Pal de paller en temps difícils
José Manuel Rúa
Historiador
El 24 de juliol de 1936 es dóna a Catalunya la primera expressió històrica de superació de la divisió entre comunistes i socialistes: la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Tot i que les negociacions venien de lluny, l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 va accelerar el tram final de les converses entre els quatre partits fundadors: la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, la Federació Catalana del PSOE i el Partit Comunista de Catalunya.
La unificació anava lligada al canvi estratègic que plantejà la Internacional Comunista davant l’ascens del feixisme a Europa, impulsant la creació dels Fronts Populars i promovent la unitat dels partits de la classe obrera. A finals de 1935 les direccions del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i el Partido Comunista de España (PCE) van iniciar les converses destinades a superar la divisió de 1920; però a Catalunya, on també participaven els socialistes i comunistes catalanistes, el procés unitari es trobava molt més avançat com a conseqüència dels fets d’octubre de 1934 i l’experiència de l’Aliança Obrera. D’acord amb aquesta diferència de ritmes i protagonistes, el PSUC va néixer sense el consentiment del PSOE ni del PCE, tractant-se d’un procés autònom que escapava a les seves premisses.
El nou partit marxista i antifeixista, adherit, tanmateix a la Internacional Comunista, va convertir-se en el referent d’una majoria políticament activa que aspirava a complimentar transformació social i ordre revolucionari. Bona prova d’això són els seus números: dels 6.000 militants inicials als 60.000 de l’abril de 1937 (I Conferència del partit), esdevenint d’aquesta forma la primera organització política del país.
Un cop sufocada la insurrecció militar a Catalunya, el PSUC passà a formar part del Consell Executiu de la Generalitat en diferents etapes de la guerra; alhora que anava augmentant la seva incidència social gràcies als seus plantejaments polítics i militars: en un context de guerra antifeixista, l’objectiu prioritari era la victòria militar com a única garantia per a salvaguardar la democràcia i la “revolució popular” desencadenada en resposta a la insurrecció. Bons exemples del pes del partit a la vida política catalana són l’espectacular creixement del seu referent sindical, la UGT, que assolí la xifra de 600.000 afiliats; i l’agermanament que es produí entre el PSUC i Unió de Rabassaires, la força hegemònica al camp català.
Amb la derrota republicana, molts dels militants del PSUC van continuar lluitant contra el feixisme durant la II Guerra Mundial, organitzant la resistència a França, la URSS i d’altres països europeus. En aquest context, al Comitè Central d’Anvers (2-3 de març de 1939), el Secretari General Joan Comorera anuncià que el PSUC no seria mai un partit d’emigració, sinó de combatents pel restabliment de la democràcia (constituint-se a d’aquest forma en l’únic partit organitzat permanentment a Catalunya durant el franquisme). El mateix any (7 de juliol de 1939) arribà el reconeixement per part de la Internacional Comunista del PSUC com a Secció Catalana de la Internacional, trencant el principi leninista "Un Estat, un partit". Però el PSUC no s’incorporava com a partit nacional, sinó en qualitat de partit unificat, això sí, amb una condició: s’havia de bolxevitzar el partit, depurant-lo d’elements nacionalistes i socialdemòcrates.
En els primers anys de lluita contra la dictadura destaquen dos fets d’especial transcendència. El primer d’ells fou la “caiguda dels 80”, entre febrer i abril de 1947; amb les tràgiques conseqüències de 83 detinguts, 9 condemnats a mort i 4 executats al Camp de la Bota: Joaquim Puig Pidemunt (director de l’òrgan del PSUC, Treball), Àngel Carrero, Pere Valverde i Numen Mestre. El segon fet fou la decisió, a finals dels anys 40, de suspendre la lluita armada; optant per l’activitat política clandestina d’infiltració en els organismes del règim com a primer pas per a promoure una lluita democràtica de masses. L’estabilització del franquisme, conseqüència la política de blocs de la guerra freda, obligava als comunistes catalans a plantejar la resistència a llarg termini.
Amb la dissolució de la Internacional Comunista l’any 1943, el PSUC va anar augmentant la dependència del PCE fins a situar-se a un pas de la unificació. Comorera s’oposava a aquesta maniobra i va ser expulsat del partit pel Secretariat (16 de novembre del 1949). Aquest fet no el desanimà i va tornar a Catalunya per intentar reorganitzar el partit (29 de gener del 1951). Des de la clandestinitat, va editar 32 números de Treball, fins que va ser detingut per la policia el 9 de juny del 1954. Va morir al penal de Burgos el 7 de maig del 1958.
Malgrat la desaparició política de Comorera, l’any 1956 es va celebrar a França el I Congrés del PSUC, tota una reafirmació de la voluntat de mantenir la identitat com a partit independent del PCE. D’aquí sorgiren dues línies d’actuació que marcarien enormement la política dels comunistes catalans. D’un costat, en l’informe del nou Secretari General Josep Moix, s’apostava per la política de reconciliació nacional (formulada pel PCE el mes de juny) per tal de superar les divisions sorgides de la guerra civil i lluitar per la democràcia. Per altra banda, la direcció del partit a l’interior restava en mans de Gregori López Raimundo, que aviat esdevindria el Secretari General en la pràctica. Amb aquests plantejaments, el PSUC es situà en l’epicentre de la lluita per la democràcia, permetent-li connectar amb les aspiracions del nou moviment obrer i del moviment estudiantil.
Entre les darreries dels anys 50 i començaments dels 60 s’assenten les bases del que seria el nou PSUC. Mentre la potenciació de l’organització universitària, acompanyada d’iniciatives culturals com la revista Nous horitzons, va permetre incidir en sectors intel·lectuals i professionals; el treball dels militants dins dels moviments socials ajudà al naixement i creixement d’un teixit social democràtic i progressista.
Dins del moviment obrer, cap al 1962 van néixer espontàniament en moltes empreses, sectors productius i àdhuc en molts barris, les Comissions Obreres. A Catalunya les dues dates claus foren el 20 de novembre de 1964, amb l’assemblea constituent a l’Església de Sant Medir, i l’any 1966, quan es constituí la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), organització que participà des d’aleshores activament en totes les manifestacions de reivindicació catalana. Els comunistes catalans incidiren fortament en l’activitat i orientació de la CONC (entesa més com un moviment sociopolític que no pas com un sindicat clàssic), contribuint al seu creixement orgànic i als seus èxits a les eleccions organitzades pel sindicat vertical franquista.
La constitució de la CONC és un bon exemple del paper jugat pel partit, davant la forta onada migratòria dels anys 60, en la integració dels treballadors nouvinguts. El fantasma del lerrouxisme va quedar arraconat gràcies al treball de pedagogia política i cultural realitzat pels comunistes amb (i entre) els catalans d’adopció. Un treball polític pel lligam que establien entre les reivindicacions socials i els drets nacionals, i cultural per la promoció de la llengua i la cultura catalanes a través de les activitats del partit. En aquest aspecte només cal recordar la ferma posició del partit a l’hora d’editat Treball, sempre publicat en català.
Per la seva banda, el moviment estudiantil democràtic, continuant l’exemple del moviment obrer d’aprofitar les escletxes de la dictadura per ampliar les seves lluites, participà a les eleccions a delegats de curs i a les cambres de facultat del curs 1965-1966, on els candidats contraris al sindicat estudiantil del règim obtingueren una aclaparadora victòria. La Junta de delegats de districte sorgida d’aquestes eleccions, on la majoria era gent del PSUC, impulsà el procés constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB); procés que culminà els dies 9, 10 i 11 de març de 1996 a l’assemblea organitzada al Convent dels Caputxins de Sarrià.
Pel que fa a la lluita per millorar les condicions de vida als barris i localitats, les primeres organitzacions populars, fortament vinculades al moviment obrer (tal i com indica el nom de Comissions de Barri), aparegueren l’any 1965; encara que caldria esperar fins a 1969 per a constatar la presència de les comissions (anomenades desprès Associacions de Veïns) en la majoria de barris catalans. L’impuls que reberen de partits com el PSUC i Bandera Roja, va donar el seus fruïts amb la incorporació de ciutadans políticament no organitzats, que contribuïren decisivament a l’extensió del moviment veïnal durant la dècada dels 70.
Durant el mes d’agost de 1965 va tenir lloc, una altra vegada a França, el II Congrés del PSUC. A nivell organitzatiu, l’adopció de les agrupacions sectorials i territorials aconseguí de dinamitzar el treball de la militància. La implantació de les agrupacions a les fàbriques, universitats, barris i localitats transformà l’estructura orgànica del PSUC. Assistim al trànsit del partit d’avantguarda al partit de masses.
Entre les conclusions polítiques del congrés destaca la proposta d’elaborar, mitjançant una plataforma política, un programa comú amb la resta de partits i forces antifranquistes. Després del fracàs de les convocatòries del 5 de maig de 1958 (Jornada de Reconciliació Nacional) i del 18 de juny de 1959 (Vaga Nacional Pacífica), el PSUC va reorientar la seva estratègia política. D’acord amb la idea de posar en marxa un organisme coordinador de les forces democràtiques catalanes, l’any 1966 es va crear la Taula Rodona i l’any 1969 la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Més endavant, tingué lloc la celebració del primer plenari de l’Assemblea de Catalunya (7 de novembre de 1971), organisme que a més de partits polítics, aplegava tota mena de moviments populars i entitats associatives sota els seus 4 famosos punts: llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i coordinació amb la resta de forces democràtiques de l’Estat. Pel PSUC la formulació estratègica d’aquest plantejament era l’aliança de les forces del treball i de la cultura, on s’exposava que l’assalarització dels sectors professionals i intel·lectuals, conduïa cap a una convergència d’interessos entre aquests sectors i la classe obrera.
El fort arrelament dins la societat catalana permeté al partit gaudir d’una major cobertura per a la realització de les seves accions. Les seves propostes, realistes i lligades a les problemàtiques del dia a dia, sense oblidar els objectius més genèrics de la lluita per la democràcia i el socialisme, el van fer connectar amb amplis i heterogenis sectors socials. Heterogenis, tant per la seva composició social i professional, com pel seu lloc de naixement i procedència; i amplis, perquè la suma d’aquests sectors ens dóna una radiografia força aproximada del que era la societat catalana d’aquells anys.
El III Congrés (gener de 1973) fou l’últim que es va celebrar a França. La proposta de programa comú amb la resta de forces democràtiques es concretà en l’elaboració dels punts del Pacte per la Llibertat: govern provisional unitari, amnistia, llibertats polítiques, eleccions a corts constituents i restabliment provisional i immediat de l’Estatut de 1932.
El projecte estratègic del partit es plasmava en dues idees bàsiques: “la revolució de la majoria” i la construcció del “socialisme en llibertat”. A partir del Projecte de Programa de 1976, document que s’utilitzà com a tesi congressual l’any 1977, es reconeixia que la majoria que havia de construir la societat socialista era per definició una majoria plural, amb la qual cosa s’entenia la potenciació de totes les institucions que expressessin el pluralisme i les llibertats polítiques com un instrument d’avanç cap el socialisme. Aquest, el socialisme, era concebut com un aprofundiment radical de la democràcia en tots els àmbits.
A banda de les formulacions programàtiques, el responsable d’organització, Josep Serradell “Roman”, presentà la gran aposta congressual del partit, l’anomenada “sortida a la superfície”, o dit d’una altra manera, l’abandonament en la pràctica de la clandestinitat, objectiu a complir de forma natural mitjançant el treball quotidià a les organitzacions de masses.
Amb la campanya de “sortida a la superfície”, la presència pública del partit es volia mostrar com una símptoma més de la feblesa d’un règim que estava perdent la batalla del carrer, especialment a Catalunya (amb demostracions tan significatives com les manifestacions de l’1 i del 8 de febrer de 1976, la Marxa per la Llibertat, les jornades de l’11 de setembre i les contínues mobilitzacions de treballadors i estudiants). Malgrat aquestes demostracions, els límits del trencament democràtic van quedar establerts amb el referèndum del 15 de desembre de 1976, on la crida a l’abstenció impulsada per les forces democràtiques no impedí la victòria contundent del projecte reformista del govern Suárez.
Dins la ruptura pactada, la legalització dels comunistes i la restauració de la Generalitat de Catalunya van esdevenir dos dels pocs elements marcadament rupturistes de la transició política. La legalització del PSUC arribà més tard que la del PCE (9 d’abril de 1977), però finalment, el 2 de maig de 1977, va sortir publicada la inscripció del partit en el registre d’associacions polítiques.
El primer congrés de la legalitat, el IV del partit, es va celebrar a Barcelona a finals d’octubre i principis de novembre de 1977. Les xifres estadístiques ens parlen d’una organització de 40.000 militants, la més important de Catalunya en aquell moment. Els trets característics del PSUC de l’any 1977 –políticament autònom, internament plural, fortament arrelat al país, socialment heterogeni i relativament jove- ens recorden als del partit de 1937.
Arribats a aquest punt podríem afirmar que, sense deixar de ser un partit comunista, el PSUC va ser alguna cosa més que un partit comunista. El PSUC va esdevenir, en els anys més difícils de la nostra història recent, el pal de paller de la lluita per la democràcia, la reivindicació nacional catalana i la millora de les condicions de vida de la gent.
Nota: Aquest article és una versió d’“Història del PSUC”, text publicat a: Fernández, Josep (direcció tècnica); Castán, Amèlia; Hispano, Marià; Rúa, José Manuel. El Fons del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) 1. Guerra civil, exili i clandestinitat. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura: Barcelona, 2003.
Seguint les dades de la historiadora russa L.V. Ponamariova, s’ha acceptat generalment el 23 de juliol de 1936 com la data fundacional del PSUC; però treballs de recerca més recents, com el de J. Puigsech Farràs, indiquen que la data fundacional presentada, pel Secretari General Joan Comorera, a l’informe del 20 de febrer de 1938 davant la Internacional Comunista és la del 24 de juliol de 1936.
José Manuel Rúa
Historiador
El 24 de juliol de 1936 es dóna a Catalunya la primera expressió històrica de superació de la divisió entre comunistes i socialistes: la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Tot i que les negociacions venien de lluny, l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 va accelerar el tram final de les converses entre els quatre partits fundadors: la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, la Federació Catalana del PSOE i el Partit Comunista de Catalunya.
La unificació anava lligada al canvi estratègic que plantejà la Internacional Comunista davant l’ascens del feixisme a Europa, impulsant la creació dels Fronts Populars i promovent la unitat dels partits de la classe obrera. A finals de 1935 les direccions del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i el Partido Comunista de España (PCE) van iniciar les converses destinades a superar la divisió de 1920; però a Catalunya, on també participaven els socialistes i comunistes catalanistes, el procés unitari es trobava molt més avançat com a conseqüència dels fets d’octubre de 1934 i l’experiència de l’Aliança Obrera. D’acord amb aquesta diferència de ritmes i protagonistes, el PSUC va néixer sense el consentiment del PSOE ni del PCE, tractant-se d’un procés autònom que escapava a les seves premisses.
El nou partit marxista i antifeixista, adherit, tanmateix a la Internacional Comunista, va convertir-se en el referent d’una majoria políticament activa que aspirava a complimentar transformació social i ordre revolucionari. Bona prova d’això són els seus números: dels 6.000 militants inicials als 60.000 de l’abril de 1937 (I Conferència del partit), esdevenint d’aquesta forma la primera organització política del país.
Un cop sufocada la insurrecció militar a Catalunya, el PSUC passà a formar part del Consell Executiu de la Generalitat en diferents etapes de la guerra; alhora que anava augmentant la seva incidència social gràcies als seus plantejaments polítics i militars: en un context de guerra antifeixista, l’objectiu prioritari era la victòria militar com a única garantia per a salvaguardar la democràcia i la “revolució popular” desencadenada en resposta a la insurrecció. Bons exemples del pes del partit a la vida política catalana són l’espectacular creixement del seu referent sindical, la UGT, que assolí la xifra de 600.000 afiliats; i l’agermanament que es produí entre el PSUC i Unió de Rabassaires, la força hegemònica al camp català.
Amb la derrota republicana, molts dels militants del PSUC van continuar lluitant contra el feixisme durant la II Guerra Mundial, organitzant la resistència a França, la URSS i d’altres països europeus. En aquest context, al Comitè Central d’Anvers (2-3 de març de 1939), el Secretari General Joan Comorera anuncià que el PSUC no seria mai un partit d’emigració, sinó de combatents pel restabliment de la democràcia (constituint-se a d’aquest forma en l’únic partit organitzat permanentment a Catalunya durant el franquisme). El mateix any (7 de juliol de 1939) arribà el reconeixement per part de la Internacional Comunista del PSUC com a Secció Catalana de la Internacional, trencant el principi leninista "Un Estat, un partit". Però el PSUC no s’incorporava com a partit nacional, sinó en qualitat de partit unificat, això sí, amb una condició: s’havia de bolxevitzar el partit, depurant-lo d’elements nacionalistes i socialdemòcrates.
En els primers anys de lluita contra la dictadura destaquen dos fets d’especial transcendència. El primer d’ells fou la “caiguda dels 80”, entre febrer i abril de 1947; amb les tràgiques conseqüències de 83 detinguts, 9 condemnats a mort i 4 executats al Camp de la Bota: Joaquim Puig Pidemunt (director de l’òrgan del PSUC, Treball), Àngel Carrero, Pere Valverde i Numen Mestre. El segon fet fou la decisió, a finals dels anys 40, de suspendre la lluita armada; optant per l’activitat política clandestina d’infiltració en els organismes del règim com a primer pas per a promoure una lluita democràtica de masses. L’estabilització del franquisme, conseqüència la política de blocs de la guerra freda, obligava als comunistes catalans a plantejar la resistència a llarg termini.
Amb la dissolució de la Internacional Comunista l’any 1943, el PSUC va anar augmentant la dependència del PCE fins a situar-se a un pas de la unificació. Comorera s’oposava a aquesta maniobra i va ser expulsat del partit pel Secretariat (16 de novembre del 1949). Aquest fet no el desanimà i va tornar a Catalunya per intentar reorganitzar el partit (29 de gener del 1951). Des de la clandestinitat, va editar 32 números de Treball, fins que va ser detingut per la policia el 9 de juny del 1954. Va morir al penal de Burgos el 7 de maig del 1958.
Malgrat la desaparició política de Comorera, l’any 1956 es va celebrar a França el I Congrés del PSUC, tota una reafirmació de la voluntat de mantenir la identitat com a partit independent del PCE. D’aquí sorgiren dues línies d’actuació que marcarien enormement la política dels comunistes catalans. D’un costat, en l’informe del nou Secretari General Josep Moix, s’apostava per la política de reconciliació nacional (formulada pel PCE el mes de juny) per tal de superar les divisions sorgides de la guerra civil i lluitar per la democràcia. Per altra banda, la direcció del partit a l’interior restava en mans de Gregori López Raimundo, que aviat esdevindria el Secretari General en la pràctica. Amb aquests plantejaments, el PSUC es situà en l’epicentre de la lluita per la democràcia, permetent-li connectar amb les aspiracions del nou moviment obrer i del moviment estudiantil.
Entre les darreries dels anys 50 i començaments dels 60 s’assenten les bases del que seria el nou PSUC. Mentre la potenciació de l’organització universitària, acompanyada d’iniciatives culturals com la revista Nous horitzons, va permetre incidir en sectors intel·lectuals i professionals; el treball dels militants dins dels moviments socials ajudà al naixement i creixement d’un teixit social democràtic i progressista.
Dins del moviment obrer, cap al 1962 van néixer espontàniament en moltes empreses, sectors productius i àdhuc en molts barris, les Comissions Obreres. A Catalunya les dues dates claus foren el 20 de novembre de 1964, amb l’assemblea constituent a l’Església de Sant Medir, i l’any 1966, quan es constituí la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), organització que participà des d’aleshores activament en totes les manifestacions de reivindicació catalana. Els comunistes catalans incidiren fortament en l’activitat i orientació de la CONC (entesa més com un moviment sociopolític que no pas com un sindicat clàssic), contribuint al seu creixement orgànic i als seus èxits a les eleccions organitzades pel sindicat vertical franquista.
La constitució de la CONC és un bon exemple del paper jugat pel partit, davant la forta onada migratòria dels anys 60, en la integració dels treballadors nouvinguts. El fantasma del lerrouxisme va quedar arraconat gràcies al treball de pedagogia política i cultural realitzat pels comunistes amb (i entre) els catalans d’adopció. Un treball polític pel lligam que establien entre les reivindicacions socials i els drets nacionals, i cultural per la promoció de la llengua i la cultura catalanes a través de les activitats del partit. En aquest aspecte només cal recordar la ferma posició del partit a l’hora d’editat Treball, sempre publicat en català.
Per la seva banda, el moviment estudiantil democràtic, continuant l’exemple del moviment obrer d’aprofitar les escletxes de la dictadura per ampliar les seves lluites, participà a les eleccions a delegats de curs i a les cambres de facultat del curs 1965-1966, on els candidats contraris al sindicat estudiantil del règim obtingueren una aclaparadora victòria. La Junta de delegats de districte sorgida d’aquestes eleccions, on la majoria era gent del PSUC, impulsà el procés constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB); procés que culminà els dies 9, 10 i 11 de març de 1996 a l’assemblea organitzada al Convent dels Caputxins de Sarrià.
Pel que fa a la lluita per millorar les condicions de vida als barris i localitats, les primeres organitzacions populars, fortament vinculades al moviment obrer (tal i com indica el nom de Comissions de Barri), aparegueren l’any 1965; encara que caldria esperar fins a 1969 per a constatar la presència de les comissions (anomenades desprès Associacions de Veïns) en la majoria de barris catalans. L’impuls que reberen de partits com el PSUC i Bandera Roja, va donar el seus fruïts amb la incorporació de ciutadans políticament no organitzats, que contribuïren decisivament a l’extensió del moviment veïnal durant la dècada dels 70.
Durant el mes d’agost de 1965 va tenir lloc, una altra vegada a França, el II Congrés del PSUC. A nivell organitzatiu, l’adopció de les agrupacions sectorials i territorials aconseguí de dinamitzar el treball de la militància. La implantació de les agrupacions a les fàbriques, universitats, barris i localitats transformà l’estructura orgànica del PSUC. Assistim al trànsit del partit d’avantguarda al partit de masses.
Entre les conclusions polítiques del congrés destaca la proposta d’elaborar, mitjançant una plataforma política, un programa comú amb la resta de partits i forces antifranquistes. Després del fracàs de les convocatòries del 5 de maig de 1958 (Jornada de Reconciliació Nacional) i del 18 de juny de 1959 (Vaga Nacional Pacífica), el PSUC va reorientar la seva estratègia política. D’acord amb la idea de posar en marxa un organisme coordinador de les forces democràtiques catalanes, l’any 1966 es va crear la Taula Rodona i l’any 1969 la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Més endavant, tingué lloc la celebració del primer plenari de l’Assemblea de Catalunya (7 de novembre de 1971), organisme que a més de partits polítics, aplegava tota mena de moviments populars i entitats associatives sota els seus 4 famosos punts: llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i coordinació amb la resta de forces democràtiques de l’Estat. Pel PSUC la formulació estratègica d’aquest plantejament era l’aliança de les forces del treball i de la cultura, on s’exposava que l’assalarització dels sectors professionals i intel·lectuals, conduïa cap a una convergència d’interessos entre aquests sectors i la classe obrera.
El fort arrelament dins la societat catalana permeté al partit gaudir d’una major cobertura per a la realització de les seves accions. Les seves propostes, realistes i lligades a les problemàtiques del dia a dia, sense oblidar els objectius més genèrics de la lluita per la democràcia i el socialisme, el van fer connectar amb amplis i heterogenis sectors socials. Heterogenis, tant per la seva composició social i professional, com pel seu lloc de naixement i procedència; i amplis, perquè la suma d’aquests sectors ens dóna una radiografia força aproximada del que era la societat catalana d’aquells anys.
El III Congrés (gener de 1973) fou l’últim que es va celebrar a França. La proposta de programa comú amb la resta de forces democràtiques es concretà en l’elaboració dels punts del Pacte per la Llibertat: govern provisional unitari, amnistia, llibertats polítiques, eleccions a corts constituents i restabliment provisional i immediat de l’Estatut de 1932.
El projecte estratègic del partit es plasmava en dues idees bàsiques: “la revolució de la majoria” i la construcció del “socialisme en llibertat”. A partir del Projecte de Programa de 1976, document que s’utilitzà com a tesi congressual l’any 1977, es reconeixia que la majoria que havia de construir la societat socialista era per definició una majoria plural, amb la qual cosa s’entenia la potenciació de totes les institucions que expressessin el pluralisme i les llibertats polítiques com un instrument d’avanç cap el socialisme. Aquest, el socialisme, era concebut com un aprofundiment radical de la democràcia en tots els àmbits.
A banda de les formulacions programàtiques, el responsable d’organització, Josep Serradell “Roman”, presentà la gran aposta congressual del partit, l’anomenada “sortida a la superfície”, o dit d’una altra manera, l’abandonament en la pràctica de la clandestinitat, objectiu a complir de forma natural mitjançant el treball quotidià a les organitzacions de masses.
Amb la campanya de “sortida a la superfície”, la presència pública del partit es volia mostrar com una símptoma més de la feblesa d’un règim que estava perdent la batalla del carrer, especialment a Catalunya (amb demostracions tan significatives com les manifestacions de l’1 i del 8 de febrer de 1976, la Marxa per la Llibertat, les jornades de l’11 de setembre i les contínues mobilitzacions de treballadors i estudiants). Malgrat aquestes demostracions, els límits del trencament democràtic van quedar establerts amb el referèndum del 15 de desembre de 1976, on la crida a l’abstenció impulsada per les forces democràtiques no impedí la victòria contundent del projecte reformista del govern Suárez.
Dins la ruptura pactada, la legalització dels comunistes i la restauració de la Generalitat de Catalunya van esdevenir dos dels pocs elements marcadament rupturistes de la transició política. La legalització del PSUC arribà més tard que la del PCE (9 d’abril de 1977), però finalment, el 2 de maig de 1977, va sortir publicada la inscripció del partit en el registre d’associacions polítiques.
El primer congrés de la legalitat, el IV del partit, es va celebrar a Barcelona a finals d’octubre i principis de novembre de 1977. Les xifres estadístiques ens parlen d’una organització de 40.000 militants, la més important de Catalunya en aquell moment. Els trets característics del PSUC de l’any 1977 –políticament autònom, internament plural, fortament arrelat al país, socialment heterogeni i relativament jove- ens recorden als del partit de 1937.
Arribats a aquest punt podríem afirmar que, sense deixar de ser un partit comunista, el PSUC va ser alguna cosa més que un partit comunista. El PSUC va esdevenir, en els anys més difícils de la nostra història recent, el pal de paller de la lluita per la democràcia, la reivindicació nacional catalana i la millora de les condicions de vida de la gent.
Nota: Aquest article és una versió d’“Història del PSUC”, text publicat a: Fernández, Josep (direcció tècnica); Castán, Amèlia; Hispano, Marià; Rúa, José Manuel. El Fons del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) 1. Guerra civil, exili i clandestinitat. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura: Barcelona, 2003.
Seguint les dades de la historiadora russa L.V. Ponamariova, s’ha acceptat generalment el 23 de juliol de 1936 com la data fundacional del PSUC; però treballs de recerca més recents, com el de J. Puigsech Farràs, indiquen que la data fundacional presentada, pel Secretari General Joan Comorera, a l’informe del 20 de febrer de 1938 davant la Internacional Comunista és la del 24 de juliol de 1936.
Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, Memòria Històrica, PSUC
Comentari de Prova
Publica un comentari