El 23 de juliol de 2006, amb motiu del 70è aniversari del PSUC, la Fundació Pere Ardiaca va voler contribuïr a la reivindicació de la vigència d'una tradició política, la del PSUC, que lluny d'estar esgotada, ha de i pot ser font d'inspiració per als homes i dones que no renuncien a costruïr un món més just guiat per les divises revolucionàries igualtat, llibertat i fraternitat. A continuació publiquem les intervencions que van preparar en Celestino Sánchez, Josep Fontana i Miquel Caminal, així com el treball que l'historiador José Manuel Rua va preparar per l'ocasió.
Celestino Sánchez
President de la Fundació Pere Ardiaca
Fa 70 anys, el 23 de juliol de 1936, el 24 segons alguna historiografia, l'aixecament feixista contra la legalitat republicana i el govern del Front Popular va precipitar, al gresol de la resistència antifeixista, la conclusió del procés d'unitat de forces comunistes i socialistes (foren quatre: la USC, la Federació catalana del PSOE, el PCC i el PCP) que convergiren en un nou Partit: el PSUC, que es posava com a fita la consecució d'una societat socialista. La comprensió de la necessitat de la unitat dels treballadors i treballadores i la unitat de les esquerres per fer possible la transformació és, encara avui, una magnífica herència dels i les que venim del PSUC. La unitat dels i les comunistes, entorn a un gran Partit Comunista és una altra exigència en el mateix sentit, que hem aprés de l'experiència històrica i que està pendent de concretar-se encara avui.
Cal afirmar que el dilema socialisme o barbàrie és avui més vigent que mai. La injustícia, la explotació, la desigualtat, la guerra, la depredació del medi ambient i la perpetuació dels esquemes patriarcals que genera el sistema capitalista fan necessària una resposta. Aquesta ha de seguir el fil roig de la lluita per una societat sense classes, d’homes i dones lliures i iguals, que s’organitzi en funció de la realització de tots els éssers humans: el socialisme. La tasca que tenim per davant és redefinir quin socialisme per al S. XXI, és a dir, quina teoria i quina pràctica arrelades als nous reptes d’emancipació social, i quin Partit. Resoldre aquestes qüestions és fonamental per a nosaltres que considerem l’organització una eina indispensable per a fer possibles els canvis.
Amb la victòria dels sublevats, el PSUC, que recollia tradicions molt diverses del moviment obrer català (van ingressar també sectors provinents de l'anarquisme durant aquests anys), va esdevenir la principal força opositora al règim feixista d'en Franco. Ho va ser, al llarg de molts anys, i donant prioritat al treball unitari antifeixista en tots els àmbits de la societat, fins a ser el motor i referent sòciopolític i cultural de la societat catalana, fins al punt que els PSUC era conegut simplement per el Partit.
És per això, que el PSUC és el referent i la tradició política de molts dels homes i dones que lluitem per una societat més justa i igualitària, treballant des dels seus àmbits, des de la militància, en organitzacions i moviments socials, i des de diferents opcions polítiques o sense adscripció partidària. Tots ells tenen cabuda en aquesta commemoració, que és, per a la Fundació, el millor acte de comiat del curs.
I és obligat, que aquest acte, sigui també un retrobament de persones de diverses generacions que han participact en el projecte polític del PSUC; un homenatge als homes i dones del PSUC que van lluitar per la llibertat i la defensa de la legitimitat de la II República contra el feixisme; així com a les persones que van lluitar durant 40 anys contra el feixisme de Franco. Són el nostre exemple i de qui ens comprometem a recollir el testimoni. Esperem que d'una vegada es pugui fer justícia a aquestes persones i la seva causa i s'aprovi una institució pública com el Memorial Democràtic, per tal d'honorar els i les lluitadors i lluitadores contra el feixisme i per la democràcia, que ha estat impossible fer aprovar aquesta legislatura. Confiem que el proper govern de Catalunya, un govern catalanista i d'esquerres, i també ecologista, s'afanyi a fer realitat aquesta exigència democràtica. També és necessari, més si cap en un context on la dreta oligàrquica encara s'en reclama hereva d'aquella barbàrie que en diem feixisme, que a Espanya s'aprovi una llei que pugui rescabalar els i les repressaliades del franquisme i al període democràtic de la II República.
Per últim, mireu, avui la tasca fonamental dels i les comunistes avui, es militi on es militi, és treballar amb entusiasme i mobilitzar-nos per un govern catalanista, d'esquerres i ecologista. Perquè, com deia al principi i reitero: només des de la unitat de les esquerres, com a expressió política de la unitat de la classe treballadora i altres capes populars, podem avançar en un projecte de país per a les majories. Com s'ha debatut a les jornades per la UPEC aquests dies, aquest govern catalanista i d'esquerres, encara que amb desencerts i amb contradiccions, ha fet molta feina: ha encarrilat el canvi de tendència en el contingut de la feina de govern: en educació, en sanitat, en benestar social... I ho ha fet en un clima gens favorable d'hegemonia de la dreta que ha governat Catalunya durant 23 anys des de l'interès de classe amb polítiques enorment regressives; i també de falta de mobilització social dels treballadors i treballadores per impulsar els canvis.
És per tot això que em de defensar i aprofundir aquest canvi de tendència, evitar tota involució i assegurar que les possibilitats que ofereix el nou estatut s'aprofitin bé i no siguin malmeses per la dreta.
Celestino Sánchez
President de la Fundació Pere Ardiaca
Fa 70 anys, el 23 de juliol de 1936, el 24 segons alguna historiografia, l'aixecament feixista contra la legalitat republicana i el govern del Front Popular va precipitar, al gresol de la resistència antifeixista, la conclusió del procés d'unitat de forces comunistes i socialistes (foren quatre: la USC, la Federació catalana del PSOE, el PCC i el PCP) que convergiren en un nou Partit: el PSUC, que es posava com a fita la consecució d'una societat socialista. La comprensió de la necessitat de la unitat dels treballadors i treballadores i la unitat de les esquerres per fer possible la transformació és, encara avui, una magnífica herència dels i les que venim del PSUC. La unitat dels i les comunistes, entorn a un gran Partit Comunista és una altra exigència en el mateix sentit, que hem aprés de l'experiència històrica i que està pendent de concretar-se encara avui.
Cal afirmar que el dilema socialisme o barbàrie és avui més vigent que mai. La injustícia, la explotació, la desigualtat, la guerra, la depredació del medi ambient i la perpetuació dels esquemes patriarcals que genera el sistema capitalista fan necessària una resposta. Aquesta ha de seguir el fil roig de la lluita per una societat sense classes, d’homes i dones lliures i iguals, que s’organitzi en funció de la realització de tots els éssers humans: el socialisme. La tasca que tenim per davant és redefinir quin socialisme per al S. XXI, és a dir, quina teoria i quina pràctica arrelades als nous reptes d’emancipació social, i quin Partit. Resoldre aquestes qüestions és fonamental per a nosaltres que considerem l’organització una eina indispensable per a fer possibles els canvis.
Amb la victòria dels sublevats, el PSUC, que recollia tradicions molt diverses del moviment obrer català (van ingressar també sectors provinents de l'anarquisme durant aquests anys), va esdevenir la principal força opositora al règim feixista d'en Franco. Ho va ser, al llarg de molts anys, i donant prioritat al treball unitari antifeixista en tots els àmbits de la societat, fins a ser el motor i referent sòciopolític i cultural de la societat catalana, fins al punt que els PSUC era conegut simplement per el Partit.
És per això, que el PSUC és el referent i la tradició política de molts dels homes i dones que lluitem per una societat més justa i igualitària, treballant des dels seus àmbits, des de la militància, en organitzacions i moviments socials, i des de diferents opcions polítiques o sense adscripció partidària. Tots ells tenen cabuda en aquesta commemoració, que és, per a la Fundació, el millor acte de comiat del curs.
I és obligat, que aquest acte, sigui també un retrobament de persones de diverses generacions que han participact en el projecte polític del PSUC; un homenatge als homes i dones del PSUC que van lluitar per la llibertat i la defensa de la legitimitat de la II República contra el feixisme; així com a les persones que van lluitar durant 40 anys contra el feixisme de Franco. Són el nostre exemple i de qui ens comprometem a recollir el testimoni. Esperem que d'una vegada es pugui fer justícia a aquestes persones i la seva causa i s'aprovi una institució pública com el Memorial Democràtic, per tal d'honorar els i les lluitadors i lluitadores contra el feixisme i per la democràcia, que ha estat impossible fer aprovar aquesta legislatura. Confiem que el proper govern de Catalunya, un govern catalanista i d'esquerres, i també ecologista, s'afanyi a fer realitat aquesta exigència democràtica. També és necessari, més si cap en un context on la dreta oligàrquica encara s'en reclama hereva d'aquella barbàrie que en diem feixisme, que a Espanya s'aprovi una llei que pugui rescabalar els i les repressaliades del franquisme i al període democràtic de la II República.
Per últim, mireu, avui la tasca fonamental dels i les comunistes avui, es militi on es militi, és treballar amb entusiasme i mobilitzar-nos per un govern catalanista, d'esquerres i ecologista. Perquè, com deia al principi i reitero: només des de la unitat de les esquerres, com a expressió política de la unitat de la classe treballadora i altres capes populars, podem avançar en un projecte de país per a les majories. Com s'ha debatut a les jornades per la UPEC aquests dies, aquest govern catalanista i d'esquerres, encara que amb desencerts i amb contradiccions, ha fet molta feina: ha encarrilat el canvi de tendència en el contingut de la feina de govern: en educació, en sanitat, en benestar social... I ho ha fet en un clima gens favorable d'hegemonia de la dreta que ha governat Catalunya durant 23 anys des de l'interès de classe amb polítiques enorment regressives; i també de falta de mobilització social dels treballadors i treballadores per impulsar els canvis.
És per tot això que em de defensar i aprofundir aquest canvi de tendència, evitar tota involució i assegurar que les possibilitats que ofereix el nou estatut s'aprofitin bé i no siguin malmeses per la dreta.
Etiquetes de comentaris: 1, l'Espurna, Memòria Històrica
Publica un comentari