Miquel Caminal
Professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona.
El PSUC va néixer pocs dies després de la sublevació feixista del 18 de juliol de 1936, un fet prou greu com per exigir no allargar ni un dia més el procés d’unificació socialista i comunista. Catalunya estava en peu de guerra. Els catalans socialistes i comunistes no podien estar pendents del vist-i-plau, bé del PSOE, bé del PCE, per portar a terme la volguda creació del nou partit de la classe treballadora de Catalunya. La decisió va ser independent i encertada perquè aquell PSUC, sota la direcció de Joan Comorera, ha estat un partit fonamental de la resistència contra el franquisme i de la lluita per la llibertat. La fatal i terminal crisi de 1981, ara fa 25 anys, va cloure un llarg període, el balanç del qual és clarament positiu malgrat els errors comesos. Són molts els noms que han fet possible aquesta història positiva, especialment ens els anys tan durs de la guerra i de la postguerra; també en els anys seixanta i setanta, de molt menor risc personal però igualment essencials per guanyar la democràcia i l’autogovern. ¿Per què un PSUC tan present en l’antifranquisme desapareix en la democràcia? ¿L’han substituït altres organitzacions? ¿Era prescindible en les noves circumstàncies polítiques?
L’evolució i multiplicació de les (falses) democràcies liberals en el segle XX planteja un dilema per a les esquerres radicals: l’actuació dins del sistema per reformar-lo o bé l’actuació des de fora del sistema per transformar-lo. La primera opció té el risc ben demostrat de la integració i l’acomodació. La segona té el risc de l’automarginació. I fer les dues compatibles condueix probablement a l’esquizofrènia. No és gens fàcil definir-se i actuar com a socialista en els inicis d’aquest segle XXI. La raó no solament es troba en el fracàs absolut dels mal denominats estats socialistes, també es troba (i potser amb major grau) en l’aburgesament en tots els sentits de les classes treballadores i del món intel·lectual en general en les societats avançades.
La lluita pel socialisme en el context de les democràcies liberals implica el qüestionament tant del sistema polític com del model econòmic i social que el sosté. És bastant clar que cap de les esquerres que participen en els processos electorals i que obtenen representació institucional ha donat aquest pas. La capacitat que té el sistema capitalista en les societats avançades per desmobilitzar, integrar institucionalment i confondre ideològicament als partits i als sindicats d’esquerres ha estat i és provadament molt gran. Els mateixos quadres dirigents i càrrecs públics d’aquestes organitzacions es troben en una difícil contradicció de fer compatible l’incentiu privat i selectiu, que suposa el reconeixement públic, prestigi social i la multiplicació de possibilitats professionals gràcies a la xarxa de relacions, amb la defensa d’uns drets col.lectius, d’unes idees socialistes, que entren en clar antagonisme amb el sistema polític que els manté materialment i els promociona socialment.
Les poliarquies, o “democràcies liberals”, van ser definides per Schumpeter com el govern del polític. Però seria molt més exacte definir-les com el govern del polític-funcionari, és a dir aquell que no és realment lliure a l’hora de prendre decisions públiques, començant per la molt difícil separació entre interès privat i acció pública. Els grans grups financers, econòmics i mediàtics són la clau que mou el funcionament d’aquest sistemes polítics altament desiguals i jerarquitzats. En realitat són oligocràcies que prenen forma representativa mitjançant unes eleccions que són molt fàcilment controlables a través dels media.
La penetració social de la cultura individualista, competitiva, nacionalista i bel·licista és la conseqüència lógica d’un sistema basat en el principi general vicis privats, virtuts públiques. Tanmateix, hi ha hagut un punt d’inflexió a pitjor en els darrers 25 anys, des del triomf de la resposta conservadora i ultraliberal enfront de la crisi de l’estat de benestar. L’hegemonia socialdemòcrata dels anys d’auge de l’estat del benestar havia comportat un cert equilibri social i polític en conjuntar els dos factors claus d’aquest model d’estat en societats capitalistes avançades: 1) el principi del benefici i de l’acumulació de capital, com a fonament inqüestionable del model econòmic i social; 2) les polítiques socials i d’integració dels poders públics com a via necessària de legitimació del sistema en el seu conjunt.
Aquest volgut equilibri ha quedat superat per la imposició d’un discurs neoliberal d’àmbit mundial, que té en la llei del més fort el dogma a seguir. Les desigualtats entre rics i pobres s’han multiplicat, la marginació i discriminació socials són la norma, la inseguretat s’extén entre la població. La conseqüència de tot això és un ascens molt preocupant del racisme i la intolerància. En l’àmbit mundial les polítiques bel·licistes basades en el principi, si vols la pau prepara’t per a la guerra, estan dominant les relacions internacionals entre els Estats, sota l’hegemonia militarista i imperialista dels EUA, que disposa en l’actualitat de 702 bases militars distribuïdes entre 132 Estats.
La criticada doble moral en l’esclat consumista de les societats del benestar dels anys seixanta ha donat pas a una societat amoral, on s’assumeix la naturalesa “hobbesiana” de la persona (l’home és un llop per a l’home) com una estricta constatació de la realitat, de manera que haurà d’assolir la condició de llop qui vulgui sobreviure en aquest “estat de guerra”. Aquest és el primer replà d’una escala cap a la barbàrie. Es manifesta inicialment mitjançant una cultura cínica i nihilista. Ideòlegs conservadors, com John Gray, en diuen, modus vivendi, que significa acceptar el pluralisme i la diversitat reals de tota societat pel sol fet de ser-ho, com una cosa inevitable que només pot funcionar en la mida que no hi hagi interferència ni contacte entre diferents. Cadascú amb els seus i lluny dels altres, com a prevenció per evitar conflictes. Això és una cosa impossible en una economia capitalista que necessàriament relaciona els diferents, en la jerarquia i preu que aconsegueixen valer. Si Alexis de Tocqueville veiés el món d’avui exclamaria: ¡I jo que em preocupava pel preu de la llibertat que es pagaria en l’avenç irreversible de la igualtat! Com reconeix Robert Dahl, ha succeït al contrari: la llibertat econòmica continua essent prevalent i sotmetent a la igualtat i a la democràcia.
Les relacions d’explotació i dominació dels uns sobre els altres continuen essent la clau de volta que defineix el món. No hi ha llibertat real mentre no hi hagi una relació entre iguals i sense dominació. Les altres discriminacions per raó de genère o d’ètnia o de qualsevol altre condició, s’han de comprendre des de la visió més completa de la dominació econòmicosocial. Tanmateix, i especialment des del darrer terç del segle XX, està creixent amb força una amenaça general per a la supervivència de la humanitat: el model econòmic i social capitalista tan adorat i admirat per tots els liberals, des dels ultres conservadors fins als liberals socials, és el botxí de la vida humana en el planeta terra si no es reacciona a temps. Cal canviar radicalment la cultura de les necessitats provocada pel capitalisme consumista i depredador, destructor del medi ambient. Lluny d’això, noves societats s’incorporen a aquest model. En el futur immediat milions i milions de nous consumidors del continent asiàtic faran el paradís temporal dels inversors i especuladors “globals” i multinacionals, però donaran també un nou impuls al desequilibri ecològic. ¿Fins quan?. La cultura ecosocialista esdevé essencial per a fer-hi front, una cultura avui molt minoritària davant de l’immens atractiu de la cultura materialista i possessiva.
Un món de profundes desigualtats socials, d’esclavització de l’immigrant, d’adoració del consumisme sense control ni límit, d’apologia de l’enriquiment com a símbol de triomf social, de justificació de la guerra com la continuació de la política per altres mitjans, és un món amoral, on l’explosió del conflicte social o bèl·lic pot aparèixer en qualsevol moment i lloc. I la guerra és l’extinció de la política. La política és l’art d’administrar el que ens és comú, és el bon judici que resolt positivament els conflictes d’interès, és el sentit de la llibertat dels ciutadans que conviuen en el reconeixement recíproc i en la interferència sense dominació. Quan la política dóna pas a una “política” entesa com el domini del més fort, això en veritat és la guerra de l’un sobre l’altre, en estat potencial o real. I aquesta és la “política” que identifica i defineix a la major part dels governants dels 200 Estats nacionals existents en l’actualitat.
Nacionalisme i bel.licisme són les característiques bàsiques que defineixen les opcions conservadores i que arrosseguen a les mal dites socialdemocràcies. L’hegemonia en el món de les idees dels darrers vint-i-cinc anys ha estat aclaparadorament conservadora, de tal manera que les esquerres institucionals han fet del pragmatisme i de l’oportunisme la seva raó de sobreviure, i amb uns nivells de cinisme polític que tenen en el primer ministre britànic Tony Blair, la figura més paradigmàtica. El resultat és una cultura individualista i insolidària amb el risc cada cop més present d’una política autoritària, excloent i intransigent de defensa del statu quo. Les democràcies no són impermeables a la possibilitat d’involució autoritària, inclosa la totalitària. Ha passat i pot tornar a passar amb formes polítiques diferents. No és cap imprudència dir que d’alguna manera les democràcies d’avui ja són totalitàries.
Davant d’aquest balanç del canvi de segle no hi ha cap dubte que cal un “psuc” per al segle XXI, un partit amb la valentia ideològica de defensar la política en sentit republicà, federal i socialista. Aquell PSUC que va desaparèixer el 1981 tenia l’actiu del partit que va saber com lluitar pel restabliment de la llibertat, la democràcia i l’autonomia; però també tenia el passiu de no saber com afrontar el nou repte de la lluita pel socialisme en les noves condicions d’una democràcia liberal. Els seus hereus, partits o simplement persones que encara se’n senten membres malgrat el pas del temps, tenen el repte de saber fer allò que el PSUC no va saber, voler o poder.
Ens cal també, superar el dogmatisme tan negatiu i destructiu de les esquerres, des de Marx als nostres dies. Totes les aportacions anticapitalistes i socialistes ens són útils per construir una teoria i portar a terme una pràctica política de canvi i de transformació ecosocialista. Ha estat un gran error de totes les esquerres la seva desmemòria i l’oblit interessat del propi passat. Així ha estat també en el cas dels volguts hereus del PSUC. Avui el PSUC és una coalició. Més val això. Però cal més, molt més. Per créixer i ser més present en el teixit social en circumstàncies adverses, com les que viuen els que van a contra corrent, és imprescindible l’acció col.lectiva amb un projecte intel.lectual i moral que ha de ser alhora nacional i internacional. Les respostes nacionals s’han fet petites, insuficients, fins i tot provincianes, si no s’inscriuen dins d’un moviment més general, més internacionalista, imprescindible de cara a la lluita per la llibertat i el socialisme en el segle XXI.
És per això, que cal ser valent en la defensa d’un projecte federal, socialista i republicà com alternativa als tres símbols del capitalisme dominador: nacionalisme, liberalisme, monarquisme. Com deia Proudhon i signava Pi i Margall: qui diu llibertat, diu federació o no diu res; qui diu socialisme, diu federació o no diu res; qui diu república, diu federació o no diu res. Aquest federalisme integral continua essent una assignatura pendent de les esquerres per al segle XXI. Així, doncs, ens cal un “psuc” amb el nom que sigui però obert a totes les aportacions esquerranes; un partit nacional però no nacionalista sinó federalista, que afirmi i defensi la inter-nacionalitat i no la competència entre nacions; un partit que reprengui la democràcia com el govern de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, en una societat d’homes i dones lliures i iguals.
Professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona.
El PSUC va néixer pocs dies després de la sublevació feixista del 18 de juliol de 1936, un fet prou greu com per exigir no allargar ni un dia més el procés d’unificació socialista i comunista. Catalunya estava en peu de guerra. Els catalans socialistes i comunistes no podien estar pendents del vist-i-plau, bé del PSOE, bé del PCE, per portar a terme la volguda creació del nou partit de la classe treballadora de Catalunya. La decisió va ser independent i encertada perquè aquell PSUC, sota la direcció de Joan Comorera, ha estat un partit fonamental de la resistència contra el franquisme i de la lluita per la llibertat. La fatal i terminal crisi de 1981, ara fa 25 anys, va cloure un llarg període, el balanç del qual és clarament positiu malgrat els errors comesos. Són molts els noms que han fet possible aquesta història positiva, especialment ens els anys tan durs de la guerra i de la postguerra; també en els anys seixanta i setanta, de molt menor risc personal però igualment essencials per guanyar la democràcia i l’autogovern. ¿Per què un PSUC tan present en l’antifranquisme desapareix en la democràcia? ¿L’han substituït altres organitzacions? ¿Era prescindible en les noves circumstàncies polítiques?
L’evolució i multiplicació de les (falses) democràcies liberals en el segle XX planteja un dilema per a les esquerres radicals: l’actuació dins del sistema per reformar-lo o bé l’actuació des de fora del sistema per transformar-lo. La primera opció té el risc ben demostrat de la integració i l’acomodació. La segona té el risc de l’automarginació. I fer les dues compatibles condueix probablement a l’esquizofrènia. No és gens fàcil definir-se i actuar com a socialista en els inicis d’aquest segle XXI. La raó no solament es troba en el fracàs absolut dels mal denominats estats socialistes, també es troba (i potser amb major grau) en l’aburgesament en tots els sentits de les classes treballadores i del món intel·lectual en general en les societats avançades.
La lluita pel socialisme en el context de les democràcies liberals implica el qüestionament tant del sistema polític com del model econòmic i social que el sosté. És bastant clar que cap de les esquerres que participen en els processos electorals i que obtenen representació institucional ha donat aquest pas. La capacitat que té el sistema capitalista en les societats avançades per desmobilitzar, integrar institucionalment i confondre ideològicament als partits i als sindicats d’esquerres ha estat i és provadament molt gran. Els mateixos quadres dirigents i càrrecs públics d’aquestes organitzacions es troben en una difícil contradicció de fer compatible l’incentiu privat i selectiu, que suposa el reconeixement públic, prestigi social i la multiplicació de possibilitats professionals gràcies a la xarxa de relacions, amb la defensa d’uns drets col.lectius, d’unes idees socialistes, que entren en clar antagonisme amb el sistema polític que els manté materialment i els promociona socialment.
Les poliarquies, o “democràcies liberals”, van ser definides per Schumpeter com el govern del polític. Però seria molt més exacte definir-les com el govern del polític-funcionari, és a dir aquell que no és realment lliure a l’hora de prendre decisions públiques, començant per la molt difícil separació entre interès privat i acció pública. Els grans grups financers, econòmics i mediàtics són la clau que mou el funcionament d’aquest sistemes polítics altament desiguals i jerarquitzats. En realitat són oligocràcies que prenen forma representativa mitjançant unes eleccions que són molt fàcilment controlables a través dels media.
La penetració social de la cultura individualista, competitiva, nacionalista i bel·licista és la conseqüència lógica d’un sistema basat en el principi general vicis privats, virtuts públiques. Tanmateix, hi ha hagut un punt d’inflexió a pitjor en els darrers 25 anys, des del triomf de la resposta conservadora i ultraliberal enfront de la crisi de l’estat de benestar. L’hegemonia socialdemòcrata dels anys d’auge de l’estat del benestar havia comportat un cert equilibri social i polític en conjuntar els dos factors claus d’aquest model d’estat en societats capitalistes avançades: 1) el principi del benefici i de l’acumulació de capital, com a fonament inqüestionable del model econòmic i social; 2) les polítiques socials i d’integració dels poders públics com a via necessària de legitimació del sistema en el seu conjunt.
Aquest volgut equilibri ha quedat superat per la imposició d’un discurs neoliberal d’àmbit mundial, que té en la llei del més fort el dogma a seguir. Les desigualtats entre rics i pobres s’han multiplicat, la marginació i discriminació socials són la norma, la inseguretat s’extén entre la població. La conseqüència de tot això és un ascens molt preocupant del racisme i la intolerància. En l’àmbit mundial les polítiques bel·licistes basades en el principi, si vols la pau prepara’t per a la guerra, estan dominant les relacions internacionals entre els Estats, sota l’hegemonia militarista i imperialista dels EUA, que disposa en l’actualitat de 702 bases militars distribuïdes entre 132 Estats.
La criticada doble moral en l’esclat consumista de les societats del benestar dels anys seixanta ha donat pas a una societat amoral, on s’assumeix la naturalesa “hobbesiana” de la persona (l’home és un llop per a l’home) com una estricta constatació de la realitat, de manera que haurà d’assolir la condició de llop qui vulgui sobreviure en aquest “estat de guerra”. Aquest és el primer replà d’una escala cap a la barbàrie. Es manifesta inicialment mitjançant una cultura cínica i nihilista. Ideòlegs conservadors, com John Gray, en diuen, modus vivendi, que significa acceptar el pluralisme i la diversitat reals de tota societat pel sol fet de ser-ho, com una cosa inevitable que només pot funcionar en la mida que no hi hagi interferència ni contacte entre diferents. Cadascú amb els seus i lluny dels altres, com a prevenció per evitar conflictes. Això és una cosa impossible en una economia capitalista que necessàriament relaciona els diferents, en la jerarquia i preu que aconsegueixen valer. Si Alexis de Tocqueville veiés el món d’avui exclamaria: ¡I jo que em preocupava pel preu de la llibertat que es pagaria en l’avenç irreversible de la igualtat! Com reconeix Robert Dahl, ha succeït al contrari: la llibertat econòmica continua essent prevalent i sotmetent a la igualtat i a la democràcia.
Les relacions d’explotació i dominació dels uns sobre els altres continuen essent la clau de volta que defineix el món. No hi ha llibertat real mentre no hi hagi una relació entre iguals i sense dominació. Les altres discriminacions per raó de genère o d’ètnia o de qualsevol altre condició, s’han de comprendre des de la visió més completa de la dominació econòmicosocial. Tanmateix, i especialment des del darrer terç del segle XX, està creixent amb força una amenaça general per a la supervivència de la humanitat: el model econòmic i social capitalista tan adorat i admirat per tots els liberals, des dels ultres conservadors fins als liberals socials, és el botxí de la vida humana en el planeta terra si no es reacciona a temps. Cal canviar radicalment la cultura de les necessitats provocada pel capitalisme consumista i depredador, destructor del medi ambient. Lluny d’això, noves societats s’incorporen a aquest model. En el futur immediat milions i milions de nous consumidors del continent asiàtic faran el paradís temporal dels inversors i especuladors “globals” i multinacionals, però donaran també un nou impuls al desequilibri ecològic. ¿Fins quan?. La cultura ecosocialista esdevé essencial per a fer-hi front, una cultura avui molt minoritària davant de l’immens atractiu de la cultura materialista i possessiva.
Un món de profundes desigualtats socials, d’esclavització de l’immigrant, d’adoració del consumisme sense control ni límit, d’apologia de l’enriquiment com a símbol de triomf social, de justificació de la guerra com la continuació de la política per altres mitjans, és un món amoral, on l’explosió del conflicte social o bèl·lic pot aparèixer en qualsevol moment i lloc. I la guerra és l’extinció de la política. La política és l’art d’administrar el que ens és comú, és el bon judici que resolt positivament els conflictes d’interès, és el sentit de la llibertat dels ciutadans que conviuen en el reconeixement recíproc i en la interferència sense dominació. Quan la política dóna pas a una “política” entesa com el domini del més fort, això en veritat és la guerra de l’un sobre l’altre, en estat potencial o real. I aquesta és la “política” que identifica i defineix a la major part dels governants dels 200 Estats nacionals existents en l’actualitat.
Nacionalisme i bel.licisme són les característiques bàsiques que defineixen les opcions conservadores i que arrosseguen a les mal dites socialdemocràcies. L’hegemonia en el món de les idees dels darrers vint-i-cinc anys ha estat aclaparadorament conservadora, de tal manera que les esquerres institucionals han fet del pragmatisme i de l’oportunisme la seva raó de sobreviure, i amb uns nivells de cinisme polític que tenen en el primer ministre britànic Tony Blair, la figura més paradigmàtica. El resultat és una cultura individualista i insolidària amb el risc cada cop més present d’una política autoritària, excloent i intransigent de defensa del statu quo. Les democràcies no són impermeables a la possibilitat d’involució autoritària, inclosa la totalitària. Ha passat i pot tornar a passar amb formes polítiques diferents. No és cap imprudència dir que d’alguna manera les democràcies d’avui ja són totalitàries.
Davant d’aquest balanç del canvi de segle no hi ha cap dubte que cal un “psuc” per al segle XXI, un partit amb la valentia ideològica de defensar la política en sentit republicà, federal i socialista. Aquell PSUC que va desaparèixer el 1981 tenia l’actiu del partit que va saber com lluitar pel restabliment de la llibertat, la democràcia i l’autonomia; però també tenia el passiu de no saber com afrontar el nou repte de la lluita pel socialisme en les noves condicions d’una democràcia liberal. Els seus hereus, partits o simplement persones que encara se’n senten membres malgrat el pas del temps, tenen el repte de saber fer allò que el PSUC no va saber, voler o poder.
Ens cal també, superar el dogmatisme tan negatiu i destructiu de les esquerres, des de Marx als nostres dies. Totes les aportacions anticapitalistes i socialistes ens són útils per construir una teoria i portar a terme una pràctica política de canvi i de transformació ecosocialista. Ha estat un gran error de totes les esquerres la seva desmemòria i l’oblit interessat del propi passat. Així ha estat també en el cas dels volguts hereus del PSUC. Avui el PSUC és una coalició. Més val això. Però cal més, molt més. Per créixer i ser més present en el teixit social en circumstàncies adverses, com les que viuen els que van a contra corrent, és imprescindible l’acció col.lectiva amb un projecte intel.lectual i moral que ha de ser alhora nacional i internacional. Les respostes nacionals s’han fet petites, insuficients, fins i tot provincianes, si no s’inscriuen dins d’un moviment més general, més internacionalista, imprescindible de cara a la lluita per la llibertat i el socialisme en el segle XXI.
És per això, que cal ser valent en la defensa d’un projecte federal, socialista i republicà com alternativa als tres símbols del capitalisme dominador: nacionalisme, liberalisme, monarquisme. Com deia Proudhon i signava Pi i Margall: qui diu llibertat, diu federació o no diu res; qui diu socialisme, diu federació o no diu res; qui diu república, diu federació o no diu res. Aquest federalisme integral continua essent una assignatura pendent de les esquerres per al segle XXI. Així, doncs, ens cal un “psuc” amb el nom que sigui però obert a totes les aportacions esquerranes; un partit nacional però no nacionalista sinó federalista, que afirmi i defensi la inter-nacionalitat i no la competència entre nacions; un partit que reprengui la democràcia com el govern de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, en una societat d’homes i dones lliures i iguals.
Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, Memòria Històrica, PSUC
Publica un comentari