El 6 de febrer de 2007 rebíem la notícia de la mort de la Soledad Real, una lluitadora antifranquista, una comunista i una feminista, que va patir i fer front amb dignitat a la més cruel repressió del feixisme governant a Espanya. A continuació reproduïm la nota que els seurs companys i companyes van redactar per acomiadar-la. Des d'aquesta publicació subscribim cadascuna d'aquestes paraules i ens sumem al dol per la mort de la Sole.

Rosa Bofill i Manolo Moreno

Aquest matí acomiadem la Soledad . La Sole.

Segurament aquest acte de comiat no s’entendria sense el testimoni de les seves amigues, amics i camarades. Perquè la Sole mai no va entendre la lluita des de l’individualisme, sinó des del col·lectiu.

Anys de lluita quan era una jove comunista i obrera, sacrificis durant la guerra civil, quan defensava els valors republicans que entenien un xic millor les dones i que reparaven algunes injustícies seculars. No totes.

Por durant la clandestinitat i dolor en les tortures, en les pallisses. Setze anys empresonada, lluitant cada dia per llevar-se, per arreglar-se, per mostrar davant les companyes la fortalesa de qui sap que té raó. Setze anys, aviat és dit, en els que li van robar la joventut, però que no li van robar ni un bri de dignitat.

I després la llibertat, aquella llibertat d’en Franco, passar d’una presó a un país empresonat.

Viure com una presa, sortir i intentar sobreviure a Madrid, sense en Paco, el seu company a qui havien tornat a detenir, com una constant de por i presidi. Canviar de rol, ara companya de pres, altre cop per les presons en la lúgubre ruleta del franquisme.

Viure a Madrid, sense poder tornar a Barcelona, a la Barceloneta, a les seves amigues i amics, i a la seva família. Algun ministre d’ahir i senador avui no la volia a la seva terra. La catalana del barri madrileny d’El Lucero.

En un petit terreny es van fer una caseta, gairebé una barraca, a la que de tant en tant li creixia una habitació, o una sala o un pati per a les xerrades a la fresca de l’estiu. D’una barraca en va fer una casa de totes, de tots.

Amb por, però amb decisió, va començar a treballar amb les dones d’El Lucero i es va apuntar a associacions de mestresses de casa i consumidores, nascudes de la mala llet del dictador i destinades a encarrilar les dones pel camí de la submissió als homes. La Sole i altres companyes capgiraren les associacions, i allà on hi havia d’haver obediència es van trobar amb feminisme, real, quotidià, que no reconeixia cap relació que no es basés en la igualtat.

La seva militància, comunista i republicana, va durar tota una vida. 89 anys de lluita per un món més digne. I s’indignava, i tant si s’enfadava!, davant les incomprensions que sovint es trobava en el Partit per qüestions de la lluita de les dones; però ella estava allà, i ens deia a les més joves que no ens donéssim per vençudes, que no acotéssim el cap.

Avui ens acomiadem de tu, Sole, però per poc temps. Algunes associacions, fundacions, amigues, amics, familiars ens estem organitzant per a retre l’homenatge a tot allò que la teva lluita ha significat, aquí sí, dones i homes anem alhora. I totes i tots demanarem per a tu la Creu de Sant Jordi i demanarem que el teu nom anomeni un espai de la Barceloneta.

Fa uns dies la Neus Català va dir en una entrevista: No hi ha fusell que faci callar la memòria.

No hi ha silenci.

Sole, ens has posat el llistó molt alt, però no ho dubtis, seguirem el teu exemple i la teva lluita.

Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, Memòria Històrica