La ponència que presentem a continuació i en la que Jordi Mir discuteix el caràcter novedós de la immigració actual a Catalunya a través d'una comparació amb el que va suposar la immigració durant els seixanta. Aquestes reflexions van ser preparades per a l'Escola Permanent sobre Immigració que organitza semestralment la Fundació Pere Ardiaca
Jordi Mir Garcia
Membre de la Càtedra UNESCO d’Estudis Interculturals de la Universitat Pompeu Fabra
En parlar avui de la immigració, de l’arribada de nous ciutadans a les nostres localitats, constantment es fa referència a dos problemes que s’entenen com a fonamentals. Un primer que podríem qualificar de socioeconòmic i un segon de caràcter cultural. El socioeconòmic tindria a veure amb l’escassetat de recursos i les dificultats que suposa per a la població autòctona compartir-los amb els nouvinguts. El cultural planteja que les grans diferències que ens separen dels nouvinguts faran molt difícil la vida en comú. Tots som conscients de la diversitat de factors que cal tenir presents en parlar dels processos migratoris actuals, començant, per exemple, pels diferents motius que poden empènyer les persones a marxar del seu país a la recerca d’unes millors condicions de vida. Però, segurament, aquests dos problemes és inevitable que es plantegin entre nosaltres com a societat d’acollida. El que volia proposar és una aproximació a la nostra història recent com a societat que ens pot ajudar a pensar les millors maneres d’afrontar les noves realitats que es presenten. Unes situacions que potser no són tan noves com pensem, uns problemes que potser d’alguna manera ja hem aconseguit superar en altres ocasions. Anem cap a mitjan segle XX per veure el procés migratori que s’estava vivint a Espanya. En establir aquestes relacions hem de ser extremament curosos per tal que la mirada des de l’avui no deformi l’ahir i per no pensar que les dificultats de l’avui són com les d’ahir. Però trobo de gran utilitat fer aquest exercici per veure tot el que comparteixen aquests dos processos i el que podem aprendre d’un per a l’altre.
Comencem pel rebuig a partir de la situació socioeconòmica. Avui no és estrany escoltar expressions d’aquest tipus: El problema de la inmigración tal como se presenta hoy día, sin control de ninguna clase, no tendrá soluciones por mucho que nosotros las busquemos.
Esta libertad de desplazarse, amparándose en un derecho a vivir, derecho de los que parten de los puntos de origen, es muy respetable, pero es que los que están en las localidades hacia donde van los emigrantes también tienen derecho a vivir donde se encuentran. El reconeixement de la pèrdua de benestar, d'augment de les dificultats per viure, s’agreuja quan ens trobem en una situació d'escassetat de recursos. Aleshores es poden escoltar expressions d’aquests tipus: pero es que hay una cantidad de inmigrantes en Catalunya que se ha quedado con todos los pisos y con todas las viviendas en detrimento de la necesidad de viviendas que tienen los hijos de la propia localidad, cuando por razón natural van creciendo las familias. La idea que els immigrants, aquestes persones nouvingudes, alienes a aquest país, es queden amb béns que són propis de la gent del territori o que són afavorits per tal de no pagar impostos en obrir un negoci, per exemple, està molt estesa. Són falsedats que per més que són negades continuen presents. El que ens hauria de fer pensar és que aquestes paraules que llegim van ser esmentades el 1965, ja fa més de quaranta anys.
Aquestes paraules les va pronunciar Don Jaime Mensa Domingo, funcionari municipal, no per parlar dels ciutadans provinents del Marroc, el Senegal, el Pakistan, o l’Equador. Es van pronunciar per fer referència a les persones que estaven arribant d’Andalusia, d’Extremadura, de Múrcia, i d’altres zones d’Espanya. El seu pensament el va exposar a les Conversaciones sobre inmigración interior que es van celebrar a Barcelona del 19 al 22 d’octubre del 1965. Conversaciones organitzades pel Patronato Municipal de la Vivienda del Ayuntamiento de Barcelona. L’alcalde i màxim responsable de les jornades, El Excelentísimo Señor Don José Mª de Porcioles, el juny del 1966, valorava el resultat de les converses i qualificava d’explosiu el creixement demogràfic de la ciutat i de la seva àrea metropolitana, i d’ingents i nombrosos els problemes que comportaven les masses de població migrant per a les comunitats d’arribada. Les jornades, en les seves paraules, havien servit per recopilar un material valuós dedicat als problemes originats per la immigració interior. El Patronato Municipal de la Vivienda es dedicava a fer habitatge nou i treballs d’investigació sobre la població. En Porcioles el presentava com el més proper a un Instituto de Estudios de la Población. La posició d’en Mensa referida als efectes sobre la població d’acollida no fou aïllada, la compartiren altres participants. Què hi havia darrera d’aquests plantejaments?
Es parla molt del que va suposar per a Espanya el creixement econòmic durant el anys seixantes, dels seus artífexs, del que va suposar el sis-cents... però s’oblida que el decenni que va del 1961 al 1971 és el de màxima recepció d’immigració a Catalunya del que tenim constància. Durant les dècades dels cinquantes i els seixantes van arribar a Catalunya gairebé 1.500.000 persones. Sense aquestes persones, sense el seu treball, seria impossible entendre l’evolució de la societat catalana, el creixement econòmic, la producció, el consum... Però en fer balanç s’acostuma a mirar els números de les empreses, del producte interior brut, no a les persones que ho fan possible. No a tota aquella gent que va marxar de les seves localitats intentant trobar una sortida a la seva situació. A tota aquella gent que va arribar, per exemple, a Barcelona i van estar vivint a les barraques del Somorrostro, de Casa Antúnez, de Montjuïc o que van anar a fer-se un habitatge d’autoconstrucció a Torre Baró o a Roquetes. Com passa en altres èpoques i en altres indrets, el creixement econòmic s’alimenta de la pobresa. Però a les persones que són el fonament d’aquest creixement alguna cosa els ha d’arribar. Aleshores passa allò tan estrany de que la gent intenta marxar de la barraca, tenir un pis que li agradi per viure, menjar tres cops al dia, anar al metge quan no es troba bé... La mà d’obra sembla només interessar en la seva condició de força de treball. Però els que fan créixer un país necessiten on viure, on educar els seus fills, on rebre atenció mèdica. I la nostra societat va haver de començar a donar resposta a aquesta situació.
Fixem-nos ara en el rebuig cultural. Fa temps que podem escoltar en diferents àmbits un argument que intenta explicar el motiu de les recances davant del procés migratori actual. Diu així: “El problema de la immigració actual és que tot aquesta gent que està arribant no té res a veure amb nosaltres. Els que van venir els anys cinquanta, seixanta o setanta, eren com nosaltres. Van venir d’altres llocs d’Espanya i teníem una llengua comú, compartíem religió, costums...” Això tant ho diu qui va rebre com qui va arribar. Però sembla que tots plegats han reconstruït la història endolcint-la. Només cal fer memòria o visitar biblioteques i hemeroteques. La gent que va arribar, ràpidament, va veure que aquí hi havia diferències significatives entre el que ells anomenaven els catalans, "los de raza catalana" per a alguns, i la resta. Per a ells era una qüestió de posició social. Els catalans eren els que estaven per sobre. La seva percepció canvià en establir relacions a les organitzacions polítiques clandestines, a les parròquies o a les associacions ciutadanes, llavors conegueren que la situació era més complexa. Però en el que voldria incidir és en la percepció que es tenia des de la societat d’acollida. Els immigrants tenien una altra cultura i eren pobres. El que es destaca d’aquestes persones no era una diferència entre cultura espanyola i cultura catalana, és la seva inferioritat cultural. Aquesta era una perspectiva força estesa de les persones que estaven arribant. Podem dir-ho amb una certa claredat, eren considerats inferiors, endarrerits. En Jordi Pujol, que des de l’antifranquisme es plantejava que el futur de Catalunya passava pel treball amb la immigració, no obstant, no s’escapa d’una determinada imatge de l’immigrant força estesa en aquells anys. En un text de 1958, que llegit des d’avui sembla molt més comprensiu que les polítiques que ha proposat el seu partit en els darrers anys, distingeix dos tipus d’immigrant. Per una banda les persones que venen d’Espanya a exercir algun tipus de poder a Catalunya, els que venen amb mentalitat d’amo; per una altra, els que venen a la recerca de feina: És un home poc fet. És un home que fa centenars d’anys que passa gana i que viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual. És un home desarrelat, incapaç de tenir un sentit una mica ampli de comunitat. Sovint dóna proves d’una excel·lent fusta humana, i tot ell és una esperança, però, d’entrada, constitueix la mostra de menys valor social i Espiritual d'Espanya. (...) El que aquest home, sense tenir-ne consciència, potser, ve a demanar a Catalunya, a més del pa, és la forma espiritual que el seu poble no dóna d’ençà de fa segles. I justament la gran missió de Catalunya és donar-los aquesta forma, és fer-los formar part, per primera vegada, d'una comunitat. És fer arrelar els que són desarrelats, cohesionar els que són pur desordre. Que Catalunya tingui una plenitud de poble ho necessiten els immigrants –és a dir, els catalans per immigració- tant com els catalans de naixement.
A les Conversaciones de 1965 també es va parlar força del suposat endarreriment cultural de les persones que arribaven. La primera conferència la va pronunciar en Ricardo Catelani, Secretari general de l’Istituto Servizio Sociale Casa per Laboratori de Roma, i ja va aparèixer la qüestió. En la seva intervenció va aportar l’experiència italiana pel que fa a les migracions internes i al seu reflex en la vida de la ciutat. En Catelani presentava els immigrants com a éssers portadors d’hàbits, maneres i manifestacions d’una vida endarrerida. Això és manifestava, al seu parer, en les dificultats que experimentaven per viure en els nous habitatges projectats per arquitectes molt avançats, en les dificultats per a la integració sociocultural en el nou ambient urbà i en l’aparició de nuclis ètnics a les ciutats. El Ilustrísimo Señor Don Julio Muñoz Campos, Vicepresident del Patronato Municipal de la Vivenda, en la seva intervenció compartia la visió plantejada pel seu col·lega italià. Es mostrava indignat per la falta de formació de les persones a qui facilitaven l’adquisició d’un pis. Els pisos esdevenien barraques verticals perquè aquella gent no estava preparada. Entenia que el seu endarreriment cultural anava en contra del seu propi progrés i del de la ciutat. També l’indignava el seu comportament a l’hora de buscar feina. En Muñoz Campos s’havia dedicat a la persecució de la contractació il·legal, dels prestamistes i constatava que els treballadors preferien ser esclaus d’un prestamista, sense cap tipus de cobertura, que tenir una feina fixa. El motiu no és estrany, el sou era molt diferent en un cas que en l’altre. Amb la feina fixa que els podien oferir no en tenien prou. El que sí sembla estrany és que en Muñoz Campos donava per fet que els responsables d’aquest tipus de contractació eren el treballadors: Se ha intentado hacer desaparecer este indigno tipo de contratación, al margen de la Ley, pero como el productor tiene libertad de contratarse como él quiera, o una de dos, se tiene que ir a la Plaza de Urquinaona y pegarle un garrotazo en la cabeza a cada uno de los que se contratan así, o de lo contrario se tiene que hacer la vista gorda y dejar que hagan lo que quieran porque si se le coarta la libertad de poderse contratar, lo primero que te dicen es que no hay libertad, y que nadie le puede privar de ir a trabajar donde le plazca.
Avui ens resulta molt fàcil pensar en diferències culturals que ens separen de la gent d’altres colors, llengües, costums o religions. Però la història ens ensenya que sempre es troben diferències. Només cal que passi el temps o n’arribi un de més diferent, per tal que el primer diferent ja ho sigui menys.
Hem vist com en dos processos migratoris diferents es manifesten dos arguments similars de rebuig als nouvinguts. En el primer procés, ja finalitzat, els temors que s’esgrimien podríem estar d’acord que no es van acomplir. Ni la manca de recursos ni les diferències van comportar un daltabaix. Com va ser possible? No precisament gràcies a l’administració franquista. Les diverses institucions, en començar a veure’s superades pels desplaçaments van optar per la repressió. Tenim noticia que en ciutats catalanes de gran atracció pel seu component industrial com Sabadell, Terrassa i, especialment, Barcelona es va combatre de manera intensa l’arribada de persones considerades de recursos escassos, mancades de treball i de domicili legal. Els preocupaven els perills per a l’ordre públic. L’estació de França, punt d’arribada per a trens provinents des de diferents indrets d’Espanya, durant la dècada dels cinquanta era vigilada per policia armada que controlava l’arribada dels ciutadans espanyols que volien venir a treballar a Barcelona. L’octubre del 1952 el Governador Civil de Barcelona, en Felipe Acedo Colunga, publica en el Boletín Oficial de la Provincia que es repatriarà a tot aquells que no disposin de residència legal o feina. El motiu, la gran densitat de població i el problema de l’habitatge. No només es parla de repatriació, també d’evitar la proliferació de barraques i coves a Barcelona i les seves rodalies. En baixar del tren, si no tenien papers, contracte laboral o pis, o algú que pogués respondre per ells, eren traslladats al Pavelló de Missions de Montjuïc. Aquest era un espai herència de l’Exposició Universal del 1929 que, després de l’entrada dels Nacionals a Barcelona el 1939, es va convertir en una extensió de la presó Model de la ciutat. Els ciutadans espanyols esdevenien presoners a l’espera que algú es fes càrrec d’ells o de ser retornats a les seves localitats d’origen. No tenim, per ara, treballs precisos que ens documentin aquests fets, però tenim constància que entre el 1952 i el 1957, prop de 15.000 persones van ser retornades. Potser ja és hora, també, de recuperar la seva història. En el moment de recuperar memòries hem de pensar, sense sectarismes i amb rigor, en tot allò que ens pot fer avançar cap a una societat més lliure i justa. Per dignitat i per assolir aquest objectiu hauríem de recuperar la memòria de tots aquells que van viure la misèria, la pobresa o l’exclusió per ser nouvinguts...
La repressió de la immigració va ser dura. Són molts els testimonis que trobaríem de persones que van estar al Pavelló de Missions. Ens podrien explicar com després de ser detingudes una vegada ho van tornar a provar, van saltar del tren en el que venien abans d’arribar a l’estació i entraren caminant a Barcelona. La repressió va ser desbordada, però va infringir un càstig molt dur als més desafavorits, com passa a l’actualitat. La repressió no va resoldre res. Potser aquest hauria de ser un primer ensenyament: la repressió no és una solució. La resta potser vindran de la resposta a dues reflexions. Una primera dedicada als recursos: Com es va aconseguir augmentar els recursos? Què va fer possible una millor distribució? Una segona pensant en les diferències: què va fer que aquestes persones passessin a formar part, o, millor dit, configuressin juntament amb les que ja hi eren una nova societat. Si pensem en els recursos podríem arribar a concloure que societats que estan creixent de la manera que ho va fer l’Espanya dels anys seixantes o la dels norantes, tenen capacitat de crear aquests recursos. Als productors els interessa satisfer les necessitats que generen consum, és el cas dels habitatges per exemple. De la població que vivia en barraques, una part significativa podia fer l’esforç de comprar un pis o llogar-lo, tenien una feina que els ho permetia. Una altra qüestió pot ser l’educació o la sanitat. Això ja depèn de les institucions, i a finals del franquisme no hi havia massa voluntat de resoldre aquests problemes. Necessitats dels més desafavorits contra manca de voluntat de les institucions franquistes. En aquest punt poden ajuntar-se les dues reflexions, la dels recursos amb la de les diferències. Aquestes noves persones van arribar a una societat on forces diverses estaven treballant per constituir una alternativa al règim franquista. El moviment obrer, el veïnal, els partits clandestins, les parròquies, van ser espais des dels que bona part d’aquesta població va començar a formar part de la societat. La voluntat, la necessitat de participar els va fer ser part d’allà on havien arribat. La feina d’acolliment feta pel PSUC, posem per cas, va ser fonamental (l’alfabetització, les classes de català...). No cal anar a buscar cap militant per tal que ho defensi. El mateix Jordi Pujol ho reconeixia en una conferència tot avisant els seus que estaven a la sala que no simpatitzava amb els comunistes ni s’havia fet del PSUC. Eren anys de mobilització i lluita. Sense les xarxes que es van anar teixint amb un protagonisme decisiu d’aquesta nova població, la nostra història hauria estat molt diferent. No només la de la immigració, la història de la lluita contra el franquisme i per la construcció d’una nova societat més enllà de la dictadura.
La història de les migracions, com el seu present, està feta de trobades, intercanvis, i xocs. Hi ha xocs que tenen a veure amb les llengües, el menjar, o les lleis. No podem amagar que determinades conviccions poden ser motiu de conflictes d’importància. Com ho són els que es produeixen entre generacions diferents d’una mateixa família quan les maneres de pensar canvien. Només ens hem de fixar, per exemple, en com s’ha transformat la consideració del matrimoni en els darrers trenta anys. Hi ha xocs que per tal de solucionar-se demanen voluntat de reconeixement recíproc entre tradicions culturals diferents. Però altres depenen de les nostres pors, inseguretats, i que siguem conscients de la capacitat que tenim per fer patir. Mirant endavant i recordant el que ja hem viscut, podem pensar en la necessitat de construir una societat més justa i participativa. Justa, per tal que els recursos (habitatge, sanitat, educació...) no siguin un motiu d’enfrontament. Participativa, perquè només participant es forma part.
Jordi Mir Garcia
Membre de la Càtedra UNESCO d’Estudis Interculturals de la Universitat Pompeu Fabra
En parlar avui de la immigració, de l’arribada de nous ciutadans a les nostres localitats, constantment es fa referència a dos problemes que s’entenen com a fonamentals. Un primer que podríem qualificar de socioeconòmic i un segon de caràcter cultural. El socioeconòmic tindria a veure amb l’escassetat de recursos i les dificultats que suposa per a la població autòctona compartir-los amb els nouvinguts. El cultural planteja que les grans diferències que ens separen dels nouvinguts faran molt difícil la vida en comú. Tots som conscients de la diversitat de factors que cal tenir presents en parlar dels processos migratoris actuals, començant, per exemple, pels diferents motius que poden empènyer les persones a marxar del seu país a la recerca d’unes millors condicions de vida. Però, segurament, aquests dos problemes és inevitable que es plantegin entre nosaltres com a societat d’acollida. El que volia proposar és una aproximació a la nostra història recent com a societat que ens pot ajudar a pensar les millors maneres d’afrontar les noves realitats que es presenten. Unes situacions que potser no són tan noves com pensem, uns problemes que potser d’alguna manera ja hem aconseguit superar en altres ocasions. Anem cap a mitjan segle XX per veure el procés migratori que s’estava vivint a Espanya. En establir aquestes relacions hem de ser extremament curosos per tal que la mirada des de l’avui no deformi l’ahir i per no pensar que les dificultats de l’avui són com les d’ahir. Però trobo de gran utilitat fer aquest exercici per veure tot el que comparteixen aquests dos processos i el que podem aprendre d’un per a l’altre.
Comencem pel rebuig a partir de la situació socioeconòmica. Avui no és estrany escoltar expressions d’aquest tipus: El problema de la inmigración tal como se presenta hoy día, sin control de ninguna clase, no tendrá soluciones por mucho que nosotros las busquemos.
Esta libertad de desplazarse, amparándose en un derecho a vivir, derecho de los que parten de los puntos de origen, es muy respetable, pero es que los que están en las localidades hacia donde van los emigrantes también tienen derecho a vivir donde se encuentran. El reconeixement de la pèrdua de benestar, d'augment de les dificultats per viure, s’agreuja quan ens trobem en una situació d'escassetat de recursos. Aleshores es poden escoltar expressions d’aquests tipus: pero es que hay una cantidad de inmigrantes en Catalunya que se ha quedado con todos los pisos y con todas las viviendas en detrimento de la necesidad de viviendas que tienen los hijos de la propia localidad, cuando por razón natural van creciendo las familias. La idea que els immigrants, aquestes persones nouvingudes, alienes a aquest país, es queden amb béns que són propis de la gent del territori o que són afavorits per tal de no pagar impostos en obrir un negoci, per exemple, està molt estesa. Són falsedats que per més que són negades continuen presents. El que ens hauria de fer pensar és que aquestes paraules que llegim van ser esmentades el 1965, ja fa més de quaranta anys.
Aquestes paraules les va pronunciar Don Jaime Mensa Domingo, funcionari municipal, no per parlar dels ciutadans provinents del Marroc, el Senegal, el Pakistan, o l’Equador. Es van pronunciar per fer referència a les persones que estaven arribant d’Andalusia, d’Extremadura, de Múrcia, i d’altres zones d’Espanya. El seu pensament el va exposar a les Conversaciones sobre inmigración interior que es van celebrar a Barcelona del 19 al 22 d’octubre del 1965. Conversaciones organitzades pel Patronato Municipal de la Vivienda del Ayuntamiento de Barcelona. L’alcalde i màxim responsable de les jornades, El Excelentísimo Señor Don José Mª de Porcioles, el juny del 1966, valorava el resultat de les converses i qualificava d’explosiu el creixement demogràfic de la ciutat i de la seva àrea metropolitana, i d’ingents i nombrosos els problemes que comportaven les masses de població migrant per a les comunitats d’arribada. Les jornades, en les seves paraules, havien servit per recopilar un material valuós dedicat als problemes originats per la immigració interior. El Patronato Municipal de la Vivienda es dedicava a fer habitatge nou i treballs d’investigació sobre la població. En Porcioles el presentava com el més proper a un Instituto de Estudios de la Población. La posició d’en Mensa referida als efectes sobre la població d’acollida no fou aïllada, la compartiren altres participants. Què hi havia darrera d’aquests plantejaments?
Es parla molt del que va suposar per a Espanya el creixement econòmic durant el anys seixantes, dels seus artífexs, del que va suposar el sis-cents... però s’oblida que el decenni que va del 1961 al 1971 és el de màxima recepció d’immigració a Catalunya del que tenim constància. Durant les dècades dels cinquantes i els seixantes van arribar a Catalunya gairebé 1.500.000 persones. Sense aquestes persones, sense el seu treball, seria impossible entendre l’evolució de la societat catalana, el creixement econòmic, la producció, el consum... Però en fer balanç s’acostuma a mirar els números de les empreses, del producte interior brut, no a les persones que ho fan possible. No a tota aquella gent que va marxar de les seves localitats intentant trobar una sortida a la seva situació. A tota aquella gent que va arribar, per exemple, a Barcelona i van estar vivint a les barraques del Somorrostro, de Casa Antúnez, de Montjuïc o que van anar a fer-se un habitatge d’autoconstrucció a Torre Baró o a Roquetes. Com passa en altres èpoques i en altres indrets, el creixement econòmic s’alimenta de la pobresa. Però a les persones que són el fonament d’aquest creixement alguna cosa els ha d’arribar. Aleshores passa allò tan estrany de que la gent intenta marxar de la barraca, tenir un pis que li agradi per viure, menjar tres cops al dia, anar al metge quan no es troba bé... La mà d’obra sembla només interessar en la seva condició de força de treball. Però els que fan créixer un país necessiten on viure, on educar els seus fills, on rebre atenció mèdica. I la nostra societat va haver de començar a donar resposta a aquesta situació.
Fixem-nos ara en el rebuig cultural. Fa temps que podem escoltar en diferents àmbits un argument que intenta explicar el motiu de les recances davant del procés migratori actual. Diu així: “El problema de la immigració actual és que tot aquesta gent que està arribant no té res a veure amb nosaltres. Els que van venir els anys cinquanta, seixanta o setanta, eren com nosaltres. Van venir d’altres llocs d’Espanya i teníem una llengua comú, compartíem religió, costums...” Això tant ho diu qui va rebre com qui va arribar. Però sembla que tots plegats han reconstruït la història endolcint-la. Només cal fer memòria o visitar biblioteques i hemeroteques. La gent que va arribar, ràpidament, va veure que aquí hi havia diferències significatives entre el que ells anomenaven els catalans, "los de raza catalana" per a alguns, i la resta. Per a ells era una qüestió de posició social. Els catalans eren els que estaven per sobre. La seva percepció canvià en establir relacions a les organitzacions polítiques clandestines, a les parròquies o a les associacions ciutadanes, llavors conegueren que la situació era més complexa. Però en el que voldria incidir és en la percepció que es tenia des de la societat d’acollida. Els immigrants tenien una altra cultura i eren pobres. El que es destaca d’aquestes persones no era una diferència entre cultura espanyola i cultura catalana, és la seva inferioritat cultural. Aquesta era una perspectiva força estesa de les persones que estaven arribant. Podem dir-ho amb una certa claredat, eren considerats inferiors, endarrerits. En Jordi Pujol, que des de l’antifranquisme es plantejava que el futur de Catalunya passava pel treball amb la immigració, no obstant, no s’escapa d’una determinada imatge de l’immigrant força estesa en aquells anys. En un text de 1958, que llegit des d’avui sembla molt més comprensiu que les polítiques que ha proposat el seu partit en els darrers anys, distingeix dos tipus d’immigrant. Per una banda les persones que venen d’Espanya a exercir algun tipus de poder a Catalunya, els que venen amb mentalitat d’amo; per una altra, els que venen a la recerca de feina: És un home poc fet. És un home que fa centenars d’anys que passa gana i que viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual. És un home desarrelat, incapaç de tenir un sentit una mica ampli de comunitat. Sovint dóna proves d’una excel·lent fusta humana, i tot ell és una esperança, però, d’entrada, constitueix la mostra de menys valor social i Espiritual d'Espanya. (...) El que aquest home, sense tenir-ne consciència, potser, ve a demanar a Catalunya, a més del pa, és la forma espiritual que el seu poble no dóna d’ençà de fa segles. I justament la gran missió de Catalunya és donar-los aquesta forma, és fer-los formar part, per primera vegada, d'una comunitat. És fer arrelar els que són desarrelats, cohesionar els que són pur desordre. Que Catalunya tingui una plenitud de poble ho necessiten els immigrants –és a dir, els catalans per immigració- tant com els catalans de naixement.
A les Conversaciones de 1965 també es va parlar força del suposat endarreriment cultural de les persones que arribaven. La primera conferència la va pronunciar en Ricardo Catelani, Secretari general de l’Istituto Servizio Sociale Casa per Laboratori de Roma, i ja va aparèixer la qüestió. En la seva intervenció va aportar l’experiència italiana pel que fa a les migracions internes i al seu reflex en la vida de la ciutat. En Catelani presentava els immigrants com a éssers portadors d’hàbits, maneres i manifestacions d’una vida endarrerida. Això és manifestava, al seu parer, en les dificultats que experimentaven per viure en els nous habitatges projectats per arquitectes molt avançats, en les dificultats per a la integració sociocultural en el nou ambient urbà i en l’aparició de nuclis ètnics a les ciutats. El Ilustrísimo Señor Don Julio Muñoz Campos, Vicepresident del Patronato Municipal de la Vivenda, en la seva intervenció compartia la visió plantejada pel seu col·lega italià. Es mostrava indignat per la falta de formació de les persones a qui facilitaven l’adquisició d’un pis. Els pisos esdevenien barraques verticals perquè aquella gent no estava preparada. Entenia que el seu endarreriment cultural anava en contra del seu propi progrés i del de la ciutat. També l’indignava el seu comportament a l’hora de buscar feina. En Muñoz Campos s’havia dedicat a la persecució de la contractació il·legal, dels prestamistes i constatava que els treballadors preferien ser esclaus d’un prestamista, sense cap tipus de cobertura, que tenir una feina fixa. El motiu no és estrany, el sou era molt diferent en un cas que en l’altre. Amb la feina fixa que els podien oferir no en tenien prou. El que sí sembla estrany és que en Muñoz Campos donava per fet que els responsables d’aquest tipus de contractació eren el treballadors: Se ha intentado hacer desaparecer este indigno tipo de contratación, al margen de la Ley, pero como el productor tiene libertad de contratarse como él quiera, o una de dos, se tiene que ir a la Plaza de Urquinaona y pegarle un garrotazo en la cabeza a cada uno de los que se contratan así, o de lo contrario se tiene que hacer la vista gorda y dejar que hagan lo que quieran porque si se le coarta la libertad de poderse contratar, lo primero que te dicen es que no hay libertad, y que nadie le puede privar de ir a trabajar donde le plazca.
Avui ens resulta molt fàcil pensar en diferències culturals que ens separen de la gent d’altres colors, llengües, costums o religions. Però la història ens ensenya que sempre es troben diferències. Només cal que passi el temps o n’arribi un de més diferent, per tal que el primer diferent ja ho sigui menys.
Hem vist com en dos processos migratoris diferents es manifesten dos arguments similars de rebuig als nouvinguts. En el primer procés, ja finalitzat, els temors que s’esgrimien podríem estar d’acord que no es van acomplir. Ni la manca de recursos ni les diferències van comportar un daltabaix. Com va ser possible? No precisament gràcies a l’administració franquista. Les diverses institucions, en començar a veure’s superades pels desplaçaments van optar per la repressió. Tenim noticia que en ciutats catalanes de gran atracció pel seu component industrial com Sabadell, Terrassa i, especialment, Barcelona es va combatre de manera intensa l’arribada de persones considerades de recursos escassos, mancades de treball i de domicili legal. Els preocupaven els perills per a l’ordre públic. L’estació de França, punt d’arribada per a trens provinents des de diferents indrets d’Espanya, durant la dècada dels cinquanta era vigilada per policia armada que controlava l’arribada dels ciutadans espanyols que volien venir a treballar a Barcelona. L’octubre del 1952 el Governador Civil de Barcelona, en Felipe Acedo Colunga, publica en el Boletín Oficial de la Provincia que es repatriarà a tot aquells que no disposin de residència legal o feina. El motiu, la gran densitat de població i el problema de l’habitatge. No només es parla de repatriació, també d’evitar la proliferació de barraques i coves a Barcelona i les seves rodalies. En baixar del tren, si no tenien papers, contracte laboral o pis, o algú que pogués respondre per ells, eren traslladats al Pavelló de Missions de Montjuïc. Aquest era un espai herència de l’Exposició Universal del 1929 que, després de l’entrada dels Nacionals a Barcelona el 1939, es va convertir en una extensió de la presó Model de la ciutat. Els ciutadans espanyols esdevenien presoners a l’espera que algú es fes càrrec d’ells o de ser retornats a les seves localitats d’origen. No tenim, per ara, treballs precisos que ens documentin aquests fets, però tenim constància que entre el 1952 i el 1957, prop de 15.000 persones van ser retornades. Potser ja és hora, també, de recuperar la seva història. En el moment de recuperar memòries hem de pensar, sense sectarismes i amb rigor, en tot allò que ens pot fer avançar cap a una societat més lliure i justa. Per dignitat i per assolir aquest objectiu hauríem de recuperar la memòria de tots aquells que van viure la misèria, la pobresa o l’exclusió per ser nouvinguts...
La repressió de la immigració va ser dura. Són molts els testimonis que trobaríem de persones que van estar al Pavelló de Missions. Ens podrien explicar com després de ser detingudes una vegada ho van tornar a provar, van saltar del tren en el que venien abans d’arribar a l’estació i entraren caminant a Barcelona. La repressió va ser desbordada, però va infringir un càstig molt dur als més desafavorits, com passa a l’actualitat. La repressió no va resoldre res. Potser aquest hauria de ser un primer ensenyament: la repressió no és una solució. La resta potser vindran de la resposta a dues reflexions. Una primera dedicada als recursos: Com es va aconseguir augmentar els recursos? Què va fer possible una millor distribució? Una segona pensant en les diferències: què va fer que aquestes persones passessin a formar part, o, millor dit, configuressin juntament amb les que ja hi eren una nova societat. Si pensem en els recursos podríem arribar a concloure que societats que estan creixent de la manera que ho va fer l’Espanya dels anys seixantes o la dels norantes, tenen capacitat de crear aquests recursos. Als productors els interessa satisfer les necessitats que generen consum, és el cas dels habitatges per exemple. De la població que vivia en barraques, una part significativa podia fer l’esforç de comprar un pis o llogar-lo, tenien una feina que els ho permetia. Una altra qüestió pot ser l’educació o la sanitat. Això ja depèn de les institucions, i a finals del franquisme no hi havia massa voluntat de resoldre aquests problemes. Necessitats dels més desafavorits contra manca de voluntat de les institucions franquistes. En aquest punt poden ajuntar-se les dues reflexions, la dels recursos amb la de les diferències. Aquestes noves persones van arribar a una societat on forces diverses estaven treballant per constituir una alternativa al règim franquista. El moviment obrer, el veïnal, els partits clandestins, les parròquies, van ser espais des dels que bona part d’aquesta població va començar a formar part de la societat. La voluntat, la necessitat de participar els va fer ser part d’allà on havien arribat. La feina d’acolliment feta pel PSUC, posem per cas, va ser fonamental (l’alfabetització, les classes de català...). No cal anar a buscar cap militant per tal que ho defensi. El mateix Jordi Pujol ho reconeixia en una conferència tot avisant els seus que estaven a la sala que no simpatitzava amb els comunistes ni s’havia fet del PSUC. Eren anys de mobilització i lluita. Sense les xarxes que es van anar teixint amb un protagonisme decisiu d’aquesta nova població, la nostra història hauria estat molt diferent. No només la de la immigració, la història de la lluita contra el franquisme i per la construcció d’una nova societat més enllà de la dictadura.
La història de les migracions, com el seu present, està feta de trobades, intercanvis, i xocs. Hi ha xocs que tenen a veure amb les llengües, el menjar, o les lleis. No podem amagar que determinades conviccions poden ser motiu de conflictes d’importància. Com ho són els que es produeixen entre generacions diferents d’una mateixa família quan les maneres de pensar canvien. Només ens hem de fixar, per exemple, en com s’ha transformat la consideració del matrimoni en els darrers trenta anys. Hi ha xocs que per tal de solucionar-se demanen voluntat de reconeixement recíproc entre tradicions culturals diferents. Però altres depenen de les nostres pors, inseguretats, i que siguem conscients de la capacitat que tenim per fer patir. Mirant endavant i recordant el que ja hem viscut, podem pensar en la necessitat de construir una societat més justa i participativa. Justa, per tal que els recursos (habitatge, sanitat, educació...) no siguin un motiu d’enfrontament. Participativa, perquè només participant es forma part.
Etiquetes de comentaris: 1, Immigració, l'Espurna
Publica un comentari