Josep Fontana
Professor d'Història de la UPF
Fa setanta anys va quallar en aquest lloc on avui ens trobem un procés d’aliança que reunia en una nova formació gent que venien del socialisme espanyol, de grups comunistes i del catalanisme. Des d’aleshores han passat setanta anys complexos i difícils. Jo m’hi vaig afiliar aviat farà cinquanta anys, quan en la lluita antifranquista a Catalunya el PSUC era un referent que implicava tant els treballadors com els estudiants i els anomenats “intel·lectuals”; un partit que en els anys següents va acabar guanyant un prestigi que, en els moments de la transició, li va donar una projecció popular considerable.
M’hi vaig afiliar perquè el PSUC m’oferia un programa global amb el qual podia identificar-me. Malauradament –les coses menys agradables també s’han de dir, encara que estiguem en dies de celebracions-, quan va arribar el moment en què calia lluitar per portar els punts d’aquell programa a la pràctica en les noves condicions del postfranquisme, els seus dirigents se’n van oblidar i van decidir de limitar-se a aspiracions més concretes i assequibles.
No era pas per això pel que havíem estat esforçant-nos en els anys difícils de la clandestinitat. Podia haver-me sentit traït aleshores i canviar de bàndol; però no va ser així, perquè la meva solidaritat no era amb el secretari general ni amb el comitè central, sinó amb els militants de base que havien lluitat durant aquells anys per objectius més ambiciosos, molts dels qual seguien, com jo, pensant que calia continuar treballant per assolir-los.
Per a mi, en aquells anys crucials que van ser els de la meitat de la dècada dels setantes, el PSUC eren essencialment gent com alguns dels meus vells companys del grup d’intel·lectuals que van acabar separant-se de l’organització per no separar-se dels seus principis. Companys recordats avui, com Manuel Sacristán, al costat d’altres que potser han estat oblidats, però no pas per mi, perquè valien tant com el que valgués més, com Josep Maria Jaén. I eren també els veïns del meu barri, que en els primers temps de la transició anaven a les reunions o venien els periòdics del partit, molts dels quals es van desmobilitzar més endavant. Els uns i els altres eren els meus i només podia sentir-me a gust amb ells: ells eren el meu partit.
Estem acostumats a fer la història dels partits polítics a través del relat de l’actuació dels seus dirigents i dels documents oficials en què aquests marquen les línies polítiques a seguir. Penso que això és un error que ens limita la perspectiva de conjunt. Perquè en la realitat allò que mou els militants acostuma a ésser el fet de sentir que comparteixen uns ideals globals que impliquen un conjunt d’homes i dones amb els quals es senten agermanats, i no pas les formulacions concretes que en un moment donat fan els dirigents d’un partit o moviment.
Votar per Iniciativa, per Convergència o pel PP –una alternativa monstruosa que no se m’acudiria de recomanar a ningú i que només cito a tall d’exemple- vol dir sentir-se identificat amb uns valors globals, molt més que no pas amb les formulacions que cada partit fa de cara a les eleccions, que sovint són tan equívoques, encaminades com estan a la caça del votant despistat, que es fa difícil distingir si els eslògans que apareixen a la premsa i als cartells del carrer són d’un grup de dreta o d’esquerra.
I això que dic respecte de la identificació amb uns valors globals val més per als partits comunistes, que per a cap altre grup o moviment. Al darrera dels dirigents i dels programes hi ha en ells molt més: hi ha la massa dels homes i les dones que tenen en comú un somni de llibertat i d’igualtat, l’aspiració a una societat millor, i que per aquesta raó s’associen amb els que comparteixen amb ells aquests mateixos ideals.
Venim de molt lluny. Venim d’unes tradicions que han estat traïdes sovint, derrotades en més d’una ocasió, però que segueixen vives. Venim de la tradició del socialisme, un terme que van inventar els treballadors de començaments del segle XIX per definir la seva aspiració a una societat més igualitària i més justa, i que ha estat després prostituït fins a extrems vergonyosos. I de la tradició del comunisme, que era en el fons la mateixa cosa, redefinida contra els que començaven a acomodar-se.
Durant tots aquests anys, al llarg de prop de dos segles de la nostra història de socialistes i de comunistes, hem anat assimilant les derrotes que ens han estat imposades per la força dels nostres enemics, perquè ens animava una esperança col·lectiva en un futur que acabaríem aconseguint de construir. Recordaré, com a exemple, les paraules amb què William Morris explicava per què celebrava l’aniversari de la Commune: “La Commune de París no és més que una anella en la cadena d’una lluita, perllongada al llarg de tota la història, dels oprimits contra els opressors; i sense totes les derrotes del passat no tindríem avui esperances de victòria”. Com William Morris, nosaltres també som fills de la Commune i sentim com a nostre el cant de la Internacional, que un dels derrotats d’aquell moviment componia, amagat per escapar de les persecucions, per expressar les seves esperances de futur.
El pitjor ha estat, però, haver de viure l’enfonsament interior dels sistemes que s’anomenaven socialistes, que és el que ha permès de muntar del 1989 ençà unes campanyes que no solament sostenen que aquells eren uns sistemes perversos, sinó que s’esforcen a convèncer-nos que el seu fracàs demostra que tota temptativa de transformar la societat és inviable, perquè condueix al desastre.
Em sembla que ens cal reaccionar de dues maneres contra aquesta negació del nostre dret a voler canviar el món per millorar-lo, que prou falta que fa. La primera és que, després de tants balanços dels crims del comunisme, és hora de començar a fer el dels crims de l’anticomunisme, que han estat prou greus, i que han servit per encobrir interessos inconfessables que cal denunciar. La revolta dels militars espanyols del 1936, per citar un sol exemple, es va fer en nom de l’anticomunisme, però el seu objectiu real era el de preservar els privilegis de la vella societat espanyola que la República amenaçava de reformar pacíficament. I els centenars de milers de morts que va causar s’han de comptabilitzar com un més dels crims que s’encobreixen sota el pretext de l’anticomunisme.
La meva segona proposta és que ens esforcem a recuperar la nostra pròpia història, no com la d’una organització –les històries de partits fetes des de dins són sempre exercicis de justificació, incapaces de reconèixer els errors que han comès i entestades a dissimular els seus fracassos- sinó com la del conjunt dels homes i les dones que amb el seu esforç van fer possible la seva existència. Militants de base que lluitaven per uns ideals col·lectius, sense cap aspiració personal de guany, sinó amb la sola il·lusió de contribuir a obtenir millores socials per a tots. Homes i dones que van patir les persecucions i la presó, però que, quan se’ls interroga avui, no pensen que el que van fer fos en va, ni es penedeixen del preu que van pagar, sinó que creuen que el que estava en joc mereixia tots aquells esforços i tots aquells sofriments. Reprenc aquí el que deia Morris sobre la Commune, per afegir que són justament les derrotes dels comunistes les que els han fet grans i els donen esperances de futur.
Una història del PSUC feta des d’aquesta perspectiva ens explicaria per què el 1936, amb la seva proposta de partit obert, va aconseguir d’aplegar un ampli conjunt de gent que volien, sobre tot, construir en aquest tros de terra en què vivim un món més lliure i més just. Com ho volien els que vaig conèixer en vint anys de clandestinitat durant el franquisme. A mi em sembla que ens convé de recuperar aquesta altra història, la dels militants, la història dels comunistes, per estar segurs que no llancem al mar algunes valors d’aquell combat que mereixen conservar-se i per esforçar-nos a tornar a bastir entre tots un bagatge d’esperances col·lectives capaç de mobilitzar de nou tants homes i tantes dones com els que van fer camí amb nosaltres en el passat. Perquè, com s’ha dit: “En un temps de resignació política i de cansament, l’esperit utòpic és més necessari que mai”.
Celebrar el nostre passat, com ho fem avui, hauria de servir-nos per intentar de recuperar tot el que hi ha en ell de vàlid i de viable per a utilitzar-lo en la construcció del futur. Ho diré amb dos versos de Paul Éluard:
“Vull saber d’on vinc,
per tal de conservar tantes esperances”.
Professor d'Història de la UPF
Fa setanta anys va quallar en aquest lloc on avui ens trobem un procés d’aliança que reunia en una nova formació gent que venien del socialisme espanyol, de grups comunistes i del catalanisme. Des d’aleshores han passat setanta anys complexos i difícils. Jo m’hi vaig afiliar aviat farà cinquanta anys, quan en la lluita antifranquista a Catalunya el PSUC era un referent que implicava tant els treballadors com els estudiants i els anomenats “intel·lectuals”; un partit que en els anys següents va acabar guanyant un prestigi que, en els moments de la transició, li va donar una projecció popular considerable.
M’hi vaig afiliar perquè el PSUC m’oferia un programa global amb el qual podia identificar-me. Malauradament –les coses menys agradables també s’han de dir, encara que estiguem en dies de celebracions-, quan va arribar el moment en què calia lluitar per portar els punts d’aquell programa a la pràctica en les noves condicions del postfranquisme, els seus dirigents se’n van oblidar i van decidir de limitar-se a aspiracions més concretes i assequibles.
No era pas per això pel que havíem estat esforçant-nos en els anys difícils de la clandestinitat. Podia haver-me sentit traït aleshores i canviar de bàndol; però no va ser així, perquè la meva solidaritat no era amb el secretari general ni amb el comitè central, sinó amb els militants de base que havien lluitat durant aquells anys per objectius més ambiciosos, molts dels qual seguien, com jo, pensant que calia continuar treballant per assolir-los.
Per a mi, en aquells anys crucials que van ser els de la meitat de la dècada dels setantes, el PSUC eren essencialment gent com alguns dels meus vells companys del grup d’intel·lectuals que van acabar separant-se de l’organització per no separar-se dels seus principis. Companys recordats avui, com Manuel Sacristán, al costat d’altres que potser han estat oblidats, però no pas per mi, perquè valien tant com el que valgués més, com Josep Maria Jaén. I eren també els veïns del meu barri, que en els primers temps de la transició anaven a les reunions o venien els periòdics del partit, molts dels quals es van desmobilitzar més endavant. Els uns i els altres eren els meus i només podia sentir-me a gust amb ells: ells eren el meu partit.
Estem acostumats a fer la història dels partits polítics a través del relat de l’actuació dels seus dirigents i dels documents oficials en què aquests marquen les línies polítiques a seguir. Penso que això és un error que ens limita la perspectiva de conjunt. Perquè en la realitat allò que mou els militants acostuma a ésser el fet de sentir que comparteixen uns ideals globals que impliquen un conjunt d’homes i dones amb els quals es senten agermanats, i no pas les formulacions concretes que en un moment donat fan els dirigents d’un partit o moviment.
Votar per Iniciativa, per Convergència o pel PP –una alternativa monstruosa que no se m’acudiria de recomanar a ningú i que només cito a tall d’exemple- vol dir sentir-se identificat amb uns valors globals, molt més que no pas amb les formulacions que cada partit fa de cara a les eleccions, que sovint són tan equívoques, encaminades com estan a la caça del votant despistat, que es fa difícil distingir si els eslògans que apareixen a la premsa i als cartells del carrer són d’un grup de dreta o d’esquerra.
I això que dic respecte de la identificació amb uns valors globals val més per als partits comunistes, que per a cap altre grup o moviment. Al darrera dels dirigents i dels programes hi ha en ells molt més: hi ha la massa dels homes i les dones que tenen en comú un somni de llibertat i d’igualtat, l’aspiració a una societat millor, i que per aquesta raó s’associen amb els que comparteixen amb ells aquests mateixos ideals.
Venim de molt lluny. Venim d’unes tradicions que han estat traïdes sovint, derrotades en més d’una ocasió, però que segueixen vives. Venim de la tradició del socialisme, un terme que van inventar els treballadors de començaments del segle XIX per definir la seva aspiració a una societat més igualitària i més justa, i que ha estat després prostituït fins a extrems vergonyosos. I de la tradició del comunisme, que era en el fons la mateixa cosa, redefinida contra els que començaven a acomodar-se.
Durant tots aquests anys, al llarg de prop de dos segles de la nostra història de socialistes i de comunistes, hem anat assimilant les derrotes que ens han estat imposades per la força dels nostres enemics, perquè ens animava una esperança col·lectiva en un futur que acabaríem aconseguint de construir. Recordaré, com a exemple, les paraules amb què William Morris explicava per què celebrava l’aniversari de la Commune: “La Commune de París no és més que una anella en la cadena d’una lluita, perllongada al llarg de tota la història, dels oprimits contra els opressors; i sense totes les derrotes del passat no tindríem avui esperances de victòria”. Com William Morris, nosaltres també som fills de la Commune i sentim com a nostre el cant de la Internacional, que un dels derrotats d’aquell moviment componia, amagat per escapar de les persecucions, per expressar les seves esperances de futur.
El pitjor ha estat, però, haver de viure l’enfonsament interior dels sistemes que s’anomenaven socialistes, que és el que ha permès de muntar del 1989 ençà unes campanyes que no solament sostenen que aquells eren uns sistemes perversos, sinó que s’esforcen a convèncer-nos que el seu fracàs demostra que tota temptativa de transformar la societat és inviable, perquè condueix al desastre.
Em sembla que ens cal reaccionar de dues maneres contra aquesta negació del nostre dret a voler canviar el món per millorar-lo, que prou falta que fa. La primera és que, després de tants balanços dels crims del comunisme, és hora de començar a fer el dels crims de l’anticomunisme, que han estat prou greus, i que han servit per encobrir interessos inconfessables que cal denunciar. La revolta dels militars espanyols del 1936, per citar un sol exemple, es va fer en nom de l’anticomunisme, però el seu objectiu real era el de preservar els privilegis de la vella societat espanyola que la República amenaçava de reformar pacíficament. I els centenars de milers de morts que va causar s’han de comptabilitzar com un més dels crims que s’encobreixen sota el pretext de l’anticomunisme.
La meva segona proposta és que ens esforcem a recuperar la nostra pròpia història, no com la d’una organització –les històries de partits fetes des de dins són sempre exercicis de justificació, incapaces de reconèixer els errors que han comès i entestades a dissimular els seus fracassos- sinó com la del conjunt dels homes i les dones que amb el seu esforç van fer possible la seva existència. Militants de base que lluitaven per uns ideals col·lectius, sense cap aspiració personal de guany, sinó amb la sola il·lusió de contribuir a obtenir millores socials per a tots. Homes i dones que van patir les persecucions i la presó, però que, quan se’ls interroga avui, no pensen que el que van fer fos en va, ni es penedeixen del preu que van pagar, sinó que creuen que el que estava en joc mereixia tots aquells esforços i tots aquells sofriments. Reprenc aquí el que deia Morris sobre la Commune, per afegir que són justament les derrotes dels comunistes les que els han fet grans i els donen esperances de futur.
Una història del PSUC feta des d’aquesta perspectiva ens explicaria per què el 1936, amb la seva proposta de partit obert, va aconseguir d’aplegar un ampli conjunt de gent que volien, sobre tot, construir en aquest tros de terra en què vivim un món més lliure i més just. Com ho volien els que vaig conèixer en vint anys de clandestinitat durant el franquisme. A mi em sembla que ens convé de recuperar aquesta altra història, la dels militants, la història dels comunistes, per estar segurs que no llancem al mar algunes valors d’aquell combat que mereixen conservar-se i per esforçar-nos a tornar a bastir entre tots un bagatge d’esperances col·lectives capaç de mobilitzar de nou tants homes i tantes dones com els que van fer camí amb nosaltres en el passat. Perquè, com s’ha dit: “En un temps de resignació política i de cansament, l’esperit utòpic és més necessari que mai”.
Celebrar el nostre passat, com ho fem avui, hauria de servir-nos per intentar de recuperar tot el que hi ha en ell de vàlid i de viable per a utilitzar-lo en la construcció del futur. Ho diré amb dos versos de Paul Éluard:
“Vull saber d’on vinc,
per tal de conservar tantes esperances”.
Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, Memòria Històrica, PSUC
Publica un comentari