien demanar pena de mort pel delicte continuat. I per això el van condemnar a mort i el van executar. I aleshores, jo recordo la tarda en què sé que havia tingut lloc el consell de guerra, ens havien explicat el canvi. I jo recordo que li vaig preguntar a en José Ramón Recalde, que era de l’eix de los Felipes del País Basc i que estava allà i era advocat, li vaig dir:

-Bé, això, què et sembla?

-Malament. Em sembla que està fet per poder-lo executar.

I ens vam acomiadar a la tarda, quan ell tornava a la infermeria. Però poc després d’arribar a la infermeria ja el van separar i se’l van emportar a una cel·la, sol, on li van comunicar que havia estat condemnat a mort i on va esperar que a les poques hores l’afusellessin.

L’E.: Entrem en el tema de la detenció. Com la recordes?

A.G.: Home, malament!...Pensa que és un fet colpidor. Jo vaig sortir al matí de casa meva per anar a l’hospital de Sant Pau on, amb un altre metge, portàvem la consulta dels nadons. I tenia el sis-cents aparcat davant de casa meva, Balmes 349 (en aquella època no estava prohibit ni era difícil aparcar). Un cop m’havia col·locat dins del cotxe, em van obrir la porta, se’m van col·locar 2 policies al darrere i 1 al costat, i em van dir:

-Anem cap a comissaria.

I vaig conduir el cotxe fins a comissaria. I em van fer aparcar el cotxe al costat de comissaria. Em van portar cap a la Brigada Politicosocial i allà em van interrogar. Jo, inicialment, vaig dir que no tenia res a declarar, que m’hi negava. Aleshores em van portar als calabossos, a la part de baix. Vaig veure-hi el pobre Galileo Luengo Serrano; vaig veure que hi havia l’Ardiaca i dues persones més que no coneixia de res. No coneixia ni el Ramírez ni el Tena. I allà, segurament fruit del moviment internacional que s’havia produït a l’entorn de la tortura d’en Julián Grimau, el nostre tracte no va ser excessivament brutal. A mi només em van donar un cop de puny, la veritat sigui dita. A l’Ardiaca li van donar un cop, també, que li va trencar la dentadura postissa que portava. Nosaltres vam dir que li van trencar les dents i era la dentadura postissa.

També, excepcionalment en aquell context, jo crec que el pobre Julián Grimau va ser un paraigües per a nosaltres. Ens van tenir 72 hores, cosa que, generalment, no passava mai. I d’allà vam passar a la presó Model on, aleshores, vaig conèixer en Ramírez i en Grimau. Vaig haver de consolar amb tristesa en Luengo, perquè en realitat jo era el responsable de l’empresonament del pobre Galileo Luengo Serrano, que bé, diríem, era un antifranquista a qui jo li havia demanat que tingués a casa seva en Pere Ardiaca. Però que cal dir que, a més, la seva detenció em va servir de paraigües per a una altra cosa que hagués estat molt més greu per a mi. I és que, en aquell moment, en Pere Ardiaca no estava vivint a casa d’en Galileo Luengo. O sigui que, segur que la policia havia detectat ja, en algun altre viatge, en Pere Ardiaca; i l’havien vist en aquella zona. I van anar amb una fotografia preguntant a les porteries si coneixien aquest senyor, amb el pretext que havia tingut un accident de cotxe i que l’estaven localitzant. I aleshores van trobar en Galileo Luengo Serrano i el van detenir perquè era qui tenia a casa seva en Pere, però no en aquell moment. Perquè en aquell moment en Pere Ardiaca estava vivint a casa els meus pares. O sigui que una cosa que no van aconseguir de treure-li a en Pere Ardiaca va ser que vivia a casa dels meus pares si no als que haguessin detingut hauria estat als meus pares, també.

L’E.: En Galileo Luengo Serrano no era un home del Partit, ni ho va ser posteriorment tampoc?

A.G.: Ni ho va ser posteriorment. Més aviat, posteriorment, diríem, va viure al marge de totes les nostres lluites a l’interior de la presó. No amb ràbia, però sí amb una sensació de tremenda injustícia. A ell el van condemnar a sis anys per tenir a casa seva en Pere Ardiaca, quan ell no era, en absolut, membre del Partit. I era una persona a la que jo sí que li havia explicat que això tenia implicacions polítiques. Però no sabia ni qui hi havia ni qui hi deixava d’haver a casa seva.

L’E.: Quina condemna vas tenir?

A.G.: 8 anys

L’E.: 8 anys. I en vas complir 3.

A.G.: Sí, sí.

L’E.: Sencers?

A.G.: 3 sencers, sí, sí.

L’E.: A Barcelona, a Madrid...

A.G.: Sí, a Barcelona (a la Model), Carabanchel i Burgos.

L’E.: En el que és l’informe de la policia, es fa referència a uns detinguts del mes de setembre del mateix 1962, que són en Juan Millán i en José Ruano, com si de les declaracions d’aquests haguessin estirat una mica del fil...

A.G.: Aquí sí que no us puc ajudar perquè és que jo no sé com va anar la detenció d’en Pere Ardiaca, d’en Tena i d’en Ramírez, i quina implicació en aquestes detencions hi tenia el Domingo Rivas. No recordo quin tipus d’implicació li van donar en el nostre expedient. Ells mateixos -ni l’Ardiaca, ni en Tena ni en Ramírez- fins on jo recordo, sabien com s’havia produït la detenció. Ells estaven reunits en una casa i allà els van enxampar.

Quan arribàvem a Burgos érem sotmesos a un nou expedient. I aleshores, en aquest expedient, s’escorcollava el comportament a la policia; si havien donat alguna cosa important a la policia... Clar, jo no vaig participar en l’expedient que es va fer a l’Ardiaca, al Tena i al Ramírez. Només en el meu, que quedava molt clar, perquè jo havia tallat la detenció. És a dir, darrere meu no va caure ningú. Tot i que vull dir que formava part en aquell moment del Comitè d’Intel·lectuals i tenia una xarxa d’un cert coneixement. Aleshores, jo no sé com va anar, però la impressió que tinc de les nostres converses és que ells no tenien clar com havia arribat la policia a trobar-los i a detenir-los.

L’E.: La policia pensa que tu ets el responsable dels estudiants, perquè hi ha molta moguda a la universitat.

A.G.: No és veritat això. Jo sóc el responsable d’organització del Comitè d’Intel·lectuals.

L’E.: I la universitat anava totalment per un altre costat...

A.G.: Anava totalment per un altre costat. Jo no hi tenia cap relació.

L’E.: Al Domingo Rivas diuen que no el poden detenir ni interrogar perquè està malalt.

A.G.: És que d’això no me’n recordo jo. Ja et dic, ell va estar a la infermeria. I, a més, va sortir absolt del consell de guerra. Però va estar sotmès al consell de guerra amb nosaltres.

L’E.: Era militant del PSUC?

A.G.: Sí, sí, era militant del PSUC; d’una família psuquera de tota la vida, i havia estat responsable de les Joventuts Comunistes. Així que ara ja hem situat en Domingo Rivas.

L’E.: Després de la detenció, has mantingut contacte amb la gent? Ja en temps de la transició i després?
A.G.: Mira, amb en Pere Ardiaca vam tenir tot el conflicte de l’escissió i de la formació. Primer, al V Congrés (on ell va ser president i en Frutos secretari general), quan en Gregorio (López Raimundo) i jo –reiteradament- ens vam negar a acceptar l’elecció que havien fet els membres del Comitè Central sortits del Congrés. Aleshores, vull dir-te, la relació va quedar no et diré trencada, però sí refredada.

Amb en Ramírez sí que vaig seguir tenint relació, i amb les seves filles. Jo he pogut parlar amb les seves filles. Té una filla que havia estat treballant al local d’Iniciativa, vaja, del PSUC, en aquella època. I després em sembla que vivia a Badalona. O sigui que, del Ramírez, hi ha, com a mínim, una filla localitzable. Ja us miraré a veure si a través d’algú la podem localitzar i és interessant. I amb en Ramírez vaig tenir molt bona relació sempre. Vam seguir veient-nos. Ell militava a Badalona.

Amb en Tena, si formalment no va estar orgànicament lligat a l’escissió, que no ho sé, com a mínim, diríem, políticament sí. I com que ell era pagès, me l’havia trobat jo alguna vegada en què havia estat jo convidat en algun congrés de la Unió de Pagesos i, no sé per quin camí, no fa molt, algú em va parlar de la seva existència i em va donar el seu telèfon. I un dia el vaig trucar i vaig parlar amb ell per telèfon. Però no fa molt. Farà un any o així.

L’E.: Suposo que per la confessió que va fer l’Ardiaca que era membre del Central, li va caure més temps de presó.

A.G.: Sí, sí. No recordo la seva condemna, però potser van ser 20 anys. Ara no feu cas de... Però jo crec recordar alguna cosa com 20 anys, sí.

Etiquetes de comentaris: 2, l'Espurna, Memòria Històrica, PSUC