Les esquerres- i parlem de les esquerres en la seva pluralitat- van patir a nivell internacional una derrota considerable a principis dels 70 en tots els fronts. Una derrota que va portar a mig plaç a tres fenòmens íntimament interrelacionats: la implosió dels estats que es reclamaven constructors del "socialisme real", l'erosió de l'estat de benestar i la democràcia de postguerra als païssos occidentals i la globalització neoliberal que posà fi a les experiències d'alliberament nacional.

No és menor la derrota cultural i intel.lectual que van patir uns projectes d'esquerres que podríem dir que van morir d'èxit i no van saber actualitzar-se. Les tasques primordials d'assegurar unes condicions bàsiques de vida i acabar amb la influència de l'Esglesia i la superstició en el poble, van portar a difondre concepcions d'un socialisme positivista i determinista.

Doncs bé, quan aquests objectius semblaven assolits en bon grau i emergien noves necessitats, les esquerres no van ser capaces de proveïr un pensament d'avantguarda, que integrés i connectés els coneixements més avançats amb una proposta de salt qualitatiu de civilització (amb més socialitat de les condicions de vida i de treball i més autodeterminació de les persones). Més aviat es van estancar i van defensar l'statu quo de l'aconseguit. Hem estat 30 anys, intentant defensar el que queda d'aquell món, davant l'embranzida transformadora i contrareformadora del pensament neoliberal que sí que va saber donar expressió a l'esperit de l'època, fent promeses de més autodeterminació personal per una important minoria.

Certament, en aquell moment, hi va haver projectes d'extrema esquerra que van donar expressió política al canvi d'època, corrents contraculturals, nous moviments....En el millor dels casos no van estar a l'alçada i amb la seva esterilitat van preparar el camí per la ofensiva neoliberal, que va poder absorbir molts dels elements plantejats per ells.

Podríem dir que a occident les esquerres derrotades han trobat a grosso modo i caricaturitzant-les tres sortides: adequar als postulats hegemònics del neoliberalisme per seguir influint en la societat (des de la subordinació), seguir erre que erre afirmant que ens enganyen i que als 50 vivíem millor, i els qui s'han refugiat en la utopia, un futur llunyà que ens donarà la raó, renunciant a modelar el futur aquí i ara. Cap d'elles ha estat un gran èxit.

Per això pensem que si des de les esquerres volem contribuïr a conformar el futur, ens cal una posta a punt. Ens cal un pensament d'avantguarda, que des de l'autonomia integri totes aquelles aportacions i discuteixi totes aquelles qüestions que (proviennts d'amics o enemics) puguin contribuïr a una comprensió cabal de la nostra realitat (i una proposta per transformar-la). Ens cal, aixímateix, donar una resposta a la qüestió entre col.lectiu i individu que superi la sacralització abstracta de lo col.lectiu o de l'individual., d'individu i societat; oposició que no tindria sentit en la tradició socialista, que ha de tenir per fi l'emancipació dels éssers humans concrets, que en tant que tals viuen en societat. A aquesta tasca ens encomanem.

Etiquetes de comentaris: 9, Editorial, l'Espurna

Llegir més

Jordi Llavoré
Filòleg


Futur(s) del llibre

Qualsevol de nosaltres haurà pogut sentir que ens trobem a les portes d’un profund canvi ―o ja immersos en ell, segons els tecnòfils més optimistes― en el món dels llibres als països més occidentalitzats i tecnologitzats; i nosaltres, és clar, no en seríem pas una excepció. En els darrers mesos han saltat a l’arena informativa conceptes nous per al gran públic: e-book, e-ink, copyleft, llicències creative commons, drets digitals… Amb tot, però, en moltes ocasions, aquests mots s’empren de manera tendenciosa, obscura, inexacta o, fins i tot, directament errònia.

En primer lloc, els canvis que podem observar com a creadors, editors o públic són tan nombrosos que poden dificultar-nos una mínima comprensió de la situació actual del món editorial, per tal de saber on ens trobem i qui és qui. Tal i com hem dit més amunt, s’ha produït un volum de canvis tan elevat i normalment poc o gens explicats que han provocat un fet encara més sagnant: la incomprensió i desinformació tan en els lectors com en la majoria dels creadors culturals.

Tal i com podrem veure breument ―les dimensions del present article, que d’altra banda no pretén ser res més que un punt d’inici per a posteriors debats, ens hi obliguen―; tots aquests canvis han estat possibilitats per les innovacions tecnològiques, i són tan diversos entre ells que provoquen que no es pugui parlar d’un únic futur del llibre, sinó d’un conjunt de camins, de futurs, per a aquest segons quin sigui el producte, el format en el que donem a conèixer el text, el públic al qual va dirigir, el seu poder adquisitiu, etcétera.


E-book i e-ink: el llibre electrònic i la tinta electrònica

Tal i com haurem sentit fins a la sacietat per part dels mitjans de comunicació i de difusió de les novetats tecnològiques: sembla indubtable que l’únic futur del llibre passa forçosament per l’entorn digital, malgrat que això no necessariament és així, perque el format digital conviurà amb el format paper durant diversos anys en molts productes; sí que seria, però, irresponsable i faltaria a la veritat el negar el pes que l’àmbit tecnològic i digital tenen i tindran en el llibre de demà.

En un primer lloc, sembla evident que la consolidació de la societat postindustrial de masses ha produït una revolució sense cap tipus de precedents pel que fa al volum de transmissió de missatges i continguts (l’altra cara de la moneda d’aquesta consolidació, tal i com ens van ensenyar els membres de l’escola de Fránkfurt, seria l’inherent i profund temor al poder de persuassió i propaganda que es desencaden quan els continguts intel•lectuals i estètics han de cedir el protagonisme als procediments tecnològico-industrials; i aixó sense perdre mai de vista que la major part de la població mundial no té encara accès a Internet ni pot permetre’s el luxe d’adquirir cultura de pagament).

L’e-book sembla cridat a tenir un pes molt important en el futur del món editorial; malgrat aquesta afirmació, no creiem en absolut que el llibre electrònic sigui ni el present ni el futur immediat del nostre propi mercat editorial, ja que ni tenim prou lectors d’aquest tipus de llibres al mercat ni tenim prou individus lectors tecnofílics que vulguin i puguin llegir els llibres en aquest format. És per això que tant la tecnofòbia com el valor simbòlic del llibre en paper o l’elevat preu de venda del lector d’e-books dificulta la penetració d’aquesta eina en el mercat editorial espanyol i català. A tot això, hi hem d’afegir que l’e-book actual (que hem d’entendre com un contenidor de textos, hipertextos, imatges, sons i hipervincles, més que no pas com una simple pantalla on llegir una novel•la tal i com avui en dia estem acostumats), no suporta qualsevol tipus de llibre i tendeix a uniformitzar els textos i les imatges que llegeix.

La tinta electrònica (e-ink) sembla que serà la solució per a la fatiga visual que ens provocaven els e-books, molt similars a un monitor d’ordinador; i, a més, resoldran la gran despesa energètica d’aquells, ja que els e-books amb tinta electrònica tan sols gasten energia quan passem les planes del llibre electrònic. No obstant, el llibre en paper continua essent més ecològic ja que no necessita de bateria ni d’electricitat per a fer-lo servir.

A més de l’e-book, no hem d’oblidar que a dia d’avui ja gaudim d’altres suports que poden possibilitar noves difusions i diverses vides per als textos com són els ordinadors, les palms, les consoles, els telèfons mòbils, els iPods, entre d’altres…

D’aquesta manera, segons tecnòfils com Marshall McLuhan, les arts electròniques ―i les eines que les faciliten― assenyalarien una nova etapa de la consciència global, el potencial de la qual arribaria a tot el món tecnologitzat; una etapa en la que, segons aquest autor, veurem com es restituirien les dimensions de la consciència que havien estat alienades per la cultura textual visual/lineal hegemònica fins llavors. Malgrat tot, el fil d’Ariadna que tot sovint ens salva de foscos laberints i que conformen els pensadors marxistes clàssics des de Marx a Adorno, tot passant per Lukács, ens sensenya que el que més progressa en l’industrialisme i el postindustrialisme serien les possibilitats de crear i elaborar noves dimensions d’alienació col•lectiva, no pas menys.


Copyleft i Creative Commons


Una de les eines més important per al futur del llibre serà, sense cap mena de dubte, el copyleft; el qual parteix de la idea que sense la recombinació dels elements culturals i cognitius previs, no sería possible la producció cultural. Per tant, buscaria difondre al màxim la cultura ―dissolent al màxim la frontera autor/públic―, partint de solucions sorgides en l’àmbit del software lliure.

El copyleft en el món editorial parteix de l’entorn contracultural dels anys 70 i 80, i dels moviments anticopyright; i no contradiu en res a les Lleis de Propietat Intel•lectual, sino que es basa en elles: per exemple, en el cas espanyol, es basaria en l’article 17 que reconeix la llibertat a l’autor per a decidir com reprodueix i distribueix la seva pròpia obra. Amb aquesta decisió que parteix de la inalienabilitat dels drets morals d’un creador, l’autor pot empendre el camí del copyright o del copyleft (si escollís la primera, restaria dins del marc clàssic de les relacions entre autor i editor, però si escollís la segona, partiria d’un esquema nou en el que admetria el dret a còpia, la digitalització de la seva obra i la distribució lliure i gratuïta per Internet; a més, hauria de decidir si permet o no edicions comercials a tercers, la generació d’obres derivades: traduccions, adaptacions al teatre, la ràdio o al cinema, obres noves…). Per tal de facilitar la creació d’aquestes llicències ad hoc, molts autors decideixen partir de Creative Commons, creada per Lawrence Lessig.

Les llicències Creative Commons (CC) són instruments legals molt senzills per llicenciar una obra segons el grau desitjat de protecció i llibertat, tot responent tres preguntes: vols permetre l’ús comercial de la teva obra?; vols permetre modificacions de la teva obra?; i, en el cas de permetre aquestes modificacions, vols que es comparteixin amb el mateix tipus de llicència que la que té la teva obra?

D’aquesta manera, ni el copyleft ni les CC són, doncs, incompatibles amb la remuneració per vendes en llibreries ni amb els avançaments o els royalties que les editorials solen pagar als autors de llibres per les seves obres. Com a elements positius, a més, destacaríem que s’aporten nous lectors a l’obra, ja que la donem a conèixer a un públic potencial infinitament més ampli; i, fins i tot, en moltes ocasions, milloren les vendes dels llibres (un cas paradigmàtic del copyleft editorial a l’Estat espanyol sería la madrilenya Traficantes de Sueños, pero no podem obviar pas altres editorials com El Viejo Topo, Virus Editorial i un llarg etcétera). A més, tampoc no hem de perdre de vista que alguns textos especialitzats com ara els tècnics, els docents o aquells que estàn sotmesos a actualització constant, a part de les CC, també tenen al seu abast la Llicència de Documentació Lliure GNU creada a mitjans dels anys 80 del segle passat per la Free Software Foundation amb l’objectiu d’aplicar-la als manuals informàtics.

Així, el copyleft pot ajudar la producció intel•lectual a alliberar-se del jou que li han imposat els mitjans econòmico-socials de producció i distribució, malgrat que no hem d’oblidar pas que és l’autor qui decideix lliurement publicar o no la seva obra i en quines condicions; i per tant, el copyleft tan sols és una de les possibles sortides per a l’explotació de la seva obra i que serveix, alhora, per alimentar el procomú i per difondre l’obra intel•lectual entre sectors poblacionals més extensos que el públic habituat a entrar en llibreries o biblioteques i que, gràcies a això, perden l’efecte d’imposició institucional i poden atènyer la cultura.


A mode de conclusions


Una gran realitat és que el llibre és a les portes d’un seguit de canvis, la major part d’ells tecnològics, malgrat que també hi intervenen d’altres ordres: cultural, social, econòmic, educatiu… I hem d’estar amatents a les noves possibilitats que se’ns obren per a retornar, en la mesura del possible, als creadors intel•lectuals la propietat dels mitjans de producció ―tot fent-los a mans la clau de la seva pròpia manumissió―; hem d’estar ben a l’aguait per tal d’usar les noves eines que tenim a l’abast per a difondre la cultura i el coneixement, les idees i les consignes, fins a punts insospitats i remots.

Malgrat tot no hem de caure en el parany, ja que la llibertat de difusió no ens assegura, en tant que possibles lectors, les eines per avaluar el pes i la trascendència dels missatges que Internet i les noves tecnologies contenen; en d’altres paraules, no ens serveix per destriar el gra de la palla; i, precisament en això, qui millor ha demostrat el seu know how amb el trill, la trillera i el rodet de les paraules (és a dir: descobrir nous talents, apostar per obres i maximitzar la diseminació del coneixement), han estat els editors.

A més d’això, el lema de Lessig “For the love, not for the money” (Per amor, no pas per diners), no ens garanteix en absolut uns mínims ingressos dignes per als creadors; i això provocaria que entrèssim en l’enganyosa vía que assegura que la cultura lliure ha de ser forçosament gratuïta, sense pagar drets intel•lectuals als creadors, ni pagar als editors ni un cèntim per descobrir l’obra, editar-la, digitalitzar-la i distribuir-la. Hem de ser ben conscients que l’acte cultural no és com el potlach indígena canadenc: un regal desinteressat que busca la creació de crèdit simbòlic; sinó que, com ja defensava Diderot en la seva cèlebre discussió amb Condorcet, la creació artística és la producció artística en la qual l’ésser humà artista s’objectivitza (en aquest punt, no hem d’oblidar pas que, com Adorno afirmava, l’indústria cultural és en essència l’indústria de la diversió, i aquesta diversió no sería res més que la prolongació del treball sota el capitalisme tardà); i ha de ser remunerat per això. Per tant, cultura lliure per al públic, sí; però amb una remuneració que permeti a l’autor i als altres elements vinculats en la edició d’una obra, viure amb la seva feina i no convertir l’edició en un reducte per a autors novells que no poden somiar amb publicar en una editorial de paper i per a membres heterogenis sense ànim de lucre.

Per tant, els futurs del llibre (digitals, en publicació per demanda o en format paper) han de continuar passant per la tríada: autor (el principi actiu insubstituible i contingent a l’hora de tenir una publicació); l’editor (amb el rol d’intercessor intel•lectual valuosíssim) i el públic (o públics, ja que cada llibre té el seu propi públic, mitjà i el seu format ―o formats, en tant que res no impedeix que un mateix text sigui publicat a la vegada en paper i en format digital, de manera gratuïta a la xarxa sota copyleft i de pagament en una llibrería física o virtual―). A més el futur sembla ser que ens du una brillant possibilitat: fer arribar més cultura a més gent (fins a assolir una long tail quasi infinita), fer que més gent llegeixi, escrigui, publiqui, pensi… Ara només ens cal estar preparats i dotar del millor contingut els llibres del demà i que la gent els llegeixi en el format que cregui més oportú.

Etiquetes de comentaris: 9, Cultura, l'Espurna

Llegir més

Agustín Coromines
Realitzador

Els importants talls històrics que hem patit en el nostre país han comportat que ens trobem sense referents de moviments, ideologies… persones que resten oblidades o que només són conegudes per erudits. M’ha sorprès, per exemple, que en tot el debat sobre l’Estatut o sobre la recuperació de la memòria històrica, un personatge com en Pi i Margall no estigués a la boca de tothom. Aquesta manca de coneixement ha tingut, en el millor dels casos, un coneixement esquemàtic i tòpic d’aquestes persones i de les seves propostes. Crec que és important que des dels moviments progressistes recuperem aquests referents amb un coneixement cada vegada més profund i acurat.

El cas de Francesc Ferrer i Guàrdia és un dels exemples clars del que estem dient. Quan vam anar a Brusel•les a filmar el documental em va sorprendre el coneixement que en tenien els estudiants i quan els vam entrevistar deien que era un referent per a la seva universitat pel que significava de llibertat de consciència i de llibertat de pensament. Des d’aquí intentaré aprofundir una mica més sobre la persona i l’obra d’en Ferrer amb la voluntat de traslladar la reflexió cap als moments actuals.

La lluita per la llibertat i el coneixement front les imposicions i creences que des del poder s’han utilitzat per intentar manipular els pobles i les persones, ha estat, al llarg de la història, un compromís de persones i col•lectivitats que d’una manera o altra s’han rebel•lat contra el poder manipulador i opressor. Actualment, moltes d’aquestes manipulacions i opressions continuen sent utilitzades pels poders: intoxicació ideològica, liberalisme econòmic, control dels mitjans de comunicació, imposicions religioses… Tots aquests aspectes, ben presents en la nostra societat, ens recorden que mai no podem deixar de vigilar les conquestes democràtiques i socials i que la lluita per la llibertat, la justícia i la dignitat de les persones continua en els nostres dies. Persones com en Sòcrates, en Galileu o en Paulo Freire són un exemple del compromís pel coneixement crític i per la llibertat. A en Ferrer i Guàrdia el podríem incloure entre aquestes persones que han fet tant del seu compromís personal com de la seva obra i moviment una lluita per les llibertats i l’emancipació i ho han fet amb unes armes ben determinades: l’educació, el coneixement crític i la solidaritat.

En Ferrer i Guàrdia és un exemple de com el poder de les idees és el que té capacitat per enfrontar-se als poders i als grups de pressió i ens fa reflexionar sobre l’actual pèrdua de les idees en la societat i la política, especialment en les formacions d’esquerra i progressistes. No en va l’expansionisme econòmic liberal de les últimes dècades ha anat acompanyat de la moda del pensament únic, del pragmatisme com a única manera possible de fer política, del desprestigi de les idees crítiques en l’àmbit públic, educatiu, intel•lectual , artístic…
Analitzant en Ferrer des d’una mirada actual el descobrim molt proper a les línies que plantegen els moviments educatius més progressistes, així com als moviments socials que reclamen que un altre món és possible.

Una de les primeres coses que proposa la pedagogia d’en Ferrer, és el perquè de l’educació. Si repassem els continguts de la formació dels mestres i dels debats d’aquests últims trenta anys veiem que hi ha un gran interès sobre el com educar, s’han presentat i publicat molts mètodes sobre els aprenentatges i les mestres i els mestres han volgut “cursos pràctics” i receptes exitoses. Sense voler treure importància al com educar, el problema és que per part del món educatiu s’ha bandejat i s’ha deixat a part el tema més de fons: per què eduquem. El resultat ha estat que, malgrat haver dedicat com mai recursos a la formació, hi ha una desorientació generalitzada de l’educació, incloent-hi, arrosegats per aquest corrent, els moviments educatius d’altre temps.

Afortunadament, les reflexions sobre el perquè de l’educació les trobem en els moviments educatius més emergents, malgrat que se situïn lluny de la nostra terra, com ara en l’MST (Moviment dels Sense Terra) del Brasil, la URPF (Universitat Rural Paulo Freire) o en la xarxa mundial de la Via Campesina, moviments que, com en Ferrer, volen i lluiten, des de la pràctica, per a què un altre món sigui possible.
Un altre aspecte i de molta actualitat que descobrim en Ferrer és la relació entre educació i societat del coneixement, un tema del que en els últims anys s’ha parlat molt. Sovint, però, sents una certa frustració: s’identifica coneixement amb tecnologia, s’ha identificat societat del coneixement amb estar a la moda d’aquest o l’altre programa… Novament es confonen mètodes amb principis i, permeteu-me el meu escepticisme creixent pel que fa a què des dels sectors del poder interessi realment una societat del coneixement. Només cal veure l’escassa o nul•la informació política de les campanyes electorals. Recordo que en Sòcrates o en Ferrer van ser assassinats per aquests motius, recordo l’inquisició de l’església o l’ús demagògic i manipulador que els poders fan dels mitjans de comunicació.

L’obra d’en Ferrer ens aporta moltes referències sobre aquest tema i el converteix en un dels nuclis cabdals de la seva pedagogia. Front a una educació basada en les supersticions i mites (caldria debatre els actuals), en Ferrer planteja que el nen o la nena descobreixin les raons de fons tant dels fets físics com socials i critica obertament l´ús que es fa de la religió i d’altres creences com a mites opressors del coneixement. En Ferrer creu que l’educació per a l’alliberament de la persona i per a la transformació social ha d’orientar-se cap al coneixement i, per tant, l’educació ha de desenvolupar estratègies de sentit crític vers els mites i demagògies dels poders. Per a en Ferrer l’educació pel coneixement porta necessàriament a l’educació pel sentit crític.

Cal destacar la importància que per a en Ferrer tenen les fonts d’informació, distingint clarament entre informació i coneixement. En Ferrer, de jove, educat en els ateneus obrers i treballant de revisor de tren, munta una biblioteca al mateix tren per a què la gent aprofiti els viatges per llegir i formar-se. Tota una avançada a la societat del coneixement! La cura dels llibres i persones que anaven a parar a l’escola, és a dir de “les fonts d’informació”, era molt gran per part d’en Ferrer. Llibre – font d’informació- no volia dir necessàriament coneixement, podia dir també demagògia, mite, creença imposada… D´aquí la necessitat de crear la seva pròpia editorial, l’editorial de l’Escola Moderna, amb uns contingunts adients a la finalitat de la seva educació. Aquestes fonts d’informació – els llibres de l’editorial- marcaven un currículum diferent de l’imposat, un currículum per a una nova societat. Els poders de l’època tenien autèntic pànic a aquests plantejaments, d’aquí el desprestigi permanent cap a en Ferrer o l’encalç dels que seguien els seus mètodes. A Granollers, el mestre Lluís Castellà va ser empresonat quasi bé fins a la mort per utilitzar els llibres i els continguts de l’editorial de l’Escola Moderna.
D’aquí que, per a en Ferrer, la tasca educativa dels mestres fos bàsicament la del pedagog socràtic, és a dir, la persona que orienta, condueix el nen o la nena en el camí cap al coneixement, respectant la seva autonomia i criticant qualsevol tipus de premis i càstigs. El mestre o la mestra acompanyen el nen o la nena en aquest camí de descobriment. Per fer aquest camí és important que els nens i les nenes sàpiguen utilitzar els llibres, les revistes o la informació que reben des d’altres fonts (visites, conferències…).

En Ferrer, però, no entén el coneixement com a una adquisició individual sinó que aquest s’ha de compartir, fet que, a la vegada, genera més coneixement per a cada alumne. En Ferrer inaugura la publicació de les opinions de nens i nenes en el “Boletín de la Escuela Moderna” i la correspondència escolar, que més endavant seguirà en Freinet, perquè les ecoles comparteixin els seus coneixements. Una bona manera de començar les xarxes escolars de coneixement que avui dia es poden fer a través d’Internet.

Una altra de les característiques de l’escola pensada per en Ferrer és que l’escola no pot estar sola. L’escola i l’educació han de ser una responsabilitat compartida. L’escola, però, tampoc ha de tancar-se en ella mateixa i ha de participar en els conflictes i realitats socials. A l’Escola Moderna, a més dels mestres i de les mestres, hi participaven un gran nombre de persones, des de professors de la Universitat, com ara l’Odón de Buen, fins a obrers. Tots es trobaven a l’escola per aprendre els uns dels altres i per a què l’escola es fes ressò dels problemes socials. Cal destacar les famoses “lliçons del diumenge” en les quals l’escola s’obria a tothom, per aprendre tots junts. En Ferrer, doncs, se’ns presentra com un punt de referència ben actual quan parlem de com ha der l’escola pública, participativa, la comunitat educativa…

En Ferrer planteja l’educació en valors com un altre pilar educatiu amb unes línies ben aclaridores: per un costat destaca la sèrie de valors que fan referència a l’autonomia de la persona, com ara la capacitat d’organització, el foment de la iniciativa personal, la presa de decisions, el tenir un criteri propi, la cura del propi cos… i és a partir del desenvolupament d’aquesta autonomia com l’infant mitjançant l’educació ha d’anar descobrint els valors col•lectius, com ara el de ciutadania, el de civisme, el respecte, la coeduació, les lleis que fomenten la convivència, la participació o la solidaritat que concretant-ho en el local ha de ser universal.

Si volem, però, una educació alliberadora cal que aquesta capaciti els individus a desfer-se de les pors i dels mites opressors; en Ferrer fa una crítica radical al paper que té l’església sobre la societat i les consciències, i planteja la laicitat com un important valor educatiu. Debat que, malgrat el pas del temps, encara és ben viu en el nostre país. Enmig de la persistència d’un concordat que en molts aspectes fa dependre l’Estat Espanyol de l’església, concordat i que recull les condicions que va posar l’església per acceptar el règim democràtic, torna a aparèixer la religió com a eina de segregació i de justificació de creuades per part dels poders polítics i econòmics. D’altra banda, molts moviments migratoris tenen en la religió un element identificador i la reivindicació de que les seves religions s’ensenyin a les escoles va en augment. Tot plegat fa que el laïcisme i la reivindicació de l’espai públic laic – com ara l’escola- continuï ben viu, cent anys després d’inaugurar-se l’Escola Moderna.

Ja hem comentat que en Ferrer considera de gran importància l’obertura de l’escola cap a la societat i que els moviments educatius progressistes han d’anar lligats als moviments socials més amplis i que cal crear una xarxa educativa internacional que, a partir del local, eduqui en el sentit crític i en valors com ara la pau i la solidaritat. Així, l’any 1908 funda la Lliga Internacional per l’educació racional de la infància, un moviment internacional amb seu a París, que planteja unes línies comuns d’educació basades en els principis de l’Escola Moderna i en les idees de l’educació racional, de la pau, la justícia i la col•laboració entre els pobles. La Lliga s’estén ràpidament per Europa i Amèrica i moltes escoles i pedagogs s’hi adhereixen. Tot un programa i una premonició que l’educació ha de tenir un paper important perquè “una altra globalització sigui possible”.

El llegat d’en Ferrer, malgrat el llarg silenci que hi ha hagut en el nostre país sobre la seva persona i la seva obra, continua ben viu. Els millors moments educatius que ha viscut el nostre país, especialment el CENU ( Consell de l’Escola Nova Unificada) el sistema educatiu que es va desenvolupar del 1936- 1939, han portat el seu segell. Amb la seva obra ens ha deixat també el testimoni de l’home públic que lluita fins al final per unes idees d’emancipació, de llibertat, de sentit crític en la societat en què està i per una societat millor.


L’Albert Camus referint-se a ell escrivia:
“En Francesc Ferrer pensava que ningú és dolent voluntàriament i que tots els mals provenen de la ignorància. Per això els ignorants el van assassinar i la ignorància criminal es perpetua encara avui en noves i incansables inquisicions. Davant d’elles, però, figures com ara en Ferrer sempre seran vives”

Etiquetes de comentaris: 9, Educació, l'Espurna

Llegir més

Salvador Milà
Conseller de Medi ambient i Habitage del govern de Catalunya 2003-2006


1) Cal una revisió dels fonaments ideològics tradicionals de l’esquerra per integrar-hi les aportacions de l’ecologisme polític, alhora que aquest ha d’explicitar el compromís amb la satisfacció de les necessitats humanes, definides amb criteris de sostenibilitat.

Cal superar un potent esquema ideològic subjacent en les cultures occidentals que situa l’home confrontat amb el seu entorn i en lluita per dominar les forces de la naturalesa; el concepte de l’espècie humana com a culminació de la creació, com a amo i senyor de la naturalesa, situat pel damunt de la terra i de la resta d’espècies vegetals o animals, aquest pensament polític és d’arrel judeocristiana: “Creixeu i multipliqueu-vos (...) aneu i domineu la terra”- ha tingut una influència determinant, subjacent, en les diverses concepcions ideològiques que han conformat el pensament polític anomenat “occidental” dels últims segles.

Aquesta visió antropocèntrica no només situa l’home al bell mig de la creació, sinó que el separa del seu entorn i el confronta.

És un lloc comú associar progrés i benestar a més producció i més consum de béns i serveis, a l’explotació intensiva dels recursos naturals, a l’acumulació de riqueses. A partir d’aquest tronc comú sorgirà la diferenciació ideològica i política en relació a com s’ha de repartir aquesta riquesa, si l’apropiació ha de ser individual o col•lectiva, etc.

Aquest discurs ha impregnat les diverses ideologies que estan en el fonament de les transformacions econòmic-socials de l’occident i que no trobem en canvi originàriament en d’altres àrees geogràfiques i culturals basades en d’altres paradigmes.

Cal assenyalar una discrepància evident al respecte entre el pensament de Marx i el d’Engels.

Així, en el pensament de Marx, en la seva primera etapa –el conegut com “jove Marx”- mantenia una posició més propera a l’humanisme naturalista: “La societat és la unió realitzada de l’home amb la natura”.
Karl Marx, al Volum III d’“El capital”. Capítol XLVI

Per contra, Frederic Engels :”Introducció a la filosofia de la naturalesa”: Únicament l’home ha lograt imprimir el seu segell a la naturalesa, i no només movent plantes i animals d’un lloc a un altre, sinò modificant també l’aspecte i el clima del seu lloc d’habitació i fins i tot les pròpies plantes i animals...

De la seva part, L’ECOLOGISME POLÍTIC ha de deixar clar el seu compromís amb el benestar de les persones i el progrés de la societat –de totes les persones, i de totes les societats- assumint el repte de fer compatibles els reptes de la preservació del medi ambient i la recuperació dels recursos naturals amb la satisfacció de les necessitats d’alimentació, de salut, d’habitatge, de mobilitat, d’educació, cultura i lleure de les persones, el que comporta la necessitat de produir béns i serveis de forma “sostenible”.

L’antropòleg Eudald Carbonell, des d’una posició radicalment materialista, ens ve a dir que “encara no som humans”, que tot just estem en un procés d’humanització que passa inevitablement per aprofundir en el procés de la socialització dels coneixements i de la cultura i per compartir SOCIALMENT els béns materials fruit del treball de l’home com a mitjà d’adaptació de l’home al medi -i no a la inversa-, superant les limitacions dels recursos disponibles a partir de la seva administració intel•ligent i solidària.

2) No hi ha canvi econòmic i social de progrés si no incorpora objectius de sostenibilitat, alhora que no és possible assolir els objectius de l’ecologisme polític sense canvis econòmics de major justícia i cohesió social.

L’esquerra transformadora i el moviment ecologista han d’integrar en els seus respectius programes els objectius de justícia i cohesió social amb els de sostenibilitat ambiental, com a conceptes inseparables.

No es pot ser coherentment progressista si no s’integren de forma efectiva les exigències de la sostenibilitat, modificant i adaptant les necessitats materials de la societat als condicionants ambientals – ni es pot ser coherentment ecologista sense integrar i satisfer les legítimes necessitats socials bàsiques de benestar, cultura i progrés compatibles amb l’entorn.

Cal superar el fals dilema entre ser roig o ser verd.

3) Cal desvincular els objectius de progrés econòmic i benestar social de la necessitat de créixer (PIB)

Ja no és de rebut –per insostenible- l’argument que per viure més bé i per a què més persones s’integrin als nostres estandarts de benestar, cal fer créixer més el pastís de la riquesa produïda, sinó que cal contraposar que el que cal no és només repartir millor el pastís, i repartir-lo entre més pobles –com ha estat dient l’esquerra clàssica- sinó que cal fer un pastís diferent.

4) Cal associar els aspectes qualitatius i de sostenibilitat a la definició del benestar i del progrés col•lectiu.

Donar nous continguts, dotar de nous valors qualitatius i els conceptes de benestar, de progrés i fins i tot de civilització i d’humanisme.

La construcció del nou pensament de l’esquerra demana nous valors, que rebutgin no tan sols l’individualisme possessiu sinó també el “col•lectivisme possessiu”. El model social que ha de propugnar el pensament progressista i ecologista ha de tendir a superar les relacions de domini d’uns individus, classes o grups sobre d’altres individus, però també ha de trobar la forma de superar les relacions de domini i d’expoliació de l’entorn material i dels recursos no renovables.

5) Calen nous indicadors econòmics que incorporin i donin valor a la determinació dels índex de riquesa col•lectiva i de progrés als factors ecològics i de sostenibilitat: biodiversitat, qualitat ambiental, l’estalvi i recuperació de recursos.

Cal reclamar una comptabilitat nacional i uns indicadors de benestar i de progrés que subratllin la importància dels factors ambientals, de la preservació i recuperació de recursos naturals renovables i no renovables, així com dels aspectes vinculats a la cobertura de necessitats no merament materials de la qualitat de vida: qualitat alimentària, educació, salut, accés als béns culturals, temps lliure.

6) Cal donar valor econòmic als factors ambientals: tant en termes d’internalització de costos ambientals; avaluació de riscos i danys, com en termes positius dels serveis ambientals.

No s’ha de tenir por de pervertir les aportacions i els valors ambientals i ecològics pel fet de traduir-los en termes econòmics. El medi ambient, les internalitats i les externalitats, les diverses alternatives que es plantegin en les avaluacions de plans i programes o en les declaracions d’impacte ambiental d’obres o projectes, han de poder-se traduir en termes econòmics –positius o negatius, actius o passius... –.

7) Integrar les aportacions de la revolució de les tecnologies de la informació i de la societat del coneixement amb les de la revolució ecològica i de la sostenibilitat. Desmaterialitzar l’economia.

8) Un model econòmic i social que primi el capital humà, la cooperació, la descentralització productiva, el treball associat i en xarxa, la redistribució social, els serveis públics i la regulació dels mercats.

9) Una globalització solidària. Un mercat mundial regulat i equitatiu: combatre el dumpig social i ambiental. Governar els processos de transició i canvi econòmic, social i ecològic: necessitat d’estratègies de sostenibilitat.

10) L’avenç cap al canvi social i la sostenibilitat demanen la definició d’estratègies de canvi progressiu. La clau està en governar la transició entre els models actuals –socialment injustos i ecològicament insostenibles- cap als escenaris de major equitat i major sostenibilitat.

Hem de ser capaços de formular els grans objectius de les polítiques de sostenibilitat amb un enfocament estratègic que passa per:

1) dotar-les de centralitat en els interessos col•lectius,

2) capacitat d’integració de les altres polítiques públiques: transversalitat dels programes i de les actuacions.

3) fixar objectius a curt, mig i llarg termini, marcar etapes,

4) capacitat de governar les fases de transició:–si els criteris de sostenibilitat no s’introdueixen en les propostes i les polítiques immediates, no serem capaços de modificar conductes orientant-les cap als objectius.

11) Radicalitat democràtica, descentralització i participació dels agents socials són alhora un objectiu i un mitjà de les polítiques ambientals.

12) Reconèixer les identitats nacionals i culturals com a base per construir espais de convivència i autogovern i impulsar alhora àmbits més amplis d’integració política, econòmica i social amb capacitat d’incidir en les transformacions econòmiques, socials i ambientals necessàries a nivell mundial.

13) L’hegemonia de les idees: preeminència de l’educació, la informació i la cultura per combatre la intolerància i posar les bases d’una societat laica, solidària i respectuosa amb l’entorn.

14) L’hegemonia política: capacitat d’articular majories de govern amb forta base social i política: saber-se situar-se en el centre del debat polític; potenciar la capacitat d’establir aliances i acords.

Etiquetes de comentaris: 9, Ecologia, l'Espurna

Llegir més

Daniel Raventós Pañella (Barcelona, 1958) és un dels editors de la revista Sin Permiso. Parlem amb ell sobre el que ha estat l'experiència d'impulsar aquest projecte editorial.

A mode d'introducció d'en Daniel Raventós direm que és doctor en Ciències Econòmiques, professor de la Universitat de Barcelona i membre del grup d'investigació GREECS (Grup de Recerca en Ètica economicosocial i Epistemologia de les Ciències Socials). A més és president de la Red Renta Básica, membre del Consell Asessor d'ATTAC-Catalunya i Attac-Madrid, de diverses fundacions i d'organitzacions internacionals d'estudi i promoció de la renda bàsica. El seu darrer treball és Las condiciones materiales de la libertad (El Viejo Topo 2007)


L’ESPURNA: Per què et vas implicar en el projecte de SinPermiso i en quin moment sorgeix?

És difícil ser molt exacte per fixar el moment en què va sorgir SinPermiso. Veníem parlant-ho des dels primeríssims anys del segle, però hi ha un moment que suposa una acceleració de tots els projectes que teníem al cap. Es tracta d’una reunió entre en Miquel Riera Montesinos, l’editor d’El Viejo Topo, l’Antoni Domènech, l’editor de SinPermiso, i jo mateix. Aquesta reunió es va produir l’any 2005. Un cop acordat en aquesta reunió, amb molta generositat per part d’en Miquel, que El Viejo Topo s’encarregaria dels aspectes tècnics i administratius de la revista en paper, podem dir que el projecte va alçar el vol. Clar que abans havíem fet reunions a l’Argentina i Mèxic amb els amics i amigues que han estat el nucli promotor de SinPermiso.

A més de SinPermiso en paper, del que està a punt de sortir el número 5, venim editant des de fa quatre anys setmanalment, tots els diumenges a la tarda, la versió electrònica. Es tracta d’una edició entre 11 i 15 articles setmanals amb un marcat caràcter conjuntural encara que hi poden haver articles o entrevistes que s’apartin de la conjuntura per ser reflexions que considerem particularment interessants sobre algun tema (selecció natural, filosofia analítica, ateïsme, el CERN, la desglaciació pirenaica…) a diferència de l’edició en paper que consisteix en entrevistes, articles i notes de major reflexió teòrica. El setmanari electrònic s’edita des del juliol del 2005.

Per què em vaig implicar? Perquè estava il•lusionadíssim amb aquest projecte del que una petita part havia contribuït a idear. A més, feia anys que estava treballant amb l’Antoni Domènech, tant acadèmicament com política, i suposava un plaer emprendre junts i amb un grapat de companys i companyes aquest projecte tan ambiciós. Hi havia coses que no ens convencien en la forma de fer i editar d’algunes revistes de l’esquerra. Més que criticar i mirar-nos-les des de lluny, vam preferir intentar fer-ho com a nosaltres ens agradava. Era un objetiu molt ambiciós. I ja han passat quatre anys. No està malament el camí transcorregut.


L’ESPURNA: Els articles de SinPermiso electrònic, són bàsicament traduccions?
Només una part. Cada edició setmanal electrònica està composada per una porció que són traduccions de l’anglès, francès, alemany, italià, català, brasiler, gallec i euskera. Una altra que és producció pròpia i una altra que és reproducció en castellà d’articles que, per una i altra raó, creiem que val la pena destacar. La proporció entre aquestes tres parts pot variar segons la setmana. Habitualment un 20 o 25 per cent dels articles són, efectivament, traduccions d’aquests idiomes esmentats si bé l’anglès acostuma a ser sempre la llengua més traduïda. Pel que fa a la revista en paper, la producció pròpia acostuma a ser un component proporcionalment més gran que en l’edició electrònica, però també hi ha traduccions.

L’ESPURNA: I qui fa les traduccions?

Persones que voluntàriament han ofert els seus serveis i coneixements lingüístics per simpatia política amb el projecte de SinPermiso. Això és impressionant: traductors i traductores que, de forma completament gratuïta, han invertit dotzenes i centenars d’hores, segons els casos, a SinPermiso. Francament, aquesta generositat ens va sorprendre molt gratament ja des dels inicis de la publicació electrònica i sense cap dubte està entre els actius més valuosos de la nostra revista. Hi ha molta gent, la major part amb bona intenció, que ens pregunta d’on treiem els diners i els mitjans per fer SinPermiso electrònic. Aquesta repetida pregunta ens afalaga molt i la resposta és: els únics diners que tenim provenen de les donacions dels nostres lectors. Els mitjans provenen del treball militant dels membres, traductors i col•laboradors de la revista. Fins i tot el disseny de la nostra web (www.sinpermiso.info) va ser realitzat de forma completament gratuïta pel nostre amigc càntabre Pedro Venero. En quant a l’edició en paper, els diners provenen de les subscripcions, i els mitjans procedeixen del suport que ofereix, com comentava abans, l’editorial El Viejo Topo.

L’ESPURNA: Qui són les persones que composen el Consell Editorial?

SinPermiso té un comitè de redacció i un Consell Editorial. El primer és molt petit i és l’encarregat del dia a dia de la revista. El Consell Editorial és molt ample i està repartit per bona part del món. El comitè de redacció serà remodelat en els propers mesos. En quant al Consell Editorial, algunes de les persones que formen part del mateix són: Guillermo Almeyra, Tariq Ali, Elmar Altvater, Gustavo Búster, Rubén Lo Vuolo, Xosé Manuel Beiras, Robert Brenner, Jean Bricmont, Mike Davis, Josep Fontana, Frei Betto, Florence Gauthier, Michael Krätke, Hugo Moreno, David Casassas, Rossana Rossanda, Philippe Van Parijs, Julie Wark, Erik Olin Wright… Com comprobareu pels noms, són persones de procedència acadèmica, geogràfica i política molt diversa. Pots trobar des de liberals acadèmics (que no polítics) d’esquerres fins a marxistes que no es van deixar arrastrar per la moda anticomunista dels 90 del segle passat. Pots trobrar estadounidencs, argentins, australians, brasilers, belgues, italians, alemanys, francesos…

L’ESPURNA: Quina valoració fas del projecte i la seva repercusió aquests anys?

La valoració és excel•lent. Molt sincerament: no pensàvem que SinPermiso tingués la gran acollida que ha tingut ja des dels seus mateixos inicis. M’estic referint principalment al setmanari electrònic. Les estadístiques de “pàgines”, “visites”, “accessos”, “clients”, “arxius”… són espectaculars. Cada any hem doblat quasi amb exactitut cadascun d’aquests indicadors. Actualment tenim una mitjana diària de prop de 30.000 accessos. Cada setmana rebem unes 30 peticions de subscripció a la llista electrònica a la que realitzem els enviaments cada diumenge. Els números, per freds i fàcils de citar que siguin, indiquen solament de forma parcial aquesta gran acollida que ha tingut SinPermiso, però hi ha altres factors que no vull deixar de mencionar. Molt principalment haig de dir que SinPermiso és una revista electrònica que no rep cap subvenció, pee el que tots els traductors i traductores, així com els redactors, treballen de forma militant i, per tant, gratuïta. Tot això és motiu per a que que ens sentim orgullosos i satisfets.

L’ESPURNA: Hi ha molts autors que vulguin publicar en Sin Permiso?. Podries explicar breument la línea editorial de SinPermiso?

Efectivament hi ha molts autors que volen publicar en SinPermiso i, està clar, no tots poden fer-ho. Això té a veure, sens dubte, amb la línea editorial de la nostra revista. Qualsevol anàlisi sobre un aspecte de la realitat, ja sigui molt parcial o amb pretensions de major abast, que sigui seriós, d’esquerres i ben fonamentat, pot ser publicat en SinPermiso. Dit amb altres paraules i més extensament, un article que provingui de qualsevol variant apologètica del capitalisme actual, de qualsevol variant apologètica de l’estalinisme, de qualsevol variant apologètica “postmoderna”, de qualsevol variant enemiga de la Il•lustració, de qualsevol variant que coquetegi amb pseudociències o que es declari obertament “anticientífica”, mai tindrà cabuda en SinPermiso. Aquesta mena d’articles, articlets i articulets, i qui els escriuen, no ens serveixen per a res. I com així pensem, no els publiquem. Perquè l’enumeració no quedi molt general, m’aturaré en el que he qualificat com “qualsevol variant apologètica de l’estalinisme.” A principis de 2009 vam publicar el discurs que va pronunciar Cristoph Jünke quan va recollir el premi de la Fundació Rosa Luxemburg de Sajonia. En aquest discurs, titulat “El passat que no pasa: la llarga ombra de l’estalinisme”, Jünke deia: “L’estalinisme va ser i és, per sobre de tot, un fenòmen històric. L’estalinisme va ser i és, no obstant això, més que un sistema històricament específic de dominació. Doncs aquest sistema social sedicentement socialista ha sobreviscut moltes décades a la mort del seu creador: no, per ventura, en els seus excessos de violència, però sí en els seus fonaments socials, en les seves estructures i ideologies.” No sóc capaç d’expresar amb paraules més clares el que vull dir.

A més, en SinPermiso no tenim la menor objecció en tocar “temes conflictius”, per dir-ho pudorosament. Per exemple, el que ha passat i està passant a Cuba. En SinPermiso poden trobar-se molt bons articles (31 a finals de juliol, per ser exactes) amb anàlisis i crítiques sobre el règim cubà des de posicions que solament un dogmàtic delirant podria dir que “fan el joc a l’imperialisme” o que “hi ha que evitar-los en aquests moments” o qualsevol cantinela per l’estil. I hi ha qui ens ha criticat per publicar-los. Per el que s’ha dit i coneixem en contra d’aquests articles que hem publicat, hem encertat.


L’ESPURNA: SinPermiso va fer una aposta clara per analitzar temes econòmics, quant el que imperava en l'esquerra eren les lluites culturals. Què us va portar a això? Creus que ha tingut a veure amb l’èxit obtingut durant l’últim any?

He de dir que això no s’ajusta amb el que fa SinPermiso. En la nostra revista donem molta importància a la cultura, a les lluites culturals. Solament teniu que donar un cop d’ull a l’aplicació de la revista electrònica denominada “veure per temàtica”. Pot trobar-se dotzenes d’articles culturals. Ara bé, la meitat més recent de la vida de SinPermiso electrònic coincideix amb la crisi econòmica. No es res extrany que haguem dedicat molts articles des de mitjans de 2007, i encara abans, a l’anàlisi d’aquesta crisi econòmica. En un text que vaig escriure amb motiu de la concesió del premi que la Fundació Pere Ardiaca va tenir la munificència de otorgar-nos a SinPermiso, comentava que en la revista som de l’opinió de que per entendre la societat, qualsevol societat, la milllor forma és continuar considerant que la diferenciació principal és entre rics i pobres. Diferenciació entre rics i pobres a la vella i tradicional forma republicana de fer-lo: els que tenen la propietat que els garantitza l’existència material i aquells que, no disposant d’aquesta propietat, depenen dels anteriors per viure. Recordi’s que molts acadèmics van vaticinar fa pocs anys, amb una vista no precisament d’àguila, que les classes (i, com no, les lluites de classes) s’havien acabat. Bé, si per entendre la societat, com deia, ha de considerar-se aquesta escisió principal (i clar que hi ha altres, faltaria més) en tota societat, no crec que pogui cabre cap dubte de que en el capitalisme que estem vivint, la crisi ha de ser abordada de forma destacada. Les causes de la crisi, les repercusions sobre la teoria econòmica escombraria per la que es van deixar seduir també molts acadèmics d’esquerres, les conseqüències, en definitiva, que està comportant per l’existència material de centenars de milions de persones… La crisi hauria de ser un tema d’atenció permanent de SinPermiso. I així l’hem fet. Hem publicat més de 200 articles des de fa dos anys relacionats directa o indirectament amb la crisi econòmica. Articles d’autors molt coneguts i d’altres no tan coneguts: Walden Bello, Michael Hudson, Paul Krugman, Mike Whitney, John Bellamy Foster, Robert Brenner, Michael R. Krätke, Joseph Stiglitz, Sasan Fayazmanesh, Pam Martens, Elmar Alvater, Sam Pizzigati, Robert Pollin, Barbara Ehrenreich, George Monbiot, Dean Baker... Què això hagi influit en l’èxit de SinPermiso? Pot ser, però em remeto al que contestava en l’anterior pregunta: una clara línea editorial sobre el que no ha de publicar-se i el que ha de publicar-se (i amb María Julia Bertomeu, Toni Domènech i Carlos Abel Suárez hem comentat algunes vegades que sovint ofereix més pistes sobre la nostra línia editorial el que no es publica que el que es publica) es lo que em permeto suggerir que ha sigut la causa principal de l’èxit de la nostra revista.

L’ESPURNA: Aquesta edició alguns dels membres del Consell Editorial heu estat molt presents en els debats de la UPEC sobre la crisi. Cóm valores el projecto de la UPEC i aquesta edició en particular?

Sí, efectivament, per ser exactes havia fins a 10 membres del comitè de redacció o del Consell Editorial de SinPermiso en l’edició d’aquest any de la UPEC. Però jo no vaig ser un d’ells i a més no vaig poder asistir a cap sessió pel que la meva opinió és indirecta. Encara així, puc assegurar-vos que els companys i companyes del comitè de redacció o del Consell Editorial que van poder assistir tenen una opinió molt bona de gran part de les sessions de la UPEC d’aquest any. De les edicions anteriors no tinc informació suficient per a poder donar una opinió sensata.

L’ESPURNA: Quins projectes té SinPermiso per al futur?

Continuar. Som perfectament conscients de que aquest és un projecte que no el vam iniciar per a passar l’estona ni per a que durés quatre dies. SinPermiso és una revista política. Per tant, ens obliga als que ens prenem completament en serio la política. He mencionat abans que farem algunes remodelacions especialment en el comitè de redacció, amb algunes seleccionades incorporacions de gent jove. Volem que SinPermiso duri molts anys, que segueixi sent útil a molta gent per a les seves reflexions i lluites (com numeroses persones tenen a bé comunicar-nos, cosa que ens omple d’orgull); volem, en fi, que a la seva vegada pugui millorar a partir de l’experiència acumulada en aquests quatre anys. En poques paraules: volem continuar fent el que hem fet fins ara, però millor. El que podem asegurar és que tenim la capacitat de treball i les ganes de bregar necessàries per a considerar que podem considerar el futur de SinPermiso amb certes garanties.

Etiquetes de comentaris: 9, l'Espurna, Pensament

Llegir més

El 25 d’abril, en el sopar anual organitzat per la Fundació Pere Ardiaca, es va entregar el premi Josep Serradell “Roman” a la nostra revista. Al sopar i entrega del premi, amb una assistència propera a les 200 persones en les Cotxeres de Sants, van estar en representació de Sin Permiso, Gerardo Pisarello i Daniel Raventós. A aquest últim, Celestino Sánchez, president de la Fundació Pere Ardiaca, va entregar la placa i el quadre del premi concedit a Sin Permiso.

Daniel Raventós
Comitè de Redacció de SinPermiso

Agraeixo en nom de tots els membres del comité de redacción que avui estan desperdigats per diferents llocs del món, i en nomb també d’Antoni Domènech, editor general de Sin Permiso, la vostra generositat al atorgar-nos aquest premi. Amb la Fundació Ardiaca hemo treballat en el passat i tenim bons projectes de col•laboració en el futur més proper.

Sin Permiso va ser un projecte en què el petitíssim nucli promotor vam tenir molta confiança, pero al que, acostumats com militants d’esquerres a diferents derrotes, no auguràvem molt èxit de manera immediata.Vam tenir el plaer d’equivocar-nos. Sin Permiso va créixer molt més rápidament del que havien imaginat els més entusiastes de nosaltres. Venim editant Sin Permiso electrònic rigurosament cada diumenge per la tarda nit des de fa tan sols menys de quatre anys. Sin Permiso en paper, del que estem a punto d’editar el cinquè número, va començar a publicar-se una mica després. Quan mirem enrere i pensem que només portem treballant menys de quatre anys, per què negar-ho, ens sentims satisfets del realitzat fins ara. Aquest treball ha sigut possible gràcies, abans que res, a la dedicació aportada por col•laboradors i traductores. Com apuntem al final de molts articles de l’edició electrònica: Sin Permiso "no rep cap tipus de subvenció pública ni privada, i la seva existència només és possible gràcies al treball voluntari dels seus col•laboradors i a les donacions altruistes dels seus lectors."

No es tracta de que, després de sopar, com a "recompensa" per haver-nos concedit aquest premi, us fem la digestió pesada amb massa llauna, però m’agradaria destacar molt ràpidament almenys dues de les moltes característiques de Sin Permiso.
En Sin Permiso ens uneix el rebuig del que es pot expresar en aquestes poques paraules: suposar que una determinada posició política pot abstenir-se del rigor argumentatiu. Hi ha qui creu que el fet de posar una bona tirallonga d’"ismes" i paraules suposadament radicals pot substituir a un bon anàlisi. En Sin Permiso creiem que sense bones raons i bons anàlisis, les autoqualificacions més o menys radicals estan més a prop del ridícul que de ser escoltades seriosament.

La segona característica és que en Sin Permiso som de la opinió que per entendre la societat, qualsevol societat, la millor forma és continuar considerant que la diferenciació principal és entre rics i pobres. Diferenciació entre rics i pobres a la vella i tradicional forma republicana de fer-ho: els que tenen la propietat que els garantitza l’existència material i aquells que, no disposant d’aquesta propietae, depenen dels anteriors per viure. Molts acadèmics van vaticinar no fa molts anys que les classes (ja no diguem les lluites de classes) s’havien acabat. Què Santa Lucía els hi conservi la vista!

Estem convençuts que després d’aquestes gairebé quatre anys val la pena continuar amb Sin Permiso. I ho farem amb el suport de moltes persones que lluiten i que estan convençudes, como ho estava Rosa Luxemburg (el nom que s’ha assignat pels organitzadors, per cert, a la taula en la que m’ha tocat avui compartir sopar amb gairebé una dotzena de vells coneguts i amics), com ho estava León Trotsky, com ho estava Antonio Gramsci, como ho estaven tants altres milers de revolucionaris i revolucionàries que anaven en serio, que la veritat és precisament revolucionària. Qui no ama a la veritat acostuma a ser amic o amiga de l’obscurantisme, de l’opressió, de l’arbitrarietat i, clar està, del relativisme.

Altra vegada, moltes gràcies per haver-nos concedit aquest premi. Desig que Sin Permiso us segueixi sent útil.

Daniel Raventós és membre del Comitè de Redacció de SINPERMISO.
El seu últim llibre és Las condiciones materiales de la libertad (Ed. El Viejo Topo, 2007).

Etiquetes de comentaris: 9, l'Espurna, Pensament

Llegir més

Carmen Plazuelo
Àrea d’Història de la Fundació Pere Ardiaca

Soledad Real és, per a la Fundació Pere Ardiaca, un referent de lluita. Voldríem fer-li un homenatge, per tal que es conegués la seva entega a les causes més nobles: la llibertat, la justícia i la lluita pels drets de la dona.

Incansable militant comunista, va patir la persecució, l’exili i la tortura. Va estar a la presó durant setze llargs anys, convertint-se el seu empresonament en un penós pelegrinatge de presó en presó per tota la geografia de l’Estat, impedint d’aquesta manera qualsevol forma de recolzament dels seus familiars, els quals patien tot tipus d’assetjaments per part de les forces del règim, com ara els registres indiscriminats dels seus domicilis, que provocaven la por i el rebuig del veïnat.

Soledad Real, Sole, passà setze anys tancada, però va ser només un empresonament físic. En aquests setze anys treballà, i molt, per tal que entre les recluses polítiques no defallís mai l’esperit de lluita, a més d’instruir i alfabetitzar a totes aquelles dones que no havien tingut l’oportunitat d’anar a l’escola, ensenyant-los que, desde l’organització i la lluita, aconseguirien un món més just i lliure per tothom. Sole s’enamorà a la presó, s’il•lusionà i començà a construir un futur per quan recuperés la llibertat, un futur en el qual sabia que no hi hauria fills, ja que les brutals pallisses que havia patit varen deixar empremta en el seu cos.

Tot això es revesteix als nostres ulls d’un valor immens, valor que es converteix en admiració al comprovar que, un cop en llibertat (si és que es pot anomenar llibertat a la manera en que es vivia a l’Espanya de mitjans dels cinquanta), continuà amb la lluita antifranquista, organitzant-se als fronts que s’obrien per oposar-se a la dictadura.

Com una part més de les seves intenses conviccions, participà en la lluita del moviment feminista i no perdia l’ocasió de parlar amb les dones per destacar les principals tasques a desenvolupar i la necessitat d’organitzar-se pels seus drets.

Quan, ja molt gran, retornà a Barcelona, es va posar en contacte amb la Fundació i es posà a la nostra disposició per tots aquells que pogués realitzar. Per a nosaltres, dones de la Fundació, i per a tots els companys, va ser una alenada d’aire fresc. Representava l’alegria en el combat diari, l’optimisme per un món millor per a dones i homes. Ens acompanyà en xerrades i en tot tipus d’actes de recuperació de la memòria històrica democràtica, i sempre ho feu amb el mateix missatge: lluitar per la justícia ens fa millors, lluitar per la igualtat de gènere ens fa més dignes, lluitar pel comunisme ens fa més lliures.

Al llarg de la seva vida va teixir amistats i va despertar simpaties en tot l’àmbit de l’esquerra: socialistes, anarquistes, feministes i, com no, l’afecte dels seus camarades del Partit Comunista. Per tot això, han estat moltes les persones que han volgut participar en aquest homenatge i hem intentat recollir les veus de totes les sensibilitats en les aportacions per a la publicació que la Fundació Pere Ardiaca ha editat recentment titulada Las Ventanas de Soledad Real. Llibre que ha estat acompanyat per la creació d’un documental i una exposició amb el mateix títol.

Hem traslladat a les pàgines de l’ESPURNA una de les aportacions realitzades, en concret la de la seva neboda Núria Salamé, militant d’esquerres i Presidenta de l’Associació Catalana d’Amistat amb el Poble Saharaui perque ens sembla que permet
una visió més íntima de la Sole. Us animem a llegir Las ventanas de Soledad Real,
que va acompanyat del documental, i a visitar l’exposició, que anirà passejant-se per Catalunya i per diferents indrets de l’Estat espanyol.

Recordar la Soledad Real és recordar a totes aquelles dones, anònimes la major part d’elles, que són i han de seguir sent un exemple a seguir. Perque elles ens han llegat l’esperança i la dignitat servides amb un embolcall de fermesa i tendresa.

Gràcies Sole.

Etiquetes de comentaris: 9, Dones, l'Espurna, Memòria Històrica

Llegir més

Núria Salamé
Presidenta de l’Associació Catalana d’Amistat amb el Poble Saharaui i neboda de Soledad Real

Em resulta difícil separar els meus lligams familiars de la meva admiració envers ella, com a dona, com a comunista, com a militant feminista, com la persona que em va estimar com si fos la seva filla. Per això m’és complicat separar els diferents aspectes que, al llarg dels anys ens han acompanyat, i us demano que em disculpeu.

L’aparició de la Sole a la meva vida

La memòria se’m perd en els records que avui em venen al cap, però sempre em queden aquells que, encara avui, són els més entranyables per a mi.

El primer record que tinc, jo deuria ser molt petita, és de quan el meu avi (el seu pare) i la meva mare (la seva germana) ens feien seure i ens llegien totes les cartes que ens arribaven d’ella, així ens la van fer sentir cada cop més propera i la vam anar estimant els quatre germans, malgrat que no la coneixíem. Els contactes que teníem amb ella eren per carta i per alguna que altra fotografia que ens arribava. Tot això ens permetia explicar-nos per què la Sole estava a la presó i després ens permeté defentsar-nos i defensar-la de tots aquells que ens deien “que la Sole només ens portava problemes”.

A vegades, quan arribàvem de l’escola —ho recordo i no ho oblidaré mai—, veiem alguna capa verda i damunt del cap algun “tricorni” pels voltants de la casa. El cor se’m encongia. De seguida apareixia una veïna que ens retenia a casa seva, fins que la mare ens venia a buscar. La cara de la meva mare era diferent segons el que havia passat o el que temia que pogués passar… Les imatges dels registres no s’obliden mai! Ni tampoc l’odi i la por a les forces de seguretat. Posteriorment, hem sabut que la major part de les vegades eren deguts a que la Sole o la família havien passat alguna informació amagada en una carta, vés saber on!

Per a la meva curta edat, la Sole era una dona molt valenta que estava a la presó per lluitar per a que fóssim més lliures, per voler que el país fos un país en democràcia. Per això, escoltàvem de nit i molt fluixet “la Pirenaica”, perque les emissores de l’època no eren de refiar i, quan sentíem parlar al Dictador, el meu pare o la meva mare ens feien apagar la ràdio immediatament.

Jo sóc la més gran dels germans, suposo que per això el meu avi, malgrat que encara era petita, em feia sentir més gran i volia que compartís coses amb ell, com fa qualsevol avi amb els seus nèts; però les coses que compartíem eren ben diferents de les dels meus companys.

Els meus avis vivien a la Barceloneta i nosaltres al barri d’Horta. Un cop al mes, el meu avi venia a buscar-me (suposo que quan cobrava) per anar a comprar el menjar que enviaríem a la Sole. Agafàvem el tramvia i, durant tot el trajecte, anàvem parlant de les coses que hi posaríem al cistell, de quines coses eren les que més li agradaven. Havíem de pensar en coses que es poguessin repartir entre les companyes, i m’explicava com era la solidaritat entre elles, com es repartia tot, com s’ajudaven.

Els diners que tenia només li permetien poder posar una capsa de medicaments, carn de codony, formatge, fruits secs, llet, sabó i, si no ho recordo malament, no podia passar els dos quilos.

Un cop a casa seva, començava un altre procés, encaixar-ho bé, i, el que a mi més m’agradava, desfer un sac i tapar tota la capsa amb els retalls del sac.L’àvia ho cosia i jo li anava enfilant les agulles “saqueres”. Posàvem el nom en un paper i ho enganxàvem. A vegades li escrivíem una carta o em deia que havia “amagat” algun escrit, un senyal, no sé exactament com ho feien perque l’àvia sempre deia “emporta’t la nena al balcó” i quan tornàvem, ja estava tot fet! Quina ràbia que em feia! Posteriorment, em van dir que era per protegir-me, per si algú em preguntava alguna cosa. Quan ho portàvem a correus, sistemàticament es produïa la mateixa situació que se m’ha quedat gravada.El senyor de la finestreta em preguntava “és la teva mare, guapa?””Pobrissona”, la resposta del meu avi no es feia esperar: “és la meva filla i és una presa política”. Ho deia amb tanta força que em feia sentir molt orgullosa, era com demostrar a l’home de correus que la Sole era molt important, i que no se’n avergonyia. A mida que passàven els anys, la nostra relació epistolar es va convertir en una cosa molt especial, les cartes que jo rebia sempre eren una mostra d’il•lusió i d’alegria, les dels meus pares i els meus avis eren més reals, vagues de fam, aïllaments, cel•les de càstig. Els meus pares patien quan les cartes no arribaven, però sempre hi havia familiars d’altres presos que els feien arribar notícies. Aquests familiars ho patien com si fos un assumpte propi, tant li feia que fos esposa, filla o germana, eren moments molt durs. Quan els avis o familiars es reunien a casa, em feien anar a jugar mentre ells parlaven, jo a vegades els escoltava i plorava pensant en les barbaritats que li podien estar fent; sabia que si la meva mare em deia que estava en una cel•la de càstig volia dir que li havien pegat molt, que passava molt de fred i que es posaria malalta. Aquests fets també eren una tortura per tots nosaltres!

En una ocasió, ja de gran, en un de tants viatges que vaig fer a Madrid, la Sole em va llegir una carta (en tenia moltes de guardades). En aquesta carta, devia ser pels voltants dels Reis, jo li preguntava quin dia passarien els Reis per Segòvia i què li portarien. Com vam riure! Encara recordo que, amb molta ironia, em va dir: “nena, a Segovia, amb el fred que hi feia, encara que fossis monàrquica, ni els Reis hi podien passar…”.

Amb els anys, una pren consciència del que està passant i de com està passant, i sobre tot, si té una família que és conseqüent

No podré oblidar mai que des de 1943 fins al 57 mai no va rebre una visita de la família. Durant aquest temps la van anar traslladant de presó en presó a Madrid, Torrero, Málaga, Segovia, sempre massa lluny per a una família pobra. La penúria de la post-guerra era implacable, calia prioritzar els medicaments i el paquet abans de viatjar, i, de vegades calia ajudar als familiars que es trobaven en situacions molt difícils o a les preses que sortien i que tenien als familiars lluny. Aquesta solidaritat m’ha acompanyat tota la vida. Però encara no entenc com ho va poder aguantar. Suposo que va ser per la seva fortalesa i pel recolzament de totes les seves companyes. La meva família, els meus avis en especial, van tenir durant tota la vida el recolzament incondicional de la família Parera, sé que van ser els únics que la van anar a veure un cop a Segovia. Per a tots nosaltres, i per a ella fins al darrer moment, l’estima que ens va donar la família Parera ens vaacompanyar sempre. Quedi aquí el meu humil homenatge a tota aquella gent que com ells han estat sempre al costat de les preses i els presos de la forma més anònima.

Jo vaig nèixer l’any 1944, per tant he pogut conèixer de prop situacions molt doloroses, fills de preses als que les famílies no els donaven el recolzament emocional que necessitaven o parlaven del familiar com “el responsable” de les situacions que els havien tocat viure. Quan a casa teníem coneixement d’aquestes situacions, els meus pares els convidaven a menjar el cap de setmana, llavors també venien els meus avis, especialment el meu avi. Aquest dinar era una qüestió de principis, de força, de coneixements, eren les meves primeres lliçons de vida. He tingut el plaer de gaudir de grans dones i, mentre eren a la presó, dels seus fills; aquesta lliçó m’ha acompanyat tota la vida.

A la Sole li van donar la llibertat l’any 1957 però, com que sembla que encara no l’havien torturat prou, el dia de sortida s’allarga més del necessari perque faltava un paper, sempre falta un paper! Recordo els nervis que ens van fer passar fins que vam saber que ja era al carrer, però encara faltarien molts anys per a poder tornar a Barcelona, estava desterrada i no podia venir.

Des de la presó coneix al Paco per carta, pres a Burgos, per cert. La seva relació epistolar també va tenir la seva gràcia. No podien escriure’s de presó a presó. En Paco escrivia a la meva mare fent-se passar per un familiar, i la meva mare canviava el sobre i la enviava a la Sole. Això que ara sembla una tonteria, tenia el seu risc, cada cop que la guardia civil venia a casa hi havia més interrogatoris per a la meva mare i cel•la de càstig per a la Sole. Que cruel que és la repressió!.

En Paco va sortir dos anys abans que la Sole de la presó. Quin home! Era tan senzill fer-lo feliç, ens vam estimar molt, i em sembla que per a ell vam ser una autèntica família. Humil, treballador, discret i sempre a l’ombra de la Sole. Mentre la Sole encara era a la presó, ell va preparar el que sería la seva casa. Tots els que l’hagueu conegut estareu d’acord amb mi en que van convertir una barraca en ua caseta, humil però plena de vida i d’història. Allà s’hi acollia a tothom, “casa meva és casa teva, si és que hi ha casa d´algú”. Quantes reunions i discussions! El fet que la casa quedés tancada en un petit patí feia que ningú escoltés i que es pogués sortir d’un en un i molt discretament.

Arriba el moment en que deixen viatjar a la Sole a Barcelona. Arribava a l’estació de França i vam anar tots amb molta antelació, perque recordo als meus avis i als meus pares amb els meus germans petits jugant, corrent i, finalment, adormits. Per fi va arribar el tren, jo portava una foto que la meva mare m’havia donat, em vaig posar a còrrer per tota la via fins que vaig veure a una dona amb un farcell i un paquet molt gran, li vaig preguntar “vosté és la meva tieta, oi?”, em va agafar al coll i va deixar els paquets a terra. La meva mare deia que mai em van donar tants petons seguits! És possible que es confongui en la memòria el fet d’haver-ho sentit explicar tantes vegades a la família, però el que és cert és que vaig ser la primera en conèixer-la i abaraçar-la. Quan ara s’emeten els reportatges que fan referència a fets com els que menciono, no puc deixar d’emocionar-me, sembla que qualsevol dels personatges pogués ser la Sole.

Quan la Sole va sortir de la presó, es casà. Però al cap d’uns 3 anys tornen a detenir a en Paco. Recordo perfectament la trucada de telèfon i els plors de la Sole. La meva avia ja havia mort i el meu avi vivia amb nosaltres. En Paco i la Sole van voler que anés a viure a Madrid per a poder dedicar-li els darrers anys de la seva vida. Tot sen’anà en orris!

Detenen a en Paco i el meu pare se’n anà a buscar al meu avi a Madrid. En el moment de la detenció, de matinada com sempre ho fan, el meu avi dormia i la Sole va suplicar que no el despertessin. Al matí, la Sole li digué que al Paco li havia sortit un viatge a Galicia (ell era taxista) i que estaria uns dies fora, i que com que ella treballava, el meu pare l’anaria a buscar. El meu avi va fer la maleta, sense pregutar, sense dir res, i quan va estar al tren li va dir al meu pare: “ja sé que aquest fills de… han detingut al Paco”.

La Sole es va convertir en dona de presoner. Jo ja era més gran i podia anar a fer-li companyia a Madrid. Sempre hem tingut una complicitat molt especial. Recordo que de vegades teníem una reunió a casa d’unes companyes i em deixaven a la cuina per a que no sentís res, però després baixàvem per l’escala i parlaven del tema “ no et deixis tutejar pel de la porta”, li deien a una dona d’un presoner molt jove, “porta a la butxaca un mocador brut per quan t’escorcollin. A mi em semblaven fantàstiques aquestes estratègies, tant que algunes coses de les que vaig escoltar i aprendre em van servir en moment difícils, com per exemple quan t’estaven escorcollant: “uf, quin treball tan lleig el vostre”. Proveu-ho, els posa molt nerviosos!

La meva mare va morir molt jove, amb 49 anys, i la Sole va voler fer amb nosaltres el paper de mare. El fet de ser la més gran i de tenir molta complicitat amb ella va fer que construíssim uns llaços que, malgrat les ultats que després ens va tocar viure, mai es van desfer.

Tant al Paco com a la Sole els vam estimar molt i, mentre la salut els ho va permetre, van participar en totes aquelles festes i celebracions que es produïen en una família nombrosa.

El meu contacte amb ells es va anar fent habitual. Jo anava sovint a Madrid i allò em va permetre entrar en els cercle de les seves amigues i amics, cosa que també em va permetre conèixer de primera mà les seves grans decepcions. D’aquests temes, espero que en parlin d’altres companys amb més coneixements: dels seus viatges clandestins en els que s’ooperà, dels reconeixements que es feia en països amics. La Sole sempre es va mantenir fidel als seus principis, dels que no va dubtar mai. Però ixò, de vegades, li comportava terribles desenganys.

Després de tristos episodis polítics, va dedicar tota la seva lluita a l’àmbit feminista, sense oblidar mai la seva condició de comunista. Va crear al barri on vivia el “Centro Cultural para la Mujer”, al barri del Lucero, un barri obrer en el que va iniciar una sèrie d’activitats com ara la costura o l’alfabetització. I la seva capacitat emprenedora i lluitdora va fer anar creixent una consciència de gènere en dones que mai no se’l havien plantejat. La seva estratègia va anar fent que, poc a poc, el Centro anés adquirint més compromisos amb les dones del barri, fins al punt d’arribar a ser reconegudes i premiades per responsables polítics municipals..

Les iniciatives van anar creixent: van començar cosint, van montar al centre un taller de costura en el que ensenyaren a dissenyar patrons que per la nit en Paco preparava a casa, per passar, amb el temps, a un altre nivell, preparar conferències, exposicions, crear una biblioteca, fer viatges culturals que abans preparaven amb tot detall. Es va sentir molt reconeguda i ho va gaudir molt.

Va arribar el dia en que en Paco va tenir un accident vascular cerebral que el va deixar molt limitat, però així i tot encara els vam anar a buscar varies vegades a Madrid, i una vegada a Barcelona, amb cadira de rodes, els portàvem a passejar per la Barceloneta i després, a la tarda “als Quatre Gats”. Jo de vegades els feia broma dient-los que s’estaven aburgesant, i la seva resposta era “ai, nena, són els catòlics els que volen patir, no nosaltres, eh”.

Els anys que visqué en Paco amb la seva malaltia, que a mida que s’anava agreujant complicava la seva mobilitat, érem nosaltres els que ens desplaçàvem. En Paco era molt feliç amb la nostra companyia, eren uns dies diferents: jugàvem a cartes fins que ens barallàvem terriblement. Els fèiem menjars especials i ells convidaven sempre a alguns amics per a compartir les vetllades.

Les companyes del Centro han estat per a la Sole i en Paco unes companyes incondicionals. Per dures que hagin estat les situacions, sempre han estat al seu costat i han sigut per a ells, aquella família que en els moments puntuals i urgents no hi era. Moltes gràcies a totes elles.

No seria justa si deixés d’anomenar “la llibreria de les dones”, tal i com ella deia. A la llibreria i amb les companyes que la gestionen, és on ella va trobar el seu espai més intel•lectual. Mai no deixà de llegir, estava al corrent dels llibres que feien referència als temps viscuts durant la República, especialment aquells en els que les protagonistes eren les dones. Sempre em regalava llibres que després comentàvem. Tenia una llibreta en la que anotava tots aquells comentaris o “cites” d’autors que després li van permetre construir les seves xerrades, ningú no hagués dit que era autodidacta! A la llibreria va fer xerrades i participà en debats, però també es celebraren molts dels seus aniversaris en els que mai no van faltar les companyes del Centro i les amigues llibreteres. Si jo hi podia assistir es sentia molt feliç, podia presumir d’aquella família que de vegades no va tenir tan a prop com ella hauria volgut. Gràcies a totes les que li vau fer sentir moments tan feliços!

Quan va morir en Paco va començar una nova etapa per a la Sole. Com ella mateixa m’explicava, gaudí durant un temps d’una llibertat que mentre en Paco estava malalt no tingué, però per un altre costat, ells també s’anava deteriorant i la soledat no l’ajudà. Va tenir un accident domèstic, un radiador li va caure a sobre, i es va haver d’hospitalitzar-la primer i posteriorment anar a una residència per a fer la rehabilitació. La tortura no perdona, les seqüeles físiques les va suportar com va poder i amb tota la dignitat, però les psíquiques no, i això l’aparell repressor ho sap i els torturadors, també. És per això que no els ho perdonaré mai. Aquells que es van proclamar vencedors a costa de tant de dolor. Massa patiment per a un cos i una ment.

Al cap de poc temps, i després que les companyes del Centro veièssin dia a dia que les coses anàven pitjor, ens vam plantejar que vingués a viure a Barcelona. Ho va acceptar amb il•lusió i va venir a viure a casa meva. A casa meva, hi havia el meu pare, vuit anys més gan que ella, però amb l’ajuda d’una companya que m’ajudava en les tasques de casa, ho vam organitzar tot per a poder-los atendre i cuidar-los.

Un cop a Barcelona, el fet d’estar atesa, descansada i cuidant la seva diabetes i els seus problemes mèdics, li va permetre posar-se bona ràpidament. Va tornar a trobar-se amb les seves amistats, i va establir contacte amb companys que feia temps que no veia, es va tornar a relacionar amb els companys de la Fundació Pere Ardiaca i de la “Llibreria de Dones”, entrant en una etapa en la que el seu estat d’ànim es va recuperar. Els dilluns anàvem a Girona a veure a les meves nétes, i això la feia sentir feliç. Els meus germans venien els diumenges i aquesta “moguda” familiar la feia estar molt animada. Aquesta situació va durar uns mesos, però aviat van aparèixer novament alguns problemes, i va voler tornar a la seva casa de Madrid. Amb la complicitat dels meus germans vam anar convencent-la de que es quedés aquí a casa meva o en una residència, però a Barcelona, prop de la seva família. Després de llargues converses, ella va decidir anar a una residència, ja que hi estaria més tranquil•la. A mi, això em va fer sentir malament, però vaig entendre que era el millor per a ella i, a la llarga, per a tots, degut al seu estat de salut.

Jo treballava portant la direcció d’un centre per a la gent gran, però ens va semblar millor que s’estigués en un altre centre, i com que a la sortida del centre on jo trebllava inaguraven una residència privada amb les millors instal•lacions, serveis sociosanitaris complets i assistència sanitaria les 24 hores del dia, vam decidir, i després de veure’n unes altres, que la “Residència Collserola”. Era la millor opció. A la Sole li agradà molt ja que estava a peu de metro i al costat de la meva feina, i, a més, vam aconseguir que tingués una habitació des de la que es pogués veure el mar.

Aquí va començar la darrera etapa de la Sole. Al principi tot anava molt bé, feia viatges a Talarn, on hi tenia amics, hi anava i en tornava en taxi. Durat la seva estància va gaudir de la llibertat que volia, als matins o al migdia ens vèiem, als caps de setmana la venia a buscar algun dels meus germans, que tot sovint la portaven a menjar “al Salamanca” a la Barceloneta, on hi trobà un dels propietaris que la va reconèixer i tornaren a reprendre una vella amistat. Sempre que podia participava obertament en totes les activitats i xerrades que s’impartien a la Residència.

Va tornar a trobar als companys i companyes de la Fundació Pere Ardiaca, els incondicionals, els amics, els que donen la mà sense esperar res a canvi. Manolo, Laura, Quim, i disculpeu-me els que de ben segur que oblido, però la veu fer sentir molt feliç, éreu dels seus, les persones amb les que podia compartir i confiar a nivell polític tot el que volia dir, vau ser els seus confidents i, el més difícil, vau saber respectar els moments difícils, quan apareixien les seves alteracions, la vau acceptar tal i com es mostrava, entenent quan era ella i quan no ho era, quan el seu cap la traïa i quan era capaç de mantenir una conversa. Gràcies companys per tota l’atenció que li vau dispensar, per tot el que va poder compartir amb vosaltres tant a nivell ideològic com emocional, per tots els bons moments que li vau fer passar, per comptar amb ella en tots els actes que sabíeu que la podien fer feliç i que ens van permetre als darrers moments poder complir les seves voluntats.

A la Residència tant la Directora com el metge i la treballadora social, vam poder ajudar-la fins els darrers instants. El fet que jo estigués allà mateix ens permetia fer-li un seguiment i ella estava ben atesa. Si no menjava m’avisaven i al migdia, en sortir, li portava, com qui no volia la cosa, algun capritx que sabia que a ella li agradaria. Quan ja no pogué sortir, esperava els diumenges per a que els meus fills o germans la visitessin amb els més petits. Els més petits de la família la van fer molt feliç. Sempre tenia quelcom per a ells, per a les nenes contes que em feia anar a comprar a la llibrera de dones, per als nens no era tan exigent, podien ser carmels!

Malgrat la vida que li tocà viure, la Sole va ser feliç, ja que tot el que va fer ho va fer amb consciència, sabent el que feia. Nasqué per lluitar i va morir lluitant, als 89 anys, tan sols restaven uns dies per arribar als 90, una data que ella esperava per a celebrar-ho tots junts.

Els últims temps ens van permetre parlar molt. Ens vam poder acomiadar, cosa que ella feia amb més valentia que no pas jo. El repàs de la seva vida política no sóc jo qui l’hagi de jutjar, però si que puc dir que fou una dona que ho donà tot pels seus ideals, i que va ser conseqüent fins al darrer moment de la seva vida. La nit abans de morir encara em donava instrucciones per a mi, per a la vida, per a la lluita de no decaure, per a deixar un món millor als més petits.

És per tot això que val la pena seguir lluitant, per a que les dones que com ella van iniciar un camí ple de dificultats, en el moment del traspàs tinguin la seguretat que els seus patiments no han estat en va, que allò que elles van iniciar un dia, unes altres ho seguiran. Segur que no la decebrem! Gràcies per tot el que m’has ensenyat! Gràcies per tot el que m’has donat, Sole!

ELS QUE VENCEN, SIGUIN QUINS SIGUIN ELS MITJANS FETS SERVIR, MAI NO SE’N AVERGONYEIXEN (N. Maquiavel)

Etiquetes de comentaris: 9, Dones, l'Espurna, Memòria Històrica

Llegir més

Marta Alcalà
Gestora cultural

Tres anys desprès de la publicació de Primavera Tricolor, Farruqo i Santmaria, juntament amb el suport de la Fundació Pere Ardiaca, reapareixen per oferir-nos, un cop més, un còmic que reflecteix un dels tants moments històrics dimportant rellevancia per a la construcció i reconstrucció de la història, uns fets tants cops silenciats, rebutjats, ignorats i tergiversats.

Desprès de la guerra civil espanyola, milers de republicans i republicanes van haver d'exiliar-se al sud de França. L'estiu del 44 la capital francesa patia l'atac del nazisme alemany i el feixisme italià. Les guerrilles formades per republicans, aferrades i acostumades a la lluita per la llibertat, s'uniren a França per fer front a l'amenaça de Hitler i Mussolini.

En Joan, el nostre protagonista, ja és un home madur i exerceix com a cap de guerrilla d'un grup que pretèn l'invasió de la Vall d'Aran i que lluita, des de territori francès, contra el nazis de Hitler. Al llarg dels tres capítols podem viure i sentir les històries que van succeint al company Joan, des de la primera topada amb l'exercit alemany, l'intercanvi d'idees, tabac i armes amb l'exèrcit dels Estats Units, fins al darrer capítol “l'hora de la veritat” on les guerrilles republicanes entren a la ciutat de Viella per combatre l'exèrcit de Franco.

En aquest punt cal fer referència a un incondicional del còmic històric: Carlos Gimènez. Amb la seva col•lecció 36-39 Malos Tiempos, Gimènez reflexa una visió de la història que cal salvaguardar no només per la seva singularitat sinó perquè defuix de la Història en si.

Gimènez situa la seva obra coral a la quotidianitat de la ciutat de Madrid durant la Guerra Civil Espanyola. Els quatre llibres de la col•lecció es divideixen en petits capítols que evidencien la absurditat d'una guerra sense sentit on la població civil en va patir greus consecuències durant i desprès del setge.

Les escenes de Gimènez són dramàtiques, secuències entrelligades que transporten al lector dins de la història i el fa partíceps del terror, la fam i la misèria que durant anys va caracteritzar la Madrid republicana. Allò que singularitza a Gimènez és el missatge que transmet amb les seves vinyetes, sovint, tacades de sang. Gimènez exemplifica de forma molt directe que les veritables víctimes són, no només els morts, sinó els familiars i amics que segueixen endavant, sense dret a la expressió, en un escenari fosc i lúgrebe.

Les millors lliçons d'Història no sempre són les de manual. El gènere del cómic històric es situa com un espai de consulta i de formació tant vàlid com el gènere en la seva forma més tradicional. En aquest sentit, doncs, cal assenyalar que tant Carlos Gimènez amb la seva extensiva obra com Carles Santamaria i Pepe Farruqo amb els dos volums de “Primavera Tricolor”, esdevenen referents indispensables per al coneixement de la nostra història. Una història que encara manté masses silencis.

Etiquetes de comentaris: 9, Cultura, història, l'Espurna

Llegir més

Les Cantigas de Santa Maria d’Alfons X el Savi com a testimoni de les dicotomies entre musulmans, jueus i cristians durant l’Edat Mitjana

Laura Sintes
Músic

Durant l’Edat Mitjana a la Península Ibèrica, considerada per molts autors com el pont entre la cultura occidental i oriental degut a la seva situació geogràfica, hi habitaven varis pobles: musulmans, jueus i cristians. La convivència entre els tres pobles no sempre va ser fàcil. Testimonis d’aquesta coexistència, més que convivència, els podem trobar a les Cantigas de Santa Maria, una col•lecció de cants dedicats a la Verge compilats a la cort de Toledo, formada per pensadors i experts musulmans, jueus i cristians, durant el regnat d’Alfons X el Savi (1252-1284); així com en referències en obres d’altres autors, com l’Arcipreste de Hita. Les Cantigas vénen acompanyades d’una rica col•lecció de miniatures que representen, sobretot, intèrprets amb instruments musicals; i que suposen un material inestimable, no només per l’estudi dels instruments medievals, sinó també per demostrar l’abast de la influència islàmica.

En les més de 1250 miniatures, hi podem veure escenes que il•lustren diferents aspectes de la vida quotidiana de l’època, tant musicals com socials (escenes religioses, el treball dels jueus i la seva participació en la vida social, escenes de batalla entre moros i cristians, jocs, etc.). Els moros i jueus estan representats sota característiques un tant despectives, ja que apareixen els moros amb un aspecte demacrat i poc saludable o els jueus amb el típic nas punxegut tan estereotipat. També representen perfectament la indumentària (armes, tocats,...), l’arquitectura, l’escultura, la pintura mobiliària, en definitiva, ens deixen clars exemples de la gran síntesi de cultures que es va produir en aquella època.

Durant la Baixa Edat Mitjana els artistes cristians i els seus mentors van impulsar la definició d’una sèrie de signes per caracteritzar a totes aquelles comunitats i grups –des de jueus i musulmans fins pagans, heretges i homosexuals- que vivien exclosos del si de l’església, confinats en els espais marginals de la societat medieval. Es va materialitzar així, sobretot a partir del segle XIII, el desig d’establir uns codis visuals que permetessin identificar als “altres”, a qui, fins i tot en en períodes de tolerància i convivència pacífica, eren vistos com alguna cosa summament diferent al grup dominant.

Una amalgama de tòpics, temors i prejudicis presents en l’imaginari col•lectiu van determinar els perfils d’aquest procés de construcció visual.

El plantejament de que hi hagués durant l’Edat Mitjana en la Península Ibèrica tres cultures que convisquessin en una certa harmonia ha quedat ja supeditat a la categoria de mite. El judaisme era “una micro-societat, amb les seves virtuts i defectes, paral•lela a la macro-societat cristiana, i no una classe o un sector per ella”.

Des dels inicis de les cultures, allò desconegut, el que està més enllà de nosaltres ha interessat i causat rebuig a la vegada. Allò que no es coneix produeix dubtes i desconcert, a més de temor en la majoria de casos. Els mateixos sentiments trobats de curiositat i por es fan patents quan hem d’afrontar l’encontre amb algú o alguna cosa diferent a nosaltres.

Un exemple d’aquesta característica de la identitat humana és la que situa les fronteres entre religions, fet que marca més que cap altre les diferències entre les cultures. No és estrany, doncs, que en un període tan devot com l’Edat Mitjana, l’”altre” fos, dins de l’àmbit geogràfic de la Península Ibèrica, aquell que no professés creences cristianes, és a dir, el musulmà i el jueu. Les variants més fanàtiques de les religions consideren sempre que és absolutament imprescindible l’aculturació de l’”altre”, no només intenten que la seva fe sigui la imperant, sinó que tampoc donen gaire importància als mitjans a través dels quals es realitzi aquesta absorció. En el procés es poden arribar a executar diferents mecanismes d’humiliació, tant física com moral, desqualificacions i bestialització de l’oponent.

D’aquests mecanismes, els jueus van ser els que es van emportar la pitjor part. L’imaginari negatiu venia donat per la religió, primer de tot, i la creença jueva espiritualitzada inseparable de la seva consciència de poble, que era del tot incompatible amb la idea romana de l’Estat; i per la seva professió, en segon lloc, els jueus es van fer molt aviat amb el negoci del préstec, i a mida que la pràctica s’anava desviant de la legislatura, el préstec a necessitats, inclús amb un alt interès, es va fer cada cop més usual. D’aquí que es va associar el jueu amb l’avarícia.

Totes aquestes raons històriques van fer que es creés un estereotip antisemita que va des de la caracterització física (nas llarg, ulls d’ametlla, dents sortides) fins els rasgues morals (porucs i covards, superbs, enganyosos i poc de fiar, rancorosos i venjatius, intel•ligents i llestos i usurers). Se’ls acusava de bruixeria perquè la Càbala era un enigma que ningú arribava a comprendre. En certes ocasions, els metges jueus eren denunciats per utilitzar la màgia en la curació dels pacients.

Aquest antisemitisme es va anar acusant arrel de que en el IV Concili de Letrán (1215) es dictessin unes dures mesures contra els jueus. Amb el pas del temps, les lleis es van anar endurint, se’ls va acusar d’enverinament de les aigües, de ser l’origen de les epidèmies de pesta,etc. D’aquí que es decidís separar-los a les ciutats a través de murs, donant pas a una discriminació totalment conscient.

Pel que fa als musulmans, l’aversió contra ells no va ser tan espectacular com la manifestada amb els semites. Tot i que el musulmà no ha estat tan atacat com el jueu, sí que està representat en moltes ocasions com agent diabòlic a la Terra. L’Islam com a religió era considerada pecaminosa i perversa i, a més, constituïen una força invasora i enemiga que pretenia abraçar el territori cristià. Aquests eren els elements necessaris per caracteritzar el musulmà com el dimoni. Se’l observa com un gegant, degut a les seves dimensions físiques majors que les dels cristians, i la seva pell fosca propiciava la seva vinculació amb visions d’espant i por.

Així doncs, no estranya que els artistes medievals, tan donats a la utilització de símbols i signes per fer intel•ligibles les seves composicions, convertissin la imatge oficial del jueu hispà en una espècie d’estereotip iconogràfic. Molts jueus representants són reconeixibles ja que vesteixen la característica capa llarga amb caputxa i porten cosida la rodela (distintiu obligatori de color groc) al pit. Les dones jueves són representades amb una espècie de còfia semblant a la que portaven les monges i la rodela al front.

Encara que totes aquestes represetacions tenen el seu punt de partida en una legislació clarament discriminatòria i segregacionista, no és menys cert que no totes les miniatures posseeixen una càrrega vertaderament infamant cap el jueu.

De la mateixa manera, en lloc d’identificar el jueu a través de les vestimentes i signes abans mencionats, els artistes cristians es van inclinar, també, per desenvolupar un tipus de representació basada en un conegut estereotip fisonòmic. Així, mentre que en algunes Cantigas la imatge del jueu protagonista és absolutament neutre, desproveïda d’elements distintius, en altres casos es distingeix per presentar, de manera més o menys acusada, un rostre en el qual destaquen un nas prominent i un mentó marcat. Però, significa això que estem davant d’una representació negativa? A ningú se li escapa que és evident la voluntat de ridiculitzar i fins i tot de satiritzar la figura del jueu.

En la col•lecció alfonsí, els jueus, més que ser vistos com diables o deixebles del dimoni, són contemplats sempre com potencials cristians que només es condemnen quan renuncien abraçar la vertadera fe.

Des de l’òptica cristiana, és cert que tota deformació fisonòmica pot ser interpretada en clau negativa, si bé en el cas concret de les Cantigas de Santa Maria l’objecte principal de les imatges és establir una paròdica i eficaç fórmula de identificació del jueu. Això encaixa millor amb la naturalesa d’unes històries que sempre mantenen oberta la possibilitat d’un penediment, d’una conversió de l’hebreu.

Vistes així les coses, l’obra alfonsí ens ofereix un ampli repertori iconogràfic amb un sentit ambivalent: per un costat, assenyala la voluntat de ridiculitzar el jueu per la seva ceguera, per la seva obstinada voluntat de preservar en el error; i per l’altre, el presenta com a testimoni, com exemplum, de la superioritat de la fe cristiana i de la possibilitat d’assolir la salvació eterna inclús des de la més desfavorable de les posicions.

Així doncs, a través de les Cantigas de Santa Maria veiem com durant l’Edat Mitjana tota la percepció europea de l’altre s’interpreta en termes cristians. Les dicotomies es basaven en qüestions socials i religioses.

En alguns casos, i prou recents, aquestes conseqüències encara no estan superades. Un exemple és la mesura presa per Inocenci III de que tots els jueus anessin amb un distintiu que permetés a la resta distingir-los per tal de que no es barregessin la gent de diferent religió i no poguessin mantenir relacions gairebé de cap tipus. Aquesta idea de marginació i segregació, portada a terme mitjançant unes senyals, anomenades rodelas, que els jueus havien de portar a sobre de la seva roba en un lloc ben visible, la trobem també durant la Segona Guerra Mundial, proposada pel règim nazi. Els objectius d’aquests distintius eren, tot i que potser no tan dràsticament, els mateixos.

Etiquetes de comentaris: 9, Art, l'Espurna

Llegir més