Tanscripció i traducció de la conferència celebrada el 7 d’abril de 2004 a l’Ateneu Barcelonès i organitzada per Defensem Cuba.
per Heinz Dietricht
El mateix tema proposat requereix cert aclariment perquè estem parlant sobre l’esquerra avui i els intel·lectuals. Sens dubte, és difícil de definir i de trobar un concepte ràpid sobre allò què és l’esquerra. Avui en dia, molts grups i moltes persones s’estan definint d’esquerres, cosa que genera molts problemes.
L’esquerra
Voldria aclarir una mica el concepte.
Per esquerra s’ha entès històricament la proposta d’un grup davant de la civilització existent. En aquest sentit, al parlament de la revolució francesa, l’esquerra són els jacobins amb la seva proposta de llibertat, igualtat, fraternitat, amb la qual abraça una diferència qualitativa amb l’estat existent, amb el tipus de convivència política i no democràtica que impera i amb l’economia feudal. Això és, una proposta civilitzadora definida per o identificada amb el nomenament de les institucions bàsiques que sostenen una civilització.
Posteriorment, en veure que la proposta no és per a les majories, Karl Marx i Friedrich Engels dissenyen un nou projecte d’esquerra -projecte que després realitza Lenin-, el del socialisme amb els mitjans de producció en mans de la societat o de l’estat, la dictadura del proletariat.
De tal mode que, el concepte històricament s’ha emprat profitosament en ser clars els continguts que representa. En ambdós casos és una proposta antisistema.
El problema rau en tractar d’entendre l’esquerra d’avui amb aquests conceptes perquè, difícilment, trobem que la gent que s’anomena o s’autoanomena d’esquerres, tingui una claredat sobre la civilització del futur. Dir esquerra o centreesquerra –generalment- fa referència a posicionaments dogmàtics o a posicionaments immanents del sistema. En la tradició històrica d’entendre per esquerra un nou projecte històric, en aquest cas el de les majories, no està avalat per una nova teoria econòmica, ni de l’estat, ni de la democràcia; de manera que, avui en dia, no hi ha realment esquerra ni a Amèrica Llatina, ni a Àsia, ni a Europa, perquè sembla que no hi ha cap grup social, ni grup d’intel·lectuals que tinguin una proposta científicament defensable i consistent sobre la nova economia postcapitalista, sobre l’estat postcapitalista, sobre la democràcia postcapitalista que necessitem.
En aquest sentit, el concepte ha perdut la seva capacitat analítica i, enlloc de contribuir a discernir la realitat i allò que és la funció de tot concepte, ajuda a confondre. Bàsicament és un concepte propagandístic. Succeeix el mateix que amb la categoria democràcia.
Els intel·lectuals
L’altre concepte també requereix d’alguna dilucidació. Hom pensa que els intel·lectuals són gent molt intel·ligent i, alhora, els intel·lectuals fan poc per aclarir i esmenar aquest error. I això –sens dubte- és una equivocació perquè si algú diu que és un intel·lectual no està dient que és intel·ligent sinó que es guanya els seus diners bàsicament amb el treball amb símbols, en comptes de guanyar-los amb el treball manual. Essencialment amb símbols, amb lletres, amb dígits...Perquè no hi ha cap treball que no requereixi un conjunt de coneixements intel·lectual. De manera que l’electricista que treballa amb les mans necessita un munt de coneixements teòrics igual que els necessita un enginyer de software. Per això, hom no ha de confondre els intel·lectuals amb els intel·ligents ni tenir-los respecte a priori, sinó que, a judici meu, s’ha de saludar el principi de la revolució francesa segons el qual, tota autoritat institucional, moral o intel·lectual –en aquest cas- ha de guanyar-se els elogis tot demostrant allò que és.
Entre els intel·lectuals n’hi ha de mediocres, intel·ligents, treballadors, fluixos, com en qualsevol professió...com els paletes o els electricistes que no treballen bé. S’ha de diferenciar. En algun sentit tots som intel·lectuals.
És útil recórrer a l’epistemologia científica, tot veient un xic la base comú de la interpretació de la realitat en els tres conceptes espai, temps i moviment, base de la interpretació científica de la realitat; i també són la base d’allò que anomenem sentit comú o, inclusivament, pensament màgic que tots tenim com a dotació genètica.
Tots som intel·lectuals. Allò que ens diferencia és el grau d’especialització i d’educació formal per a formar determinats tipus d’interpretació de la realitat, com ara la ciència, el sentit comú i -en segon terme- l’impacte que té allò que diu cada intel·lectual.
No és el mateix que Saramago digui “Fins aquí he arribat”, “Fins aquí he acompanyat la revolució cubana” o que ho digui Eduardo Galeano, a què ho digui un mestre de primària en una província de Mèxic. En aquest sentit, podem diferenciar diversos accessos i capacitats de repercussió dels intel·lectuals en el món, que és una cosa molt important. I, en segon lloc, hem de distingir també entre els nivells que actuen els intel·lectuals. Un mestre de primària és un intel·lectual, les seves capacitats han de ser altament didàctiques i pedagògiques. Perquè no és la generació de coneixement nou, de coneixement objectiu, allò que l’identifica. En un altre àmbit, un professor normal d’una universitat repeteix coneixements existents perquè hi ha molt pocs professors universitaris que siguin creatius. Generalment, repeteixen llibres de les vaques sagrades d’EEUU o d’Europa. I, generalment, no generen nous paradigmes; és a dir, la seva capacitat d’innovació teòrica és més aviat raquítica en el major nombre de casos.
I després, per suposat, hi ha els grans paradigmes (com ara Chomsky o Saramago) en tots els camps del pensament humà. I aquests són els que donen les tòniques, la direccionalitat de la discussió en l’opinió pública.
Gallines i talps
Per a parlar de l’esquerra havíem de prendre en consideració tota aquesta exposició. Vull deixar-ho aquí per raó de temps i començar -d’una vegada- a entrar en el tema de l’esquerra i dels seus intel·lectuals.
Si avui en dia George Orwell tornés i escrivís un altre cop la seva sàtira Rebel·lió a la granja (Animal farm) sobre el règim estalinista, emprant com a tòpic de discussió l’esquerra i els intel·lectuals, probablement arribaria a una diagnòstic sorprenent. Probablement diria “Bé, si en la meva sàtira els animals dominants són els gossos i els porcs, avui en dia ho són els talps i les gallines, recolzats pels camaleons”.
Per això, he obviat de dir que hi ha una estranya moda intel·lectual que s’ha apoderat de la intel·ligència en àmbit mundial que consisteix a dir que, llastimosament, estem aturats en el neoliberalisme, que no ens satisfà perquè és una barbàrie amb la qual ningú amb ètica pot estar-hi d’acord. I per tant, estem en contra d’un capitalisme salvatge, diferenciant-lo –òbviament- d’un capitalisme no salvatge. Aquesta moda diu tant en contra del capitalisme que voldríem transformar-lo, esdevenir revolucionaris, almenys ploma en mà; aquí un petit Voltaire, un petit Beethoven, si arribem lluny, un petit Marx... Però la realitat no ens ho permet perquè és tan complexa que no sabem per on van els trets. La ciència no ha avançat suficient i la realitat no ens permet d’entendre amb claredat per on hem de tirar per arribar al nou socialisme o, com diuen alguns, a la democràcia participativa postcapitalista. Però aquest desig subjectiu de transformació de tot intel·lectual i persona d’esquerres que s’hi preï, aquest desig subjectiu de transformació, no s’aparella amb el paradigma postcapitalista perquè la ciència no ens diu encara quina és la solució. Aquesta és la tendència que regeix el món intel·lectual avui dia.
Cito un intel·lectual brasiler, Emir Sader, que ho va dir de la mateixa manera. En preguntar-li sobre l’alternativa al neoliberalisme diu “No ho tenim clar; nosaltres vam saber resistir el neoliberalisme però no som capaços, fins ara, de saber com se surt d’aquest model. Sabem allò que no volem”. Això és, en bona mesura, representatiu sobre cert sector d’intel·lectuals. Hi ha certa immodèstia perquè si hi ha algú que ha estat capaç de resistir el neoliberalisme han estat els pobles, no els intel·lectuals.
Perquè els intel·lectuals han marxat alegrement a la reraguarda dels enfrontaments i han estat els camperols d’Amèrica Llatina, els treballadors, els estudiants i les dones, els i les que s’hi han enfrontat; i, tot just ara, la intel·lectualitat està despertant i està pujant al tren. Aleshores, aquest pluralis majestatis és una manca de modèstia, en tant que diu que no sabem encara com sortir d’aquesta brega quan, jo, intel·lectual, no sé per on aniran els trets, ningú ho sap, no ho sabem encara.
Aleshores, aquest és el primer problema. És una actitud frívola perquè em sembla que avui en dia ja tenim una resposta a aquesta incògnita. Sabem quines són les institucions vitals de la nova societat, quin tipus d’estat, quin model de democràcia i, sobretot, el tema més complex, el problema de l’economia. Cal tenir en compte que la majoria dels intel.lectuals viuen prou bé, sobretot al primer món. I, per tant, no tenen motiu per trencar amb el sistema capitalista i proposar quelcom diferent; diferent de Keynes, Stiglitz o de la Taxa Tobin, perquè mentre siguis dins del keynesianisme en les seves diverses variants, el sistema no t’agredirà seriosament.
El sistema et començarà a combatre seriosament amb allò econòmic, matant la teva imatge com intel·lectual i, al Tercer Món, matant-te físicament si és necessari. Et comencen a combatre seriosament quan comences a combatre’ls seriosament, en proposar un nou projecte històric a les majories. Això és important perquè, senzillament, ja no puc aixecar aquesta ploma si no faig una interpretació espai – temps - moviment sobre l’objecte. Haig d’estendre el braç a l’espai, amb cert temps, amb cert moviment i, si m’erro, no l’aixecaré. I si això és cert per a aquest acte relativament senzill d’elevar aquest petit objecte, molt més necessària serà la interpretació adequada de l’espai, temps i moviment per a la transformació d’una societat. Nosaltres fem tot el dia això. En sortir d’aquí, en apropar-se un cotxe, vostès fan un càlcul extraordinàriament complex d’ espai - temps – moviment. Quin és l’espai que han de creuar al carrer; quina la distància del cotxe; quina la velocitat del cotxe; quina la seva pròpia velocitat...I, tot aquest càlcul -que el 99% de nosaltres no podem fer en termes físics ni matemàtics- el fem en només un instant, inconscientment. I aquest és el meravellós sistema de la realitat virtual que és el cervell. Analitza la informació de l’exterior i de l’interior del sistema i n’optimitza les estratègies de supervivència. Per tant, el mateix succeeix amb els avenços i amb l’estratègia del canvi de la societat. A les acaballes del segle XVIII sorgeix una proposta d’aquest tipus, un projecte històric -el de les majories- que serà després el de Marx i Engels. Ambdós projectes s’ensorren bàsicament durant els anys 80 perquè ningú ha pogut pensar que el capitalisme algun dia podrà crear un món més democràtic, més just, amb qualitat de vida per a tothom. Però tampoc ningú pot creure, segons el meu judici, que el retorn a la participació del socialisme històricament existent aconseguirà un moviment de masses. I, sense el moviment de masses –per suposat- res no es pot moure en una societat de classes. Durant els vuitanta, en caure el socialisme realment existent, es descobreixen grans parts del Planeta: Àsia central, Orient Mitjà, Rússia, Sibèria... amb enormes recursos i apareix un buit en el sistema bipolar mundial. Qui omple aquest buit? Aquest buit és emplenat per l’únic subjecte que té la logística, el poder financer i el poder polític per a reestructurar aquest món. Aquest subjecte són les empreses transnacionals, veritables arquitectes del món actual. Reestructuren aquestes zones arribant a fer ús de la força militar, com ho estem veient avui dia. Aleshores, el gran capital recupera la visió de la seva missió històrica en caure la Unió Soviètica, l’alternativa antisistema. I no succeeix el mateix amb el poble, amb les majories i, sobretot, amb les majories del Tercer Món. És obvi que és molt més complicat. Per tant, som en una situació d’unilateralitat. Si volguéssim parlar amb termes militars tindríem, d’una banda, un exèrcit professional organitzat, el projecte del capital organitzat; i de l’altra, una massa de subjectes, pobles, individus, grups i minories que s’enfronten a l’entorn de la construcció del món. I, per suposat, un exèrcit professional sempre acaba amb una massa desorganitzada sense doctrina que li doni cohesió ni armament de boicot pràctic. Aquesta situació d’interregne triga uns deu anys a partir de la caiguda del projecte històric del socialisme. I fineix el 2001, amb els atemptats a Nova York. L’anomenat projecte històric de la gran burgesia -sobretot en la seva fracció més afavorida de Bush, Blair, Aznar, Berlusconi i Shaaron- sent que és el moment de donar el cop definitiu i establir el Tercer Ordre Mundial de la gran burgesia d’aquest segle. El problema rau en què, pel costat oposat, no es regenera el projecte històric de les majories. Només resten les qüestions socialdemòcrates que només funcionen al pol explotador del sistema, al Primer Món. No hi ha cap nova resposta que aconsegueixi de mobilitzar el 80% de la humanitat contra el sistema capitalista i, davant d’aquest problema, és d’extrema importància la participació o l’actitud que assumeixin els intel·lectuals. Per tant, és prou vergonyant que un gran intel·lectual o –diguem- un intel·lectual mitjà digui “Hem aturat el neoliberalisme”, tot confonent una mica els subjectes populars amb els de la torre de marfil; i sense saber per on cal anar per tal d’acabar amb el monstre. Aleshores, és una actitud de flirteig amb l’agnosticisme, una docta ignorància, tal com se l’anomenava a l’edat mitjana. Una ignorància que no vol saber realment per què les conseqüències de trencar aquest acord tàcit amb l’status quo són suficientment serioses.
El segon posicionament és el dels talps. Vull dir els intel·lectuals que ho són en la seva interpretació per manca de coneixement científic. Tenim un gran problema a les universitats. En molts casos, allò que es fa amb les ciències socials, sociologia, ciències polítiques, economia, etcètera, per suposat no té molt a veure amb ciències... per no parlar de les humanitats, filosofia, literatura, etcètera. Però, probablement, molts dels líders dels moviments socials o són advocats, o han estudiat literatura o són economistes, etcètera. És a dir, tota la classe de gent que no ha passat pel rigor del mètode científic. A les nostres universitats tenim una dicotomia en termes d’epistemologia. Allò que en ciències naturals s’anomena el “protocol d’investigació” que es realitza en els cinc casos del mètode científic, en ciències socials i humanitats se substitueix, bàsicament, per una cultura assagística. Quan vostè es fixa amb les tesis que es lliuren, generalment hi ha: un problema, un antecedent al problema, desenvolupament del problema i conclusió. Aquesta estructura de treball intel·lectual evita el problema de la hipòtesi i el problema del rigor conceptual; i la via gris de la ciència es troba en la hipòtesi i en la seva contrastació. Aleshores, aquest tipus de treball en les ciències socials i les humanitats produeix un pensament imprecís, un pensament especulatiu. Per suposat, a l’edat mitjana hi ha una agenda de crèdit per a especular com hom ho cregui convenient sempre que sigui dins dels pensaments aristotèlics cristians. No es necessita de comprovar empíricament els enunciats i el protocol no ha de ser transparent i intersubjectiu per a poder ser reiterat en qualsevol part del planeta. És a dir, tota una sèrie de requisits que, avui en dia, no acceptaríem com a estàndards mínims de treball intel·lectual. Per la qual cosa, un dels problemes –a més de l’aspecte de l’economia política- dels lideratges dels partits polítics, de les cúpules sindicals, de les organitzacions socials, dels moviments, etcètera, és la manca de preparació científica.
Els cito una frase de James Petras que reflecteix aquest dilema “L’esquerra guanyaria més si emprengués un anàlisi de les complexes i contradictòries realitats de les lluites nacionals i de classe, en comptes d’embrancar-se en grandioses profecies globals de llarg termini desvinculades dels moviments populars”. Si acceptem aquesta determinació de Petras, ens endinsem en un problema seriós, perquè ens condemna a navegar entre l’Escil·la de l’empirisme precientífic del segle XVII i la Caribdis del frívol postmodernisme. La proposició de Petras no té mèrit per dues raons. En primer lloc, nosaltres sabem que la societat és el que s’anomena en física, un sistema dinàmic complex. Sabem també que, la generalització d’inferències particulars –que és bàsicament el mètode emprat per Newton- no és capaç d’entendre la lògica i la seva previsible evolució. Per això, la idea que en pots treure -com insinua Petras- és com la d’aquelles nines russes (matrioixkes), que de dins enfora sorgeix una petita nina i, després, una de més gran; i així, successivament, fins que -a la fi- tens un projecte mundial d’alliberament anticapitalista. És una idea, a priori, inviable. Crec que aquí tenim un exemple de la manca de formació epistemològica i metodològica d’aquests intel·lectuals que, per altra banda, tenen una gran audiència.
El segon problema de l’afirmació de Petras és que no hem de caure en grans profecies. L’alternativa que tenim avui, però, no és l’alternativa entre empirisme precientífic i, davant els arguments del postmodernisme burgès frívol, sobre les grans narratives o els metarelats. Aquesta és una confusió entre la interacció entre la dada empírica i la capacitat de formació de paradigmes de teoria. Einstein no recapta dades per a desenvolupar la seva teoria. Newton no es passa la vida enganxat al telescopi per a construir la seva teoria. No. Les dades bàsicament ja hi són. L’art està precisament, en reconfigurar les dades empíriques, les observacions, en una configuració mental capaç d’entendre la realitat. Aquest problema epistemològic del lloc de la dada empírica i la teoria, del subjecte i de la realitat objectiva, es resol als segles XVI-XVII. Galileu el resol en una carta a Kepler. En formular aquesta alternativa entre la dada empírica, el treball tipus talp i l’especulació eclèctica dels burgesos del postmodernisme, hi ha un endarreriment intel·lectual de tres segles.
També tenim, d’una banda, les gallines que, per interessos politicoeconòmics no s’enfronten al sistema i amaguen aquesta posició dessota un suposat agnosticisme, objectivament insuperable. L’altre posicionament és la manca de formació científica. Aquestes són, a judici meu, les dues grans arrels de les quals es nodreix la manca de participació dels intel·lectuals i dels líders sindicals, moviments socials, partidistes, etcètera, en la construcció d’una nova teoria al servei de les majories.
Hi ha un tercer posicionament, per suposat. L’altre dia vaig rebre un correu electrònic dient-me que no estic d’acord amb el nou projecte històric que vostès estan proposant, la democràcia participativa, perquè abans d’escriure això cal estudiar totes les obres de Karl Marx
–que són com 60 o 80 toms-, i Lenin, amb altres tantes; a les quals hi has d’afegir –per ser plural- Rosa Luxemburg, Trotski, etcètera. Aleshores vol dir que, havent acabat, no has corregut cap risc, no has tirat ni una pedra a la policia; aleshores, què has fet a la teva vida? No has fet política. Estaves cercant la pedra de la veritat en llibres de fa dos-cents anys. Sóc gran admirador de Marx, de Lenin, però s’ha de pensar que no pots trobar solucions a la societat global amb allò que es va fer fa dos-cents anys. Aquesta gent diu, per una banda, anem a buscar la resposta en la societat del segle XVIII, quan encara la gent es movia amb mula i carreta, i mentre, van amb avió que vola a mil quilòmetres per hora. Imaginin K. Marx que havia de copiar afanyadament a la Biblioteca del Museu Britànic de Londres, mentre avui podem tenir accés al coneixement amb una computadora des de qualsevol punt del món. Hi ha un problema de coneixement en aquests companys. La solució no és tornar a Marx i no fer nova teoria. No. Això seria com si en física diem que anem a deixar Einstein per tornar a Newton. La solució és la síntesi d’ambdós, és la clau. Marx no pot existir si no existeix Hegel, i Hegel està aturat sobre l’espatlla de Kant, i Kant no pot existir sense les discussions anteriors. Aleshores no és que s’ha d’elegir entre l’un i l’altre, sinó que cada paradigma científic fa referència a diferents aspectes de la realitat. La física de Newton segueix tenint validesa per a moviments de certa massa i de certa velocitat. La física d’Einstein és vàlida per a moviments propers a la velocitat de la llum a nivell atòmic. Per tant, analitzar avui dia només amb les categories de Marx allò que existeix és irreal i el mateix Marx diria “Vostès no han entès que la nova teoria només pot sortir en la posició d’avantguarda!”. Perquè, de quina avantguarda surt el marxisme? De l’economia política anglesa, del pensament polític racionalista francès –el més avançat i revolucionari- i del mètode més avançat en aquella època, la dialèctica; que, en el fons, és el mètode de la veritat relacional, de la veritat de la física quàntica, que s’intuïa més adequada que la física de Newton per a la societat. K. Marx diria “Què il·lusos que són vostès! Com volen fer una teoria de transformació social del capitalisme del segle XXI si no saben de física quàntica, ni de biologia ni matemàtica avançades?” Només des de posicionaments d’avantguarda de l’art, de l’experiència de les masses, de la ciència, podrem fer la nova teoria.
Per a finalitzar, crec que no hauríem de tolerar més aquesta posició frívola, aquesta actitud agnòstica segons la qual és impossible entendre quines són les alternatives per a una revolució humana. La ciència ens dóna resposta en tot allò que sigui accessible al coneixement científic. Però com es tracta d’un sistema objectiu com és el de la natura i com entenem, més o menys, les lleis de la seva evolució, la detecció d’aquesta nova “institucionalitat” postcapitalista és tasca de la ciència, però no pas una tasca a l’escriptori aïllat de l’intel·lectual privilegiat. La tasca és la d’avançar en el coneixement objectiu per a discutir amb els moviments socials, perquè com deia Gramsci “l’intel·lectual entén però no sent i el poble sent però no entén”. La revolució es fa –i per a qui s’espanti amb la revolució, la transformació profunda- quan el coneixement del científic i de la científica s’uneix amb allò que sent el poble. Recordo l’altre dia discutint amb un amic, president llatinoamericà, l’obediència al FMI. I aleshores, Lula em diu: “-Haig de pagar la propera quota al FMI perquè sinó tindré seriosos problemes amb el risc per al país, la fugida de capitals, etcètera”. I jo li vaig respondre “-Mira Lula, has d’entendre que, al cap i a la fi, qui decideix el teu futur és el poble. Pots tractar d’estar de bé a bé amb l’FMI, però quan el poble se t’aixequi, hauràs d’anar-te’n”. Aleshores la funció dels elements, el coneixement real de les vies d’evolució que tenim i la capacitat de fer-lo entendre a les majories, passa també necessàriament per alimentar-nos els uns als altres amb la saviesa i amb les experiències de la gent que no passa per la universitat. I els artistes, per suposat, que ens donaran el nou projecte històric que tindrà molts subjectes, que voldrà desenvolupar les tres dimensions de l’ésser humà: el coneixement objectiu -la ciència-, l’ètica i la dimensió estètica.
I per acabar, els intel·lectuals en aquest temps. S’han tancat, és clar, a Amèrica Llatina. S’entén perquè hi ha hagut una tremenda matança. Alguns van anar a l’exili, altres segueixen, altres canviaren. Després va venir la compra a Veneçuela i Mèxic amb la renda petroliera. Al Primer Món, la castració dels intel·lectuals ha estat amb mesures menys dràstiques, però el resultat és obvi. Les facultats de ciències socials són deserts, tant al Primer com al Tercer Món. Si desarmes la teologia de l’economia burgesa, amb això no guanyes res, no es guanyen beques, no es guanyen premis, no es guanyen invitacions de fundacions, no es guanya res... Tenim, per una banda, l’establishment intel·lectual, en el qual les vaques sagrades organitzen els grans esdeveniments que eviten la innovació teòrica. Tenim, per altra banda, intel·lectuals com Marcos que són al bosc. Jo crec que un intel·lectual que és ètic, avui en dia, ha de prendre partit. Al món de la ciutat -perquè no només és una qüestió de consciència- el sistema et penetra com l’aigua, és el medi on actues. Em van convidar a un institut d’investigació a Hamburg, ciutat bonica, amb quantitat de milionaris. Al centre, la zona més rica. Estant-m’hi tres mesos, vaig començar a adonar-me’n de com el càncer m’estava envaint la seguretat i el bon nivell de vida en aquest Primer Món. Mai, en aquest ambient, podràs entendre la situació del camperol de Bolívia o del treballador a Honduras. Llavors, no tot és subjectiu, no és que tots siguin una colla de venuts, sinó que l’ambient on un es mou el determina en gran mesura. Podem emprar el vell Mao Zedong segons el qual “el guerriller ha de nedar entre el poble com peix a l’aigua”. El mateix per als intel·lectuals.
per Heinz Dietricht
El mateix tema proposat requereix cert aclariment perquè estem parlant sobre l’esquerra avui i els intel·lectuals. Sens dubte, és difícil de definir i de trobar un concepte ràpid sobre allò què és l’esquerra. Avui en dia, molts grups i moltes persones s’estan definint d’esquerres, cosa que genera molts problemes.
L’esquerra
Voldria aclarir una mica el concepte.
Per esquerra s’ha entès històricament la proposta d’un grup davant de la civilització existent. En aquest sentit, al parlament de la revolució francesa, l’esquerra són els jacobins amb la seva proposta de llibertat, igualtat, fraternitat, amb la qual abraça una diferència qualitativa amb l’estat existent, amb el tipus de convivència política i no democràtica que impera i amb l’economia feudal. Això és, una proposta civilitzadora definida per o identificada amb el nomenament de les institucions bàsiques que sostenen una civilització.
Posteriorment, en veure que la proposta no és per a les majories, Karl Marx i Friedrich Engels dissenyen un nou projecte d’esquerra -projecte que després realitza Lenin-, el del socialisme amb els mitjans de producció en mans de la societat o de l’estat, la dictadura del proletariat.
De tal mode que, el concepte històricament s’ha emprat profitosament en ser clars els continguts que representa. En ambdós casos és una proposta antisistema.
El problema rau en tractar d’entendre l’esquerra d’avui amb aquests conceptes perquè, difícilment, trobem que la gent que s’anomena o s’autoanomena d’esquerres, tingui una claredat sobre la civilització del futur. Dir esquerra o centreesquerra –generalment- fa referència a posicionaments dogmàtics o a posicionaments immanents del sistema. En la tradició històrica d’entendre per esquerra un nou projecte històric, en aquest cas el de les majories, no està avalat per una nova teoria econòmica, ni de l’estat, ni de la democràcia; de manera que, avui en dia, no hi ha realment esquerra ni a Amèrica Llatina, ni a Àsia, ni a Europa, perquè sembla que no hi ha cap grup social, ni grup d’intel·lectuals que tinguin una proposta científicament defensable i consistent sobre la nova economia postcapitalista, sobre l’estat postcapitalista, sobre la democràcia postcapitalista que necessitem.
En aquest sentit, el concepte ha perdut la seva capacitat analítica i, enlloc de contribuir a discernir la realitat i allò que és la funció de tot concepte, ajuda a confondre. Bàsicament és un concepte propagandístic. Succeeix el mateix que amb la categoria democràcia.
Els intel·lectuals
L’altre concepte també requereix d’alguna dilucidació. Hom pensa que els intel·lectuals són gent molt intel·ligent i, alhora, els intel·lectuals fan poc per aclarir i esmenar aquest error. I això –sens dubte- és una equivocació perquè si algú diu que és un intel·lectual no està dient que és intel·ligent sinó que es guanya els seus diners bàsicament amb el treball amb símbols, en comptes de guanyar-los amb el treball manual. Essencialment amb símbols, amb lletres, amb dígits...Perquè no hi ha cap treball que no requereixi un conjunt de coneixements intel·lectual. De manera que l’electricista que treballa amb les mans necessita un munt de coneixements teòrics igual que els necessita un enginyer de software. Per això, hom no ha de confondre els intel·lectuals amb els intel·ligents ni tenir-los respecte a priori, sinó que, a judici meu, s’ha de saludar el principi de la revolució francesa segons el qual, tota autoritat institucional, moral o intel·lectual –en aquest cas- ha de guanyar-se els elogis tot demostrant allò que és.
Entre els intel·lectuals n’hi ha de mediocres, intel·ligents, treballadors, fluixos, com en qualsevol professió...com els paletes o els electricistes que no treballen bé. S’ha de diferenciar. En algun sentit tots som intel·lectuals.
És útil recórrer a l’epistemologia científica, tot veient un xic la base comú de la interpretació de la realitat en els tres conceptes espai, temps i moviment, base de la interpretació científica de la realitat; i també són la base d’allò que anomenem sentit comú o, inclusivament, pensament màgic que tots tenim com a dotació genètica.
Tots som intel·lectuals. Allò que ens diferencia és el grau d’especialització i d’educació formal per a formar determinats tipus d’interpretació de la realitat, com ara la ciència, el sentit comú i -en segon terme- l’impacte que té allò que diu cada intel·lectual.
No és el mateix que Saramago digui “Fins aquí he arribat”, “Fins aquí he acompanyat la revolució cubana” o que ho digui Eduardo Galeano, a què ho digui un mestre de primària en una província de Mèxic. En aquest sentit, podem diferenciar diversos accessos i capacitats de repercussió dels intel·lectuals en el món, que és una cosa molt important. I, en segon lloc, hem de distingir també entre els nivells que actuen els intel·lectuals. Un mestre de primària és un intel·lectual, les seves capacitats han de ser altament didàctiques i pedagògiques. Perquè no és la generació de coneixement nou, de coneixement objectiu, allò que l’identifica. En un altre àmbit, un professor normal d’una universitat repeteix coneixements existents perquè hi ha molt pocs professors universitaris que siguin creatius. Generalment, repeteixen llibres de les vaques sagrades d’EEUU o d’Europa. I, generalment, no generen nous paradigmes; és a dir, la seva capacitat d’innovació teòrica és més aviat raquítica en el major nombre de casos.
I després, per suposat, hi ha els grans paradigmes (com ara Chomsky o Saramago) en tots els camps del pensament humà. I aquests són els que donen les tòniques, la direccionalitat de la discussió en l’opinió pública.
Gallines i talps
Per a parlar de l’esquerra havíem de prendre en consideració tota aquesta exposició. Vull deixar-ho aquí per raó de temps i començar -d’una vegada- a entrar en el tema de l’esquerra i dels seus intel·lectuals.
Si avui en dia George Orwell tornés i escrivís un altre cop la seva sàtira Rebel·lió a la granja (Animal farm) sobre el règim estalinista, emprant com a tòpic de discussió l’esquerra i els intel·lectuals, probablement arribaria a una diagnòstic sorprenent. Probablement diria “Bé, si en la meva sàtira els animals dominants són els gossos i els porcs, avui en dia ho són els talps i les gallines, recolzats pels camaleons”.
Per això, he obviat de dir que hi ha una estranya moda intel·lectual que s’ha apoderat de la intel·ligència en àmbit mundial que consisteix a dir que, llastimosament, estem aturats en el neoliberalisme, que no ens satisfà perquè és una barbàrie amb la qual ningú amb ètica pot estar-hi d’acord. I per tant, estem en contra d’un capitalisme salvatge, diferenciant-lo –òbviament- d’un capitalisme no salvatge. Aquesta moda diu tant en contra del capitalisme que voldríem transformar-lo, esdevenir revolucionaris, almenys ploma en mà; aquí un petit Voltaire, un petit Beethoven, si arribem lluny, un petit Marx... Però la realitat no ens ho permet perquè és tan complexa que no sabem per on van els trets. La ciència no ha avançat suficient i la realitat no ens permet d’entendre amb claredat per on hem de tirar per arribar al nou socialisme o, com diuen alguns, a la democràcia participativa postcapitalista. Però aquest desig subjectiu de transformació de tot intel·lectual i persona d’esquerres que s’hi preï, aquest desig subjectiu de transformació, no s’aparella amb el paradigma postcapitalista perquè la ciència no ens diu encara quina és la solució. Aquesta és la tendència que regeix el món intel·lectual avui dia.
Cito un intel·lectual brasiler, Emir Sader, que ho va dir de la mateixa manera. En preguntar-li sobre l’alternativa al neoliberalisme diu “No ho tenim clar; nosaltres vam saber resistir el neoliberalisme però no som capaços, fins ara, de saber com se surt d’aquest model. Sabem allò que no volem”. Això és, en bona mesura, representatiu sobre cert sector d’intel·lectuals. Hi ha certa immodèstia perquè si hi ha algú que ha estat capaç de resistir el neoliberalisme han estat els pobles, no els intel·lectuals.
Perquè els intel·lectuals han marxat alegrement a la reraguarda dels enfrontaments i han estat els camperols d’Amèrica Llatina, els treballadors, els estudiants i les dones, els i les que s’hi han enfrontat; i, tot just ara, la intel·lectualitat està despertant i està pujant al tren. Aleshores, aquest pluralis majestatis és una manca de modèstia, en tant que diu que no sabem encara com sortir d’aquesta brega quan, jo, intel·lectual, no sé per on aniran els trets, ningú ho sap, no ho sabem encara.
Aleshores, aquest és el primer problema. És una actitud frívola perquè em sembla que avui en dia ja tenim una resposta a aquesta incògnita. Sabem quines són les institucions vitals de la nova societat, quin tipus d’estat, quin model de democràcia i, sobretot, el tema més complex, el problema de l’economia. Cal tenir en compte que la majoria dels intel.lectuals viuen prou bé, sobretot al primer món. I, per tant, no tenen motiu per trencar amb el sistema capitalista i proposar quelcom diferent; diferent de Keynes, Stiglitz o de la Taxa Tobin, perquè mentre siguis dins del keynesianisme en les seves diverses variants, el sistema no t’agredirà seriosament.
El sistema et començarà a combatre seriosament amb allò econòmic, matant la teva imatge com intel·lectual i, al Tercer Món, matant-te físicament si és necessari. Et comencen a combatre seriosament quan comences a combatre’ls seriosament, en proposar un nou projecte històric a les majories. Això és important perquè, senzillament, ja no puc aixecar aquesta ploma si no faig una interpretació espai – temps - moviment sobre l’objecte. Haig d’estendre el braç a l’espai, amb cert temps, amb cert moviment i, si m’erro, no l’aixecaré. I si això és cert per a aquest acte relativament senzill d’elevar aquest petit objecte, molt més necessària serà la interpretació adequada de l’espai, temps i moviment per a la transformació d’una societat. Nosaltres fem tot el dia això. En sortir d’aquí, en apropar-se un cotxe, vostès fan un càlcul extraordinàriament complex d’ espai - temps – moviment. Quin és l’espai que han de creuar al carrer; quina la distància del cotxe; quina la velocitat del cotxe; quina la seva pròpia velocitat...I, tot aquest càlcul -que el 99% de nosaltres no podem fer en termes físics ni matemàtics- el fem en només un instant, inconscientment. I aquest és el meravellós sistema de la realitat virtual que és el cervell. Analitza la informació de l’exterior i de l’interior del sistema i n’optimitza les estratègies de supervivència. Per tant, el mateix succeeix amb els avenços i amb l’estratègia del canvi de la societat. A les acaballes del segle XVIII sorgeix una proposta d’aquest tipus, un projecte històric -el de les majories- que serà després el de Marx i Engels. Ambdós projectes s’ensorren bàsicament durant els anys 80 perquè ningú ha pogut pensar que el capitalisme algun dia podrà crear un món més democràtic, més just, amb qualitat de vida per a tothom. Però tampoc ningú pot creure, segons el meu judici, que el retorn a la participació del socialisme històricament existent aconseguirà un moviment de masses. I, sense el moviment de masses –per suposat- res no es pot moure en una societat de classes. Durant els vuitanta, en caure el socialisme realment existent, es descobreixen grans parts del Planeta: Àsia central, Orient Mitjà, Rússia, Sibèria... amb enormes recursos i apareix un buit en el sistema bipolar mundial. Qui omple aquest buit? Aquest buit és emplenat per l’únic subjecte que té la logística, el poder financer i el poder polític per a reestructurar aquest món. Aquest subjecte són les empreses transnacionals, veritables arquitectes del món actual. Reestructuren aquestes zones arribant a fer ús de la força militar, com ho estem veient avui dia. Aleshores, el gran capital recupera la visió de la seva missió històrica en caure la Unió Soviètica, l’alternativa antisistema. I no succeeix el mateix amb el poble, amb les majories i, sobretot, amb les majories del Tercer Món. És obvi que és molt més complicat. Per tant, som en una situació d’unilateralitat. Si volguéssim parlar amb termes militars tindríem, d’una banda, un exèrcit professional organitzat, el projecte del capital organitzat; i de l’altra, una massa de subjectes, pobles, individus, grups i minories que s’enfronten a l’entorn de la construcció del món. I, per suposat, un exèrcit professional sempre acaba amb una massa desorganitzada sense doctrina que li doni cohesió ni armament de boicot pràctic. Aquesta situació d’interregne triga uns deu anys a partir de la caiguda del projecte històric del socialisme. I fineix el 2001, amb els atemptats a Nova York. L’anomenat projecte històric de la gran burgesia -sobretot en la seva fracció més afavorida de Bush, Blair, Aznar, Berlusconi i Shaaron- sent que és el moment de donar el cop definitiu i establir el Tercer Ordre Mundial de la gran burgesia d’aquest segle. El problema rau en què, pel costat oposat, no es regenera el projecte històric de les majories. Només resten les qüestions socialdemòcrates que només funcionen al pol explotador del sistema, al Primer Món. No hi ha cap nova resposta que aconsegueixi de mobilitzar el 80% de la humanitat contra el sistema capitalista i, davant d’aquest problema, és d’extrema importància la participació o l’actitud que assumeixin els intel·lectuals. Per tant, és prou vergonyant que un gran intel·lectual o –diguem- un intel·lectual mitjà digui “Hem aturat el neoliberalisme”, tot confonent una mica els subjectes populars amb els de la torre de marfil; i sense saber per on cal anar per tal d’acabar amb el monstre. Aleshores, és una actitud de flirteig amb l’agnosticisme, una docta ignorància, tal com se l’anomenava a l’edat mitjana. Una ignorància que no vol saber realment per què les conseqüències de trencar aquest acord tàcit amb l’status quo són suficientment serioses.
El segon posicionament és el dels talps. Vull dir els intel·lectuals que ho són en la seva interpretació per manca de coneixement científic. Tenim un gran problema a les universitats. En molts casos, allò que es fa amb les ciències socials, sociologia, ciències polítiques, economia, etcètera, per suposat no té molt a veure amb ciències... per no parlar de les humanitats, filosofia, literatura, etcètera. Però, probablement, molts dels líders dels moviments socials o són advocats, o han estudiat literatura o són economistes, etcètera. És a dir, tota la classe de gent que no ha passat pel rigor del mètode científic. A les nostres universitats tenim una dicotomia en termes d’epistemologia. Allò que en ciències naturals s’anomena el “protocol d’investigació” que es realitza en els cinc casos del mètode científic, en ciències socials i humanitats se substitueix, bàsicament, per una cultura assagística. Quan vostè es fixa amb les tesis que es lliuren, generalment hi ha: un problema, un antecedent al problema, desenvolupament del problema i conclusió. Aquesta estructura de treball intel·lectual evita el problema de la hipòtesi i el problema del rigor conceptual; i la via gris de la ciència es troba en la hipòtesi i en la seva contrastació. Aleshores, aquest tipus de treball en les ciències socials i les humanitats produeix un pensament imprecís, un pensament especulatiu. Per suposat, a l’edat mitjana hi ha una agenda de crèdit per a especular com hom ho cregui convenient sempre que sigui dins dels pensaments aristotèlics cristians. No es necessita de comprovar empíricament els enunciats i el protocol no ha de ser transparent i intersubjectiu per a poder ser reiterat en qualsevol part del planeta. És a dir, tota una sèrie de requisits que, avui en dia, no acceptaríem com a estàndards mínims de treball intel·lectual. Per la qual cosa, un dels problemes –a més de l’aspecte de l’economia política- dels lideratges dels partits polítics, de les cúpules sindicals, de les organitzacions socials, dels moviments, etcètera, és la manca de preparació científica.
Els cito una frase de James Petras que reflecteix aquest dilema “L’esquerra guanyaria més si emprengués un anàlisi de les complexes i contradictòries realitats de les lluites nacionals i de classe, en comptes d’embrancar-se en grandioses profecies globals de llarg termini desvinculades dels moviments populars”. Si acceptem aquesta determinació de Petras, ens endinsem en un problema seriós, perquè ens condemna a navegar entre l’Escil·la de l’empirisme precientífic del segle XVII i la Caribdis del frívol postmodernisme. La proposició de Petras no té mèrit per dues raons. En primer lloc, nosaltres sabem que la societat és el que s’anomena en física, un sistema dinàmic complex. Sabem també que, la generalització d’inferències particulars –que és bàsicament el mètode emprat per Newton- no és capaç d’entendre la lògica i la seva previsible evolució. Per això, la idea que en pots treure -com insinua Petras- és com la d’aquelles nines russes (matrioixkes), que de dins enfora sorgeix una petita nina i, després, una de més gran; i així, successivament, fins que -a la fi- tens un projecte mundial d’alliberament anticapitalista. És una idea, a priori, inviable. Crec que aquí tenim un exemple de la manca de formació epistemològica i metodològica d’aquests intel·lectuals que, per altra banda, tenen una gran audiència.
El segon problema de l’afirmació de Petras és que no hem de caure en grans profecies. L’alternativa que tenim avui, però, no és l’alternativa entre empirisme precientífic i, davant els arguments del postmodernisme burgès frívol, sobre les grans narratives o els metarelats. Aquesta és una confusió entre la interacció entre la dada empírica i la capacitat de formació de paradigmes de teoria. Einstein no recapta dades per a desenvolupar la seva teoria. Newton no es passa la vida enganxat al telescopi per a construir la seva teoria. No. Les dades bàsicament ja hi són. L’art està precisament, en reconfigurar les dades empíriques, les observacions, en una configuració mental capaç d’entendre la realitat. Aquest problema epistemològic del lloc de la dada empírica i la teoria, del subjecte i de la realitat objectiva, es resol als segles XVI-XVII. Galileu el resol en una carta a Kepler. En formular aquesta alternativa entre la dada empírica, el treball tipus talp i l’especulació eclèctica dels burgesos del postmodernisme, hi ha un endarreriment intel·lectual de tres segles.
També tenim, d’una banda, les gallines que, per interessos politicoeconòmics no s’enfronten al sistema i amaguen aquesta posició dessota un suposat agnosticisme, objectivament insuperable. L’altre posicionament és la manca de formació científica. Aquestes són, a judici meu, les dues grans arrels de les quals es nodreix la manca de participació dels intel·lectuals i dels líders sindicals, moviments socials, partidistes, etcètera, en la construcció d’una nova teoria al servei de les majories.
Hi ha un tercer posicionament, per suposat. L’altre dia vaig rebre un correu electrònic dient-me que no estic d’acord amb el nou projecte històric que vostès estan proposant, la democràcia participativa, perquè abans d’escriure això cal estudiar totes les obres de Karl Marx
–que són com 60 o 80 toms-, i Lenin, amb altres tantes; a les quals hi has d’afegir –per ser plural- Rosa Luxemburg, Trotski, etcètera. Aleshores vol dir que, havent acabat, no has corregut cap risc, no has tirat ni una pedra a la policia; aleshores, què has fet a la teva vida? No has fet política. Estaves cercant la pedra de la veritat en llibres de fa dos-cents anys. Sóc gran admirador de Marx, de Lenin, però s’ha de pensar que no pots trobar solucions a la societat global amb allò que es va fer fa dos-cents anys. Aquesta gent diu, per una banda, anem a buscar la resposta en la societat del segle XVIII, quan encara la gent es movia amb mula i carreta, i mentre, van amb avió que vola a mil quilòmetres per hora. Imaginin K. Marx que havia de copiar afanyadament a la Biblioteca del Museu Britànic de Londres, mentre avui podem tenir accés al coneixement amb una computadora des de qualsevol punt del món. Hi ha un problema de coneixement en aquests companys. La solució no és tornar a Marx i no fer nova teoria. No. Això seria com si en física diem que anem a deixar Einstein per tornar a Newton. La solució és la síntesi d’ambdós, és la clau. Marx no pot existir si no existeix Hegel, i Hegel està aturat sobre l’espatlla de Kant, i Kant no pot existir sense les discussions anteriors. Aleshores no és que s’ha d’elegir entre l’un i l’altre, sinó que cada paradigma científic fa referència a diferents aspectes de la realitat. La física de Newton segueix tenint validesa per a moviments de certa massa i de certa velocitat. La física d’Einstein és vàlida per a moviments propers a la velocitat de la llum a nivell atòmic. Per tant, analitzar avui dia només amb les categories de Marx allò que existeix és irreal i el mateix Marx diria “Vostès no han entès que la nova teoria només pot sortir en la posició d’avantguarda!”. Perquè, de quina avantguarda surt el marxisme? De l’economia política anglesa, del pensament polític racionalista francès –el més avançat i revolucionari- i del mètode més avançat en aquella època, la dialèctica; que, en el fons, és el mètode de la veritat relacional, de la veritat de la física quàntica, que s’intuïa més adequada que la física de Newton per a la societat. K. Marx diria “Què il·lusos que són vostès! Com volen fer una teoria de transformació social del capitalisme del segle XXI si no saben de física quàntica, ni de biologia ni matemàtica avançades?” Només des de posicionaments d’avantguarda de l’art, de l’experiència de les masses, de la ciència, podrem fer la nova teoria.
Per a finalitzar, crec que no hauríem de tolerar més aquesta posició frívola, aquesta actitud agnòstica segons la qual és impossible entendre quines són les alternatives per a una revolució humana. La ciència ens dóna resposta en tot allò que sigui accessible al coneixement científic. Però com es tracta d’un sistema objectiu com és el de la natura i com entenem, més o menys, les lleis de la seva evolució, la detecció d’aquesta nova “institucionalitat” postcapitalista és tasca de la ciència, però no pas una tasca a l’escriptori aïllat de l’intel·lectual privilegiat. La tasca és la d’avançar en el coneixement objectiu per a discutir amb els moviments socials, perquè com deia Gramsci “l’intel·lectual entén però no sent i el poble sent però no entén”. La revolució es fa –i per a qui s’espanti amb la revolució, la transformació profunda- quan el coneixement del científic i de la científica s’uneix amb allò que sent el poble. Recordo l’altre dia discutint amb un amic, president llatinoamericà, l’obediència al FMI. I aleshores, Lula em diu: “-Haig de pagar la propera quota al FMI perquè sinó tindré seriosos problemes amb el risc per al país, la fugida de capitals, etcètera”. I jo li vaig respondre “-Mira Lula, has d’entendre que, al cap i a la fi, qui decideix el teu futur és el poble. Pots tractar d’estar de bé a bé amb l’FMI, però quan el poble se t’aixequi, hauràs d’anar-te’n”. Aleshores la funció dels elements, el coneixement real de les vies d’evolució que tenim i la capacitat de fer-lo entendre a les majories, passa també necessàriament per alimentar-nos els uns als altres amb la saviesa i amb les experiències de la gent que no passa per la universitat. I els artistes, per suposat, que ens donaran el nou projecte històric que tindrà molts subjectes, que voldrà desenvolupar les tres dimensions de l’ésser humà: el coneixement objectiu -la ciència-, l’ètica i la dimensió estètica.
I per acabar, els intel·lectuals en aquest temps. S’han tancat, és clar, a Amèrica Llatina. S’entén perquè hi ha hagut una tremenda matança. Alguns van anar a l’exili, altres segueixen, altres canviaren. Després va venir la compra a Veneçuela i Mèxic amb la renda petroliera. Al Primer Món, la castració dels intel·lectuals ha estat amb mesures menys dràstiques, però el resultat és obvi. Les facultats de ciències socials són deserts, tant al Primer com al Tercer Món. Si desarmes la teologia de l’economia burgesa, amb això no guanyes res, no es guanyen beques, no es guanyen premis, no es guanyen invitacions de fundacions, no es guanya res... Tenim, per una banda, l’establishment intel·lectual, en el qual les vaques sagrades organitzen els grans esdeveniments que eviten la innovació teòrica. Tenim, per altra banda, intel·lectuals com Marcos que són al bosc. Jo crec que un intel·lectual que és ètic, avui en dia, ha de prendre partit. Al món de la ciutat -perquè no només és una qüestió de consciència- el sistema et penetra com l’aigua, és el medi on actues. Em van convidar a un institut d’investigació a Hamburg, ciutat bonica, amb quantitat de milionaris. Al centre, la zona més rica. Estant-m’hi tres mesos, vaig començar a adonar-me’n de com el càncer m’estava envaint la seguretat i el bon nivell de vida en aquest Primer Món. Mai, en aquest ambient, podràs entendre la situació del camperol de Bolívia o del treballador a Honduras. Llavors, no tot és subjectiu, no és que tots siguin una colla de venuts, sinó que l’ambient on un es mou el determina en gran mesura. Podem emprar el vell Mao Zedong segons el qual “el guerriller ha de nedar entre el poble com peix a l’aigua”. El mateix per als intel·lectuals.
Publica un comentari