l'Espurna 16

Publicació de pensament, història i cultura de la Fundació Pere Ardiaca.

Etiquetes de comentaris: 16, Dones, Igualtat, PDF

Llegir més

Caminem a l’atzar
sota l’impuls
d’una nova certesa,
amb ulls àvids, oberts,
per abastar-ne un escaig
de llum, i esperem.
La mòrbida son de dies,
dits més venturosos,
se’ns apareix com un
bàlsam insípid de
somnis túrpids.
I, sobergues, ens alcem contra
mites, déus i profetes!


(Dins El blat del temps)
Montserrat Abelló


Tornem a tenir a les mans un exemplar de l’Espurna exclusivament d’autores i sobre temes de gènere. Participar en l’Espurna és un dels objectius que ens vam fixar l’Àrea de la Dona “Isabel Vicente” de la Fundació Pere Ardiaca. I així, en cada exemplar vetllem perquè hi surtin articles d’autores i, a més, que la revista de març tingui la condició feminista. "Per a mi, el que avui és important és que les dones escriuen conscients d’elles mateixes convertides en subjectes, i subjectes entestats en una lluita”/.../ diu Nicole Brossard en una conferència.

És això el que volem i, així, els articles que llegireu són d’autores entestades en una lluita. Una lluita sorda i constant (que deia un poeta amic). Les dones al llarg del segle XX hem realitzat grans avenços, especialment en l’àmbit dels drets: avui cap de les nenes o noies del país dubta que pot estudiar el que vulgui en funció dels seus interessos; però què passa quan aquesta noia s’incorpora al món del treball? Què passa quan cal compaginar la feina amb tasques de cura? Què passa quan el seu company se sent propietari d’aquella dona? I és d’aquest aspecte, de la violència masclista, del que tractem en aquesta Espurna. Una de les autores escriu: “ A principis del s XXI des de tots els àmbits es constata que el fenomen de la violència és estructural i complex i per tant per poder eradicar-lo i abordar-lo d’una manera integral i eficaç s’haurien d’implementar accions a curt, mig i llarg termini, actuacions des de tots els àmbits, amb una clara implicació de tota la societat: això és el disseny i la implementació de polítiques públiques”.

Estem en un moment de retallades profundes, diuen que per causa de la “crisi”. I ja sabem que quan els governs posen les tisores les més perjudicades som les dones. Esperem que aquesta revista ens ajudi a algunes a obrir els ulls i a d’altres a adquirir més arguments per organitzar-nos i plantar cara a les polítiques que no permeten el nostre ple desenvolupament i que suposen una agressió institucional envers nosaltres. Però la revista no es publica amb intenció de ser llegida només per dones. La societat és d’homes i dones. Una societat solidària, justa, equitativa, que posa en el centre de les polítiques públiques les persones, és una aspiració col·lectiva. Si retrocedim en drets hi perdem totes i tots!!

Etiquetes de comentaris: 16, Dones, Editorial, Igualtat

Llegir més

per Alba García Sànchez
Ex directora del Programa de Seguretat contra la Violència  Masclista de la Generalitat de Catalunya

L’autora analitza en aquest article el fenomen de la violència masclista al nostre país, constatant que és estructural i complex i per tant poder eradicar-lo passa per abordar-lo d’una manera integral i eficaç. Destaca a més, de manera docmentada, que la seva condició transversal fa que sigui urgent posar la lluita contra la violència masclista en l’epicentre de totes les agendes polítiques i públiques.

La violència masclista, aquella que pateixen les dones pel fet de ser dones, és un fenomen universal que, fruit del sistema patriarcal, és present a gairebé totes les cultures i a tots els nivells socials i econòmics i està vinculat a les mancances de les nostres societats pel que fa a les cotes d’igualtat (Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista)
La violència contra les dones és el resultat més greu d’unes relacions socials, encara avui dia, basades en la discriminació per raó de sexe. Té caràcter estructural i necessita d’un abordatge integral i multidisciplinari des de tots els àmbits i amb la implicació de tots els agents.

Com definim la violència masclista a Catalunya?

L'article 3 del Títol I de la Llei 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista, la defineix seguint el marc conceptual d'organismes internacionals com la violència que és produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, tingui com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l’àmbit públic com en el privat i que es dóna en forma d’abusos psicològics, físics, econòmics o sexuals i en els àmbits de la família, la parella o ex parella, laboral o social i comunitari (Mutilació genital femenina, matrimonis forçats, tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual, agressions sexuals, etc)


Quina és la realitat de la violència masclista a Catalunya?

La importància de mesurar el fenomen

L’abordatge integral de la violència masclista per part d’institucions i organismes públics requereix d’eines i instruments d’anàlisi, coneixement, seguiment i avaluació per tal que la o el gestor públics tinguin elements per al disseny i la planificació d’accions estratègiques a curt, mig i llarg termini encaminades a la seva eradicació.

Tanmateix aquestes estratègies tenen una amenaça constant alhora de ser dissenyades i implementades. En primer lloc el seu gran desconeixement i invisibilitat i en segon lloc, i malgrat els esforços, la manca d’indicadors adequats i fiables per poder tenir aquest coneixement.

Instruments elaborats per organismes internacionals han anat reflectint al llarg dels anys i amb escassos indicadors el caràcter global i transversal del fenomen.

És adient i pertinent fer un pas endavant en el disseny d’instruments de mesura i sistemes d’indicadors, comparables, amb un marc conceptual comú, que permetin la millora del coneixement a nivell internacional com local (KILLIAS, 2010)

Els organismes internacionals han instat les diferents organitzacions i institucions públiques dels Estats a dissenyar instruments i sistemes d'indicadors, que encara que parcialment, continguin elements comuns per poder tenir un coneixement global per saber a què ens enfrontem com a societat en general i com a institucions en particular.

Coneixements que ens permeten argumentar, dissenyar de manera més adient, eficaç, efectiva i eficient actuacions a curt, mig i llarg termini per acomplir l’objectiu de la seva desactivació.

La seva mesura, per tant, facilita plantejar accions de prevenció, d’atenció, de recuperació i de formació per a professionals de tots els àmbits (Diane Alméras, Rosa Bravo, Vivian Milosavljevic, Sonia Montaño, María Nieves Rico, 2002)


A l'Estat espanyol i fruit de les Polítiques Públiques de Gènere (BUSTELO, 2004) hi ha hagut escassos exemples per acostar-nos a aquest objectiu. Alguns són d’ONGs i en l’àmbit públic potser el més rellevant ha estat la Macroencuesta sobre la violencia contra las mujeres (III edició, 2006) que per primera vegada ens va donar informació sobre la gran victimització registrada de la violència en l’àmbit de la parella: sumats el maltractament reconegut i el maltractament tècnic la bossa negra en l’àmbit de la parella ja es detectava al voltant del 80%

Les dades de l’Enquesta de Violència Masclista de Catalunya

A Catalunya hi ha una llarga tradició (GONDRA, 2010) en l’elaboració d’instruments públics per diagnosticar aspectes relacionats amb la seguretat de la ciutadania: les enquestes de victimització que afegeixen el coneixement de la part experimentada de la inseguretat als ja tradicionals indicadors quantitatius provinents de fonts policials i/o judicials.

Com a novetat el desembre del 2010 va ser presentada l’enquesta de Violència Masclista de Catalunya (EVMC), primera enquesta oficial sobre el fenomen de la violència masclista al nostre país, un veritable pas endavant per al coneixement de les dimensions i les característiques de la violència a casa nostra.
Un avenç en l’intent de mesurar l’impacte d'un dels fenòmens que vulnera de manera més greu i punyent el dret de les dones a desenvolupar un projecte de vida en llibertat i conseqüentment sense violències al nostre país (Article 19, EAC).

El Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del Departament d’Interior Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya (2007-2010) va promoure conjuntament amb l’Institut Català de les Dones i la regidoria de la Dona de l’Ajuntament de Barcelona, l’Enquesta de Violència Masclista de Catalunya amb la finalitat de mesurar l’extensió de la violència masclista entre les dones de Catalunya de 18 a 70 anys.

Els àmbits bàsics de l’estudi per aquesta primera edició han estat:

Mesurar la prevalença de les agressions masclistes en l’àmbit públic
Mesurar la prevalença de la discriminació per raó de sexe i l’assetjament sexual a la feina
Mesurar la prevalença de les agressions masclistes en les relacions de parella
Mesurar la prevalença de les agressions masclistes d’especial gravetat
Mesurar les percepcions i els valors dels homes i les dones en l’àmbit de la violència masclista

Només el fet de comptar amb un instrument de coneixement i tenir dades de les dimensions i el caràcter de la violència masclista a casa nostra, esdevé una notícia per ella mateixa.

Cal tenir eines rigoroses per diagnosticar i poder preveure estratègicament les demandes. Copsar l’evolució del fenomen al llarg del temps en el ben entès que ha d’aconseguir consolidar-se com a enquesta pública, oficial i comparativa (Martin Killias, 2010). Cal dir, també, que esdevé un gran avenç en l’àmbit del coneixement de les polítiques públiques de Seguretat tenint en compte la perspectiva i l’impacte de gènere ja que es tracta d’una enquesta de victimització pionera al nostre país i en la qual ha cobrat el mateix nivell d’importància el resultat perseguit que la mateixa metodologia.

Ha esdevingut una operació de gran qualitat amb 14.122 dones entrevistades i 1.500 homes.

L’EVMC posa llum sobre les dimensions actuals de l’afectació de la violència masclista, l’impacte, la prevalença, el nivell de victimització experimentada, l’índex de fets denunciats, el tipus de fets, el nivell d’afectació que aquest fets tenen en les dones, els valors i les percepcions que tenim com a societat cap a aquest fenomen,
el tipus d’agressors i les conseqüències que té per la vida de les dones haver estat sotmeses a la violència masclista en les seves relacions de parella, en les seves relacions familiars, en l’àmbit laboral, en l’espai públic, etc.

L’enquesta esdevé una eina sociològica valuosa, ja que analitza la violència masclista en tots els àmbits (a la parella, a la feina, a l’espai públic) durant el 2009, i recull dades de les grans violències patides per les dones al llarg de tota la vida.

Apunts sobre una realitat que es fa visible

Una de les dades més rellevants que ens aporta l’EVMC ha estat la de confirmar les sospites que els diferents actors i agents implicats tenien sobre les dimensions de la violència masclista és a dir el 26,6% de les dones residents a Catalunya, entre 18 i 70 anys, 1 de cada 4 dones ha patit una agressió masclista d’especial gravetat al llarg de la seva vida.

Les agressions masclistes d’especial gravetat que han estat registrades son les violacions, els intents de violació, els tocaments sexuals amb violència física o amenaces, les agressions físiques i les amenaces greus (amenaces de mort o amb objectes perillosos) i altres agressions d'especial gravetat, particularment l’assetjament psicològic sever.

De les dones que conviuen amb un home des de fa un any o més, (l’1,4% de les dones residents de 18 a 70 anys) un 4,6% estan exposades, com a mínim, a una agressió masclista com controlar i sotmetre la dona exigint que faci tot el que la parella home vol, controlar on és i què fa en tot moment, impedir que es relacioni normalment amb altres persones o que tingui diners per a les seves despeses diàries.
D’aquest 4,6% de dones que pateixen comportaments que lesionen la seva llibertat i la seva dignitat, una mica menys de la meitat es consideren explícitament maltractades. És a dir, un 2% de les dones −entre 18 i 70 anys− que conviuen amb un home des de fa un any o més a Catalunya consideren que van ser objecte de maltractaments per part de la seva parella actual al llarg de l’any 2009.

L’any 2009, doncs, a Catalunya més de 36.000 dones han estat victimitzades per fets d’especial gravetat.

Denúncies de la violència masclista en l’àmbit de la parella

Del 2008 al 2010 a Catalunya s’han registrat un total de 23 dones víctimes mortals de violència masclista a l’àmbit de la parella de les quals 9, és a dir, un 28% havien denunciat prèviament.

L’EVMC desvetlla que més d'un 80% de les dones que han patit fets que consideren delictius, la majoria a mans d’un home del seu entorn, no ho denuncien.
La denúncia formal de les agressions masclistes no arriba al 18% dels episodis considerats delictius per les mateixes víctimes, una xifra que contrasta amb el total de fets enregistrats.

En total, el 23,2% de les dones residents a Catalunya, de 18 a 70 anys, van patir algun episodi de violència masclista al llarg de l’any 2009 i la majoria d’aquests episodis han estat considerats lleus per les dones afectades. Però no tots: el 9,3% de les dones residents de 18 a 70 anys informa d’agressions de fort impacte subjectiu, és a dir, d’un impacte psicològic valorat entre 7 i 10 punts, en una escala de 0 a 10.

La gran majoria d’aquestes agressions de fort impacte han estat considerades delictives per les víctimes, concretament el 6,8% de les dones entrevistades consideren que han estat víctimes d’un delicte. Però de tots aquests episodis considerats delictius, només s'ha presentat denúncia en el 17,7% dels casos. És a dir, més del 80% de les dones que han patit fets que consideren delictius, no ho han denunciat.

Tot i així s’ha de tenir en compte que si les dones denuncien poc no vol dir que no es considerin maltractades, que no siguin conscients de les diverses situacions d’abús, ans al contrari: en l’àmbit de la parella i ex-parella, prop de 70.000 dones residents a Catalunya s’han considerat maltractades el darrer any.

D’una altra banda, un 7,4% de les dones que han tingut parelles anteriors reconeixen haver estat víctimes d’agressions masclistes per part de la seva ex-parella home, al llarg del 2009, en uns termes que les mateixes víctimes qualifiquen de maltractament. I això suposa aproximadament unes 33.000 dones addicionals. Segons aquestes dades, doncs, al llarg de 2009 al voltant de 70.000 dones es consideren maltractades per la parella amb la qual conviuen actualment o per alguna parella amb la qual havien conviscut anteriorment.

Caldria anar més enllà i esbrinar els veritables motius de l’índex tan baix de denúncies i si les actuacions públiques han de centrar-se només en aquest instrument, però el cert és que aquesta dada ens permet confirmar el que apuntava l’indicador del maltractament tècnic de la Macroencuesta estatal, i anar més enllà partint de la constatació que tot i que les dones considerin delictius els fets que han experimentat no els denuncien.

A partir d’un plantejament integral es fa necessària la revisió de les actuacions únicament adreçades o plantejades des del punt de vista exclusivament del sistema judicial i policial, i implementar accions integrals com les accions preventives i de detecció precoç, així com les adreçades a desactivar les situacions de violència abans que es converteixin en delictes.
Incompliments per separació

Una de les dades rellevants derivades de l’àmbit de la denúncia és la que s’extreu d’observar el gruix del 17,7% que sí denuncia perquè veiem que aquest índex es troba majoritàriament en el gruix de denúncies per incompliment de sentències de separació, majoritàriament en incompliments d’acords referents a pagaments de pensions.

El 23,9% de les dones separades o divorciades amb fills tenen una ex-parella que no paga la pensió establerta i el 16,8% paguen menys del que tenen establert.

Percepció social en clau de gènere

En termes generals, les dones perceben l’evolució de la violència masclista amb escepticisme. Tot i que l’enquesta evidencia un canvi significatiu cap a un major retret social de la violència masclista en tots els àmbits, les dones són més pessimistes que els homes pel que fa als progressos assolits i a l’evolució futura d’aquest problema.

En tot cas, són molt més crítiques que els homes amb els avenços aconseguits o previsibles. Així, el 30,8% dels homes creuen que les agressions masclistes a la via pública han disminuït, però només el 15,5% de les dones pensen el mateix. I s’enregistren diferències d’aquesta magnitud en tots els àmbits:, o el 33,2% dels homes creuen que les agressions masclistes per part de parelles i exparelles ha
disminuït, però només el 8,8% de les dones ho pensa.


Àmbit Laboral

Especialment en el laboral veiem que el 59,5% dels homes perceben millores en l’àmbit laboral, però només el 32,3% de les dones perceben el mateix.
Aquest mòdul, entre d’altres, fa evident la permanència de la discriminació per raó de sexe malgrat el recorregut fet de Polítiques actives de promoció de la igualtat d’oportunitats com la mateixa la Llei d’Igualtat i conseqüentment evidencien que encara són molt necessàries.
Un altre aspecte rellevant ha estat la possibilitat de tenir coneixement i poder fer visible la important victimització de la violència masclista en l’àmbit laboral com l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe.
El 4% de les dones d’entre 18 i 70 anys, residents a Catalunya, que han tingut un treball assalariat, s’han vist obligades algun cop al llarg de la seva vida a plegar d’una feina remunerada per evitar una situació d’assetjament sexual.

L’EVMC també ha enregistrat que un 5,2% del casos en els quals van haver de deixar la feina va ser per motius sexistes, com ara estar embarassada.
Per altra banda, més d’un 9% de les dones entrevistades s’han vist obligades, al llarg de la seva vida, a deixar la feina a causa de pressions de la pròpia parella (3,9%) o per pressions familiars o dificultats per harmonitzar la vida laboral i familiar (5,4%).

L’assetjament sexual a la feina, al llarg de l’any 2009, va afectar gairebé un 0,9% de les dones que treballaven per compte d’altri, i eren més del 3% les dones entrevistades que informaven d’alguna agressió esporàdica a la feina.

Al llarg de l’any 2009, un 14,7% de les dones que treballaven per compte d’altri
s’han considerat discriminades a la feina per raó de sexe. Una part important d’aquesta discriminació s’enregistra en les retribucions (prop d’un 10% de les dones assalariades es consideren subjectivament discriminades en aquest punt), i més del 8% informen de discriminacions en la promoció professional.

També el 4,3% de les dones que treballen per compte d’altri es consideren sotmeses a maltractaments psicològics a la feina per raó de sexe. Els resultats revelen que l’impacte psicològic d’aquest tipus de discriminació és un dels més alts, pràcticament idèntic al dels maltractaments reconeguts a la parella.

L’espai públic

En l’espai públic, un 12,2% han patit algun tipus d’agressió sexista al carrer l’any 2009, (comentaris molestos, acostaments indeguts, exhibicionisme) de les quals el 3,2% assenyala que els fets li van produir un impacte psicològic intens i gairebé la majoria d’aquestes dones van considerar que aquella agressió constituïa un fet delictiu.

Existeix una preocupació creixent de les nostres societats per la seguretat ciutadana davant dels riscos de vandalisme i criminalitat, ara cal introduir l’impacte de gènere en aquesta preocupació però sovint davant les violències urbanes tant a nivell de percepcions, inseguretat subjectiva, com a nivell de fets (seguretat objectiva). Les Polítiques públiques tanmateix han posat històricament l’èmfasi en els aspectes delinqüencials orientats bàsicament a la protecció de bens i a la prevenció d’homicidis obviant els índex de victimització en general, el sentiment d’inseguretat en clau de gènere, i la victimització de gènere, l’esbiaix de gènere i sexe en la violència sexual o els delictes contra les persones.

Els agressors

L’enquesta també trenca mites respecte als autors de les agressions físiques i sexuals contra les dones, la majoria dels agressors són persones conegudes per la víctima i sovint són persones properes. Revela que, amb excepció de les agressions masclistes en els llocs de freqüentació pública (carrers, transports, discoteques...), en la resta de supòsits l’agressor és majoritàriament una persona coneguda per la víctima. Els agressors coneguts arriben al 83,5% en els supòsits d’agressions físiques, al 80,7% en casos de violació, al 75,3% en supòsits d’amenaces greus, al 62,4% en els casos de tocaments amb violència i intimidació i al 54% en els intents de violació.

Prop del 30% de les violacions són comeses pels ex-marits o ex-parelles, i el 32,5% dels intents de violació per coneguts, que no són familiars, parelles ni exparelles.
A mode de conclusions
A principis del s.XXI des de tots els àmbits es constata que el fenomen de la violència és estructural i complex i per tant poder eradicar-lo passa per abordar-lo d’una manera integral i eficaç, implementant accions a curt, mig i llarg termini, actuacions des de tots els àmbits, amb una clara implicació i complicitat de tota la societat.

Podríem afirmar que les dimensions de la violència a Catalunya són un reflex de la mundialització d’aquesta pandèmia, cal comprendre que afecta un sector molt important de la nostra societat de manera punyent i severa, i que la seva condició transversal fa que sigui urgent posar la lluita contra la violència masclista en l’epicentre de totes les agendes polítiques i públiques.

Sempre s’ha dit que més val prevenir que curar: doncs qualsevol pas enrere en la incipient marxa de les polítiques d’eradicació de la violència expressa una manca de compromís pel respecte als drets fonamentals de les dones.
No cal dir que la violència masclista és una greu vulneració dels drets bàsics de les dones en general i de les dones que la pateixen en particular, per tant res no justifica abaixar la guàrdia.

Els governs com el català no han de permetre cap retrocés en aquest sentit perquè encara estem lluny de l’assoliment dels objectius per a la seva eradicació.





Bibliografia
BAREA, Consuelo. 2000, “Erradicar la violencia de género, un reto social... y sanitario” separata de la revista Mujeres y Salud, núm 6, setembre del 2000.

BUSTELO RUESTA, Maria. 2004, La evaluación de las políticas de gènero en España, Facultad de Ciencias Políticas y Sociología, Universidad Complutense, Madrid.

BUSTELO RUESTA, Maria. 1999, “Políticas públicas de igualdad y de género en España: Evolución y evaluación” a ORTEGA, M., SÁNCHEZ, C., VALIENTE, C., Género y ciudadanía. Revisiones des del ámbito privado. Instituto Universitario de Estudios de la Mujer UAM y Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales,Instituto de la Mujer, Madrid, 1999. pp. 367-389

CAMARASA i CASALS, Mar, Propuesta de nuevos indicadores para medir los efectos de la violencia de género, Barcelona: Surt, DL 2009. 76 p. ISBN: 978-84-613-1807-0

COMAS d’ARGEMIR, Dolors “Noves famílies i polítiques públiques. La situació a Catalunya” a Revista Etnològica de Catalunya, Núm. 32 2008, pàgs. 74-86
ALMÉRAS, Diane, Bravo, Rosa, Milosavljevic, Vivian, Montaño,Sonia, Rico, María Nieves HYPERLINK "http://archivos.diputados.gob.mx/Centros_Estudio/ceameg/violencia/siv1/doctos/lcl1744e.pdf"Violencia contra la mujer en relación de pareja: América Latina y el Caribe, Publicación de las Naciones Unidas, 2002, ISBN 92-1-322035-9, ISSN: 1564-4170
DDAA, Violencias contra las mujeres en el mundo: Diversidad de miradas y estrategias para afrontarlas. Elaboración de indicadores básicos, Editat per Entrepueblos, Barcelona, 2008.

DDAA, 10 anys d’Enquesta de seguretat pública de Catalunya: experiències europees: balanç i reptes de futur, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Generalitat de Catalunya, 2010

GONDRA, Bernat Jesús, “L’Enquesta de seguretat pública de Catalunya (ESPC)” a
DDAA, 10 anys d’Enquesta de seguretat pública de Catalunya: experiències europees: balanç i reptes de futur, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Generalitat de Catalunya, 2010.

KILLIAS, Martin “Les enquestes sobre delinqüència com a eines per a la creació de polítiques” a DDAA, 10 anys d’Enquesta de seguretat pública de Catalunya: experiències europees: balanç i reptes de futur, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Generalitat de Catalunya, 2010.

SIERRA A. Jorge Diego (coord) Re-pensando la Seguridad. Percepciones y representaciones en torno a la Seguridad Humana en Medellín 2009. Observatorio de Seguridad Humana, Universidad de Antioquia, Instituo Popular de Capacitación, Personería de Medellín http://www.seguretat.org/ides/ca/llistat-autor/fitxa-autor.html?id=18,
TORRENTE, Diego “Indicadors de Risc de Seguretat Ciutadana” a Informe 2009 de l'Observatroi del Risc: http://www.seguretat.org/ides

Un context ampli, el cultural (macrosistema) ens remet a les formes d'organització social, els sistemes de creences i els estils de vida que prevalen en una cultura o subcultura particular. Són patrons generalitzats que impregnen els diferents estaments d'una societat (patriarcat)
El segon nivell, el social (exosistema) està format per la comunitat més pròxima. Inclou les institucions mediadores entre el nivell de la cultura i el nivell individual: l'escola, l'església, la mesquita, la sinagoga..., els mitjans de comunicació, els àmbits laborals, les institucions recreatives, els organismes judicials, els de seguretat
El context més reduït i pròxim, l’individual (microsistema) es refereix a les relacions cara a cara, que constitueixen la xarxa de vinculació més propera a la persona. Dins d'aquesta xarxa, els processos d’individuació i socialització, les relacions de gènere en la parella o en la família, sigui de la composició que sigui es poden entendre com a estructures bàsiques del microsistema i hi tenen un paper molt important

La definició de CEDAW i de la Plataforma per a l’Acció fins al 200 de Beijing ’95 i la dels Objectius del Mil·lenni son similars i tracten el concepte en sentit ampli incloent totes les violències que a la Llei 5/2008 es consideren masclistes.
En el moment en què l’Estat o els poders públics reconeixen que existeix una situació de desigualtat entre els gèneres i que aquesta s’ha d’incloure en l’agenda pública per actuar i canviar aquesta situació de desigualtat i discriminació, podríem dir que és el moment en el qual neixen les Polítiques públiques de gènere a l’Estat espanyol, el 1983 amb la creació de l’Instituto de la Mujer. Les polítiques públiques, doncs, són el conjunt d’intencions i decisions, objectius i mesures adoptades pels poders públics per a la promoció de les dones i de la igualtat entre els gèneres (Bustelo, 2004:17)
DDAA, Violencias contra las mujeres en el mundo: Diversidad de miradas y estrategias para afrontarlas. Elaboración de indicadores básicos, Editat per Entrepueblos, Barcelona, 2008

CAMARASA i CASALS, Mar, Propuesta de nuevos indicadores para medir los efectos de la violencia de género, editat per SURT Fundació de Dones, Fundació privada, Barcelona

Promoguda per l’Instituto de la Mujer de l’Estat i realitzada per SIGMA DOS amb les seves tres edicions ha estat, fins fa poc l'única enquesta que ens ha donat un mínim de coneixement sobre el fenomen de la violència masclista. “La primera se llevó a cabo en el año 1.999, al comienzo del primer “Plan de acción contra la violencia doméstica” del Instituto de la Mujer, la segunda en 2002 a la finalización de dicho Plan y, en el presente año, se ha realizado una investigación idéntica con el fin de ver la evolución del maltrato contra las mujeres en el ámbito doméstico, una vez aprobada la Ley Orgánica de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género de 28 de diciembre de 2004”
Fa referència a tots aquells fets considerats maltractaments i que les dones entrevistades no els reconeixen com a tals
Totes les dones tenen dret al lliure desenvolupament de llur personalitat i capacitat personal, i a viure amb dignitat, seguretat i autonomia, lliures d'explotació, maltractaments i de tota mena de discriminació.
Les dones tenen dret a participar en condicions d'igualtat d'oportunitats amb els homes en tots els àmbits públics i privats.
Fitxa tècnica de l’EVMC (http://www20.gencat.cat/docs/interior)

L’indicador d’impacte mesura el rastre dels fets sobre el record de les víctimes. La prevalença inclou fets que les mateixes víctimes no consideren delictius i ho són perquè estan tipificats al Codi Penal .
Bases de dades del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista (web)
Ley Orgánica 3/2007, de 22 de marzo, para la igualdad efectiva de mujeres y hombres.

Etiquetes de comentaris: 16, Cultura, Dones, Igualtat, Política

Llegir més

Montserrat Vilà Planas
Coordinadora de la Plataforma unitària contra les violències de gènere

Montserrat Vilà aconsegueix en el títol de l’article donar-nos una pista clara del què hi tractarà. Explica l’origen de la violència masclista que és diferent a la resta de violències i analitza que el canvi social i estructural es troba amb unes grans resistències i orienta cap a intervencions concretes.

La violència que s’ensenya i s’aprèn.


Malgrat la violència contra les dones és un fenomen antic, que ens remunta als orígens de la història escrita, és en les últimes dècades quan ha passat de ser considerat un fenomen privat a ser reconegut com un problema social.
Aquest procés ha estat marcat per la lluita de molts grups de dones, del moviment feminista i de dones que s’hi han deixat la pell.

Des del segle XVIII i XIX, ja hi ha les primeres passes a nivell general, amb el moviment sufragista i dones com Olympe de Gouges o Clara Campoamor que lluiten per aconseguir els mateixos drets que els homes i deixar de ser ciutadanes de segon ordre. Però també a nivell concret de la violència contra les dones el 1825, en un estudi d’Anna Wheeler “La demanda de la mitad de la raza humana”, hi ha les primeres denúncies i recerques sobre els perills que troben les dones dins la institució del matrimoni, l’espai familiar i el laboral. Hi ha altres dones, com Flora Tristán o Frances Power, que parlen i denuncien els maltractaments a les dones comparant-los amb l’esclavitud.

Malauradament, però, ha estat un procés molt lent i no és fins avançat el segle XX , cap a la dècada dels anys 60, que les dones comencen a poder organitzar millor les seves forces i reivindicacions, com el dret a viure sense violència, i tenen ja un argumentari. Trobem ja nombrosos estudis que demostren que la violència contra les dones, lluny de ser un fenomen inevitable i normalitzat de l’àmbit privat, és una violència estructural, que parteix del patriarcat, i que s’ha de passar a donar una resposta amb les polítiques públiques.

No és fins el 1993 que Nacions Unides fa la primera declaració, a Viena, on s’afirma que la violència contra les dones suposa una violació dels drets humans i es reconeix que: “La violència vers les dones és qualsevol acte de violència basada en el gènere que té o pot tenir com a resultat danys i/o patiments físics, sexuals i/o psicològics per a les dones, i que també té en compte les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant en la vida pública com en la privada”.

L’any 1995 es fa un nou pas amb la declaració de dotze punts pels drets de les dones, en la Plataforma d’Acció, aprovats a la IV Conferència mundial de dones a Beijing, i signats per 189 països, on s’acorda eliminar totes les formes de discriminació contra les dones i les nenes, amb un punt específic contra la violència.

Malgrat aquests avenços a les democràcies de les societats occidentals respecte als Drets de les dones, encara el 25 de novembre del 2006, la comissionada de l’ONU, Louise Arbour, afirmà “no hi ha cap regió del món, ni país o cultura on els drets de les dones siguin assegurats”.

Totes aquestes fites són fruit d’un llarg camí de lluites parcials que a la dècada dels 80 es duen a terme principalment a Europa, per part dels grups de dones i moviments feministes, pressionant i exigint lleis i mesures en les polítiques públiques dels respectius governs. Per exemple a l’Estat espanyol fins al 1983, al codi penal es considerava un atenuant la relació conjugal en els casos de maltractament.


Perpetuació de la violència contra les dones a través del temps.

Sovint ens preguntem per què després de tantes lluites i d’aconseguir uns Drets que en teoria ens equiparen als homes, continua aquesta discriminació i violència contra les dones, per què aquests drets no són reals? Per què es perpetua el patriarcat? Per què aquesta resistència a canviar l’estructura d’aquest model social?
Hem d’anar a l’arrel de les causes d’aquesta violència per poder-la explicar. És una violència estructural, que parteix del patriarcat com un ordre social basat en l’autoritat, lideratge i poder dels homes sobre les dones, i que han fet seus tots els sistemes econòmics i socials des dels temps de la història escrita, arribant a l’actual sistema capitalista. Ordre, que a partir d’una cultura entesa i apresa de generació en generació, serveix per mantenir les desigualtats, discriminacions i agressions contra les dones com un fenomen natural i biològic, legitimat i per tant permès a tot l’àmbit social.

Aquí és on hem de buscar les causes de la violència masclista. No són causes derivades d'una qüestió biològica, sinó per una situació de domini, de la desigual distribució de poder entre homes i dones. Una cultura en la que hi ha una socialització i educació de les dones com a gènere inferior i subordinat als homes. Aquesta cultura provoca una violència simbòlica, la que ens prepara a dones i homes, des que naixem, per adquirir els nostres rols respectius de submissió i dominació.

L’origen de la violència de gènere és diferent a la resta de violències, de les dones contra els homes, dels pares o mares contra els fills, dels fills contra els pares, de la de classe social... Aquest debat sorgeix a moltes xerrades, no és que les altres no hi siguin o siguin menys importants, són diferents i es tracten en altres espais. Si reconeixem que la violència masclista és l’expressió més greu d’aquesta cultura patriarcal ja tindrem molt de guanyat, ja podrem començar a canviar les coses.

Sovint però, la manera de tractar-ho en els mitjans com un succés, com si no es pogués evitar, com un accident, o fins i tot els professionals que han d’atendre les dones en els diferents circuits, es queden a la superfície, no van a aquestes arrels o, encara pitjor, en els últims temps a la judicatura hi ha tot un retrocés i es culpabilitza i criminalitza les dones una vegada més amb preteses teories com la discriminació dels homes per part de les lleis, amb els atacs per les preteses “denúncies falses” o la “síndrome d’alienació parental”.

El masclisme instal·lat a la societat, justifica aquestes conductes de domini i abús. No s’accepta que matin una dona però sí moltes situacions dins la societat que es banalitzen i van marcant una naturalització d’aquests abusos i rols: els nois i homes són més forts i protegeixen les noies i dones, en saben més, són més bons en ciències, són més decidits com a líders socials, un munt de conceptes que s’imposen i que no només acaben amb horrorosos crims sinó que conformen la coerció del desenvolupament dels drets de les dones en la societat i per tant la manca de llibertat.

"Les dones constitueixen la meitat de la població mundial. Realitzen les dues terceres parts del treball que es fa al món. Guanyen el 10% dels salaris totals. Només són propietàries d´un 1% de la propietat mundial".

“72 milions de nens en edat escolar no assisteixen a l’escola, del quals, 39 milions (54%) són nenes.

Aquestes dades i més que podeu consultar a l’Informe global de l'ONU, poden demostrar aquesta realitat que representa el masclisme a tot el món. No és l’invent de grups de dones que busquen protagonismes. És una realitat flagrant i que té com a conseqüència més brutal la violència contra les dones.


Mesures i lleis durant les últimes dècades.

I quines reaccions hi ha hagut una vegada s’ha reconegut que la violència contra les dones és una realitat? Les podem resumir en dues: d’una banda les associacions de dones, el teixit social en general i una part important de professionals i de polítiques que han començat a treballar cadascú en el seu terreny, per acabar amb aquest greu problema social. D’altra banda una resistència a que canviïn les coses, a aplicar les lleis i mesures decidides, de gran part dels poders públics representats per professionals que actuen en el circuit d’atenció a les dones, com la judicatura o l’educació. També de la societat en forma de col·lectius per la custodia compartida o els “pro vida” o intel·lectuals i escriptors. Aquesta resistència evidencia que si bé una part de les mancances i dificultats de desenvolupar les mesures i lleis aprovades són els recursos materials, hem d’afegir com a resistència principal la manca de coneixement de les arrels d’aquesta violència. La principal manera de combatre-la és treballar per un canvi en els nostres rols, un canvi de la masculinitat que preval a la societat, un canvi de fer tan atractiva la violència del gènere masculí o de fer atractiu el noi de l’escola més poc respectuós amb les noies.

Som aquí, en aquest camí tortuós de canvi social i estructural que té unes grans resistències. Els debats al Fòrum contra les violències de gènere, celebrat el passat novembre, es van centrar precisament en aquestes resistències. Podeu consultar les principals ponències a: HYPERLINK "http://www.proviolencia.org" www.proviolencia.org.

Des de la xarxa social hem d’exigir el desplegament dels recursos econòmics adients per a totes les dones que ja pateixen aquests abusos, però al mateix temps hem de contribuir a crear espais dins la societat que fomentin la llibertat de les dones i que augmentin la seva capacitat de decisió pública. Les dones que van assistir al Fòrum i que havien patit violència, es deien a si mateixes Supervivents, perquè des del moment que comencen la lluita pel seu alliberament de l'agressor, deixen de ser víctimes, no necessiten ser tutelades, necessiten que la societat els repari el mal causat aportant els recursos adients.

Sis anys després de l’aprovació de la Llei estatal i dos anys després de la Llei dels drets de les dones per a l’eradicació de la violència masclista a Catalunya, on som? Malgrat la Llei estatal, fins ara podem dir que en alguns casos ha salvat vides per la rapidesa judicial, en molts d’altres la necessitat de la denúncia, l'excessiva tutela de la víctima i els diagnòstics equivocats pel que fa a les causes que porten una dona a aquesta situació, estan ocasionant reaccions i realitats adverses per a les dones. Paradoxalment, mentre es diu que les dones volen fer servir aquesta llei en el seu profit acusant falsament les seves parelles, el que ens diuen les juristes feministes és que procuren, si no són casos extrems, no acudir a la denúncia pels estralls que se'n deriven i les dificultats dels processos.

La llei catalana és més propera a l’atenció directa a les dones i no necessita la denúncia per accedir als seus avantatges de recuperació integral en situacions de violència i reconeix explícitament drets com l’atenció i la reparació. Dret a l'accés a l’habitatge de promoció pública. Contractació prioritària i subvencionada a les empreses.

També contempla “la coeducació” com a element fonamental per lluitar contra la violència envers les dones. En el camp de la publicitat estableix "l'obligació de respectar la dignitat de les dones i la prohibició de generar, difondre continguts que justifiquin o banalitzin la violència masclista".

Malgrat tenir aquestes eines a la mà, encara quan acompanyem una dona en el circuit de cura i recuperació de la salut, de la judicatura, de l’habitatge, la impotència és molt gran i sovint encara no pot aconseguir aquesta reparació de la seva llibertat com a dona i com a persona. I és que les lleis les apliquen les persones i per tant han de tenir aquesta formació específica que estudia les causes i a partir d’aquí pot actuar amb precisió i pot ajudar a què les dones siguin ciutadanes i persones de ple dret.
Com deia Marisa Fernández durant la seva conferència magistral del 8 de març del 2006, “Podrem millorar el tractament de la violència masclista però no l’eradicarem fins que construïm un sistema que rebutgi les visions androcèntriques, un sistema dúctil, mestís, marcat per la lògica de les diferències sense jerarquia, i pel reconeixement de l’esfera privada i de la pública, amb polítiques de visibilitat, de presència i de reconeixement de drets, en definitiva, un dret sexuat però no sexista.”

Per això és molt important la nostra tasca com a societat civil, la tasca d’aproximació i sensibilització de la xarxa social. La mentalitat, les idees i les creences no avancen al mateix ritme que els canvis polítics i malgrat viure en societats democràtiques en les que es declaren la igualtat de drets, perdura la socialització ancestral d’entendre de manera desigual les relacions entre homes i dones.


Qualsevol intent agosarat de fer un gran canvi en les condicions existents, qualsevol noble visió de noves possibilitats per a la raça humana, han estat etiquetats d'utòpics. Emma Goldman. ( http://es.wikipedia.org/wiki/Kaunas, http://es.wikipedia.org/wiki/27_de_junio, http://es.wikipedia.org/wiki/1869, http://es.wikipedia.org/wiki/Toronto, http://es.wikipedia.org/wiki/14_de_mayo, http://es.wikipedia.org/wiki/1940)


Fonts:
Agència de notícies L’Independent http://www.laindependent.cat
Col·lecció Quaderns de l’Institut: http://www20.gencat.cat

Etiquetes de comentaris: 16, Dones, Igualtat

Llegir més

per Àngels Martínez i Castells
Economista i presidenta de la Plataforma ciutadana DEMPEUS per la Salut Pública

L’Àngels Martínez i Castells relaciona en aquest article l’actual crisi amb la salut i violència des del vessant de gènere, aportant dades i donant una vió global integradora a una crisi mundial que no només genera atur i desigualtats sinò que afecta directament a la salut dels i les treballadores, i de manera molt especial, a les dones.

Segurament és força oportú, en un article que vol relacionar de manera especial l’actual crisi amb la salut i violència des del vessant de gènere, recordar els estralls de la crisi econòmica del 1929 que van afectar de manera especial dones i infants, encara que no agradi massa a les autoritats responsables de gestionar l'actual crisi que es facin comparacions, segurament perquè la crisi del 29 es va resoldre amb un increment molt considerable de les regulacions econòmiques sobre un capitalisme salvatge… tot el contrari del que estem vivim actualment. Les mesures que es van prendre a començaments del segle XX són tot el contrari de les actuals... encara que per començar a actuar va caldre que el deteriorament de la salut afectés els Estats Units a una tercera part de tots els nens i nenes, i una quarta part de la població adulta, (especialment dones), pel que fa a desnutrició, i els problemes mentals arribessin a ser especialment colpidors en la canalla i en els milers de dones que van perdre la seva llar (mentre departaments de salut dels USA reduïen pressupostos o fins i tot tancaven serveis de salut fonamentals). Finalment, amb les mesures que va posar en vigor el president Roosevelt, es va començar a guanyar el pols a la crisi: increment de sous per als treballadors i treballadores, grans inversions en infraestructures, més impostos per als més rics... Finalment, de la II Guerra Mundial en va sortir un món dividit i una esperança (fallida, però no derrotada) per fer realitat un sistema econòmic alternatiu.
Quan la situació econòmica i financera ha estat prou estudiada, les repercussions en la salut de la crisi ho han estat molt menys, i encara amb menor quantitat des d’una perspectiva de gènere. Actualment ja es pot disposar d’alguns estudis que relacionen crisi econòmica i salut, i fan especial esment de l’increment de la mortalitat per cardiopaties isquèmiques, (especialment rellevants a Austràlia), i un empitjorament de l'estat general de la salut en mares solteres en atur a Suècia. Aquest tipus de treballs ens interessen sobre tot pel seu vessant d’alerta, ja que les persones expertes en el tema, en base al que es coneix de les crisis anteriors, recomanen posar una atenció especial als problemes de
1) desnutrició (en especial en població infantil, dones gestants o mares lactants, persones diabètiques o amb malalties cròniques, etc...
2) condicions de vida de les persones que han perdut la seva llar, per l’increment que suposa de malalties infeccioses, problemes de salut mental i violència
3) relació entre atur i pobresa relativa, aïllament social, pèrdua d'auto-estima i comportaments poc saludables (alcoholisme, addicció a psicotròpics...)
4) drogoaddicció i creixement de tot tipus de comportaments d’addicció, depressió i altres problemes de salut mental, ja que a la recessió augmenten els desnonaments i la taxa de suïcidis (especialment en els països més explotats...)
5) augment de la mortalitat, que és conseqüència de la desnutrició, drogoaddicció i altres patologies abans esmentades, però també de la reducció dels programes i dels serveis mèdics de salut
6) deteriorament de la salut infantil, en especial pel que fa referència als serveis no coberts pel sector públic de salut
7) violència (en especial, violència de gènere)
8) problemes de salut ambiental i laboral (amb la precarització de les relacions socials i laborals que la crisi imposa a les condicions de vida i treball de les persones més febles)
9) injustícia social i violació dels drets humans, en especial contra les persones immigrades i altres minories, de les que les dones són en l’actualitat, majoria...

L’OMS alerta...
No costa massa enfocar els punts anteriors des de l'òptica de gènere i descobrir que, en la majoria, quan no està esmentada de forma explícita, la dona és la gran perjudicada. I en aquest sentit, val la pena recordar amb Margaret Chan que si --al marge de la crisi-- moltes necessitats de salut de la dona estan desateses, amb la crisi són les dones les primeres en sentir els efectes de les privatitzacions i les retallades dels serveis socials i de salut. La raó és força evident: els factors que impedeixen que millori la salut de la dona no són de caràcter fonamentalment tècnic o mèdic: són de tipus social i polític i es ressenten seriosament de les restriccions que els capitals privats (“els mercats”) imposen amb la crisi. En el terreny de la salut pública és possiblement més difícil encara que en temps de crisi es puguin canviar actituds i comportament, combatre la discriminació i millorar la situació de la dona. 

Les diferents societats que la història ha conegut (i en especial el sistema capitalista) han creat relacions de desigualtat de diverses menes, entre elles, de classe i de gènere, i si les polítiques que normalment es fan les mantenen, en temps de crisi les reforcen. Les dones, presents sempre en els esdeveniments fonamentals de la vida com són els naixements, les malalties i la mort, s’encarreguen del 80% de totes les cures que la salut comporta, i en alguns casos especialment difícils, fins al 90% (per exemple, en l'atenció de malalties relacionades amb el VIH / Sida) Si afegim les creixents privatitzacions de la sanitat pública, estem imposant una responsabilitat addicional, que forma part també de la violència social, sobre un treball de les dones que s’incrementa sense rebre més suport, ni es reconeix ni està remunerat. (La Llei de la Dependència suposa un parèntesi en aquesta invisibilitat i no reconeixement de les atencions de cura de persones malaltes o invàlides... No vull ser malastrug però ja veurem fins a quan aconsegueix mantenir-se en la dèria de “retallades” de les polítiques amigues de les dones.) I la raó és ben senzilla: en temps de crisi és més difícil que mai que les societats i els dirigents polítics que les governen acceptin que la salut de les dones importa, que les seves responsabilitats en la salut de les persones del seu entorn és fonamental i poc o gens reconeguda, i que cal prioritzar les necessitats de salut no ateses de les dones i les nenes, que comencen per una vida amb més equitat i menys desigualtat per motius de gènere.

En aquest sentit, Chan vincula també gènere i classe, i ens diu que quan es compara “l'estat de salut de les dones de països de renda alta i de renda baixa, els resultats són predictibles i eloqüents. En totes les regions i grups d'edat, les dones i les nenes dels països d'ingressos més alts presenten nivells de mortalitat i morbiditat inferiors als de les que viuen en països d'ingressos baixos.” És temptador concloure que la pobresa és el determinant més important dels problemes de salut de la dona (una pobresa que augmenta amb la crisi, tot i que les dones presenten algunes vulnerabilitats biològiques, relacionades amb les seves funcions reproductives, que les fan més propenses a córrer riscos de salut. Però vol dir això que la biologia determina tota la vida de la dona, abans i després dels anys fèrtils? Els millors resultats de salut que presenten els grups d'ingressos alts indiquen que la resposta és no, i per tant és fàcil deduir que l’increment de la pobresa de les dones amb la pitjor distribució de la renda que la crisi imposa tindrà conseqüències en taxes més altes de morbiditat i mortalitat de dones i nenes.

Les dones en general viuen més que els homes, però la seva vida no és necessàriament saludable o feliç. Com s'indica en l'informe de l’OMS, Las mujeres y la salud: los datos de hoy, la agenda de mañana, les dones són més susceptibles que els homes de patir depressió i ansietat. S'estima que 73 milions de dones adultes a tot el món pateixen algun episodi important de depressió cada any. Si bé les causes de les malalties mentals varien d'una persona a una altra, la baixa situació social de la dona, la seva càrrega de treball i la violència que pateix, són factors coadjuvants. 

La globalització de modes de vida poc saludables exerceix una forta influència en aquestes tendències que s'observen a tot arreu. L'avantatge de la dona pel que fa a esperança de vida s'està perdent en algunes parts del món. A la malnutrició com a factor de risc de mals resultats en l'embaràs s’hi sumen ara la hipertensió, el colesterol elevat, el consum de tabac, l'obesitat i la violència i fins i tot les malalties cardiovasculars, considerades durant molt de temps una afecció masculina en les societats riques, és ara la principal causa de mort de les dones grans a gairebé tot arreu.

Fa molt que sabem que a mesura que millora el nivell de vida, millora la salut... I el cert és també veritat en temps de crisi, amb un augment de la desigualtat i de la violència per a les dones. Com ens recorden des de l’OMS; la crida a l'acció ha de transcendir el sector de la salut i arribar a altres àrees com l'educació, el transport, l'ocupació, i els marcs jurídic i judicial. Fonamentalment, es tracta d'una crida per a la programació i adopció de polítiques centrades en la dona en tots els sectors, amb un enfocament que abasti totes les instàncies decisòries. Però sobretot, l'atenció primària de salut, amb la seva èmfasi en l'equitat, la justícia social i la possibilitat que tothom faci sentir la seva veu, ofereix l'oportunitat de marcar una diferència mitjançant el canvi de les polítiques. I necessitem la veu i el pes de la societat civil per exigir responsabilitat als dirigents polítics.

La veu del Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona

També des del Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona s’acaben d’expressar preocupacions molt semblants per les conseqüències de la crisi econòmica i les mesures per gestionar-la sobre la salut de la població. No costa gens llegir-les des d’una òptica de gènere en la mesura que la seva autora és la Dra. Lucía Artazcoz, de la que ja hem llegit moltes coses sensibles a la classe social i al gènere. En concret ressaltem el següent:

1. Perdre la feina té conseqüències sobre la salut de les persones, sobretot sobre l’esfera psicosocial. És important recordar que hi ha evidència científica que les prestacions econòmiques d’atur eviten o redueixen aquest efecte i que les conseqüències sobre la salut se centren en les persones sense prestacions, sobretot si són sustentadores econòmiques principals de la llar.

2. S’ha documentat que per reduir o eliminar l’impacte de l’atur sobre la salut mental no n’hi ha prou amb aconseguir qualsevol tipus de feina. Alguns estudis observen que entre els joves no hi ha diferències en l’estat de salut mental entre persones aturades i les que treballen en ocupacions que estan per sota de la seva qualificació quant a contingut i/o categoria o les que tenen una feina insatisfactòria. També entre els joves s’ha assenyalat que tant perdre la feina com canviar a una altra per sota de la pròpia formació s’associa amb un increment del consum d’alcohol.

3. La crisi econòmica pot incrementar les desigualtats en la salut segons la posició socio-econòmica. S’ha observat que els individus amb salaris molt baixos i nivells d'educació també baixos tenen més risc de deteriorament de la salut durant els períodes de recessió econòmica quan es queden a l’atur. En canvi, els que tenen educació secundària o més, que probablement tenen uns estalvis que poden actuar com a coixí i unes perspectives raonables d’aconseguir una nova ocupació a curt o mig termini, fins i tot en períodes de crisi econòmica poden millorar la seva salut.

4. Hi ha evidència científica que els processos de reestructuració d’empreses en els què es retallen les plantilles, tenen impacte sobre la salut, no només de les persones que perden la feina, sinó també de les que continuen treballant. Entre aquestes, s’ha observat un increment de trastorns ansiós-depressius relacionats amb la incertesa sobre el futur laboral, un augment de conflictes entre companys, un increment del volum de feina en reduir-se habitualment més la mà d’obra que les exigències del treball, del tabaquisme i de problemes amb la parella.

5. Les tendències de mortalitat de la Unió Europea en els últims anys indiquen que els països poden evitar l’increment en les morts per suïcidi durant els períodes de crisi econòmica amb una despesa per càpita de 200 dòlars l’any o més en programes actius d’ocupació. Als països que gasten menys de 70 dòlars – com és el cas d’Espanya o els països d’Europa de l’Est recentment incorporats a la UE – les crisis econòmiques s’associen amb un augment dels suïcidis.

6. Les polítiques que disminueixin els ingressos de la gent gran (entre la que hi ha una alta proporció en situació de pobresa) augmentaran la pobresa, deterioraran la seva salut, la qualitat de la seva alimentació i el seu nivell de participació social i activitat física, amb conseqüències negatives per a la seva capacitat funcional i amb un previsible augment de la dependència. Per contra, les polítiques que tinguin com a objecte l'erradicació de la pobresa en la vellesa tindran com a conseqüència una disminució de la dependència.

7. Aquestes són algunes raons per les què remarquem la importància que els polítics i els agents socials considerin en totes les polítiques relacionades amb la gestió de la crisi que tinguin a veure amb la població treballadora i com afecten la salut laboral. A més, destaquem la importància d’impulsar, ara més que mai, el paper dels serveis de prevenció de riscos laborals perquè realment estiguin integrats dins les estratègies i la gestió de les empreses i de les organitzacions.

8. És també necessari millorar la formació dels professionals de la salut laboral per tal d’atendre adequadament els reptes que la crisi suposa per a la salut dels treballadors i de les treballadores.
La violència de gènere
Estic totalment d'acord amb la denúncia global de la violència. A més, mai he cregut que el feminisme sigui un "tema d'una sola qüestió" que s'esgota en si mateix, sense connexions fortes, directes i fonamentalment explicatives del món que habitem. Per això, crec que denunciar la violència de gènere significa no només reivindicar per a les dones un món on puguin ser més lliures, i viure amb més igualtat, sinó denunciar també tota la violència que aquest sistema irracional genera contra les persones més febles (que són la immensa majoria) en una societat que s'està deshumanitzant davant la indiferència generalitzada ... fins i tot, de vegades, de les pròpies víctimes. 
Perquè cal repetir més vegades (fins que tota la societat s'aixequi i la impedeixi) que és violència econòmica de gènere que les grans "oportunitats" que la crisi econòmica ofereix al capital financer i la patronal es carregui sobre les dones sancionant les desigualtats de salaris i afavorint la seva ocultació, (per exemple, als Estats Units) majors encara quan la dona és negra o hispana. O que no es digui que les retallades en les prestacions socials, en el sistema de salut, en les "polítiques amigues de les dones" signifiquen també carregar amb violència les tensions de l'ajustament que beneficia els poderosos.
És violència alienant de gènere que es reblinqui la raó fins al punt de presentar com a acceptable i "normal" que en determinades organitzacions religioses, finançades amb fons públics, les dones no tinguin les mateixes oportunitats i drets que els homes. És violència quotidiana de gènere en el vessant de la salut que algunes malalties emergents, que afecten de manera especial dones, no rebin per part de la sanitat pública el tracte d'atenció i investigació que es mereixen, i que les dones afectades siguin a priori , en massa casos, candidates a les llistes d'espera inacabables ... o a les sales de psiquiatria ... (Sabem molt bé del que parlem!). O que es vulguin imposar limitacions a la llei que sanciona l'exercici del dret a l'avortament, o que es desprotegeixi les dones ridiculitzant o prohibint la utilització de preservatius ...
És violència de gènere que la violació sigui arma de guerra i s'utilitzi amb sadisme sense que cap autoritat mundial faci res de debò per impedir-ho. I és violència de gènere portada al paroxisme que en determinades ciutats del món el feminicidi sigui pràctica repetida i impune, per desolació de totes les dones i de tota la societat.

La situació de les dones i la violència a Catalunya

La primera Enquesta de Violència Masclista de Catalunya, impulsada pel Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del Departament d’Interior en col·laboració amb l’Institut Català de les Dones i la Regidoria de Dones de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha fet amb l’objectiu de tenir una primera radiografia que indiqui què està passant a Catalunya respecte a la violència contra les dones i de conèixer la dimensió real del problema. S’ha elaborat amb entrevistes telefòniques a 14.122 dones i 1.501 homes d’entre 18 i 70 anys residents a Catalunya, que viuen en una llar amb telèfon fix i tenen capacitat d’entendre i d’expressar-se en castellà o en català. Les entrevistes es van efectuar entre el 8 d’abril i el 30 de juny del 2010, i han permès que moltes dones expliquessin per primera vegada de forma anònima casos que no han denunciat mai.
L’enquesta esdevé una eina sociològica valuosa, ja que analitza la violència masclista en tots els àmbits (a la parella, a la feina, a l’espai públic) durant el 2009, i recull dades de les grans violències patides per les dones al llarg de tota la vida. L’estudi reflecteix no només els tipus de fets, sinó també el nivell d’afectació que aquest fets tenen en la víctima, i els valors i les percepcions que tenim com a societat cap a aquest fenomen.
Tot i que l’enquesta evidencia un canvi significatiu cap a un major retret social de la violència masclista, les dones són més pessimistes que els homes pel que fa als progressos assolits i a l’evolució futura d’aquest problema, Finalment, fa pensar molt el següent quadre que fa referència a víctimes ateses, persones detingudes i dones mortes a Catalunya des dels inicis de la crisi per violència de gènere.
La violència de gènere en xifres a Catalunya els anys de la crisi
Any Total Detinguts Víctimes ateses Víctimes mortals (Denúncies prèvies)
2008 8057 11756 7 3
2009 7771 12280 10 3
2010 5320 9237 14 4

Com podeu veure, el nombre de persones detingudes ha anat disminuint en els tres anys, i el nombre de víctimes ateses és molt alt l’any 2009 però té una forta disminució l’any 2010. Aquesta disminució podria entendre’s com al resultat social de les campanyes que s’han anat fent en contra de la violència masclista i la més gran conscienciació de la societat. Tanmateix, el nombre de víctimes mortals, que passa de 7 a 14 en dos anys, i el fet que el nombre de denúncies prèvies hagi augmentat en tant poc nombre (de 3 a 4) no ens permet (al marge de posteriors i més aprofundides anàlisis que ens permetin fer una interpretació més curosa) fer una lectura gens optimista. Al contrari, creiem que hi ha una lectura de gènere en la violència d’aquests anys de crisi que porta les dones a ser menys ateses en els establiments sanitaris públics on han de fer preceptivament l’informe per a les autoritats (i són recollides per l’Observatori) i queden, per tant, molts més agressors en la invisibilitat estadística i en l’anonimat. El fet seriós és que en dos anys s’ha doblat el nombre de dones mortes a Catalunya.
Estic d’acord doncs en la necessitat d'un canvi cultural i de més mesures socials per lluitar contra una xacra més estesa del que es veu, ja que “els casos de violència masclista que es denuncien són només la punta de l’iceberg d’un problema social molt més profund i que no només es produeix en l’àmbit privat, sinó també en els espais públics i en l’àmbit laboral”. Ens diu l’estudi que:
1 de cada 4 dones ha patit una agressió masclista d’especial gravetat al llarg de la seva vida
Més d'un 80% de les dones que han patit fets que consideren delictius, la majoria a mans d’un home del seu entorn, no ho denuncien
En l’àmbit de la parella i ex-parella, prop de 70.000 dones residents a Catalunya es consideren maltractades el darrer any
En l’àmbit laboral, un 4% de les dones que han treballat per compte d’altri s’han vist obligades, algun cop al llarg de la seva vida, a deixar la feina a causa d’un assetjament sexual i un 5,2% han estat objecte d’acomiadaments sexistes
En l’espai públic, un 12,2% han patit algun tipus d’agressió sexista al carrer l’any passat, de les quals el 3,2% assenyala que els fets li van produir un impacte psicològic intens
Augmenta el retret social cap a la violència masclista, tot i que les dones són més pessimistes que els homes pel que fa als progressos assolits
 
Només al llarg de l’any 2009, la victimització per aquests mateixos fets va afectar l’1,4% de les dones residents a Catalunya d’entre 18 i 70 anys, el que suposa que més de 36.000 dones van patir agressions masclistes d’especial gravetat l’any passat. L’enquesta també revela que, durant el 2009, el 6,8% de les dones ha estat víctima d’alguna agressió masclista que la mateixa víctima ha considerat delictiva, però només el 17,7% d’aquestes dones ha denunciat els fets.

El nou govern de CiU imposa retallades que repercutiran en menor protecció a les dones
Malgrat la gravetat del que es denuncia a l’apartat anterior, podíem llegir a Hèlia Dones que el 4 de gener en el Diari Oficial de la Generalitat es publicà el decret de supressió del programa de seguretat contra la violència masclista. Ha estat la primera decisió del nou conseller d’Interior, Felip Puig, quan la gran ironia és que la Llei pel dret de les dones a l’eradicació de la violència masclista, va ser aprovada al Parlament català per unanimitat. A la nova presidenta de l'Institut Català de les Dones se l’ha informada que se li retallarà el 70% d'un pressupost que ja era força escadusser.

La crisi econòmica no pot significar retallades en les polítiques d'eradicació de la violència de gènere; la Llei ja disposava d'un pressupost massa minso com per rebaixar-lo, i especialment faig meves les seves paraules que “els avenços en els Drets de les dones són patrimoni de la lluita de generacions de dones que ens han precedit. Tot el teixit social ha pres consciència en aquests últims anys sobre que un problema tan gran i tan amagat necessitava deixar d'ésser cosa privada o familiar. El greuge masclista a les dones amb la violència de gènere ha de poder gaudir de polítiques específiques i especialitzades. Des dels mestres a les escoles fins als jutges, i també els cossos de seguretat quan es topen amb les víctimes” perquè cal enfortir i millorar l’efectivitat i l’eficàcia de la Llei integral contra la violència de gènere i la Llei del dret de les dones a l’eradicació de la violència masclista: dues lleis, juntament amb la de Dependència, que corren el perill de quedar en paper mullat amb el Govern de CiU, la coartada de la crisi i l’avarícia dels “mercats”.



Bibliografia:
Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Generalitat de Catalunya. Enquesta de violència masclista a Catalunya. Resultats destacats. Desembre 2010.
Helia Dones, http://heliadones.blogspot.com/
http://dempeus.nireblog.com/post/2010/06/21/les-dones-i-la-salut
http://dempeus.nireblog.com/post/2010/06/22/salud-de-la-mujer
http://heliadones.blogspot.com/2011/01/les-dones-ens-mereixem-un-programa.html
http://bloclaratera.blogspot.com/2011/01/crisi-i-salut-laboral-recomanacions.html
Levy S Barry i Sindel W Victor. "Crisis económica y salud pública" a
http://www.medicinasocial.info.
OMS, Las mujeres y la salud: los datos de hoy, la agenda de mañana Ginebra, Novembre, 2009

Etiquetes de comentaris: 16, Dones, Igualtat, Política, Salut

Llegir més

per Beatriu Masià Tamaia.
Viure sense violència

En aquest article, Beatriu Masià aborda la violència contra les dones a través de dues qüestions que constitueixen nous reptes: la victimització de les dones en l’àmbit judicial i la custòdia compartida.

Durant aquests anys de compromís de les dones que formem part de Tamaia, per visibilitzar i sensibilitzar sobre les diferents violències que s’exerceixen sobre les dones, pel sol fet de ser-ho, s’han aconseguit moltes fites, fruit del compromís, de la complicitat i de la relació entre entitats i institucions. La llei dels Drets de les dones front la violència masclista de l’any 2008 i la recent enquesta de violència masclista a Catalunya(2010) feta pel Departament d’Interior en són una bona mostra.

Aquestes fites, garantir drets per una part i conèixer la realitat del que tenim són una part imprescindible per continuar treballant per una vida lliure de totes les violències. No obstant és necessari situar també com, malgrat tenir molts instruments, hi ha sempre nous reptes o noves formes de violència que el patriarcat de forma matussera aconsegueix perpetuar.

Voldríem reflexionar especialment sobre dos qüestions, d’una banda la victimització de les dones en l’àmbit judicial, i els diferents serveis de referència en el que es continua dubtant de la credibilitat de les dones i se les sotmet massa vegades a un tracte poc curós per la seva situació. Molt sovint les dones han d’esperar en el judici molt a prop del seu agressor, han de testificar al seu costat i han de suportar les preguntes mal intencionades dels advocats de la part contrària. En aquest sentit, hauríem de remarcar també les dificultats en què es troben les dones per denunciar la violència psicològica, malgrat estigui recollida en les diferents lleis que ara per ara tenim.

L’altra qüestió que voldríem plantejar és la de la custòdia compartida, ja que un instrument que va voler ser novedós i avançat al Codi Civil Català, partint d’una suposada igualtat entre homes i dones, s’està constituint en molts casos com un instrument contra les dones. En la nostra experiència, la custòdia compartida s’està utilitzant per part de molts maltractadors com un recurs per pressionar les dones i seguir controlant-les i violentant-les. Aquest fet és especialment significatiu quan les dones han fet una separació de mutu acord pensant que seria més segur per fugir de la relació de violència, o perquè saben que no podran acreditar l’abús psicològic que han viscut.

Com sabem, les dones encara estan en una situació de més precarietat econòmica i laboral, això juga a la seva contra, ja que en lloc de ser entès com a un factor de vulnerabilitat i per tant de necessitat de protecció i reparació per part dels operadors jurídics és vist com a una dificultat de la dona per a la cura de les filles i fills, la qual cosa fa que s’atorgui la custòdia als pares, i que en molts casos les mares es quedin sense dret a l’habitatge. Aquesta situació intensifica els efectes de la violència, tant cap a la dona que queda en més precarietat i indefensió, i que a més veu exposats els seus fills i filles que han de viure amb el progenitor. Un desautoritza la mare, que l’ha maltractada i que els fa dubtar de la realitat que han viscut. Aquest fet dificulta enormement la continuïtat del vincle entre mares i filles i fills, alhora que els danya. Cal tenir molt en compte totes aquestes qüestions, ja que defineixen els nous reptes per aconseguir erradicar la violència contra les dones.

Etiquetes de comentaris: 16, Dones, Igualtat, Política

Llegir més

per Anna Rubio i Cillán
Consellera Dona Districte Sants- Montjuïc

L’Anna Rubio en aquest article situa en el marc de la la Llei 5/2008, del dret de les dones a eradicar la violència masclista el paper dels municipis en la gestió dels serveis d’informació, assessorament i atenció i prestació dels serveis assistencials adequats. Reivindica la titularitat pública d’aquests serveis però recorda que per acabar amb la violència cap a les dones, s’ha d’acabar amb el patriarcat.

A Catalunya, des del 24 d’abril del 2008, existeix un document bàsic per a la defensa dels drets de les dones: la Llei 5/2008, del dret de les dones a eradicar la violència masclista. El seu Preàmbul és un exemple clar de treball de col·laboració, d’actuació conjunta i de suma d’experiències. La definició del concepte objecte de la llei i la contextualització que fa del tema són molt útils i faciliten el treball de difusió de la lluita contra la violència vers les dones.

Abans de l’aprovació d’aquesta llei per part del Parlament de Catalunya, les dones del nostre país al llarg de la història hem lluitat per la defensa dels drets i les llibertats. Les accions i propostes contra la violència masclista han estat un dels fronts de lluita dels moviments feministes per a l’alliberament de les dones i la conquesta dels nostres drets.

Les manifestacions de denúncia i les pràctiques feministes han assolit incloure algunes modificacions en les actuacions polítiques, també normatives, en l’àmbit europeu, espanyol, català i, en aquest, d’una manera important, en l’àmbit local.

Són nombroses les experiències locals en l’abordatge de la violència masclista: plans, programes i protocols específics i serveis d’informació, atenció i suport a les dones que viuen situacions de violència. També, fruit de la col·laboració d’entitats i institucions, han permès experiències interessants en l’elaboració de circuits eficients d’actuació contra la violència masclista.

La llei té per objecte garantir el dret de les dones que pateixen violència masclista i la dels seus fills i filles, entenent per violència contra les dones aquella que es manifesta en un marc de relacions de poder dels homes sobre les dones i que produeix danys físics, econòmics o psicològics, tant en l’àmbit públic com en l’àmbit privat.

Per tal d’exercir aquestes garanties, la norma orienta les accions, d’una banda, en els camps de la intervenció, la detecció i l’eradicació, fomentant la recerca, la sensibilització social i la informació adequada. I, de l’altra, per garantir el drets de les dones que viuen situacions de violència masclista, regula sobre la prevenció, l’atenció, l’assistència, la protecció, la recuperació i la reparació integral.

La Generalitat i els municipis de Catalunya són les administracions responsables de dur a terme les polítiques que han de contribuir per eradicar la violència masclista i organitzar els serveis d’atenció i assistència, i la llei estableix, article 87, que ho han de fer comptant amb la col·laboració dels consells de participació de dones i també amb altres entitats de dones i amb les dones d’agrupacions sindicals i empresarials.

En l’execució de les seves competències les diferents administracions han de col·laborar de manera coordinada i així assegurar polítiques públiques en matèria d’educació, salut, ocupació recerca, informació, en la creació i prestació de serveis d’atenció, protecció, assistència, informació...

Als municipis, a banda d’aquelles competències que li pot delegar l’administració de la Generalitat o aquelles que poden compartir, els correspon, d’acord amb la llei, programar, prestar i gestionar els serveis d’informació i atenció a les dones i la derivació als diferents serveis d’assistència i acolliment.

Per desenvolupar aquestes competències, el Govern ha de dotar els ens locals d’un fons específic anual per garantir de manera adequada aquestes prestacions, sense que això impedeixi que els propis ajuntaments destinin una part dels seus pressupostos per finançar aquests serveis.

Els municipis catalans estan treballant en la gestió dels serveis d’informació, assessorament i atenció i, quan s’escau, derivant les dones als serveis assistencials adequats, però, en alguns casos, també estan prestant aquests serveis. Cal preveure que en els propers anys, cada vegada més la feina que es faci en aquest àmbit parteixi de la iniciativa dels ajuntaments.

Són molt interessants les experiències dels circuits contra la violència vers les dones que s’han anat creant en diferents territoris per a l’abordatge integral de les situacions de violència. Interessants, tant pels seus objectius: implementar estratègies de coordinació entre diferents àmbits i professionals com a condició necessària per donar una atenció de qualitat a les dones que estan patint situacions de violència, com per la metodologia de la seva creació, a partir del treball en comú, de persones i institucions representants de l’àmbit sanitari, social, policial, judicial, educatiu i associatiu.

Els circuits locals d’actuació en casos de violència masclista es doten de mètodes de treball que, a partir de procediments i sistemes organitzatius d’atenció, permeten que els agents implicats coneguin en tot moment què cal fer i qui té la competència per fer-ho. Aquests circuits es posen en marxa en el moment que un cas de violència és detectat en qualsevol punt del circuit, a partir d’aquí, a través de la derivació, els serveis necessaris es posen en marxa, les dones han de ser acompanyades i el circuit facilitador del seu relat.

Malgrat les incidències que puguin donar-se en el seu funcionament, la col·laboració entre institucions i entitats especialitzades, segur que ha contribuït i ha de seguir contribuint en la millora de l’atenció i la prevenció de la violència de gènere.

El futur ha de permetre avançar en la millora dels continguts i el funcionament de totes les eines i serveis d’atenció i prevenció locals i hi ha dos aspectes en els que hi ha molta feina a fer: acabar amb l’externalització, que fa que avui la prestació de la majoria dels serveis estiguin encarregats a empreses privades i incorporar les associacions de dones i les seves experiències en la definició dels continguts i la seva coordinació.

La igualtat en l’accés als serveis públics d’atenció a les violències de gènere la garanteix el fet que aquests siguin de titularitat pública, però s’ha de garantir també una qualitat homogènia en tot el territori. Per la seva complexitat i el seu cost, aquests serveis només poden mantenir el seu nivell de qualitat si també la seva gestió és pública, ja que és l’única manera de posar els criteris socials per davant de l’obtenció de beneficis econòmics. Subordinar aquests serveis a la lògica de l’eficàcia econòmica posa en perill les condicions adequades de les persones professionals que hi treballen, la seva formació contínua i l’estabilitat dels equips.

És molt important la presència dels grups de dones en l’organització de la informació, de l’atenció i de la prevenció de la violència masclista. La relació existent entre violència i patriarcat només és visible des de la perspectiva feminista, tenint en compte les aportacions al coneixement que s’ha fet des de la teoria i la pràctica dels feminismes. És imprescindible mantenir ben visible la idea que només acabant amb el patriacat, és a dir amb les relacions de poder dels homes sobre les dones, acabarem amb la violència que rebem les dones pel fet de ser dones. Tots els recursos i serveis que es destinin són necessaris i caldrà defensar-los amb totes les forces, tot el que fem per resoldre un cas concret és necessari, però no podem perdre de vista que només acabant amb el patriarcat eradicarem les violències contra les dones.


Protocol Marc per a una intervenció coordinada contra la violència masclista. http://www.gencat.cat/docs/icdones

Llei 5/2008, de 24 d'abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista

http://www.gencat.cat/docs/icdones

Etiquetes de comentaris: 16, Dones, Igualtat, Política

Llegir més

per Mercè Otero

Mercè Otero, mestra i feminista, ens endinsa en el món de la coeducació després d’un apunt històric. Article que no va dirigit només a la gent professional de l’educació, sinó a qualsevol ciutadà i ciutadana que vol avançar cap a una societat realment igualitària.

M’animen a escriure aquest article sobre coeducació les paraules de Marina Subirats que acabo de llegir a l’encapçalament del pròleg al llibre de María Elena Simón Rodríguez, La igualdad también se aprende. Cuestión de Coeducación (Narcea, Madrid, 2010). Per començar, no puc vèncer la temptació de reproduir-les:
"Hace tiempo que, entre nosotros, el debate educativo se ha vuelto áspero, irritado, intransigente. Y terriblemente aburrido. Nos habla de fracasos, de esfuerzo, de clasificaciones, de exámenes, de evaluaciones; o, todavía peor, de religiones obligatorias, de segregaciones más o menos encubiertas, de enfrentamientos. Qué lejos estamos de aquellos tiempos en que la educación fue concebida como el camino hacia una forma de civilización superior, como un programa humanista que debía conducirnos hacia una sociedad igualitaria y sabia".

Una vegada més per parlar de coeducació em situo entre la realitat “avorrida” que se m’imposa i la utopia “igualitària i sàvia” que m’empeny. Quan se’m va demanar aquest article, vaig pensar que, a hores d’ara, ja estava tot dit sobre la coeducació, que portem uns quants anys parlant-ne, que hi ha bibliografia suficient sobre el tema, que s’han portat a terme bones pràctiques i experiències als diferents nivells educatius i a les diferents àrees del saber, que… Doncs, tot això que acabo de dir és cert, però també és veritat que es “nota” poc, que encara falta per assolir el reconeixement de la igualtat i de la diferència de nenes i nens, de noies i nois, de dones i homes, dintre i fora dels centres escolars.

I, per això, la gent professional de l’ensenyament implicada en el projecte coeducatiu ens estem plantejant per què costa tant avançar en la coeducació, quan es pot constatar que és positiva i que és una característica clau de la qualitat de l’ensenyament, que va a favor de la igualtat, del respecte a la diversitat, del progrés, de la justícia, de la convivència, de la prevenció de la violència, de la salut… Les preguntes que ens fem són d’aquest tipus:
Per què el professorat no té assimilat i interioritzat un llenguatge no androcèntric?
Per què, en posar en pràctica el currículum, no es tenen presents els principis i objectius coeducatius?
Per què no es fa a l’escola una feina de superació dels estereotips?
Per què no es considera la formació afectivosexual com a essencial per a eradicar la violència masclista?
Per què no hi ha una formació per a la vida laboral que contempli el treball de cura i la sostenibilitat?
Per què la promoció de la igualtat i el respecte a la diferència no són considerats valors essencials de la convivència social?

I la resposta podria ser, com deia Keynes, que per a una veritable innovació cal plantejar-se, d’entrada, que el difícil no rau en el fet de comprendre noves idees sinó en el fet d’evitar les velles que penetren fins a l’últim racó del cervell de la gent que, com la majoria de nosaltres, ha estat educada en elles.
Per si de cas, abans de continuar, per saber de què estem parlant més concretament, m’agradaria posar la definició de coeducació que es troba en la llei dels drets de les dones per a l’eradicació de la violència masclista i que considero molt encertada:
A efectes d’aquesta llei, la coeducació és l’acció educadora que valora indistintament l’experiència, les aptituds i l’aportació social i cultural de les dones i els homes, sense estereotips sexistes i androcèntrics, ni actituds discriminatòries, per tal d’aconseguir l’objectiu de construir una societat sense subordinacions culturals i socials entre dones i homes. Els principis de la coeducació són un element fonamental en la prevenció de la violència masclista.

En els últims temps, els canvis socials han anat acompanyats de lleis que, malgrat que poden ser sostres de vidre, com diem les feministes, per destacar les seves limitacions, també és cert que aixopluguen moltes possibles actuacions alternatives (llei d’igualtat, llei dels drets de les dones contra la violència masclista, llei de matrimonis homosexuals, llei de dependència, llei dels drets sexuals i reproductius). En el rerefons d’aquestes lleis hi ha la voluntat de promoure un canvi de mentalitat, una tasca de prevenció, una valoració del treball de cura, un respecte a la diferència que només amb la coeducació es pot aconseguir i generalitzar perquè la societat sigui més justa, més lliure i més feliç. Ja que per l’escola hi passa tota la població “obligatòriament”, sembla que és el lloc adient per poder incidir, per poder prevenir, però sabem que no és fàcil. Aquestes lleis ajuden quan es volen fer coses i es tenen iniciatives que requereixen mesures positives i de protecció perquè van contra les inèrcies, els conformismes, les rutines socials i personals que són molt còmodes i que estan envoltades de privilegis per a uns i que provoquen discriminacions per a altres.
De tota manera, sembla que estem en un final d’etapa, després d’uns anys de govern d’esquerres a Catalunya en què el pla de polítiques de dones de la Generalitat liderat per l’Institut Català de les Dones ha possibilitat que la coeducació formés part dels projectes d’innovació i de la formació del professorat i que hagi tingut una certa presència institucional, malgrat no haver-hi posat els mitjans i recursos suficients, com ja sabem que passa sempre que el que es presenta com a urgent eclipsa i passa al davant del que és veritablement important.

La reivindicació de la coeducació ja era present en els anys de la transició quan les dones vam exigir una coeducació en forma d’escolarització obligatòria i igual per a nenes i nens que obrís les portes a la igualtat d’oportunitats per a les dones i els permetés accedir als estudis superiors i al món del treball assalariat amb millors condicions. Actualment, de les reivindicacions hem pogut passar a les valoracions crítiques de les fites assolides en aquests anys i celebrem els èxits pel que fa a l’educació i capacitació de les dones perquè negar-ho seria una injustícia i una falta de reconeixement a les dones que es van posar en marxa des dels foscos temps del franquisme per superar la repressió i discriminació de la dictadura i del patriarcat i aconseguir la seva llibertat, autonomia i realització personal. Però el canvi de mentalitat és molt lent i les forces de la reacció són fortes, i per això encara hem de seguir justificant els valors de la coeducació i vetllant perquè es porti a terme. Hem de tenir en compte que enfront hi ha un sector social, fins i tot de gent jove, que es mostra indiferent perquè creu que ja està “tot” aconseguit pel que fa a la igualtat entre dones i homes i que no cal ser activista en coeducació. I sobretot hi ha un altre sector que de manera subtil ha anat mantenint sempre els seus principis reaccionaris i discriminatoris respecte a les dones i que busca la manera de tornar-los a introduir i per això, descaradament, s’apropia d’arguments progressistes com la llibertat d’expressió i l’objecció de consciència i fa un ús tendenciós de dades estadístiques i “científiques” pretesament objectives.

Com ja s’ha dit, potser el que ha estat més visible del esforços coeducatius que s’han fet des de l’educació mixta ha estat la igualtat d’oportunitats de nenes i nens, de noies i nois, de dones i homes pel que fa a l’accés al saber, a poder estudiar, a tenir les titulacions pertinents. Així es veu que les nenes i noies en un sistema escolar androcèntric, en què els models que es valoren són els masculins, poden adaptar-se i, fins i tot, jugar i guanyar en camp contrari i amb un “reglament” patriarcal. És positiu saber que les nenes i les noies treuen uns bons resultats escolars i fins i tot, anant més enllà, que la seva presència als estudis superiors, a la universitat, està assegurada, però el que és negatiu és constatar que perduren els estereotips i que les noies encara trien àrees de coneixement que porten a professions menys valorades com, per exemple, que no hi ha una presència femenina normalitzada a les carreres tecnològiques i a les enginyeries. Però com sempre cal fer una «bona» lectura d'aquesta realitat, perquè no es tracta que les dones ocupin espais que abans eren exclusius dels homes, cosa que, com es veu, ja es va assolint, sinó que hi hagi un moviment compensador a la inversa que faci que els homes ocupin àmbits tradicionalment considerats femenins. L’androcentrisme dominant en l’educació fa que les dones vagin accedint a tots els espais, però els homes no s’interessin per les ocupacions femenines perquè es tracta de treballs menysvalorats. Això fa que el desequilibri perduri en el món del treball assalariat i sobretot també porta, en conseqüència, que a la vida familiar i quotidiana no hi hagi reorganització i repartiment en els usos dels temps i el treball de cura entre dones i homes, i això està a la base d'altres discriminacions laborals. O sigui que, en un moment o altre, es trenca el miratge de la igualtat d'oportunitats de dones i homes.
Malgrat que sembli que el discurs de la coeducació va dirigit als professionals de l’ensenyament, és evident que la coeducació va més enllà dels centres escolars i que totes les instàncies de formació de les criatures han de ser-ne corresponsables: famílies, lleure i mitjans de comunicació. La perspectiva coeducativa porta a qüestionar-se críticament tot l’entorn quotidià i les seves relacions a base de preguntes “senzilles” com són les següents:
Ens sembla que les nenes i els nens a l’escola, a l’esplai, en el món de l’esport, reben el mateix tracte?
Què passa quan per dirigir-se a nenes i nens, parlant i escrivint, s’empra el masculí i el femení queda amagat i menystingut?
Què passa quan els nens ocupen l’espai central del pati jugant a pilota i les nenes es queden als marges?
Què passa quan es veu més normal que una nena jugui a futbol que no pas que un nen faci ballet?
Què passa quan la publicitat diu quines joguines són per a les nenes i quines per als nens?
Què passa quan l’amor romàntic és el model de relació dominant a les cançons, pel·lícules, etc.?
Què passa quan la violència té un biaix masculí?
Què passa quan el treball domèstic i de cura de les persones en la família recau sobre les dones i no és compartit pels homes?
Què passa quan en el currículum escolar, en els llibres de text, no es parla de les aportacions de les dones a la història i a la cultura?
Quins són els models que tenen nenes i nens als mitjans de comunicació?
Les expectatives de futur, professionals, laborals, són iguals per a les nenes que per als nens?

És important tenir present la força educativa i capacitadora del món del lleure (esplais, escoltisme, esports…) i dels mitjans de comunicació i cal analitzar críticament com incideixen en la formació de les nenes i les noies.
I encara hi ha altres realitats que també exigeixen una atenció i dedicació especials des de la coeducació com és la formació i capacitació de les dones immigrades. Per una altra banda, cal fer menció a les necessitats específiques de formació, capacitació i promoció de les dones que es reincorporen al treball assalariat després d’haver-se hagut de dedicar al treball de cura. I tampoc no es pot oblidar la importància de la formació de les dones en les noves tecnologies de la informació i comunicació.
Avui es parla ja que s’ha de feminitzar la societat, que no es pot resistir més aquesta cursa destructiva contra el planeta i la qualitat de vida de les persones i que cal posar en el centre tot el que fa referència a la cura i a la sostenibilitat de la vida i de la natura per poder sobreviure en condicions. També es parla que, en els llocs de negociació i de relacions públiques de les empreses competitives, els valors, les qualitats considerades tradicionalment femenines com la generositat, l’empatia, l’escolta activa, el treball en equip, la resolució de conflictes, les múltiples tasques de previsió estan molt cotitzades, però tot això sembla que encara té molt de “teòric” i que la realitat continua d’esquena a tots els avantatges que el món del treball i de l’empresa podrien assolir aplicant unes condicions d’horaris i de conciliació entre la vida laboral, personal i familiar.

Vaig acabant i del que es tracta és de tenir clar que la coeducació és l’educació i que, per tant, en parlar de coeducació, es veu que és un tot i que, per això, els temes es van enfilant uns amb els altres. Però potser encara m’agradaria subratllar un parell o tres de coses.

En primer lloc que es tracta de trencar i superar els estereotips i rols adjudicats a dones i homes i que, a partir d’aquí, la coeducació obre pas a la llibertat de ser el que es vulgui ser i com es vulgui ser a nenes i nens, a noies i nois, a dones i homes. S’ha parlat molt de la construcció de la feminitat, però és evident que també la masculinitat es construeix i, per això, ara es comença a parlar de masculinitats alternatives.

En segon lloc que, quan es parla de valors, de competències socials bàsiques, d’intel·ligència emocional i es proposa el tractament transversal dels continguts formatius i actitudinals per “treballar-los” de manera adient i coherent, cal pensar que això només es pot fer des de projectes coeducatius de centre, que revisin els continguts curriculars i mitjançant tutories que posin l’atenció i l’èmfasi en l’autoestima i les relacions personals entre nenes i nens, noies i nois, dones i homes.

I potser ha quedat pel final la condició primera i principal perquè la coeducació sigui una realitat, que és la conscienciació i la sensibilització del professorat en la coeducació i el que significa. Això suposa una formació inicial i continuada en aquest sentit i el comptar amb recursos personals i materials continuats per part de l’administració.

Última hora
Recordeu aquella cançó de Raimon que diu “Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”? Doncs és així mateix. Els diaris d’avui, dia 14 de gener del 2011, porten titulars com aquest: “Pajín i Rigau, enfrontades per la coeducació”.
Continuarà…

Per saber-ne més

AAVV. Guia de coeducació per als centres educatius: Pautes de reflexió i recursos per a l’elaboració d’un projecte de centre. Eines 10. Generalitat de Catalunya, ICD i Departament d’Educació. Barcelona, 2008.

Es pot baixar en pdf de la pàgina web de l’ICD


Val la pena consultar la pàgina web del Departament d’Educació sobre Coeducació on hi ha bones pràctiques i altres recursos

Etiquetes de comentaris: 16, Cultura, Dones, Educació, Igualtat

Llegir més

L’Antònia Jover en aquest article parteix de la seva pròpia experiència per explicar la doble repressió que patien les dones republicanes durant el franquisme (com a dones i republicanes) i les conseqüències que la repressió va tenir en els seus infants i l’emmarca amb el paper de l’església catòlica d’avui.

per Antònia Jover

Al diari "El Público" del dia 17 d'agost, s'anunciava la deportació de milers de nens afganesos que els 27 països europeus estan perfilant per tornar al seu país amb la construcció de centres i institucions d'acollida.

Aquests nens subsisteixen en terra europea per la protecció de les administracions públiques, se'ls coneix com a "menors no acompanyats": van arribar sols, sense família, amb altres costums i cultures, amb milers de quilòmetres de distància. Alguns van demanar asil però altres no sabien on els duien.


Aquestes directrius van ser impulsades per España en la reunió de ministres de l'Interior el dia 27 de juny, acordant impulsar la creació d'aquests centres. Segons Simone Troller, consellera d’H.R.W., la necessària llum verda: una excusa per desfer-se dels menors per la pitjor de les vies, enviant-los a un infern del que van sortir amb risc per a les seves vides. També ACNUR va acollir amb fredor la futura obertura de centres o camps que no compten amb garanties.


Aquestes notícies i el que va passar amb Garzón sobre els crims del franquisme ens porta a la memòria que encara es calculen en uns 30.000 els nens desapareguts. Nens arrencats dels braços de les seves mares a les presons feixistes del franquisme per lliurar-los a centres catòlics, institucions com el Patronat de la Mercè o matrimonis catòlics. Nens raptats a diferents països per agents del Servei Exterior de Falange amb enganys i mitjans il·lícits que els van tornar a España, però no als seus familiars, sinó a centres religiosos, albergs o a l'Auxili Social. 
El novembre del 1940 el Ministeri de la Governació va legislar sobre els orfes de la guerra. El decret afectava els fills amb pares afusellats, presoners o desapareguts, és a dir, exiliats, fugitius o clandestins. La majoria dels nens que van formar part d'aquelles elevades xifres d'internament oficial, tenien els seus pares o mares en algunes d’aquelles situacions, això és el que constava a la llista de nenes realitzada pel Patronat de la Mercè per a l’ingrés a centres públics o religiosos. Les llargues llistes oficials assenyalaven la situació del pare com a exiliat o desaparegut i en els impresos de sol·licitud de les Juntes Locals del Patronat de la Mercè hi apareixen molts noms de nens i nenes amb la indicació de localització dels seus pares: Alemanya, Auschwitz, Mathausen i un ampli ventall de tots els penals d'España. 
Tenir els pares en algunes d'aquestes circumstàncies equivalia a penetrar a la zona de risc, a les desaparicions o la pèrdua del nen o nena. L'article cinquè del Decret de novembre precisava que: "Les institucions de beneficiència a les quals s'encomanés la guarda i direcció dels orfes ostentessin, a tots els efectes jurídics pertinents, el caràcter de tutor legal d’aquests, entenent-se com a diferit aquest títol pel simple fet de posar els menors sota la seva cura directa". 
El reglament d'ingrés de fills de preses en centres estatals era molt precís en tot el procés burocràtic, que finalitzava amb la pèrdua de la tutela dels pares en benefici de l'Estat franquista. Aquesta precisió de la Junta del Patronat de la Mercè confeccionant les llistes dels afectats en impresos oficials, contrastava amb l'ingrés dels nens a la presó amb les seves mares que no eren registrats, així com els nascuts a la presó. D'aquesta manera els resultava més fàcil raptar-los i apartar-los de les seves mares.


Després de pocs mesos d'entrar la meva mare a la presó, la va trucar Don Benancio, el director de la presó provincial d'Alcalá de Henares, demanant-li que em preparés perquè venien tres falangistes a recollir-me. No els va ser possible, ja que es va avançar la família i em van batejar amb una padrina amiga de la meva mare el pare de la qual era un cap falangista. Això demostra que no era veritat la propaganda de recollir i tutelar orfes de la guerra, sinó aplicar les teories del psiquiatre Antonio Vallejo Nájera d'extirpar des de l'arrel les idees marxistes i republicanes.

Recordo les converses de la meva mare amb Antonia García (Toñi), recordant les seves experiències a la presó i recordant la Topete, que era el terror de les mares, ja que va ser la que va organitzar la presó de mares lactants i apartava les mares dels seus fills. Toñi deia que el que més admirava de les presons era el dolor i l'angoixa d'aquestes mares apartades dels seus fills i la impossibilitat de tenir-ne cura i atendre'ls. És incalculable el nombre de petits morts a les presons franquistes per fam i condicions insalubres. La meva mare donava el pit a un nen, anomenat Miguelín, que plorava molt i va morir tuberculós. Jo em vaig alimentar de la llet materna fins als tres anys.

Quan vam sortir de presó, a finals del 1942, la meva mare havia de presentar-se a segellar cada 15 dies durant 4 anys a la Prefectura de Policia, atendre el meu pare durant 7 anys amb paquets i visites a la presó de Yeserías a Madrid, i òbviament preocupar-se de la meva alimentació i educació.


A partir del 1939, desenes de milers de dones republicanes es traslladaven per totes les terres d'España buscant i visitant els seus marits, fills i germans per les presons i camps de treball franquistes. L'esforç d'aquestes valentes dones va millorar la vida dels seus familiars, però moltes d'elles van perdre la vida en l'obstinació, com li va passar a la mare de Marcos Ana que va morir a la porta de la presó. A la Lola González, com que no tenia llet per alletar el seu fill, ni aliments, se li va morir als 18 mesos. 
Quan es trobaven les supervivents d'aquesta època tan tràgica de la nostra història, totes coincidien en què la seva fortalesa era resultat dels ensenyaments adquirits a la república, els valors d'igualtat i justícia.

L'arribada de Benet XVI els dies 6 i 7 de novembre del 2010 a Santiago de Compostela i Barcelona, va demostrar que continua sent la mateixa església del 1930. Es va equivocar en dir que a España hi havia el mateix ambient anticlerical que el 1930, el que hauria hagut de dir és que la seva institució continua pensant de la mateixa manera i seguint la línia de provocació i intransigència davant la societat civil que als anys 30.


El seu important protagonisme, en estreta col·laboració amb el feixisme franquista a les repressions, tortures, afusellaments i exilis, van ser causa de la destrossa i patiment de milions de famílies. L'església era puntal important en el segrest de nenes i nens a les presons per apartar-los de les seves mares republicanes. A què es refereix quan parla de la unitat familiar i el dret dels pares a educar els seus fills al si familiar? Per descomptat no ho van aplicar amb les famílies que no pensaven com ells!


Hauria d'aclarir les seves intencions i dir que tornarien a actuar de la mateixa manera i repetir les atrocitats comeses en l'època nacionalcatòlica, la qual sembla que se senten tan orgullosos de representar.

Etiquetes de comentaris: 16, Dones, història, Memòria Històrica

Llegir més